diumenge, 28 de febrer del 2010
All you need is love
Tot el que necessites és amor
Europa B 1 – Dom Bosco 0
Lliga Cadets Primera Divisió
Sens dubte ha de ser difícil oposar-se a un equip que, entre altres moltes coses, de la pau i l’amor en fa bandera. No ho ha de tenir fàcil el rival poder contrarestar uns arguments tan virtuosos. Com aspirar a neutralitzar l’amor i sentir-se en pau? Com pretendre què un partit no transcorri en pau i amor? Com encaixar un gol d’amor i no sentir-se feliç? Com fer per guanyar en pau si no es té amor? Pau i amor, amor i pau per omplir el futbol de bones intencions i millors propòsits.
Tot el que necessites és amor
Europa B 1 – Dom Bosco 0
Lliga Cadets Primera Divisió
Sens dubte ha de ser difícil oposar-se a un equip que, entre altres moltes coses, de la pau i l’amor en fa bandera. No ho ha de tenir fàcil el rival poder contrarestar uns arguments tan virtuosos. Com aspirar a neutralitzar l’amor i sentir-se en pau? Com pretendre què un partit no transcorri en pau i amor? Com encaixar un gol d’amor i no sentir-se feliç? Com fer per guanyar en pau si no es té amor? Pau i amor, amor i pau per omplir el futbol de bones intencions i millors propòsits.
La metamorfosi
Tortosa 2 – Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
L’adjectiu kafkià s’acostuma ha utilitzar per definir quelcom d’enrevessat, estrany o difícil d’entendre. I ves per on, és l’adjectiu què més se li escau, el que més s’ajusta al que va passar ahir al Municipal de Tortosa. És, de lluny, l’adjectiu perfecte, el més precís per definir i explicar, o al menys intentar-ho, un dels desenllaços més inexplicables que he pogut veure en molt de temps. Un equip, l’Europa, va dominar, va tenir la pilota, les ocasions (claríssimes) de gol, va portar el pes del partit, va combinar, va tocar, va fer un dels millors plantejaments de la temporada i, amb escreix, la millor primera part des de l’ inici de lliga. Però res de tot això va ser suficient per guanyar un partit que mai hauria d’haver perdut. Un resultat increïble pels mèrits proposats pels uns i els altres. Increïble, però pels que han vist molt de futbol, no del tot sorprenent; perquè el d’ahir va ser d’aquells partits que, als deu minuts, i desprès de les nombroses ocasions de gol desaprofitades per l’equip visitant, ja tenies clar com acabaria. La llei del futbol és implacable i ahir va tornar a posar-se en evidència. El que falla, el que perdona, acaba perdent. El Tortosa va necessitar molt poc, dues accions afortunades i aïllades varen ser suficients per doblegar a un Europa que, en cap cas, va merèixer un resultat tan injust i kafkià. El temps s’esgota i el coixí cada cop és més petit. No hi ha marge d’error i els partits es comencen a comptar per finals. És l’hora de serrar els dents i d’aprofitar totes i cadascuna de les oportunitats que es tinguin. Els adversaris, els rivals, no ho posaran fàcil i, pel que es va veure ahir, ho aprofiten tot. Es pot perdre algun partit, però no la confiança i, molt menys, la personalitat.
Tortosa 2 – Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
L’adjectiu kafkià s’acostuma ha utilitzar per definir quelcom d’enrevessat, estrany o difícil d’entendre. I ves per on, és l’adjectiu què més se li escau, el que més s’ajusta al que va passar ahir al Municipal de Tortosa. És, de lluny, l’adjectiu perfecte, el més precís per definir i explicar, o al menys intentar-ho, un dels desenllaços més inexplicables que he pogut veure en molt de temps. Un equip, l’Europa, va dominar, va tenir la pilota, les ocasions (claríssimes) de gol, va portar el pes del partit, va combinar, va tocar, va fer un dels millors plantejaments de la temporada i, amb escreix, la millor primera part des de l’ inici de lliga. Però res de tot això va ser suficient per guanyar un partit que mai hauria d’haver perdut. Un resultat increïble pels mèrits proposats pels uns i els altres. Increïble, però pels que han vist molt de futbol, no del tot sorprenent; perquè el d’ahir va ser d’aquells partits que, als deu minuts, i desprès de les nombroses ocasions de gol desaprofitades per l’equip visitant, ja tenies clar com acabaria. La llei del futbol és implacable i ahir va tornar a posar-se en evidència. El que falla, el que perdona, acaba perdent. El Tortosa va necessitar molt poc, dues accions afortunades i aïllades varen ser suficients per doblegar a un Europa que, en cap cas, va merèixer un resultat tan injust i kafkià. El temps s’esgota i el coixí cada cop és més petit. No hi ha marge d’error i els partits es comencen a comptar per finals. És l’hora de serrar els dents i d’aprofitar totes i cadascuna de les oportunitats que es tinguin. Els adversaris, els rivals, no ho posaran fàcil i, pel que es va veure ahir, ho aprofiten tot. Es pot perdre algun partit, però no la confiança i, molt menys, la personalitat.
Indefinicions 25
Falcat: penis català
Falç: que no és cert
Falcó: part exterior d’un pis
Guillotinada: acció de Guillaume
Guinyol: interior d’oliva
Halogen: gen amb aura
Hàmster amb cervesa: ciutat d’Holanda (Amsterdamm)
Hebreu: jueu sintètic
Il•lusionisme: deixar-se enganyar per un jueu
Imamat: imam borratxo
Intersecció: basquet de l’Inter
Llentilla: que va poc a poc
Malament: cervell de poc fiar
Perineu: conjunt de muntanyes
Perista: menjador compulsiu de peres
Poètic: fòbia a l’ètica
Falcat: penis català
Falç: que no és cert
Falcó: part exterior d’un pis
Guillotinada: acció de Guillaume
Guinyol: interior d’oliva
Halogen: gen amb aura
Hàmster amb cervesa: ciutat d’Holanda (Amsterdamm)
Hebreu: jueu sintètic
Il•lusionisme: deixar-se enganyar per un jueu
Imamat: imam borratxo
Intersecció: basquet de l’Inter
Llentilla: que va poc a poc
Malament: cervell de poc fiar
Perineu: conjunt de muntanyes
Perista: menjador compulsiu de peres
Poètic: fòbia a l’ètica
dissabte, 27 de febrer del 2010
divendres, 26 de febrer del 2010
El semàfor
Divendres, tres de la tarda, carrer Aragó. Aturat en un semàfor en vermell (of course) se’m posa al costat una moto de gran cilindrada amb un paio un pèl nerviós. Abans què el semàfor canvií a verd, el paio de la moto de gran cilindrada, surt esperitat. Jo espero tranquil•lament el meu torn i surto a velocitat moderada. En arribar al següent semàfor m’hi trobo novament al paio de la moto de gran cilindrada que deu fer una eternitat que ja hi és. Em mira, el miro i quan encara no he acabat de fixar la vista, ja ha desaparegut en mig d’un estrèpit ensordidor. Mentre oloro la goma cremada de la seva roda posterior em ve al cap un pensament i com que no tinc res més a fer li dono bola. -Si el paio de la moto de gran cilindrada i jo hem recorregut la mateixa distància, on és la diferència?- Doncs què mentre ell, per efecte de la velocitat, estava menys estona en moviment i més estona aturat; jo pel contrari, estava més estona en moviment que no pas aturat. Sent el mateix lapsus de temps, el que variava era la distribució o ocupació d’aquest temps. Es podria prendre com un exemple perfecte de dues maneres d’entendre la vida. El temps no el marques tu, te’l marquen els semàfors, però de tu depèn la seva utilització i com l'omples. Córrer per estar aturat o anar més a poc a poc per estar més estona en moviment i menys estona aturat? Que cadascú trií la formula que més li plagui i, al semàfor, intercanviem experiències.
Divendres, tres de la tarda, carrer Aragó. Aturat en un semàfor en vermell (of course) se’m posa al costat una moto de gran cilindrada amb un paio un pèl nerviós. Abans què el semàfor canvií a verd, el paio de la moto de gran cilindrada, surt esperitat. Jo espero tranquil•lament el meu torn i surto a velocitat moderada. En arribar al següent semàfor m’hi trobo novament al paio de la moto de gran cilindrada que deu fer una eternitat que ja hi és. Em mira, el miro i quan encara no he acabat de fixar la vista, ja ha desaparegut en mig d’un estrèpit ensordidor. Mentre oloro la goma cremada de la seva roda posterior em ve al cap un pensament i com que no tinc res més a fer li dono bola. -Si el paio de la moto de gran cilindrada i jo hem recorregut la mateixa distància, on és la diferència?- Doncs què mentre ell, per efecte de la velocitat, estava menys estona en moviment i més estona aturat; jo pel contrari, estava més estona en moviment que no pas aturat. Sent el mateix lapsus de temps, el que variava era la distribució o ocupació d’aquest temps. Es podria prendre com un exemple perfecte de dues maneres d’entendre la vida. El temps no el marques tu, te’l marquen els semàfors, però de tu depèn la seva utilització i com l'omples. Córrer per estar aturat o anar més a poc a poc per estar més estona en moviment i menys estona aturat? Que cadascú trií la formula que més li plagui i, al semàfor, intercanviem experiències.
UN DÉU SALVATGEDues parelles es reuneixen. El fill d’una d’elles, de tant sols nou anys, ha colpejat el de l’altra parella. Els pares decideixen mantenir aquesta entrevista per arreglar l’assumpte amb civisme. Benèvols i conciliadors, tenen un discurs comú de tolerància i comprensió. Amb la mateixa subtilesa amb què comencen la conversa s’inicia un canvi d’actitud entre ells. Aquest petit canvi porta a un altre una mica més gran i, així, fins a desembocar en un enfrontament obert, que comença a deixar de banda qualsevol acord cívic. Ambdues parelles defensen el seu territori, fins que... la lluita comença entre ells mateixos: tots contra tots.
És el moment en què sorgeix de cadascun dels personatges aquell “déu salvatge”, que es revela contra la insatisfacció de les seves vides.
AUTOR: Yasmina Reza
TRADUCCIÓ: Jordi Galceran
DIRECCIÓ: Tamzin Townsend
REPARTIMENT:
Jordi Boixaderas (Àlex)
Roser Camí (Verònica)
Ramon Madaula (Miquel)
Vicenta Ndongo (Anna)
dijous, 25 de febrer del 2010
L'àliga d’ales tallades i la guineu
Un dia un home va capturar un àliga, li va tallar les seves ales i la va deixar anar al corral juntament amb totes les seves gallines. Tot just, l'àliga, qui va ser poderosa, baixava el cap i passava sense menjar: se sentia com una reina empresonada.
Va passar un altre home que la va veure, li va agradar i va decidir comprar-la. Li va arrencar les plomes tallades per fer-li créixer de nou. Reposada el àliga de les seves ales, va alçar el vol, i va capturar a una llebre per emportar -en agraïment a la seva alliberador.
La va veure una guineu i maliciosament la mal aconsellava dient:
- No li duguis la llebre al que et va alliberar, sinó al que et va capturar; doncs el que et va alliberar ja és bo sense més estímul. Procura més aviat estovar a l'altre, no vagi a atrapar-te de nou i et talli completament les ales .-
Sempre correspon generosament amb els teus benfactors, i per prudència mantén-te allunyat dels malvats que fan el incorrecte.
Un dia un home va capturar un àliga, li va tallar les seves ales i la va deixar anar al corral juntament amb totes les seves gallines. Tot just, l'àliga, qui va ser poderosa, baixava el cap i passava sense menjar: se sentia com una reina empresonada.
Va passar un altre home que la va veure, li va agradar i va decidir comprar-la. Li va arrencar les plomes tallades per fer-li créixer de nou. Reposada el àliga de les seves ales, va alçar el vol, i va capturar a una llebre per emportar -en agraïment a la seva alliberador.
