L'equilibrista

El gran mar 

Vet aquí la meva sorpresa, sorpreses en plural, en voler comprar el darrer assaig històric de David Abulafia que porta per títol “El gran mar”. 

La primera d’elles, i la que menys m’ha sorprès per reiterativa, és la no edició en català. Un “oblit” que, no per habitual, deixa de ser descoratjador. I més si tenim en compte que el gran mar al que fa referència el llibre no és un altre que la mediterrània, un mar que ens toca molt de prop i amb el que tenim lligams indelebles. 

La segona sorpresa, sorpresa relativa, és que no hi ha edició en català però si en anglès. I que aquesta edició té 80 pàgines més que la seva versió original en espanyol. O bé en anglès costa una mica més explicar les mateixes coses o bé la versió espanyola ha patit una retallada inexplicable. Això o que en anglès es puguin narrar fets que en espanyol millor no tocar perquè podrien ferir sensibilitats que no convé mortificar. 

I la tercera sorpresa: el preu. En la versió espanyola el llibre costa 38 euros, mentre que en l’anglesa el cost es redueix quasi bé a la meitat: 20,20 euros. Una diferència difícil de justificar a no ser que la lletra impresa anglesa o la seva tipografia tinguin un valor exponencialment molt més econòmic. Això o que les editorials espanyoles es vulguin enriquir a la velocitat de la llum o tinguin la consigna de fer-nos prohibitiva la cultura per mantenir-nos estacats en la ignorància. Qualsevol cosa és possible.

Fràgil equilibri

Religió a la carta

La moto del sij 

Vagi per endavant la meva animadversió, la meva justificada animadversió, per la que considero la xacra més gran que ha patit i pateix la humanitat: la religió. I quan em refereixo a la religió no ho faig pensant en una o altra en funció del Déu que serveixen, sinó al concepte de Religió en majúscules que fa els homes (i també a les dones) fanàtics integristes i llops per als de la seva pròpia espècie. 

La religió és al progrés com el pal ho és a la roda. I, malgrat tot, seguim avançant. Si pel que es veu no podem eradicar aquesta xacra i hem de conviure amb aquesta plaga, caldria que tinguéssim molt clar que s’hauria de restringir l’exercici del culte a l’àmbit estrictament privat i que, aquesta despersonalitzadora pràctica, no envaís, en cap cas, l’espai públic. 

Dit això, em sembla injustificable la negativa dels sijs residents al nostre país a posar-se el casc per conduir motos amb la peregrina excusa de que la seva religió els hi prohibeix. Posats a ser pietosos i a observar els preceptes de la religió, segur que en trobem alguna que ens eximeix de pagar impostos, que ens obliga a amputar el clítoris a les dones, que ens ordena matar a l’infidel o cremar a la foguera al que pensa diferent. La religió sempre ha estat la perfecta coartada per servir uns irracionals interessos que perjudiquen el bé comú i la llibertat de l’individu i amb ella, el seu progrés. 

Quina necessitat tenen els sijs de fer ostentació de les seves creences personals? Si són incapaços de mantenir-ho en un àmbit estrictament privat, s’hauran de conformar a no passejar-ho en moto.

Descriptiu

Paradoxa 

Tota la vida sent “polacos” i ara resulta que, en realitat, som nazis. En un obrir i tancar d’ulls els catalans hem passat de ser vistos pels nostres veïns espanyols com irrecuperables jueus: garrepes, avars, usurers, gasius,...i altres adjectius per l’estil, a ser percebuts com a uns autèntics nazis. O realment els catalans tenim una capacitat camaleònica digna d’admiració o els espanyols tenen unes particulars dots d’interpretació fora de tota mida. 

Com o per quin estrany misteri un poble pot ser jueu i nazi a l’hora? Quina transformació genètica o quin extraordinari mecanisme ha obrat aquest miracle, aquest prodigi de mutació? 

Si els catalans, segons els espanyols, tenim aquesta habilitat per interpretar tots els papers de l’auca: fer de víctima i al mateix temps fer de botxí, no ens hauríem guanyat el dret de no necessitar cap altre actor en la representació i fer el nostre camí en solitari?

Paradoxa, contradicció? Es veu que no, que la paradoxa és inherent a la nostra manera de ser i portem la contradicció en l’ADN. Els catalans som per als espanyols la materialització dels seus fantasmes infantils (i no tan infantils) i el mirall que els hi retorna la seva insuportable inharmonia.

Vampirs

Ho porten a la sang 

Quina estranya curiositat la d’algunes persones que surten en aquest vídeo i que aposten tan clarament pel dret a decidir de les dones i en canvi no tenen cap mena d’escrúpol en negar-li el dret a decidir als catalans. Curiosa manera d’entendre el dret a decidir en funció de que aquest serveixi els seus interessos o s’ajusti a la seva ideologia. O s’està a favor del dret a decidir o s’està en contra. No val només estar-ho segons el vent que bufa i d’on bufa. Si les dones tenen tot el dret a decidir sobre una qüestió tan controvertida com l’avortament, perquè els catalans no tenim el dret a decidir sobre una qüestió tan poc discutible com l’exercici de la democràcia? Són les dones, per als participants d’aquest vídeo, un col•lectiu amb més pedigrí i més drets que no pas els catalans? Perquè es nega a uns el que es veu tan normal en els altres? Quina mena de democràcia practiquem que segrega grups en funció de les seves expectatives i aspiracions? 

Espanya sempre s’ha significat per patir un endèmic dèficit democràtic i no passa dia que no se’ls hi vegi el llautó. Ho porten a la sang.

Mireu quants espanyols pel dret a decidir

Un mar de dubtes

Avortar 

Poc a poc es van establint les bases perquè la consulta sigui tot el legal que calgui. Que compleixi tots els requisits necessaris per emmarcar-la dins la llei i es pugui celebrar sense cap entrebanc. Aquestes bases, contràriament al que es podia pensar, estan arribant del govern espanyol en un desplegament de sensibilitat cap al nostre país, fins fa poc, difícil de preveure. 

El darrer cas el tenim en la proposta i aprovació de la nova llei de l’avortament que, per a molts es retrograda i restrictiva, però per a Catalunya i les seves aspiracions sobiranes és un bé de Déu que aplana el camí cap a la independència. Amb aquesta llei, i seguint el seu esperit, Catalunya està legitimada per abandonar Espanya basant-se en arguments irrefutables. 

La nova llei de l’avortament aprovada unilateralment pel PP espanyol preveu que una dona, qualsevol dona, podrà avortar si hi ha perill per a la seva vida o bé pateixi danys psicològics. I això també és extrapolable a les comunitats de dones i a les seves aspiracions col•lectives. 

