dilluns, 31 de març del 2008
President prepotent
Oh gavina voladora!
Prop del mar on costegen les gavines hi ha un President especial. És president d’un club de futbol que segurament no es mereix aquest sever càstig de tenir una persona com ell comandant la nau.
Prepotent com pocs, antidemocràtic i excloent, no permet ni tolera la dissidència, ni les opinions contraries a la seva gestió.
Les seves maneres, les seves formes són intolerables, pròpies dels temps més foscos del nostre passat col·lectiu. Qualsevol veu discordant és immediatament silenciada. Qualsevol persona que apunti una idea en desacord amb la seva és acusada de sectària i “convidada” a abandonar el Club.
Vola pel damunt del bé i del mal com una immensa gavina, ocupant tot el cel que li és proper.
Però no us deixeu enganyar, malgrat l’imponent i majestuosa silueta amb les ales desplegades, l’ombra que projecta és fosca com l’interior de la seva ànima d’ocell oportunista i rapinyaire.
Oh gavina voladora!
Prop del mar on costegen les gavines hi ha un President especial. És president d’un club de futbol que segurament no es mereix aquest sever càstig de tenir una persona com ell comandant la nau.
Prepotent com pocs, antidemocràtic i excloent, no permet ni tolera la dissidència, ni les opinions contraries a la seva gestió.
Les seves maneres, les seves formes són intolerables, pròpies dels temps més foscos del nostre passat col·lectiu. Qualsevol veu discordant és immediatament silenciada. Qualsevol persona que apunti una idea en desacord amb la seva és acusada de sectària i “convidada” a abandonar el Club.
Vola pel damunt del bé i del mal com una immensa gavina, ocupant tot el cel que li és proper.
Però no us deixeu enganyar, malgrat l’imponent i majestuosa silueta amb les ales desplegades, l’ombra que projecta és fosca com l’interior de la seva ànima d’ocell oportunista i rapinyaire.
diumenge, 30 de març del 2008
No sempre et podré fer feliç
És remarcable, que no objectable, discutible, refutable, qüestionable, impugnable i molts altres ...bles; la percepció que es té de les opinions dels altres quan aquestes afavoreixen o no els nostres interessos. Si van o no van en la nostra línia de pensament. Si es corresponen a la nostra forma de veure i entendre el món.
Si les opinions vessades ens complauen, aquestes són, sense cap mena de dubte, opinions assenyades, correctes, brillants i fins i tot genials.
En canvi si les opinions no encaixen en la nostra filosofia, esdevenen alhora opinions sense criteri, buides de contingut, d’una inferioritat deplorable i d’una mediocritat alarmant.
Curiós aquest món de funcionaris, on ens movem només per interès, com si fóssim una “caixa d’estalvis” qualsevol.
“No és això companys, no és això, pel que varen morir tantes flors...”
És remarcable, que no objectable, discutible, refutable, qüestionable, impugnable i molts altres ...bles; la percepció que es té de les opinions dels altres quan aquestes afavoreixen o no els nostres interessos. Si van o no van en la nostra línia de pensament. Si es corresponen a la nostra forma de veure i entendre el món.
Si les opinions vessades ens complauen, aquestes són, sense cap mena de dubte, opinions assenyades, correctes, brillants i fins i tot genials.
En canvi si les opinions no encaixen en la nostra filosofia, esdevenen alhora opinions sense criteri, buides de contingut, d’una inferioritat deplorable i d’una mediocritat alarmant.
Curiós aquest món de funcionaris, on ens movem només per interès, com si fóssim una “caixa d’estalvis” qualsevol.
“No és això companys, no és això, pel que varen morir tantes flors...”
Cal tenir cap per aconseguir el cap
Sant Joan Baptista 1 – Europa 3
No es tractava de no perdre el cap, el cap de la lliga que ja no tenien. Es tractava de conservar una posició de privilegi que els hi permetés estar a tir d’un Santa Eulàlia que no afluixa i a més goleja. L’Europa va estar a punt de dilapidar tota la Temporada en un partit espès que fins a 15 minuts per al final no es va acabar decidint.
Un Sant Joan Baptista molt lluitador li va posar les coses molt difícils, més del previsible, a un Europa que ha sortit fortament tocat dels darrers enfrontaments, on ni jugant molt millor que el rival, cas del darrer partit contra la Barceloneta, ha estat capaç de guanyar.
El futbol té aquesta especial màgia o, per alguns, aquesta patina d’injustícia que fa que jugant bé i tenint més ocasions que el rival no guanyis un partit i altres dies jugant malament t’enduguis els 3 punts. En el futbol actual, on el físic és molt més important que la pròpia tècnica, res està assegurat. Jugar bé no et garanteix l’èxit ni tan sols el triomf, com de la mateixa manera, no jugar bé, ser inferior durant tot el partit, no t’aboca irremeiablement a la derrota, i aquesta mateixa Temporada hem tingut varis i sagnants exemples.
El partit es va posar de cara pels nois de l’Àliga a la sortida d’un còrner, jugada per cert cada cop més explotada i generadora de solucions quan aquestes no arriben d’una altre manera. Amb un minso 0 a 1 es va arribar al descans i el que semblava seria una segona part sense història va estar, en un trist, de no convertir-se en un autèntic drama. El Sant Joan va empatar, no sense fortuna, i va fer preveure el pitjor per als interessos de l’equip visitant i el final de moltes coses.
Com el que s’agafa a un clau roent, l’Europa va cremar les seves naus i en uns darrers 15 minuts d’empenta, fe i sacrifici va aconseguir, no sense esforç, la dolça recompensa de la victòria final amb 2 gols més de còrner, com si no.
D’aquí al final de Temporada no hi haurà cap partit fàcil, ni cap rival tou. Seran partits a “cara de perro” sense concessions i el que vulgui la lliga haurà de demostrar jornada a jornada que es mereixedor de guanyar-la.
Malgrat ser un equip dels de la cua de la classificació, el Sant Joan a casa, és un equip molt complicat i sinó només cal recordar la dificultat que han tingut els equips de dalt quan l’han visitat. Ha estat sempre un equip difícil de tòrcer i el M9M ni tan sols va poder passar de l’empat a 0.
El Santa Eulàlia va com una aplanadora aixafant quitrà calent directe cap al títol, però els equips que perdin la seva estela no podran aprofitar l’obsequi el dia que plogui. I encara que ens aclapara la sequera sempre hi ha un dia que plou.
Sant Joan Baptista 1 – Europa 3
No es tractava de no perdre el cap, el cap de la lliga que ja no tenien. Es tractava de conservar una posició de privilegi que els hi permetés estar a tir d’un Santa Eulàlia que no afluixa i a més goleja. L’Europa va estar a punt de dilapidar tota la Temporada en un partit espès que fins a 15 minuts per al final no es va acabar decidint.
Un Sant Joan Baptista molt lluitador li va posar les coses molt difícils, més del previsible, a un Europa que ha sortit fortament tocat dels darrers enfrontaments, on ni jugant molt millor que el rival, cas del darrer partit contra la Barceloneta, ha estat capaç de guanyar.
El futbol té aquesta especial màgia o, per alguns, aquesta patina d’injustícia que fa que jugant bé i tenint més ocasions que el rival no guanyis un partit i altres dies jugant malament t’enduguis els 3 punts. En el futbol actual, on el físic és molt més important que la pròpia tècnica, res està assegurat. Jugar bé no et garanteix l’èxit ni tan sols el triomf, com de la mateixa manera, no jugar bé, ser inferior durant tot el partit, no t’aboca irremeiablement a la derrota, i aquesta mateixa Temporada hem tingut varis i sagnants exemples.
El partit es va posar de cara pels nois de l’Àliga a la sortida d’un còrner, jugada per cert cada cop més explotada i generadora de solucions quan aquestes no arriben d’una altre manera. Amb un minso 0 a 1 es va arribar al descans i el que semblava seria una segona part sense història va estar, en un trist, de no convertir-se en un autèntic drama. El Sant Joan va empatar, no sense fortuna, i va fer preveure el pitjor per als interessos de l’equip visitant i el final de moltes coses.
Com el que s’agafa a un clau roent, l’Europa va cremar les seves naus i en uns darrers 15 minuts d’empenta, fe i sacrifici va aconseguir, no sense esforç, la dolça recompensa de la victòria final amb 2 gols més de còrner, com si no.
D’aquí al final de Temporada no hi haurà cap partit fàcil, ni cap rival tou. Seran partits a “cara de perro” sense concessions i el que vulgui la lliga haurà de demostrar jornada a jornada que es mereixedor de guanyar-la.
Malgrat ser un equip dels de la cua de la classificació, el Sant Joan a casa, és un equip molt complicat i sinó només cal recordar la dificultat que han tingut els equips de dalt quan l’han visitat. Ha estat sempre un equip difícil de tòrcer i el M9M ni tan sols va poder passar de l’empat a 0.