La va veure una guineu i maliciosament la mal aconsellava dient:
- No li duguis la llebre al que et va alliberar, sinó al que et va capturar; doncs el que et va alliberar ja és bo sense més estímul. Procura més aviat estovar a l'altre, no vagi a atrapar-te de nou i et talli completament les ales .-
Sempre correspon generosament amb els teus benfactors, i per prudència mantén-te allunyat dels malvats que fan el incorrecte.
L’escalfament de la terra va més ràpid que l’Estatut de Catalunya
Un Parlament, què en democràcia és l’òrgan representatiu de la voluntat popular, decideix aprovar per majoria una llei, el que correspon a continuació és aplicar-la. Convindreu amb mi que no hi ha res més absurd, res més inoperant i incompetent què un govern que no governa, què, en exercici del seu encàrrec, no fa lleis i no les posa en pràctica. Doncs seguireu convenint amb mi què, en el cas de l’Estatut, aquest govern ha bastit un instrument (discutible o no) per a poder desplegar una idea d’administració i què, per contra, no el posa en funcionament. L’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya hauria d’estar funcionant des de la seva gestació perquè fins el moment ningú (competent o no) ha dit que aquest Estatut no era vàlid, ni total ni parcialment. Desprès ja veuríem quin camí s’hauria de seguir, però fins que aquest moment arribi l’Estatut hauria d’estar funcionant amb total normalitat. Sí arribat el dia, algú decideix posar-li objeccions, ja es decidirà que fer. Però imagineu què l’Estatut és plenament Constitucional, haurem perdut 4, 5, 6,...anys esperant què algun il•luminat doni validesa a allò que ja la tenia. Apliquem l’Estatut tal i com el va aprovar el Parlament i mentre ningú digui el contrari donem-lo per bo.
Un Parlament, què en democràcia és l’òrgan representatiu de la voluntat popular, decideix aprovar per majoria una llei, el que correspon a continuació és aplicar-la. Convindreu amb mi que no hi ha res més absurd, res més inoperant i incompetent què un govern que no governa, què, en exercici del seu encàrrec, no fa lleis i no les posa en pràctica. Doncs seguireu convenint amb mi què, en el cas de l’Estatut, aquest govern ha bastit un instrument (discutible o no) per a poder desplegar una idea d’administració i què, per contra, no el posa en funcionament. L’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya hauria d’estar funcionant des de la seva gestació perquè fins el moment ningú (competent o no) ha dit que aquest Estatut no era vàlid, ni total ni parcialment. Desprès ja veuríem quin camí s’hauria de seguir, però fins que aquest moment arribi l’Estatut hauria d’estar funcionant amb total normalitat. Sí arribat el dia, algú decideix posar-li objeccions, ja es decidirà que fer. Però imagineu què l’Estatut és plenament Constitucional, haurem perdut 4, 5, 6,...anys esperant què algun il•luminat doni validesa a allò que ja la tenia. Apliquem l’Estatut tal i com el va aprovar el Parlament i mentre ningú digui el contrari donem-lo per bo.
dimecres, 24 de febrer del 2010
dimarts, 23 de febrer del 2010
Nigthmare team
Amb el número 1, Marc Intolerant, un porter què no en deixa passar cap.
Amb el número 2, a la banda dreta, Ernest Auvés, un lateral que deixa’l córrer.
A l’eix de la defensa, Pany i Forrellat, dos centrals molt segurs i que tanquen de meravella. Tota una garantía.
Amb el número 5, Alverd Esquerrà, un lateral amb iniciativa.
De pivot defensiu, Miquel Baluard, un mur inexpugnable.
Al mig camp, una dupla immillorable, Jesús Masdéu i Mamut Alà, dos veritables especialistes en crear del no res.
Per la dreta i obert en banda, un extrem matusser i molt agressiu, Arsènic Le Penn. Un veritable malson pels rivals.
A la banda esquerra i jugant a cama canviada, Dino Saura, un extrem com els d’abans, ràpid però poc intel•ligent.
I finalment, en punta d’atac, un autèntic depredador, Todd killer, el davanter total.
Amb el número 1, Marc Intolerant, un porter què no en deixa passar cap.
Amb el número 2, a la banda dreta, Ernest Auvés, un lateral que deixa’l córrer.
A l’eix de la defensa, Pany i Forrellat, dos centrals molt segurs i que tanquen de meravella. Tota una garantía.
Amb el número 5, Alverd Esquerrà, un lateral amb iniciativa.
De pivot defensiu, Miquel Baluard, un mur inexpugnable.
Al mig camp, una dupla immillorable, Jesús Masdéu i Mamut Alà, dos veritables especialistes en crear del no res.
Per la dreta i obert en banda, un extrem matusser i molt agressiu, Arsènic Le Penn. Un veritable malson pels rivals.
A la banda esquerra i jugant a cama canviada, Dino Saura, un extrem com els d’abans, ràpid però poc intel•ligent.
I finalment, en punta d’atac, un autèntic depredador, Todd killer, el davanter total.
Complir el que xerres
Un guerrer de la llum és digne de confiança.
Comet equivocacions, de vegades es considera més important del que és en realitat. Però no enganya.
Quan seu al voltant de la foguera, fa petar la xerrada amb els seus companys i les seves companyes. Sap que les seves paraules queden arxivades a la memòria de l’Univers, com un atestat del que pensa.
I el guerrer reflexiona: “Per què xerro tant, si molt sovint no sóc capaç de fer tot allò que dic?”
El cor li respon: “Si defenses públicament les teves idees, t’has d’esforçar per viure-hi d’acord.”
Perquè pensa que és allò que diu, el guerrer acaba per transformar-se en allò que afirma.
Un guerrer de la llum és digne de confiança.
Comet equivocacions, de vegades es considera més important del que és en realitat. Però no enganya.
Quan seu al voltant de la foguera, fa petar la xerrada amb els seus companys i les seves companyes. Sap que les seves paraules queden arxivades a la memòria de l’Univers, com un atestat del que pensa.
I el guerrer reflexiona: “Per què xerro tant, si molt sovint no sóc capaç de fer tot allò que dic?”
El cor li respon: “Si defenses públicament les teves idees, t’has d’esforçar per viure-hi d’acord.”
Perquè pensa que és allò que diu, el guerrer acaba per transformar-se en allò que afirma.
dilluns, 22 de febrer del 2010
Sant Medir
Ja m’ho deien de petit: no agafis mai cap “carmelo” (m’ho deien així de malament) d’un estrany, podrien estar enverinats. Tan traumatitzat vaig quedar, tan dins em va calar el missatge què, no només no en vaig agafar mai cap, sinó què no els puc ni veure. El “carmelo” no deixa de ser una pasta a base de sucres que per l’acció del calor, es torra. De “carmelos” ni ha de tot tipus, de sabors i colors diferents per a tots els gustos. N’hi ha també, els que es torren amb alcohol, no aptes per a menors i d’efectes devastadors. Aquests, sens dubte, són els més desaconsellats i sí teniu la desgràcia de trobar-ne algun, feu el què calgui perquè no caigui en mans d’un menor i, en la mesura que sigui possible, eviteu-ne el contacte. Els “carmelos” torrats amb alcohol són extremadament perillosos i formen part de la llarga llista de substàncies nocives per a la salut publicada per la OMS. Malgrat tot, sempre hi ha persones amb poc seny que adopten una conducta temerària i força reprovable portant “carmelos” als camps de futbol durant els partits de futbol base. “Carmelos” què els nens veuen i el que és pitjor: són testimonis directes dels seus efectes i de les alteracions de conducta que produeixen en les persones grans que, en teoria, haurien de ser els seus models i referents. Vigileu també, amb els “carmelos” que en principi no tenen forma de “carmelo” i es troben en àmbits no habituals, però que en el fons són “carmelos” de la pitjor espècie. Una vegada identificats, ajunteu-los amb molta cura i molt de tacte i poseu-los al sac que toca, li feu un nus i us els traieu de sobre. Veureu com al poc temps la vostra salut millorarà. La vostra i la dels vostres fills. Us ho dic per experiència, l’Europa tenia fa dos anys una bossa plena d’aquests “carmelos” i veient el seu lamentable comportament actual, no puc deixar de felicitar als responsables què un dia van decidir fer-los fora. Tot un encert. Visca Sant Medir.
Ja m’ho deien de petit: no agafis mai cap “carmelo” (m’ho deien així de malament) d’un estrany, podrien estar enverinats. Tan traumatitzat vaig quedar, tan dins em va calar el missatge què, no només no en vaig agafar mai cap, sinó què no els puc ni veure. El “carmelo” no deixa de ser una pasta a base de sucres que per l’acció del calor, es torra. De “carmelos” ni ha de tot tipus, de sabors i colors diferents per a tots els gustos. N’hi ha també, els que es torren amb alcohol, no aptes per a menors i d’efectes devastadors. Aquests, sens dubte, són els més desaconsellats i sí teniu la desgràcia de trobar-ne algun, feu el què calgui perquè no caigui en mans d’un menor i, en la mesura que sigui possible, eviteu-ne el contacte. Els “carmelos” torrats amb alcohol són extremadament perillosos i formen part de la llarga llista de substàncies nocives per a la salut publicada per la OMS. Malgrat tot, sempre hi ha persones amb poc seny que adopten una conducta temerària i força reprovable portant “carmelos” als camps de futbol durant els partits de futbol base. “Carmelos” què els nens veuen i el que és pitjor: són testimonis directes dels seus efectes i de les alteracions de conducta que produeixen en les persones grans que, en teoria, haurien de ser els seus models i referents. Vigileu també, amb els “carmelos” que en principi no tenen forma de “carmelo” i es troben en àmbits no habituals, però que en el fons són “carmelos” de la pitjor espècie. Una vegada identificats, ajunteu-los amb molta cura i molt de tacte i poseu-los al sac que toca, li feu un nus i us els traieu de sobre. Veureu com al poc temps la vostra salut millorarà. La vostra i la dels vostres fills. Us ho dic per experiència, l’Europa tenia fa dos anys una bossa plena d’aquests “carmelos” i veient el seu lamentable comportament actual, no puc deixar de felicitar als responsables què un dia van decidir fer-los fora. Tot un encert. Visca Sant Medir.
diumenge, 21 de febrer del 2010
Qüestió de fusta
Europa A 0 – Mataró 0
Lliga Nacional Juvenil
Realment tinc molta sort. Em considero un privilegiat. Poder veure el futbol des de la distancia, des d’una certa neutralitat és una de les maneres més fàcils d’entendre aquest esport i identificar amb claredat tots els mecanismes que l’envolten i el condicionen. Fer el seguiment d’un determinat equip sense tenir un fill, un net, un nebot, un germà o un parent més o menys llunyà que hi jugui és una de les coses més alliberadores que et puguin passar i un dels elements determinants que et permeten fer un anàlisi acurat de la situació sense la pressió ni l’ofuscament de la proximitat i la identificació sentimental. Això i, evidentment, un cert reconeixement de que no en sé de futbol, que me’l miro des del punt de vista d’un simple aficionat i no pas d’un tècnic que s’hi dedica, l’estudia i en sap. Que t’agradi el futbol, que en vegis molt no és garantia d’ absolutament res i més quan la teva percepció està pervertida, filtrada, condicionada i distorsionada per lligams de parentiu o amistat. No existeix l’objectivitat ni tan sols quan s’és neutral, imagineu com de parcial serà aquesta percepció quan s’és part implicada. Què té a veure tot això, us preguntareu, amb l’Europa-Mataró d’ahir al Nou Sardenya? Segurament res, però el partit va tenir poca història i encara menys literatura. Un empat a no res, què deixa a tothom descontent. Un Europa que volia i no podia i un Mataró que no va voler i se’n va sortir. Un partit per oblidar que no passarà als anals (sense doble sentit) del futbol i que haurà de servir, sobre tot a l’equip escapulat, per saber quin no ha de ser el camí i buscar solucions allà on no n’hi ha. No serà una tasca fàcil, però per això hi ha gent que en sap i coneix perfectament totes les peces de que disposa. Per acabar, i ja va sent hora, un titular que em va regalar un company abans del partit: amb fusta de cirerer no es pot fer una taula de pi. He de confessar que no l’entenc, però davant la seva insistència i confiant en la vostra superior intel•ligència m’he atrevit a escriure’l. Això i perquè té una musicalitat que m’agrada. Però insisteix-ho en la meva incapacitat per distingir entre el palissandre, la teca, el cumaru, el roure americà o el mateix cirerer. Coses de la ignorància, que hi farem.