Com podeu veure, en tots dos supòsits, Catalunya està legitimada a avortar d’Espanya per pura supervivència. Qui, a aquestes alçades de la gestació, no té clar que Catalunya està en situació de risc i que l’única sortida possible és la interrupció de l’embaràs? 

Catalunya està (em)prenyada per culpa d’una violació i d’un esperma amoïnós i no desitjat i davant aquesta contingència que posa en perill la seva vida i la pròpia pervivència com a país té, ara per llei, tot el dret a desfer-se d’un fetus amb malformacions endèmiques i incurables. 

Cal avortar d’Espanya perquè en la decisió/acció, ens va la vida.

Guardeu-vos del dimoni

Coses que vaig aprenent 

Estic convençut, i a l’observació em remeto, que el PP, Ciutadans i el PSC són per la Independència de Catalunya com Bershka, Osho i Stradivarius per Zara. Tres marques, aparentment diferenciades però del mateix grup industrial, que amb el seu posicionament i la suposada competència no fan més que millorar els resultats de la marca original. Crear falsos adversaris que, al mateix temps que ocupen un espai que li correspondria a la veritable competència, ofereixen alternatives discutibles que optimitzen la proposta que teòricament volen erosionar, és una estratègia que els mercats utilitzen habitualment amb excel•lents números. Una calculada oferta i una simulada varietat que satisfà i tranquil•litza a l’ingenu consumidor. Aquesta manera de fer ja ha arribat a la política amb uns resultats força interessants. Si en teniu algun dubte podeu analitzar, des d’aquesta perspectiva, totes i cada una de les decisions del PP, de Ciutadans i del PSC i veureu quina idea afavoreixen i qui en surt reforçat. 

Estic igualment convençut, en aquesta línia d’observació, que Pere Navarro no fa tot el que fa perquè és un inepte, un incompetent o un ignorant. Res d’això, i als fets em remeto. En Pere Navarro ha rebut l’encàrrec, per qui dóna els encàrrecs, de desmantellar el PSC fins que no en quedi ni el més petit rastre i, aplicat com és, està complint amb solvència les directrius que li han assignat. Feu el mateix anàlisi que amb el cas anterior i veureu, sense sorpresa, a qui i a que afavoreix la seva galdosa gestió.

No és un muntatge

La sort de Madrid 

No és per fer sang, ans al contrari, perquè la sort que té Madrid en l’amor es digna d’enveja. Ho explica una dita popular espanyola: “afortunado en el amor, desgraciado en el juego”. I a la vista dels darrers esdeveniments, hem de convenir que Madrid ha de tenir, per força, una vida amorosa absolutament satisfactòria. 

Com s’explicaria sinó les darreres campanyes del Real Madrid, el fracàs del projecte Mourinho, la bufetada de Neymar, el no Olímpic a l’organització dels jocs i, recentment, la renuncia d’Eurovegas a instal•lar-se a la capital del regne? Per força ha d’haver un equilibri còsmic que compensi tant infortuni i tanta desgràcia. No s’entendria aquesta ratxa de mala sort sinó hi hagués al darrera un escenari amorós balsàmic i que guarís totes aquestes ferides.

A Madrid, i als fets em remeto, li ha d’anar molt bé en l’aspecte sentimental i jo, amb absoluta complicitat, no puc més que congratular-me. Em satisfà tant aquest escenari idíl•lic en el que s’ha instal•lat Madrid que faré tot el que estigui a les meves mans perquè aquesta situació s’allargui en el temps més enllà d’on m’arribi la imaginació. 

Annus horribilis per Madrid? Ni parlar-ne! Justament és per l’anus per on li han arribat les mostres d’afecte i tots els moments de plaer. Per molts anys!

Ho portem dins

Pollastre sense cap

Alatriste o ala de pollastre?

Pérez Reverte: «Amb més educació, menys independentisme» 

Confirmant la meva convicció, aquí tenim un altre exemple, i no un exemple qualsevol, de l’ambigüitat de l’educació i la seva perversitat quan es plega a una determinada idea o serveix un determinat objectiu. 

Vol dir el senyor Pérez Reverte amb la seva afirmació que tots els moviments independentistes, totes les propostes d’emancipació dels pobles han estat fruit de la incultura i de la manca d’educació? Diu això el senyor Reverte? Eren ignorants els Islandesos, els argentins, els indis, els americans i els mateixos espanyols en la seva guerra per la independència davant els francesos? O només són ignorants els catalans? Hi ha ignoràncies de primera i segona categoria? Hi ha ignoràncies tolerades i d’altres d’intolerables? Deu ser que no hi ha res com ser una persona educada per saber veure la diferència. 

Ell, que pot ser molt llegit, instruït i culte, no té el mínim coneixement d’allò que parla. I el desconeixement, per a aquells que ho desconeixen, és el principal ingredient de la ignorància. Ell, tan educat en la submissió i el patriotisme hispànic, és un perfecte analfabet pel que fa a la Història, en majúscules, de la Humanitat.

L’educació a la que fa referència el senyor Reverte no és una altra que la dels gossos ensinistrats per fer tot allò que l’amo els hi mana i així guanyar-se el pinso que els alimenta. El gos està educat per no mossegar la mà que li dóna de menjar. Si el gos tingués coneixement no passaria per la humiliació de l’esclavatge i la dependència d’un amo esgotador, tirànic i ignorant.

Comencen les mostres de suport

SI SI 

Doble o res 

Ja tenim pregunta i, intrínsecament, ja tenim resposta. O hauríem de dir, respostes? De fet, i per ser honestos, ja teníem la resposta molt abans de formular la pregunta. I ara, amb l’acord aconseguit, no ens donaran només l’oportunitat d’afirmar allò que volem, sinó què, pel mateix preu, podrem confirmar-ho donant un doble si.

L’aposta està clara: o doble o res. O el SI SI de l’aposta valenta que farà saltar la banca o el no del mesell que defuig el risc i no sortirà mai de pobre.

 "España tiene que bombardear periódicamente las tierras catalanas"

Azaña

Espanya contra Catalunya 

Us imagineu al PP demanant destitucions pel simposi “Espanya contra Catalunya” que s’ha de celebrar a Barcelona entre el 12 i el 14 d’aquest mes? Us imagineu el mateix PP defensant aferrissadament la llibertat d’expressió de Canal 13 i Intereconomia davant la demanda de la Generalitat per insults, racisme i incitació a l’odi? Doncs deixeu d’imaginar-ho perquè és del tot cert. No trobeu que és un xic contradictori? Doncs està clar que el PP, no. 

Quina mena de substància tòxica els hi administren als militants del PP per poder ingressar al partit? Quina mena de deficiències neurològiques s’exigeixen per formar part d’aquesta tropa de descerebrats? 