El Santa Eulàlia va com una aplanadora aixafant quitrà calent directe cap al títol, però els equips que perdin la seva estela no podran aprofitar l’obsequi el dia que plogui. I encara que ens aclapara la sequera sempre hi ha un dia que plou.
A cada bugada perdem un llençol
Vila Olímpica 3 – Mercat Nou Magòria 2
Cada nova jornada de lliga ens deixa un equip tocat i una mica més lluny del títol. Si fa dues setmanes, abans del descans per les festes santes, va ser l’Europa el que semblava deixar-se les aspiracions d’aconseguir el campionat al seu Camp enfront de la Barceloneta, aquest cap de setmana ha estat el M9M el que, probablement, ha deixat escapar la lliga davant un Vila Olímpica que segueix fent bo el factor camp, convertint el seu feu en un bastió pràcticament inexpugnable.
En un partit molt igualat la Vila, avui, ha tingut més ofici que un M9M que no ha estat capaç, en cap moment, de dur el pes del partit ni donar la sensació de superioritat, que en principi, se li suposava.
Amb un obsequi local als primers minuts del xiulet inicial l’equip magorià s’ha avançat en el marcador, però ha estat un miratge, una il·lusió òptica que no ha durat ni 45 minuts per arribar al descans amb un 2 a 1 ja favorable a l’equip de casa.
Un inici de la segona part molt similar al de la primera ha fet que la igualtat tornes al marcador i amb un 2 a 2 s’obria tot un ventall de possibilitats i incerteses que la Vila ha sigut capaç de gestionar millor que no pas l’equip visitant. Curiosament l’equip més “jove” ha tingut en aquest tram del partit més taules que l’equip experimentat. La Vila ha desplegat un saber fer, una maduresa que l’ha dut a la victòria final. Una victòria molt treballada i fins i tot merescuda. El M9M ha estat una mica descentrat i allunyat mentalment del seu objectiu i semblava, en els moments decisius del match, com si aquest partit no fos tot l’important que pot arribar a ser en el desenllaç de la lliga. Tots els punts d’aquí al final per als equips que estan en lluita per al títol són bàsics i potser, definitius.
De totes maneres i davant l’extraordinària exigència d’aquest final de lliga, amb partits molt complicats per a tots els equips, ens deixa una porta oberta a qualsevol resultat. Res encara està decidit i el mateix M9M té el proper cap de setmana un enfrontament directe amb el Jupiter on es pot reivindicar novament com a aspirant al títol i corregir l’entrebanc d’aquest diumenge.
Setmana a setmana anirem fent bugada, que es el que toca per a tenir la roba neta i la lliga més clara. Setmana a setmana ens acostem al final amb una emoció extraordinària. Quin llençol es perdrà la propera jornada?
Vila Olímpica 3 – Mercat Nou Magòria 2
Cada nova jornada de lliga ens deixa un equip tocat i una mica més lluny del títol. Si fa dues setmanes, abans del descans per les festes santes, va ser l’Europa el que semblava deixar-se les aspiracions d’aconseguir el campionat al seu Camp enfront de la Barceloneta, aquest cap de setmana ha estat el M9M el que, probablement, ha deixat escapar la lliga davant un Vila Olímpica que segueix fent bo el factor camp, convertint el seu feu en un bastió pràcticament inexpugnable.
En un partit molt igualat la Vila, avui, ha tingut més ofici que un M9M que no ha estat capaç, en cap moment, de dur el pes del partit ni donar la sensació de superioritat, que en principi, se li suposava.
Amb un obsequi local als primers minuts del xiulet inicial l’equip magorià s’ha avançat en el marcador, però ha estat un miratge, una il·lusió òptica que no ha durat ni 45 minuts per arribar al descans amb un 2 a 1 ja favorable a l’equip de casa.
Un inici de la segona part molt similar al de la primera ha fet que la igualtat tornes al marcador i amb un 2 a 2 s’obria tot un ventall de possibilitats i incerteses que la Vila ha sigut capaç de gestionar millor que no pas l’equip visitant. Curiosament l’equip més “jove” ha tingut en aquest tram del partit més taules que l’equip experimentat. La Vila ha desplegat un saber fer, una maduresa que l’ha dut a la victòria final. Una victòria molt treballada i fins i tot merescuda. El M9M ha estat una mica descentrat i allunyat mentalment del seu objectiu i semblava, en els moments decisius del match, com si aquest partit no fos tot l’important que pot arribar a ser en el desenllaç de la lliga. Tots els punts d’aquí al final per als equips que estan en lluita per al títol són bàsics i potser, definitius.
De totes maneres i davant l’extraordinària exigència d’aquest final de lliga, amb partits molt complicats per a tots els equips, ens deixa una porta oberta a qualsevol resultat. Res encara està decidit i el mateix M9M té el proper cap de setmana un enfrontament directe amb el Jupiter on es pot reivindicar novament com a aspirant al títol i corregir l’entrebanc d’aquest diumenge.
Setmana a setmana anirem fent bugada, que es el que toca per a tenir la roba neta i la lliga més clara. Setmana a setmana ens acostem al final amb una emoció extraordinària. Quin llençol es perdrà la propera jornada?
Motius de la violència (III)
¿El futbol és l’excusa o el motiu? Els principals actors d’aquest esport coincideixen en que el futbol, com la resta d’agents de la societat, és víctima. “Tot això va més enllà del futbol. Les institucions haurien de buscar solucions perquè la violència és un problema que no solament afecta el futbol sinó a tota la societat”, explica Frank Rijkaard, entrenador del FC Barcelona.
¿El futbol és l’excusa o el motiu? Els principals actors d’aquest esport coincideixen en que el futbol, com la resta d’agents de la societat, és víctima. “Tot això va més enllà del futbol. Les institucions haurien de buscar solucions perquè la violència és un problema que no solament afecta el futbol sinó a tota la societat”, explica Frank Rijkaard, entrenador del FC Barcelona.
dissabte, 29 de març del 2008
divendres, 28 de març del 2008
Cròniques marcianes
La vaga cega
De marciana es podria qualificar la vaga dels autobusos de Barcelona, vaga que fa que molts joves jugadors del futbol base hagin de resoldre veritables equacions de tercer grau per poder arribar, ja no arribar a temps, sinó simplement arribar als entrenaments setmanals.
Si els “treballadors” volen presionar de debò amb aquesta vaga a la patronal i no perjudicar, com fins ara, a l’usuari que sovint no té un altre mitjà de transport per desplaçar-se, no seria més efectiu, intel·ligent i solidari portar als passatgers al seu lloc de destí sense cobrar? Amb aquesta mesura afavoririen clarament a les classes populars i despertarien un sentit corrent de simpatia envers les seves, en aquest moment mal vistes, reivindicacions.
La vaga cega
De marciana es podria qualificar la vaga dels autobusos de Barcelona, vaga que fa que molts joves jugadors del futbol base hagin de resoldre veritables equacions de tercer grau per poder arribar, ja no arribar a temps, sinó simplement arribar als entrenaments setmanals.
Si els “treballadors” volen presionar de debò amb aquesta vaga a la patronal i no perjudicar, com fins ara, a l’usuari que sovint no té un altre mitjà de transport per desplaçar-se, no seria més efectiu, intel·ligent i solidari portar als passatgers al seu lloc de destí sense cobrar? Amb aquesta mesura afavoririen clarament a les classes populars i despertarien un sentit corrent de simpatia envers les seves, en aquest moment mal vistes, reivindicacions.
dijous, 27 de març del 2008
Venècia té canals.
La justícia esportiva no.
Si algun dia es produeix el luctuós fet que els experts pronostiquen i Venècia es submergeix definitivament al fons del mar, hauran estat l’incomptable numero de canals que la travessen els causants directes de la seva irreparable pèrdua.
En el nostre món del futbol base, modest món del futbol, en els que ens movem els de 1a. i 2a. divisió passa totalment al contrari. És justament la falta de canals, l’absència total de vies de comunicació la que ens durà al desastre, a l’ensorrament definitiu d’un teixit esportiu, associatiu i formatiu de primer ordre, bàsic i imprescindible per a la salut mental de la nostra societat.
És absolutament necessària l’existència de tot aquest tramat que implica, ocupa i preocupa a un nombre extraordinari de joves en les etapes més critiques del seu desenvolupament. Necessària i sanament exigible.
I per tant és intolerable la manca de canals on els propis jugadors, tècnics, persones relacionades amb l’entorn del futbol o bé públic en general, puguin expressar les seves opinions, queixes, reclamacions,...I que aquestes arribin als òrgans de poder, als comitès i/o comissions encarregades de prendre decisions i/o jutjar fets.
Com és possible que en ple segle XXI, un jutge, un Comitè o qualsevol “sanedrin” plenipotenciari i prepotent decideixi sobre uns determinats fets escoltant només una de les parts del conflicte? Com s’entén que s’emetin sentencies que afecten directament la integritat de les persones basant-se única i exclusivament en l’opinió d’una d’elles que ha estat protagonista directa, i per tant emocionalment implicada, en els fets que es pretenen jutjar?
