Boig pel risc
dijous, 31 de juliol del 2008
De Bode, el cordovès?
He tingut el rar privilegi de conèixer personalment al President del CE Europa, club centenari i veritable referent del futbol català. Aquest senyor, alt com un santpau i de caràcter afable i tranquil, m’ha causat una gran impressió, de la que encara estic en tractament per suavitzar els seus efectes devastadors. Certament és un personatge diferent, una “rara avis” dins el món d’aquest futbol tan estressant on només es juga al tot o res. On mai hi ha terme mig, on tot és blanc i sinó directament negre, on els extrems i els extremismes són les úniques posicions possibles. Una persona amb sentit de l’humor, positiva, que sap trobar equilibris quan tot sembla rodolar cap el barranc, ha de ser per força, un tipus intel·ligent. Diuen, els que el coneixen, que és d’origen cordovès, qüestió que jo m’atreveixo a posar en quarantena. Encara que no se li pot negar una desenvolupada habilitat en el “toreo”. No té por d’acostar-se al toro i fins i tot agafar-lo per les banyes si és necessari. Sap donar “pases de pecho” amb naturalitat de mestre consagrat i rematar la feina amb descarades “chicuelinas”. Espectacular quan, des del centre de la plaça, brinda “la faena” al públic assistent amb una seguretat aclaparadora.
Malgrat aquestes dots de primer espasa, jo el veig més com un modern Sherlock Holmes. És enginyós, perspicaç, intuïtiu, agut, sagaç, racional, lògic i molt hàbil en la resolució de conflictes. Potser té molt a veure que s’ho mira tot amb Lupe...i això fa que les coses es vegin molt, però que molt clares.
He tingut el rar privilegi de conèixer personalment al President del CE Europa, club centenari i veritable referent del futbol català. Aquest senyor, alt com un santpau i de caràcter afable i tranquil, m’ha causat una gran impressió, de la que encara estic en tractament per suavitzar els seus efectes devastadors. Certament és un personatge diferent, una “rara avis” dins el món d’aquest futbol tan estressant on només es juga al tot o res. On mai hi ha terme mig, on tot és blanc i sinó directament negre, on els extrems i els extremismes són les úniques posicions possibles. Una persona amb sentit de l’humor, positiva, que sap trobar equilibris quan tot sembla rodolar cap el barranc, ha de ser per força, un tipus intel·ligent. Diuen, els que el coneixen, que és d’origen cordovès, qüestió que jo m’atreveixo a posar en quarantena. Encara que no se li pot negar una desenvolupada habilitat en el “toreo”. No té por d’acostar-se al toro i fins i tot agafar-lo per les banyes si és necessari. Sap donar “pases de pecho” amb naturalitat de mestre consagrat i rematar la feina amb descarades “chicuelinas”. Espectacular quan, des del centre de la plaça, brinda “la faena” al públic assistent amb una seguretat aclaparadora.
Malgrat aquestes dots de primer espasa, jo el veig més com un modern Sherlock Holmes. És enginyós, perspicaç, intuïtiu, agut, sagaç, racional, lògic i molt hàbil en la resolució de conflictes. Potser té molt a veure que s’ho mira tot amb Lupe...i això fa que les coses es vegin molt, però que molt clares.
dimecres, 30 de juliol del 2008
Eines bàsiques
La clau anglesa III
La política és més perillosa que la guerra, perquè a la guerra només es mort una sola vegada.
La guerra és un invent de la ment humana; i la ment humana també pot inventar la pau.
Viviu àrduament, no tingueu por a res i us somriurà el triomf.
La democràcia és el pitjor sistema de govern possible. A excepció de tots els altres.
Amb l’esperit succeeix el mateix que amb l’estómac: només se li pot confiar allò que és capaç de digerir.
El polític ha de ser capaç de pronosticar el que passarà demà, el mes pròxim i el proper any; i explicar desprès perquè no va passar el que va predir.
Winston Churchill
La clau anglesa III
La política és més perillosa que la guerra, perquè a la guerra només es mort una sola vegada.
La guerra és un invent de la ment humana; i la ment humana també pot inventar la pau.
Viviu àrduament, no tingueu por a res i us somriurà el triomf.
La democràcia és el pitjor sistema de govern possible. A excepció de tots els altres.
Amb l’esperit succeeix el mateix que amb l’estómac: només se li pot confiar allò que és capaç de digerir.
El polític ha de ser capaç de pronosticar el que passarà demà, el mes pròxim i el proper any; i explicar desprès perquè no va passar el que va predir.
Winston Churchill
dimarts, 29 de juliol del 2008
dilluns, 28 de juliol del 2008
Maradona s’ha fotut la coca i ara ens deixa els pinyons
Diu el pobre Maradona que el senyor Messi no té personalitat. Ho diu fent referència a l’afer que enfronta al Barça amb la selecció argentina per la participació o no del genial jugador en els jocs olímpics de Pequín. Acusa el pobre Maradona a Messi dient-li que no té caràcter. Ho afirma el pobre Maradona des de la posició més fràgil, poc creïble i irremeiablement dubtosa del seu propi exemple, de la seva pròpia trajectòria personal.
És el senyor Maradona un módel de caràcter, de personalitat digne de ser tingut en compte? És l’exemple que els joves han de seguir? Té el pobre Maradona la categoria moral, la força d’esperit, el caràcter i la personalitat per donar lliçons a ningú?
Ell, que va caure lamentablement al pou de la droga i l’alcohol. Ell que va ser expulsat d’un Mundial per dopatge. Ell que ha estat la vergonya per a tota una generació d’esportistes i no esportistes. Ell que ha dilapidat una prometedora carrera futbolística i ha fet de la seva vida un fosc i pudent abocador. Ell que ha estat desagraït amb els que l’hi han donat suport. Ell que toca campanes constantment amb penoses declaracions al límit del ridícul més evident.
Com pot acusar el senyor Maradora, el pobre Maradona al senyor Messi de poca personalitat, quan l’únic pecat que ha comès és ser respectuós amb les normatives i les lleis vigents?
És potser el senyor Maradora, el pobre senyor Maradona l’exemple que hauria de seguir el senyor Messi?
El senyor Messi té personalitat, molta personalitat, però per sort, res té a veure amb la tèbia predisposició del senyor Maradora a deixar-se portar pels pendents més abruptes i els costats més foscos de la vida.
Maradora, l’exponent més dramàtic i sagnant de la debilitat humana ara dona lliçons.