Europa A 0 – Mataró 0
Lliga Nacional Juvenil
Realment tinc molta sort. Em considero un privilegiat. Poder veure el futbol des de la distancia, des d’una certa neutralitat és una de les maneres més fàcils d’entendre aquest esport i identificar amb claredat tots els mecanismes que l’envolten i el condicionen. Fer el seguiment d’un determinat equip sense tenir un fill, un net, un nebot, un germà o un parent més o menys llunyà que hi jugui és una de les coses més alliberadores que et puguin passar i un dels elements determinants que et permeten fer un anàlisi acurat de la situació sense la pressió ni l’ofuscament de la proximitat i la identificació sentimental. Això i, evidentment, un cert reconeixement de que no en sé de futbol, que me’l miro des del punt de vista d’un simple aficionat i no pas d’un tècnic que s’hi dedica, l’estudia i en sap. Que t’agradi el futbol, que en vegis molt no és garantia d’ absolutament res i més quan la teva percepció està pervertida, filtrada, condicionada i distorsionada per lligams de parentiu o amistat. No existeix l’objectivitat ni tan sols quan s’és neutral, imagineu com de parcial serà aquesta percepció quan s’és part implicada. Què té a veure tot això, us preguntareu, amb l’Europa-Mataró d’ahir al Nou Sardenya? Segurament res, però el partit va tenir poca història i encara menys literatura. Un empat a no res, què deixa a tothom descontent. Un Europa que volia i no podia i un Mataró que no va voler i se’n va sortir. Un partit per oblidar que no passarà als anals (sense doble sentit) del futbol i que haurà de servir, sobre tot a l’equip escapulat, per saber quin no ha de ser el camí i buscar solucions allà on no n’hi ha. No serà una tasca fàcil, però per això hi ha gent que en sap i coneix perfectament totes les peces de que disposa. Per acabar, i ja va sent hora, un titular que em va regalar un company abans del partit: amb fusta de cirerer no es pot fer una taula de pi. He de confessar que no l’entenc, però davant la seva insistència i confiant en la vostra superior intel•ligència m’he atrevit a escriure’l. Això i perquè té una musicalitat que m’agrada. Però insisteix-ho en la meva incapacitat per distingir entre el palissandre, la teca, el cumaru, el roure americà o el mateix cirerer. Coses de la ignorància, que hi farem.
Futbolí
Escolapis 1 – Europa B 1
Lliga Cadets Primera Divisió
Em deia aquesta setmana un company que, en referència al Cadet B, hauria esgotat tots els adjectius i que em seria difícil trobar-ne de nous. No és la meva intenció esmenar-li la plana ni dur-li la contraria, però avui l’equip m’ho ha posat molt fàcil i no he tingut que esforçar-me per trobar-ne alguns que encara no havia utilitzat en cap de les anteriors cròniques. Com per exemple: Joc espès. Travat. Intermitent. Feixuc. Aspre. Poc fluid. Incolor. Insípid. Inodor. Gris. Rom. Parsimoniós. Insubstancial. Indeterminat. Vulnerable. Desconegut. Deslluït. Desconcertat. Desconcertant. Inapetent. Cansat. Decebedor. Embotellat. Ingrat. Parc. Saturat. Vacu... Així podria seguir fins que l’ infern es glacés o “las ranas crien pelo” que diuen els castellans. Però és el que té pretendre fer jugar a un equip que juga a futbol dins un futbolí on no hi ha espai ni per a respirar i el metre quadrat de terreny està sobre explotat. La capacitat d’adaptació d’aquest equip és gran. La seva qualitat inqüestionable. Però no es pot pretendre que sigui capaç, en 80 minuts, de canviar radicalment una manera d’entendre aquest joc i fer el contrari per al que ha estat meticulosament preparat durant els darrers anys. Veieu sinó l’Escolapis, un equip acostumat des de petit a les mides de Liliput i que treu la majoria dels punts actuant de local i, en canvi, en suma poquíssims actuant de visitant. Totes les coses tenen els seus pros i els seus contres i, ens hauríem de felicitar, que davant d’aquest handicap tan determinant i tan advers a la manera de jugar de l’Europa, malgrat això, s’hagi sumat un valuós punt que pot ser molt important en el desenllaç final de la lliga. Davant aquest escenari, tots els adjectius esmentats queden en un segon pla i poden tornar, sense reserves, al fons de l’escriptori.
Escolapis 1 – Europa B 1
Lliga Cadets Primera Divisió
Em deia aquesta setmana un company que, en referència al Cadet B, hauria esgotat tots els adjectius i que em seria difícil trobar-ne de nous. No és la meva intenció esmenar-li la plana ni dur-li la contraria, però avui l’equip m’ho ha posat molt fàcil i no he tingut que esforçar-me per trobar-ne alguns que encara no havia utilitzat en cap de les anteriors cròniques. Com per exemple: Joc espès. Travat. Intermitent. Feixuc. Aspre. Poc fluid. Incolor. Insípid. Inodor. Gris. Rom. Parsimoniós. Insubstancial. Indeterminat. Vulnerable. Desconegut. Deslluït. Desconcertat. Desconcertant. Inapetent. Cansat. Decebedor. Embotellat. Ingrat. Parc. Saturat. Vacu... Així podria seguir fins que l’ infern es glacés o “las ranas crien pelo” que diuen els castellans. Però és el que té pretendre fer jugar a un equip que juga a futbol dins un futbolí on no hi ha espai ni per a respirar i el metre quadrat de terreny està sobre explotat. La capacitat d’adaptació d’aquest equip és gran. La seva qualitat inqüestionable. Però no es pot pretendre que sigui capaç, en 80 minuts, de canviar radicalment una manera d’entendre aquest joc i fer el contrari per al que ha estat meticulosament preparat durant els darrers anys. Veieu sinó l’Escolapis, un equip acostumat des de petit a les mides de Liliput i que treu la majoria dels punts actuant de local i, en canvi, en suma poquíssims actuant de visitant. Totes les coses tenen els seus pros i els seus contres i, ens hauríem de felicitar, que davant d’aquest handicap tan determinant i tan advers a la manera de jugar de l’Europa, malgrat això, s’hagi sumat un valuós punt que pot ser molt important en el desenllaç final de la lliga. Davant aquest escenari, tots els adjectius esmentats queden en un segon pla i poden tornar, sense reserves, al fons de l’escriptori.
dissabte, 20 de febrer del 2010
Sant Miquel
Un equip de futbol s’ha emprenyat com una mona.
I quin és el motiu? Es preguntaven des de Barcelona.
El mal joc? Les derrotes? Sentir al clatell l’alè dels rivals?
No serà la por a perdre els avals?
Un entrenador de futbol ha perdut la mesura.
I quin és el motiu? Ens preguntàvem per ventura.
La incapacitat? La debilitat? La prepotència exagerada?
No serà la rebel•lia d’una resolució menyspreada?
Un club de futbol s’ha ofès profundament.
I quin és el motiu? Es preguntava la gent.
La hipocresia? L’abús? Cobrar sempre, a tothom i per rutina?
No serà tastar la pròpia medicina?
Sí continuen en aquesta línia, què no aconseguiran?
La feina mal feta no passa fronteres, ni va endavant.
Un equip de futbol s’ha emprenyat com una mona.
I quin és el motiu? Es preguntaven des de Barcelona.
El mal joc? Les derrotes? Sentir al clatell l’alè dels rivals?
No serà la por a perdre els avals?
Un entrenador de futbol ha perdut la mesura.
I quin és el motiu? Ens preguntàvem per ventura.
La incapacitat? La debilitat? La prepotència exagerada?
No serà la rebel•lia d’una resolució menyspreada?
Un club de futbol s’ha ofès profundament.
I quin és el motiu? Es preguntava la gent.
La hipocresia? L’abús? Cobrar sempre, a tothom i per rutina?
No serà tastar la pròpia medicina?
Sí continuen en aquesta línia, què no aconseguiran?
La feina mal feta no passa fronteres, ni va endavant.
divendres, 19 de febrer del 2010
Mesura justa*
-El CE Europa sempre s’ha posicionat a favor de l’entrada gratuïta en tots els partits del futbol base i ha treballat en aquest sentit perquè aquesta iniciativa fos aplicada per tots els clubs associats a la Federació Catalana de Futbol.
-El CE Europa davant l’actual conjuntura econòmica i per tal què el futbol sigui una opció de lleure popular, fàcil, assequible i a l’abast de tothom, ha decidit des de principi de Temporada rebaixar el preu de les entrades per assistir als partits del 1er. Equip i fer totalment gratuïta l’entrada al Femení A i al Juvenil A. Totes les altres categories sempre han estat de lliure accés sense cobrament d’entrada.
-Donada l’actitud refractaria a aquesta iniciativa per part de L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu i la seva insistència en el cobrament d’entrada a tots els partits que es disputen a les seves instal•lacions, siguin de la categoria que siguin: benjamins, alevins, infantils, cadets i juvenils. Import que és sufragat pels familiars que acompanyen als jugadors i què representa un greuge comparatiu i una despesa considerable per la quantitat de desplaçaments al llarg de la Temporada. El CE Europa, sensible a aquesta pràctica abusiva i inacceptable, ha decidit a partir de la data, cobrar entrada al seu Estadi quan rebi la visita del futbol base dels Clubs implicats en aquest afer. L’ import recaptat serà dipositat en un fons destinat a fer front a les despeses dels equips de base del CE Europa quan aquest es desplaci tant a L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu.
-El CE Europa manifesta què aquesta mesura només serà efectiva en tant els Clubs esmentats es mantinguin en la seva postura de voler cobrar entrada. En el cas què entressin en raó i rectifiquessin, el CE Europa retiraria immediatament aquesta pràctica.
-Finalment, el CE Europa entén que el futbol i més encara, el futbol de base, ha de ser una eina d’integració i de cohesió social i, en aquest sentit, posarà tots els mitjans a la seva disposició perquè així sigui.
*Extracte del comunicat oficial del CE Europa
-El CE Europa sempre s’ha posicionat a favor de l’entrada gratuïta en tots els partits del futbol base i ha treballat en aquest sentit perquè aquesta iniciativa fos aplicada per tots els clubs associats a la Federació Catalana de Futbol.
-El CE Europa davant l’actual conjuntura econòmica i per tal què el futbol sigui una opció de lleure popular, fàcil, assequible i a l’abast de tothom, ha decidit des de principi de Temporada rebaixar el preu de les entrades per assistir als partits del 1er. Equip i fer totalment gratuïta l’entrada al Femení A i al Juvenil A. Totes les altres categories sempre han estat de lliure accés sense cobrament d’entrada.
