Amor transversal

El meu amic Roger té un problema d’identitat. Un problema d’aquells que s’anomenen, existencials. Sent com és, un militant convençut i actiu d’Iniciativa fins al punt de dedicar-se professionalment. Vaja, un d’aquells vocacionals que han acabat fent de la política el seu modus vivendi. Grenyut anys setanta. Un look kumbaia que tomba d’esquenes. Una arracada a l’orella dreta (diu que, posats a foradar, sempre la dreta). Una teòrica marxista i un reciclatge verd. Una praxis de tio enrotllat en el cos a cos però un xic aspre en la distancia. Separat amb dos fills: Ernest i Fidel, nascuts de la revolució cubana. Viu a Barcelona i li agradaria viure al camp. Doncs aquest home d’una peça, estricte i lleugerament fonamentalista, se’ns està desmuntant. Fa dies que no dorm i quan ho fa, ho fa malament. No es pot concentrar en una altra cosa que no sigui la Montserrat Nebrera. El Roger està enamorat. Bojament enamorat. Obsessionat amb una dona a anys lluny del seu ideari i, en canvi, tan a prop del seu imaginari. Tot es va precipitar ara fa una setmana. El Roger dinava amb un amic en un petit restaurant de Sant Gervasi i ves per on, a la taula del costat hi va seure la Montserrat Nebrera, elegantíssima, bellíssima, repartint somriures com els reis reparteixen caramels. No cal dir que el meu amic Roger va quedar bocabadat. Per uns moments va pensar que era mort, que estava al cel i que allò era el paradís on tots els somnis es fan realitat. Va trigar a reaccionar i quan ho va fer ja era tard per amagar els seus sentiments. Tothom se’n va adonar. La Montserrat també. Va acabar de dinar com va poder sense deixar de mirar la seva musa i en arribar al cafè, va passar. La Montserrat es va aixecar de la cadira i amb aquell posat de mite inabastable es va acostar al Roger al temps que li deia: no has deixat de mirar-me tota l’estona. Ens coneixem? Blanc com el paper de fumar, així es va quedar l’amic Roger, però encara va tenir forces per etzibar-li: no, però m’agradaria. Doncs, perquè no em truques un dia i veiem com ho podem arreglar? Li va respondre al mateix temps que li deixava una targeta amb el número de telèfon damunt la taula. Ho faré. Va concloure el Roger amb veu tremolosa. Això espero. Per cert, com et dius? Roger, em dic Roger i soc d’Iniciativa. Cap problema, jo em dic Montse i tinc molta iniciativa. Ens veiem.
Han passat sis dies des d’aquella tarda extraordinària. El Roger s’ha tallat els cabells, s’ha tret l’arracada, s’ha comprat una camisa a Furest i s’ha donat de baixa del partit. Ha col•locat els nens amb la seva mare i aquesta tarda trucarà a la Montse. Tota la sort del món per al meu amic Roger i el seu somni transversal.