Salomó i la misèria moral 

Curiosa, si més no, la forma de funcionar del cervell humà, o, en el seu defecte, d’allò que hauria de funcionar com a cervell humà. Sovint són innecessaris els acurats, acadèmics i científics estudis de personalitat per saber realment com és cadascú. Només cal observar les seves reaccions primàries davant de fets puntuals per conèixer en profunditat que s’amaga darrera de cada individu. Per a mostra, un botó: els dos darrers partits de la Champions del Barça i el Madrid han estat una font inesgotable i força reveladora de les grandeses i de les misèries del comportament humà. 

Per una banda, les reaccions més viscerals, demolidores i sarcàstiques a la desfeta del Barça varen venir, curiosament, d’aficionats d’un club que mai ha jugat la Champions, ni mai la jugarà. Aficionats desficiosos que malviuen la seva mesquinesa estacats en una mediocritat castrant i devastadora. La seva és una existència diferida i no són res sense l’objecte del seu desig, alhora, del seu neguit. Persones en blanc i negre que fan del negatiu el seu paisatge quotidià. 

Per l’altra banda, i no menys reveladores, les reaccions dels que gaudeixen amb els fracassos aliens més que amb els propis èxits. Aquells per als que un mal dia s’arranja, es compensa i s’oblida amb un mal dia del veí. Unes persones per a les que res és tan important i satisfactori com veure el patiment i el desconsol en el rostre del pròxim. 

Em ve al cap aquell passatge bíblic on el rei Salomó havia de decidir quina de les dues dones que reclamava la maternitat del nadó era la veritable mare. Davant la proposta de partir el nen per la meitat i donar un tros a cada dona, la veritable mare va renunciar al seu fill en favor de la impostora per tal de que el nen visqués. Aquests dies hem pogut veure alguna que altre mare autèntica, però, i no és menys cert, hem vist moltes més d’impostores que preferien sacrificar el nen per generalitzar i estendre el desastre.