“Artistes” prescindibles 

En un article a La Vanguardia, el periodista José Antonio Zarzalejos ens fa una declaració de bones intencions manifestant-se obertament apassionat del teatre i de totes les companyies catalanes que treballen o passen per Madrid, per a continuació, utilitzar aquesta prèvia per retreure-li a Toni Albà el seu posicionament contra la Carmen Machi. 

Toni Albà va fer un comentari en calent que desprès va matisar i que responia a una opinió personal com a resposta a una altra opinió personal que atacava frontalment el dret a decidir d’un poble. Carmen Machi es va mullar signant un manifest amb un contingut molt clar i, en conseqüència, ha de ser responsable de les seves decisions i dels seus actes. Carmen Machi pot expressar públicament el seu pensament polític, de la mateixa manera que Toni Albà pot expressar els seus gustos teatrals i manifestar públicament als teatres que pensar anar i als que no hi anirà. Toni Albà s’ha posicionat clarament a favor d’ERC i, per tant, també és susceptible de totes aquelles crítiques que li puguin ploure. Però entre la Carmen Machi i el Toni Albà hi ha una petita gran diferència. Mentre el segon està a favor de la llibertat d’un país, si més no, de propiciar una consulta democràtica perquè es defineixi, Carmen Machi, mitjançant un manifest ofensiu (que se suposa ha llegit), li nega aquest dret. Davant de qualsevol acció hi ha una reacció i no podem pretendre ignorar el seu contingut, la seva intenció i el seu objectiu. No li podem demanar a Toni Albà que se’n vagi a veure com la Carmen Machi fa de zorra en un escenari com si res no hagués passat. De la mateixa manera que jo no llegiré mai Vargas Llosa o Félix de Azúa, ni aniré a xerrades de Fernando Savater, ni veuré pel•lícules de la Leni Reifenstahl, ni perdré el temps assistint a un “muntatge” d’en Boadella. Un no pot ignorar l’artista, però encara menys, la persona que s’amaga darrera el suposat artista. 

Senyor Zarzalejos, amb tot el respecte que em mereix, pot estar tranquil i seguir gaudint de les companyies teatrals que treballen a Madrid perquè no han negat mai, ni mai ho faran, el dret dels espanyols a ser el que ells vulguin ser. Així de senzill.