Companys, amagueu les criatures.
Diu el pobre Maradona que el senyor Messi no té personalitat. Ho diu fent referència a l’afer que enfronta al Barça amb la selecció argentina per la participació o no del genial jugador en els jocs olímpics de Pequín. Acusa el pobre Maradona a Messi dient-li que no té caràcter. Ho afirma el pobre Maradona des de la posició més fràgil, poc creïble i irremeiablement dubtosa del seu propi exemple, de la seva pròpia trajectòria personal.
És el senyor Maradona un módel de caràcter, de personalitat digne de ser tingut en compte? És l’exemple que els joves han de seguir? Té el pobre Maradona la categoria moral, la força d’esperit, el caràcter i la personalitat per donar lliçons a ningú?
Ell, que va caure lamentablement al pou de la droga i l’alcohol. Ell que va ser expulsat d’un Mundial per dopatge. Ell que ha estat la vergonya per a tota una generació d’esportistes i no esportistes. Ell que ha dilapidat una prometedora carrera futbolística i ha fet de la seva vida un fosc i pudent abocador. Ell que ha estat desagraït amb els que l’hi han donat suport. Ell que toca campanes constantment amb penoses declaracions al límit del ridícul més evident.
Com pot acusar el senyor Maradora, el pobre Maradona al senyor Messi de poca personalitat, quan l’únic pecat que ha comès és ser respectuós amb les normatives i les lleis vigents?
És potser el senyor Maradora, el pobre senyor Maradona l’exemple que hauria de seguir el senyor Messi?
El senyor Messi té personalitat, molta personalitat, però per sort, res té a veure amb la tèbia predisposició del senyor Maradora a deixar-se portar pels pendents més abruptes i els costats més foscos de la vida.
Maradora, l’exponent més dramàtic i sagnant de la debilitat humana ara dona lliçons.
Companys, amagueu les criatures.
diumenge, 27 de juliol del 2008
Beautiful Girls
Film de l’any 1996 que ha esdevingut, en la seva curta carrera comercial, una pel·lícula de culte.
Dirigida per Ted Demme, mort prematurament al 37 anys i escrita per Scott Rosenberg, és una d’aquelles rareses que de tant en tant sorgeixen i que marquen, profundament, un punt d’inflexió en el nostre corrent vital.
Protagonitzada per Matt Dillon, Uma Thurman, Mira Sorvino, Timothy Hutton, Lauren Holly, Natalie Portman, Martha Plimpton, Michael Rapaport i Rosie O’Donnell
Molt recomanable el tema principal de la banda sonora de Pete Droge.
Al costat de la sempre inquietant Uma Thurman, descobrireu una Natalie Portman, en el paper de Marty/Lolita, pertorbadorament deliciosa abans de ser fagocitada per la Galàxia del Lucas.
Una pel·lícula contemporània que no us deixarà indiferents.
Film de l’any 1996 que ha esdevingut, en la seva curta carrera comercial, una pel·lícula de culte.
Dirigida per Ted Demme, mort prematurament al 37 anys i escrita per Scott Rosenberg, és una d’aquelles rareses que de tant en tant sorgeixen i que marquen, profundament, un punt d’inflexió en el nostre corrent vital.
Protagonitzada per Matt Dillon, Uma Thurman, Mira Sorvino, Timothy Hutton, Lauren Holly, Natalie Portman, Martha Plimpton, Michael Rapaport i Rosie O’Donnell
Molt recomanable el tema principal de la banda sonora de Pete Droge.
Al costat de la sempre inquietant Uma Thurman, descobrireu una Natalie Portman, en el paper de Marty/Lolita, pertorbadorament deliciosa abans de ser fagocitada per la Galàxia del Lucas.
Una pel·lícula contemporània que no us deixarà indiferents.
INDEPENDÈNCIA
cantonada Mallorca
Al carrer Independència cantonada Mallorca de Barcelona, hi ha un negoci - potser dir negoci en els temps que corren és massa agosarat -, direm doncs que hi ha una botiga, ara sí, de focs artificials que porten amb ma ferma el seu propietari, en Blas i el seu fill de vint i dos anys, Guifré. En Guifré fa temps que s’ha plantejat independitzar-se i muntar el seu propi negoci, perdó, la seva pròpia botiga al barri de Gràcia. Fa sis mesos ha trobat, amb la seva companya Yaiza, un pis de lloguer a la Plaça de la Llibertat i els hi agradaria molt poder anar-hi a viure a primers d’any.
En Guifré té la necessitat, la voluntat i la convicció profunda que per a créixer ha de donar aquest pas. Ha de tenir i gestionar el seu propi negoci, de la mateixa manera que ha de tenir la seva pròpia llar i la seva pròpia família.
Els pares d’en Guifré, per altra banda, estan molt cofois i satisfets que l’educació que han donat al seu fill l’hagi preparat per a ser capaç d’assolir decisions d’aquesta importància i transcendència. Tal i com estan les coses, be els hi podria haver sortit un fill “petardo” com als seus veïns, els senyors Ibarra, que tenen un paràsit a casa sense cap intenció de treballar ni de marxar i és una veritable sangonera.
En Guifré és un jove madur i amb tots els condicionants per a volar sol. En Blas i l’Eva, que així és diu la mare, en són orgullosament conscients i no faran res per a posar-l’hi traves.
cantonada Mallorca
Al carrer Independència cantonada Mallorca de Barcelona, hi ha un negoci - potser dir negoci en els temps que corren és massa agosarat -, direm doncs que hi ha una botiga, ara sí, de focs artificials que porten amb ma ferma el seu propietari, en Blas i el seu fill de vint i dos anys, Guifré. En Guifré fa temps que s’ha plantejat independitzar-se i muntar el seu propi negoci, perdó, la seva pròpia botiga al barri de Gràcia. Fa sis mesos ha trobat, amb la seva companya Yaiza, un pis de lloguer a la Plaça de la Llibertat i els hi agradaria molt poder anar-hi a viure a primers d’any.
En Guifré té la necessitat, la voluntat i la convicció profunda que per a créixer ha de donar aquest pas. Ha de tenir i gestionar el seu propi negoci, de la mateixa manera que ha de tenir la seva pròpia llar i la seva pròpia família.
Els pares d’en Guifré, per altra banda, estan molt cofois i satisfets que l’educació que han donat al seu fill l’hagi preparat per a ser capaç d’assolir decisions d’aquesta importància i transcendència. Tal i com estan les coses, be els hi podria haver sortit un fill “petardo” com als seus veïns, els senyors Ibarra, que tenen un paràsit a casa sense cap intenció de treballar ni de marxar i és una veritable sangonera.
