Treure conills dels barrets

Tots els inicis no forçats, és a dir, aquells que arrenquen voluntàriament, tenen un component molt accentuat d’il•lusió. Tot allò que comença, acostuma a generar unes expectatives sobre dimensionades què poc a poc, amb el pas del temps, es van desgastant i diluint de manera natural però irreversible. L’embranzida inicial i l’empenta original van remetent a mida que les dificultats van creixent i la convivència, en el cas d’equips, va passant factura per la disparitat d’interessos, sensibilitats i criteris entre els diferents membres del grup. Jo vinc d’un d’aquests grups, tot il•lusió, tot trempera, tot: “d’aquesta ens mengem el món”. Un grup amb les endorfines desbocades i l’autoestima pels núvols. Un grup que era, en el seu embrió, un veritable equip, i ha acabat sent una rotonda amb sortides en totes direccions. A diferència de la il•lusió individual que és més fàcil reconduir-la, restaurar-la, reactivar-la i, fins i tot, recuperar-la quan s’ha perdut; la il•lusió d’un col•lectiu és molt més fràgil i quan desapareix, sovint no hi ha res a fer. Els grups parteixen erròniament amb l’horitzó de la perpetuïtat, cegats per un optimisme infantil i incomprensiblement innocent. Tots els començaments neixen d’un ideal què empès per la il•lusió ens ha de permetre arribar a lo possible. Tot allò que excedeixi serà un regal i com a tal ens l’haurem de prendre. El més habitual però, és que la il•lusió transmuti a il•lusionisme, és a dir, què el creure doni pas al fer creure. El il•lusionisme no és més que la capacitat o habilitat d’enganyar a la vista fent veure com a reals coses que no ho són. El meu grup, l’equip al que pertanyo, està just en aquest punt. Hem canviat il•lusió per il•lusionisme i tenim a la parròquia embadalida.