Te collons que els impresentables del PP acusin els catalans de manipular la història, quan han estat els espanyols, els seus governs i la seva premsa la que s’ha encarregat, per activa i per passiva, d’ordir una infamant farsa a la mida de les seves necessitats i al servei dels seus interessos. 

Acusar a Jaume Sobrequès, un socialista com els d’abans, de quan els socialistes encara eren persones i no vulgars animals de companyia, és una perversió fora de tota mida. 

El simposi “Espanya contra Catalunya” és una proposta científica , lluny de qualsevol intencionalitat política i, com a tal, s’ha d’entendre. Fer una interpretació interessadament partidista és un plantejament fora de lloc i que no té res de científic i/o acadèmic. 

“Espanya contra Catalunya” és el títol del simposi i el PP ha tornat a demostrar, amb la seva actitud, l’enorme vigència de l’enunciat i la seva crua realitat.

Aprofita l'oportunitat

Educa, retalla i enganxa 

L’educació, encara que ho pugui semblar, no és el remei que tot ho guareix. L’educació és com un autobús que va allà on el conductor vol o allà on li han manat que vagi. Es pot educar en la llibertat, cert, però també en l’obediència cega, en la intolerància i en el feixisme. Si m’heu de donar a triar em quedo, sense el més petit bri de dubte, amb el coneixement abans que amb l’educació. 

El coneixement i amb ell, la necessitat de conèixer, neix d’un mateix, de l’interior, mentre l’educació es imposada i generalment atén les normes i serveix les dèries de l’educador. De l’educador o d’aquell que fa servir l’educador per condicionar la voluntat de la gent i el marc social en el que s’ha de moure. L’educació ensenya a comportar-se d’una determinada manera, limita l’espontaneïtat, encotilla la iniciativa i dilueix la diferència. Estimular el coneixement i les ganes de conèixer ens fa, en oposició a l’educació, extraordinàriament més civilitzats, solidaris i lliures. 

Es pot ser molt educat i culte i, alhora, ser un veritable monstre. L’home és un llop per a l’home i la història no solament no ho desmenteix, sinó que està plena d’infortunats exemples. Els més educats i els més cultes han estat, des del principi dels temps, els responsables de les grans tragèdies de la Humanitat. Ells i només ells, han declarat les guerres, han liderat la Inquisició, han aixecat fogueres expiatòries, han sotmès als seus iguals i han condemnat als diferents. 

Llegits i instruïts que, sistemàticament i amb la coartada de l’educació, aixafen al pròxim i a tots aquells que des de la consciència crítica pretenen accedir al coneixement. 

És una avantatja que en català ho tinguem tan clar. Sabem, per definició, quina és la diferència entre una persona que té educació i una que té coneixement.

El millor regal, un país normal

Comissaria de Via Laietana, Barcelona 

«Ésta es nuestra policía», cridaven “els constitucionals espanyols” al seu pas per la comissaria de Via Laietana. 

Extracte de: Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas, de Tomasa Cuevas.

La tortura en Via Laietana 

“Una noche –mejor dicho, una madrugada me subieron a los despachos y empezaron de nuevo con los interrogatorios. (…) Aquella madrugada que me subieron con la firme proposición de saber lo que hacía y dónde iba los sábados y domingos fue algo serio. Me dieron tantos palos que, desde luego, bien puedo decir que quedé para toda mi vida señalada. Polo me arrinconó contra una pared y empezó a golpearme. En uno de esos golpes me dio con la cabeza contra un muro y sentí un dolor tremendo en la nuca que pensé desmayarme; el dolor me había recorrido toda la columna vertebral y mi respiración se hacía difícil. Oí como entre sueños que decían: “Se va a desmayar y tenemos que evitarlo”. Me cogieron por los hombros y me sentaron en una silla, Creix, apoyando sus manos en el respaldo de la silla donde estaba yo sentada, puso sus pies sobre los míos y el dolor de la columna se juntó con el dolor tan terrible de todo el peso de ese monstruo asesino, Antonio Creix, sobre las uñas de mis pies. Esto me hizo reaccionar. Yo perdía el conocimiento y sabía que tenía que decir no a todo. 

Pisa

Per mostra val un botó

Us asseguro que no soc militant socialista ni tan sols un dissortat simpatitzant. Però davant la fotografia que us adjunto no vaig poder evitar una incòmode vergonya aliena. I em demanareu: perquè, si no hi tens res a veure? Una cosa és no tenir res a veure i una de molt diferent és no tenir memòria històrica ni respecte per el passat recent. Veure al Rivera i a la Camacho brindant per les bondats d’Espanya no sorprèn ni fa mal als ulls, però veure al màxim responsable (o hauríem de dir irresponsable) del PSC en el mateix ritual, és una de les imatges més inquietants que hom es pugui imaginar. 

Quina manera més barroera i patètica de dilapidar un patrimoni aconseguit amb sang, suor i llàgrimes. Quin desori! Quin desgavell! 

I si sense tenir res a veure amb el PSC (cada cop més partit, menys socialista i més espanyol) un no pot deixar de sentir una enorme basarda, imagineu que no sentirà un socialista dels de tota la vida i que encara creu en l’emancipació del seu país. 

Para muestra vale un botón, diuen en espanyol. I el botó d’ahir és la mostra més cruel i evident de la cremallera amb la que el senyor Navarro es vol cosir a Espanya. 

Quin collons de narcòtic els hi han administrat als socialistes catalans? 

Retratats en l'evidència

Finestra cega

La mala educació

En la mecànica de despropòsits que ens movem, o millor dit, ens mouen, trobo del tot coherent el nomenament de Joana M. Camps com a consellera “d’educació” del Govern Balear. No em negareu que la millor preparació per a desenvolupar un càrrec de tanta responsabilitat és ser agent de la propietat immobiliària. Amb aquest bagatge personal la senyora Camps no ha de tenir cap problema per a dur a bon port la tasca que se li ha encomanat. El món professional en el que s’ha mogut fins ara la nova consellera, ha de ser , sense cap mena de dubte, de gran ajuda en l’àmbit acadèmic i cultural. Que hi fa que necessiti, per a la seva tasca diària, més de 30 assessors (cobrant) que excusin la seva inexperiència? Quina importància pot tenir que confongui l’informe PISA amb un improbable informe TREPITJA? El Govern balear té un clar model d’educació i aquest passa, si o si, per la compra-venda d’immobles, la hipoteca del territori i la dissolució del patrimoni, de tot el patrimoni. És en aquest projecte de liquidació on la nova consellera, un agent immobiliari de perfil baix i de dubtosa competència, encaixa com anell al dit.

Tenim pressa

pobre, infeliç, aïllada

Pobre, infeliç, aïllada 

Algú amb dos dits de front es pot arribar a creure que una Catalunya independent seria més pobre, més infeliç i estaria més aïllada? Només els ximples, els desinformats o els que serveixen foscos interessos poden defensar aquesta improbabilitat. 

Com es pot ser més pobre si es disposen de més recursos econòmics? Algú que no treballi a la banca m’ho sap explicar? En una situació de sobirania no caldrà, ni tan sols, augmentar els ingressos, senzillament n’hi haurà prou en que els que es generen es quedin al territori i no es dilueixin i es malbaratin per les espanyes. Si no hi ha espoli, la que serà més pobre, bastant més pobre, serà Espanya. 

Com es pot ser més infeliç quan per fi aconsegueixes desfer-te d’un paio groller, que beu, que li put l’alè, que et maltracta, que no et respecta, que no t’estima, que no fa les feines de casa, que viu de l’atur i el subsidi, que et fa boicot, que t’enganya i et fot els quartos? Algú que no pateixi la síndrome d’Estocolm m’ho pot explicar? La felicitat no passa per conviure amb el teu pitjor enemic encara que la Constitució i el Pare Carabasser així ho manin. I si s’ha de ser infeliç, millor sol que mal acompanyat. 

Aïllada Catalunya? Potser sí que caldrà buscar un nous companys de viatge, algú que no tingui res a veure amb els “socis de sempre”, els veïns que, sistemàticament, ens han fet tan “fàcil” i “plaent” la nostra existència. I és que hi ha amors que maten i amb amics com Espanya i França no cal tenir enemics. No ens serà difícil trobar qui entengui la nostra idea de ser i la nostra voluntat d’estar. Podríem explorar territoris desconeguts i teixir aliances basades en la confiança, en el respecte i en l’ interès comú. Aïllada Catalunya? Ans al contrari, allunyada dels que aïllen.

El factor humà

Invertir en humanisme 

Tot euro invertit en investigació, en ciència, ha de ser compensat amb el seu equivalent en inversió humanista. Tot el que no s’ajusti a aquest principi serà com conduir un vehicle amb una enorme potencia però sense cap mena de control. La tecnologia, buida de contingut i sense ètica conductiva, no garanteix el seu bon ús i pot ser un perill d’incalculables i imprevisibles conseqüències. 

Necessitem la investigació com la fotosíntesi necessita la llum del sol. Amb ella resolem problemes complexos i avancem cap a un futur més satisfactori. Però no sola. En cap cas, sola. La investigació ha de ser tutelada per un humanisme actiu i la seva avinença ha d’anar lligada a l’encaix social i, encara més, al servei públic i el seu progrés.

Obscur objecte del desig

George Clooney is inside 

Un anunci més? Un anunci inofensiu? N’esteu del tot segurs? Potser per a vosaltres, mascles integrals que no aneu mai a comprar, potser. Però el missatge no va dirigit a vosaltres. Va dirigit a les dones que habitualment visiten les botigues de Nespresso i fan la compra amb regularitat. Són elles i només elles les destinatàries d’un formidable i explícit esquer. 

Quan nosaltres escoltem a la protagonista de l’espot cridar que George Clooney is inside, ens l’imaginem dins la cafeteria i prou. Però, i aquesta és la clau del missatge, quan les dones escolten que George Clooney is inside (George Clooney és a dins), no pensen en l’interior de la cafeteria, com ho fan els ingenus mascles, sinó en que tenen a Gorge Clooney literalment a dins, és a dir, que estan posseïdes per ell, que el tenen entre les cames, en una de les fantasies més humides, excitants i plaents. 

La dona tanca els ulls, assaboreix el café i pensa: Geoorge Clooney is inside. Quasi genial.

Qui és la rata?

Les rates 

Què fa que un animal poc desenvolupat com la rata es comporti més civilitzadament que un de, a priori més avançat, com l’ homo sapiens sapiens? Quin estrany misteri s’amaga darrera aquesta perversió evolutiva? Perquè les rates, amb les seves limitacions genètiques no es maten entre elles? Perquè en, a priori, l’estúpid món de les rates no hi ha assassinats, violacions i corrupció? Estem segurs que aquest és l’ordre natural de les coses i, en conseqüència, el creador n’és còmplice? Significa això que quant més amunt en la piràmide darwiniana més perillosos som per als nostres congèneres? 

A la vista d’aquest procediment i de la seva validació científica, ens hauríem de plantejar seriosament deixar d’utilitzar l’adjectiu de rata per definir el comportament desviat de determinats essers humans, comportament que, com queda sobradament demostrat, res té a veure amb el dels socials i civilitzats rosegadors.

L'equip que la toca i...la tocarà

El millor futbol del món 

L’altre dia llegia un article contra la Independència d’un restaurador que treballa a Catalunya i com utilitzava un símil futbolístic per argumentar-ho. La seva teoria consistia en fer-nos creure que els catalans sabem defensar i som uns mestres repartint joc, però, per contra, no marquem gols i hem de recórrer a fitxar fora per poder guanyar els partits. 

No està gens malament, si no fos perquè l’exemple és tendenciós i respon a una coartada subjectiva i intencionada. És cert, i a la vista està, que ens defensem bé, sempre ho hem fet. És cert, també, que sabem repartir joc, trobar forats impossibles en situacions inversemblants. Veure línies de passada en mig d’un bosc de cames i generar ocasions de gol des de la terra erma. En el que ja no coincideixo és en la manca de gol i en la nostra incapacitat per guanyar els partits. 

Seguint en el símil futbolístic, ja que està tan ben trobat, recordar que el Mundial de futbol guanyat per Espanya va tenir una participació decisiva d’aquells que, segons el nostre restaurador, estan negats cara al gol. Seguir recordant que el passi a la final va ser gràcies al gol de Puyol i el mateix gol de la final, a passi de Cesc, el va materialitzar Iniesta. Es pot demanar més eficàcia, protagonisme i determinació? 

Per altra banda, el Barça, com a màxim exponent d’aquesta realitat, ho ha guanyat tot amb gent feta a casa: catalans d’origen i catalans d’adopció. Iniesta i Pedro són ara excel•lents jugadors de futbol i Messi el millor jugador del món, però, i aquesta és la clau que desmunta qualsevol argument en sentit contrari, s’han fet a Catalunya i no a un altre lloc. 

Aquesta és la realitat i la Independència que volem. Una Independència d’integració, permeable i oberta al món. No pretenem una sobirania de portes i finestres tancades, una sobirania excloent. Si la volem és, justament, per aspirar a ser el millor equip del món amb la gent de casa i amb tota aquella gent que s’hi vulgui apuntar. 

La nostra Independència és com la Masia, gent vinguda d’arreu que treballa i sua per aconseguir un objectiu comú: jugar en un equip que no es diu Espanya.

Preliminars

La independència de Ciudadanos 

A la vista dels resultats de la darrera enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) sobre la intenció de vot, em ve de gust destacar dos aspectes transcendentals. 

En primer lloc, la confirmació i consolidació de l’opció independentista i dels partits que li donen suport. I, en segon lloc, la inequívoca desfeta dels partits sucursalistes subsidiaris de Madrid. 

Són múltiples i diferents, segurament, els condicionants que han portat al PS i al PP a un dels pitjors resultats dels darrers anys. Però la desafecció i el cansament davant d’uns partits mentiders, corruptes, inoperants, incapaços i incompetents per una banda i el seguidisme i l’acatament servil a les consignes de Madrid per l’altra, han estat els principals factors d’aquesta monumental patacada sense precedents. 

En tota caiguda i ha un ascens que l’equilibra i el compensa, i aquest no és un altre que el soufflé de Ciudadanos. Això i el pervers ascens dels partits feixistes en èpoques de crisi que recorre cíclica i històricament Europa des de l’Atlàntic fins els Urals.

És en aquesta, particular conjuntura, on la tendència sobiranista es manifesta amb tota la seva formulació. Observeu sinó com, en aquest nou escenari, fins i tot els partits que estan en contra de la Independència de Catalunya, insisteixo, fins i tot ells, no tenen cap lligam de dependència amb Espanya, ni amb cap partit espanyol. 

És evident, i als fets em remet-ho, que anem pel bon camí. Que el representat hegemònic del no a la sobirania sigui un partit autòcton i no un que depengui directament de Madrid és un gran avenç en la definitiva separació d’Espanya. 

Catalunya, incloent l'oposició, cada cop més lluny d'Espanya.

Pallapor

Els pallassos de la tele 

El Real Madrid estudia comprar Intereconomia. Té algun sentit, més enllà de l’absurd, comprar una cosa que ja es posseeix? Quin tèrbol misteri amaga el pagar per una cosa que et surt gratis? A no ser que es vulgui fer oficial una relació de fet per garantir l’estabilitat legal i jurídica de la parella, no hi veig cap altre motiu raonadament acceptable. 

Formalitzar davant l’opinió pública un vincle afectiu d’una enorme complicitat i que ve de molt lluny, no hauria de ser res d’extraordinari si tenim en compte l’afinitat que demostren ambdues parts i la coincidència en la cartera d’objectius i interessos. Però, i aquesta és la clau, perquè es vol canviar una situació que ja funciona tal i com està? Serà que el Real Madrid no en té prou amb la parcel•la esportiva de la cadena i aspira a una informació (desinformació, per ser més exactes) generalista de color blanc? Vol el Madrid que tot allò que passa al món es vegi inequívocament des d’un prisma merengue? La política, l’economia, la cultura,...tot filtrat pel madridisme donaria, sens dubte, una visió més objectiva i enriquidora del món i ens permetria conèixer allò que passa amb molt més verisme i rigor. 

El Real Madrid a la sala de màquines de Intereconomia seria una fita transcendental a l’alçada de la descoberta del foc, l’ invent de la roda o l’arribada de l’home a la Lluna. Coneixent Florentino Pérez, us imagineu la fauna que seria capaç de reunir en la nova cadena? Frisós per que arribi el moment.

Fugint del diable

L’Informe Phaeton 

No tinc per costum la recomanació d’un llibre que m’hagi agradat, encara que m’hagi fascinat. Llibres com, per exemple, “El llop estepari”, “L’ Hivern del món” o “El cas Harry Quebert” que, per altra banda, estan en boca de tothom i que tothom ha llegit o està a punt de fer-ho. Però, amb “L’informe Phaeton”, em permeto la llicència, gosadia fins i tot, de recomanar, amb entusiasme militant, la seva, per mi, imprescindible lectura. Si em feu confiança i teniu l’atreviment d’encarar-lo, no us puc garantir que us canviarà la vida, però si, una manera determinada d’interpretar-la. 

La hipòtesi que Albert Salvadó ens proposa és tan versemblant, la seva argumentació està tan ben trenada, que es fa molt difícil no deixar-se seduir per una visió de la Història força pertorbadora i inquietant. Les coses, ens apunta Albert Salvadó, no són sempre com semblen i, encara menys, com ens les han explicat. Hi ha altres interpretacions i, algunes d’elles, tan rigoroses i admissibles que posen en entredit la versió oficial i generalment acceptada. 

Realitat o ficció? Possibilitat incerta o incertesa possible? L’autor no es mulla i ho deixa a criteri del lector. Un lector que haurà de decidir, a cada revolt de pàgina, amb quin passat es queda i fer-ho mentre els fonaments de la seva civilització espeteguen.

Com peix a la xarxa

Un porter no fa gols 

En una entrevista amb l’actual Director Esportiu del Barça, Andoni Zubizarreta, vaig assistir, us confesso que perplex, a un estirabot del tot inversemblant. A la pregunta de perquè, amb els anys que portava vivint a Catalunya, no parlava el català, el desconcertant Andoni ens va desarmar dient que ho feia per respecte.

Respecte? Respecte a què o a qui? Què potser no hi ha respecte més gran cap a una llengua que parlar-la? I no és menys cert que la manera més assenyada de respectar la gent que t’ha acollit és, justament, parlar la seva llengua? Quina excusa més peregrina i quin argument, per anomenar-lo d’alguna manera, més poc creïble. 

Ho podria haver endossat a la mandra, a una endèmica manca de capacitat o, fins i tot, a la indolència, però, en cap cas, utilitzar el respecte com a coartada per justificar una actitud dubtosa, desatenta i ofensiva per a un país que li dóna de menjar. 

Andoni Zubizarreta ha estat un gran porter de futbol i déu n’hi do les aturades que encara comptabilitza, però com a davanter és una autèntica patata, ens ha volgut fer un gol per l’escaire i no se n’ha sortit.

94

Com una moto

Marc, Pol, Màveric. Ple d’Espanya. Èxit sense precedents de l’esport espanyol. Espanya al cim de les tres categories del Mundial de motos. Una espaterrant fita dels esportistes espanyols que corona Espanya dins de l’elit del motociclisme de tots els temps. Espanya, Espanya, Espanya,... 

Alguns, els mal parits, en podrien dir: apropiació indeguda. Altres, també mal parits, ho podrien entendre com a: robatori de patents. Altres, no menys mal parits, ho podrien qualificar de: expropiació de bens impropis. Però no se n’ha de fer cas. Per tots és coneguda la desafecció que mena els mal parits i l’inframón de ressentiment que habiten. 

Marc, Pol i Màveric són esportistes espanyols, al menys, fins el 2014. Espanya ho té clar. Sap que les coses van tenint una data de caducitat i per això les explota com si fos l’última vegada. Espanya ho sap i té un pànic irracional a la bandera de quadres.