Com es menja que la persona, el subjecte que desencadena el conflicte, que comet l’error causa i origen dels incidents, sigui la única veu escoltada pels estaments que han de jutjar l’afer i prendre les mesures correctives corresponents?
No anem bé, per aquest camí no. La meva queixa no està en funció si les decisions estan ben preses o no. Si són justes o no. Si afavoreixen els meus interesso o no. Amb els mecanismes empleats, amb la informació parcial de que disposen, amb els canals que no es tenen, evidentment les decisions d’aquests Comitès han de ser inevitable i dolorosament equivocades. Per un principi bàsic i universal: si no es té tota la informació, si la informació és només una part i prové d’una de les parts, la decisió serà, primer parcial i desprès tremendament injusta.
Ah! M’oblidava el resultat: Xavi Orte 7 – Àrbitre 0
La justícia esportiva no.
Si algun dia es produeix el luctuós fet que els experts pronostiquen i Venècia es submergeix definitivament al fons del mar, hauran estat l’incomptable numero de canals que la travessen els causants directes de la seva irreparable pèrdua.
En el nostre món del futbol base, modest món del futbol, en els que ens movem els de 1a. i 2a. divisió passa totalment al contrari. És justament la falta de canals, l’absència total de vies de comunicació la que ens durà al desastre, a l’ensorrament definitiu d’un teixit esportiu, associatiu i formatiu de primer ordre, bàsic i imprescindible per a la salut mental de la nostra societat.
És absolutament necessària l’existència de tot aquest tramat que implica, ocupa i preocupa a un nombre extraordinari de joves en les etapes més critiques del seu desenvolupament. Necessària i sanament exigible.
I per tant és intolerable la manca de canals on els propis jugadors, tècnics, persones relacionades amb l’entorn del futbol o bé públic en general, puguin expressar les seves opinions, queixes, reclamacions,...I que aquestes arribin als òrgans de poder, als comitès i/o comissions encarregades de prendre decisions i/o jutjar fets.
Com és possible que en ple segle XXI, un jutge, un Comitè o qualsevol “sanedrin” plenipotenciari i prepotent decideixi sobre uns determinats fets escoltant només una de les parts del conflicte? Com s’entén que s’emetin sentencies que afecten directament la integritat de les persones basant-se única i exclusivament en l’opinió d’una d’elles que ha estat protagonista directa, i per tant emocionalment implicada, en els fets que es pretenen jutjar?
Com es menja que la persona, el subjecte que desencadena el conflicte, que comet l’error causa i origen dels incidents, sigui la única veu escoltada pels estaments que han de jutjar l’afer i prendre les mesures correctives corresponents?
No anem bé, per aquest camí no. La meva queixa no està en funció si les decisions estan ben preses o no. Si són justes o no. Si afavoreixen els meus interesso o no. Amb els mecanismes empleats, amb la informació parcial de que disposen, amb els canals que no es tenen, evidentment les decisions d’aquests Comitès han de ser inevitable i dolorosament equivocades. Per un principi bàsic i universal: si no es té tota la informació, si la informació és només una part i prové d’una de les parts, la decisió serà, primer parcial i desprès tremendament injusta.
Ah! M’oblidava el resultat: Xavi Orte 7 – Àrbitre 0
dimecres, 26 de març del 2008
Indefinicions 11
Obrellaunes: estri per accedir als musclos en escabetx
Obrir joc: destapar una carta
Merengue: pastis molt empalagós
Joc net: conjunt de productes de neteja
Joc perillós: farol
Jersei: el que es posen els nens quan les mares tenen fred
Gregari: López Raimundo
Esquivar: esport de neu
Esquadra: es posa firmes
Filial: amor de fill
Fintar: donar color a les farets
Ocupar plaça d’estranger: prendre-li el lloc d’aparcament a un de fora
Novetat: que no està prohibit
Nou: fruit sec
Onze: organització de cecs
Peto: reviento
Perdre la categoria: rebaixar-se
Revelació: aparició miraculosa de la Mare de Déu o similar
Retirada: assemblar-se a algú
Trident: xiclet sense sucre
Túnel de vestidors: blog del Pedro Garcia
Tallar: posar unes gotes de llet al cafè
Tac: paraula malsonant i grollera
Sucar: ...d'aquesta no me’n recordo
Sequera golejadora: en perill de transvasament
Servei neutral: atenció desapassionada
Por escènica: teatre de terror
Diana: imprescindible als pubs anglesos
Cop de taló: pagament sobtat
Càrrega: ciutat lleidatana molt coneguda pel seu festival de teatre
Finalista: arribar fins aquí
Obrellaunes: estri per accedir als musclos en escabetx
Obrir joc: destapar una carta
Merengue: pastis molt empalagós
Joc net: conjunt de productes de neteja
Joc perillós: farol
Jersei: el que es posen els nens quan les mares tenen fred
Gregari: López Raimundo
Esquivar: esport de neu
Esquadra: es posa firmes
Filial: amor de fill
Fintar: donar color a les farets
Ocupar plaça d’estranger: prendre-li el lloc d’aparcament a un de fora
Novetat: que no està prohibit
Nou: fruit sec
Onze: organització de cecs
Peto: reviento
Perdre la categoria: rebaixar-se
Revelació: aparició miraculosa de la Mare de Déu o similar
Retirada: assemblar-se a algú
Trident: xiclet sense sucre
Túnel de vestidors: blog del Pedro Garcia
Tallar: posar unes gotes de llet al cafè
Tac: paraula malsonant i grollera
Sucar: ...d'aquesta no me’n recordo
Sequera golejadora: en perill de transvasament
Servei neutral: atenció desapassionada
Por escènica: teatre de terror
Diana: imprescindible als pubs anglesos
Cop de taló: pagament sobtat
Càrrega: ciutat lleidatana molt coneguda pel seu festival de teatre
Finalista: arribar fins aquí
dimarts, 25 de març del 2008
La creació del món
Si no hi havia res. Si no hi havia pressa. Era necessari fer-ho tot en només 6 dies?
No es podria haver posat una mica més d’atenció en la qualitat i no basar-ho tot en la quantitat?
Els que juguen a futbol saben que una passada ràpida pot desequilibrar un partit, però també està subjecta a una més gran probabilitat d’error.
En fi, tenim el que tenim i haurem de conviure amb el desencert d’un món fet excessivament de pressa.
Si no hi havia res. Si no hi havia pressa. Era necessari fer-ho tot en només 6 dies?
No es podria haver posat una mica més d’atenció en la qualitat i no basar-ho tot en la quantitat?
Els que juguen a futbol saben que una passada ràpida pot desequilibrar un partit, però també està subjecta a una més gran probabilitat d’error.
En fi, tenim el que tenim i haurem de conviure amb el desencert d’un món fet excessivament de pressa.
L’Eva i en Blai
Ja veus Blai tota la vida aprenent que l’Eva va ser la primera dona, la del pecat original bíblic, i resulta que tu, passant-te pel folro dels pantalons el gruix de l’Historia Sagrada, em fots els esquemes enlaire sense cap mirament i fas, de la nit al dia, que l’Eva sigui la segona.
Potser el fet de ser català ha estat decisiu en la teva trajectòria sentimental i havies de fer cas a aquella norma no escrita que, per a nosaltres, la primera sempre ha de ser la Montserrat, faltaria més! Ara, si ho penso bé, igual tens tu raó i l’Eva és veritablement la primera i l’altra, l’anterior, només va ser un accident, com la pròpia orografia de la muntanya.
Ja veus Blai tota la vida aprenent que l’Eva va ser la primera dona, la del pecat original bíblic, i resulta que tu, passant-te pel folro dels pantalons el gruix de l’Historia Sagrada, em fots els esquemes enlaire sense cap mirament i fas, de la nit al dia, que l’Eva sigui la segona.
Potser el fet de ser català ha estat decisiu en la teva trajectòria sentimental i havies de fer cas a aquella norma no escrita que, per a nosaltres, la primera sempre ha de ser la Montserrat, faltaria més! Ara, si ho penso bé, igual tens tu raó i l’Eva és veritablement la primera i l’altra, l’anterior, només va ser un accident, com la pròpia orografia de la muntanya.
dilluns, 24 de març del 2008
El jugador mona
Avui, dia especialment assenyalat i...dolç, on els padrins acostumen a obsequiar als seus afillats amb la tradicional mona, m’ha vingut al cap la extraordinària similitud d’alguns jugadors de futbol amb la xocolata.
La xocolata és un producte especialment delicat i alguns jugadors de futbol també: quan fa fred es posa blanca i quan fa calor es desfà. Quan la premen es trenca i quan la remenen es dilueix. Quan en tastes un boci en voldries més i quan en menges molta t’embafa. Quan més cacau més amarga i quanta més llet més popular. La xocolata és fàcil de motllurar i ens permet fer figures espectaculars, però la seva arquitectura és buida per dintre i perillosament fràgil.
