Una història versemblant

Infern de covards 

Però de veritat us creieu que Messi es va molestar a baixar al pàrquing del Bernabeu per dir-li a Arbeloa el que tothom ja sap i ja sabia? De veritat us creieu, coneixent el pa que es dóna, que Messi perdria el temps confraternitzant amb un error de la naturalesa? De veritat penseu, coneixent Messi i el seu amor pel futbol, que pot tenir alguna cosa en comú amb individus que maltracten i desacrediten aquest bell esport, com per dedicar-li un sol instant de la seva estimulant vida desprès d’un partit? Quina decepció! Us feia més intel•ligents, si més no, un pèl menys babaus. De la mateixa manera que la baixada al pàrquing de Mourinho al Camp Nou per increpar a l’àrbitre va ser captada per les càmeres de televisió i tots els mitjans de comunicació presents a l’Estadi, algú es pot creure que el suposat assetjament de Messi a Arbeloa només podia ser presenciat per la “privilegiada” paparazzi? On eren tots els altres periodistes? La maledicència i la fabulació d’una picalletres del Marca amb ànsies de notorietat van acabar de fer la resta. La pobra noia, cansada de l’anonimat, la indiferència i de ser una trista menja-merda, va decidir inventar-se una història que bé podria ser un dels contes inèdits dels germans Grimm, sinó fos perquè és una barroera mentida i, en conseqüència, anirà de cap a l’ infern, si és que ja no ho està.

Amb mentides aniràs lluny, però no podràs tornar

El mico 

L' Iran assegura que ha enviat un mico a l'espai.

Tot i que no n'ha aportat cap prova, l'agència oficial assegura que ha enviat un mico en un coet a 120 quilòmetres de la terra, i que ha l'ha retornat amb èxit a la Terra. 

Hi dono fe. Si ha estat a 120 ó 130 quilòmetres de la Terra és una dada que no estic en condicions de confirmar, però que el mico ha tornat, d’això en podeu estar segurs. Només cal, per a tots aquells descreguts, que vegin els telenotícies de les diferents cadenes de tv o llegeixin la premsa. Trigarà més o trigarà menys, però, si teniu paciència, l’acabareu veient enfilat en una tribuna, davant d’un micro, arengant a un poble que se l’escolta embadalit. 

De fonts ben informades hem pogut saber , però, que la idea no era ben bé aquesta. L’AEIOU (Agència Espacial Iraniana per l'Observació de l'Univers) ha reconegut veladament el seu fracàs. La missió pretenia enviar a l’espai al superdotat mico i que no tornés. A hores d’ara encara s’està analitzant en quin punt l’objectiu es va torçar i quines varen ser les causes d’una tragèdia de tal magnitud. Les mateixes fonts insisteixen en que no estalviaran esforços ni recursos en esbrinar els motius del fiasco i, si hi ha culpables, depurar les responsabilitats que pertoquin. 

L’objectiu d’exportar micos iranians a altres planetes haurà d’esperar una nova oportunitat i l’Univers no podrà ser, de moment, més mono del que actualment és. Paciència, temprança i resignació.

Enlluerats

Churchill i la infàmia 

Que al senyor Winston Churchill se li aixequi un monument a la ciutat de Barcelona, i que es faci amb diners públics, és una aberració de l’alçada d’un campanar. Un despropòsit que no té cap explicació raonable sinó està basada en el desconeixement i/o la desmemòria. Winston Churchill, el sacralitzat Winston Churchill, al marge de patir seriosos problemes mentals, va tenir un comportament força desafortunat, per dir-ho en termes suaus, amb el nostre país i de conseqüències desastroses. El ara homenatjat prohom anglès va ser un dels principals artífex i un actiu militant per la no intervenció de les democràcies europees a la Guerra civil espanyola, una postura que va permetre que la participació d’Alemanya i Itàlia en el conflicte fos decisiva en el desenllaç de la guerra, en l’hegemonia del feixisme a Europa i en la gestació de la Segona Guerra Mundial. La ceguesa, la incapacitat política i la neciesa del senyor Churchill en aturar el feixisme a temps van contribuir de manera decisiva a una de les pitjors tragèdies de la Humanitat. El suport que posteriorment donaria a Franco i al seu règim de terror va ser una conseqüència lògica i terrible de la seva inacceptable estratègia. Winston Churchill va nedar en alcohol gran part de la seva nefasta vida. Contemplem com una tragèdia col•lectiva el fet de que sabés nedar i no s’ofegués a temps d’evitar tanta calamitat innecessària. Un monument a Churchill? Sí, a la galeria dels horrors.

El bo i millor de cada casa

Càsting de luxe 

Per molts anys que passin, estic en condicions d’afirmar, que serà molt difícil trobar una Junta Directiva del CE Europa tan preparada, tan internacional, tan potent i tan ben posicionada institucional i socialment com l’actual. Amb un president holandès deutor d’Albert Lewin i fascinat per Pandora. Amb un vicepresident gallec amb el software de la Curiosity i l’ ideari del príncep de Salina. Amb un vocal que no parla perquè està gaudint d’un exili daurat, i merescut, a la Patagònia. Amb un secretari amb un peu i mig al Brasil i l’obsessió (sana, evidentment) de ser virrei de les amèriques. Amb un president de la Fundació, alhora vicepresident (sense incompatibilitat) de la Federació Catalana de Futbol i valuós expert en el fascinant món de les titelles de corda. Amb un gerent pluriempleat en excedència, presidint un Centre Moral i reconegut comediant de la Vila de Gràcia. Amb un directiu d’última generació que viu a la llotja de ca’n Barça i és cap del seu cap i maldecap dels seus maldecaps...En resum, un mosaic policromat d’extraordinària subtilesa i lluminositat. Culs a totes les cadires, caps a tots els barrets, peus a tots els pedals i mans a tots els calaixos. Una troupe selecta, un càsting de luxe, un elenc de campanetes i minuciosament triat, cridat a donar continuades tardes de glòria al modest, però orgullós, CE Europa. I és que no hi ha res de tan sublim, com que el teu destí el guiï gent que es sap fer el nus de la corbata i muntar circs de tres pistes en qualsevol esplanada disponible per a gaudi de propis, impropis i algun que altre estrany.

