CAT estratègic

Fracassar amb èxit

Si un home intenta fracassar i ho aconsegueix, què ha fet?

Un joc d'estratègia

La conspiració

La conspiració per ella mateixa no té cap sentit. Són els conspiradors els que l’omplen de contingut, els que li donen forma i la basteixen.

Són els conspiradors aquells que podeu veure, acabada la reunió (qualsevol reunió), formant petits grups i esgrimint arguments que, poc abans, no s’havien atrevit a plantejar. Propostes covardes que necessiten de la clandestinitat i la traïdoria per sobreviure i configurar-se. Discursos tendents a l’enderroc sistemàtic per a deixar la terra erma. Conspiradors incapaços de sostenir idees que no resisteixen el més mínim debat. Posseïdors de raons que aboquen a l’autodestrucció per manca de raó.

Conspiradors que viuen de nit i s’emparen en la foscor. Conspiradors que cerquen aliats entre els descontents, els necis i els miserables. Conspiradors que els corca l’enveja i amb una pràctica vivencial de terra cremada.

Els veureu a les fosques, en petits grups, parlant d’amagat i en veu baixa. Acostant-se per l’esquena, abocant merda, difonent rumors malintencionats i per damunt de tot, negant la conspiració.

 “Latrant et scitis estatint praetesquitantes estis”, que vol dir “Borden i sabeu a l’instant que cavalqueu per davant els altres” o bé, en el més conegut: “Ladran, luego cabalgamos”

CAT que s'hi fixa

No soy infalible y tampoco soberbio, lo que sí soy es determinado en mis puntos de vista.

Hi ha coses que s’aguanten amb pinces

El xut amb l’esquerra 

Faltaven poc més de trenta minuts pel final del partit i l’entrenador el va fer escalfar. Quan en faltaven 10, el va cridar. Es va treure el xandall i, neguitós, va esperar a la banda fins que, dos minuts desprès, es va produir el canvi. Per endavant, vuit minuts per a jugar a futbol i l’agradable sensació de sentir-se útil.

Vuit minuts de gloria, amb el temps cristal·litzat, mentre la pilota viatjava a la velocitat de la llum en sortir del seva bota esquerra. Un xut amb la cama “dolenta” per visualitzar la gestió de l’adversitat i correspondre amb generositat a la confiança dipositada. Vuit minuts, que podien semblar poc, com quan estàs en una companyia estimulant o bé, ficat en un llibre apassionant que no voldries que s’acabés mai. Vuit minuts per sumar, a la recerca del resultat més just i amb el convenciment d’haver fet el que calia. Vuit minuts per a fer el ple, sí es sap interpretar bé.

CAT amable

Sí busques una gran oCAsió, trOba un Gran problemA.

Zona púbica

Buscant una sortida

Conversa amb el penis

Com estàs?

No gaire bé. Enyoro les nostres sortides, les sortides i les entrades clar.

No et podràs queixar...

Home, doncs sí. Ara quasi no em treus sinó és per pixar. Però que pateixis de pròstata i em ventilis cada 30 minuts no és, diguem-ne,  la meva activitat preferida.

Els temps estan canviant, ja no soc el que era i tu no estàs gaire millor. Has perdut aquell ímpetu juvenil, aquella empenta prodigiosa, aquella energia inesgotable, aquell desig insaciable, sense mesura. Els anys han passat per a tots dos, ja pentinem canes i, i ... estic cansat de tantes mentides. Justament d’això volia parlar-te. He decidit operar-me.

Operar-te? Estàs malalt?

No, és difícil d’explicar...molt difícil. Vull canviar de sexe. Vull ser una dona.  

Què vols què?

Amputar-te. Prescindir de tu i de les teves dues motxilles.

T’has tornat boig? Desprès de tota una vida junts,...amb les coses que hem fet plegats,...

Mai m’has agradat. Sempre t’he arrossegat com un càstig de la naturalesa i ja n’estic fart. Està decidit, serè una dona i no ens tornarem a veure mai més.

No m’ho pots fer això. És cruel i tremendament injust. 

No hi ha marxa enrere.