Com els jugadors de futbol, com alguns jugadors de futbol, que de tan assemblar-se a la xocolata sovint fan la mona.
Avui, dia especialment assenyalat i...dolç, on els padrins acostumen a obsequiar als seus afillats amb la tradicional mona, m’ha vingut al cap la extraordinària similitud d’alguns jugadors de futbol amb la xocolata.
La xocolata és un producte especialment delicat i alguns jugadors de futbol també: quan fa fred es posa blanca i quan fa calor es desfà. Quan la premen es trenca i quan la remenen es dilueix. Quan en tastes un boci en voldries més i quan en menges molta t’embafa. Quan més cacau més amarga i quanta més llet més popular. La xocolata és fàcil de motllurar i ens permet fer figures espectaculars, però la seva arquitectura és buida per dintre i perillosament fràgil.
Com els jugadors de futbol, com alguns jugadors de futbol, que de tan assemblar-se a la xocolata sovint fan la mona.
diumenge, 23 de març del 2008
dissabte, 22 de març del 2008
divendres, 21 de març del 2008
dijous, 20 de març del 2008
Europa
Vella Europa
fes justícia,
allibera
les teves nacions,
no permetis
la tirania
que imposen
els estats opressors.
Espanya i França ens manen massa,
volem l’autodeterminació,
tenim dret a la nostra pròpia història
i al nostre destí,
respectant els drets humans
els pobles seran germans.
Quan arribi l’esperat dia
la utopia serà realitat
i no haurem de dependre ja mai més
d’uns estats opressors,
formarem una Europa
de nacions amb llibertat.
Europa és un mosaic de pobles,
no vulgueu falsejar la veritat,
les nostres cultures són mil·lenàries,
és un crim trepitjar-les
si fem un futur lliure
tindrem l’autèntica pau.
Terratrèmol
Vella Europa
fes justícia,
allibera
les teves nacions,
no permetis
la tirania
que imposen
els estats opressors.
Espanya i França ens manen massa,
volem l’autodeterminació,
tenim dret a la nostra pròpia història
i al nostre destí,
respectant els drets humans
els pobles seran germans.
Quan arribi l’esperat dia
la utopia serà realitat
i no haurem de dependre ja mai més
d’uns estats opressors,
formarem una Europa
de nacions amb llibertat.
Europa és un mosaic de pobles,
no vulgueu falsejar la veritat,
les nostres cultures són mil·lenàries,
és un crim trepitjar-les
si fem un futur lliure
tindrem l’autèntica pau.
Terratrèmol
dimecres, 19 de març del 2008
Millor el pitjor
A Mèxic a la península del Yucatán hi ha els vestigis d’un dels jaciments més imponents de l’antiga civilització Maia: Chichén Itzá.
Entre aquestes ruïnes i prop de la piràmide central anomenada El Castell, s’estén una gran esplanada on es practicava el popular Joc de Pilota. En un recinte de 160 metres de llargària per 75 d’amplària en forma d’H i amb tribunes als costats per als mandataris i el públic en general. Aquest joc tenia un caràcter marcadament ritual, on s’acostumava a tallar el coll al perdedor, tot i que, alguns indicis fan pensar que era el guanyador el que era immolat com a premi a la seva destresa. Una societat on els millors eren sacrificats no podia acabar bé.
Us imagineu per un moment que això fos cert i que ho traslladéssim als nostres dies i als nostres jocs? Seria possible que en un enfrontament de futbol, l’equip guanyador fos l’eliminat, és a dir, l’equip supervivent fos el perdedor? Us imagineu una lliga on els campions fossin sistemàticament apartats de la competició? Només quedarien els perdedors, els menys capaços, els menys hàbils, els maldestres...
Ni Jupiter, ni Europa, ni M9M, ni...cap d’ells estaria ja en competició, tots estarien sentenciats. L’únic supervivent: el Gornal.
De totes maneres i si ho analitzem en profunditat, no estem tan lluny d’aquell antic plantejament Maia. També entre nosaltres, el millor, el que guanya la lliga, puja de categoria, és a dir, passa a millor vida, deixant a Segona a tots aquells que no han estat capaços de guanyar-la. Empobrint, irremeiablement, la qualitat del grup. Esperem que no ens passi com aquella civilització i que a força de quedar-nos sense els millors, desapareixem. Tan de bo.
A Mèxic a la península del Yucatán hi ha els vestigis d’un dels jaciments més imponents de l’antiga civilització Maia: Chichén Itzá.
Entre aquestes ruïnes i prop de la piràmide central anomenada El Castell, s’estén una gran esplanada on es practicava el popular Joc de Pilota. En un recinte de 160 metres de llargària per 75 d’amplària en forma d’H i amb tribunes als costats per als mandataris i el públic en general. Aquest joc tenia un caràcter marcadament ritual, on s’acostumava a tallar el coll al perdedor, tot i que, alguns indicis fan pensar que era el guanyador el que era immolat com a premi a la seva destresa. Una societat on els millors eren sacrificats no podia acabar bé.
Us imagineu per un moment que això fos cert i que ho traslladéssim als nostres dies i als nostres jocs? Seria possible que en un enfrontament de futbol, l’equip guanyador fos l’eliminat, és a dir, l’equip supervivent fos el perdedor? Us imagineu una lliga on els campions fossin sistemàticament apartats de la competició? Només quedarien els perdedors, els menys capaços, els menys hàbils, els maldestres...
Ni Jupiter, ni Europa, ni M9M, ni...cap d’ells estaria ja en competició, tots estarien sentenciats. L’únic supervivent: el Gornal.
De totes maneres i si ho analitzem en profunditat, no estem tan lluny d’aquell antic plantejament Maia. També entre nosaltres, el millor, el que guanya la lliga, puja de categoria, és a dir, passa a millor vida, deixant a Segona a tots aquells que no han estat capaços de guanyar-la. Empobrint, irremeiablement, la qualitat del grup. Esperem que no ens passi com aquella civilització i que a força de quedar-nos sense els millors, desapareixem. Tan de bo.
dimarts, 18 de març del 2008
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit déjà
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheur
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Moi je t'offrirai
Des perles de pluie
Venues de pays
Où il ne pleut pas
Je creuserai la terre
Jusqu'après ma mort
Pour couvrir ton corps
D'or et de lumière
Je ferai un domaine
Où l'amour sera roi
Où l'amour sera loi
Où tu seras reine
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Je t'inventerai
Des mots insensés
Que tu comprendras
Je te parlerai
De ces amants-là
Qui ont vu deux fois
Leurs coeurs s'embraser
Je te raconterai
L'histoire de ce roi
Mort de n'avoir pas
Pu te rencontrer
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
On a vu souvent
Rejaillir le feu
D'un ancien volcan
Qu'on croyait trop vieux
Il est paraît-il
Des terres brûlées
Donnant plus de blé
Qu'un meilleur avril
Et quand vient le soir
Pour qu'un ciel flamboie
Le rouge et le noir
Ne s'épousent-ils pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Je ne vais plus pleurer
Je ne vais plus parler
Je me cacherai là
A te regarder
Danser et sourire
Et à t'écouter
Chanter et puis rire
Laisse-moi devenir
L'ombre de ton ombre
L'ombre de ta main
L'ombre de ton chien
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit déjà
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheur
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Moi je t'offrirai
Des perles de pluie
Venues de pays
Où il ne pleut pas
Je creuserai la terre
Jusqu'après ma mort
Pour couvrir ton corps
D'or et de lumière
Je ferai un domaine
Où l'amour sera roi
Où l'amour sera loi
Où tu seras reine
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Je t'inventerai
Des mots insensés
Que tu comprendras
Je te parlerai
De ces amants-là
Qui ont vu deux fois
Leurs coeurs s'embraser
Je te raconterai
L'histoire de ce roi
Mort de n'avoir pas
Pu te rencontrer
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
On a vu souvent
Rejaillir le feu
D'un ancien volcan
Qu'on croyait trop vieux
Il est paraît-il
Des terres brûlées
Donnant plus de blé
Qu'un meilleur avril
Et quand vient le soir
Pour qu'un ciel flamboie
Le rouge et le noir
Ne s'épousent-ils pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Je ne vais plus pleurer
Je ne vais plus parler
Je me cacherai là
A te regarder
Danser et sourire
Et à t'écouter
Chanter et puis rire
Laisse-moi devenir
L'ombre de ton ombre
L'ombre de ta main
L'ombre de ton chien
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
dilluns, 17 de març del 2008
T'he conegut sempre igual
Alerta vius, jo sé que si te’n vas Pedro
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
Entre els sorolls dels nens que juguen
i de la gent que per la graderia passa
he vist molt clar que són molts els que ens miren
I contra tu calladament conspiren.
T’he conegut sempre igual com ara,
el cabell gris, la tibantor a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
D’amic, company, conscient del perill.
Sense parlar m’has dit “puta calle”
lluita d’avui pel demà viu i lliure
que es va forjant aquests dies terribles
Temps aquests temps de tantes ignoràncies.