En Guifré és un jove madur i amb tots els condicionants per a volar sol. En Blas i l’Eva, que així és diu la mare, en són orgullosament conscients i no faran res per a posar-l’hi traves.
dissabte, 26 de juliol del 2008
Sefarad ens roba
Les balances fiscals
Avui sense voler, he tingut un dia complicat i força estrany. Per començar i donat que tenia la moto per reparar al taller, he agafat un taxi per anar a treballar. Quina ha estat la meva sorpresa quan, transcorregut una mica més de la meitat del trajecte, el taxista molt amablement m’ha convidat a baixar: Senyor aquí acaba la carrera. – Però si encara no hem arribat, he exclamat. – Senyor, disculpi però només puc fer un 68% del seu trajecte.
Perplex, desconcertat i davant la fermesa del taxista he baixat del cotxe, això si, donant-l’hi records per a la seva mare. Que ell, amb un somriure d’orella a orella, ha acceptat amablement.
Corre que correràs m’he dirigit cap a la boca de metro més propera. Allí a la taquilla he demanat nerviós, un bitllet senzill. Senyor, m’ha dit la senyoreta dins la peixera, pel que vostè em paga només li puc donar un 68% d’un bitllet. –Escolti senyoreta, li estic pagant l’import sencer. – Ja, però pagant la totalitat del bitllet, segons la llei, no li correspon un de sencer. Ho sento però haurà de baixar 3 estacions abans del seu destí.
Increïble, això és de bojos. Està vist que avui faré tard a la feina.
Em fico la ma a la butxaca, agafo el mòbil i truco a la Mònica, millor dit, pretenc trucar a la Mònica. Em surt una operadora que amb veu metàl·lica diu: les trucades dins el territori català només podran recórrer una distancia equivalent al 68% del seu objectiu. El seu cost serà integra, però no podrà parlar amb la Mònica i ho haurà de fer amb qualsevol altra persona que estigui dins el radi d’aquest 68%.
No hi dono crèdit, o potser és que n’hi he donat massa tots aquests anys, i la realitat és aquesta.
Empenyo la porta d’un bar i demano un tallat per refer-me. Marxant un tallat, repeteix el cambrer darrera la barra. Escolti bon home, li he demanat un tallat, no un retallat. –Ho sento senyor, aquest és el nou format. Vostè paga el mateix però la quantitat que li servim serà d’un 68%.- I que he de fer per prendre’m un tallat normal. –Doncs pagar més, però no li aconsello, es podrien pensar que li sobren els diners i encara el collarien.
Al diari, que compro cada dia, el quiosquer, davant la meva sorpresa, li arrenca el 32% de les pàgines. Només pots llegir el 68% de les noticies, em diu.
Em queixo: soc abonat des de fa tres anys i pago la quota sencera. - Ja, com tots. D’això es tracta precisament, de pagar la quota sencera i només rebre el 68% del seu valor.
La Mònica, hàbil ella, ha aconseguit posar-se en contacte amb mi. –Recordes la factura de Drace? – Si, clar. –Doncs, diuen que només ens pagaran el 68% del seu import.- Com? Però si la feina està tota acabada i ben feta. – Sí, però diuen que la llei els empara i que només pensen pagar aquest 68% i que si no estem d’acord que anem a treballar a un altre país.
Un altre país? Un altre país? Doncs mira, no et dic que no.
Mònica, ves preparant les maletes, vaig a recollir la moto, que m’han trucat del taller per dir-me que només l’han pogut reparar en un 68% i clar, ara no engega.
Les balances fiscals
Avui sense voler, he tingut un dia complicat i força estrany. Per començar i donat que tenia la moto per reparar al taller, he agafat un taxi per anar a treballar. Quina ha estat la meva sorpresa quan, transcorregut una mica més de la meitat del trajecte, el taxista molt amablement m’ha convidat a baixar: Senyor aquí acaba la carrera. – Però si encara no hem arribat, he exclamat. – Senyor, disculpi però només puc fer un 68% del seu trajecte.
Perplex, desconcertat i davant la fermesa del taxista he baixat del cotxe, això si, donant-l’hi records per a la seva mare. Que ell, amb un somriure d’orella a orella, ha acceptat amablement.
Corre que correràs m’he dirigit cap a la boca de metro més propera. Allí a la taquilla he demanat nerviós, un bitllet senzill. Senyor, m’ha dit la senyoreta dins la peixera, pel que vostè em paga només li puc donar un 68% d’un bitllet. –Escolti senyoreta, li estic pagant l’import sencer. – Ja, però pagant la totalitat del bitllet, segons la llei, no li correspon un de sencer. Ho sento però haurà de baixar 3 estacions abans del seu destí.
Increïble, això és de bojos. Està vist que avui faré tard a la feina.
Em fico la ma a la butxaca, agafo el mòbil i truco a la Mònica, millor dit, pretenc trucar a la Mònica. Em surt una operadora que amb veu metàl·lica diu: les trucades dins el territori català només podran recórrer una distancia equivalent al 68% del seu objectiu. El seu cost serà integra, però no podrà parlar amb la Mònica i ho haurà de fer amb qualsevol altra persona que estigui dins el radi d’aquest 68%.
No hi dono crèdit, o potser és que n’hi he donat massa tots aquests anys, i la realitat és aquesta.
Empenyo la porta d’un bar i demano un tallat per refer-me. Marxant un tallat, repeteix el cambrer darrera la barra. Escolti bon home, li he demanat un tallat, no un retallat. –Ho sento senyor, aquest és el nou format. Vostè paga el mateix però la quantitat que li servim serà d’un 68%.- I que he de fer per prendre’m un tallat normal. –Doncs pagar més, però no li aconsello, es podrien pensar que li sobren els diners i encara el collarien.
Al diari, que compro cada dia, el quiosquer, davant la meva sorpresa, li arrenca el 32% de les pàgines. Només pots llegir el 68% de les noticies, em diu.
Em queixo: soc abonat des de fa tres anys i pago la quota sencera. - Ja, com tots. D’això es tracta precisament, de pagar la quota sencera i només rebre el 68% del seu valor.
