Contra els fantasmes

En la dècada dels anys trenta del segle passat, la productora Universal Pictures, es va destacar per una sèrie de pel•lícules dedicades als monstres “universals” que marcarien una època, s’ancorarien en els nostres cervells i acabarien sent llegenda. Personatges com Dràcula, l’Home Llop, Frankenstein,…es varen convertir en una icona cultural i en la font primigènia dels nostres terrors infantils. Els originals, i una interminable lletania de seqüeles, varen omplir les nostres tardes de cinema i les nostres nits d’ombres. Un fenomen en paral•lel a l’aparició dels monstres va ser la seva parodia. Aquells entranyables (ara) personatges varen generar un antídot humorístic tan brillant i antològic com el propi model que ridiculitzava. Causa i efecte. Per defensar-se del terror, la comèdia. Els monstres esdevenien així, caricatures recognoscibles en mans de pallassos que desmuntaven el mite. 

El terror, i els seus personatges característics, sempre han estat una font d’inspiració per als estudis sociològics per la seva estreta relació amb el comportament humà. Cada temps té els seus monstres, els seus fantasmes, les seves representacions malignes i els seus terrors, més o menys, versemblants. La globalització ha ajudat a la creació de monstres universals, però, curiosament, han proliferat arreu innombrables monstres locals adaptats perfectament al seu entorn i amb las peculiaritats pròpies dels seu àmbit geogràfic. Tothom té els seus monstres casolans, els seus fantasmes particulars. Tothom els té, i els té identificats. Només cal trobar els pallassos que, mitjançant la parodia i la caricatura, ridiculitzin les seves monstruositats.