Doncs cedeix-me. Fes de donant a un necessitat. Si tu no em vols fes que altres em tinguin. Potser així, algun dia, et pugui fer sentir el que has fet sentir a totes les dones que has tingut.

Tu creus que és una bona idea?

I tant! Passaria de ser el teu representant, el teu comercial, a endreçar-te el magatzem, que si t’he de ser sincer, et fa molta falta i t’ho dic jo, encara que per a tu només sigui un “penjat”.  

La descoberta del lleó

El lion de la Metro

Pintura rupestre

Privació de llibertat

Com a seguidor des de fa molt de temps  del futbol base, és a dir, el futbol en les seves categories per sota dels 19 anys, m’he trobat amb infinitat de situacions que mereixerien per elles mateixes un comentari singular. De totes aquestes particularitats, una de les que més em crida l’atenció, és l’absència, en determinats camps,  dels pares dels jugadors. És bastant habitual que els familiars segueixin als seus nens en la disputa dels partits de cap de setmana, sent el poc públic, per no dir l’únic, que té la santa paciència de tragar-se veritables gripaus, només perquè hi juga el fill. Doncs el que deia, hi ha determinats camps on els nois locals hi juguen pràcticament sols i l’únic color a la grada (és un dir) el posen els expedicionaris de l’equip visitant. Donant-li voltes i desprès d’observar el comportament, l’actitud i l’educació dels components de l’equip local, he arribat a la conclusió que els pares no assisteixen al partit perquè, amb tota seguretat, deuen estar a la presó i per tant, el confinament, els hi justifica l’absència. No s’entendria que, uns pares en llibertat, renunciessin a veure les evolucions dels seus fills en un camp de futbol. Veure com creixen, com practiquen esport, com fan amics, com s’eduquen en l’esforç i el compromís; veure com integren els valors de la solidaritat, la justícia, la pau... Veure com aprenen l’art de la paciència i la temprança, com integren el respecte al pròxim i el valor enriquidor de la diferencia. Quin pare, sinó fos perquè està privat de llibertat, s’ho voldria perdre?

Aquesta dolorosa absència física fa que, els pobres nois, perdin el referent del pare i creixin en un abandonament que els ha de conduir, indefectiblement, a la delinqüència. El futbol per a ells, i el partit concretament, acaba per ser el de menys, el que veritablement els hi agrada és atonyinar rivals quan l’àrbitre xiula el final.

Al darrer camp on vaig estar, i no diré el nom, l’entrenador local, malgrat ser molt jove, tampoc tenia el pare a la grada. El que em fa pensar que també estava privat de llibertat. Però en aquest cas, el pare en qüestió, no s’ha de preocupar, aviat veurà al seu fill i no perquè li donin la condicional sinó, ans al contrari, perquè el seu fill anirà a fer-li companyia.   

Ciutat del Cap

Perdre el cap

Vergonya

PP, a mi no m’enganyes

No pot haver immoralitat més gran que justificar la violència i disculpar-la. No pot haver una irracionalitat comparable a donar-li cobertura i defensar-la. Res de més infamant que maquillar-la i tractar-la d’involuntària o fortuïta. La violència no és, per definició i concepte, un accident.

La violència amb la que va actuar Pepe no té atenuants i els que la minimitzen mereixen un càstig exemplar i un rebuig unànime per part de la societat civilitzada. El no fer-ho ens converteix en còmplices del violent i ens posa a la seva mateixa alçada.

És tan perillosa la violència com aquells que la toleren, l’exculpen, l’accepten i la fomenten amb actituds i declaracions d’una irracionalitat escandalosa.

Pepe hauria de ser apartat del futbol de per vida, en tant que espectacle públic, i amb un extraordinari reso mediàtic i exemple per a les noves generacions. Qui no se sap controlar, qui agredeix perquè simplement perd el cap, mereix ser tractat en llocs especialitzats en la seva patologia. Qui ha estat capaç d’una acció com aquesta és molt fàcil que reincideixi sinó rep l’atenció adequada. Es comença per agredir a un rival futbolístic i s’acaba agredint a la dona o als fills i en això no hi ha cap involuntarietat ni és, de lluny, una conducta accidental.

