En una bresca de rica mel...

Cromos

Cromo 15 

I ara, la veritat: què no vagi cap euro cap a Catalunya? Tranquil Miguelito que ho esteu aconseguint, només cal veure les balances fiscals per fer-se una idea bastant aproximada que, aquesta región, cada cop paga més i rep menys. Pel que fa al tema de caure malament, la cosa és molt fàcil: dues persones que no es cauen bé no cal que segueixin convivint ni que tinguin cap mena de tracte. És absurd, alhora que malaltís, seguir mantenint una relació insatisfactòria. Tu a Boston i jo a Califòrnia. 

Per cert, allò de la División Azul , al marge de ser un despropòsit feixista, va ser un fracàs estrepitós: van acabar tots congelats i amb la cua entre cames.

Hi ha arrels que es mengen

Arrels que no quallen

Em permetré, si no us sembla malament, una petita extensió gramàtica abundant en la coincidència dels dos èxits europeistes de la jornada: 

Els dos equips han aconseguit el playoff el mateix any. 

Els dos equips han assolit el playoff el mateix dia. 

Els dos equips han assolit el playoff pel matí. 

Els dos equips han aconseguit el playoff al mateix carrer: Sardenya. 

Els dos equips han aconseguit el playoff al costat Besòs del carrer Sardenya. 

I finalment, els dos equips han tingut el mateix suport i la mateixa presencia d’una nodrida representació del Club: presidents, directius, mitjans, responsables esportius, responsables administratius, aficionats, entrenadors, monitors, jugadors d’altres categories, penyes, personal vari,...el bo i millor d’un club que sempre s’ha distingit per la seva vertebració i la sòlida unió de totes les seves castes. 

Un Club arrelat a una Vila que, pel que ve sent habitual, atén amb una sensibilitat extraordinària totes i cadascuna de les seves branques.

Abecedàri

Diferència substancial 

Coses del destí o la quadratura de la física quàntica. Ves a saber. El cert és que el mateix dia que l’Europa es classifica matemàticament per disputar el play-off a 2ª B, el filial, l’Europa B, també aconsegueix matemàticament la possibilitat de disputar el play-off d’ascens a 3ª Catalana. Un gran èxit per al Club que pocs intuïen, imaginaven o pronosticaven a principi de temporada. Una fita calcada en el resultat, però substancialment diferent en el contingut. L’Europa A, el Primer Equip, aconsegueix el seu objectiu sense cap jugador fet a la casa, mentre l’Europa B, el “tapat” Europa B, ho ha aconseguit amb el 98% de jugadors fets al futbol base. Diferències? Totes. Una contradicció estructural, de concepte i de convicció que va més enllà de la immediatesa dels resultats i el model de Club que es pretén.

Toca, toca, toca

Waterfutbol 

Cap de setmana passat per aigua. Els partits que no es suspenen per inundació, que en són pocs, es disputen en unes condicions lamentables. Poc futbol i molt esquí aquàtic. Cossos heroics que amb prou feines s’aguanten sobre les dues cames i pilotes que cobren vida pròpia. Àrbitres que veuen menys del que acostumen a veure, que ja és poc, i situacions de risc que no s’ajusten als sous que es cobren. Grades desolades amb dos paraigües mal comptats que suporten, ves a saber per quina estranya raó, les inclemències d’un temps revoltat i desagradable. Jugadors de secà amb una tècnica exquisida ofegats, no ja per la pressió del rival, sinó pel sever marcatge d’un aiguat imprevisible. Èpica de rectangle on l’esforç és màxim i el resultat no sempre fa justícia. Malgrat aquests condicionants adversos i en un escenari no gaire favorable pel lluïment i el gaudi, l’Europa B ha assolit l’objectiu de la temporada, de la seva primera temporada: disputar per mèrits propis la promoció a Tercera Catalana. Pel camí han quedat jornades de desencís i episodis deplorables contra equips patibularis amb permís de cap de setmana. L’Europa té als seus peus poder rematar el treball de 9 mesos i fer-ho de la millor manera possible. Aquestes pluges ens portaran aquelles collites. És llei natural.

Arrels per tot

Autèntic xoriç picant extremeny

N'hi de dolços, però no són tan estimulants

Boicot 

Vagin per endavant les meves clares intencions i profundes conviccions independentistes. Doncs dit això, i des d’aquest innegociable posicionament, no em passa pel cap la recurrent estratègia del boicot. Mai m’he plantejat el boicot sistemàtic com una solució mínimament acceptable. Deixar de comprar i consumir productes de fora del país (també espanyols) com a mesura de pressió i/o càstig no em sembla gens intel•ligent, ans al contrari, és imposar-se un auto càstig que limita les nostres opcions de gaudi. Perquè hauria d’escarmentar diferents zones territorials pels seu comportament agressiu en vers les meves aspiracions amb el bloqueig dels seus productes estrella tallant de soca rel l’intercanvi natural de mercaderies? Quin sentit té privar-se voluntàriament dels xoriços extremenys? O dels porcs andalusos? O dels “cochinillos” castellans? Renúncies que no duen enlloc i que fan la nostra vida més trista, grisa, austera i avorrida.