La Mònica, hàbil ella, ha aconseguit posar-se en contacte amb mi. –Recordes la factura de Drace? – Si, clar. –Doncs, diuen que només ens pagaran el 68% del seu import.- Com? Però si la feina està tota acabada i ben feta. – Sí, però diuen que la llei els empara i que només pensen pagar aquest 68% i que si no estem d’acord que anem a treballar a un altre país.
Un altre país? Un altre país? Doncs mira, no et dic que no.
Mònica, ves preparant les maletes, vaig a recollir la moto, que m’han trucat del taller per dir-me que només l’han pogut reparar en un 68% i clar, ara no engega.
dijous, 24 de juliol del 2008
Es podria viure
Es podria viure sense un concert de Bruce Springsteen? Evidentment que sí. De la mateixa manera que també es podria viure sense els llibres de Roberto Bolaño i els personatges de Valle Inclan. Sense les cançons de Bob Dylan, la música de Mahler i el geni de Tom Waits. Sense l’enginy de Groucho i la lucidesa de Chaplin. Sense el mestre Hitchcock i l’artesà John Ford. Sense la sensibilitat de Cavafis, la contundència d’Espriu i la tendresa de Martí i Pol. Sense Llach ni Serrat. Sense Bogart ni Ava Gardner. Sense les albades de La Valetta ni els crepuscles de Mikonos. Sense els oasis de Tozeur ni els carrers empedrats de Pompeia. Sense Annie Hall ni Manhattan. Sense el fosc i turmentat Baudelaire i el satíric Quevedo. Sense les pinzellades simplistes de Matisse i la dramatúrgia esfereïdora de Frida Khalo. Sense la bellesa rotunda de la biblioteca d’Efes i la sobrietat dels temples de Sellinunte. Sense la textura d’un Ysios i el cos d’un Priorat. Sense el somriure de Tracy...
Aleshores per a que serveix tot això? Senzillament per a fer la vida més agradable, infinitament més agradable.
Es podria viure sense un concert de Bruce Springsteen? Evidentment que sí. De la mateixa manera que també es podria viure sense els llibres de Roberto Bolaño i els personatges de Valle Inclan. Sense les cançons de Bob Dylan, la música de Mahler i el geni de Tom Waits. Sense l’enginy de Groucho i la lucidesa de Chaplin. Sense el mestre Hitchcock i l’artesà John Ford. Sense la sensibilitat de Cavafis, la contundència d’Espriu i la tendresa de Martí i Pol. Sense Llach ni Serrat. Sense Bogart ni Ava Gardner. Sense les albades de La Valetta ni els crepuscles de Mikonos. Sense els oasis de Tozeur ni els carrers empedrats de Pompeia. Sense Annie Hall ni Manhattan. Sense el fosc i turmentat Baudelaire i el satíric Quevedo. Sense les pinzellades simplistes de Matisse i la dramatúrgia esfereïdora de Frida Khalo. Sense la bellesa rotunda de la biblioteca d’Efes i la sobrietat dels temples de Sellinunte. Sense la textura d’un Ysios i el cos d’un Priorat. Sense el somriure de Tracy...
Aleshores per a que serveix tot això? Senzillament per a fer la vida més agradable, infinitament més agradable.
dimecres, 23 de juliol del 2008
El manifest marxista II
El que té de dolent l’amor és que molts el confonen amb la gastritis i, quan s’han curat de la indisposició, es troben que s’han casat.
Mai formaria part d’un Club que admetés com a soci a una persona com jo.
Només hi ha una manera de saber si una persona és honesta: preguntar-l’hi. I si respon “sí”, aleshores saps que és un corrupte.
Pagar el compte?...Quin costum més absurd!
Disculpin si els hi dic senyors, però és que no els conec gaire.
Estava amb aquella dona perquè em recorda a tu...els seus ulls, la seva cara, el seu somriure...De fet, em recorda a tu més que tu mateixa.
Si us plau...envií un ram de roses vermelles i escrigui “t’estimo” darrera la factura.
La política no fa estranys companys de llit. El matrimoni sí.
El veritable amor es presenta un sol cop a la vida...i desprès no te’l pots treure del damunt.
Està boja per mi. Quina dona no ho està! Sé que vostè es preguntarà el meu secret...El secret és fer veure que no les vols. No anar mai darrera d’elles. Que elles vagin darrera teu. Hi ha que atiar l’estimació amb el ventall de la indiferència.
Vol casar-se amb mi? És vostè rica? Contesti primer a la segona pregunta.
El que té de dolent l’amor és que molts el confonen amb la gastritis i, quan s’han curat de la indisposició, es troben que s’han casat.
Mai formaria part d’un Club que admetés com a soci a una persona com jo.
Només hi ha una manera de saber si una persona és honesta: preguntar-l’hi. I si respon “sí”, aleshores saps que és un corrupte.
Pagar el compte?...Quin costum més absurd!
Disculpin si els hi dic senyors, però és que no els conec gaire.
Estava amb aquella dona perquè em recorda a tu...els seus ulls, la seva cara, el seu somriure...De fet, em recorda a tu més que tu mateixa.
Si us plau...envií un ram de roses vermelles i escrigui “t’estimo” darrera la factura.
La política no fa estranys companys de llit. El matrimoni sí.
El veritable amor es presenta un sol cop a la vida...i desprès no te’l pots treure del damunt.
Està boja per mi. Quina dona no ho està! Sé que vostè es preguntarà el meu secret...El secret és fer veure que no les vols. No anar mai darrera d’elles. Que elles vagin darrera teu. Hi ha que atiar l’estimació amb el ventall de la indiferència.
Vol casar-se amb mi? És vostè rica? Contesti primer a la segona pregunta.
dimarts, 22 de juliol del 2008
Reflexions, abdominals i estiraments
Afirmació: hi ha persones que no s’equivoquen mai.
Reflexió: perquè deu ser que no s’equivoquen mai?
Veu de Déu: Hi ha dues possibilitats. La primera és, que siguin infal·libles i això, t’ho dic jo que domino el tema, és impossible. No ho soc ni jo!
La segona, és que no facin res. Al no fer res, lògicament, no s’equivoquen mai.
De les dues, tu tries i si t’equivoques ja t’ho faràs.
Afirmació: Hi ha persones que no surten mai a les fotos.
Reflexió: perquè deu ser que no surten mai a les fotos?
Veu de Déu: Hi ha dues possibilitats. La primera és, que no hi són mai quan es fa la foto. O bé no han estat convidats, o be estan fent alguna cosa de profit.
La segona és, que són tantes les persones que volen sortir a la foto, que algunes queden als marges i quan es publica o s’emmarca queden fora de camp.