-Donada l’actitud refractaria a aquesta iniciativa per part de L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu i la seva insistència en el cobrament d’entrada a tots els partits que es disputen a les seves instal•lacions, siguin de la categoria que siguin: benjamins, alevins, infantils, cadets i juvenils. Import que és sufragat pels familiars que acompanyen als jugadors i què representa un greuge comparatiu i una despesa considerable per la quantitat de desplaçaments al llarg de la Temporada. El CE Europa, sensible a aquesta pràctica abusiva i inacceptable, ha decidit a partir de la data, cobrar entrada al seu Estadi quan rebi la visita del futbol base dels Clubs implicats en aquest afer. L’ import recaptat serà dipositat en un fons destinat a fer front a les despeses dels equips de base del CE Europa quan aquest es desplaci tant a L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu.
-El CE Europa manifesta què aquesta mesura només serà efectiva en tant els Clubs esmentats es mantinguin en la seva postura de voler cobrar entrada. En el cas què entressin en raó i rectifiquessin, el CE Europa retiraria immediatament aquesta pràctica.
-Finalment, el CE Europa entén que el futbol i més encara, el futbol de base, ha de ser una eina d’integració i de cohesió social i, en aquest sentit, posarà tots els mitjans a la seva disposició perquè així sigui.
*Extracte del comunicat oficial del CE Europa
Guilleume de boda
Guilleume: ribot estret usat per a fer o retocar galzes.
Ribot: eina que serveix per a aplanar, allisar, etc., que consisteix en una fulla de ferro fixada obliquament a l’interior d’un bloc rectangular de fusta.
Galze: mena de rebaix per encaixar-hi portes, balcons, finestres,...
Boda: festa amb què se celebra un casament.
Casament: acció de casar-se.
Casar: unir
Ja veus amic meu, estaves predestinat. Sí normalment, l’hàbit no fa el monjo, aquest no és pas el teu cas, el nom sí fa la persona i els fets no deixen lloc a cap mena de dubte.
Vares néixer ribot i et van posar Guillaume. Vas aprendre a fer galzes i et van complementar amb de Bode. Vas prioritzar la festa, la cordialitat i la unió per damunt qualsevol altra opció. I te’n vas sortint com el qui no vol la cosa. Amb naturalitat i sense estridències. Perquè tens l’estrany do de fer quotidià allò que és extraordinari. Mai un nom havia definit tan bé una acció. Mai un gentilici havia estat tan ajustat a una manera de ser i de fer, com en el teu cas. Guilleume per facilitar encaixos que permetin la unió. Extraordinari! Una experiència vital per ensenyar i aprendre.
Guilleume: ribot estret usat per a fer o retocar galzes.
Ribot: eina que serveix per a aplanar, allisar, etc., que consisteix en una fulla de ferro fixada obliquament a l’interior d’un bloc rectangular de fusta.
Galze: mena de rebaix per encaixar-hi portes, balcons, finestres,...
Boda: festa amb què se celebra un casament.
Casament: acció de casar-se.
Casar: unir
Ja veus amic meu, estaves predestinat. Sí normalment, l’hàbit no fa el monjo, aquest no és pas el teu cas, el nom sí fa la persona i els fets no deixen lloc a cap mena de dubte.
Vares néixer ribot i et van posar Guillaume. Vas aprendre a fer galzes i et van complementar amb de Bode. Vas prioritzar la festa, la cordialitat i la unió per damunt qualsevol altra opció. I te’n vas sortint com el qui no vol la cosa. Amb naturalitat i sense estridències. Perquè tens l’estrany do de fer quotidià allò que és extraordinari. Mai un nom havia definit tan bé una acció. Mai un gentilici havia estat tan ajustat a una manera de ser i de fer, com en el teu cas. Guilleume per facilitar encaixos que permetin la unió. Extraordinari! Una experiència vital per ensenyar i aprendre.
dijous, 18 de febrer del 2010
Treure conills dels barrets
Tots els inicis no forçats, és a dir, aquells que arrenquen voluntàriament, tenen un component molt accentuat d’il•lusió. Tot allò que comença, acostuma a generar unes expectatives sobre dimensionades què poc a poc, amb el pas del temps, es van desgastant i diluint de manera natural però irreversible. L’embranzida inicial i l’empenta original van remetent a mida que les dificultats van creixent i la convivència, en el cas d’equips, va passant factura per la disparitat d’interessos, sensibilitats i criteris entre els diferents membres del grup. Jo vinc d’un d’aquests grups, tot il•lusió, tot trempera, tot: “d’aquesta ens mengem el món”. Un grup amb les endorfines desbocades i l’autoestima pels núvols. Un grup que era, en el seu embrió, un veritable equip, i ha acabat sent una rotonda amb sortides en totes direccions. A diferència de la il•lusió individual que és més fàcil reconduir-la, restaurar-la, reactivar-la i, fins i tot, recuperar-la quan s’ha perdut; la il•lusió d’un col•lectiu és molt més fràgil i quan desapareix, sovint no hi ha res a fer. Els grups parteixen erròniament amb l’horitzó de la perpetuïtat, cegats per un optimisme infantil i incomprensiblement innocent. Tots els començaments neixen d’un ideal què empès per la il•lusió ens ha de permetre arribar a lo possible. Tot allò que excedeixi serà un regal i com a tal ens l’haurem de prendre. El més habitual però, és que la il•lusió transmuti a il•lusionisme, és a dir, què el creure doni pas al fer creure. El il•lusionisme no és més que la capacitat o habilitat d’enganyar a la vista fent veure com a reals coses que no ho són. El meu grup, l’equip al que pertanyo, està just en aquest punt. Hem canviat il•lusió per il•lusionisme i tenim a la parròquia embadalida.
Tots els inicis no forçats, és a dir, aquells que arrenquen voluntàriament, tenen un component molt accentuat d’il•lusió. Tot allò que comença, acostuma a generar unes expectatives sobre dimensionades què poc a poc, amb el pas del temps, es van desgastant i diluint de manera natural però irreversible. L’embranzida inicial i l’empenta original van remetent a mida que les dificultats van creixent i la convivència, en el cas d’equips, va passant factura per la disparitat d’interessos, sensibilitats i criteris entre els diferents membres del grup. Jo vinc d’un d’aquests grups, tot il•lusió, tot trempera, tot: “d’aquesta ens mengem el món”. Un grup amb les endorfines desbocades i l’autoestima pels núvols. Un grup que era, en el seu embrió, un veritable equip, i ha acabat sent una rotonda amb sortides en totes direccions. A diferència de la il•lusió individual que és més fàcil reconduir-la, restaurar-la, reactivar-la i, fins i tot, recuperar-la quan s’ha perdut; la il•lusió d’un col•lectiu és molt més fràgil i quan desapareix, sovint no hi ha res a fer. Els grups parteixen erròniament amb l’horitzó de la perpetuïtat, cegats per un optimisme infantil i incomprensiblement innocent. Tots els començaments neixen d’un ideal què empès per la il•lusió ens ha de permetre arribar a lo possible. Tot allò que excedeixi serà un regal i com a tal ens l’haurem de prendre. El més habitual però, és que la il•lusió transmuti a il•lusionisme, és a dir, què el creure doni pas al fer creure. El il•lusionisme no és més que la capacitat o habilitat d’enganyar a la vista fent veure com a reals coses que no ho són. El meu grup, l’equip al que pertanyo, està just en aquest punt. Hem canviat il•lusió per il•lusionisme i tenim a la parròquia embadalida.
dimecres, 17 de febrer del 2010
Com oli en un llum
Entre tots dos l’abisme. Actituds i comportaments diametralment oposats i de signe totalment contrari. Sí uns, amb la seva forma de ser, són com oli en un llum: persones facilitadores, que suavitzen situacions, que fan funcionar les màquines i qualsevol engranatge; els altres són com pals a les rodes: la cara fosca de la lluna, els obstaculitzadors sistemàtics, els que ho posen tot difícil, els que no avancen ni deixen avançar,...Uns a les antípodes dels altres. El positiu i el negatiu. La llum i la tenebra. Maneres de fer i desfer ben allunyades entre sí i d’origen desconegut. Sent oli en un llum es neix, o bé se’n fa al llarg dels anys? És innat o s’aprèn? Es pot néixer sent pal a la roda? Algú pot desitjar voluntàriament ser-ho? Algú en plenes condicions de salut mental ho escull? Quin designi o misteri ens imbueix un o altre comportament? Es pot canviar de signe? O la tendència s’aguditza i s’extrema amb el temps? N’és conscient el personal del sentit de la seva inclinació? N’és feliç? Es pot ser pal a la roda i no tenir mala consciència? I acceptar-ho i fer-ne proselitisme? Francament, no sé les respostes, però sí sé què ha de ser un pal viure sempre donant pel sac i, a més, apuntar-ho a l’agenda electrònica o escriureu a internet.
Entre tots dos l’abisme. Actituds i comportaments diametralment oposats i de signe totalment contrari. Sí uns, amb la seva forma de ser, són com oli en un llum: persones facilitadores, que suavitzen situacions, que fan funcionar les màquines i qualsevol engranatge; els altres són com pals a les rodes: la cara fosca de la lluna, els obstaculitzadors sistemàtics, els que ho posen tot difícil, els que no avancen ni deixen avançar,...Uns a les antípodes dels altres. El positiu i el negatiu. La llum i la tenebra. Maneres de fer i desfer ben allunyades entre sí i d’origen desconegut. Sent oli en un llum es neix, o bé se’n fa al llarg dels anys? És innat o s’aprèn? Es pot néixer sent pal a la roda? Algú pot desitjar voluntàriament ser-ho? Algú en plenes condicions de salut mental ho escull? Quin designi o misteri ens imbueix un o altre comportament? Es pot canviar de signe? O la tendència s’aguditza i s’extrema amb el temps? N’és conscient el personal del sentit de la seva inclinació? N’és feliç? Es pot ser pal a la roda i no tenir mala consciència? I acceptar-ho i fer-ne proselitisme? Francament, no sé les respostes, però sí sé què ha de ser un pal viure sempre donant pel sac i, a més, apuntar-ho a l’agenda electrònica o escriureu a internet.
dimarts, 16 de febrer del 2010
La primera vegada
S’ha estrenat al teatre Capitol de la Rambla de Barcelona una comèdia (com a mínim en té el títol) que gira en torn de les primeres experiències: Mi primera vez, es diu. I no sé perquè, tothom ho relaciona amb la primera experiència sexual, obviant qualsevol altre tipus d’experiència com sí el títol fos tan explícit què no deixes lloc a cap mena de dubte. Ves per on, què els què així pensen, tenen raó i l’obra és un encadenat de diferents històries, sempre al voltant d’aquella primera vegada, de quan i com es va perdre la virginitat. Aquest exercici memoristic i un pel morbós, no deixa de ser un nou exemple de que tota pèrdua va indestriablement associada a un guany. És remarcable, però, la capacitat humana per recordar, al temps que es decoren aquests records amb música celestial, tons pastel, càlides llars de foc i confortables catifes perses. Sempre he admirat i, en certa mesura, envejat, a totes aquelles persones capaces de reviure el passat amb una nitidesa prodigiosa. Bastir-lo de descripcions precises i detalls d’una extraordinària riquesa. Recordar la primera vegada ha de ser, per força, símptoma d’estar molt a prop en el temps, de que han passat poques coses (interessants) entre mig o simplement què l’experiència va ser tan traumàtica què no has aconseguit oblidar-la. Us he de confessar què jo, no és què no recordi en absolut la primera vegada, sinó què, de fet, ni tan sols recordo l’última. O tinc poca memòria, o m’han passat moltes coses o fan molt i molt de temps.
