dilluns, 17 de març del 2008

La ferida lluminosa
Europa 1 - Barceloneta 1

Si hi ha un esport injust, aquest no és un altre que el futbol. Si hi ha un esport semblant a la vida, aquest no és un altre que el mateix futbol. Quantes vegades, malgrat l’esforç esmerçat, les coses se’t giren i no et surten com haurien de sortir? Quantes vegades el teu sacrifici i els teus arguments es queden sense recompensa? Doncs el futbol és el cru i fred mirall d’aquesta realitat. En qualsevol altre esport: es digui bàsquet, hoquei, handbol, etc. l’equip que juga millor durant tot el partit, al final acaba guanyant. En el futbol, en canvi, pots estar-ho fent molt bé durant 89 minuts i perdre el partit. O pots estar-ho fent molt malament gran part del temps i en un cop de sort endur-te un premi immerescut.

Superada aquesta reflexió prèvia i necessària he de confessar que ahir vaig veure al futur campió de lliga. Mai, durant tota la Temporada, ho he tingut tan profundament clar. L’Àliga ahir va ser un espectacle. Dos equips, un en plenitud de forma i ambició i l’altre en plenitud de forma però sense capacitat d’actuació, ens van oferir un dels millors partits que he pogut veure en el que portem de lliga, i us asseguro que n’he vist molts. Totes les propostes varen partir de l’Europa, totes les iniciatives eren de l’equip local, el 90% de les ocasions varen ser de l’Europa, els arguments van ser dels locals, el mig camp va ser de l’Europa, la pilota va ser de l’Europa i només les aturades decisives i la sort va ser de l’equip visitant.
L’Europa va fer el que devia. També el que se li suposava i exigia. Va voler guanyar el partit i només la poca fortuna i un error arbitral molt greu ho varen impedir.

No acostumo a parlar del fet arbitral i de la seva destresa o preparació per treure endavant els partits. Són arbitres de segona divisió i per tant amb moltes moltíssimes mancances. Però no és comparable els errors que cometen els jugadors, que només els afecta a ells mateixos i al propi equip, que els errors dels arbitres que afecten a tercers i que poden canviar el signe d’un partit i fins i tot d’un Campionat. Es diu i és popular que un àrbitre no rectifica mai. Doncs no anem bé. Precisament una de les característiques que distingeix a l’ésser humà dels altres éssers anomenats irracionals és la seva capacitat de reconèixer l’error i rectificar. Perquè un àrbitre no pot donar marxa enrere si el seu error és d’una evidència inapel·lable? Perquè aquest entossudiment en portar el mal comès fins a les ultimes conseqüències? Perquè s’acosta l’àrbitre a la irracionalitat amb les seves decisions deshumanitzant-lo? Moltes preguntes sense cap resposta. I desgraciadament, alguns errors irreparables.

Pel que respecta a les reaccions que desperten certes decisions arbitrals i sense ànim de justificar-les, però tampoc amb la intenció d’obviar-les, hem de convenir que tota acció comporta una reacció. El més difícil és encotillar, mesurar i valorar la magnitud de la reacció. Si una acció és injusta, la reacció que provoca ha de ser forçosament justa? Si una acció és desmesurada, incompetent, injustificada, inexplicable i feridora, la reacció que provoca ha de ser tèbia, controlada i dintre dels paràmetres de les bones maneres i les bones costums? Si la injustícia la rep un jove de 17 anys, desprès d’un esforç continuat i extenuant de més de 90 minuts, si en aquell moment hi ha moltes coses en joc, si en aquell precís instant s’ensorra el treball esgotador de 200 dies i 40000 minuts. Si tot això passa amb impunitat i traidoría, qui serà més culpable: el provocador o el que cau en aquesta provocació? O ho seran tots dos?


Si esteu interessats en la política internacional i si seguiu les informacions als telenoticies i a la premsa, com qualificaríeu les imatges dels Monjos Tibetans, models de persones no violentes, llençant pedres contra els aparadors i tombant cotxes pels carrers del Tibet? És reprovable la seva conducta? És gratuïta la seva resposta? És innecessària i denunciable la seva actitud de ràbia davant la injusta opressió xinesa?
Està clar que sense rebel·lia, sense revolta no hi ha progrés possible. L’ésser humà avança en oposició a les situacions i als actes d’injustícia. Així ha estat històricament i així espero que ho sigui en un futur pel bé general i el del futbol, que ens ocupa, en particular.

Doncs reprenent el fil que he deixat unes quantes línies més amunt i tornant al partit, que uns volien guanyar i els altres no volien perdre, va tenir com a resultat un injust empat. Poc premi per a tants mèrits acumulats. Minsa recompensa per a tants arguments proposats per un Europa que va passar per damunt d’una Barceloneta que no podia fer més que defendre’s i que pràcticament no va passar de mig camp en tota la segona part. Un Europa que va ser ahir un clar dominador en tots els aspectes del partit, menys en el que en futbol acaba sent decisiu: el marcador. Però, malgrat tot, un empat que permet seguir sumant i un punt aconseguit per a seguir somiant.
La Barceloneta ahir va dir adéu a la lliga amb un escarransit joc i una actitud de comparsa molt lluny del que se li suposava fa només unes setmanes. Decepcionant final per a uns i esperançador futur per als altres.

Per acabar i més enllà de la tirania dels resultats, en el futbol passa com a l’escola, que de tant en tant es plantegen unes proves d’avaluació per saber si l’alumne progressa o no, si l’aprenentatge va per bon camí, si els conceptes adquirits són els que corresponen. En resum, per saber si anem o no anem bé. Són tests decisius per copsar el grau de coneixements de l’alumne.
Partits com el d’ahir són una prova de qualitat, que més enllà dels punts en joc, ens dona l’autentica dimensió, no solament futbolística, sinó com a persones dels jugadors que hi participen. Nota i nota alta.

No em vull allargar més, he de pujar a “La diligència”