Fixa’t sinó, en el joc dels escacs, perquè creus que s’enroca la torre? doncs per estar al centre de l’objectiu i sortir sempre a la foto.
Afirmació: hi ha persones que no s’equivoquen mai.
Reflexió: perquè deu ser que no s’equivoquen mai?
Veu de Déu: Hi ha dues possibilitats. La primera és, que siguin infal·libles i això, t’ho dic jo que domino el tema, és impossible. No ho soc ni jo!
La segona, és que no facin res. Al no fer res, lògicament, no s’equivoquen mai.
De les dues, tu tries i si t’equivoques ja t’ho faràs.
Afirmació: Hi ha persones que no surten mai a les fotos.
Reflexió: perquè deu ser que no surten mai a les fotos?
Veu de Déu: Hi ha dues possibilitats. La primera és, que no hi són mai quan es fa la foto. O bé no han estat convidats, o be estan fent alguna cosa de profit.
La segona és, que són tantes les persones que volen sortir a la foto, que algunes queden als marges i quan es publica o s’emmarca queden fora de camp.
Fixa’t sinó, en el joc dels escacs, perquè creus que s’enroca la torre? doncs per estar al centre de l’objectiu i sortir sempre a la foto.
R-Evolució
És necessària l’evolució, convenient i sana. Tot ésser ha d’evolucionar individual i també col·lectivament. En això estem. El tòpic, mal trobat, del català garrepa correspon, i ara s’ha demostrat numèricament, a la necessitat de tancar el puny per evitar, en la mesura del possible, seguir sent espoliats.
L’entorn ens condiciona i la supervivència és el nostre objectiu. Ens adaptem al medi i evolucionem desenvolupant recursos i habilitats desconegudes fins el moment. Personalment prefereixo l’actitud de la ma oberta, de la ma estesa. Però em temo que tal i com estan les coses, aquesta és una postura suïcida.
I francament, m’agradaria viure molts anys, individual i també col·lectivament.
És necessària l’evolució, convenient i sana. Tot ésser ha d’evolucionar individual i també col·lectivament. En això estem. El tòpic, mal trobat, del català garrepa correspon, i ara s’ha demostrat numèricament, a la necessitat de tancar el puny per evitar, en la mesura del possible, seguir sent espoliats.
L’entorn ens condiciona i la supervivència és el nostre objectiu. Ens adaptem al medi i evolucionem desenvolupant recursos i habilitats desconegudes fins el moment. Personalment prefereixo l’actitud de la ma oberta, de la ma estesa. Però em temo que tal i com estan les coses, aquesta és una postura suïcida.
I francament, m’agradaria viure molts anys, individual i també col·lectivament.
Pares, familiars i amics amb la condicional
En el post d’ahir en el que animava i demanava més assistència als partits de juvenils, on per cert es pot veure sovint un gran futbol, em vaig deixar de dir una cosa molt important i que em sembla evident per a tots aquells que portem temps en aquest món tan especial que ens ha tocat viure. Em mantinc en la idea de que quan més públic millor, però si els espectadors han de ser agressius, insultadors compulsius, curts de gambals, irrespectuosos, lletraferits, ignorants, feixistoides, prepotents, fumadors de porros, escopidors, llançadors d’objectes, malgirbats, violents...millor que es quedin a casa veient la telesèrie de torn i passin figues al sofà de skai de la saleta d’estar. En aquest cas, més val pocs que mal avinguts i ja ens ho farem tot sols. Per això demanaria la col·laboració dels jugadors que tinguin pares, familiars o amics amb algun tret que s’ajusti a aquest perfil. Si us plau, feu un favor al futbol i a vosaltres mateixos, no deixeu que us acompanyin als partits i si malgrat tot insisteixen, doneu-li una hora i un lloc equivocat. Segurament veuran un altre partit, però estic convençut que no se’n adonaran. Mentre hi hagi un àrbitre i una mica de contacte, ja en tenen prou per embolicar la troca, són professionals de la bronca i addictes al conflicte. El futbol? El futbol no els interessa gens, només és un pretext per desfogar les seves misèries i anar fent.
En el post d’ahir en el que animava i demanava més assistència als partits de juvenils, on per cert es pot veure sovint un gran futbol, em vaig deixar de dir una cosa molt important i que em sembla evident per a tots aquells que portem temps en aquest món tan especial que ens ha tocat viure. Em mantinc en la idea de que quan més públic millor, però si els espectadors han de ser agressius, insultadors compulsius, curts de gambals, irrespectuosos, lletraferits, ignorants, feixistoides, prepotents, fumadors de porros, escopidors, llançadors d’objectes, malgirbats, violents...millor que es quedin a casa veient la telesèrie de torn i passin figues al sofà de skai de la saleta d’estar. En aquest cas, més val pocs que mal avinguts i ja ens ho farem tot sols. Per això demanaria la col·laboració dels jugadors que tinguin pares, familiars o amics amb algun tret que s’ajusti a aquest perfil. Si us plau, feu un favor al futbol i a vosaltres mateixos, no deixeu que us acompanyin als partits i si malgrat tot insisteixen, doneu-li una hora i un lloc equivocat. Segurament veuran un altre partit, però estic convençut que no se’n adonaran. Mentre hi hagi un àrbitre i una mica de contacte, ja en tenen prou per embolicar la troca, són professionals de la bronca i addictes al conflicte. El futbol? El futbol no els interessa gens, només és un pretext per desfogar les seves misèries i anar fent.
dilluns, 21 de juliol del 2008
Juvenils a porta tancada
És lamentable la manca de públic als partits de juvenils. Per no anar, no hi van ni els pares. Quina diferencia de quan éreu benjamins, alevins o infantils. Quina il·lusió de futur, quin engrescament malbaratat. On és tot allò que arrossegava caravanes de cotxes en fila índia i de camp a camp els dissabtes i diumenges? On han anat a parar els bons propòsits i desitjos i expectatives d’un món millor? On són tots aquells pares i mares que seguien els seus fills amb devoció, fins i tot, als amistosos més penosos?
Sou joves i molts de vosaltres sembla que estigueu permanentment barallats amb el món, però aquest any, aquesta propera Temporada, podríeu formalitzar una treva amb els vostres familiars i amb alguna mena de pacte fer que assistissin als partits que jugueu. El futbol ho agrairia, vosaltres ho agrairíeu i jo no em sentiria tan sol.