S’ha estrenat al teatre Capitol de la Rambla de Barcelona una comèdia (com a mínim en té el títol) que gira en torn de les primeres experiències: Mi primera vez, es diu. I no sé perquè, tothom ho relaciona amb la primera experiència sexual, obviant qualsevol altre tipus d’experiència com sí el títol fos tan explícit què no deixes lloc a cap mena de dubte. Ves per on, què els què així pensen, tenen raó i l’obra és un encadenat de diferents històries, sempre al voltant d’aquella primera vegada, de quan i com es va perdre la virginitat. Aquest exercici memoristic i un pel morbós, no deixa de ser un nou exemple de que tota pèrdua va indestriablement associada a un guany. És remarcable, però, la capacitat humana per recordar, al temps que es decoren aquests records amb música celestial, tons pastel, càlides llars de foc i confortables catifes perses. Sempre he admirat i, en certa mesura, envejat, a totes aquelles persones capaces de reviure el passat amb una nitidesa prodigiosa. Bastir-lo de descripcions precises i detalls d’una extraordinària riquesa. Recordar la primera vegada ha de ser, per força, símptoma d’estar molt a prop en el temps, de que han passat poques coses (interessants) entre mig o simplement què l’experiència va ser tan traumàtica què no has aconseguit oblidar-la. Us he de confessar què jo, no és què no recordi en absolut la primera vegada, sinó què, de fet, ni tan sols recordo l’última. O tinc poca memòria, o m’han passat moltes coses o fan molt i molt de temps.
dilluns, 15 de febrer del 2010
Doblegat de gràcia (o és de riure?)
Senyors (i alguna senyora, encara què no em consta) de l’Hospitalet de Doblegat, sincerament no veig cap motiu que justifiqui la seva preocupació més enllà d’un cert nerviosisme provocat per dues derrotes consecutives però què, en cap cas, poden posar en perill el seu gran projecte fet a base d’il•lusió, humilitat, joventut i austeritat. Per altra banda, tenint al darrera un Ajuntament i al davant un ministre, cap contratemps ha de ser un impediment per assolir l’objectiu final i únic de la temporada: la segona B. Què aquest horitzó clar i innegociable afegeix una pressió difícil de suportar? Cap problema. Vostès tenen els recursos necessaris i els números de telèfons adients per esbandir la més petita boira que s’atrevís a difuminar el camí. I sí amb això no n’hi ha prou, per això tenen la web oficial del Club, què pot fer les cròniques que vulgui, canviant el guió a conveniència, dissenyant una realitat a la carta, inventant històries i donant la versió adaptada que millor s’ajusti als seus interessos. I tot això sense oposició ni replica. Cap veu gosarà oposar-s’hi i fer-ne una altra lectura perquè, senzillament, ningú més haurà vist el partit objecte de la crònica. Com a tast teniu el partit contra l’Europa què ni el mateix president va veure perquè havia de pentinar el gat a Galicia. No es pot llençar el piano per la finestra al primer error de nota. Sé que és dur, i més quan no s’està preparat, tastar la derrota. I no ja la del Reus, què també té un ajuntament al darrera, i cabia dins lo possible, sinó la patida davant l’Europa amb un dels pressupostos més ajustats de la categoria i que té al darrera el mateix què els antics decorats de Hollywood: quatre pals i una bastida per suportar tot el que es veu. Què una superproducció sigui derrotada a taquilla per una modesta producció independent i popular ha de coure una barbaritat i més quan no s’ajusta a la previsió i s’obvia el guió. Desprès de veure més del 50% dels partits de l’Europa aquesta temporada, cosa que garanteix un criteri propi i de primera mà, estic en condicions d’afirmar sense vacil•lacions, què l’Europa no juga al “patadón”, però el què no tinc tan clar és sí l’Hospitalet de Doblegat no juga al “pelotazo”. En fi, senyors de l’Hospitalet de Doblegat, no voldria, malgrat aquesta mala ratxa, que caiguéssiu en el desànim ni en la temuda depressió. Aquesta urticària vírica que patiu i aquests ofecs nocturns es curen amb antiestamínics i no deixen, en biologies saludables, efectes secundaris. Haureu de vigilar, això sí, com amb tots els projectes fets de palla, què els animals no s’acostin i el foc passi de llarg. Ànims i a refer-se, no acostuma a passar sovint, què tot l’aparell d’una ciutat s’estavelli contra el símbol d’una vila i pretendre, a sobre, que et faci gràcia. Salut i bon viatge.
Senyors (i alguna senyora, encara què no em consta) de l’Hospitalet de Doblegat, sincerament no veig cap motiu que justifiqui la seva preocupació més enllà d’un cert nerviosisme provocat per dues derrotes consecutives però què, en cap cas, poden posar en perill el seu gran projecte fet a base d’il•lusió, humilitat, joventut i austeritat. Per altra banda, tenint al darrera un Ajuntament i al davant un ministre, cap contratemps ha de ser un impediment per assolir l’objectiu final i únic de la temporada: la segona B. Què aquest horitzó clar i innegociable afegeix una pressió difícil de suportar? Cap problema. Vostès tenen els recursos necessaris i els números de telèfons adients per esbandir la més petita boira que s’atrevís a difuminar el camí. I sí amb això no n’hi ha prou, per això tenen la web oficial del Club, què pot fer les cròniques que vulgui, canviant el guió a conveniència, dissenyant una realitat a la carta, inventant històries i donant la versió adaptada que millor s’ajusti als seus interessos. I tot això sense oposició ni replica. Cap veu gosarà oposar-s’hi i fer-ne una altra lectura perquè, senzillament, ningú més haurà vist el partit objecte de la crònica. Com a tast teniu el partit contra l’Europa què ni el mateix president va veure perquè havia de pentinar el gat a Galicia. No es pot llençar el piano per la finestra al primer error de nota. Sé que és dur, i més quan no s’està preparat, tastar la derrota. I no ja la del Reus, què també té un ajuntament al darrera, i cabia dins lo possible, sinó la patida davant l’Europa amb un dels pressupostos més ajustats de la categoria i que té al darrera el mateix què els antics decorats de Hollywood: quatre pals i una bastida per suportar tot el que es veu. Què una superproducció sigui derrotada a taquilla per una modesta producció independent i popular ha de coure una barbaritat i més quan no s’ajusta a la previsió i s’obvia el guió. Desprès de veure més del 50% dels partits de l’Europa aquesta temporada, cosa que garanteix un criteri propi i de primera mà, estic en condicions d’afirmar sense vacil•lacions, què l’Europa no juga al “patadón”, però el què no tinc tan clar és sí l’Hospitalet de Doblegat no juga al “pelotazo”. En fi, senyors de l’Hospitalet de Doblegat, no voldria, malgrat aquesta mala ratxa, que caiguéssiu en el desànim ni en la temuda depressió. Aquesta urticària vírica que patiu i aquests ofecs nocturns es curen amb antiestamínics i no deixen, en biologies saludables, efectes secundaris. Haureu de vigilar, això sí, com amb tots els projectes fets de palla, què els animals no s’acostin i el foc passi de llarg. Ànims i a refer-se, no acostuma a passar sovint, què tot l’aparell d’una ciutat s’estavelli contra el símbol d’una vila i pretendre, a sobre, que et faci gràcia. Salut i bon viatge.
diumenge, 14 de febrer del 2010
L’Hospitalet de Doblegat
Europa 1 – L’Hospitalet 0
Lliga Tercera Divisió
En primer lloc, i que serveixi de precedent, voldria fer una apologia de l’excepció, del seu us i de la seva oportunitat. Tant és així què, en tots aquests anys he parlat poques vegades del primer equip del CE Europa, tan poques com què aquesta és la primera i d’aquí la seva excepcionalitat. Sense perdre el seu estatus de fet poc habitual, avui era un dia que bé s’ho valia. Sí s’havia de trencar la norma, aquesta n’era de lluny l’ocasió idònia.
En segon lloc, però no menys important, destacar la sagacitat, les dots visionàries del president de l’Hospitalet (ara no em surt el nom), què va ser l’únic en preveure la derrota al Nou Sardenya. Tan clar ho tenia l’home què va decidir apuntar-se a un bolo de futbol sala per estalviar-se el tràngol de la humiliació. No se li pot negar al..., cony no em surt el nom, president de l’equip del ministre Corbacho, unes dots endevinatòries que moltes bruixes voldrien per a elles mateixes.
I en tercer lloc, destacar què l’Europa ha guanyat al terreny de joc, sinó amb total superioritat, sí amb absoluta justícia, el què l’Hospitalet no tindrà la vergonya, aquest cop, de recórrer a la Federació Espanyola. L’Hospitalet va cometre una errada burocràtica al partit d’anada (aigualida pels seus contactes politics) i avui n’ha comés una altra de més greu: ha perdut els punts davant un equip tot il•lusió què ha deixat en evidència el joc de “taló” de l’equip del Llobregat. Aquest resultat, en condicions normals, podria ocasionar molt de mal i fer trontollar els tres pilars sobre els que es suporta qualsevol Club de futbol: l’afició, els jugadors i la seva Junta Directiva. Però l’Hospitalet no se’n ressentirà. L’afició? No en té. Els jugadors? Només juguen per diners i cobraran igual. Els funcionaris avui no han funcionat. La Junta Directiva? Homes de palla per fer-li els cors al jefe i riure-li les gràcies. L’únic que potser no dormirà bé aquesta nit serà el seu president...cony no em surt el nom, quan se n’assabenti del resultat en tornar de la seva interessantíssima gira per les espanyes.
Finalment, i per acabar, felicitar a tots aquells que han cregut en aquest equip des dels seus inicis, que li han fet confiança malgrat els dubtes que podia generar un projecte “desconegut” i la seva aposta valenta en favor de la joventut, la il•lusió, el compromís i la feina ben feta. Ara que s’apunti qui vulgui. Que hi pugi tothom. Però jo no penso oblidar el gènesi.
Europa 1 – L’Hospitalet 0
Lliga Tercera Divisió
En primer lloc, i que serveixi de precedent, voldria fer una apologia de l’excepció, del seu us i de la seva oportunitat. Tant és així què, en tots aquests anys he parlat poques vegades del primer equip del CE Europa, tan poques com què aquesta és la primera i d’aquí la seva excepcionalitat. Sense perdre el seu estatus de fet poc habitual, avui era un dia que bé s’ho valia. Sí s’havia de trencar la norma, aquesta n’era de lluny l’ocasió idònia.
En segon lloc, però no menys important, destacar la sagacitat, les dots visionàries del president de l’Hospitalet (ara no em surt el nom), què va ser l’únic en preveure la derrota al Nou Sardenya. Tan clar ho tenia l’home què va decidir apuntar-se a un bolo de futbol sala per estalviar-se el tràngol de la humiliació. No se li pot negar al..., cony no em surt el nom, president de l’equip del ministre Corbacho, unes dots endevinatòries que moltes bruixes voldrien per a elles mateixes.
I en tercer lloc, destacar què l’Europa ha guanyat al terreny de joc, sinó amb total superioritat, sí amb absoluta justícia, el què l’Hospitalet no tindrà la vergonya, aquest cop, de recórrer a la Federació Espanyola. L’Hospitalet va cometre una errada burocràtica al partit d’anada (aigualida pels seus contactes politics) i avui n’ha comés una altra de més greu: ha perdut els punts davant un equip tot il•lusió què ha deixat en evidència el joc de “taló” de l’equip del Llobregat. Aquest resultat, en condicions normals, podria ocasionar molt de mal i fer trontollar els tres pilars sobre els que es suporta qualsevol Club de futbol: l’afició, els jugadors i la seva Junta Directiva. Però l’Hospitalet no se’n ressentirà. L’afició? No en té. Els jugadors? Només juguen per diners i cobraran igual. Els funcionaris avui no han funcionat. La Junta Directiva? Homes de palla per fer-li els cors al jefe i riure-li les gràcies. L’únic que potser no dormirà bé aquesta nit serà el seu president...cony no em surt el nom, quan se n’assabenti del resultat en tornar de la seva interessantíssima gira per les espanyes.