No m’he sorprès mentre m’explicaves
que ho deixaves tot, que te n’anaves,
no et trobes sol, company, no et trobes sol
En som molts més dels que ells volen i diuen.
Aquest comiat és teu, l’he volgut nostre
Aquest comiat és teu, l’he volgut nostre
Alerta vius, jo sé que quant te’n vagis
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
T'he conegut sempre igual com ara.
A Pedro i Garcia, dues persones que m’estimo...
que m’estimo més al davant que no pas al darrera.
Alerta vius, jo sé que si te’n vas Pedro
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
Entre els sorolls dels nens que juguen
i de la gent que per la graderia passa
he vist molt clar que són molts els que ens miren
I contra tu calladament conspiren.
T’he conegut sempre igual com ara,
el cabell gris, la tibantor a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
D’amic, company, conscient del perill.
Sense parlar m’has dit “puta calle”
lluita d’avui pel demà viu i lliure
que es va forjant aquests dies terribles
Temps aquests temps de tantes ignoràncies.
No m’he sorprès mentre m’explicaves
que ho deixaves tot, que te n’anaves,
no et trobes sol, company, no et trobes sol
En som molts més dels que ells volen i diuen.
Aquest comiat és teu, l’he volgut nostre
Aquest comiat és teu, l’he volgut nostre
Alerta vius, jo sé que quant te’n vagis
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
T'he conegut sempre igual com ara.
A Pedro i Garcia, dues persones que m’estimo...
que m’estimo més al davant que no pas al darrera.
La ferida lluminosa
Europa 1 - Barceloneta 1
Si hi ha un esport injust, aquest no és un altre que el futbol. Si hi ha un esport semblant a la vida, aquest no és un altre que el mateix futbol. Quantes vegades, malgrat l’esforç esmerçat, les coses se’t giren i no et surten com haurien de sortir? Quantes vegades el teu sacrifici i els teus arguments es queden sense recompensa? Doncs el futbol és el cru i fred mirall d’aquesta realitat. En qualsevol altre esport: es digui bàsquet, hoquei, handbol, etc. l’equip que juga millor durant tot el partit, al final acaba guanyant. En el futbol, en canvi, pots estar-ho fent molt bé durant 89 minuts i perdre el partit. O pots estar-ho fent molt malament gran part del temps i en un cop de sort endur-te un premi immerescut.
Superada aquesta reflexió prèvia i necessària he de confessar que ahir vaig veure al futur campió de lliga. Mai, durant tota la Temporada, ho he tingut tan profundament clar. L’Àliga ahir va ser un espectacle. Dos equips, un en plenitud de forma i ambició i l’altre en plenitud de forma però sense capacitat d’actuació, ens van oferir un dels millors partits que he pogut veure en el que portem de lliga, i us asseguro que n’he vist molts. Totes les propostes varen partir de l’Europa, totes les iniciatives eren de l’equip local, el 90% de les ocasions varen ser de l’Europa, els arguments van ser dels locals, el mig camp va ser de l’Europa, la pilota va ser de l’Europa i només les aturades decisives i la sort va ser de l’equip visitant.
L’Europa va fer el que devia. També el que se li suposava i exigia. Va voler guanyar el partit i només la poca fortuna i un error arbitral molt greu ho varen impedir.
No acostumo a parlar del fet arbitral i de la seva destresa o preparació per treure endavant els partits. Són arbitres de segona divisió i per tant amb moltes moltíssimes mancances. Però no és comparable els errors que cometen els jugadors, que només els afecta a ells mateixos i al propi equip, que els errors dels arbitres que afecten a tercers i que poden canviar el signe d’un partit i fins i tot d’un Campionat. Es diu i és popular que un àrbitre no rectifica mai. Doncs no anem bé. Precisament una de les característiques que distingeix a l’ésser humà dels altres éssers anomenats irracionals és la seva capacitat de reconèixer l’error i rectificar. Perquè un àrbitre no pot donar marxa enrere si el seu error és d’una evidència inapel·lable? Perquè aquest entossudiment en portar el mal comès fins a les ultimes conseqüències? Perquè s’acosta l’àrbitre a la irracionalitat amb les seves decisions deshumanitzant-lo? Moltes preguntes sense cap resposta. I desgraciadament, alguns errors irreparables.
Pel que respecta a les reaccions que desperten certes decisions arbitrals i sense ànim de justificar-les, però tampoc amb la intenció d’obviar-les, hem de convenir que tota acció comporta una reacció. El més difícil és encotillar, mesurar i valorar la magnitud de la reacció. Si una acció és injusta, la reacció que provoca ha de ser forçosament justa? Si una acció és desmesurada, incompetent, injustificada, inexplicable i feridora, la reacció que provoca ha de ser tèbia, controlada i dintre dels paràmetres de les bones maneres i les bones costums? Si la injustícia la rep un jove de 17 anys, desprès d’un esforç continuat i extenuant de més de 90 minuts, si en aquell moment hi ha moltes coses en joc, si en aquell precís instant s’ensorra el treball esgotador de 200 dies i 40000 minuts. Si tot això passa amb impunitat i traidoría, qui serà més culpable: el provocador o el que cau en aquesta provocació? O ho seran tots dos?
Si esteu interessats en la política internacional i si seguiu les informacions als telenoticies i a la premsa, com qualificaríeu les imatges dels Monjos Tibetans, models de persones no violentes, llençant pedres contra els aparadors i tombant cotxes pels carrers del Tibet? És reprovable la seva conducta? És gratuïta la seva resposta? És innecessària i denunciable la seva actitud de ràbia davant la injusta opressió xinesa?
Està clar que sense rebel·lia, sense revolta no hi ha progrés possible. L’ésser humà avança en oposició a les situacions i als actes d’injustícia. Així ha estat històricament i així espero que ho sigui en un futur pel bé general i el del futbol, que ens ocupa, en particular.
Doncs reprenent el fil que he deixat unes quantes línies més amunt i tornant al partit, que uns volien guanyar i els altres no volien perdre, va tenir com a resultat un injust empat. Poc premi per a tants mèrits acumulats. Minsa recompensa per a tants arguments proposats per un Europa que va passar per damunt d’una Barceloneta que no podia fer més que defendre’s i que pràcticament no va passar de mig camp en tota la segona part. Un Europa que va ser ahir un clar dominador en tots els aspectes del partit, menys en el que en futbol acaba sent decisiu: el marcador. Però, malgrat tot, un empat que permet seguir sumant i un punt aconseguit per a seguir somiant.
La Barceloneta ahir va dir adéu a la lliga amb un escarransit joc i una actitud de comparsa molt lluny del que se li suposava fa només unes setmanes. Decepcionant final per a uns i esperançador futur per als altres.
Per acabar i més enllà de la tirania dels resultats, en el futbol passa com a l’escola, que de tant en tant es plantegen unes proves d’avaluació per saber si l’alumne progressa o no, si l’aprenentatge va per bon camí, si els conceptes adquirits són els que corresponen. En resum, per saber si anem o no anem bé. Són tests decisius per copsar el grau de coneixements de l’alumne.
Partits com el d’ahir són una prova de qualitat, que més enllà dels punts en joc, ens dona l’autentica dimensió, no solament futbolística, sinó com a persones dels jugadors que hi participen. Nota i nota alta.
No em vull allargar més, he de pujar a “La diligència”
Europa 1 - Barceloneta 1
Si hi ha un esport injust, aquest no és un altre que el futbol. Si hi ha un esport semblant a la vida, aquest no és un altre que el mateix futbol. Quantes vegades, malgrat l’esforç esmerçat, les coses se’t giren i no et surten com haurien de sortir? Quantes vegades el teu sacrifici i els teus arguments es queden sense recompensa? Doncs el futbol és el cru i fred mirall d’aquesta realitat. En qualsevol altre esport: es digui bàsquet, hoquei, handbol, etc. l’equip que juga millor durant tot el partit, al final acaba guanyant. En el futbol, en canvi, pots estar-ho fent molt bé durant 89 minuts i perdre el partit. O pots estar-ho fent molt malament gran part del temps i en un cop de sort endur-te un premi immerescut.
Superada aquesta reflexió prèvia i necessària he de confessar que ahir vaig veure al futur campió de lliga. Mai, durant tota la Temporada, ho he tingut tan profundament clar. L’Àliga ahir va ser un espectacle. Dos equips, un en plenitud de forma i ambició i l’altre en plenitud de forma però sense capacitat d’actuació, ens van oferir un dels millors partits que he pogut veure en el que portem de lliga, i us asseguro que n’he vist molts. Totes les propostes varen partir de l’Europa, totes les iniciatives eren de l’equip local, el 90% de les ocasions varen ser de l’Europa, els arguments van ser dels locals, el mig camp va ser de l’Europa, la pilota va ser de l’Europa i només les aturades decisives i la sort va ser de l’equip visitant.