És lamentable la manca de públic als partits de juvenils. Per no anar, no hi van ni els pares. Quina diferencia de quan éreu benjamins, alevins o infantils. Quina il·lusió de futur, quin engrescament malbaratat. On és tot allò que arrossegava caravanes de cotxes en fila índia i de camp a camp els dissabtes i diumenges? On han anat a parar els bons propòsits i desitjos i expectatives d’un món millor? On són tots aquells pares i mares que seguien els seus fills amb devoció, fins i tot, als amistosos més penosos?
Sou joves i molts de vosaltres sembla que estigueu permanentment barallats amb el món, però aquest any, aquesta propera Temporada, podríeu formalitzar una treva amb els vostres familiars i amb alguna mena de pacte fer que assistissin als partits que jugueu. El futbol ho agrairia, vosaltres ho agrairíeu i jo no em sentiria tan sol.
Bona nit Barcelona!
Com esteu? Com esteu? Com esteu? Fins a tres vegades ho va preguntar i fins a tres vegades, cent cinquanta mil persones li varen respondre com una sola veu: be. Amb The River, la lluna s’enfilava per damunt la tercera graderia com si no es volgués perdre l’espectacle. Amb Waitin el personal va patir una profunda transmutació. Amb Glory Days ja ningú de nosaltres tornaria a ser el mateix per a la resta de la seva vida. Amb Dancing in the Dark vàrem passar a un estat metafísic de gravitació zero i personalment mai més em podré tornar a posar les sabatilles, el meu cos està afectat per un estrany fenomen, movent-se d’un lloc a l’altre del pis dos pams per damunt del parquet. Són els efectes secundaris diuen, d’una sobreexposició a una potent font d’energia.
Com esteu? Com esteu? Com esteu? Fins a tres vegades ho va preguntar i fins a tres vegades, cent cinquanta mil persones li varen respondre com una sola veu: be. Amb The River, la lluna s’enfilava per damunt la tercera graderia com si no es volgués perdre l’espectacle. Amb Waitin el personal va patir una profunda transmutació. Amb Glory Days ja ningú de nosaltres tornaria a ser el mateix per a la resta de la seva vida. Amb Dancing in the Dark vàrem passar a un estat metafísic de gravitació zero i personalment mai més em podré tornar a posar les sabatilles, el meu cos està afectat per un estrany fenomen, movent-se d’un lloc a l’altre del pis dos pams per damunt del parquet. Són els efectes secundaris diuen, d’una sobreexposició a una potent font d’energia.
diumenge, 20 de juliol del 2008
Indefinicions 17
La roja: vomita
Euro-copa: consumició a mòdic preu (a 1 euro)
Central: lloc per on passen totes les coses
Baixar a defensar: i desprès com pujo?
Barret: Elizabeth
Advertència: t’estimo
Advertir: adbocador
Pol: quasi gol
Afeccionar-se: enganxar-se
Afeccionat: enganxat
Afició: pena. Estat de qui està afligit
Amonestació verbal: quan arribes tard a casa i sense corbata
Apostador de travesses: operari de vies fèrries
Arribada: orgasme
As: fet el llit?
Assenyalar: acció de “xivato”
Assimilat: en catàrab, aquí al meu costat
Atac i gol: no sempre, quasi mai
Atrapar: al revés, tallar-te el cabell al zero
Yai: quin mal
La roja: vomita
Euro-copa: consumició a mòdic preu (a 1 euro)
Central: lloc per on passen totes les coses
Baixar a defensar: i desprès com pujo?
Barret: Elizabeth
Advertència: t’estimo
Advertir: adbocador
Pol: quasi gol
Afeccionar-se: enganxar-se
Afeccionat: enganxat
Afició: pena. Estat de qui està afligit
Amonestació verbal: quan arribes tard a casa i sense corbata
Apostador de travesses: operari de vies fèrries
Arribada: orgasme
As: fet el llit?
Assenyalar: acció de “xivato”
Assimilat: en catàrab, aquí al meu costat
Atac i gol: no sempre, quasi mai
Atrapar: al revés, tallar-te el cabell al zero
Yai: quin mal
dissabte, 19 de juliol del 2008
Bruce, Barça, Barcelona
En ple Juliol ens arriba, novament, el temps de primavera, ens arriba Springsteen. El temps en que tot floreix, tot es renova i tot és possible.
Una dia, que més que un dia, és un punt de restauració a partir del qual podrem restaurar tot el nostre sistema operatiu per optimitzar-lo.
Un gran dia d’estiu, una gran nit de primavera.
Per anar fent boca veieu i escolteu aquest vídeo, possiblement la millor interpretació de Dancing in the Dark que mai s’ha fet i, per cert, també va ser a Barcelona.
En ple Juliol ens arriba, novament, el temps de primavera, ens arriba Springsteen. El temps en que tot floreix, tot es renova i tot és possible.
Una dia, que més que un dia, és un punt de restauració a partir del qual podrem restaurar tot el nostre sistema operatiu per optimitzar-lo.
Un gran dia d’estiu, una gran nit de primavera.
Per anar fent boca veieu i escolteu aquest vídeo, possiblement la millor interpretació de Dancing in the Dark que mai s’ha fet i, per cert, també va ser a Barcelona.
dijous, 17 de juliol del 2008
dimecres, 16 de juliol del 2008
American Graffiti
L'any 1973 el tandem George Lucas/Francis Ford Coppola ens regalaven aquest testimoni generacional que seria el primer gran èxit en la carrera d'aquests, a la postre, dos monstres del cinema contemporàni. Podreu veure els inicis d'actors i directors de la talla de Richard Dreyfuss, Ron Howard i Harrison Ford. Un film imprescindible i a més molt divertit i emotiu.
Preludi, prelusió, obertura, començament, introducció
GRUP 3 PRIMERA DIVISIÓ JUVENIL
A l’espera de la confirmació definitiva i obviant els canvis d’última hora, el grup tercer de Primera Juvenil estarà format per:
CATALÒNIA UB “B”
PB ANGUERA “B”
SANTA EULÀLIA CF “B”
SANTS UE “B”
VILASSAR DE MAR UE “B”
MASNOU CD “A”
EUROPA CE “C”
FUNDACIÓ P CE JUPITER “B”
CE SANT GABRIEL “B”
L’HOSPITALET CE “B”
UNI.BELLVITGE UD “B”
DON BOSCO CF “A”
BARCELONETA CF “A”
MONTAÑESA “A”
LA SALUT PERE GOL “A”
TRAJANA PB SANT JUST “A”
...de moment.