Finalment, i per acabar, felicitar a tots aquells que han cregut en aquest equip des dels seus inicis, que li han fet confiança malgrat els dubtes que podia generar un projecte “desconegut” i la seva aposta valenta en favor de la joventut, la il•lusió, el compromís i la feina ben feta. Ara que s’apunti qui vulgui. Que hi pugi tothom. Però jo no penso oblidar el gènesi.
dissabte, 13 de febrer del 2010
Excessiu
Badalona 3 - Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
Si el Carnaval és per antonomàsia l’època de l’any destinada a l’excés, haurem d’entendre que qualsevol activitat que es dugui a terme dins d’aquest marc haurà de ser, indefectiblement, excessiva. S’excedeix en el menjar, en el veure, en el relaxament dels costums, en les formes i en el vestir. Tot, a les portes de la quaresma, sota el signe de la desmesura i l’excés. El partit d’aquesta tarda no ha estat una excepció. Tocava Carnaval i l’Europa s’ha disfressat de corder, s’ha passat de festa i ha acabat per encaixar una derrota excessiva. El Badalona ha arribat dues vegades a porta i ha marcat tres gols. Bé, n’ha marcat dos i el tercer ha estat un autogol del propi Europa què ha volgut col•laborar desinteressadament en fer molt més abundós un resultat a totes llums excessiu donats els mèrits i el joc dels uns i dels altres. Deia en acabar el partit el ojeador del Madrid: uns han posat el futbol i els altres els gols. Potser aquesta afirmació sigui excessiva, però no està gaire lluny de la sensació general de tots els presents, què l’Europa no ha sigut mereixedor d’aquesta derrota tan ampla ni el Badalona ha estat tan superior com pel marcador pugui semblar. Un partit en el què el porter visitant no ha de fer cap aturada mentre el porter local en fa 4 de mèrit. Un partit on l’equip local és dominat durant els primers 15 minuts sent l’equip visitant el que porta la iniciativa, té més possessió de la pilota i crea les millors ocasions de gol. Un partit on l’única arribada de l’equip local, desprès d’una pèrdua de pilota a la línia de mitjos visitants, es converteix en gol. Un partit on l’equip visitant mereix arribar al descans amb avantatja en el marcador. Un partit on, a la represa, 5 minuts són suficients per finiquitar el matx desprès d’un obsequi visitant. Un partit on passen totes aquestes coses és un partit, es miri com es miri, excessiu. En fi, s’ha trencat la ratxa. I tenint en compte que les ratxes estan per a ser trencades, què algun dia havia de passar, potser millor que hagi estat avui i contra el Badalona per descarregar la pressió i encarar sense ansietat els propers compromisos què marcaran el futur d’aquest equip. I si us plau, que sigui sense excessos.
Badalona 3 - Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
Si el Carnaval és per antonomàsia l’època de l’any destinada a l’excés, haurem d’entendre que qualsevol activitat que es dugui a terme dins d’aquest marc haurà de ser, indefectiblement, excessiva. S’excedeix en el menjar, en el veure, en el relaxament dels costums, en les formes i en el vestir. Tot, a les portes de la quaresma, sota el signe de la desmesura i l’excés. El partit d’aquesta tarda no ha estat una excepció. Tocava Carnaval i l’Europa s’ha disfressat de corder, s’ha passat de festa i ha acabat per encaixar una derrota excessiva. El Badalona ha arribat dues vegades a porta i ha marcat tres gols. Bé, n’ha marcat dos i el tercer ha estat un autogol del propi Europa què ha volgut col•laborar desinteressadament en fer molt més abundós un resultat a totes llums excessiu donats els mèrits i el joc dels uns i dels altres. Deia en acabar el partit el ojeador del Madrid: uns han posat el futbol i els altres els gols. Potser aquesta afirmació sigui excessiva, però no està gaire lluny de la sensació general de tots els presents, què l’Europa no ha sigut mereixedor d’aquesta derrota tan ampla ni el Badalona ha estat tan superior com pel marcador pugui semblar. Un partit en el què el porter visitant no ha de fer cap aturada mentre el porter local en fa 4 de mèrit. Un partit on l’equip local és dominat durant els primers 15 minuts sent l’equip visitant el que porta la iniciativa, té més possessió de la pilota i crea les millors ocasions de gol. Un partit on l’única arribada de l’equip local, desprès d’una pèrdua de pilota a la línia de mitjos visitants, es converteix en gol. Un partit on l’equip visitant mereix arribar al descans amb avantatja en el marcador. Un partit on, a la represa, 5 minuts són suficients per finiquitar el matx desprès d’un obsequi visitant. Un partit on passen totes aquestes coses és un partit, es miri com es miri, excessiu. En fi, s’ha trencat la ratxa. I tenint en compte que les ratxes estan per a ser trencades, què algun dia havia de passar, potser millor que hagi estat avui i contra el Badalona per descarregar la pressió i encarar sense ansietat els propers compromisos què marcaran el futur d’aquest equip. I si us plau, que sigui sense excessos.
Bicis
No hi ha dubte que els “vicis” són anteriors a les “virtuts”: en el principi, efectivament, fou la luxúria, fou la ira, fou l’avarícia, fou la peresa...Amb la graciosa particularitat que no eren, que encara no eren “vicis”. Quan algú inventà les “virtuts” corresponents, aquelles conductes esdevingueren “vicis”.
No hi ha dubte que els “vicis” són anteriors a les “virtuts”: en el principi, efectivament, fou la luxúria, fou la ira, fou l’avarícia, fou la peresa...Amb la graciosa particularitat que no eren, que encara no eren “vicis”. Quan algú inventà les “virtuts” corresponents, aquelles conductes esdevingueren “vicis”.
divendres, 12 de febrer del 2010
Indefinicions 24
Pervers: comunicar-se mitjançant la rima
Sexe: desprès del quinze i abans del disset
Celibat: 14,15,17
Subtil: Hugo Cholo
Matalàs: acabar amb el número 1
Safata: per posar als peus. Es venen per parells
Sabata: guardapols mallorquí
Bastard: no arribaràs a l’hora
Bastida: què porta roba
Madeixa: generós
Macaco: en 10
Esdevenir: fes el que puguis per no faltar
Destresa: relaxa
Peatge: acompanyant del rei
Pardal: gol per l’escaire
Trencat: transport ferroviari català
Popular: pànic al pol
Pervers: comunicar-se mitjançant la rima
Sexe: desprès del quinze i abans del disset
Celibat: 14,15,17
Subtil: Hugo Cholo
Matalàs: acabar amb el número 1
Safata: per posar als peus. Es venen per parells
Sabata: guardapols mallorquí
Bastard: no arribaràs a l’hora
Bastida: què porta roba
Madeixa: generós
Macaco: en 10
Esdevenir: fes el que puguis per no faltar
Destresa: relaxa
Peatge: acompanyant del rei
Pardal: gol per l’escaire
Trencat: transport ferroviari català
Popular: pànic al pol
dijous, 11 de febrer del 2010
Un senyor de l’Aragó
Un senyor què ve de l’Aragó i vol muntar una botiga a Barcelona, hauria de saber què, com a mínim, l’haurà de retolar en català. Ja no parlem d’atendre als seus futurs clients en català, fer els tràmits administratius en català, anar al cinema en català o veure la televisió en català. Res d’això últim se li exigirà. Podrà fer una vida perfectament “normal” en castellà i no haurà de perdre les seves arrels ni el seu idioma. Ara fem-ho al revés, un senyor de Matadepera què vulgui muntar una botiga a Guadalajara, posem per cas, l’haurà de retolar en castellà (i no gosarà denunciar-ho a les autoritats), atendrà als seus clients en castellà, farà tots els tràmits en castellà i anirà al cinema i veurà la tele (si li ve de gust) en castellà. Aquest senyor de Matadepera es veurà sotmès a una immersió lingüística de tres parells de collons i, segurament, acabarà perdent les seves arrels i el seu idioma (reduït a la intimitat). El senyor de Matadepera, malgrat tot, s’ho prendrà bé, perquè ell és conscient de la situació. Sap on va i la realitat que es trobarà. En canvi el senyor de l’Aragó no en té ni idea. Ningú no li ha explicat o li ha explicat malament, què la realitat de Catalunya és un xic diferent. Què a Catalunya, per tocar els ous, ens entossudim a parlar un idioma marginal. Què molt (massa) tímidament anem fent lleis què protegeixen i intenten salvar un idioma mil•lenari que sofreix una forta pressió colonitzadora. Què voldríem viure en català amb normalitat com un senyor de Móstoles viu en castellà, i no ho podem fer. Hauríem de fer entendre al senyor de l’Aragó, i per això cal posar els mitjans necessaris, què al venir a Catalunya aprendrà un nou idioma i noves costums i creixerà en el respecte i la tolerància de la mateixa manera com sí volgués muntar una botiga al centre de Paris on aprendria el francès i els seus costums de manera fluida i gens traumàtica.
Un senyor què ve de l’Aragó i vol muntar una botiga a Barcelona, hauria de saber què, com a mínim, l’haurà de retolar en català. Ja no parlem d’atendre als seus futurs clients en català, fer els tràmits administratius en català, anar al cinema en català o veure la televisió en català. Res d’això últim se li exigirà. Podrà fer una vida perfectament “normal” en castellà i no haurà de perdre les seves arrels ni el seu idioma. Ara fem-ho al revés, un senyor de Matadepera què vulgui muntar una botiga a Guadalajara, posem per cas, l’haurà de retolar en castellà (i no gosarà denunciar-ho a les autoritats), atendrà als seus clients en castellà, farà tots els tràmits en castellà i anirà al cinema i veurà la tele (si li ve de gust) en castellà. Aquest senyor de Matadepera es veurà sotmès a una immersió lingüística de tres parells de collons i, segurament, acabarà perdent les seves arrels i el seu idioma (reduït a la intimitat). El senyor de Matadepera, malgrat tot, s’ho prendrà bé, perquè ell és conscient de la situació. Sap on va i la realitat que es trobarà. En canvi el senyor de l’Aragó no en té ni idea. Ningú no li ha explicat o li ha explicat malament, què la realitat de Catalunya és un xic diferent. Què a Catalunya, per tocar els ous, ens entossudim a parlar un idioma marginal. Què molt (massa) tímidament anem fent lleis què protegeixen i intenten salvar un idioma mil•lenari que sofreix una forta pressió colonitzadora. Què voldríem viure en català amb normalitat com un senyor de Móstoles viu en castellà, i no ho podem fer. Hauríem de fer entendre al senyor de l’Aragó, i per això cal posar els mitjans necessaris, què al venir a Catalunya aprendrà un nou idioma i noves costums i creixerà en el respecte i la tolerància de la mateixa manera com sí volgués muntar una botiga al centre de Paris on aprendria el francès i els seus costums de manera fluida i gens traumàtica.
dimecres, 10 de febrer del 2010
OK
Hi ha curiositats què a força de ser repetides formen part de la nostra quotidianitat i no ens preguntem pel seu origen i/o significat. Aquest és el cas de l’expressió OK. Utilitzada mundialment, també entre nosaltres, i en canvi tan desconeguda. Què vol dir exactament OK? Perquè l’utilitzem quan volem afirmar que una cosa està bé? Quin és el seu origen? Es veu què l’expressió prové dels EEUU, com era previsible, però el significat és ben curiós. Durant la guerra de secessió (guerra civil), què enfrontava als estats del nord contra els del sud, hi havia el costum, desprès de les batalles, d’escriure en una pissarra el número de víctimes caigudes en combat i quan no n’hi havia, hi posaven 0 killed (zero morts) i d’aquí el OK què tothom entenia com una bona, excel•lent noticia.
