Rajoy dixit. Un president que menteix...sempre

Estoigs catalans

Groc 

A Espanya, certament, no li prova el groc. En una mateixa setmana, la Via Catalana (groga) li passa per damunt i la deixa en una incòmoda evidència, el COI li tomba la candidatura olímpica en favor d’una delegació que vesteix de groc i és de “raza amarilla” (ho estudiàvem al cole) i el Madrid, el seu braç armat, s’estavella contra el Vila-reial (submarí groc) que el deixa sortir viu d’un partit on hauria pogut caure escandalosa i justament golejat. 

No passa per un bon moment el nacionalisme espanyol i el seu monolític obelisc sembla que es descompon per moments. Tot són pals i li plouen de totes bandes. Fa la impressió, sense voler acarnissar-se, que està pagant tot el mal que ha fet. Que està recollint totes les tempestes dels vents que ha anat sembrant amb el pas del temps i que ara se li regiren amb els corresponents interessos. 

Però no us alarméssiu pas. Espanya, amb la seva proverbial sagacitat i capacitat per fer la lectura correcta dels esdeveniments, ha trobat la solució: el ministre Wert ha redactat una llei on es prohibeix el groc en els estoigs de colors de totes les escoles espanyoles. A les catalanes, a més del groc, també queden eradicats el blau intens i el blanc, per allò de l’estrella sobre el diamant. Si senyor! 

A grandes males, grandes remedios!

Espanya no queda bé a les fotos

Imatge desenfocada 

Agafat amb pinces o agafat pels pèls, el cert que les imatges que Catalunya i Espanya han projectat al món són a les antípodes l’una de l’altra. 

En la mateixa jornada, per ser més precisos i objectius, Catalunya ha mostrat una cara festiva, multitudinària, civilitzada, democràtica, respectuosa, convençuda i convincent, transversal, integradora, oberta, orgullosa i determinada. Una Catalunya que utilitza les mans per formar cadenes humanes, per enllaçar persones i per vertebrar territoris. Una Catalunya que aposta pel diàleg i no renuncia al debat. Una Catalunya a favor de tothom i en contra de ningú. Una Catalunya constructiva que utilitza la suma per anar multiplicant. Una Catalunya amable i compromesa que cerca el seu futur amb fermesa i no està disposada a renunciar-hi. 

Davant d’aquesta cultivada imatge de Catalunya, la salvatge Espanya. L’Espanya incívica, violenta, intolerant, bàrbara, grollera, ineducada i ignorant. L’Espanya que utilitza les mans per arrabassar símbols, colpejar persones, atonyinar raons, escanyar llibertats i escarnir la democràcia. 

Les dues imatges han fet la volta al món i, sense subterfugis, han traçat les coordenades que dibuixen nítidament l’anima i l’essència d’ambdues maneres de ser. Mentre Catalunya es carrega de raons internacionals, Espanya cau en el desprestigi més sever. 

Podem ser, i sentir-nos, responsables de la imatge que Catalunya projecta, però, i fins aquí podríem arribar, no podem, ni volem, ni som responsables de la imatge desenfocada que Espanya projecta. 

Que cadascú assumeixi el que li pertoca i la nitidesa amb la que surt a les fotos.

Buscant un forat

Tram 67 a les 17,00 hores

La majoria silenciosa

A veure si ho he entès bé. Vols dir, estimada Soraya, que davant de dos milions de persones reclamant pacíficament la independència, la lectura que tu en fas és que s’ha d’escoltar als 4 milions que no hi van assistir? Vols dir que tota la gent que no hi va anar pensa el mateix i estan contra la independència i a favor de la submissió? 

Comprant el teu peregrí argument, vols dir que, davant els 100 simpatitzants que es varen aplegar a la Plaça del Rei per maleir la Diada, tots els que no hi varen voler anar són contraris al PP, a l’espanyolisme i favorables a la independència? 