Cromos

Cromo 14 

I ara, la veritat: la primera part la obviaré per absurda, repetitiva i absolutament fora de lloc. Aquest friki patina més que la pista de gel del Central Park. Pel que fa a la segona part de la seva desargumentació, només fer-li veure que un “atac” des de dins de la democràcia amb eines democràtiques i fent servir els instruments que la mateixa democràcia té establerts, no pot ser mai un atac. En tot cas, una manera democràtica i legítima de canviar una determinada realitat. La democràcia, senyor Ibarra, ja ho té això: permet canviar les coses des de dins sense utilitzar els tancs, les armes de destrucció massiva, ni el napalm. A veure si ens anem enterant.

La mare que el va parir

Salomó i la misèria moral 

Curiosa, si més no, la forma de funcionar del cervell humà, o, en el seu defecte, d’allò que hauria de funcionar com a cervell humà. Sovint són innecessaris els acurats, acadèmics i científics estudis de personalitat per saber realment com és cadascú. Només cal observar les seves reaccions primàries davant de fets puntuals per conèixer en profunditat que s’amaga darrera de cada individu. Per a mostra, un botó: els dos darrers partits de la Champions del Barça i el Madrid han estat una font inesgotable i força reveladora de les grandeses i de les misèries del comportament humà. 

Per una banda, les reaccions més viscerals, demolidores i sarcàstiques a la desfeta del Barça varen venir, curiosament, d’aficionats d’un club que mai ha jugat la Champions, ni mai la jugarà. Aficionats desficiosos que malviuen la seva mesquinesa estacats en una mediocritat castrant i devastadora. La seva és una existència diferida i no són res sense l’objecte del seu desig, alhora, del seu neguit. Persones en blanc i negre que fan del negatiu el seu paisatge quotidià. 

Per l’altra banda, i no menys reveladores, les reaccions dels que gaudeixen amb els fracassos aliens més que amb els propis èxits. Aquells per als que un mal dia s’arranja, es compensa i s’oblida amb un mal dia del veí. Unes persones per a les que res és tan important i satisfactori com veure el patiment i el desconsol en el rostre del pròxim. 

Em ve al cap aquell passatge bíblic on el rei Salomó havia de decidir quina de les dues dones que reclamava la maternitat del nadó era la veritable mare. Davant la proposta de partir el nen per la meitat i donar un tros a cada dona, la veritable mare va renunciar al seu fill en favor de la impostora per tal de que el nen visqués. Aquests dies hem pogut veure alguna que altre mare autèntica, però, i no és menys cert, hem vist moltes més d’impostores que preferien sacrificar el nen per generalitzar i estendre el desastre.

M'agrada quasi tant com a tu

Copiant l’error 

Primer esculls un bàndol. Desprès, immediatament sense perdre un instant i entre aquelles persones que militen en el teu nou bàndol, en tries una que et cau simpàtica o et mereix confiança i l’eleves a la categoria d’oracle. 

A partir d’aquell precís moment, tot allò que faci o digui aquella persona serà llei per a tu i maldaràs per exportar-ho a tot el teu cercle d’amics, coneguts i saludats. Creuràs els seus arguments, les seves propostes. Riuràs els seus acudits i festejaràs el seu ingeni. Seràs permeable als seus suggeriments i cridaràs les seves consignes. Veuràs a través dels seus ulls i escoltaràs a través de les seves orelles. Aniràs prenent, poc a poc, el seu color i la seva forma per acabar sent la seva ombra, la seva copia i perpetuaràs, més enllà dels límits, l’error de la seva existència. 

Copiant l’error, t’equivoques.

Cromos

Cromo 13

I ara, la veritat: les consultes populars i lliures, mai són il•legals. El que si que és il•legal, a banda d’una abominable arbitrarietat, és l’ús de la força, la violència per torçar la voluntat democràtica expressada a les urnes sense cap mena de coacció. La Nuez pot tenir la closca molt dura, però, amb una mica d’esforç, fins i tot ella ho pot arribar a entendre.

En forma

El semen ja no és el que era 

Segons les dades del servei d’andrologia de l’hospital Doce de Octubre de Madrid, una tendència que coincideix amb altres investigacions efectuades en altres països europeus i als Estats Units, la quantitat i qualitat del semen dels humans s’ha reduït significativament. Els experts s’atreveixen a puntualitzar que l’estrès, els productes contaminants, la manera de vestir i els hàbits alimentaris són els màxims responsables d’aquesta nova realitat. 

Puc estar d’acord en tres dels quatre punts que es destaquen, però no pel que fa a l’estrès. No em crec que la baixa qualitat del semen que produïm tingui res a veure amb l’estigmatitzat estrès. No em fareu creure que la situació d’un cromanyó davant la seva realitat quotidiana era menys estressant que la que patim actualment. I els serfs de la baixa edat mitjana? Què potser ho tenien fàcil davant els capricis del Comte de torn, la fam i la devastadora pesta? O les generacions de les grans guerres que van devastar el món de punta a punta? Clar que aleshores no es feien saberuts estudis sobre la quantitat i la qualitat del semen d’unes persones que, amb prou feines, arribaven als quaranta anys de vida, delmats per tragèdies irrebatibles. 

Crec, senzillament, que el semen és intel•ligent i té una capacitat natural per captar la realitat que li toca viure i, en conseqüència, adaptar-se a les necessitats del moment. El tema no estaria tant en la quantitat o la qualitat del semen, sinó en la quantitat de vegades que el fem servir i la qualitat dels actes en els que el vessem.

Tot un poema

El cel del CE Europa 

A can Europa, i si les coses no es torcen, es prepara un dels millors moments (històrics moments) que es podien imaginar. Ni els més vells del llogaret recorden un final de temporada amb tantes i tan bones expectatives. 

El Primer Equip, l'equip de referència, a punt d’aconseguir la possibilitat de disputar el play off d’ascens a 2a. B i, encara no està del tot descartat, que es pugui classificar en primer lloc. Un miracle si tenim en compte d’on es ve i les circumstàncies que varen estar a punt d’estroncar aquest projecte. 
El Femení A, per la seva banda, acaba de recuperar la categoria que va perdre la darrera temporada i que l’habilita, de ple dret, a tornar a la Nacional. Un futbol femení que no interessa a pràcticament ningú del Club i que, funcionant per lliure, ho fa molt i molt bé. 
El Juvenil A, desprès d’anys al purgatori de la Nacional i malgrat el seu entrenador, està a un pas, a només un pas, de certificar el retorn a la màxima categoria, recuperant la Divisió d’honor gràcies a una de les millors promocions de futbolistes que ha donat el Club en molts anys. 
I finalment, l’Europa B, un equip acabat de crear i que milita a la Quarta Catalana, malgrat els interrogants que una aposta d’aquesta mena suscita i l’ostracisme i l’abandonament en el que s’ha mogut, està a només un punt de disputar la promoció per pujar a Tercera. 

Es miri com es miri, és tot un èxit per al Club i, encara més, per a totes aquelles persones que amb el seu dia a dia, el seu abnegat sacrifici i el seu compromès silenci, ho han fet possible.

Enhorabona a tots ells i, recordar una vegada més que, malgrat tot, l’autogestió funciona. 

Per aquells que ho vulguin escoltar, els darrers versos del poema del Mio Cid: 

Mio Çid Ruy Diaz por Burgos entrava, 

en su conpanna LX pendones. 

Exienlo ver mugieres e varones, 

burgeses e burgesas por las finiestras son, 

plorando de los ojos tanto avien el dolor. 

De las sus bocas todos dizian una razon: 

«¡Dios, que buen vassalo! ¡Si oviesse buen sennor!»

La Codorniz antològica

La millor revista d'humor de la Història

¿Humano? 

Doncs bé, m’agradaria saber a partir de quin desafortunat moment us heu convertit en el que sou?

 

Cromos

Cromo 12  

I ara, la veritat: a l’any 1973 a Espanya, les reunions polítiques eren il•legals, la Guardia Civil, no. El mateix any, els partits polítics i els sindicats eren il•legals, la Guardia Civil, no. També el mateix any, el PSOE era il•legal a Espanya i la Guardia Civil, no. Que fa que la Guardia Civil sempre hagi estat legal a Espanya i les iniciatives democràtiques i els seus instruments no? M’ho pot explicar senyor Leguina?

Entrevista a Pep Gràcia (Directiu Camp de l'Àliga) per europatv

De totes les bates, una

Canvi de cromos 

De cara al proper diumenge prometo, solemnement, tornar al mercat de Sant Antoni per veure de canviar la meva col•lecció de cromos d’herois indepes per una d’animals exòtics en perill d’extinció. Ja us avanço que no serà fàcil. Fa més de dos mesos que ho intento i no hi ha manera d’aconseguir-ho. El passat cap de setmana, sense anar més lluny, un il•luminat, veient el meu estat d’extrema necessitat i la desesperació liquada en el els ulls, em va fer una proposta absolutament indecent: 10x1. Jo li donava 10 dels meus cromos i ell, a canvi, només me’n donava 1. Quin abús! Cert que els meus cromos són deplorables i fan angúnia, però d’això voler treure’n un profit desproporcionat, no hi ha dret. Acceptaria un 2x1 i, a molt estirar, un 3x1. A última hora del matí podria arribar, empès pel pànic, a un desesperat 5x1, però aquesta seria la meva darrera renúncia. Fins aquí podríem arribar! No dic que sigui fàcil canviar un Ibarra i un Boadella per un desvalgut porquet vietnamita. O un Aznar i un Leguina per un camaleó comú. O un Cañas i una Cospedal per un escurçó de les Rocalloses. O una Aguirre i un Losantos per una boa constrictor. Però la meva determinació no té aturador. Estic disposat a no defallir en l’intent i res ni ningú podrà apartar-me del meu higiènic objectiu.

Fum pels queixals

Gran Ovidi Montllor 

Algú de Canal 9 va dir “yo el valenciano lo entiendo, pero no lo hablo”, i l’Ovidi va dir “com el meu gos” I prou. Gran Ovidi.

El paraigua del temps

Cromos

Cromo 11 

I ara, la veritat: el senyor Iglesias juga brut. Gens sorprenent si tenim en compte el seu perfil i els seus antecedents. Que faci una afirmació d’aquesta mena no pot ser en cap cas censurable perquè, lamentablement, s’ajusta a una tràgica realitat. Hipernacionalismes agressius com el d’Àustria, Alemanya, Rússia, França, Gran Bretanya, Japó,...sense oblidar Espanya amb la seva cruenta guerra civil, varen ser els causants d’una de les etapes més fosques i dramàtiques de la Història. La seva intolerància, la intransigència, la supèrbia i la manca d’intel•ligència van portar el món al llindar de l’abisme. Fins aquí res a dir. Però que faci aquests comentaris relacionats amb Catalunya i la seva legítima i pacífica aspiració a l’Estat propi, és d’un desvergonyiment que clama el cel. Deu ser que el senyor Iglesias no s’ha llegit la història o, directament, és un ignorant per fer afirmacions d’aquesta mena. Això o, senzillament, és un falsari amb uns objectius ben definits com els que tenien Àustria, Alemanya, Rússia, França, Gran Bretanya, Japó,...i la pròpia Espanya.

Per un grapat d'euros

El CE Europa entre la caixa i la faixa 

CIRCULAR: RENOVACIÓ DE PLAÇA • CURS 2013/2014

Benvolgudes famílies: Ja estem a la recta final de la temporada 2012/2013. L'Escola ja prepara la nova temporada i necessita saber quines previsions de nois i noies renovaran. A partir del proper dia 22 d’abril, obrirem la renovació pel nou exercici 2013/2014, i fins el 31 de maig, aquesta renovació serà exclusiva pels nens que actualment juguen a l’Escola. 

Informem que alguns torns tenen places limitades i es farà la renovació per rigorós ordre d’inscripció. Les famílies hauran de fer el pagament de la renovació en efectiu o en targeta (135€). La inscripció és necessària fer-la personalment, donat que cal signar la fitxa, marcar el torn d’entrenament i confirmar dades. A partir del 3 de juny del 2013 obrirem la inscripció externa i no hi haurà, llavors, preferències, pel que us demanem que renoveu la inscripció dels vostres fills el mes aviat possible i així tenir la plaça reservada. 

M’he obligat a transcriure literalment el text que ha enviat l’Europa a les famílies, i que ha sortit publicat a la web del Club, per mirar de ser el més fidel possible al comunicat i evitar aventures subjectives que puguin donar peu a interpretacions esbiaixades. 

En primer lloc, ens haurem de felicitar tots plegats per el transfons de renovació que destil•la el text: en tretze línies hi apareix fins a 6 vegades la paraula renovació, al marge del títol, és clar. Que l’Europa necessita reordenar, regenerar, modernitzar i renovar les seves estructures i les persones que dirigeixen els seus destins, és una evidència inapel•lable, alhora que una solució força higiènica. Però que aquesta esperada renovació arribi, única i exclusivament, de la mà d’un text enverinat que és un veritable torpede a la línia de flotació de l’economia familiar, és de jutjat de guàrdia. 

No vull creure que, darrera la pretesa renovació, s’amaga l’afany recaptatori, l’extorsió sota amenaça i la gasiveria d’una Direcció que, davant l’imminent disputa del play off del Primer Equip, necessita urgentment omplir la caixa. 

Fent un càlcul ràpid: 800 nens, pel cap baix, a 135 euros per barba, dóna la bonica xifra de 108.000 euros. Un pessic prou interessant que ha de permetre al Club disputar el somiat play off i tapar algun que altre molest forat. 

Al marge de tenir l’aparença d’un atracament en tota regla, aquesta mesura no genera nous ingressos, sinó que n’avança els que ja estaven pressupostats. Què passarà quan aquests diners es gastin i no es pugui recórrer (com sempre) a la salvadora Escola i al Futbol Base perquè les quotes ja estan exhaurides?

Que el CE Europa és un Club modest i que la seva economia és la que és i no dóna per més, prou que ho sabem. Però, aleshores, no cal distreure al personal amb una semàntica avançada. Que s’expliqui la realitat obertament i que es busquin fórmules transparents, coherents i consensuades per fer front a les eventualitats que sorgeixin. Disfressar la necessitat amb mesures inclements no porta més que a la desafecció i al rebuig.

Falsament tou

Pallús 

Una dona d’uns trenta anys, veient un partit de futbol de quarta catalana on juga el seu marit, li crida a l’àrbitre: Cabrón, hijo de puta, pallús! 

Una nena, la seva filla de 7 anys, asseguda al seu davant, es gira i li pregunta: mama que és un pallús? 

Això, encara que us sembli una fantasia, és real com la vida mateixa. Virídic, que diria la meva mare. 

La nena, molt ben informada pel que es veu, no pregunta a la seva mare que és un cabró o un fill de puta. No. La nena només s’interessa per allò que desconeix. Què cony deu voler dir pallús? Cabró, fill de puta,...són paraules habituals, conceptes habituals, que la nena té força integrats i que no necessiten cap mena d’explicació. La nena de 7 anys sap perfectament que és un cabró i qui és un fill de puta. Els seus pares, els seus qualificats pares, s’han encarregat d’ensenyar-li. 

Pallús? El seu significat ja l’aprendrà quan sigui gran, perquè a la seva família i en el seu entorn no n’hi cap de pallús.

Bull de llengua

La llengua d’un contra la llengua de tots 

No entenc l’escàndol que ha desencadenat en el sector educatiu català, en la pròpia consellera Irene Rigau i en amples sectors de la societat, la decisió del Tribunal Superior d’obligar a una aula a canviar l’ idioma vehicular si hi ha un alumne que ho demana. Canviar al castellà, evidentment. No entenc, insisteix-ho, que no s’accepti fer per llei a l’escola, allò que passa normalment en tots els altres àmbits de la nostra societat. Que potser en les tertúlies no es parla castellà quan hi ha una sola persona que parla castellà? Que potser no es passa al castellà quan quatre amics es troben i un d’ells no parla el català? Que no es parla castellà en les reunions de feina si hi ha una sola persona que parla el castellà? Que no parlem en castellà quan anem a comprar el pa i la dependenta ens parla en castellà? Que no cedim sempre i davant de qualsevol situació en que el nostre interlocutor encara que faci trenta anys que viu a Catalunya no parla el català? Perquè doncs, la llei ens escandalitza? Només està posant sobre paper allò que passa realment al carrer i sobre el que ningú discuteix. Que podem esperar d’un país que està sotmès a un altre país, que té un altre idioma hegemònic i que sempre ens l'ha volgut imposar? Aquestes coses no acostumen a canviar per llei, és la gent la que ha d’estar convençuda de la vigència de la seva pròpia llengua. Recuperar l’autoestima i, evidentment, la independència, és bàsic perquè les lleis impositives de qualsevol Tribunal aliè quedin sense efecte.

T'ho miris com t'ho miris, sempre suma 33

Qui l’encerta l’endevina 

M’ha agradat molt l’article aparegut a la web del CE Europa i que feia referència al nomenament del senyor Isern,  alhora president de la Fundació del Club, com a nou Director General de Trànsit de la Generalitat. Un fet destacable i que posa de manifest el rellevant protagonisme que dia a dia va agafant el CE Europa en la nostra societat civil. És molt important que la web del CE Europa es faci ressò de tot allò que afecti directa i indirectament el funcionament del Club per acostar-nos a la seva veritable dimensió. Està molt bé que una finestra tan important i valuosa com la web del CE Europa doni veu a totes aquelles noticies d’interès per als seus socis i els seus aficionats. 

M’ha agradat, doncs, aquesta noticia, quasi tant com la que va aparèixer fa uns mesos i que feia referència a la formació d’una nova plataforma vinculada al Club amb el nom d’Arrels Europeistes i que està formada per quatre socis “de tota la vida” amb la voluntat d’enfortir el teixit social del Club i fer militància de l’europeisme. 

Amb aquest esperit obert i transparent, donant veu a totes les opinions i tendències, la web del CE Europa i, subsidiàriament, la direcció del Club, demostren, un cop més, el seu gran compromís democràtic. Enhorabona a tothom.

Voces en Imágenes – El Doblaje Español

Veus

Interpretant...

Està fotuda la cosa

Cos de pedal, ferro de bicicleta 

Desprès de les enèsimes i desafortunades declaracions de la Cospedal, la pregunta no seria perquè diu el que diu, sinó, com és possible que persones amb aquest nivell, amb aquesta mediocritat, arribin a ocupar (i copar) llocs de responsabilitat en el món de la política? Perquè no arriben persones amb dos dits de front, persones amb criteri, honestes, intel•ligents i amb vocació de servei (no de servir-se)? Aquest és el veritable misteri. Amb la de gent preparada que hi ha, com ens podem permetre (i tolerar) que el pitjor de la societat dirigeixi els nostres destins i ens usurpi les decisions? No anem bé si la nostra representativitat està en mans de la incompetència i la desraó. El sistema de partits actual i les llistes tancades està omplint la política de funcionaris grisos, amics dels seus amics i servils fins al límit. Endogàmics, doctrinaris i egocèntrics que perpetuen la mitjania per damunt de qualsevol espurna de clarividència. Obtusos recalcitrants amb l’únic mèrit de tenir el carnet del partit de torn. No digui nècia, digui Cospedal.

ASDF

La causalitat del CE Europa 

Qui ha gosat dir que tot allò que s’escriu no serveix absolutament per a res? Jo no. Ans al contrari (i així ho reivindico diàriament en aquest blog), crec que res es sobrer, que no hi ha casualitats sinó causalitats i que tota acció, sigui escrita o parlada, produeix automàticament una reacció. Bé, en posaré dos exemples relacionats amb el CE Europa. 

Ara farà un any, i davant d’una situació complicada per al Primer Equip, la directiva va optar per la mesura més fàcil i habitual: cessar a l’entrenador. La decisió estava presa i era irrevocable. El seu lloc l’ocuparia l’entrenador del Juvenil A i tots contents. Bé, tots, tots, no. Aquella mateixa nit, abans de que es fes pública la noticia, vaig escriure en aquest mateix blog la meva opinió al respecte. No voldria atribuir-me, res més lluny de la meva intenció, el gir radical que es va produir des d’aquell precís moment i el canvi de rumb que va experimentar la situació. El cert és que, junt amb la meva denúncia, hi va haver una revolta al vestuari que va ser determinant perquè la directiva es replantegés la seva decisió i la deixés sense efecte. A partir d’aquell moment, qui més qui menys ja coneix la història, el Primer Equip de l’Europa està a un pas del play off per aconseguir el desitjat ascens a Segona B. Una situació que fa molts anys el Club no vivia i que, casualitat o causalitat, tot arrenca d’aquell diumenge d’ara farà un any. 