The Catalan Project

Ximpleries prop de Coria

Compartir la ximpleria 

S’han de sentir orgullosos els espanyols, i els que ho volen ser, de tenir un ministre d’Educació tan brillant com el senyor Wert. És de manual la seva incompetència en tot allò que toca o pretén tocar. Un ministre d’Educació a les antípodes del mestratge i un execrable insult a la intel•ligència. Un ministre espanyol que, no ja tant per la seva pèssima gestió, que també, sinó per ser la riota de l’Europa culta i els seus administradors comunitaris. No tothom, i això és mèrit del senyor Wert, pot presumir de ser titllat de ximple en el Parlament Europeu. Un Parlament Europeu curós i força respectuós amb les formes, però que no ha dubtat en desacreditar contundent i públicament a un inútil que menteix tant com parla. 

És realment sorprenent, alhora digne d’estudi, l’estrany mecanisme que aboca a ciutadans, presumptament normals, a sentir l’ impuls suïcida de ser espanyols. Una irresponsabilitat que escapa a qualsevol mena de lògica i trenca els esquemes bàsics de la racionalitat. Sentir-se identificat amb el ximple és una característica molt espanyola, sobretot si el ximple és el que mana. I encara treuen pit. I encara es fan el fatxenda.

Un país de merda

Matemàtica de la deixalla

Comença a fer forat, entre les escombraries que s’amunteguen pels carrers de Madrid, la idea que la independència de Catalunya seria una ruïna, una autèntica i colossal ruïna per als seus interessos. A la capital de l’imperi li comencen a tremolar les cames i, per primer cop, els seus acomodats hipotàlems van prenent consciència de la catàstrofe que se’ls hi acosta. Una situació nova que, malgrat l’obstinada negació, no aconsegueixen allunyar del seu imaginari. 

Espanya , abocada a les inquietants i complexes equacions que se li plantegen, no veu gens clara la fórmula que pugui resoldre el seu futur. A Madrid no li surten els números i el pànic matemàtic comença a fer estralls. La geometria invariable, derivada del teorema constitucional, és cada vegada més insostenible i tot apunta cap a una proposició científicament més racional i intel•ligent. 

Madrid s’ofega aquest dies, com en una metàfora precisa, entre muntanyes d’immundícies sense trobar la manera de reciclar las seves pròpies deixalles. 

Madrid, i Espanya en general, estan molt preocupades, no tant per les tones de detritus que generen, sinó davant la possibilitat que se’ls hi acumuli als carrers i ningú els hi faci la feina bruta.

Per si cal. Per si cau

Elogi de l’enemic 

Mireu si els temps són estranys que fins i tot es desconfia de l’enemic. On són aquells enemics amb els que podies comptar...sempre? On són aquells enemics que mai t’enganyaven i es mostraven tal com eren? Què se n’ha fet dels enemics imperdonables, antipàtics i integres? D’aquells enemics que ho eren sempre i en qualsevol moment i en qualsevol circumstància? On són els enemics d’una sola peça que mai renunciaven al principi bàsic de l’enemistat? On anirem a parar amb enemics tebis, insegurs, fràgils, predisposats a sucumbir davant el més petit gest de complicitat? 

Necessitem enemics com els d’abans. Enemics granítics, monolítics. Enemics fets per a l’enemistat i essencialment convençuts de la seva animositat. Ens calen enemics eterns, invariables amb el pas del temps. Enemics inflexibles que no perdonin i explotin les nostres debilitats. Volem els enemics de sempre, els que no coneixen la generositat i abonen i aprofundeixen les nostres misèries. 

Necessitem l’equilibri, els colors purs i sòlids i allunyar-nos urgentment de l’apatia dels grisos. Hem de tornar a visualitzar nítidament l’enemic per no distreure’ns de l’objectiu. L’enemic, el veritable i inequívoc enemic, ens desvetllarà l’amic.

Atendre els senyals

Alguna cosa no funciona 

El govern espanyol necessita 4 mesos per certificar que Guadalajara no té costa. Espanya va trigar 80 anys en reconèixer els Països Baixos. Espanya, el govern espanyol, encara és hora de que reconegui a Kosovo.

A la vista de les serioses dificultats que té Espanya en reconèixer la realitat, convindreu amb mi que, més que un problema polític, es tracta d’un dèficit cognitiu. Espanya pateix una patologia psicòtica que la inhabilita davant els fets consumats, mitjançant la negació sistemàtica d’allò que escapa a la seva primària comprensió.

Ens trobem, segons tots els indicis, davant d’un greu problema neurològic. Un problema d’anormalitat que afecta la seva capacitat d’enteniment i la col•loca en una posició d’inferioritat intel•lectual davant la comunitat internacional. 

Espanya és tan lenta en els seus reconeixements com ràpida en els seus estrangulaments. No tinc clar que la solució d’aquesta patologia sigui a base de fàrmacs o de llargues estades al camp. El que si que està clar és que alguna cosa no funciona dins del seu cap i necessita un tractament urgent, intensiu i lluny de les seves víctimes.

Carquinyolis

Amb la creu i el sabre 

Res de nou a l’horitzó. És la historia d’Espanya des dels seus foscos orígens. Amunt la creu, amunt el sabre. Espanyolitzar els maies, els quetxues, els mam, els mixteques, els nahua, els maputxes, els aimares, els otomin, els saharians, els filipins, els quitxes, els queqxi, els catalans,...Indígenes en el seu territori vinclats per la força de la desraó, la supèrbia i la intolerància. 

Dominar, imposar, sotmetre, colonitzar, doblegar, sodomitzar, afligir, homogeneïtzar, anorrear, vexar, infamar, esquinçar. Dotze paraules (en són moltes més) que defineixen perfectament una genètica singularment perversa. Paraules d’ús comú que descriuen accions de pràctica habitual en l’ADN espanyol i que tots els pobles esmentats han patit de manera continuada, intensiva i sistemàtica. 

No sorprèn el senyor Wert amb el seu comportament i la seva manera de ser i de fer. És fill dels seus pares, hereu dels seus avantpassats i víctima de la seva pròpia història. Coneixent el pa que es dóna, el veritablement sorprenent seria tot el contrari. No hi ha negociació possible amb l’esclavista. Per això l’única opció, l’única sortida possible és l’emancipació de la metròpoli. Tallar amb el colonitzador i obrir-se a la independència. 

La llei Wert, i les dels seus sequaços, per als que són com ells o vulguin seguir morint mansament sotmesos.

Bes per on

Violència de gènere 

Ens accepta Espanya tal com som? Ens vol Espanya tal com som? És evident que no. Què més hem de saber? Què més hem de parlar? Què més hem de fer? Les relacions que no es basen en l’acceptació de la singularitat i el respecte a la diferència no tenen cap complicitat de present i, encara menys, cap possibilitat de futur. 