Sense cap mena de dubte la propera Temporada serà la Temporada dels retrobaments i, perquè no dir-ho, una experiència molt especial i emotiva.
Serà tot un plaer coincidir novament amb equips als que he seguit durant la passada campanya, Santa Eulàlia i Europa, equips que em varen donar moltes tardes de glòria futbolística. Equips, tots dos, molt diferents en els seus conceptes i filosofia de joc, però amb un potencial extraordinari i un gran atractiu per al públic en general.
Serà estrany veure jugadors vestint camisetes diferents a les de la Temporada anterior, Barceloneta i Don Bosco enfrontant-se al seu ex-Club de tota la vida, l’Europa. Com es gestionaran les emocions, com s’ho faran els uns i els altres, com encararan i afrontaran aquest repte,...tinc ganes de veure-ho. Especialment interessant retrobar al Pere Gol amb el que vaig coincidir, ara fa dues temporades, en una espectacular i competida lliga a Segona Divisió. Curiositat per veure al Trajana de primera desprès de patir, l’any passat, l’impresentable Trajana de Segona. Espero, sincerament, que aquest equip practiqui només futbol i res tingui a veure amb les maneres i el comportament dels seus companys de Segona.
Clàssics del futbol com l’Hospitalet, el Sangra i el Catalònia hauran de donar lluentor, prestigi i qualitat a un grup, a priori excel·lent i molt il·lusionant per a l’espectador i els propis jugadors.
Veurem també al Jupiter, un altre clàssic del nostre panorama més proper i la meva especial relació amb aquest Club, amb el que la Temporada passada, vaig tenir una posició molt critica per la seva manca d’ètica i els seus plantejaments indignes en vers els seus rivals durant tota la Lliga 07/08. Plantejaments que finalment portarien, al Juvenil C, a fer un lamentable paper en el tram final de la Temporada.
La incògnita de la Montañesa, equip nou a la categoria i la de la Uni Bellvitge ens acabaran de dissenyar un escenari de luxe on la Penya Anguera i el Sants hauran de fer bo el nom i la historia que els precedeix.
Finalment el Masnou i el Vilassar ens permetran viatjar pel litoral i fer algun arròs negre ocasional que complementi i completi la nostra passió pel futbol.
S’haurà de veure. Això promet.
GRUP 3 PRIMERA DIVISIÓ JUVENIL
A l’espera de la confirmació definitiva i obviant els canvis d’última hora, el grup tercer de Primera Juvenil estarà format per:
CATALÒNIA UB “B”
PB ANGUERA “B”
SANTA EULÀLIA CF “B”
SANTS UE “B”
VILASSAR DE MAR UE “B”
MASNOU CD “A”
EUROPA CE “C”
FUNDACIÓ P CE JUPITER “B”
CE SANT GABRIEL “B”
L’HOSPITALET CE “B”
UNI.BELLVITGE UD “B”
DON BOSCO CF “A”
BARCELONETA CF “A”
MONTAÑESA “A”
LA SALUT PERE GOL “A”
TRAJANA PB SANT JUST “A”
...de moment.
Sense cap mena de dubte la propera Temporada serà la Temporada dels retrobaments i, perquè no dir-ho, una experiència molt especial i emotiva.
Serà tot un plaer coincidir novament amb equips als que he seguit durant la passada campanya, Santa Eulàlia i Europa, equips que em varen donar moltes tardes de glòria futbolística. Equips, tots dos, molt diferents en els seus conceptes i filosofia de joc, però amb un potencial extraordinari i un gran atractiu per al públic en general.
Serà estrany veure jugadors vestint camisetes diferents a les de la Temporada anterior, Barceloneta i Don Bosco enfrontant-se al seu ex-Club de tota la vida, l’Europa. Com es gestionaran les emocions, com s’ho faran els uns i els altres, com encararan i afrontaran aquest repte,...tinc ganes de veure-ho. Especialment interessant retrobar al Pere Gol amb el que vaig coincidir, ara fa dues temporades, en una espectacular i competida lliga a Segona Divisió. Curiositat per veure al Trajana de primera desprès de patir, l’any passat, l’impresentable Trajana de Segona. Espero, sincerament, que aquest equip practiqui només futbol i res tingui a veure amb les maneres i el comportament dels seus companys de Segona.
Clàssics del futbol com l’Hospitalet, el Sangra i el Catalònia hauran de donar lluentor, prestigi i qualitat a un grup, a priori excel·lent i molt il·lusionant per a l’espectador i els propis jugadors.
Veurem també al Jupiter, un altre clàssic del nostre panorama més proper i la meva especial relació amb aquest Club, amb el que la Temporada passada, vaig tenir una posició molt critica per la seva manca d’ètica i els seus plantejaments indignes en vers els seus rivals durant tota la Lliga 07/08. Plantejaments que finalment portarien, al Juvenil C, a fer un lamentable paper en el tram final de la Temporada.
La incògnita de la Montañesa, equip nou a la categoria i la de la Uni Bellvitge ens acabaran de dissenyar un escenari de luxe on la Penya Anguera i el Sants hauran de fer bo el nom i la historia que els precedeix.
Finalment el Masnou i el Vilassar ens permetran viatjar pel litoral i fer algun arròs negre ocasional que complementi i completi la nostra passió pel futbol.
S’haurà de veure. Això promet.
Cromos antics: JOANETJoan Sabater, el meu 10 preferit. Se’m farà molt estrany veure’l amb una altra camiseta que no sigui la de l’Europa. Ell, que ha estat una institució en el Club i tan antic que la memòria es perd més enllà del temps. Va començar quan encara feia la pipa i la pilota era just el doble del seu cap i ha estat tots aquests anys en primera línia sense defallir ni un sol moment. Joanet et trobaré a faltar, tots et trobarem a faltar. L’Europa ha estat la teva casa que ara es queda una mica buida, però t’has fet gran i vols conèixer altres móns. Que tinguis sort i que la vida et tracti tan be com tu, segur, la tractaràs a ella.
dimarts, 15 de juliol del 2008
Easy Rider
La pel·lícula d’avui estava cantada: Easy Rider, dirigida i interpretada per Dennis Hopper al costat d’un jove Peter Fonda. Film que retrata com cap altre una generació i un país i que va ser bandera per a molts joves d’arreu del món. Encara ara és un referent per apropar-se a un determinat estil de vida que va marcar tota una època.
