Millor ser sord que català

A finals de Maig es va celebrar a Ciudad Real (real com la vida mateixa) una trobada de professionals de l’atenció a l’usuari de la Sanitat de tota Espanya, de Catalunya i també del País Basc. En aquest congres l’idioma oficial i únic, com no podia ser d’una altra manera, era l’espanyol. Bé, únic no, ja que l’organització va tenir el detall, pagant l’administració (és a dir tots) de posar un intèrpret per a sords. Traducció simultània per a que els ponents de Catalunya, les Illes, el País Valencià o bé el País Basc poguessin fer les seves aportacions en els respectius idiomes, ni parlar-ne. Tot en espanyol reglamentari i uniforme. Això sí, els sords podien seguir perfectament i sense perdre detall totes i cada una de les intervencions independentment del seu origen territorial. Que quants sords hi havia a sala? Doncs cap ni un. Ciudad Real, com la gran majoria de ciutats espanyoles tenen una especial sensibilitat per les llengües...que no fan soroll, és clar. En fi, això d’Espanya i les “llengües perifèriques” és un veritable diàleg per a sords. Com diu? Una mica més alt que no el sento.