L’Europa va fer el que devia. També el que se li suposava i exigia. Va voler guanyar el partit i només la poca fortuna i un error arbitral molt greu ho varen impedir.
No acostumo a parlar del fet arbitral i de la seva destresa o preparació per treure endavant els partits. Són arbitres de segona divisió i per tant amb moltes moltíssimes mancances. Però no és comparable els errors que cometen els jugadors, que només els afecta a ells mateixos i al propi equip, que els errors dels arbitres que afecten a tercers i que poden canviar el signe d’un partit i fins i tot d’un Campionat. Es diu i és popular que un àrbitre no rectifica mai. Doncs no anem bé. Precisament una de les característiques que distingeix a l’ésser humà dels altres éssers anomenats irracionals és la seva capacitat de reconèixer l’error i rectificar. Perquè un àrbitre no pot donar marxa enrere si el seu error és d’una evidència inapel·lable? Perquè aquest entossudiment en portar el mal comès fins a les ultimes conseqüències? Perquè s’acosta l’àrbitre a la irracionalitat amb les seves decisions deshumanitzant-lo? Moltes preguntes sense cap resposta. I desgraciadament, alguns errors irreparables.
Pel que respecta a les reaccions que desperten certes decisions arbitrals i sense ànim de justificar-les, però tampoc amb la intenció d’obviar-les, hem de convenir que tota acció comporta una reacció. El més difícil és encotillar, mesurar i valorar la magnitud de la reacció. Si una acció és injusta, la reacció que provoca ha de ser forçosament justa? Si una acció és desmesurada, incompetent, injustificada, inexplicable i feridora, la reacció que provoca ha de ser tèbia, controlada i dintre dels paràmetres de les bones maneres i les bones costums? Si la injustícia la rep un jove de 17 anys, desprès d’un esforç continuat i extenuant de més de 90 minuts, si en aquell moment hi ha moltes coses en joc, si en aquell precís instant s’ensorra el treball esgotador de 200 dies i 40000 minuts. Si tot això passa amb impunitat i traidoría, qui serà més culpable: el provocador o el que cau en aquesta provocació? O ho seran tots dos?
Si esteu interessats en la política internacional i si seguiu les informacions als telenoticies i a la premsa, com qualificaríeu les imatges dels Monjos Tibetans, models de persones no violentes, llençant pedres contra els aparadors i tombant cotxes pels carrers del Tibet? És reprovable la seva conducta? És gratuïta la seva resposta? És innecessària i denunciable la seva actitud de ràbia davant la injusta opressió xinesa?
Està clar que sense rebel·lia, sense revolta no hi ha progrés possible. L’ésser humà avança en oposició a les situacions i als actes d’injustícia. Així ha estat històricament i així espero que ho sigui en un futur pel bé general i el del futbol, que ens ocupa, en particular.
Doncs reprenent el fil que he deixat unes quantes línies més amunt i tornant al partit, que uns volien guanyar i els altres no volien perdre, va tenir com a resultat un injust empat. Poc premi per a tants mèrits acumulats. Minsa recompensa per a tants arguments proposats per un Europa que va passar per damunt d’una Barceloneta que no podia fer més que defendre’s i que pràcticament no va passar de mig camp en tota la segona part. Un Europa que va ser ahir un clar dominador en tots els aspectes del partit, menys en el que en futbol acaba sent decisiu: el marcador. Però, malgrat tot, un empat que permet seguir sumant i un punt aconseguit per a seguir somiant.
La Barceloneta ahir va dir adéu a la lliga amb un escarransit joc i una actitud de comparsa molt lluny del que se li suposava fa només unes setmanes. Decepcionant final per a uns i esperançador futur per als altres.
Per acabar i més enllà de la tirania dels resultats, en el futbol passa com a l’escola, que de tant en tant es plantegen unes proves d’avaluació per saber si l’alumne progressa o no, si l’aprenentatge va per bon camí, si els conceptes adquirits són els que corresponen. En resum, per saber si anem o no anem bé. Són tests decisius per copsar el grau de coneixements de l’alumne.
Partits com el d’ahir són una prova de qualitat, que més enllà dels punts en joc, ens dona l’autentica dimensió, no solament futbolística, sinó com a persones dels jugadors que hi participen. Nota i nota alta.
No em vull allargar més, he de pujar a “La diligència”
diumenge, 16 de març del 2008
Motius de la violència (II)
La psicòloga Adriana Fabiani parla de les grades com a una metàfora de la societat i d’associacions per “amors comuns: als colors del club, als jugadors, allò que pertany a l’esfera del mite; el que tenen de paradoxal aquestes aliances és que igual que es pot compartir la il•lusió per guanyar el partit, es comparteix l’eufòria, s’oblida el motiu privat de pertinença al grup i es transmet la força al grup –la massa-, en aquesta diversitat de persones la responsabilitat ja no s’assumeix com a privada, per això davant un gest violent s’actua per identificació amb l’altre; un gest porta un acte, un cop. El que és més important diferenciar és que hi ha un ‘in crescendo’ per els actes de violència; en això la grada és una metàfora de la societat, en alguns casos s’anomena reflex. O representació actual del que foren, en temps passats, els cors en els teatres grecs”.
La psicòloga Adriana Fabiani parla de les grades com a una metàfora de la societat i d’associacions per “amors comuns: als colors del club, als jugadors, allò que pertany a l’esfera del mite; el que tenen de paradoxal aquestes aliances és que igual que es pot compartir la il•lusió per guanyar el partit, es comparteix l’eufòria, s’oblida el motiu privat de pertinença al grup i es transmet la força al grup –la massa-, en aquesta diversitat de persones la responsabilitat ja no s’assumeix com a privada, per això davant un gest violent s’actua per identificació amb l’altre; un gest porta un acte, un cop. El que és més important diferenciar és que hi ha un ‘in crescendo’ per els actes de violència; en això la grada és una metàfora de la societat, en alguns casos s’anomena reflex. O representació actual del que foren, en temps passats, els cors en els teatres grecs”.
dissabte, 15 de març del 2008
Sense autoestima, apareixen els fantasmes
Hospitalet At. 3 – Jupiter 1
Només una setmana li ha durat el liderat del Grup 12 al Jupiter. Només una setmana d’anomalia segons el criteri, expressat en l’escrit d’aquest matí, que un equip de primer any no acostuma a reeixir en la Temporada del seu debut. Avui si que hem vist al Jupiter de primer any. Un equip tou i que no ha trobat, al llarg de la competició, les eines necessaris per resoldre problemes. Estan tan acostumats a que en els partits difícils o complicats siguin jugadors aliens a l’equip els que els hi treguin les castanyes del foc, que davant la mínima adversitat pleguen veles i són incapaços de redreçar les dinàmiques negatives que es puguin donar. Era d’esperar i, sense cap mena de dubte, la moneda de canvi més lògica a tant incoherent conducta. Si es vol fer un equip sòlid, si es vol preparar un conjunt solvent amb veritables opcions d’assolir el títol, i sent tan difícil aconseguir-ho el primer any, el més sensat és fer-lo créixer sense ajudes externes que no els hi permetran, perdent i guanyant, generar els mecanismes per assolir amb èxit els objectius desitjats. De que serveix guanyar un, dos, tres...partits difícils amb el concurs de reforços determinants, si aquests punts es perdent lamentablement en camps com el d’avui? Les estratègies han de ser coherents i si el que es pretén és que aquest equip pugi a primera divisió aquesta mateixa Temporada, les ajudes han de ser permanents i en tots els partits, sinó l’efecte que es busca esdevé negatiu, girant-se en contra del propi equip. Els jugadors habituals, els de primer any, perden irremeiablement l’autoestima, es consideren plats de segona taula, que només serveixen per a jugar amb els equips inferiors i aquesta sensació de manca de confiança els ofega i els allunya definitivament dels bons resultats. Però el més perillós i decebedor és que aquesta pèrdua de confiança en ells mateixos es traspassa, amb molta facilitat, a la propera Temporada. I en el mon del futbol tothom sap que el més difícil de recuperar d’un jugador és la confiança perduda.
“Pan para hoy y hambre para mañana” la dita castellana és molt clara en aquest sentit. Es sacrifica un futur esplendorós i prometedor per la consecució d’un resultat cojuntural, que a la llarga només dur al desastre.
Poc hàbils els responsables del Jupiter. Amb tant obrir i tancar portes el més fàcil és constipar-se.
Avui les ratlles grises de l’uniforme del Jupiter han esborrat les vermelles. Equip pla, sense idees i amb esbossos de recursos més que no pas recursos autèntics. Un equip que ho ha fallat tot i que ha perdut clarament contra un equip en inferioritat numèrica durant molts minuts de la segona part. El Jupiter ha encaixat el segon i tercer gol jugant contra deu. Ha tingut dos penals a favor, cosa poc habitual en un partit, i no n’ha transformat cap. S’ha fet un gol en pròpia porta i ha donat moltes facilitats d’arribada a l’Hospitalet At.
