S’ha estrenat al teatre Capitol de la Rambla de Barcelona una comèdia (com a mínim en té el títol) que gira en torn de les primeres experiències: Mi primera vez, es diu. I no sé perquè, tothom ho relaciona amb la primera experiència sexual, obviant qualsevol altre tipus d’experiència com sí el títol fos tan explícit què no deixes lloc a cap mena de dubte. Ves per on, què els què així pensen, tenen raó i l’obra és un encadenat de diferents històries, sempre al voltant d’aquella primera vegada, de quan i com es va perdre la virginitat. Aquest exercici memoristic i un pel morbós, no deixa de ser un nou exemple de que tota pèrdua va indestriablement associada a un guany. És remarcable, però, la capacitat humana per recordar, al temps que es decoren aquests records amb música celestial, tons pastel, càlides llars de foc i confortables catifes perses. Sempre he admirat i, en certa mesura, envejat, a totes aquelles persones capaces de reviure el passat amb una nitidesa prodigiosa. Bastir-lo de descripcions precises i detalls d’una extraordinària riquesa. Recordar la primera vegada ha de ser, per força, símptoma d’estar molt a prop en el temps, de que han passat poques coses (interessants) entre mig o simplement què l’experiència va ser tan traumàtica què no has aconseguit oblidar-la. Us he de confessar què jo, no és què no recordi en absolut la primera vegada, sinó què, de fet, ni tan sols recordo l’última. O tinc poca memòria, o m’han passat moltes coses o fan molt i molt de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada