Normalitzar el futbol 

Tothom ho tenia clar: el final de la ratxa havia d’arribar. La primera derrota del Barça a la Lliga era, segons els experts i les estadístiques, només qüestió de temps. Tot apuntava a que el pas victoriós de cada jornada apropava cada cop més el que finalment ha acabat passant. Si bé és cert que en Tito ho ha repetit fins a l’avorriment, no és menys cert que s’han posat tots els mitjans per ajornar-ho el màxim de temps possible. Els rècords s’han anat succeint i, finalment, ha quedat fixat en un punt força interessant perquè el Barça de la propera temporada el torni a disputar. M’agrada veure guanyar al Barça, però encara més, m’agrada veure’l jugar. I en el joc, en qualsevol joc, hi ha implícita la possibilitat de la derrota. Però, fins i tot, en aquest Barça l’arribada de la derrota és diferent. Malgrat el cúmul de despropòsits, circumstàncies negatives i un pèl de mala sort (2 pals, expulsió, gols de rebot, relliscades inoportunes,...), la derrota s’ha assumit amb tranquil•litat i maduresa. Cap retret, cap victimisme, cap sortida de to, cap cortina de fum, cap acusació velada, cap culpable, cap conxorxa,...Què diferent i, alhora, què gratificant. El Barça perd i Tito reconeix públicament què és mèrit del rival. El Barça perd i Zubizarreta recorda, per si algú se n’havia oblidat, que no són infalibles, que són humans. El Barça perd i els jugadors fan examen de consciència, admeten errors i es comprometen en la millora. El Barça perd i dignifica la derrota, revaloritza la victòria, normalitza el futbol i allunya el drama.