Setmana gran
Desprès del gran esdeveniment que va tenir lloc a Barcelona el passat cap de setmana, on més de 10.000 Harley-Davidson varen celebrar el 105 aniversari de la creació de la mítica moto, ens arriba per partida doble, l’actuació de l’inclassificable i genial Tom Waits a l’Auditori del Fòrum, per primera vegada a la nostra ciutat, en 35 anys de carrera. Per altra banda i al Teatre Romea, tindrem l’oportunitat de gaudir d’una de les estrenes teatrals més esperades i emocionants de la Temporada estival, l’Orson Welles interpretat pel Josep Maria Pou a “Su seguro servidor”, un luxe. Finalment i per a completar aquesta memorable setmana, els propers dissabte i diumenge, Bruce Springsteen ens “regalarà” 2 concerts al Nou Camp, que es preveuen apoteòsics. En fi una setmana per a guardar a la carpeta de favorits del nostre més estimat, imprescindible i valuós disc dur.
Desprès del gran esdeveniment que va tenir lloc a Barcelona el passat cap de setmana, on més de 10.000 Harley-Davidson varen celebrar el 105 aniversari de la creació de la mítica moto, ens arriba per partida doble, l’actuació de l’inclassificable i genial Tom Waits a l’Auditori del Fòrum, per primera vegada a la nostra ciutat, en 35 anys de carrera. Per altra banda i al Teatre Romea, tindrem l’oportunitat de gaudir d’una de les estrenes teatrals més esperades i emocionants de la Temporada estival, l’Orson Welles interpretat pel Josep Maria Pou a “Su seguro servidor”, un luxe. Finalment i per a completar aquesta memorable setmana, els propers dissabte i diumenge, Bruce Springsteen ens “regalarà” 2 concerts al Nou Camp, que es preveuen apoteòsics. En fi una setmana per a guardar a la carpeta de favorits del nostre més estimat, imprescindible i valuós disc dur.
Derroche *
El reloj de cuerda suspendido
el teléfono desconectado
en una mesa, dos copas de vino
Y a la noche se le fué la mano...
Una luz rosada imaginamos
comenzamos por probar el vino
con mirarnos todo lo dijimos
Y a la noche se le fue la mano...
Si supiera contar todo lo que sentí
no quedó un lugar que no anduviera en tí...
Besos, ternura
que derroche de amor
cuanta locura
Besos, ternura
que derroche de amor
cuanta locura
Que no acabe esta noche
ni esta luna de abril
para entrar en el cielo, no es preciso morir
Besos, ternuraque derroche de amor
cuanta locura
Besos, ternuraque derroche de amor
cuanta locura
Parecíamos dos irracionales
que se iban a morir mañana...
Derrochábamos, no importaba nada
las reservas de los manantiales
Parecíamos dos irracionalesque se iban a morir mañana...
Si pudiera contar, todo lo que sentí
No quedó un lugar que no anduviera en tí...
Besos, ternuraque derroche de amor
cuanta locura
Besos, ternura
que derroche de amor
cuanta locura
Que no acabe esta noche
ni esta luna de abril
para entrar en el cielo
no es preciso morir...
Besos, ternura
Y la noche es testigo de esta inmensa locura
Besos, ternura
nuestra ruta de amor, se convierte en ternura
Besos, ternura
Besos...
*res a veure amb Jordi Roche, anterior president de la Federació Catalana de Futbol
El reloj de cuerda suspendido
el teléfono desconectado
en una mesa, dos copas de vino
Y a la noche se le fué la mano...
Una luz rosada imaginamos
comenzamos por probar el vino
con mirarnos todo lo dijimos
Y a la noche se le fue la mano...
Si supiera contar todo lo que sentí
no quedó un lugar que no anduviera en tí...
Besos, ternura
que derroche de amor
cuanta locura
Besos, ternura
que derroche de amor
cuanta locura
Que no acabe esta noche
ni esta luna de abril
para entrar en el cielo, no es preciso morir
Besos, ternuraque derroche de amor
cuanta locura
Besos, ternuraque derroche de amor
cuanta locura
Parecíamos dos irracionales
que se iban a morir mañana...
Derrochábamos, no importaba nada
las reservas de los manantiales
Parecíamos dos irracionalesque se iban a morir mañana...
Si pudiera contar, todo lo que sentí
No quedó un lugar que no anduviera en tí...
Besos, ternuraque derroche de amor
cuanta locura
Besos, ternura
que derroche de amor
cuanta locura
Que no acabe esta noche
ni esta luna de abril
para entrar en el cielo
no es preciso morir...
Besos, ternura
Y la noche es testigo de esta inmensa locura
Besos, ternura
nuestra ruta de amor, se convierte en ternura
Besos, ternura
Besos...
*res a veure amb Jordi Roche, anterior president de la Federació Catalana de Futbol
diumenge, 13 de juliol del 2008
Cromos antics: XAVI ORTEXavi Orte, el jugador que corria com un conill i xutava com un cavall. El jugador al que més hauré abraçat en tots aquests anys, unes vegades per eufòria pura, altres per sentiment compartit i d’altres per evitar que cometes una barbaritat o simplement li fes una cara nova a l’àrbitre de torn. Un caràcter indòmit i particular que ha estat una de les meves debilitats inconfesses i un pel irracionals de la que, malgrat tot, no me’n penedeixo.
Xavi et seguiré veient, tinc molta curiositat per saber com gestionen el teu temperament en el teu nou club. No m’ho perdria per res del món. Molta sort i només dir-te que sempre seràs part del meu equip estiguis on estiguis.
dissabte, 12 de juliol del 2008
MATAR A UN RUISEÑOR
To Kill a Mockingbird
Paga la pena que, entre tanta foto refrescant, toquem una mica de fibra i invertim dues hores del nostre mandrós temps lliure en aquest extraordinari clàssic. Matar a un ruiseñor data de l’any 1962 i el seu director, Robert Mulligan va ser nomenat als Oscars pel seu brillant treball, que finalment no aconseguiria.
El personatge principal, l’advocat Atticus Finch, interpretat per l’oscaritzat (aquest sí) Gregory Peck, ha esdevingut, amb el pas del temps, un veritable referent, una icona dins la pròpia Història del Cinema.
Torna a ser en blanc i negre, però sembla, irremeiablement, que les grans pel·lícules tenen aquest denominador comú. Quan porteu 5 minuts de projecció, obviareu aquest petit i insignificant detall. Us ho prometo.
divendres, 11 de juliol del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)