És el meu país un país de covards?

Quan l’alcaldessa de Cunit, no només no dóna cobertura i protecció a una ciutadana d’origen magrebí del seu municipi, què ha estat amenaçada, què ha sofert assetjament i vexacions per part de la màxima autoritat de la comunitat musulmana, sinó què l’abandona a la seva sort i li demana expressament que s’abstingui de presentar qualsevol denúncia amb el ridícul argument de preservar la pau social i de no provocar un conflicte que pugui alterar la convivència. Quan una llei essencial, necessària i justa per la preservació de la llengua catalana (en el cinema, però podria ser en qualsevol altre àmbit) arriba amb trenta anys de retard i quan arriba no s’aplica per no ofendre, per no molestar a les grans distribuïdores i no crear un “conflicte social”. Quan la llei del tabac es fa amb timidesa i es va allargant la seva entrada en vigor per por a la pressió de les grans multinacionals del tabac i al possible rebuig d’alguns segments de la població. Quan es segueixen succeint, amb total impunitat, la matança d’animals a les places de toros per no desmantellar el negoci d’uns pocs, però poderosos grups econòmics. Quan la Federació Catalana de Futbol és desautoritzada una i altra vegada per la Federació Espanyola sense posar la més mínima objecció ni presentar cap queixa per no molestar a qui mana i córrer el risc de perdre el càrrec. Quan l’Ajuntament de Barcelona, escollit democràticament, decideix per majoria què no cedirà els seus locals per a celebrar cap consulta popular, què s’oposa frontalment a l’exercici democràtic del dret a decidir i erosiona els principis bàsics de la nostra societat. Quan una democràcia nega els drets democràtics argumentant prudència i sentit de la responsabilitat, aquesta democràcia fa pudor a mort i la por és la veritable gestora dels seus actes. Quan aquestes coses (i algunes altres) passen, sento una profunda i descoratjadora tristesa pel meu país.