Madrid em mata? No. Madrid m’avorreix 

Si el tot el futbol que hi ha a la capital d’Espanya és el que es va poder veure ahir entre el Real i l’Atletico, ja s’ho poden fer mirar. El segon i tercer classificat de la lliga ens varen castigar amb un espectable lamentable que deixa en evidència la gran distància de qualitat, d’essència i de conceptes que hi ha en aquests moments entre el Barça i els seus immediats perseguidors. Uns perseguidors que entenen i practiquen el futbol com un joc primari, sense cap mena de bellesa i avorrit fins la saturació. Un Atletico deplorable, hiperexcitat, sense recursos, ni arguments, va ser un joguet (una vegada més) en mans d’un Real rudimentari i molt previsible. Dos equips que pretenen ser l’alternativa a l’excel•lència del Barça i que, com va quedar en evidència ahir, no són més que una caricatura d’allò que aspiren abastar. Real i Atletico, Atletico i Real, tan se val l’ordre, ens varen mostrar sense pal•liatius les seves vergonyes, les seves carències i la seva particular visió d’un esport que, en els seus peus, grinyola i exaspera. Que es pot esperar d’un equip com el Madrid dirigit per un tècnic al que només interessa la seva projecció personal? Un equip fet a imatge i semblança del seu entrenador al que no li val una altra cosa que no sigui el resultat per engreixar el seu currículum i engrandir la seva llegenda. Un equip sense esquema, ni patró de joc i que fa del badall el seu bé més preuat. Sobre l’Atletico, no cal estendre’s gaire. Ahir va quedar tot dit i molt clarament dit. Pretendre que una persona com Simeone (jugador exemplar i força creatiu) sigui un bon entrenador i faci un futbol acceptablement atractiu és com demanar que plogui cap a dalt o Espanya prengui una sola decisió intel•ligent. Res a fer. El Real està a onze punts del Barça i l’Atletico a sis, però en futbol estan, tots dos, a anys llum del millor equip del món.