S’han d’aturar campanyes com la que estem patint i s’ha d’assenyalar sense prevencions al veritable culpable tantes vegades com calgui, perquè sinó, d’aquí a pocs dies i a força de donar-li voltes, el Pepe ens acabarà fent llàstima i el pujarem als altars i l’agredit, l’agredit passarà a ser el culpable.

Capvespre al Kruger

Animals al Kruger

Punxades al Kruger

El Parc Kruger

Pujades CD  2 – CE Europa  3

Juvenils, segona divisió. Grup 13

El Parc Kruger és una de les principals reserves africanes i, sens dubte, la més important de Sud-àfrica. Una reserva natural, tant pel que fa a la flora com a la fauna. En ella es poden trobar una gran varietat i quantitat d’animals en estat salvatge, això el fa un lloc ideal per als safaris fotogràfics i per a tots aquells amants de la natura en estat pur.

Fet aquest preàmbul, us serà més fàcil d’entendre la sensació que he tingut quan, l’expedició del Juvenil D de l’Europa, ha visitat les instal·lacions del Pujades CD per a disputar el seu partit de lliga.

Jo, que he tingut la sort de visitar el Parc Kruger i la desgràcia de “perdrem” al camp del Pujades, puc afirmar amb rotunditat i coneixement de causa que els animals del primer són infinitament més “civilitzats i racionals” que no pas els del segon. És més, sí els barregéssim i els poséssim a tots en una sola gàbia, els del Pujades acabarien per menjar-se als amansits animals del Kruger, no en tinc cap dubte.

No podem dir que no anàvem avisats: Mantingueu-vos en grup. No traieu la ma per la finestra. No baixeu del cotxe. No us endinseu per la selva. No abandoneu els camins. No doneu de menjar als animals. No feu moviments sobtats que puguin excitar als animals. I un munt de recomanacions totes elles per mantenir i salvaguardar la nostra seguretat. Doncs ni així hem pogut restar sans i estalvis. Malgrat observar amb rigorositat totes aquestes advertències no ens hem pogut lliurar de les “mossegades”, cops, improperis, amenaces,...d’uns cubistes essers malignes. Quin ha estat l’error de l’Europa? Primer, intentar jugar a futbol i segon, cometre l’estupidesa i/o la imprudència de guanyar.  

Els animals del Kruger són animals amb un grau d’evolució molt més elevat que els nadius de Can Pujades. Tenen un punt de sofisticació, d’exquisidesa que els fa ser receptius als visitants. Entenen als forasters com a complement de la seva pròpia existència i comparteixen amb ells una relació molt civilitzada. En canvi, els espècimens de l’altre parc, els “pujadets”,  tenen el nivell evolutiu d’una ameba –sent molt generosos en el comparatiu-. Agressius i primaris, rebutgen tota relació civilitzada i el contacte amb qualsevol mena de racionalitat. El seu habitat malsà els fa ser perillosament violents, perquè és en un entorn violent on es troben còmodes i on els seus comportaments irracionals es justifiquen.  

He vist moltes bèsties al llarg de la meva vida, les he estudiat i fotografiat abundosament, però la natura no deixa de sorprendrem constantment i sempre et pots trobar, com avui, especies animals amb les que no comptaves i que són, creieu-me, molt difícils de classificar.

Allà, prop de la Rambla Prim, entre Pujades i Puigcerdà hi ha una clariana en mig de la selva. Els locals hi han pintat unes ratlles al terra simulant un camp de futbol, però no us deixeu enganyar, no s’hi practica cap esport reglat, a molt estirar, unes feres paleolítiques cacen incauts visitants. Allí, en aquell bestioler , no hi trobareu la pau i sí, malgrat tot decidiu anar, no porteu una càmera de fotos per a fer el safari fotogràfic que us han promès, millor aviseu els mossos que facin les fotografies per vosaltres.

Posats a triar, no ho dubteu, aneu al Kruger, allí els animals tampoc saben parlar ni llegir ni escriure, però, quan te’ls mires, com a mínim et somriuen i no li espatllen la moto a l’àrbitre.   

La porta del Kruger

I els altres què són?

Sense impunitat

Sempre és millor suposar que tots saben la veritat o que la coneixeran, perquè o ja és així o ho serà.

Quina creu!