Professió de futur

Preguntes insubordinades 

L’ètica és un dogma de fe, o cadascú se la pot adaptar segons les seves necessitats? 

Un polític honest, és una contradicció? 

Sáenz de Santamaria és realment així, o bé, es un posat per despertar la commiseració i activar l’ instint de protecció? 

Pere Navarro s’equivoca sempre o no l’encerta mai? 

Té alguna cosa a veure l’assimilació dels “Episodios Nacionales” de Benito Pérez en el paper galdós que va fer el PSC al Parlament de Catalunya en votar negativament a la declaració de sobirania? 

Els crítics del PSC, són innocents o no tenen perdó de Déu? 

On eren Oriol Junqueras i Marta Rovira tots aquests anys? 

Els de la CUP han ocupat el Parlament a l’espera de que els hi portin el gos i trobin la flauta? 

Tenim clar que els quatre llibres sagrats són: la Bíblia, l’Alcorà, la Torà i la Constitució Espanyola? 

Alicia Sánchez Camacho també somia amb ovelles elèctriques? 

Perquè la Cospedal té un morbo que t’hi cagues i ha esdevingut una icona pels masoquistes i penitents? 

És el PP el partit més popular per la seva habilitat en aconseguir records: el dèficit més gran de la Història, en incompliments de disposicions europees, en arribar als 6 milions d’aturats, en número de casos de corrupció, en dipòsits a Suïssa,...? 

Perquè molesta tant als espanyols que hi posem una estrella a la nostra bandera quan a la seva fins fa ben poc hi penjava un animal? 

Perquè el PSC amaga l’autèntic significat del seu ideari: Pensamos Suprimir la C? 

És Carme Chacón la prova fefaent de que existeix vida extraterrestre? 

Perquè es té per model la declaració d’Independència dels EEUU i es posen tants entrebancs a la de Catalunya? 

Perquè els espanyols celebren la independència de França i als catalans no ens deixen celebrar la d’Espanya? 

Voleu dir que Duran i Lleida no hauria de portar una gorra, un barret o alguna mena de protecció per evitar els perjudicials efectes d’un excés de sol? 

Perquè als catalans ens diuen secessionistes, si en realitat som recuperacionistes en voler recuperar allò que un dia varem tenir i no hauríem d’haver perdut mai? 

Ser català i espanyol és producte d’una disfunció de la glàndula pineal?

La vida ens dóna penes...

Diguem no (o Ahir) 

Qui ha gosat dir que el PSC havia abandonat definitivament el catalanisme? Qui, de tots nosaltres, ha posat en dubte la manca de memòria històrica del PSC i l’allunyament dels seus orígens? Qui ha estat capaç de retreure-li la seva insensibilitat amb el poble que l’acull i del que n’és representant? Què equivocats que n’ estàvem! La votació del passat 23.01.13 al Parlament de Catalunya, per la declaració de sobirania, va ser un exemple de coherència per part dels membres (no tots) del PSC i un acte de responsabilitat amb el seu compromís nacional-socialista. Finalment, no sense tebieses, estan trobant el seu lloc en aquest món i, és en aquest sentit, que la seva consciència es va temperant. Reconeixement valent de quin costat estan i vigència demolidora dels versos d’en Raimon. 

Ara que som junts

diré el que tu i jo sabem

i que sovint oblidem: 

No,

jo dic no,

diguem no. 

Nosaltres no som d'eixe món. 

(any 1963)

Fascismo felino

(en espanyol perquè ho entenguin)

Faves comptades

El govern espanyol avisa que amb 85 diputats no es pot ni canviar l'Estatut

La vicepresidenta Sáenz de Santamaria anuncia que ha demanat que l'informe que ha demanat a l'advocat general de l'estat tingui caràcter d'urgència per valorar si cal impugnar la declaració de sobirania al Tribunal Constitucional. 

És evident que els espanyols segueixen sense entendre res. Així els hi va i així els hi anirà. Amb 85 diputats no sé si es pot o no canviar l’Estatut, de fet, tant em fa. No volem canviar l’Estatut. L’hora del pactisme condicionat, de la submissió incondicional, dels acords impossibles, de les rebaixes a tot hora, del “si senyor, el que vostè digui senyor”, de les promeses trencades, de l’engany sistemàtic i del menyspreu absolut, ja ha passat. No volem reformar, ni modificar res. No s’han assabentat els saberuts espanyols que ja no en tenim prou amb les molles, que ja volem el pa sencer? Ja no ens val per a res el refotut Estatut i, amb permís del PSC, se’l poden fotre pel cul (crítics inclosos). 

Volem, i el nostre Parlament així ho ha manifestat, decidir democràticament sobre la nostra sobirania i contra aquesta determinació no hi ha Tribunal Constitucional de cap país estranger, sense caure en la ingerència i l’abús, que hi tingui res a dir. 

85 diputats no sé si són pocs o molts, el que tinc clar és que representen la voluntat majoritària dels catalans i això, encara que cogui, és un fet incontestable i carregat de raó. Cap informe d’urgència pot determinar que les decisions preses democràticament per un Parlament legítim són impugnables. Les lleis les fa el Parlament en exercici del mandat dels ciutadans i no a l’inrevés. 

Amb 85 diputats no només n’hi ha prou per validar la declaració de sobirania, sinó, fins i tot, per declarar la independència. Faves comptades. Temps al temps. 

Per cert, algú sap el que costarà a les malparades arques espanyoles l’encàrrec d’urgència de la senyora Sáenz de Santamaria? Senyora Sánchez Camacho, faci el favor de dir-li a la seva correligionària que es deixi d’independències i altres collonades i s’ocupi de l’atur, la crisi,...vaja, de tot allò que a vostè tant li preocupa.Moltes gràcies.

Afavorir la cul-tura

Amb mesura 

He tingut accés, gràcies a una filtració del despatx de detectius KMM, a les 12 mesures que el Govern espanyol vol aplicar, amb caràcter d’urgència, per frenar el procés sobiranista català. El document, encara amb algun serrell per definir, ens il•lustra de per on aniran les coses a partir d’ara i de la ferma voluntat de l’executiu espanyol d’avortar de soca-rel qualsevol aventura independentista. 

Són aquestes: 

1- Invocar el “espíritu de Juanito” 

2- Penjar banderes espanyoles en tots i cadascun dels edificis de Barcelona, de manera que tota la façana quedi coberta amb la “rojigualda” i que a l’entrar o sortir de casa (o a l’abocar-se al balcó) un s’impregni del “sentimiento nacional” 

3- Promulgar un decret llei que obligui al Barça a vestir de blanc. 

4- Reobrir les places de toros i que a les Arenes s’hi tornin a fer “corridas”. S’autoritza, però, que els “maestros” puguin vestir de Mango, Desigual o Pull & Bear. 

5- L’excomunió per a tot aquell/a que persisteixi a parlar en català i, en conseqüència, que pugui ser desposseït de totes les seves pertinences i passin a ser propietat de l’Estat. 

6- Desviar l’Ebre perquè no trepitgi territori català i no es facin angules al Delta. 

7- Esborrar del registre civil a tots els que no espanyolitzin el seu nom en un termini no superior a trenta dies.

8- Programar al TNC i al Teatre Lliure les obres completes de Boadella. 

9- Nomenar cap “in pectore” de la Corporació Catalana de Radio i Televisió a Jiménez Losantos i fer de Fernando Savater, l’home del temps. 

10- Emetre un decret on s’exigeixi que tot el paper higiènic que s’utilitzi en territori català dugui impresa l’estelada. 

11- Canviar el nom dels carrers i canviar els carrers de lloc per desorientar, una mica més, al personal. 

12- Ampliar l’aeroport del Prat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó fins que no quedi rastre de ciutats, pobles o cases.

Junqueras replica Camacho parafrasejant Voltaire

Mr Google

Abraham Lincoln & Jordi Pujol 

Ja des de la dècada dels 1850, en què la major part de la retòrica política se centrava en la santedat de la Constitució, Lincoln va moure l'èmfasi cap a la Declaració d’Independència com a fonament dels valors polítics americans: el puntal del republicanisme. L'èmfasi de la Declaració en la llibertat i la igualtat per a tothom, més que la tolerància de l'esclavatge de la Constitució. 

Què us sembla? Podria ser aquest un dels arguments principals pel que el senyor Google tradueix Jordi Pujol per Abraham Lincoln? És aquest el veritable motiu pel que Jordi Pujol ha donat el pas definitiu cap a la Independència? Si non è vero, è ben trovato, que dirien els italians. De raons poderoses ni hi ha i de coincidències, també. Fixeu-vos en l’oportunitat de la troballa, en la clarividència dels americans i del seu President, en reconèixer que la Constitució d’un poble ha d’estar al servei del poble i no a l’inrevés. Que la pròpia Constitució no és una mena de llibre sagrat amb butlla d’infal•libilitat i que pot acollir, com era el cas, greus errors que calia modificar. 

Tot això fa “només” cent cinquanta anys, quan nosaltres encara anàvem amb una espardenya i un lliri a la mà. De fet, i observant l’actualitat, no es pot dir que haguem evolucionat gaire. Espanya segueix ancorada al segle XIX i manté com a Bíblia la sagrada i intocable Constitució per a escarni de propis i desconcert dels americans. Podem donar les gràcies al senyor Google, un cop més, que amb la seva sagacitat ens ha obert una finestra d’esperança des d’on observar horitzons lliures, nets, propers i, sobretot, possibles.

Si gires l'stop, potser pots

RIP PSC 

S’està a punt de perpetrar, si un atac sobtat de lucidesa no ho esmena, un dels despropòsits més grans en la historia del PSC. Demà es vota al Parlament la proposta pel dret a decidir i, a hores d’ara, el partit del Navarro i la Chacón estan decidits a votar que no o, en el pitjor dels casos, abstenir-se. Estem davant del principi del final d’un partit històric i és el mateix partit, lliure i voluntàriament, el que ha decidit posar-li data de caducitat. La vergonya els girarà la cara i els perseguirà fins el darrer sospir. No tornaran a tenir repòs en cap dels seus dies i en la seva degeneració els perseguiran les nostres memòries. El PSC ha creuat definitivament la ratlla i s’ha diluït entre el PP i Ciudadanos per esdevenir un espectre amorf sense cap sentit ni vigència. La desaparició per intranscendència i innecessitat està cantada. La Història, la Història en majúscules no els hi perdonarà i ells, ningú més que ells, s’ho han buscat. Descansin en pau.

Parella de tres

Els recursos del CE Europa 

Hi ha excitació a Ca n'Europa. Mentre uns ja fan travesses pels possibles encreuaments del play-off, altres, els menys optimistes, tracten angoixadament de fer quadrar la caixa. Aquest cop va de veres. Tot sembla indicar, si res no es torça, que el CE Europa farà el que ve perseguint des de fa 10 anys. Disputar un play-off vol dir, ras i curt, estar en condicions d’optar a un ascens de categoria per al que s’ha de treballar molt dur durant tota la temporada. I és aquí, justament en aquesta tessitura, on es plantegen tots els dubtes i on les cames comencen a tremolar. L’avantsala d’un play-off pot ser la porta del paradís o, en funció de l’economia del Club, el principi del final. Poca broma. Les mateixes eliminatòries per aconseguir l’ascens són una despesa considerable (prohibitiva per a alguns) que pocs clubs estan en condicions d’assumir. 

Sembla, però, que aquest no ha de ser el cas de l’Europa que, amb una font d’ingressos excepcional pels temps que corren, estaria en condicions de fer el salt que la seva afició li demana. Els 1.200 “clients” que té el CE Europa, entre l’escola i el seu futbol base, aporten més de 50.000 euros mensuals a les sanejades arques del club que, si multipliquem per onze, ens donarà una idea bastant exacta de l’acumulat anual. Tot això sense tenir en compte les quotes dels socis, els campus de lleure i de tecnificació que s’organitzen periòdicament, la venda de roba, l’aportació dels diferents espònsors, els ingressos atípics i, per damunt de tot, la loteria de Nadal. 

Aquesta situació de solvència i tranquil•litat és un fet diferencial d’extraordinària vàlua, què dóna una seguretat atípica en el panorama actual del futbol territorial i permet plantejar el present i, també el futur immediat, amb certa confiança. Atenent aquestes poderoses raons i com que s’ha gestionat amb intel•ligència, honestedat i transparència. Com no s’han malbaratat els recursos, no s’han fet dispendis inconvenients i ningú ha ficat mà a la caixa. Doncs està molt clar que, pel que fa al CE Europa, els guanys econòmics generats per aquesta conjuntura estan en lloc segur esperant, delerosos i expectants, l’arribada dels play-off.

Crisi bancària

Error lingüístic 

“Alguns treballadors del Teatre Nacional de Catalunya protesten per les retallades fent servir el castellà”.

 Perfecte! Els treballadors tenen tot el dret del món a protestar per les retallades econòmiques i a defensar els seus llocs de treball. I fer servir, per aconseguir els seus objectius, les estratègies que considerin oportunes. Fer servir el castellà com a mètode de protesta em sembla una solució imaginativa i alhora força pertinent. Tant fa que aquesta iniciativa no vagi en contra del Govern de la Generalitat sinó contra tot el país i contra un dels seus símbols més preuats. Tant se val. Amb aquesta mesura es fa palesa, com ja era prou evident, que a Catalunya tothom coneix el castellà i sap com i quan l’ha d’utilitzar. Això deixa en evidència a tots aquells que han denunciat, per activa i per passiva, la immersió lingüística al nostre país i han posat reiteradament en dubte la bondat del nostre sistema d’ensenyament. Els treballadors del TNC han volgut deixar clar que, a diferència dels seus homònims de l’Estat Espanyol, estan capacitats per treballar en qualsevol teatre del territori peninsular, cosa que no succeeix a l’inrevés. Seria bo, aprofitant l’oportunitat que ens han brindat, enviar a tots aquests treballadors en comissió de servei als teatres espanyols com a testimonis fefaents de la nostra realitat lingüística. I si els teatres de destí, per estranyes circumstàncies, també acaben patint les indesitjades retallades, podran protestar parlant en català atenent les seves imaginatives i oportunes iniciatives.

Sense títol

Normalitzar el futbol 

Tothom ho tenia clar: el final de la ratxa havia d’arribar. La primera derrota del Barça a la Lliga era, segons els experts i les estadístiques, només qüestió de temps. Tot apuntava a que el pas victoriós de cada jornada apropava cada cop més el que finalment ha acabat passant. Si bé és cert que en Tito ho ha repetit fins a l’avorriment, no és menys cert que s’han posat tots els mitjans per ajornar-ho el màxim de temps possible. Els rècords s’han anat succeint i, finalment, ha quedat fixat en un punt força interessant perquè el Barça de la propera temporada el torni a disputar. M’agrada veure guanyar al Barça, però encara més, m’agrada veure’l jugar. I en el joc, en qualsevol joc, hi ha implícita la possibilitat de la derrota. Però, fins i tot, en aquest Barça l’arribada de la derrota és diferent. Malgrat el cúmul de despropòsits, circumstàncies negatives i un pèl de mala sort (2 pals, expulsió, gols de rebot, relliscades inoportunes,...), la derrota s’ha assumit amb tranquil•litat i maduresa. Cap retret, cap victimisme, cap sortida de to, cap cortina de fum, cap acusació velada, cap culpable, cap conxorxa,...Què diferent i, alhora, què gratificant. El Barça perd i Tito reconeix públicament què és mèrit del rival. El Barça perd i Zubizarreta recorda, per si algú se n’havia oblidat, que no són infalibles, que són humans. El Barça perd i els jugadors fan examen de consciència, admeten errors i es comprometen en la millora. El Barça perd i dignifica la derrota, revaloritza la victòria, normalitza el futbol i allunya el drama.

Al meu "ajuntament" hi poso 

la bandera que em dóna la gana

Un gran present, un immillorable futur

PPalència Club de Futbol 

El València Club de Futbol passarà a ser una empresa pública de la Generalitat Valenciana. És una veritable sort, alhora que una extraordinària noticia, que un club històric en hores baixes com el València i al llindar de la fallida econòmica passi a formar part de l’administració pública a mans del PP. Si tenim en compte els antecedents del Govern valencià i la seva solvent, ètica i rigorosa gestió, és fàcil concloure que al València Club de Futbol li ha tocat la loteria. Ara només cal esperar els pressupostos de la Generalitat Valenciana per al proper any i veure els diners que es destinaran a l’ensenyament, a la sanitat, a pal•liar l’exclusió social i els que es destinaran, com a necessitat prioritària i ineludible, als grans fitxatges per l’equip de Mestalla.

Sopa de lletres

Translator 

Una curiositat interessant i que dóna molt de joc per a l’especulació i l’anàlisi. Aneu a Google, concretament al traductor de Google. Seleccioneu l’opció del català a l’anglès. Escriviu en el quadre per a la traducció: Jordi Pujol i espereu la resposta.......... Sorpresos? 

Desprès en parlem.

Draps bruts

La guerra de les banderes 

La guerra de les banderes proposada per Espanya en territori català m’ha recordat, i no em demaneu perquè, a la vehemència amb la que els nazis varen voler omplir de creus gamades la ciutat de Paris. Una tasca obsessiva amb la que van voler fer visible la seva supremacia i el seu domini sobre el poble vençut. Els nazis tenien ben clar quin era el seu objectiu i la manera més eficaç, ràpida i desvergonyida d’aconseguir-ho. No van reparar en esforços ni mitjans, sabedors com eren, de la humiliació que aquesta mesura significava per a l’autoestima dels francesos. Però els nazis varen ser derrotats i obligats a abandonar el territori que havien conquerit amb desraó i per la força de les armes. I les seves banderes, les infames banderes del tercer Reich, van desaparèixer dels terrats de Paris amb tanta celeritat com havien aparegut. No hi ha bandera que aguanti mentre hi hagi una mà i la voluntat ferma de despenjar-la.

Formatge de bola...suïs

Miento, luego insisto 

Fa un parell de mesos, un autèntic model d’integritat i ètica com és Maria Dolores de Cospedal, ens va regalar unes abrandades declaracions on afirmava rotundament que si es descobria (si es descobria?) que algú del seu partit tenia diners a Suïssa, presentaria la seva irrevocable dimissió. Doncs resulta, el que són les coses, que s’acaba de “descobrir” que l’ex-tresorer del PP, Luis Bárcenas, tenia la gens menyspreable xifra de 22 milions d’euros en bancs suïssos. Evidentment, i com era de suposar, la coherent i conseqüent Cospedal s’ha fet, no la suïssa, sinó la sueca i no ha dimitit, ni té la intenció de fer-ho, al menys, en els propers 250 anys. Perquè menteix senyora Cospedal? I quan ho fa ho fa amb aquesta barra i naturalitat? I si menteix en fets com aquest, vol dir que no és capaç de mentir en altres de similars? I si menteix, i s’acostuma a mentir, no serà capaç de mentir habitualment i d’aquí, a mentir sempre?

No way out

Realitat coronada 

He pogut veure, en una foto recent, a Iñaki Urdangarin força envellit. Les arrugues profundes com a sínies vertiginoses, els ulls vidriosos projectant una mirada extraviada, la pell masegada i transparent, els cabells blancs escampats aleatòria i generosament. Una imatge devastada pel remordiment i els efectes de la intempèrie. Una fesomia que deixa entreveure l’aridesa exterior i la tempesta desfermada a l’interior. Una reveladora foto finish (o encara no) d’una carrera meteòrica i força lucrativa a l’aixopluc d’una “realitat” coronada per una desmesurada ambició.

Happy end?

Repetir el parvulari

Perquè tenia tan clar que la noticia del dia, de la setmana, del mes, de l’any, de la dècada i, fins i tot, del segle, no seria que el Madrid està a 18 punts per darrera del Barça a la Lliga i fent un joc (per dir-ho d’alguna manera) lamentable, sinó les declaracions, encertadíssimes i oportunes declaracions, de Gerard Piqué posant a una determinada premsa (amb perdó de la premsa) al lloc que realment els hi correspon per mèrits propis i abundosament demostrats? Perquè aquesta mateixa premsa (amb perdó novament de la premsa) ha trigat tan poc a donar-li la raó a Piqué tornant a aixecar cortines de fum, desviant l’atenció i tapant les vergonyes dels seus indefensables amos? I perquè aquesta mateixa premsa (de nou perdó) s’ha esquinçant els vestits alhora que denunciava a Piqué per atrevir-se a donar lliçons de periodisme quan ells (i elles) exerceixen una professió que denigren i corrompen? Aquests suposats periodistes no necessiten classes ni de Piqué ni de ningú, en això els hi dono la raó, el que aquests ignorants maldestres necessiten, i amb urgència, són lliçons de primària i, en alguns reconeguts i destacats casos, repetir tots els cursos del parvulari.

Contrallum a l'alba

Que tothom ho escolti 

Què què ha passat? Doncs, ras i curt, el que havia de passar. El PSC i el PSOE s’han posat d’acord (si és que alguna vegada ho havien deixat d’estar) en fer front comú per evitar el procés sobiranista de Catalunya. Un acord al que molt aviat s’hi sumarà el PP. Per si algú en tenia algun dubte, la cosa ha quedat meridianament clara. Els espanyols en això ens porten avantatge. Quan es tracta de defensar i vetllar pels interessos del seu país no tenen cap mena d’escrúpol en empassar-se les diferències que els separen per actuar com un sol home/dona, amb una sola veu i amb un mateix discurs davant de qualsevol proposta independentista. Espanya té molt clar el seu objectiu i les seves prioritats. Tant de bo nosaltres siguem capaços de tenir clares les nostres i defugir els interessos particulars en benefici dels interessos generals de país. Desprès ja hi haurà, com diu Martí i Pol, temps de que cadascú es vesteixi com bonament li plagui. Però abans haurem de cridar ben fort, amb una sola veu, qui som, que volem i que tothom ho escolti.

Allà, allà està Amèrica 

i una mica més lluny, 

el Madrid

Per cagar-s’hi 

Si hi ha una cosa que em fa especial il•lusió en el que portem de lliga és, que a hores d’ara, Mourinho ja deu saber qui és “Pito” Vilanova. No hi ha res com el pas del temps perquè les persones s’acabin coneixent. Tito Vilanova sempre ha tingut bon ull per triar les companyies i tornar als rivals les atencions rebudes. El dit de Mourinho, que havia de guiar els destins del Madrid, ha acabat dins del seu propi cul intentant taponar els efectes de la, ara ja, definitiva i incontenible descomposició.

Condemnats al martiri

Mandrilisme 

Que a aquestes alçades de la pel•lícula hi hagi declarats mourinhistes al Barça té un evident (i justificat) sentit, però que encara en quedin al Madrid és un fet sorprenent i que dóna una idea molt clara, per un costat, de l'integrisme i la ceguesa de l’aficionat blanc i, per l’altre, de la desesperació i del desconcert que viu des de fa temps el mandrilisme, perdó, el madridisme. Que desprès de tot el que ha fet el portuguès (i el que encara farà), i a la vista del seu tarannà i de la seva progressiva degeneració, costa entendre determinades actituds que, en cap cas, responen a conductes racionals i sí, per contra, a comportaments propis d’individus primitius en un estat primari d’evolució. Els baixos instints són un element inherent en el món del futbol, però Mourinho té la rara virtut d’activar-los tots i amb escreix. A Mourinho no se’l pot definir amb un o varis adjectius dels que podem trobar al diccionari. Mourinho es defineix a sí mateix i el seu nom és el millor exemple que reuneix tot allò que cal evitar.

No t'oblidarem

Blanc de fons

De Pasqües a Ramos

Encara hi ha qui es pregunta si la sanció al busca bregues de Sergio Ramos és justa o excessiva. Doncs ni una cosa ni l’altra. Deixant de banda els antecedents, que no s’hi haurien de deixar, i centrant-nos únicament en el darrer incident, està molt clar que la sanció del Comitè és extremadament tova i no s’ajusta al criteri seguit fins ara i que seria l’exigible per mor de la justícia i l’equitat. 

No fa gaire al jugador de l’Español, Sergio Garcia, li varen imposar un càstig de 4 partits per dir “sinvergüenza” a l’àrbitre. Si tenim en compte que per insultar i/o menysprear a l’àrbitre la sanció pot anar de 4 a 12 partits, és evident que al reincident Ramos se l’ha tractat amb molta benevolència. Sergio Garcia per dir una sola vegada “sinvergüenza” va rebre 4 partits i Sergio Ramos per dir-ho tres vegades ha rebut la mateixa sanció. La qualitat (naturalesa) del menyspreu és la mateixa, però la quantitat difereix sensiblement. Com es pot castigar de la mateixa manera a una persona que delinqueix una sola vegada que a la que ho fa reiteradament? No és just, però va en la línia de les decisions a la que ens té acostumats el Comitè de Competició Español quan es tracta de sancionar al Madrid i les seves constants i reiterades sortides de mare. 

Encara que, si hem de fer cas als precedents, no va ser l’apòstol Pere el que va muntar un “cristo” negant 3 vegades a Jesús i va arribar a cap suprem de l’Església? Justícia divina que penalitza als mansos i premia als malfactors.

Viatge a Còrdova

Facebook 

Si us plau, posa el ratolí sobre el meu nom (sense punxar-me) i quan aparegui la meva finestra amb una estelada, reclutes uns quants Amics (sense punxar-los) i vas fins a la Constitució. Aquí punxes i desactives "Nación Española” i "Dependència i M'Agrada". Així el que jo faci no serà delicte. Ara còpia i enganxa aquest text al teu mur i quan jo ho vegi publicat faré el mateix amb tu. Gràcies.

Tot Mentida

Tot Malaltís

Tot Malàcia

Tot Maldient
Tot Manipulat

Telemadrid 

Em sap greu que una empresa, sigui la que sigui, es vegi abocada al tancament o, en el “millor” dels casos, a promoure un ERO. És una solució extrema i dolorosa que no deixa de ser l’avantsala d’un final anunciat. Una mesura que afecta generalment, tret de comptades ocasions, a la banda més fràgil i desprotegida del conjunt de treballadors. Dit això i havent deixat clara, espero, la meva postura, no puc renunciar a congratular-me, felicitar-me i alegrar-me, en grau superlatiu, per l’anunci d’un imminent ERO a Telemadrid. De fet, i sense que es mal interpreti la meva excitació, considero la mesura extremadament laxa, condescendent i tova. Telemadrid no es mereix, de cap manera, un ERO. Telemadrid es mereix el tancament immediat i definitiu sense cap esperança d’indult. Sense entrar, o entrant poc, en els seus objectius clarament desestabilitzadors, en el seu ideari xenòfob, colonialista i totalitari, en el seus mètodes tramposos, mentiders, tergiversadors i tendenciosos, en el seu lamentable personal poc qualificat, inepte, desinformat, mancat d’ètica i sense el mínim rigor professional, sense voler entrar gaire en desqualificacions que, per molt encertades que fossin, es quedarien candorosament curtes, sense entrar en tots aquells subtils detalls, algú em pot explicar la utilitat de Telemadrid? Algú, amb criteri, evidentment, em pot justificar el malbaratament de recursos en la seva desafortunada creació i en el manteniment de la seva freqüència? Telemadrid ha sigut des dels seus orígens i fins a dia d’avui un “mal lleig”, que dirien les avies, i contra aquest tipus de xacra no hi ha altre solució que la cirurgia de màxims. Amb organismes tan podrits com Telemadrid no s’hi poden aplicar solucions conservadores a risc de que la infecció s’estengui indefectiblement lluny de cap possibilitat de control.

A capa i espasa

Pel dret

Realment ens cal un referèndum? No són les eleccions, en sí mateixes, un referèndum? No és el Parlament l’òrgan representatiu de la voluntat popular? No hem votat, i majoritàriament, per una determinada opció política i per un full de ruta transparent i sense reserves? No tenim clar quins partits volem que gestionin el nostre mandat i duguin a terme els nostres desitjos? No ho hem deixat prou clar? A qui hem de demanar permís i perquè ho hem de fer? El referèndum és un mal innecessari que ens farà perdre un temps valuosíssim i ens generarà una gran despesa energètica. No ens ho podem permetre. No podem donar oportunitats a l’enemic perquè disseny estratègies i ataqui sistemàticament la nostra línia de flotació. Tenim la decisió presa i ho hem fet lliure i democràticament. No ens entretinguem amb collonades. Tirem pel dret. Pel dret a decidir. Declaració d'independència ja!

Vull 4 barres encara que siguin...

Cop de Rock 

fent himnes de cançons... 

Doncs això. El que va començar sent un moviment aparentment local i, a molt estirar, generacional, va acabar per esdevenir un fenomen transversal d’extraordinària vàlua. Un fenomen que va abastar tot el territori, de nord a sud i d'est a oest, sense deixar cap racó per explorar. L'anomenat rock català s'ha convertit en un referent obligat per explicar una part molt important de la història recent d'aquest país: les seves inquietuds, les seves esperances, la seva manera de ser,... Hi ha moments que no saps perquè, ni quines estranyes circumstàncies es donen, perquè l'equació funcioni. De cop tot quadra. L'anècdota passa a ser habitual i es normalitza. Si alguna cosa té d’especial el pas del temps és que millora les coses bones. El rock català ha donat cançons, ja en el seu moment extraordinàries, que, no només han envellit amb dignitat, sinó que han acabat per esdevenir veritables símbols, himnes que han amarat l'imaginari sensible d'aquest país.