El segon exemple, i per fer-ho breu, fa referència a la trajectòria del Juvenil A d’aquesta mateixa temporada. Fa un parell de setmanes l’equip semblava haver tocat fons i les sensacions eren pèssimes. Un equip desconegut, irreconeixible semblava haver perdut el nord i, el que és pitjor, tota opció a lluitar per la Divisió d’Honor. Doncs, aquella mateixa tarda, ho vaig escriure en aquest blog. I sigui per les casualitats o les causalitats, el cert és que, des d’aquell precís moment, l’equip havia tornat, fins aquesta mateixa tarda, a ser un equip i a comptar els seus desplaçaments per victòries. El Juvenil A havia reaccionat magníficament, havia recuperat la personalitat, les bones sensacions i havia posat rumb ferm cap a la categoria que es mereix i que, malgrat el que tots sabeu, aquest any no es pot escapar. No es pot baixar la guàrdia i, si és necessari buscar la reacció, tornaré a escriure el que toqui tantes vegades com calgui. 

La casualitat no és demostrable, la causalitat, sí.

Cromos

Cromo 10

I ara, la veritat: per començar i centrar el tema, caldria saber exactament que és “golpismo” Anem directament a les fonts i busquem “golpismo” al diccionari. Diu així: actitud favorable al golpe de Estado. 

Seguim amb dubtes. Anem doncs a buscar “golpe de Estado”. Diu el diccionari: usurpación ilegal y violenta del poder de una nación. 

Ara ja va quedant més clar. A la vista de les definicions, poc sospitoses, de la Real Academia Española de la Lengua, és Artur Mas un “golpista” i, en conseqüència, és favorable al cop d’Estat? Rotundament, no. Artur Mas ha estat escollit democràticament. No ha necessitat usurpar il•legal ni violentament el poder de la nació, perquè ho ha aconseguit per mandat popular i mitjançant unes eleccions lliures, representatives i transparents. 

No és qüestió de descriure tot el procés que va seguir Hitler per aconseguir fer-se amb el poder i les seves tràgiques conseqüències. Cosa que, per altra banda, està a l’abast de qualsevol ànima inquieta i interessada per aquesta dramàtica etapa de la Història. Posats a jugar a la comparativa, que us sembla homologar Hitler i Mussolini amb Franco? No penseu que aquesta s’ajusta molt més a la descripció d’un “golpista” que la que ha fet el senyor Ibarra? Un error el té tothom, però en el cas que ens ocupa, es tracta d’una insidiosa calúmnia que només pretén confondre a les ànimes innocents i als homes i dones de bona fe.

Queda clar?

Per un grapat de lleis

El fora de la llei 

Ara que mola tant referir-se a la sagrada Constitución Española fins per triar el paper higiènic amb el que ens netejarem el cul, us colaré 2 articles constitucionals: 

Artículo 56 3.

La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. 

Artículo 64 2. 

De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden. 

Del que es dedueix, que el rei és sagrat, intocable. El rei no està subjecte a cap Tribunal, ni està sotmès a cap llei i gaudeix d’impunitat absoluta. El rei està per damunt de qualsevol jerarquia perquè ell, i només ell, és la mesura de tota llei i si la caga, cosa pràcticament impossible, la responsabilitat sempre serà dels altres. Conclusió: si el rei no està subjecte a la llei, aleshores, està fora de la llei. I, també segons la Constitució, si el rei no està subjecte a responsabilitat, és, aleshores, un irresponsable*: carente de responsabilidad. Que actúa sin medir las consecuencias de sus actos. Ep! Que ho diu la Constitució. 

*Antònim de responsabilitat: irresponsabilitat (ep! Que ho diu el diccionari)

Sense cap ni peus

Cromos

Cromo 9

I ara la veritat: Els fets als que fa referència Joaquin Leguina, són una taca negre, una més, en la fràgil història de la democràcia d’aquest país. Un país, per cert, molt donat a episodis colpistes i casernaris. Va ser Lerroux, president en aquell moment de la República Espanyola, el que va donar l’ordre d’atacar amb foc de canons el Palau de la Generalitat i sotmetre per les armes un Govern legítimament escollit per les urnes. Amb aquesta particular exaltació de la desraó i la força il•legítima, el senyor Leguina queda absolutament retratat i exemplifica la seva veritable naturalesa. La democràcia per als espanyols, per a molts espanyols d’esquerres i de dretes, és un mal necessari que no dubten en subvertir sempre que no s’ajusti als seus particulars interessos absolutistes i nazionals. Enviant a la divisió Brunete o a una humil parella de guardi civils, el fet és el mateix: la voluntat de sotmetre la voluntat d’un poble en ús dels seus drets democràtics. Per cert, si esteu interessats en aprofundir sobre Lerroux, l’heroi de Leguina, només cal que consulteu la seva biografia. Coneixereu el personatge i entendreu moltes coses.

Peus de glaç

Pedro el Cruel 

Any 1359 de la nostra era. Ens trobem en plena baixa edat mitjana. A Barcelona es crida el via fora! I s’aixeca en armes a totes les poblacions veïnes per defensar el territori davant de les agressions castellanes de Pedro el Cruel. Habitants de Santa Coloma, Sant Andreu del Palomar, Sant Boi, Sant Adrià, Sants, Sant Gervasi, Sant Cugat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Andreu de la Barca, Sant Feliu,...tots acudeixen a la crida sense reserves. En ella els hi va la vida i la pervivència del seu model. Catalunya es defensa, com ho ha fet anteriorment i ho seguirà fent en totes i cadascuna de les ocasions històriques, amb la societat civil. Serà la seva gent, més enllà dels militars o l’exèrcit, l’encarregada de lluitar en primera línia per defensar els drets innegociables d’una nació sobirana. La Barcelona envoltada de sants, va aturar, en aquell gloriós episodi, les ordes salvatges de Pedro el Cruel i la tragèdia es va posposar.