Indefinicions 23

Regat: acabat de regar

Partit: separat en dos o més trossos

Doble partit: també és mala sort!

Parlar al camp: xerrada entre pagesos

Panadera: dona de forner (d’origen castellà)

Paquet: prominència masculina darrera la cremallera

Mundialista: molt espavilada

Llançar: poblet de la Costa Brava

Lliure: ...per no plorar

Localitat: lo bo

Llenya: en català, plena

Traspassar: deixar aquesta vida

Transferible: extremadament sensible

Tornada: part central i repetitiva d’una cançó

Trio arbitral: conflicte de parella

Trofeu: més lleig que un tro

Veure porteria: repartidor de correu comercial

Xiulet: una mica fatxenda  

Llums de Sud-àfrica

Ombres de Sud-àfrica

+

A poc per a la celebració de les eleccions presidencials a Sud-àfrica, resulta que un dels candidats més ben posicionats i amb serioses opcions a guanyar-les es diu Jacob Zuma.

No deixa de ser una bona noticia que, un polític amb ambicions de govern, s’anomeni Zuma. I esperem d’ ell que faci honor al seu cognom i doni al país africà l’estabilitat i el progrés que li cal per ficar-se de ple al segle XXI i deixi de banda tots els fantasmes que l’han perseguit històricament.

Un polític que sumi sempre serà benvingut a l’Àfrica, a Europa o a Mart (quan arribi el moment). Bé, un polític o qualsevol persona, sigui quina sigui la seva professió i/o dedicació.

Lamentablement la suma és, en l’actualitat, una de les operacions matemàtiques menys utilitzades i, alhora, desprestigiades. Quasi tothom ha après a restar, dividir i, fins i tot, a fer fraccions; oblidant-se de sumar i ja no diguem de multiplicar.

Sigui ben trobat senyor Zuma i que el seu exemple s’estengui per tot els racons del planeta. Només m’atreveix-ho a demanar-li una cosa: cada vespre, al acabar la jornada, faci una aturada, una petita reflexió sobre el significat del seu cognom. Res més i moltes gràcies.  

Solitaritat

Calladament

Des d’aquesta aspra solitud et penso.

Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles

els pollancs que miràvem en silenci

des del portal de casa.

 

Tantes coses

se m’han perdut amb tu que em resta a penes

l’espai de ni mateix per recordar-te.

 

Però la vida, poderosa, esclata

fins i tot en un àmbit tan estricte.

Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,

el verd proclama vida i esperança

i jo visc, i és vivint que puc pensar-te

i fer-te créixer amb mi fins que el silenci

m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

 

Miquel Martí i Pol

Contracultura

Ajoblanco amb carxofes

A mitjans dels anys 70, sota el regnat d’ Ajoblanco i en plena efervescència de la contracultura, vaig integrar l’hàbit de regalar, per Sant Jordi, una carxofa a la meva companya en comptes de l’ensucrada i popular rosa. El significat últim d’aquest fet no era un altre que palesar el meu desacord amb els costums burgesos i manifestar la meva oposició a tots aquells tics de caire tradicionalista que representaven uns valors que calia subvertir. La idea era oposar-se, encara que només fos per sistema, a tot allò que provenia del passat. Canviar-ho tot perquè sí , sense el mínim anàlisi, encara que això signifiqués regalar una carxofa i menjar-se un estofat de roses. El temps ha anat posant, per sort,  cada cosa al seu lloc: cada rosa al seu didal i cada verdura a la seva olla. Cal que els canvis, necessaris per altra banda, aportin solucions positives i una millora respecte al passat. Canviar per anar a pitjor, per estètica o, simplement per sistema, és un mal negoci. Un atzucac que et fa perdre el nord i atordeix els sentits fins el punt de neutralitzar els petits plaers de la vida: l’olor i el color d’una rosa o el sabor i la textura d’una carxofa.

Demà em miraré un Ajoblanco amb certa nostàlgia condescendent, regalaré roses a dojo i per sopar em cruspiré un bon plat de carxofes a la brasa. Tot, això sí, esperant el nou canvi.    

Nº 18 - Gener 1977 - 50 PTES.