Les relacions basades en el domini d’uns sobre els altres no és la millor manera d’establir relacions de confiança, ni de bastir projectes en comú. L’obsessió pigmaliónica de canviar la naturalesa del pròxim, de negar la seva llengua, de fer desaparèixer els seus costums, de manipular i amagar la seva història, no és l’escenari més adient per teixir lligams de col•laboració ni sintonies harmòniques. 

Espanya pateix amb Catalunya la síndrome del maltractador. La síndrome d’aquell que no estima però posseeix. I des d’aquesta possessió exerceix la violència per sotmetre i torçar la voluntat del posseït. Espanya no estima Catalunya, però és incapaç de renunciar a la seva possessió perquè el seu complex d’inferioritat necessita un territori on purgar les seves dèries i explotar els seus recursos.

El bé comú, la pau i la convivència

L’acudit de la setmana

La Conferència Episcopal sobre Catalunya: "Està en qüestió el bé comú, la pau i la convivència" 

Anem a pams. Què la Conferència Episcopal es posicioni en contra de la independència de Catalunya amb arguments tan aliens a la mateixa Església com el bé comú, la pau i la convivència és d’un cinisme de l’alçada d’un campanar. Quina autoritat moral té el secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, per negar-li l’autodeterminació a un poble que la vol? Què potser l’Església, paradigma de la unitat de tots els pobles, no té un Estat propi on fa i desfà al seu caprici sense rendir comptes a ningú? 

Sentir a parlar a l’Església, o a qualsevol dels seus dirigents, del bé comú, fa posar els pèls de punta. Només cal fer una repassada ràpida a la Història per entendre el veritable significat que, per als senyors de la creu, té el bé comú. Qui sinó l’Església s’ha enriquit, s’ha engreixat i s’ha expandit gràcies a l’apropiació dels bens comuns? Qui sinó l’Església ha edificat el seu imperi sobre excomunicacions, robatoris, “donacions”, impostos, enganys, mentides i terror? És clar, l’Església del senyor Martínez Camino. 

La pau? L’Església parlant de pau. Una satànica broma catedralícia! Tornem a repassar la Història i veurem clarament quina mena de pau persegueix l’Església. La pau dels sotmesos. La pau de les guerres en nom de Déu. La pau de la creu i el sabre. La pau del domini i l’esclafament de la discrepància. La mort de l’heretge. La pau dels reis. La pau dels poderosos. La pau del feixisme. És clar, la pau del senyor Martínez Camino. 

I la convivència? A quina convivència es refereix la Conferència Episcopal? A la de voler ser la religió hegemònica i única? A cremar a tots aquells que no combreguin amb el seu ideari? A marginar les dones, estigmatitzar l’homosexualitat i assenyalar l’infidel? L’Església no ha fet mai res per la convivència si aquesta convivència no s’ajusta als seus estendards i al seu granític dogma. L’Església del senyor Martínez Camino.

Amén.

Alguna samarreta de l'Español?

Camp de mines 

“Perquè la Via Catalana no passa pel nostre Estadi? Estem indignats per aquesta discriminació i reclamen a l’organització que rectifiqui la seva decisió”. 

Aquesta sentida queixa no va venir del CE Europa, ni de la UE Lleida, ni del Manresa, ni del Granollers, ni de l’Atlètic Piferrer. No. Aquesta sentida queixa va venir del RCD Español, un club que s’ha distingit històricament, com és públic i notori, per la defensa a ultrança del fet català i la seva pervivència. 

Quin desgavell! Quin rampell de cinisme! Aquesta desconcertant reacció és simptomàtica de la psicopatologia que conforma la personalitat d’un club amb seriosos problemes d’identitat. El RCD Español reclamant que la Via Catalana passés pel seu cau! Fins on podíem arribar en aquesta perversitat quintacolumnista! 

Evitar les emboscades, els territoris hostils, les zones de risc i qualsevol camp de mines és un dels preceptes bàsics perquè un projecte pugui avançar cap els seus objectius sense lamentar baixes innecessàries. I els organitzadors de la Via Catalana ho varen tenir clar des del primer moment. 

Faria bé el RCD Español, atenent el seu ADN, de tractar-se la seva esquizofrènia i deixar de forçar una situació que, per genètica, és irreversible i representativa de la seva particular idiosincràsia. El RCD Español és el que és i tothom sap, des de temps immemorials, quin és el seu paper a l’auca. Tot el que sigui anar en contra de la seva raó fundacional és anar contra natura, àdhuc, una iniciativa condemnada al fracàs. 

En les darreres assemblees d’accionistes (que no de socis) ha quedat prou clara la intenció del seu apostolat: la bandera espanyola ha de presidir el RCD Español i ha de guiar els seus destins, tant en la Terra com en el Cel. 

A que ve doncs aquesta hipocresia de voler fer passar per un territori espanyolista una Via Catalana sobiranista? Cada cosa al seu lloc i cadascú a casa seva. De la mateixa manera que el RCD Español no ha d’abandonar la seva militància espanyola, a risc de diluir-se en el no res, estaria bé que no facin el ridícul amb peticions que no es corresponen amb el seu tarannà i la seva autèntica, profunda, voluntària i històrica raó de ser.

Necessitat i respecte

Respect? 

És aquest Cristiano Ronaldo, que exigeix respecte a Joseph Blatter per una divertida, blanca i innocent paròdia, el mateix Cristiano Ronaldo que insulta i menysprea a Undiano Mallenco amb un reiteratiu i ultratjant: cagón de mierda? És aquest Cristiano Ronaldo, que es mostra desconsoladament ofès per una broma de Joseph Blatter, el mateix Cristiano Ronaldo que ofèn al món sencer amb el seu desvergonyiment i la seva prepotència? És quest Cristiano Ronaldo, que demana moderació i temprança als directius de la FIFA, el mateix Cristiano Ronaldo que no sap perdre i justifica les seves derrotes per culpa dels robatoris? És aquest Cristiano Ronaldo, que reclama consideració als estaments esportius, el mateix Cristiano Ronaldo que no assisteix als actes on es reconeix als seus companys de professió pel sol fet de que ell no serà premiat? I finalment, és aquest Madrid, que exigeix respecte pel seu ídol de fang, el mateix Madrid que insulta i ofèn Messi des de la grada del Bernabéu? 

El problema de fons no és el respecte, el problema real és la hipocresia dels que el reclamen sense exercir-lo. Es pot ser més cínic que Ronaldo i el mandrilisme exigint per a ells el que li neguen al pròxim? La resposta, atenent les circumstàncies, és prou clara: no.