Novament la pertinaç por escènica d’uns jugadors de primer any, que sense la tutela dels seus majors, van perdent crèdit i possiblement la lliga.
Hospitalet At. 3 – Jupiter 1
Només una setmana li ha durat el liderat del Grup 12 al Jupiter. Només una setmana d’anomalia segons el criteri, expressat en l’escrit d’aquest matí, que un equip de primer any no acostuma a reeixir en la Temporada del seu debut. Avui si que hem vist al Jupiter de primer any. Un equip tou i que no ha trobat, al llarg de la competició, les eines necessaris per resoldre problemes. Estan tan acostumats a que en els partits difícils o complicats siguin jugadors aliens a l’equip els que els hi treguin les castanyes del foc, que davant la mínima adversitat pleguen veles i són incapaços de redreçar les dinàmiques negatives que es puguin donar. Era d’esperar i, sense cap mena de dubte, la moneda de canvi més lògica a tant incoherent conducta. Si es vol fer un equip sòlid, si es vol preparar un conjunt solvent amb veritables opcions d’assolir el títol, i sent tan difícil aconseguir-ho el primer any, el més sensat és fer-lo créixer sense ajudes externes que no els hi permetran, perdent i guanyant, generar els mecanismes per assolir amb èxit els objectius desitjats. De que serveix guanyar un, dos, tres...partits difícils amb el concurs de reforços determinants, si aquests punts es perdent lamentablement en camps com el d’avui? Les estratègies han de ser coherents i si el que es pretén és que aquest equip pugi a primera divisió aquesta mateixa Temporada, les ajudes han de ser permanents i en tots els partits, sinó l’efecte que es busca esdevé negatiu, girant-se en contra del propi equip. Els jugadors habituals, els de primer any, perden irremeiablement l’autoestima, es consideren plats de segona taula, que només serveixen per a jugar amb els equips inferiors i aquesta sensació de manca de confiança els ofega i els allunya definitivament dels bons resultats. Però el més perillós i decebedor és que aquesta pèrdua de confiança en ells mateixos es traspassa, amb molta facilitat, a la propera Temporada. I en el mon del futbol tothom sap que el més difícil de recuperar d’un jugador és la confiança perduda.
“Pan para hoy y hambre para mañana” la dita castellana és molt clara en aquest sentit. Es sacrifica un futur esplendorós i prometedor per la consecució d’un resultat cojuntural, que a la llarga només dur al desastre.
Poc hàbils els responsables del Jupiter. Amb tant obrir i tancar portes el més fàcil és constipar-se.
Avui les ratlles grises de l’uniforme del Jupiter han esborrat les vermelles. Equip pla, sense idees i amb esbossos de recursos més que no pas recursos autèntics. Un equip que ho ha fallat tot i que ha perdut clarament contra un equip en inferioritat numèrica durant molts minuts de la segona part. El Jupiter ha encaixat el segon i tercer gol jugant contra deu. Ha tingut dos penals a favor, cosa poc habitual en un partit, i no n’ha transformat cap. S’ha fet un gol en pròpia porta i ha donat moltes facilitats d’arribada a l’Hospitalet At.
Novament la pertinaç por escènica d’uns jugadors de primer any, que sense la tutela dels seus majors, van perdent crèdit i possiblement la lliga.
La confiança pervertida
Observant la trajectòria i el comportament dels diferents equips de Segona Divisió Juvenil al llarg dels darrers anys, puc afirmar que els que són de primer any difícilment aconsegueixen guanyar la lliga en el seu debut. Són més aviat els equips de segon o tercer any els que acostumen a endur-se el desitjat premi de l’ascens. Si us fixeu en la classificació actual veureu confirmada aquesta exposició. Em podreu dir que el Jupiter C del Grup 12 és l’excepció a la regla i que sent un equip de primer any està, en aquests moments, al capdamunt de la taula. Doncs no, rotundament no. Per a mi el Jupiter C no és un equip de primer any, si més no, no es comporta com un equip de 1er. any, ni parlar-ne. Un equip, que davant els partits compromesos on es juga la lliga es reforça amb jugadors de categories i edats superiors no pot ser, en cap cas, un equip de primer any. No poso cap objecció i la normativa és molt clara en aquest sentit, que actuacions d’aquest tipus siguin legitimes. Simplement dic que no puc considerar com a equip de primer any a aquell que quan es juga les garrofes ho fa amb l’aportació decisiva de jugadors de categories i edats superiors. És molt fàcil jugar a ser de primer any contra el Gornal o el Joan Pau II, amb tots els respectes per aquests dos equips, però per a jugar contra els rivals directes, ni la pròpia directiva ni els propis responsables del Jupiter confien ni han confiat mai en els seus jugadors novells. Així són les coses i així les veig.
Observant la trajectòria i el comportament dels diferents equips de Segona Divisió Juvenil al llarg dels darrers anys, puc afirmar que els que són de primer any difícilment aconsegueixen guanyar la lliga en el seu debut. Són més aviat els equips de segon o tercer any els que acostumen a endur-se el desitjat premi de l’ascens. Si us fixeu en la classificació actual veureu confirmada aquesta exposició. Em podreu dir que el Jupiter C del Grup 12 és l’excepció a la regla i que sent un equip de primer any està, en aquests moments, al capdamunt de la taula. Doncs no, rotundament no. Per a mi el Jupiter C no és un equip de primer any, si més no, no es comporta com un equip de 1er. any, ni parlar-ne. Un equip, que davant els partits compromesos on es juga la lliga es reforça amb jugadors de categories i edats superiors no pot ser, en cap cas, un equip de primer any. No poso cap objecció i la normativa és molt clara en aquest sentit, que actuacions d’aquest tipus siguin legitimes. Simplement dic que no puc considerar com a equip de primer any a aquell que quan es juga les garrofes ho fa amb l’aportació decisiva de jugadors de categories i edats superiors. És molt fàcil jugar a ser de primer any contra el Gornal o el Joan Pau II, amb tots els respectes per aquests dos equips, però per a jugar contra els rivals directes, ni la pròpia directiva ni els propis responsables del Jupiter confien ni han confiat mai en els seus jugadors novells. Així són les coses i així les veig.
dijous, 13 de març del 2008
Saïd: entre el cel i l’infern
Tinc un amic que es diu Saïd. El Saïd ja fa temps va deixar el seu país per emprendre l’aventura d’Europa. El Saïd viu des d’aleshores a Barcelona. Parla el català i el castellà, el francès i l’àrab. És una persona dolça i sensible, exquisidament educada. El meu amic és un gran amant del futbol i per més detall, fan incondicional del juvenil A de la FE Europa. El Saïd no es perd cap partit, ni quasi bé cap entrenament. El meu amic passa fred a l’hivern i s’asfixia a l’estiu veient les evolucions dels seus admirats jugadors. El Saïd l’altre dia estava trist: els ulls plorosos, la veu trencada,... El meu amic es va perdre el darrer partit del seu equip perquè la policia el va detenir o retenir o...perdoneu però no ser distingir aquestes subtileses. El Saïd va ser obligat a passar una roda de reconeixement mentre el seu equip jugava al Gornal. El meu amic no entén res. El seu delicte? Deu ser perquè té la pell més fosca que la meva, i els cabells rinxolats i rebels. Deu ser perquè té la profunditat del desert als ulls i el somriure franc de la innocència.
És penosament cert que la gent se’l mira amb desconfiança i ell sempre respon amb el gest més obert i conciliador. És lamentablement evident que aquestes diferencies el fan més sospitós que jo. És un fet inqüestionable que ell es va perdre el partit i jo no.
Per tot això entenc que és injusta la mesura de les coses i justíssima la seva ràbia.
Els gols que va fer el seu equip el passat cap de setmana no els podrà veure mai més.
Però, malgrat tot, avui el meu amic Saïd, ha tornat a veure els entrenaments del seu equip que porta el nom d’Europa.
Tinc un amic que es diu Saïd. El Saïd ja fa temps va deixar el seu país per emprendre l’aventura d’Europa. El Saïd viu des d’aleshores a Barcelona. Parla el català i el castellà, el francès i l’àrab. És una persona dolça i sensible, exquisidament educada. El meu amic és un gran amant del futbol i per més detall, fan incondicional del juvenil A de la FE Europa. El Saïd no es perd cap partit, ni quasi bé cap entrenament. El meu amic passa fred a l’hivern i s’asfixia a l’estiu veient les evolucions dels seus admirats jugadors. El Saïd l’altre dia estava trist: els ulls plorosos, la veu trencada,... El meu amic es va perdre el darrer partit del seu equip perquè la policia el va detenir o retenir o...perdoneu però no ser distingir aquestes subtileses. El Saïd va ser obligat a passar una roda de reconeixement mentre el seu equip jugava al Gornal. El meu amic no entén res. El seu delicte? Deu ser perquè té la pell més fosca que la meva, i els cabells rinxolats i rebels. Deu ser perquè té la profunditat del desert als ulls i el somriure franc de la innocència.
