Perduts a l’espai 

Quines contradiccions! Està científicament argumentat que amb un extraterrestre, en el supòsit que existís, ens podríem entendre amb matemàtiques, perquè és la llengua franca de l’univers. Tan se val que l’alienígena estigués fet d’una altra matèria i escrigués algoritmes diferents als nostres, però seguiria sent matemàtica i l’entesa estaria garantida. Que diferent, alhora, la relació que tenim amb els nostres veïns. Individus, suposadament, de la mateixa espècie, però amb un llenguatge incomprensible que fa impossible la comunicació i, encara més, la comprensió. Quin contrasentit tan irracional! Essers del mateix planeta, morfològicament iguals i sota els mateixos cicles lunars, que són incapaços de que les mateixes sumes els hi donin els mateixos resultats. Espanya és per a Catalunya una nebulosa a l’extrem més allunyat de la galàxia més remota. Un conjunt d’extraterrestres fora de l’univers matemàtic i, per tant, amb irresolubles problemes d’entesa. No hi ha res a fer. Per molts càlculs de probabilitats que elaborem, per moltes equacions de segon grau que resolguem, per moltes incògnites que aclarim, res serà suficient per establir una comunicació mínimament satisfactòria. I no ho serà, perquè la llengua franca d’Espanya no és la matemàtica universal, sinó el balbuceig inconnex d’abans del big bang.