De gran utilitat

Una carta de merda 

He trobat extremadament escaient la reacció del Madrid a la paròdia (extraordinària paròdia) que ha fet Joseph Blatter de Cristiano Ronaldo. La carta/queixa del Club blanc ha arribat a la seu de la FIFA en el moment just. En aquell precís i incòmode moment en el que el paper higiènic s’havia acabat. I ha estat gràcies a l’oportunitat i a la diligència del Real Madrid què s’ha evitat el desastre. No us podeu imaginar (o sí) la incomoditat de la secretària del senyor Blatter tancada al water davant la perspectiva d’haver de netejar-se el cul amb el tou dels dits. Un tràngol que el Madrid ha estalviat a la FIFA i pel que, de ben segur, serà recompensat. 

Al marge d’aquesta iniciativa tan oportuna, us heu preguntat el perquè s’ha conegut avui un fet que es va produir el passat divendres? Dit d’una altra manera, perquè el Madrid ha donat publicitat a una anècdota que va succeir fa 5 dies i que no té la més mínima importància ni transcendència? Potser perquè la cortina de fum d’Undiano Mallenco ja s’estava diluint i en necessitaven una altra que la substituís i els permetés seguir parlant de coses alienes al seu penós joc i a les seves evidents mancances? Tapar les vergonyes pròpies desviant l’atenció és una pràctica força habitual en el Madrid i un recurs cada cop més utilitzat en un equip que flirteja massa sovint amb la mediocritat. 

I vull acabar amb una felicitació personal (i sentida) a Mourinho i Bale per haver estat nominats als premis FIFA d’aquest any. A Mourinho per tots els títols que ha guanyat aquesta temporada (i les anteriors) i a Bale perquè si no li donen la pilota d’or, té els diners del seu milionari fitxatge per comprar-la. 

Enhorabona a tots plegats.

Un peu davant de l'altre

Un país que es mou 

La festa dels “súpers” desborda la capacitat de l’Estadi Olímpic. Més de 330.000 persones pugen a Montjuic. Es col•lapsa la Ronda i els accessos a la muntanya. Un èxit total que supera les previsions més optimistes. 

Què cony ens passa? Què li passa a aquest país que no sap estar-se a casa? La Via cap a la independència va omplir els carrers i les carreteres amb prop de dos milions de persones. El Festival de Sitges ha venut més de 54.000 entrades i ara, el Club Super 3, peta Montjuic amb quasi 350.000 persones. 

Un país que es mou. Un país que sap que vol. Un país que sap on vol anar. Un país que té pressa.

El nadador

No és Burt Lancaster, és Cristiano Ronaldo

La ressaca 

El Clàssic m’ha reservat quatre perles que no vull deixar de compartir. La primera, les recents declaracions de Iker Casillas sobre Undiano Mallenco: 

“Es un gran árbitro. Creo que hizo un arbitraje maravilloso. Tenemos un grandioso recuerdo todos los madridistas. Y, en ese sentido, siempre que le veo le saludo y le doy un abrazo. Siempre le estaremos agradecidos” 

La segona, el record de la rotunda afirmació de Florentino Pérez fa només uns mesos: 

“Con Mourinho, el Madrid tiene al mejor entrenador del mundo” 

La tercera, comprovar, en viu i en directe, que Bale val el que s’ha pagat per ell i que està cridat a ser el millor jugador del món aquesta mateixa temporada. 

I la quarta, la descoberta de les noves habilitats com a “piscinero” de Cristiano Ronaldo. Tota una revelació en un esportista cada cop més complert, renaixentista i pluridisciplinari.

La millor via

Vamos a contar mentiras tra-la-rá 

A Madrid diuen que l’àrbitre els hi va robar el partit. A Madrid diuen que la càrrega a Ronaldo va ser un penal indiscutible. A Madrid diuen que la trepitjada a Cesc és producte de la imaginació i que mai va existir. A Madrid diuen que el Madrid va portar la iniciativa del partit. A Madrid diuen que l'àrbitre va estar molt bé perdonant-li la segona groga a Sergio Ramos. A Madrid diuen que Di Maria és un jugador noble que mai es tira i mai fa comèdia. A Madrid diuen que aposten per un joc creatiu amb Pepe, Sergio Ramos, Khedira i Bale. A Madrid diuen que Bale és millor jugador que Neymar. A Madrid diuen que Carletto és l’entrenador que l’equip necessita. A Madrid diuen que Sergio Ramos és un pivot de garanties al nivell de Sergio Busquets. A Madrid diuen que el Madrid no perdria mai si no fos per motius aliens al seu control. A Madrid diuen que el Madrid sempre guanya per mèrits pròpis i quan perd, sempre és per culpa de l'àrbitre, del calendari, de la pluja, de la conjunció dels planetes, de la mala sort, del mal d'ull o de la intervenció de la CIA.

A Madrid diuen que Espanya és un país que existeix des de fa tres mil anys. A Madrid diuen que Catalunya no és solidaria amb Espanya. A Madrid diuen que Catalunya rep els diners que li corresponen. A Madrid diuen que Catalunya no pateix espoli. A Madrid diuen que a Catalunya es fan les inversions que toquen i que estan per damunt de la mitjana estatal. A Madrid diuen que a Catalunya se li respecta la llengua i la seva idiosincràsia. A Madrid diuen què Espanya no és bel•ligerant amb Catalunya. A Madrid diuen que Catalunya és desagraïda amb Espanya. A Madrid diuen que Catalunya no té una història pròpia i aliena a Espanya. A Madrid diuen que Catalunya no va ser annexionada a Espanya per la força de les armes. A Madrid diuen que a Catalunya sempre se li han respectat les seves lleis i les seves institucions. A Madrid diuen que Catalunya és Espanya i sempre ho ha sigut i sempre ho serà. 

A Madrid diuen moltes mentides i ja no se’ls creu ningú. Per il•lustrar-ho, acabarem amb un clàssic del cançoner espanyol: 

Ahora que vamos despacio 

Canción infantil popular española

Ahora que vamos despacio, 

ahora que vamos despacio 

vamos a contar mentiras, ¡tra-la-rá!, 

vamos a contar mentiras, ¡tra-la-rá!, 

vamos a contar mentiras. 

Por el mar corren las liebres, 

por el mar corren las liebres 

por el monte las sardinas, ¡tra-la-rá!,

por el monte las sardinas, ¡tra-la-rá!, 

por el monte las sardinas. 

Mi abuelo tenía un peral, 

mi abuelo tenía un peral 

criando ricas manzanas ¡tra-la-rá!, 

criando ricas manzanas ¡tra-la-rá!, 

criando ricas manzanas.
…. 

Nota: fixeu-vos com repeteixen la mentida tres vegades perquè la idea penetri i es converteixi en una falsa realitat. Tàctica. Pura tàctica.

Poca defensa