Saïd: entre el cel i l’infern

Tinc un amic que es diu Saïd. El Saïd ja fa temps va deixar el seu país per emprendre l’aventura d’Europa. El Saïd viu des d’aleshores a Barcelona. Parla el català i el castellà, el francès i l’àrab. És una persona dolça i sensible, exquisidament educada. El meu amic és un gran amant del futbol i per més detall, fan incondicional del juvenil A de la FE Europa. El Saïd no es perd cap partit, ni quasi bé cap entrenament. El meu amic passa fred a l’hivern i s’asfixia a l’estiu veient les evolucions dels seus admirats jugadors. El Saïd l’altre dia estava trist: els ulls plorosos, la veu trencada,... El meu amic es va perdre el darrer partit del seu equip perquè la policia el va detenir o retenir o...perdoneu però no ser distingir aquestes subtileses. El Saïd va ser obligat a passar una roda de reconeixement mentre el seu equip jugava al Gornal. El meu amic no entén res. El seu delicte? Deu ser perquè té la pell més fosca que la meva, i els cabells rinxolats i rebels. Deu ser perquè té la profunditat del desert als ulls i el somriure franc de la innocència.
És penosament cert que la gent se’l mira amb desconfiança i ell sempre respon amb el gest més obert i conciliador. És lamentablement evident que aquestes diferencies el fan més sospitós que jo. És un fet inqüestionable que ell es va perdre el partit i jo no.
Per tot això entenc que és injusta la mesura de les coses i justíssima la seva ràbia.
Els gols que va fer el seu equip el passat cap de setmana no els podrà veure mai més.
Però, malgrat tot, avui el meu amic Saïd, ha tornat a veure els entrenaments del seu equip que porta el nom d’Europa.