El Barça estira

Cromos

Cromo 8 

I ara la veritat: la Catalunya antiespanyola, no existeix. En tot cas, si existís, seria el producte d’una Espanya anticatalana que genera un variat espectre d’anticossos defensius per fer front a una agressió permanent i salvatge. La supervivència de qualsevol organisme està condicionada a un bon sistema immunitari que garanteixi el seu estatus. No hi ha col•lectiu, país o nació que pugui suportar la pluja constant sense obrir el paraigua. El sobiranisme català no va en contra de res ni de ningú. El independentisme català no va en contra d’Espanya, tal com Espanya es pensa. El sobiranisme català pretén una nació independent d’Espanya, però no contra Espanya. El possible antiespanyolisme a Catalunya no és més que el resultat de la conducta agressiva, colonialista i genocida de l’Espanya de sempre. A Catalunya hi ha paletos, ignorantes y ladrones, com a tot arreu, però està per veure quin país trien quan hagin de decidir.

Casablanca

No totes les cases són iguals

Tens un e.mail

Tens un e.sopo

La guineu i la serp 

Hi havia una figuera a la vora d'un camí, i una guineu va veure al seu costat una serp adormida. Envejant aquell cos tan llarg, i pensant en que el podria igualar, es va ajeure la guineu a terra al costat de la serp i va intentar estirar-se tant com va poder. Tant esforç va fer, fins que a la fi, per vanitosa, es va rebentar. 

No imitis als més grans, si encara no tens les condicions per fer-ho.

Quan la mona esdevé símbol

Qui paga? 

Diuen, des del Govern del PP, que l’Estat no pagarà la defensa de la Infanta imputada. Ho diuen i pretenen que ens ho creiem. Hem arribat a tal punt de cinisme i de presa de pèl que res sembla tenir aturador. Clar que no pagarem la defensa de la Infanta, perquè ja l’hem pagada per avançat i amb interessos. D’on sortiran els diners per fer front a la defensa de la filla del rei d’Espanya? En el supòsit que surtin de la Casa Reial, qui manté i finança la Casa Reial? L’Estat espanyol, que destina una suculenta (i immoral) assignació anual per mantenir la monarquia i a tots els seus membres, infantes incloses. Per tant, si els diners de la Casa Reial són diners dels espanyols, qui paga realment la defensa de la Infanta imputada? La resposta és tan senzilla que, fins i tot, fa vergonya escriure-la. Els paràsits no generen cap mena de riquesa i s’aprofiten del treball, de la closca i de la sang d’aquells que la generen amb el seu esforç i el seu sacrifici. La Casa Reial es sosté amb els diners públics. Diners que ho paguen tot. També la seva defensa quan se’ls imputa en casos de corrupció.

Ponts que perdurin

Simplement volem estar 

Himne per no guanyar 

Un himne per no guanyar 

per no vèncer mai fent la guerra 

que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar... 

Deixa'm doncs cantar 

aquest himne per no guanyar. 

Només som si vosaltres sou vida, 

sols tenim si podem compartir-la. 

Que de res no ens val 

la vida en la mort, 

la pau en la por... 

Deixeu-me així doncs cantar... 

Lluis Llach

Enquadrar la llum

Els brots verds

Europa Benjamí E 7- Muntanyesa Benjamí A 1 

Un gran resultat (abundós resultat) no sempre és sinònim d’un gran partit. El futbol, com tantes d’altres coses, no es mesura, i és bo que es faci, per la quantitat, sinó per la seva qualitat. Una significativa diferència entre els dos contendents és, sovint, un element de distorsió que altera i condiciona qualsevol expectativa. Si bé és cert que l’equip de menys nivell desplega amb tenacitat els seus limitats recursos, no és menys cert que, l’equip de més nivell o més preparat, s’acostuma a deixar influir, en excés, per la manca de competència i per la poca exigència a que els sotmet el rival. Si a tot això li afegim la inactivitat, l’obligada aturada per les vacances de Setmana Santa, la insubstancialitat està servida: malgrat el resultat, un partit per oblidar, un partit per tornar a començar. Si un dels aspectes fonamentals de l’aprenentatge és la repetició, una repetició clau per assolir mitjançant les rutines, els mecanismes del coneixement, és evident que qualsevol interrupció del procés ha d’afectar el rodatge i fa que es desaprengui amb molta facilitat allò que tant ha costat d’assimilar. Avui ha estat un clar exemple de com i de quina manera s’han de valorar els progressos i de quin ha de ser el criteri que permeti analitzar l’estat real de maduració d’un equip. El futbol és un joc d’equip i aquesta obvietat no s’ha de perdre mai de vista. La llavor està sembrada, només cal seguir regant-la amb regularitat perquè tornin a aparèixer els brots verds i, amb ells, l’esperada primavera.