Aprilia al país de les meravelles

Lliçó d’humilitat

Fa pocs dies va tenir lloc al CAT (Centre Artesà Tradicionarius)  el lliurament anual del Premis Vila de Gràcia 2008. Premis en reconeixement a aquelles entitats, col·lectius i persones que han destacat per la seva tasca cívica, social, educativa, innovadora,...dins el teixit social gracienc.

El premi a la millor actuació comunicativa i/o difusió va ser per a Conxa García i el seu programa Ones de Dones de Ràdio Gràcia.

El premi va ser un més del 9 que es varen repartir en total. Però la seva singularitat, el fet pel que el vull destacar, va ser, justament, quan la premiada es va adreçar al públic assistent per a donar les gràcies. Ja al final del seu breu parlament va recordar, amb emoció continguda: “Aquesta mateixa tarda intentava explicar-li a la meva mare –la meva mare pateix alzeimer- que m’havien concedit un premi, un premi que em feia molta il·lusió. La meva mare em mirava amb cara de sorpresa, sense entendre ben be el que li volia dir i al cap de 10 minuts ja ho havia oblidat completament”. I acabava dient la Conxa: “Quina gran lliçó d’humilitat”.

Enorme Conxa, enorme la lliçó que has rebut i la lliçó que ens has donat.  

Dolça Melua

Sara ferida

La María

La tinc al davant. Es diu María. I és un bé de Déu. Fa dies que li dono voltes i no se com abordar-la. Com dir-li que l’estimo. Com declarar-li el meu desig. Com endur-me-la al llit. És la dona més bella del món i em moro per tenir-la.
D’avui no passa, quan arribi li penso fer saber que no puc estar ni un dia més sense ella i li demanaré si vol ser la meva amant. Estic segur que serem molt feliços i...
I si em diu que sí. I sí ens llencem a una relació de passió desbocada. I sí ens abandonem als plaers del sexe fins a l’èxtasi més rotund. I sí poc desprès no podem viure l’un sense l’altre. I sí volem anar més enllà d’una relació purament física. I si més tard ens plantegem deixar les nostres respectives parelles, deixar-ho tot i compartir les nostres vides. Formar una nova família. Tenir una llar comuna, una hipoteca, unes factures i,... I sí comencem a perdre el desig de l’altre. I si la monotonia se’ns instal·la a casa. I si un dia acaba per avorrir-me i es converteix en un malson. I si un dia em diu: t’odio, ets insofrible!
Saps que María, per mi te’n pots anar a la merda!

Mala ombra

Autocomplaença: mirall trencat

Per a guanyar una lliga no sempre cal ser bo, la majoria de vegades n’hi ha prou amb ser regular. De res serveix ser millor, en els enfrontaments directes contra el màxim rival en l’aspiració pel títol, i per contra, deixar escapar els punts en els partits, a priori, més assequibles. No fallar contra els equips de dalt no et garanteix absolutament res, en canvi sí que ho fa, el fallar el menor nombre de cops. Els equips molt i molt bons, acostumen a tenir un toc de genialitat que els fa inconstants i, alhora, imprevisibles. Tot el que tenen de brillant en moments puntuals, ho tenen de gris en aquells partits on el rival no els motiva. La genialitat, la qualitat, són ganivets de doble tall i acostumen a ser insuficients sinó van acompanyades d’altres components imprescindibles per aconseguir els objectius proposats. Són justament aquells equips més limitats en els aspectes tècnics i conscients de les seves pròpies limitacions, els que, per compensar-les, es motiven més, s’esforcen més, treballen més, s’impliquen més,...en definitiva, fan que allò que els hi manca passi desapercebut i mantenen així una regularitat que, la genialitat, no garanteix.

Estem acostumats a veure com, desprès d’aconseguir un triomf vital i molt difícil, tot aquest guany se’n va a n’oris a la jornada següent per culpa d’un relaxament inacceptable i profundament decebedor. Fer el més difícil per caure en el més fàcil. Passar d’aspirar a tot a ser escombrat sense pal·liatius ni excuses en una sola setmana. De la mel als llavis a la fel més amarga en un obrir i tancar d’ulls.

La Lliga, com es fa evident any darrera any, no és una cursa de velocitat, ni una carrera explosiva, ans al contrari, és una cursa de fons, de llarg recorregut i entendre aquesta particularitat fa les coses molt més fàcils.

