La llengua d’un contra la llengua de tots 

No entenc l’escàndol que ha desencadenat en el sector educatiu català, en la pròpia consellera Irene Rigau i en amples sectors de la societat, la decisió del Tribunal Superior d’obligar a una aula a canviar l’ idioma vehicular si hi ha un alumne que ho demana. Canviar al castellà, evidentment. No entenc, insisteix-ho, que no s’accepti fer per llei a l’escola, allò que passa normalment en tots els altres àmbits de la nostra societat. Que potser en les tertúlies no es parla castellà quan hi ha una sola persona que parla castellà? Que potser no es passa al castellà quan quatre amics es troben i un d’ells no parla el català? Que no es parla castellà en les reunions de feina si hi ha una sola persona que parla el castellà? Que no parlem en castellà quan anem a comprar el pa i la dependenta ens parla en castellà? Que no cedim sempre i davant de qualsevol situació en que el nostre interlocutor encara que faci trenta anys que viu a Catalunya no parla el català? Perquè doncs, la llei ens escandalitza? Només està posant sobre paper allò que passa realment al carrer i sobre el que ningú discuteix. Que podem esperar d’un país que està sotmès a un altre país, que té un altre idioma hegemònic i que sempre ens l'ha volgut imposar? Aquestes coses no acostumen a canviar per llei, és la gent la que ha d’estar convençuda de la vigència de la seva pròpia llengua. Recuperar l’autoestima i, evidentment, la independència, és bàsic perquè les lleis impositives de qualsevol Tribunal aliè quedin sense efecte.