És penosament cert que la gent se’l mira amb desconfiança i ell sempre respon amb el gest més obert i conciliador. És lamentablement evident que aquestes diferencies el fan més sospitós que jo. És un fet inqüestionable que ell es va perdre el partit i jo no.
Per tot això entenc que és injusta la mesura de les coses i justíssima la seva ràbia.
Els gols que va fer el seu equip el passat cap de setmana no els podrà veure mai més.
Però, malgrat tot, avui el meu amic Saïd, ha tornat a veure els entrenaments del seu equip que porta el nom d’Europa.
dimecres, 12 de març del 2008
Moviments sense pilota
Chaplin en imatges
The Rink, 1916. © Bubbles Inc., cortesia de NBC Photographie, ParísCaixaForum BarcelonaDel 20/12/2007 al 27/04/2008
Organitzada per la Fundació ”la Caixa” i NBC Photographie, Paris, aquesta és la primera gran exposició dedicada a Charlie Chaplin que es porta a terme al nostre país. L'exposició reuneix al voltant de 300 documents, principalment fotografies, pòsters, material documental i extractes de pel·lícules, alguns dels quals són inèdits. A través d'imatges, la mostra narra la història de Charlie Chaplin —l'actor i la figura pública—, des de la creació del personatge de Charlot fins al final de la seva carrera.
«Chaplin en imatges» ens ajudarà a entendre la conformació de la personalitat de Charlot, la seva transformació, la seva particular expressió corporal i els seus inconfusibles complements (bastó, armilla, bigoti, sabates i bolet), que varen acabar per representar per ells mateixos l'essència del personatge. Charlot no va ser sempre el petit vagabund trist, solitari i profundament humà que roman en la memòria col·lectiva. Molt al contrari, el Charlot que es va veure per primer cop a la pantalla, l'any 1914, era un personatge groller i antipàtic.
Chaplin fou un dels primers artistes a assolir un gran èxit mediàtic, la seva proximitat al públic el va convertir en un personatge molt estimat i en icona del segle XX. Alguns artistes de l’avantguarda com Fernand Léger o R. Ausleger representaren Charlot en diverses ocasions, i va servir també com a portada de moltes publicacions de l'època. La magnitud de la seva fama va ser tal, que per a sorpresa del propi Chaplin els grans magatzems de Nova York es van omplir de joguines i figuretes que representaven la seva imatge.
Paral·lelament a la seva faceta com a actor, Chaplin fou també aclamat com a cineasta. La preocupació de Chaplin per aconseguir la perfecció en la seva obra s'evidencia en els documents que mostren els passos de l'elaboració d'una escena i posen de manifest la mecànica d'un gag o la coreografia d'un moviment.
En el moment àlgid de la seva carrera, Chaplin va optar pel compromís, i a partir dels anys trenta les seves pel·lícules van incloure regularment elements de crítica social. El seu posicionament polític va provocar un lent distanciament del públic de masses. Amb l'arribada del cine sonor, l'any 1940, Charlot va parlar en el que fou el seu últim paper. I el discurs reprimit durant tant de temps es dirigí a tota la humanitat, en forma de missatge d'esperança i de pau.
L'any 1952, en el vaixell que el portava cap a Anglaterra, Chaplin va assabentar-se que no li renovarien el visat americà. A partir d'aleshores viuria a Suïssa amb Oona, la seva última dona, i els seus vuit fills, fins a la seva mort el 25 de desembre de 1977.
Chaplin és, sens dubte, un dels artistes mediàtics de la gran pantalla. En aquesta exposició assistim al naixement d'una estrella, passegem per la seva vida i mirem amb nostàlgia el final de la seva carrera.
Una porteria desplaçada fa un equip feliç
A vosaltres seguidors incombustibles del grup 12 de la segona divisió juvenil. No se si us haureu adonat d’una curiositat penosament divertida. El fet en qüestió és el desplaçament exagerat d’una de les porteries del camp del Gornal respecte al seu eix central. Si, si, tal i com ho llegiu. Una porteria està uns dos metres més enganxada a una de les bandes que no pas l’altra. Doncs aquest fet per increïble i surrealista que pugui semblar va ser decisiu en la victòria, el passat diumenge, de l’Europa enfront de l’equip local.
Portava l’equip escapulat 180 minuts sense fer un gol. Un equip que havia estat un prodigi, una maquina incansable de foradar porteries adversàries. Doncs, en els 2 últims partits cap gol a favor. Tot un record negatiu.
A la primera part l’Europa atacava la porteria “normal”, és a dir, la que estava al seu lloc i li va costar una barbaritat fer un gol. Aquest no va arribar fins ben entrada la primera part i ho fa a pilota aturada, d’una sacada de còrner. I res més, al descans amb un raquític 0 a 1 que deixava les coses pocs clares.
Però, ai! la segona part. Va sortir l’Europa atacant la porteria “anormal”, és a dir, la desplaçada i aquí va començar el festival. Un, dos, tres i fins a quatre gols en només 45 minuts. Fixeu-vos bé, 225 minuts per marcar un sol gol i a pilota aturada i només 45 per fer-ne 4. Un escàndol!
Tots pensavem, jo també m’incloc, que l’Europa havia perdut l’olfacte golejador i el que realment havia perdut era la vista. L’havia perdut i de fet encara no l’ha recuperat, ja que només és capaç d’aconseguir gols quan la porteria no està al seu lloc. Com són les coses, quines circumstancies més estranyes ens forneix el destí que fa que ens adonem de coses en les que no hauríem pensat mai. Un cop de sort, o millor dit, un error de muntatge i de mides, ha fet palès quin era el veritable problema de l’Europa.
Aconsellaria, sense voler saber més que ningú, als dirigents o responsables de l’equip escapulat, que per aquest proper diumenge i davant l’important partit que els hi toca, prenguin les mesures corresponents, millor encara, prenguin les mesures malament i desplacin un parell de metres la porteria del costat de la Quirón del camp de l’Àliga, mentre no aconsegueixen corregir aquest momentani, espero, desajust oftalmològic.
El futbol és un munt de coses i en ell conflueixen un munt de circumstàncies per això és tan important controlar tots aquells detalls que estiguin a les nostres mans. No es pot deixar res a l’atzar o quasi bé res. Un pal només serà un pal si la porteria està al seu lloc. Bona vista a tothom i sort.
A vosaltres seguidors incombustibles del grup 12 de la segona divisió juvenil. No se si us haureu adonat d’una curiositat penosament divertida. El fet en qüestió és el desplaçament exagerat d’una de les porteries del camp del Gornal respecte al seu eix central. Si, si, tal i com ho llegiu. Una porteria està uns dos metres més enganxada a una de les bandes que no pas l’altra. Doncs aquest fet per increïble i surrealista que pugui semblar va ser decisiu en la victòria, el passat diumenge, de l’Europa enfront de l’equip local.
Portava l’equip escapulat 180 minuts sense fer un gol. Un equip que havia estat un prodigi, una maquina incansable de foradar porteries adversàries. Doncs, en els 2 últims partits cap gol a favor. Tot un record negatiu.
A la primera part l’Europa atacava la porteria “normal”, és a dir, la que estava al seu lloc i li va costar una barbaritat fer un gol. Aquest no va arribar fins ben entrada la primera part i ho fa a pilota aturada, d’una sacada de còrner. I res més, al descans amb un raquític 0 a 1 que deixava les coses pocs clares.
Però, ai! la segona part. Va sortir l’Europa atacant la porteria “anormal”, és a dir, la desplaçada i aquí va començar el festival. Un, dos, tres i fins a quatre gols en només 45 minuts. Fixeu-vos bé, 225 minuts per marcar un sol gol i a pilota aturada i només 45 per fer-ne 4. Un escàndol!
Tots pensavem, jo també m’incloc, que l’Europa havia perdut l’olfacte golejador i el que realment havia perdut era la vista. L’havia perdut i de fet encara no l’ha recuperat, ja que només és capaç d’aconseguir gols quan la porteria no està al seu lloc. Com són les coses, quines circumstancies més estranyes ens forneix el destí que fa que ens adonem de coses en les que no hauríem pensat mai. Un cop de sort, o millor dit, un error de muntatge i de mides, ha fet palès quin era el veritable problema de l’Europa.
Aconsellaria, sense voler saber més que ningú, als dirigents o responsables de l’equip escapulat, que per aquest proper diumenge i davant l’important partit que els hi toca, prenguin les mesures corresponents, millor encara, prenguin les mesures malament i desplacin un parell de metres la porteria del costat de la Quirón del camp de l’Àliga, mentre no aconsegueixen corregir aquest momentani, espero, desajust oftalmològic.
El futbol és un munt de coses i en ell conflueixen un munt de circumstàncies per això és tan important controlar tots aquells detalls que estiguin a les nostres mans. No es pot deixar res a l’atzar o quasi bé res. Un pal només serà un pal si la porteria està al seu lloc. Bona vista a tothom i sort.
dimarts, 11 de març del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)