Hi ha curiositats què a força de ser repetides formen part de la nostra quotidianitat i no ens preguntem pel seu origen i/o significat. Aquest és el cas de l’expressió OK. Utilitzada mundialment, també entre nosaltres, i en canvi tan desconeguda. Què vol dir exactament OK? Perquè l’utilitzem quan volem afirmar que una cosa està bé? Quin és el seu origen? Es veu què l’expressió prové dels EEUU, com era previsible, però el significat és ben curiós. Durant la guerra de secessió (guerra civil), què enfrontava als estats del nord contra els del sud, hi havia el costum, desprès de les batalles, d’escriure en una pissarra el número de víctimes caigudes en combat i quan no n’hi havia, hi posaven 0 killed (zero morts) i d’aquí el OK què tothom entenia com una bona, excel•lent noticia.
dimarts, 9 de febrer del 2010
Practicar la tècnica
L’altre dia llegia com actua el moviment, millor dit, com és percebut el moviment pel nostre cervell i quins mecanismes es posen en marxa a l’hora de captar-lo. Així vaig aprendre què el moviment recte activa el sistema sacàdic (un moviment ràpid de l’ull) i el moviment curvilini activa un moviment suau. Tot aquell moviment què es produeix en línia recta és percebut pel nostre cervell d’una manera completament diferent a sí aquest mateix moviment es produeix en línia corba. La línia recta fa que es presti atenció, única i exclusivament, al punt de sortida i al punt d’arribada, en canvi, la línia corba fa que el cervell es fixi en el trajecte obviant tant el punt de sortida com el d’arribada. Doncs resulta què aquesta particularitat del nostre cervell és freqüentment utilitzada, conscient o inconscientment, per algunes persones per dirigir la nostra atenció a allà on els hi convé. Sí no vols que el teu interlocutor sàpiga d’on vens o on vols anar a parar, entretén-lo amb els detalls, fes sucosa la història i omple-la d’anècdotes. Sí per el contrari no vols que s’adoni del que estàs tramant actua ràpidament, fes-li veure el principi i el final i distreu-lo durant. Sí vols que la distracció sigui completa, fes-lo riure. El riure atura el temps i distorsiona la percepció del cervell, fins el punt que es desorienta i és incapaç de racionalitzar el que ha vist o el que ha passat. Només se’n recordarà del principi i, evidentment del final. És la tècnica dels il•lusionistes i segur que ja la coneixíeu.
L’altre dia llegia com actua el moviment, millor dit, com és percebut el moviment pel nostre cervell i quins mecanismes es posen en marxa a l’hora de captar-lo. Així vaig aprendre què el moviment recte activa el sistema sacàdic (un moviment ràpid de l’ull) i el moviment curvilini activa un moviment suau. Tot aquell moviment què es produeix en línia recta és percebut pel nostre cervell d’una manera completament diferent a sí aquest mateix moviment es produeix en línia corba. La línia recta fa que es presti atenció, única i exclusivament, al punt de sortida i al punt d’arribada, en canvi, la línia corba fa que el cervell es fixi en el trajecte obviant tant el punt de sortida com el d’arribada. Doncs resulta què aquesta particularitat del nostre cervell és freqüentment utilitzada, conscient o inconscientment, per algunes persones per dirigir la nostra atenció a allà on els hi convé. Sí no vols que el teu interlocutor sàpiga d’on vens o on vols anar a parar, entretén-lo amb els detalls, fes sucosa la història i omple-la d’anècdotes. Sí per el contrari no vols que s’adoni del que estàs tramant actua ràpidament, fes-li veure el principi i el final i distreu-lo durant. Sí vols que la distracció sigui completa, fes-lo riure. El riure atura el temps i distorsiona la percepció del cervell, fins el punt que es desorienta i és incapaç de racionalitzar el que ha vist o el que ha passat. Només se’n recordarà del principi i, evidentment del final. És la tècnica dels il•lusionistes i segur que ja la coneixíeu.
dilluns, 8 de febrer del 2010
És el meu país un país de covards?
Quan l’alcaldessa de Cunit, no només no dóna cobertura i protecció a una ciutadana d’origen magrebí del seu municipi, què ha estat amenaçada, què ha sofert assetjament i vexacions per part de la màxima autoritat de la comunitat musulmana, sinó què l’abandona a la seva sort i li demana expressament que s’abstingui de presentar qualsevol denúncia amb el ridícul argument de preservar la pau social i de no provocar un conflicte que pugui alterar la convivència. Quan una llei essencial, necessària i justa per la preservació de la llengua catalana (en el cinema, però podria ser en qualsevol altre àmbit) arriba amb trenta anys de retard i quan arriba no s’aplica per no ofendre, per no molestar a les grans distribuïdores i no crear un “conflicte social”. Quan la llei del tabac es fa amb timidesa i es va allargant la seva entrada en vigor per por a la pressió de les grans multinacionals del tabac i al possible rebuig d’alguns segments de la població. Quan es segueixen succeint, amb total impunitat, la matança d’animals a les places de toros per no desmantellar el negoci d’uns pocs, però poderosos grups econòmics. Quan la Federació Catalana de Futbol és desautoritzada una i altra vegada per la Federació Espanyola sense posar la més mínima objecció ni presentar cap queixa per no molestar a qui mana i córrer el risc de perdre el càrrec. Quan l’Ajuntament de Barcelona, escollit democràticament, decideix per majoria què no cedirà els seus locals per a celebrar cap consulta popular, què s’oposa frontalment a l’exercici democràtic del dret a decidir i erosiona els principis bàsics de la nostra societat. Quan una democràcia nega els drets democràtics argumentant prudència i sentit de la responsabilitat, aquesta democràcia fa pudor a mort i la por és la veritable gestora dels seus actes. Quan aquestes coses (i algunes altres) passen, sento una profunda i descoratjadora tristesa pel meu país.
Quan l’alcaldessa de Cunit, no només no dóna cobertura i protecció a una ciutadana d’origen magrebí del seu municipi, què ha estat amenaçada, què ha sofert assetjament i vexacions per part de la màxima autoritat de la comunitat musulmana, sinó què l’abandona a la seva sort i li demana expressament que s’abstingui de presentar qualsevol denúncia amb el ridícul argument de preservar la pau social i de no provocar un conflicte que pugui alterar la convivència. Quan una llei essencial, necessària i justa per la preservació de la llengua catalana (en el cinema, però podria ser en qualsevol altre àmbit) arriba amb trenta anys de retard i quan arriba no s’aplica per no ofendre, per no molestar a les grans distribuïdores i no crear un “conflicte social”. Quan la llei del tabac es fa amb timidesa i es va allargant la seva entrada en vigor per por a la pressió de les grans multinacionals del tabac i al possible rebuig d’alguns segments de la població. Quan es segueixen succeint, amb total impunitat, la matança d’animals a les places de toros per no desmantellar el negoci d’uns pocs, però poderosos grups econòmics. Quan la Federació Catalana de Futbol és desautoritzada una i altra vegada per la Federació Espanyola sense posar la més mínima objecció ni presentar cap queixa per no molestar a qui mana i córrer el risc de perdre el càrrec. Quan l’Ajuntament de Barcelona, escollit democràticament, decideix per majoria què no cedirà els seus locals per a celebrar cap consulta popular, què s’oposa frontalment a l’exercici democràtic del dret a decidir i erosiona els principis bàsics de la nostra societat. Quan una democràcia nega els drets democràtics argumentant prudència i sentit de la responsabilitat, aquesta democràcia fa pudor a mort i la por és la veritable gestora dels seus actes. Quan aquestes coses (i algunes altres) passen, sento una profunda i descoratjadora tristesa pel meu país.
diumenge, 7 de febrer del 2010
Brolladors bessons
Europa B 4 – Sant Ignasi 2
Hospitalet At. 2 – Europa D 5
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Fer el seguiment d’aquests dos equips és com entrar en un bucle del temps on tot es repeteix de forma sistemàtica. Cada setmana tenim exemples d’aquesta situació inversemblant què la converteix en un dels casos més curiosos què s’hagin donat mai. Jornada darrera jornada es produeixen els mateixos resultats i el que és més xocant, les mateixes conductes, inèrcies i condicionants. Sí el B es relaxa desprès d’un partit exigent, el D, també ho fa. Sí el D dóna moltes facilitats al seu rival, permetent que agafi aire i li compliqui el resultat, el B, també. Sí el B decideix anar per feina i no donar treva a l’adversari, el D, també ho fa. Sí el D juga com els àngels i deixa enllestit el partit en 10 minuts, el B, no vol ser menys i també ho fa. I el més curiós, el realment rellevant, és què ho fan a l’uníson, és a dir, coincidint en el temps. Són dues trajectòries estranyament paral•leles i dignes de ser analitzades com a fenomen paranormal per la seva arrel indesxifrable. Dos equips com dues gotes d’aigua què treballen igual, juguen igual, pateixen igual i somien amb el mateix paradís. Gota malaia, gota lliure sense embotellar què embotella rivals fins a extenuar-los i sotmetre’ls. Aigua fresca de brollador per apaivagar la set dels que volen b/veure bon futbol. Així són aquests dos equips i aquesta és la manera què tenim de tastar-los.
Europa B 4 – Sant Ignasi 2
Hospitalet At. 2 – Europa D 5
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Fer el seguiment d’aquests dos equips és com entrar en un bucle del temps on tot es repeteix de forma sistemàtica. Cada setmana tenim exemples d’aquesta situació inversemblant què la converteix en un dels casos més curiosos què s’hagin donat mai. Jornada darrera jornada es produeixen els mateixos resultats i el que és més xocant, les mateixes conductes, inèrcies i condicionants. Sí el B es relaxa desprès d’un partit exigent, el D, també ho fa. Sí el D dóna moltes facilitats al seu rival, permetent que agafi aire i li compliqui el resultat, el B, també. Sí el B decideix anar per feina i no donar treva a l’adversari, el D, també ho fa. Sí el D juga com els àngels i deixa enllestit el partit en 10 minuts, el B, no vol ser menys i també ho fa. I el més curiós, el realment rellevant, és què ho fan a l’uníson, és a dir, coincidint en el temps. Són dues trajectòries estranyament paral•leles i dignes de ser analitzades com a fenomen paranormal per la seva arrel indesxifrable. Dos equips com dues gotes d’aigua què treballen igual, juguen igual, pateixen igual i somien amb el mateix paradís. Gota malaia, gota lliure sense embotellar què embotella rivals fins a extenuar-los i sotmetre’ls. Aigua fresca de brollador per apaivagar la set dels que volen b/veure bon futbol. Així són aquests dos equips i aquesta és la manera què tenim de tastar-los.
Barres i estrelles
Europa A 2 – Sant Andreu 1
Lliga Nacional Juvenil
Trajectòria ascendent, clarament ascendent. Primer va retornar la lògica davant el Jabac. Desprès es va fer justícia davant la Damm. La passada setmana es va produir la sorpresa (o no tant) davant el Barça. I aquesta jornada s’han confirmat tots els pronòstics derrotant al Sant Andreu. Deu punts dels últims dotze possibles. Deu punts treballats, buscats i merescuts què deixen a l’Europa en una situació, sinó còmoda, com a mínim tranquil•litzant. Uns darrers resultats què no són més que la constatació i consolidació d’una trajectòria ascendent què ha de permetre afrontar els propers partits sense l’ansietat d’aconseguir punts per damunt de qualsevol altre consideració. La necessitat et fa presoner del resultat i sempre va associada a l’angoixa, els nervis i la precipitació. Sense aquesta pressió paralitzadora, però amb la tensió i predisposició adequada, es pot veure a un Europa què doni el millor de sí mateix en un tram de lliga essencial per al seu futur immediat. Poder anar a Badalona sense urgències i amb la moral reforçada pels bons resultats i la feina ben feta és, ha de ser, una garantía de futbol sense complexos. L’Europa està en disposició, a poc què s’ho proposi i cregui, de fer possible el què, fa poques setmanes, només era una espessa nebulosa. No és l’hora d’instal•lar-se en el cofoisme ni el relaxament. S’ha arribat fins aquí per mèrits propis i amb una generosa inversió d’esforç i sofriment què no es pot malmetre. Cal aprofitar aquest capital i treure’n els rèdits què li corresponen. En les properes setmanes coneixerem sí aquest equip ha tocat sostre o, per contra, desprès de vèncer a les “barres”, el seu sostre són les estrelles.