Vols dir que, davant les 50 persones que es varen manifestar a la seu de la Delegació parlamentaria catalana a Madrid per condemnar la violència d’un grup de nacionalistes espanyols, creus que els 3 milions de persones que no hi varen anar estan a favor de la violència i dels comportaments feixistes? 

I anant una mica més endarrere, creus que, davant les 80.000 persones que es varen manifestar a Madrid en contra de l’avortament, s’ha d’escoltar als 40 milions que es van quedar a casa perquè, segons la teva interpretació, són partidaris de la interrupció de l’embaràs? 

Creus de veritat, infeliç Soraya, què tota la gent que no es manifesta en contra del terrorisme n'està a favor?

I els que no van a missa els diumenges, són tots ateus o musulmans?

I encara més, estimada Soraya, d’una manifestació de 3.000 persones en contra de gais i lesbianes, es pot afirmar que tots els que no hi assisteixen són homosexuals o estan a favor d’aquestes opcions sexuals? 

Ai Soraya, ai Soraya! Cada cop esteu més confosos i desorientats. Per saber el que realment pensa la gent, quines opcions tria i cap on es posiciona, no cal fer politica-ficció, només cal preguntar. La consulta que tant us esgarrifa i el dret a decidir que us produeix al•lèrgia és una manera fàcil, clara, precisa i democràtica de sortir de dubtes. 

A no ser que ja us vagi bé alimentar-vos amb la ignorància i viure una dimensió paral•lela que res té a veure amb la realitat. 

Però et diré una cosa estimada Soraya, i no t’ho prenguis malament, a Catalunya, aquesta indolent ceguesa, ja ens està bé.

Ordenant les lletres

Les veus autoritzades de l’espanyolisme 

Situem-nos. 12.09.2012. Veus autoritzades de l’espanyolisme (tant d’aquí com d’allà) fan el seu anàlisi sobre la manifestació del dia anterior a Barcelona. Tot i reconeixent amb la boca petita, això si, l’extraordinari èxit de la convocatòria amb més d’1 milió de persones al carrer, dilueixen el seu impacte argumentant que no es pot considerar una fita de l’ independentisme i si, per contra, d’una resposta ciutadana a la crisi i el desencant. Els manifestants a favor de la sobirania, seguia la reflexió, eren una testimonial minoria, davant de la gran majoria d’aturats, retallats i descontents amb la situació social i econòmica del país. 

Doncs bé. 10.09.2013. Les mateixes veus (cada cop menys autoritzades) declinen assistir als actes de la Diada i concretament a la Via Catalana per la seva inequívoca vocació independentista. El missatge és clar i no deixa lloc a dubtes: la convocatòria per la Via és únicament en favor de la sobirania nacional i no es planteja, ni tan sols, el dret a decidir. L’espanyolisme (d’aquí i també d’allà) denuncia públicament la manca d’ambigüitat de la crida i renuncia, com no podia ser d’una altra manera, a participar-hi. Aquest cop, queda clar, perquè les veus autoritzades de l’espanyolisme ens ho han fet veure, que la convocatòria és per la Independència, única i exclusivament, per la Independència de Catalunya i no admet el més petit dels dubtes.

Resposta: dos milions de persones recorrent el país d’un extrem a l’altre amb sucoses i significatives derivades. 

Que ha passat d’un any a l’altre? Perquè d’un grupet insignificant d’independentistes pels carrers de Barcelona (segons les veus autoritzades de l’espanyolisme) hem passat, quan la consigna de la convocatòria era tan inequívoca i precisa, a dos milions de persones repartides per tot el territori? O l’any passat varen tergiversar els fets o aquest any sortiran tots a la foto. Ja ho deien les velles sàvies: abans s’enxampa a un mentider que a un coix. 

