Pericos hiperexcitats

M’agrada i m’agrada molt, la grada de Cornellà. És tot un espectacle al que no vull renunciar i del que se’n treu petroli amb una regularitat encomiable. Ahir, sense anar més lluny, en el partit que enfrontava els pericos contra el Saragossa, aquesta grada que em té robat el cor, es va dedicar a criticar els horaris (jugaven a les 9) i de passada al Barça, sempre al Barça. Vingui o no vingui a compte, per als pericos és un referent que els hi aguanta la ploma i els justifica essencialment. El Barça és la seva raó de ser i sempre està present en les seves oracions, pregaries, lletanies i desficis. Clar que, davant l’absència d’espectacle, en alguna cosa s’han d’entretenir. És del tot comprensible i disculpable que el personal fugi d’una realitat decebedora i es distregui amb la primera cosa que els hi passi pel cap o tinguin a mà, perdó, a l’ala. El Barça és un recurs de primera magnitud i un comodí que sempre funciona. Ficar-se amb el Barça, posar-lo a parir és un esport que, a la vista de la dedicació i la insistència que hi esmercen, diria que els hi agrada més que el mateix futbol, per al que, per cert, no estan gaire dotats. "Estamos hasta los huevos del Barça", es podia llegir a Cornellà mentre afilaven el bec. No podia ser d’una altra manera, els pericos, com qualsevol au de ploma, es reprodueixen per ous i en els ous hi tenen la personalitat. M’encanta veure’ls obsessionats amb el Barça mentre el Saragossa, que va per feina, els hi birla els tres punts i els deixa amb el cul a l’aire. En el pecat està la penitència.