Europa A 2 – Sant Andreu 1
Lliga Nacional Juvenil
Trajectòria ascendent, clarament ascendent. Primer va retornar la lògica davant el Jabac. Desprès es va fer justícia davant la Damm. La passada setmana es va produir la sorpresa (o no tant) davant el Barça. I aquesta jornada s’han confirmat tots els pronòstics derrotant al Sant Andreu. Deu punts dels últims dotze possibles. Deu punts treballats, buscats i merescuts què deixen a l’Europa en una situació, sinó còmoda, com a mínim tranquil•litzant. Uns darrers resultats què no són més que la constatació i consolidació d’una trajectòria ascendent què ha de permetre afrontar els propers partits sense l’ansietat d’aconseguir punts per damunt de qualsevol altre consideració. La necessitat et fa presoner del resultat i sempre va associada a l’angoixa, els nervis i la precipitació. Sense aquesta pressió paralitzadora, però amb la tensió i predisposició adequada, es pot veure a un Europa què doni el millor de sí mateix en un tram de lliga essencial per al seu futur immediat. Poder anar a Badalona sense urgències i amb la moral reforçada pels bons resultats i la feina ben feta és, ha de ser, una garantía de futbol sense complexos. L’Europa està en disposició, a poc què s’ho proposi i cregui, de fer possible el què, fa poques setmanes, només era una espessa nebulosa. No és l’hora d’instal•lar-se en el cofoisme ni el relaxament. S’ha arribat fins aquí per mèrits propis i amb una generosa inversió d’esforç i sofriment què no es pot malmetre. Cal aprofitar aquest capital i treure’n els rèdits què li corresponen. En les properes setmanes coneixerem sí aquest equip ha tocat sostre o, per contra, desprès de vèncer a les “barres”, el seu sostre són les estrelles.
Solució oraldivendres, 5 de febrer del 2010
23/1/2010
Apunteu aquesta data
El passat Dissabte 23 de Gener, es va presentar en societat a l’aula magna de L’ Universitat d’Economia de la UPB la plataforma “Barcelona decideix”. En aquesta assemblea inaugural hi varen ser representades més de 120 entitats de tota la ciutat i un gran nombre de persones a títol personal. Desprès de mesos de treball en silenci es va fer públic l’esquelet sobre el què s’haurà de construir, ordenar i omplir tots els espais necessaris per aixecar aquesta plataforma que neix apartidista, transversal i amb la clara voluntat de ser plural. El seu objectiu, el seu únic objectiu, no és un altre que promoure, organitzar, tutelar i fer possible la celebració, a la nostra ciutat, d’un referèndum o consulta popular on els ciutadans es puguin pronunciar respecte a la independència de Catalunya. Cal insistir en l’aspecte què aquesta plataforma no pren partit per cap de les opcions, ni en un ni en altre sentit, simplement s’encarregarà de fer viable la consulta des d’una perspectiva democràtica, neutral i extremadament curosa amb el respecte a totes les tendències i posicionaments. Des d’aquesta vocació popular i oberta a tothom la plataforma demana l’adhesió de totes les entitats de Barcelona que vulguin col•laborar en l’organització d’aquesta iniciativa democràtica en exercici de la seva responsabilitat. La plataforma va quedar agrupada per districtes amb l’encàrrec de reunir-se en els propers dies per bastir les organitzacions què puguin treballar des de la base i presentar les propostes i avenços a la propera assemblea. “Barcelona decideix” s’ha posat en marxa. És un fet històric què demana la implicació, el compromís i la complicitat de tots els que pensem què una altra realitat és possible. Què la prevenció, la por, la timidesa o la prudència no ens facin covards. Per dignitat i responsabilitat fem, entre tots, què la consulta prosperi.
Apunteu aquesta data
El passat Dissabte 23 de Gener, es va presentar en societat a l’aula magna de L’ Universitat d’Economia de la UPB la plataforma “Barcelona decideix”. En aquesta assemblea inaugural hi varen ser representades més de 120 entitats de tota la ciutat i un gran nombre de persones a títol personal. Desprès de mesos de treball en silenci es va fer públic l’esquelet sobre el què s’haurà de construir, ordenar i omplir tots els espais necessaris per aixecar aquesta plataforma que neix apartidista, transversal i amb la clara voluntat de ser plural. El seu objectiu, el seu únic objectiu, no és un altre que promoure, organitzar, tutelar i fer possible la celebració, a la nostra ciutat, d’un referèndum o consulta popular on els ciutadans es puguin pronunciar respecte a la independència de Catalunya. Cal insistir en l’aspecte què aquesta plataforma no pren partit per cap de les opcions, ni en un ni en altre sentit, simplement s’encarregarà de fer viable la consulta des d’una perspectiva democràtica, neutral i extremadament curosa amb el respecte a totes les tendències i posicionaments. Des d’aquesta vocació popular i oberta a tothom la plataforma demana l’adhesió de totes les entitats de Barcelona que vulguin col•laborar en l’organització d’aquesta iniciativa democràtica en exercici de la seva responsabilitat. La plataforma va quedar agrupada per districtes amb l’encàrrec de reunir-se en els propers dies per bastir les organitzacions què puguin treballar des de la base i presentar les propostes i avenços a la propera assemblea. “Barcelona decideix” s’ha posat en marxa. És un fet històric què demana la implicació, el compromís i la complicitat de tots els que pensem què una altra realitat és possible. Què la prevenció, la por, la timidesa o la prudència no ens facin covards. Per dignitat i responsabilitat fem, entre tots, què la consulta prosperi.
dijous, 4 de febrer del 2010
La paritat és una parida
No puc estar més d’acord amb aquelles veus que es queixen, i amb raó, del doble cost que representa viure a Catalunya. Tot es paga per duplicat. Impresos per duplicat. Senyals de tràfic per duplicat. Rètols per duplicat. Formularis de l’Administració per duplicat. Documents per duplicat. Instruccions per duplicat. Tot costa, ens costa, el doble. I ara, amb la nova llei del cinema en català, es pretén que la despesa es dupliqui i, com tot, l’acabem finançant nosaltres. Posem-hi fre. Aturem-ho. Prou duplicats i fem el que faria qualsevol país normal, fem-ho tot en català, única i exclusivament en català. És l’ idioma que correspon i ens estalviaríem molts problemes i molts, molts diners.
No puc estar més d’acord amb aquelles veus que es queixen, i amb raó, del doble cost que representa viure a Catalunya. Tot es paga per duplicat. Impresos per duplicat. Senyals de tràfic per duplicat. Rètols per duplicat. Formularis de l’Administració per duplicat. Documents per duplicat. Instruccions per duplicat. Tot costa, ens costa, el doble. I ara, amb la nova llei del cinema en català, es pretén que la despesa es dupliqui i, com tot, l’acabem finançant nosaltres. Posem-hi fre. Aturem-ho. Prou duplicats i fem el que faria qualsevol país normal, fem-ho tot en català, única i exclusivament en català. És l’ idioma que correspon i ens estalviaríem molts problemes i molts, molts diners.
dimecres, 3 de febrer del 2010
El planeta del simis
Quan us trobeu en un bar d’un camp de futbol fent un tallat i observeu com un grup de persones, a pocs metres d’on vosaltres esteu, es posen a to a base de carajillos, trifásicos, barrechas i altres subtileses etíliques. Quan la conversa llisca cap l’exabrupte i el mal gust. Quan escalfen la gola com sí es preparessin per cantar. Quan exhibeixen un lèxic incomprensible que serieu incapaços de memoritzar, reproduir i ja no diguem, entendre. Quan comença el partit com qui comença una batalla. Quan els insults brollen a dojo sense un destinatari clar. Quan està clar que l’únic objectiu és insultar. Quan s’incita l’agressivitat des de la grada i es fa apologia de la violència. Quan els teòrics educadors es converteixen en instigadors de conflictes. Quan es ridiculitza i es fa escarni del país d’ acollida i de la seva llengua. Quan l’àrbitre sempre s’equivoca i és la diana de tots els improperis. Quan l’equip rival sempre fa trampes, juga brut i són una colla de fills de puta. Quan l’esport és el menys important. Quant el futbol és un pretext. Quan el partit és una excusa. Quan no es controlen les emocions i es cau en el més patètic dels espectacles. Quan la ignorància és llei i es mataria en el seu nom. Quan es perd i no es sap perdre. Quan es guanya i no es sap guanyar. Quan tres passades seguides és una provocació i una diagonal de trenta metres un insult. Quan buscar la pilota no s’entén. Quan buscar la cama del rival és lo habitual. Quan jugar a futbol està fora de lloc. Quan totes o algunes d’aquestes coses passen estareu, amb tota seguretat, en terra hostil. El nom del Club o del camp és anecdòtic, però tots ells semblen tallats pel mateix patró i això, al marge de decebedor, no deixa de plantejar seriosos dubtes sobre el futur de l’espècie. Hi ha grups homínids què segueixen mantenint uns hàbits i costums del neolític, demostrant la seva poca o nul•la capacitat d’adaptació al medi. Ens civilitzem en la mesura que som capaços d’allunyar-nos de lo irracional, però està clar que no tothom evoluciona en la mateixa direcció ni a la mateixa velocitat. El futbol, encara què us sembli estrany, és un precís i fiable mesurador d’aquest grau d’evolució. Feu la prova.
Quan us trobeu en un bar d’un camp de futbol fent un tallat i observeu com un grup de persones, a pocs metres d’on vosaltres esteu, es posen a to a base de carajillos, trifásicos, barrechas i altres subtileses etíliques. Quan la conversa llisca cap l’exabrupte i el mal gust. Quan escalfen la gola com sí es preparessin per cantar. Quan exhibeixen un lèxic incomprensible que serieu incapaços de memoritzar, reproduir i ja no diguem, entendre. Quan comença el partit com qui comença una batalla. Quan els insults brollen a dojo sense un destinatari clar. Quan està clar que l’únic objectiu és insultar. Quan s’incita l’agressivitat des de la grada i es fa apologia de la violència. Quan els teòrics educadors es converteixen en instigadors de conflictes. Quan es ridiculitza i es fa escarni del país d’ acollida i de la seva llengua. Quan l’àrbitre sempre s’equivoca i és la diana de tots els improperis. Quan l’equip rival sempre fa trampes, juga brut i són una colla de fills de puta. Quan l’esport és el menys important. Quant el futbol és un pretext. Quan el partit és una excusa. Quan no es controlen les emocions i es cau en el més patètic dels espectacles. Quan la ignorància és llei i es mataria en el seu nom. Quan es perd i no es sap perdre. Quan es guanya i no es sap guanyar. Quan tres passades seguides és una provocació i una diagonal de trenta metres un insult. Quan buscar la pilota no s’entén. Quan buscar la cama del rival és lo habitual. Quan jugar a futbol està fora de lloc. Quan totes o algunes d’aquestes coses passen estareu, amb tota seguretat, en terra hostil. El nom del Club o del camp és anecdòtic, però tots ells semblen tallats pel mateix patró i això, al marge de decebedor, no deixa de plantejar seriosos dubtes sobre el futur de l’espècie. Hi ha grups homínids què segueixen mantenint uns hàbits i costums del neolític, demostrant la seva poca o nul•la capacitat d’adaptació al medi. Ens civilitzem en la mesura que som capaços d’allunyar-nos de lo irracional, però està clar que no tothom evoluciona en la mateixa direcció ni a la mateixa velocitat. El futbol, encara què us sembli estrany, és un precís i fiable mesurador d’aquest grau d’evolució. Feu la prova.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)