Mural alta

El porc espanyol 

La darrera llei de la CEE pel que fa a la millora de les condicions de vida de les truges, ha aconseguit desvetllar un sector encotillat per estructures obsoletes i força deficients. Cada país de la Comunitat ha pres les mesures que ha cregut adients per entrar dins el marc legal i poder exportar els seus productes segons la normativa de la nova llei. Espanya, però, s’ha estimat més optar per l’ampliació. En comptes de millorar les condicions de vida dels seus porcs, el que ha fet és engrandir el territori, fer més grans les granges. I no perquè els soferts garrins hi tinguessin més espai, sinó per poder-hi encabir més porcs. Això que semblaria a primera vista una cosa intranscendent i conjuntural, no és més que el reflexa d’una manera de ser i de fer genètica des de temps immemorials. Els porcs espanyols i els seus gestors sempre s’han estimat més ser molts encara que atapeïts i malavinguts, que tenir unes condicions de vida més satisfactòries. Fins i tot els porcs són diferents.

Contra la paret

Trets de rei 

Ara resulta que la Fiscalia de l’Audiència Nacional veu indicis de delicte contra la Corona en el darrer programa de 'Bestiari il•lustrat' on un convidat simulava, insisteix-ho, simulava, disparar contra el rei. 

Doncs ves per on, jo, al marge del cas Urdangarin, veig clars indicis de delicte en les paraules de Juan Carlos I qüestionant la democràcia i el dret irrenunciable d’un poble a decidir el seu futur.

Juan Carlos I, un rei escollit per un dictador i que no participa dels mecanismes de la democràcia, és a dir, que n’està totalment al marge, es veu amb el dret de renyar a aquells que si que hi participen i en fan d’ella el patró de la seva conducta. Quina barra! 

No sé on anirem a parar en una societat on es castiga la simulació per damunt dels fets reals com la de disparar, insisteix-ho, disparar realment contra un esser viu (elefant en aquest cas) per pur divertiment amb premeditació i traïdoria. 

Jair Domínguez pot anar a la presó per simular disparar contra un rei subsidiari d’un dictador i, per contra, aquest rei pot matar elefants i posar en dubte la democràcia i els demòcrates i sortir-ne indemne. 

Puta misèria!

Figura a l'esquerra

Et veig 

Evoco segments d’hores i trams de segles. 

En les hores et veig concreta, precisa, com un gota perfecta. 

En els segles et veig eterna, lluminosa, com una albada infinita. 

Evoco instants fugaços i moments irrepetibles. 

En els instants et veig completa, resplendent, com una veritat inobjectable. 

En els moments et veig rodona, serena, com una balança en equilibri. 

Evoco finestres de records i fileres de projectes. 

En les finestres et veig oberta, acolorida, esclatant com un migdia. 

En les fileres et veig decidida, segura, resolta com una equació sense parèntesi. 

Evoco la llum abans de la tenebra i et veig. Sempre et veig.

Nissaga de poder

La mateixa arrel, el mateix tronc, la mateixa família

Dia de reis 

El rei d’Espanya, Juan Carlos I de Borbón, ha fet balanç de la seva (patètica) trajectòria en una llarga entrevista (ben polida, ben pactada i ben insípida) amb Jesús Hermida (ensabonador oficial del regne). De tot el que s’ha pogut sentir només una cosa m’ha cridat l’atenció, o si més no, mereix un comentari. 

El Borbó ha manifestat, sense cap mena de reserva ni pudor, que el que li convé a Espanya (el seu país) és la unitat. Ni el progrés, ni la millora de les estructures, ni l’ordre social, ni la gestió dels recursos, ni el treball per a tothom, ni la situació de la seva modèlica família...res d’això. L’únic que preocupa, i pel que s’ha observat, poderosament, al monarca espanyol, és la unitat del territori. És a dir, mantenir l’annexió de Catalunya al preu que sigui, perquè sap que és l’única manera possible de que el seu país se’n surti. Totes les altres mesures, iniciatives o projectes són subsidiaris de l’objectiu principal: evitar que Catalunya aconsegueixi definitivament i per sempre desfer-se del llast d’Espanya. 

Els Borbons, des de Felip V, ho han tingut clar, de fet és, junt amb caçar elefants, una de les poques coses clares que sempre han tingut. Aquesta és la clau de volta del veritable amor d’Espanya per Catalunya. 

Els reis d’Orient ens porten regals, els d’Occident, la subordinació i la misèria. I per si algú en té dubtes de que la cosa realment és així, és tan senzill com provar-ho. Ens atrevim?

Parlant de retallades

Arrels Europeistes 

Ho tenen cru. La plataforma “Arrels Europeistes”, de nova creació, ho té, si les coses no es torcen, realment cru en el seu propòsit últim de ser alternativa de govern a l’actual JD del CE Europa. Tot ha estat veure la llum i presentar-se en societat i l’Europa, els equips més representatius del Club, experimentar una extraordinària millora que els ha dut als llocs capdavanters de les seves respectives lligues. Acció, reacció. La formació de la plataforma (voluntària o involuntàriament) ha significat un estímul insospitat (alhora gratificant) per aconseguir un dels moments més dolços, a nivell esportiu, dels darrers anys. A la vista del resultat, hom es pregunta com s’ha trigat tant en actuar? Perquè Arrels Europeistes no ha donat aquest pas molt abans? Perquè hem hagut d’esperar tant de temps en trobar la fórmula adequada que provoqués una reacció tan espectacular en el si del Club? Totes les iniciatives són lloables i més si ajuden a consolidar una Junta Directiva i un projecte de Club que es mereix una plena, llarga, rica i fructífera trajectòria.

Derbi: samarreta culé, mitjons pericos

Què gran! 

Periodista: Usted cree que cosas como esta (referint-se a la recaiguda de Tito Vilanova) agrandan la leyenda del Barça. 

Zubizarreta: No. Simplemente nos humaniza.

Rèptil en fals

Boadella, l’arrel d’una serp 

Boadella: "No em passejo per Catalunya perquè em diuen fatxa i espanyolista" "La gent que passeja per Barcelona veu una ciutat amable, però és com si passegés pel Berlín oriental als anys 60". 