Per cert, com que l’excusa de l’ambigüitat ja no és sostenible per la claredat de la convocatòria i la resposta dels convocats, les veus autoritzades de l’espanyolisme han emprat, aquest cop: 12.09.2013, el recurs de la divisió i els intangibles. Si són dos milions de participants, nosaltres els dividirem per 5 i ja veureu com ens quadren els números. Això sense comptar la gent que no hi va assistir: en un Planeta amb 7.000 milions d’habitants, penseu en totes les persones que es van quedar a casa seva perquè estan en contra de la independència de Catalunya. 

Les veus autoritzades de l’espanyolisme són un bé de Déu pel futur del meu país.

Independència per la via ràpida
 la via en un clic

Querido amigo y vecino español 

Querido amigo español, ¿no tenias algo más actual, interesante, menos grotesco, con un poco más de nivel y menos superfluo que este rosario de tópicos sobrepasados que aburren a las ovejas manchegas? 

De chistes sobre catalanes los ha habido siempre y siempre los habrá. Por otra parte, que nos toquen los guevos, es quizás, junto con el pan con tomate, una de las cosas que más nos gusta (será por la costumbre), nos enternece y estimula. Por eso aceptamos, de buen grado y como una deferencia inmerecida, la atención que a menudo nos dispensáis. 

Mira, querido vecino, sin querer extenderme en un debate superado, cansino y medieval; sabrás, porque eres un hombre de vasta cultura, que la historia la escriben los vencedores a su imagen y semejanza. Han de pasar muchos años, invertir mucha tenacidad, inteligencia y empeño para, con el tiempo, llegar a una verdad más real y objetiva de la que el amanuense del conquistador nos propone. La historia, por hablar de historia, a los catalanes (o sea tus queridos vecinos) no nos hace esclavos del pasado, sino activistas del futuro.

Querido amigo español, te aseguro que no quiero volver al siglo XVIII ni recuperar aquella situación que ahora se discute. Quiero, y es una aspiración legítima, un horizonte mucho mejor del que jamás hemos tenido. Un horizonte al que llegar, no al que regresar. No quiero revisar el tratado de Utrech, o como España, recuperar Gibraltar. Aspiro a un nuevo escenario basado en lo que la gente quiere ahora y con razones y argumentos de ahora. 

Pero no nos pongamos transcendentes, querido amigo español, tenemos muchas más cosas en común de las que nos separan. Sin ir más lejos, a nosotros no solo nos echaran de Europa, se habla, se rumorea, que cabe la posibilidad de que nos echen incluso del sistema solar y a vosotros, pobres infelices, ni siquiera os dejan organizar unos malditos juegos olímpicos. ¡Puerca miseria! 

Por cierto, el señor Dexeus*, al margen de ser ginecólogo de profesión, siempre ha sido un coñazo. Un ignorante que no sabe (o no quiere saber) que cuando las tropas felipistas entraron a sangre y fuego en Barcelona, hacía más de un año que Catalunya no tenia rey y que sus defensores luchaban por sus constituciones, sus libertades y sus vidas, no por ninguna corona. Santiago Dexeus, con todos los respetos que se merece, es el típico rehén con síndrome de Estocolmo y, en círculos mediáticos, un auténtico Boadella vaginal. Entiendo que os lo creáis porque os conviene, pero, convendrás conmigo, queridísimo amigo español, que sus argumentos (por llamarlos de alguna manera) producen vergüenza ajena, al mismo tiempo, que son una ofensa para inteligencias mínimamente evolucionadas. 

Y para acabar (de momento) porque tengo que preparar la mochila para la Vía Catalana, me alegro mucho que te sumes al artículo de Expansión. Yo, con tu permiso, seguiré sumándome al verbo o al sustantivo, siempre da más juego que un frágil artículo. 

Cuídate mucho, fraternal amigo, para que tus ojos puedan ver un día, no muy lejano, un extraordinario y luminoso amanecer. 

Posdata: ¿te imaginas la tragedia de una liga española sin el Barça, sin el mejor equipo, con diferencia, de los últimos años? Te haré una confidencia, pero mantenlo en secreto: el Barça, aunque tiene ofertas de la Bundesliga y del Calcio, está negociando con la Premier para volver a jugar contra el Mourinho y amargarle definitivamente la vida. 

*Veure l'entrevista a "Expansión"

VIA CATALANA - "La via" de Pepet i marieta - The Catalan Way song (Engli...

Quant més fosc és, més clara es veu la sortida

Qui vulgui ser dependent, que despatxi darrera un taulell 

Dependència: fet de dependre d’una cosa. Condició de dependent. 

Sinònims de dependència: subordinació, subjecció, supeditació, submissió, inferioritat, esclavitud, captivitat. 

Antònims de dependència: alliberament, independència. 

Independència: condició d’independent; excepció de dependència. 

Sinònims d’independència: autonomia, llibertat, manumissió, emancipació. 

Antònims d’independència: dependència, subjecció, jou. 

És difícil la tria? Si et donen a escollir, que prefereixes? I si no et donen l’opció a escollir, et quedaràs de braços plegats, entraràs de ple a formar part del regne vegetal i renunciaràs a la dignitat? 

Les alternatives estan clares, tu decideixes.

Kate Voegele - Hallelujah // La cançó del dia

Fe de (e)ratas: 

dónde dice tongo, querian decir tango.
Y dónde dice La Razón, le corresponde, La Irreflexión

Decisió olímpica
El COI(t) de Madrid

Tomarse un café con leche en la Plaza Mayor 

Tenim bones noticies: Gibraltar seguirà sent, per molts anys, Britànica. Madrid ha tornat a perdre els jocs (i van 4) i Espanya aviat perdrà definitivament i per sempre Catalunya. Cada vegada tenim més clar que hi ha una intel•ligència superior que ordena el cosmos i evita el caos. 

No és moment de barrejar pomes amb peres, però ens agrada tant la fruita que no ens podem estar de significar que la candidatura de Madrid ha fracassat en el mateix espai de temps on la Via Catalana serà un enorme èxit. 

Espanya cotitza, interna i externament, a la baixa, mentre Catalunya ho fa, incontestablement, a l’alça. Madrid, i tota Espanya al darrera, ha fracassat amb estrèpit en el seu objectiu de fotre un “braguetazo”. Madrid ha naufragat i, el més sagnant del cas, és que no ho ha fet enfront de Roma, Nova York, Londres o Paris, sinó davant Istanbul, una candidatura, amb tots els respectes, de fireta, cartró pedra i mocador al cap. Un fiasco descomunal que deixa al descobert totes les vergonyes d’un país corrupte, prepotent, antipàtic i maldestre. 

Algú es pensava que una candidatura encapçalada per la casa reial espanyola, Mariano Rajoy i Ana Botella podia tenir alguna opció? Madrid anirà per sempre més lligada al ridícul i Espanya tornarà a mostrar la seva cara més fosca: la del no saber perdre i l’estupidesa de la incompetència. 

I ara Espanya s’esquinçarà els vestits, traurà el sabre i farà allò que tan bé fa: acusar al COI de corrupte i veure complots i boicots mundials, que dic mundials, interplanetaris, contra els seus interessos. 

Algú, entre la delegació espanyola, es lamentava amb amargor, alhora que no entenia, com és possible perdre davant la catàstrofe de Fukushima i el desgavell turc. Doncs mireu que malament ho ha fet Madrid i quina poca credibilitat internacional té que ni contra aquestes evidències és capaç de guanyar. Llàstima que Florentino Pérez no hagi desenfundat el talonari. 

Sort que sempre els hi quedarà una de les activitats més plaents i relaxants del món: tomarse un cafe con leche en la Plaza Mayor güiz madrileños.

Les llums s’han apagat a la Puerta de Alcalá deixant Madrid una mica més a les fosques, mentre la delegació de Tòquio ho celebra amb tot el mereixement i el suport incondicional de “l’altra Espanya”. 

Per cert, us heu fixat que la delegació de Tòquio lluïa camisetes grogues? Un gest de complicitat amb les camisetes grogues de la Via Catalana? Ho esbrinarem i us ho farem saber.

TRICENTENARI. Què commemorem?

Saturn volia dormir a Espanya

La batalla de l’Ebre 

Ha volgut la Història concedir-nos una nova escaiença. La capriciosa historia, la que va i bé , la que s’acomoda i es desencaixa segons convingui, ha estat, aquest cop, justa, generosa i, perquè no, una mica trapella. Si varem perdre, davant del feixisme, la batalla de l’Ebre per la força de les armes, ara se’ns presenta una extraordinària oportunitat de guanyar-la per la força de la raó. 

Recuperar l’Ebre de manera pacífica i fer-ho amb l’autoritat moral que atorga la voluntat democràtica, ha de ser un episodi transcendent en la història que estem escrivint i que aproparà un horitzó que, fins fa ben poc, semblava inabastable.

La cadena humana, repeteix-ho, humana, que recorrerà el país de nord a sud i de sud a nord, no es trencarà a les terres de l’Ebre. Ho tenim tan clar, com l’objectiu que perseguim i que ja comencem a albirar. Al Perelló, a Camarles i a l’Ampolla s’està gestant el futur que es correspon amb la voluntat de la gent i jo hi seré per veure com el sol es pon pel costat d’Espanya.

Campaneta seductora

Repicar de campanes 

El dia 11 repicaran, arreu, les campanes del meu país. I ho faran de manera majoritària, compromesa i reivindicativa malgrat l’oposició dels bisbes de Solsona, Tortosa i Sant Feliu. Uns bisbes que apel•len a la neutralitat des d’una de les institucions més intervencionistes que ha parit mare. Alguna vegada ha estat neutral l’Església? Alguna vegada ha deixat d’opinar, influir i pressionar per portar l’aigua cap el seu marge? No ha arribat fins l’extrem d’excomunicar, torturar i executar a aquells que li eren hostils o, senzillament, no combregaven amb el seu ideari excloent, intolerant i fanàtic? Encara que per a ser justos, cal reconèixer la seva exquisida neutralitat amb el nazisme i el seu vergonyós silenci davant de les innombrables i immorals dictadures. 

No és que jo sigui molt de missa, més aviat professo una bel•ligerant indiferència, però trobo que, posats a ser intervencionistes, com a mínim ho facin per una causa justa com, per exemple, donant suport a la teologia de l’alliberament, el respecte a l’opció sexual, la llibertat de culte i, en el cas que ens ocupa, les aspiracions democràtiques d’un poble a la recerca de la seva legítima sobirania.

Via Catalana - "És a les teves mans"

N'hi ha més a fora que a dins

Mourinho i el Locus 

En psicologia existeix una forma de determinar si un subjecte percep l’origen dels esdeveniments, conductes i el propi comportament de manera externa o interna. Aquesta tècnica d’observació s’anomena Locus de Control. El LC ens permet determinar el grau d’assumpció de responsabilitat dels individus i la seva capacitat per localitzar l’origen real del problema per, a continuació, treballar en la seva resolució. 

Així, el Locus de control intern, és la percepció que tenen els subjectes de que els esdeveniments es succeeixen com efecte de les seves pròpies accions. I, per tant, es valora l’esforç, l’habilitat i la responsabilitat personal. L’individu és conscient, en tot moment, de la seva incidència sobre l’entorn i actua en conseqüència. 

El Locus de control extern, per contra, és la percepció que tenen els subjectes de que els esdeveniments són producte del destí, l’atzar, la sort i de les decisions dels altres. Res té a veure amb l’individu i tot s’escapa al seu control. Davant d’aquesta percepció fatalista (i còmode) el subjecte entén que no pot fer res per canviar el destí i abandona l’esforç, la idea de corregir i renuncia a la pròpia responsabilitat. 

Un exemple pràctic per entendre aquesta mena de comportaments el trobem en un dels seus paradigmes: José Mourinho. L’entrenador portuguès s’està convertint, conscient o inconscientment, en el màxim exponent del Locus de control extern. Un model que ha d’entrar, per mèrits propis, en els llibres de psicologia com a cas pràctic, alliçonador i verídic.

Via catalana 

Via espanyola

Els segadors són el diable 

Més aviat que tard, havia de passar. Poc a poc es van resolent les incògnites que tant i tant han trasbalsat la parròquia espanyola i els ha neguitejat fins a extrems inquietants. La dedicació plena, els mitjans il•limitats i el mandat diví han donat els seus fruits. La veritat, finalment, va veient la llum. El misteri s’ha desvetllat! 

Ara estem en condicions d’afirmar que la música de “Els Segadors”, l’himne oficial de Catalunya, té el seu origen en una melodia jueva, de fet, és un plagi d’una antiga i popular cançó semita. Els catalans, com ja va intuí Espriu, són deutors del poble d’Israel i es senten estretament lligats al seu passat, el seu present i, perquè no, al seu futur. 

La lletra? La lletra de “Els Segadors” és inequívocament maçona. En ella s’hi troba tota la simbologia radicalment polisèmia característica d’aquest dogma i les claus bàsiques per assolir els preceptius valors de saviesa, força i bellesa. La lletra de “Els Segadors” és un manual d’instruccions, alhora una exaltació, per a tots aquells que, més enllà del corrent majoritari i la uniformitat, cerquen el progrés del coneixement i la llibertat de pensament. La pertinença al grup, la defensa del territori i la implementació de la justícia, són trets d’una manifesta essència maçònica i que basteixen el text d’un contingut inequívoc. 

La inspiració? L’objectiu de “Els Segadors” no és un altre que la revolta d’inspiració comunista i, amb ella, la caiguda d’un règim obsolet i d’un model de govern anacrònic. La falç, com a eina preeminent dels segadors, és una meridiana declaració d’intencions de l’origen, la ideologia i la finalitat que es persegueix. 

Això ja ho tenim. Hem triangulat i tot encaixa. Jueu, maçònic i comunista. “Els Segadors” és l’himne nacional d’un país diabòlic i caldrà reunir totes les forces del bé, amb l’ajuda de Déu, per combatre aquesta cancerígena perversió.

Madrid de Mourinho, Atletico de Simeone,...

Sé i no sé

Aquesta és la qüestió (o una d’elles) 

No sé si la Super Copa d’Espanya és un títol dels anomenats importants. En canvi si sé que el Barça l’ha tornat a guanyar. 

No sé si els equips que la juguen són els millors equips del moment. En canvi si sé que, a la d’ahir, el Madrid no hi era. 

No sé si el Barça es mereixia guanyar-la. En canvi si sé que és l’únic equip que va voler jugar a futbol. 

No sé si Victor Valdés va ser el millor jugador del Barça. En canvi si sé que l’àrbitre va ser el millor aliat de l’Atletico. 

No sé si un jugador que comet 8 faltes en un partit no es mereix, com a mínim, una targeta groga. Si sé, per contra, que amb “jugadors” d’aquesta mena el futbol com a espectacle és mort.

No sé si Godin sap que fer amb una pilota als peus. En canvi si sé, perquè ho he vist, amb quina brutalitat trepitja el futbol i les esquenes del rival. 

No sé si Simeone és un bon entrenador de futbol. En canvi si sé que, amb ell, els partits no són gens divertits. 

No sé si hi ha dos tipus de futbol. En canvi si sé que quan pago per veure un espectacle de futbol vull veure exactament això: un espectacle de futbol; i no un combat de boxa. 

No sé si els àrbitres de futbol estan per vetllar i afavorir l’espectacle futbolístic. En canvi si sé que són, sovint, còmplices actius del seu inexorable declivi.