El paradís no està a l’abast de tothom, només aquells que saben patir i aixecar-se desprès de caure, només aquells que lluiten cada punt com si fos el punt més important i decisiu, independentment del nom i la qualitat del rival, només d’aquests serà el regne del cel.

Inversió

Caminar per avançar

Un guerrer de la llum no ajorna les seves decisions.
Ell reflexiona molt abans d’actuar; considera la seva instrucció, les seves responsabilitats i el seu deure: Mira de conservar la serenitat i analitza cada pas com si fos el més important.
Però, tan bon punt pren una decisió, el guerrer tira endavant: ja no té més dubtes envers el que ha elegit, ni canvia de recorregut si les circumstàncies són diferents del que s’havia imaginat.
Si la seva decisió ha estat correcta, vencerà el combat –encara que duri més que no havia previst. Si la decisió ha estat equivocada, serà derrotat i haurà de recomençar de bell nou –però amb més saviesa.
Però un guerrer de la llum, quan comença alguna cosa, arriba fins al final.

Cara o barata?

Aferrar-se a la vida

Tres amics moren en un accident de cotxe i es troben al Cel, en una mena de curs d’orientació. El monitor celestial els pregunta què els agradaria més sentir que diuen sobre ells els seus amics i familiars quan els vegin al taüt.
El primer home diu:
-Espero que la gent digui que era un metge fantàstic i un home familiar i bo.
El segon diu:
-A mi m’agradaria que la gent digués que com a professor d’escola vaig ser molt important en la vida dels nanos.
El tercer home diu:
-M’agradaria que algú digués: “Mira, es mou!”

En mig d'angels

Ángela

La chica nos salió respondona ya desde el primer momento, ya desde el primer aliento: llamándose Domínguez, eligió nacer en juevez.
Una muchacha con personalidad y única en su género. Todo un lujo, incluso para aquellos que hace poco tiempo que la conocemos y sin embargo, ya la queremos.

Un referente de extroversión, carisma y pasión que te arrastra como un ciclón más allá del palmeral donde crecen los dátiles transparentes e increíblemente dulces.

Tu ganas un año, nosotros te ganamos toda. Cuanto más creces, más grandes nos hacemos. Estar cerca es lo único que pedimos para poder crecer contigo hasta donde nos lleve el destino.

Ángela perfecta, inmune al desaliento, te deseo lo mejor, si no lo digo reviento.

Futbol a cobert

La DUDA d’ ELANO és un RIESGO

Un dissabte per la tarda, en el que es pugui seguir per televisió als equips del Màlaga i el Recreativo de Huelva a la Lliga espanyola, i al Manchester City a la Premier anglesa, pot convertir-se en un estimulant exercici de jocs de paraules.

Això és el que em va succeir, fa pocs dies, amb el seguiment del City davant l’Arsenal, al Recre contra el Barça i poc desprès, al Màlaga davant el Madrit.

La transmissió del City era per la 2 de TVE i, òbviament, en castellà. Amb el club de Manchester hi juga un brasiler de nom Elano i els comentaris, suposadament innocents, dels narradors, van ser per a sucar-hi pa.
Frases com ara: “Fabregas ha superado Elano”, “el delantero ha saltado encima de Elano”, “Elano se ha cagado”, “le han puesto el balón por detras de Elano”, “Elano se ha abierto i por allí...”, “vaya carrera la de Elano”, “muy pocos pueden con Elano”, “Elano se ha metido en fuera de juego”, “Elano se ha corrido todo el campo”, “Elano en el suelo, pero podrá continuar”, “se prepara un cambio, Rodgers va a entrar por Elano”,...i així fins a la saturació i irritació d’ Elano.

Un Barça-Recre per la Sexta i en castellà, amb un porter de nom Riesgo, era una invitació massa llaminera a la juguesca i a la que els comentaristes no hi van voler renunciar.
Frases com ara: “una porteria con riesgo es una porteria dificil de asegurar”, “demasiado riesgo para un equipo necesitado de puntos”, “máximo riesgo, mínimo resultado”, “un Recre con riesgo no lo tendrá fácil”, “jugar con riesgo es dar demasiadas facilidades”, “una salida de riesgo”, “el Recre deberia arriesgar un poco más si quiere alejar el riesgo,...”...un risc, perdó, un Riesgo insuficient per aturar a un Barça enratjat.