La foto perduda del Barça-Milan

Amistats perilloses 

No entenc, per més que m’esforço, l’obsessió d’alguns mitjans de comunicació, de l’oposició política i d’una gran part de l’opinió pública per defenestrar al bo d’Alberto Núñez Feijóo pel simple fet d’haver mantingut una relació de “cordialitat” amb el contrabandista y narcotraficant Marcial Dorado. Una relació, per altra banda, que es va acabar fa més de quinze anys i que no ha tingut cap episodi de rebrotament des d’aleshores. És just castigar a les persones pels seus pecats de joventut? No s’han de perdonar aquells moments de debilitat en que les relacions i les amistats no són les més adequades i/o convenients? Qui no ha passat per aquesta etapa en algun moment de la seva vida? Si som tan estrictes i tan poc tolerants i ens entossudim a aplicar amb rigor aquest criteri, no hauriem de fer el mateix amb el rei Juan Carlos I i la seva prolongada i sostinguda relació amb Francisco Franco? Ningú pot pensar que el lloc rellevant que ocupa Alberto Nuñez és producte d’aquella llunyana amistat. De la mateixa manera que ningú, amb 2 dits de front, pot pensar que el dictador té res a veure amb l’estatus de l’actual rei d’Espanya. Oi que no? Doncs deixem-ho aquí. 

Nuñez i el narcotraficant

Juan Carlos i el dictador

A cavall del temps

Los recuerdos

Después, inflexible, el olvido 

irá carcomiendo la historia; 

y aquellos que nos han querido 

restaurarán nuestra memoria

a su gusto y a su medida 

con recuerdos 

de sus vidas. 

JM Serrat

Cromos

Cromo 7 

I ara, la veritat: no crec que l’activisme de les sufragistes de principis del segle XX per accedir al dret a decidir, és a dir, a poder votar en unes eleccions, cosa que la llei els hi prohibia i que estava reservat única i exclusivament als homes, fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que l’abolicionisme dels EEUU i l’activisme de la segona part del segle XX per la igualtat entre blancs i negres i derogar les lleis racistes fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que el moviment pacifista/sobiranista de la India per emancipar-se de la Gran Bretanya fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que tots aquells que reclamen el dret a decidir sobre l’eutanàsia i lluiten pel dret a decidir sobre una mort digne, siguin portadors d’una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que els partits polítics que democràticament fan lleis i canvien lleis per aprofundir la convivència i avançar en el progrés, facin ús d’una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

La llei ha d’estar al servei de la civilització i no la civilització al servei de la llei.

Sinònim d'ejacular

Tan de bo

Albert Boadella: "Catalunya és irrecuperable, en tres o quatre anys serà independent" 

Que Dionís t’escolti!

Més rar que un colom blau

El test

Prenem el manual DSM-IV-TR de diagnòstic de trastorns mentals, el més reconegut entre psiquiatres i psicòlegs i, per conèixer els trets o les característiques de la personalitat d’un individu, formulem un senzill test.

Podríem començar per sis preguntes bàsiques: 

Té un grandiós sentit de la seva importància? 

Està preocupat per fantasies d’èxit il•limitat, poder, brillantor, bellesa o amor imaginaris?

Creu que és especial i únic i que només pot ser comprès o pot relacionar-se amb d’altres que són especials o d’alt estatus? 

Exigeix una admiració excessiva? És mol pretensiós? 

És interpersonalment explotador? Li falta empatia? Freqüentment enveja els altres o creu que els altres l’envegen a ell?

Presenta actituds arrogants o superbes? 

Si a mesura que el test avançava heu anat pensant en algun individu en concret i heu identificat alguna mena de conducta que us és familiar, esteu en el bon camí. 

Si la resposta és afirmativa en la totalitat de les preguntes o en una gran majoria d’elles, ens trobem davant d’un cas provat de greu trastorn narcisista. 

Sense dir noms que condicionin o predisposin les opinions, ho deixarem aquí i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. 

Ah! I teniu en compte que no es tracta d’apreciacions subjectives, sinó d’un test objectiu amb rigor científic.

El dia de la mona

El retrat de Dorian Gray 

Es pot comprar o vendre el sobiranisme? Alguns es pensen que sí. Que l’ independentisme a Catalunya només és qüestió de diners. I axó ho pensen tant els que el volen comprar com el que el volen vendre. Potser sí que darrerament s’ha donat la impressió que tot es centra en el tema econòmic, però el sobiranisme no es queda, ni es pot quedar, simplement en un tema material. Aquells que ho teníem clar abans de la crisi econòmica i ho seguirem tenint clar quan, tant de bo, la crisi retrocedeixi, no entenem que les aspiracions històriques d’una nació estiguin subjectes a un preu de mercat. Ni que la concessió de més o menys diners pugui afectar el procés legítim cap a la independència i comprometi el futur i la supervivència de tot un poble. Si ho centrem tot plegat als diners, si reduïm la nostra aspiració a la caritat espanyola, si som incapaços de veure més enllà de les primeres necessitats, aleshores, estarem condemnats a viure permanentment de la beneficència i al caprici del botxí. Hi ha, al respecte, una dita castellana que és prou significativa: pan para hoy y hambre para mañana. Renunciar al sobiranisme per diners és, ras i curt, vendre’s l’ànima al diable i acceptar passar-se la resta de l’eternitat cremant a l’ infern.