"Veniu a passejar amb mi un quart d'hora i us adonareu de què passa", diu el comediant en una entrevista a 'El Mundo' 

Barcelona és tan càndidament amable que ho és fins i tot amb aquells que no s’ho mereixen. Barcelona, la Barcelona actual, és tan diferent al Berlin Oriental dels anys 60, que fins i tot individus com Boadella, no només hi poden passejar, sinó que s’hi poden cagar i pixar a discreció sense el més mínim pudor. Catalunya és tan oberta, democràtica i tolerant que fins i tot va reclamar la llibertat d’expressió per a un subjecte que anys desprès, en una honrosa mostra d’agraïment, s’ompliria la boca d’insults, improperis, menyspreu, vexacions, ressentiment i d’odi contra tota aquella gent que l’havia defensat. 

Començo a tenir seriosos dubtes de si Boadella ha perdut definitivament el senderi o bé no l’ha tingut mai. Si s’ha tornat així amb el pas dels anys i la conseqüent degeneració neuronal o bé sempre ha estat el retorçat i lamentable personatge que ara interpreta.

Boadella ha esdevingut per mèrits propis, i no són pocs, el genuí bufó del regne. Un bufó que diverteix al rei acarnissant-se amb tot allò que més gràcia li fa. Un bufó covard amagat darrera les faldilles de la noblesa i bavejant les monedes que li llencen. Submís amb el poder (espanyol, of course) i instrument al seu servei no ha estalviat mai esforços en ridiculitzar Catalunya i els catalans. I encara té la barra (per dir-ho suaument) de reclamar un tracte de cortesia d’aquells a qui contínuament insulta. Cinisme de bufó que, sense recursos dramàtics, s’entreté en fer sonar els seus cascavells per reclamar l’atenció d’un públic que ja no té. 

Boadella és declaradament espanyolista i amb aguts tics feixistes que ha anat polint i perfeccionant al llarg dels anys arribant a una sofisticació força convincent. No s’hauria d’estranyar doncs, en exercici de la llibertat d’expressió que tant defensa, que la gent digui les coses pel seu nom i s’ajustin al guió que ell mateix ha volgut escriure. 

Tal faràs, tal trobaràs. O, encara millor: si no vols pols, no vagis a l’era. 

Per cert, i per acabar, m’ha agradat molt el tàndem que ha fet Boadella (o hauríem de dir: boaconstrictor?) amb Rafael Álvarez “el Brujo”. Un bufó i un bruixot agafadets de la mà en combativa complicitat. Ara només falta el genocida Felip V per retornar tot l’esplendor a la “Cort dels miracles”.

Con su pan se lo coman.

Castells per la defensa

La croada renovada 

Desprès de donar un interesantíssim tomb per la Conca de Barberà i l’ Urgell, puc afirmar, sense cap mena de reserves, que Mr. Wert ho tindrà molt cru. Serà difícil, veient el pa que es dóna a Belianes, a Verdú, a Bellpuig, a Rocallaura, a Guimerà, a Anglesola, a Agramunt, a Maldà, a Nalec, a Sarral, a Blancafort, a Vallclara, a Montbrió de la Marca, a Vimbodí, a Vallfogona de Riucorb, que l’espanyolització pensada, proposada i programada per l’audaç ministre, faci forat. Tot això sense gratar gaire la superfície i sense entrar, posem pel cas, a Solivella on encara es parla el Xivella i el castellà invasor estaria condemnat al fracàs més absolut abans d’obrir la boca. 

No voldria extralimitar-me en les meves atribucions aconsellant al ministre i als seus desperts col•laboradors el que haurien de fer per tal d’aconseguir un mínim d’èxit en la seva agosarada estratègia, però si que em permetré recomanar-los un pla que, si la cosa es fa bé, pot donar uns resultats acceptables. Utilitzin, senyors espanyols, el recurs que va fer servir (i encara ho fa) l’església per evangelitzar als salvatges de l’Àfrica i als indis d’Amèrica: les missions. Missions de la mà de missioners abnegats, lliurats cegament a la causa, vinguts de tots els racons de l’Espanya profunda i disposats a donar la vida, si cal, per a l’adoctrinament i la salvació de les ànimes dels nens catalans en la seva deriva cap a la condemnació. Mestres abocats a la sagrada causa de l’espanyolització, arribats a Catalunya des de Fuenteovejuna, de Fornilos de Aliste, de Cuacos de Yuste, de Casar de Miajadas, de La Aceña de la Borrega, de Matute de Almazán, del Cubo de la Solana, de Villasequilla o de San Bartolomé de las Abiertas per fer que la voluntat de Wert, perdó, de Déu, s’estengui i penetri per tot el territori. Mentre hi hagi croats seguirà havent croades.

Fem una copa?

Domingos Paciencia

(i els demés dies, també) 

D’entrada em pensava que era una broma. Una broma tardana deixada subtilment pels Sants Innocents. Poc a poc, amb rendida sorpresa, vaig acabar sabent que la realitat superava amb escreix qualsevol mena de ficció. La suposada broma esdevenia, en un encaix perfecte, un llampec d’iluminació quasi divina. La Junta Directiva del Deportivo de La Coruña ha estat brillant. No només ha trobat un nou entrenador de garanties per substituir al defenestrat Oltra, sinó que, al mateix temps, ha donat un inequívoc missatge a l’afició de Riazor. S’ha acabat el bròquil i a partir d’ara que tothom ho tingui clar: los Domingos Paciencia. Genial! Es podria haver dit més alt, però no més clar. Que ningú es dugui a engany i que hom sigui conscient de per on han d’anar les coses. Domingos Paciencia ha de ser, al marge d’un “salvador”, un transparent full de ruta per redreçar el rumb d’un club al que ja, per no quedar-li, no li quedava ni paciència. S’obre un nou horitzó ple de bons desitjos i missatges clars. No n’hi haurà prou en tenir paciència un diumenge, sinó tots els diumenges de la temporada, tal i com proposa l’elecció del nou tècnic. El problema, si arriba, el tindran quan els partits no es disputin en diumenge. Caldrà, amb seny i temprança, estendre la paciència a tots i cadascun dels dies de la setmana. Segur que se’n surten.

Llengua bàsica

No us desorienteu. Seguiu l'estrella