Una mica més tard, i aquest cop per TV3, en català, el Màlaga rebia al Madrit i en el conjunt local hi milita Duda, jugador d’origen portuguès i que donat el lloc que ocupa en el camp, el seu nom apareixia constantment en la transmissió. Sense ser tant escatològiques les seves construccions, també donaven força joc.
Frases com ara: “una nova oportunitat per Duda”, “tot el joc passa per Duda”, “pilota en profunditat, pilota per Duda”, “aquesta falta és per Duda”, “una bona passada per Duda”, “targeta per Duda”...fins que a força de tanta i tanta ocasió per Duda, el Màlaga va acabar perdent el partit. I és que hom tenia alguna DUDA?

Fora de bromes, sí algú pot ajudar a l’àrbitre que ho faci, el pobre home encara no ha tancat l’acta perquè no troba la targeta per Duda.

Fentunestristesbromesobviamentlingüístiques

Torna aviat

Antony and the Johnsons
Palau de la Música Catalana
Barcelona

Han estat necessàries 24 hores per poder processar una petita part de l’impacte emocional rebut ahir al Palau de la Música, just per poder rescatar alguna idea, més o menys coherent, que ajudi a entendre el que allí es va viure.

Un públic heterogeni que, molt abans de l’hora prevista per a l’ inici del concert, es movia nerviós al voltant del Palau intentant prendre consciència de l’excepcionalitat del moment. Un moment llargament esperat i que per fi estava a tocar. Un d’aquells esdeveniments que hom acostuma a ressaltar,amb un marcador groc, en el quadern on es dibuixen les trajectòries vitals. Un instant perdurable en el temps i en l’espai que té, per regla general, molt més valor que el preu pagat per l’entrada i els esforços per aconseguir-la. Una fiblada al vell mig de l’ hipotàlem amb uns efectes regeneradors molt difícils de quantificar i, per damunt de tot, impossibles d’oblidar.

Va ser una nit esplèndida, d’una sensibilitat excepcional i amb un registre emotiu altíssim. Una vetllada de complicitats i lliuraments sense prevencions ni mesura. Una nit de generositats i confidències. Una catarsi col·lectiva conduïda per la música a estadis de lluminositat encegadora. I una veu! una veu erigida com l’ instrument més perfecte, l’eina més valuosa per despertar tots els somnis, per excitar totes les emocions, per deixar-nos sense aire,...

Poca llum, molta penombra. Àmbit íntim i proper, molt proper. Un guió perfecte i un final insuperable: Antony, acabant “Hope there Someone”, deixa caure la seva mà lentament, suaument damunt el piano, amb el palmell obert i estenent-la cap al públic en un gest suggerent i alhora tendre. Un gest de complicitat, de connexió i una proposta inequívoca d’amistat.

El públic desprès d’això va ser incapaç de reclamar un altre bis. Podia haver un final millor?

Escailaine SF

El somni burgés

Antisistema

Traïció

La traïció sempre és una vilesa que cometen els altres. En el nostre cas, en canvi, sempre està justificada, sempre respon a designis molt interioritzats als que no ens podem negar.
La traïció dels altres, la veritable traïció, és intolerable, reprovable i extremadament difícil de perdonar. La nostra, bé, la nostra mai és traïció, és simplement debilitat o fidelitat a un mateix, hauria de ser perfecta i fàcilment perdonable. És més, la persona traïda, sí aquesta persona és l’altra, ha de ser tolerant, comprensiva i entendre la traïció com una debilitat humana indefectiblement assumible i d’obligada acceptació.
Sí l’altra és la que traeix i jo el traït, el mon s’enfonsa, el sol es glaça, el fet és d’una monstruositat fora de tota mida i, l’autora, una persona sense escrúpols ni sentiments que ha de ser proscrita i cremada, sense compassió, al foc de l’ infern.
Objectivament, la traïció no varia, només varia la perspectiva des d’on es percep.