Sortir de la crisi. Sortir d’Espanya. La clau és sortir. 

Quina pesadesa! Quin avorriment! Quina ceguesa, per no dir, quina demagògia i quina manca d’intel•ligència política. Estic cansat de sentir que els independentistes, aquells que volem la sobirania del nostre país, no estem al cas del que realment preocupa al carrer. Que la gent, diuen els sotmesos a Espanya, no està per aventures independentistes i si per resoldre els greus problemes quotidians de la crisi. Que els independentistes prioritzem els nostres objectius utòpics (ja els hi agradaria que fossin utòpics) en comptes d’ocupar-nos de l’atur, de la creixent pobresa, de la desesperació, de les dificultats econòmiques,...Aquests espanyolistes no entenen res. O no ho entenen o es fan l’orni. Com pretenen que ens ocupem de gestionar uns recursos que no tenim? Com pretenen que fem front a la crisi, a l’atur, a la desesperació, sinó tenim les eines per fer-ho? Com podem actuar en el dia a dia, prendre mesures per reactivar l’economia, per ajudar les empreses, per crear llocs de treball si els òrgans de decisió estan a Madrid? Què no s’adonen, els ineptes espanyolistes, que és justament a partir de la independència que podrem actuar amb les mans lliures per afrontar tots aquests problemes? Que no ho veuen? O, potser, no ho volen veure? Amb la plena sobirania tindrem molts més recursos dels que tenim ara i, encara més important, la capacitat de gestionar-los. Si ho fem millor o pitjor, ja es veurà. Però el que no es pot negar és que, evitant l’espoli per part d’Espanya i amb més diners a la caixa, podrem estalviar-nos retallades i posar les bases per a una ràpida sortida de la maleïda crisi. L’economia no és el principal argument per a la independència, però n’és un d’ells.