El compte enrere

Falten 11 dies

 Contra els fantasmes

En la dècada dels anys trenta del segle passat, la productora Universal Pictures, es va destacar per una sèrie de pel•lícules dedicades als monstres “universals” que marcarien una època, s’ancorarien en els nostres cervells i acabarien sent llegenda. Personatges com Dràcula, l’Home Llop, Frankenstein,…es varen convertir en una icona cultural i en la font primigènia dels nostres terrors infantils. Els originals, i una interminable lletania de seqüeles, varen omplir les nostres tardes de cinema i les nostres nits d’ombres. Un fenomen en paral•lel a l’aparició dels monstres va ser la seva parodia. Aquells entranyables (ara) personatges varen generar un antídot humorístic tan brillant i antològic com el propi model que ridiculitzava. Causa i efecte. Per defensar-se del terror, la comèdia. Els monstres esdevenien així, caricatures recognoscibles en mans de pallassos que desmuntaven el mite. 

El terror, i els seus personatges característics, sempre han estat una font d’inspiració per als estudis sociològics per la seva estreta relació amb el comportament humà. Cada temps té els seus monstres, els seus fantasmes, les seves representacions malignes i els seus terrors, més o menys, versemblants. La globalització ha ajudat a la creació de monstres universals, però, curiosament, han proliferat arreu innombrables monstres locals adaptats perfectament al seu entorn i amb las peculiaritats pròpies dels seu àmbit geogràfic. Tothom té els seus monstres casolans, els seus fantasmes particulars. Tothom els té, i els té identificats. Només cal trobar els pallassos que, mitjançant la parodia i la caricatura, ridiculitzin les seves monstruositats.

El compte enrere

Falten 12 dies

Moviment entre pauses

FC BARCELONG

Un aprèn amb el temps que les coses no són perquè sí. Que no passen perquè han de passar i prou. Si t’entretens en gratar una mica la superfície del que no entens, trobaràs, amb poc esforç, un motiu per a cada cosa i una última raó que ho acaba explicant. Que el Barça hagi regalat la Super-copa d’Espanya a un Madrid inferior, no ha estat producte de la casualitat, ni de la generositat, ni de la indolència, ni molt menys d’un accident. La dació del Barça ha estat una estratègia ben calculada i encara millor planificada. De vegades, i aquest és el cas, cal renunciar a un èxit menor per aconseguir-ne un de més gran i de més rotund. Sabem que Mourinho es conforma en guanyar un títol cada Temporada i que no el repeteix a la següent. Doncs amb aquesta certesa al Barça només li quedava oferir-li al Madrid la Super-copa en safata de plata perquè, amb un títol al sarró, el portuguès ja es donaria per satisfet, apaivagaria la seva vanitat i aconseguiria el que aconsegueix cada any. Si hem de fer cas a Mourinho (cosa que dol), aquest és un títol menor i no s’ha cansat de repetir-ho per activa i per passiva. El Barça ho ha tingut clar des del primer moment: cedir una engruna i acabar per menjar-se el pa. Que Mourinho continuï al Madrid és, ara per ara, una de les millors coses que li pot passar al Barça. Per cert, Thomas Weber, historiador alemany, acaba de publicar un llibre on descriu Hitler com a un arter, mentider, manipulador, obsessiu, megalòman i un orador convincent. Us sona?

El compte enrere

Falten 13 dies

Associació comercial: sex shop&correos

La xocolata

Un dels més gustosos plaers quotidians, que sembla haver caigut en desgracia darrerament, és la ingesta de xocolata. L’obsessió per la imatge corporal ha estigmatitzat la xocolata fins a extrems injustificables. D’aquí l’oportunitat dels estudis fets per la doctora Beatrice Golomb que desmenteixen científicament la relació entre la obesitat i la xocolata. El treball de la Universitat de San Diego no es queda només en aquest aspecte i, sortosament, va més enllà. “No significa que menjar la quantitat de xocolata més gran imaginable sigui beneficiós, sinó que menjar xocolata amb certa freqüència pot resultar favorable per a la salut” diu Golomb. L’excés, com sempre, és el veritable problema de qualsevol cosa. Però, d’aquí, a exiliar la xocolata de la nostra dieta, hi ha un abisme. De totes les formes existents de xocolata, la més adient és la negra, perquè conté el percentatge més alt de cacau i menys quantitat de greixos i sucres. Són coneguts, i reconeguts, els efectes euforitzants de la xocolata, la capacitat de fer-nos feliços mitjançat l’alliberament d’endorfines (hormona de l’alegria) i d’una substància anomenada feniletilamina de la família de les amfetamines que és un estimulant natural. Però el que no es coneix suficient, i els estudis científics ens ho desvetllen, són els seus efectes antioxidants i anticoagulants que mantenen baixa la tensió arterial i rejoveneixen les cèl•lules. I una curiositat d’última generació: la xocolata també és bona pel refredat i la tos, gràcies a una substància activa anomenada teobramina que és infinitament superior a la codeïna dels xarops, i sense els efectes secundaris que tenen aquests. En fi, és d’agrair que la ciència surti al rescat dels plaers tradicionals i avali allò que el nostre cervell (i paladar) tenien molt clar.

El compte enrere

Falten 14 dies

 

Pitets

Nous antibiòtics 

Entre la classe política, una classe que progressa inadequadament, es poden distingir dos perfils ben diferenciats: els líders (pocs) i els que es limiten a ocupar un càrrec (l’immensa majoria). Els líders són aquells que volen transcendir i als que els preocupa (i ocupa) la seva influència sobre l’entorn. Un líder actua més en funció del col•lectiu que no pas dels seus propis interessos i posa en l’exercici de la seva activitat tots els recursos per convèncer, i/o, en el pitjor dels casos, caure en l’intent. A l’altre extrem de la classe, emparats per la mediocritat, trobem el gruix d’aquesta malformació social: els polítics de càrrec. Polítics per als que, l’únic objectiu raonable, és mantenir-se en el càrrec el màxim de temps possible sense atendre, ni als seus representats, ni als successius, desitjables i exigibles canvis. Polítics d’ofici, reclosos en palaus de mirall (no de vidre) i aïllats en perfecta estanquitat del món que els envolta i els paga. El líder és una febrada sobtada i que, per la seva intensitat i passió, és de curta durada. O desapareix per la pressió de la medicina o acaba amb la vida del malalt. En canvi, el polític d’ofici, aquell que es limita a ocupar un càrrec, és com una febrícula, discreta però permanent i que, per les seves característiques, s’acaba fent resistent als antibiòtics, provocant una molesta, llarga i desesperant agonia al malalt. Necessitem urgentment nous fàrmacs com l’aire que respirem o, encara millor, com l’aire que cada cop ens costa més respirar.

El compte enrere

Falten 15 dies

Inofensiu?

Fer por

Us heu preguntat alguna vegada perquè, a les pelis de terror, l’esser maligne triga 90 minuts en fer tot allò que, pels seus atributs, està perfectament capacitat per fer en els primers 5 minuts de metratge? Ho fa conscientment per fer-nos patir, per jugar amb la nostra paciència i tensar-nos els nervis fins a l’extrem? O el sobrevalorem i, senzillament, és un inepte? Ho fa per donar-nos temps a consumir el gibrell de crispetes i la coca-cola XXL? És, el monstre de torn, una ànima sensible i curosa que no gosa interrompre els jocs adolescents de la parella de la darrera fila? Perquè li costa tant anar al gra i pelar-se a la nena mona a les primeres de canvi? Com enyoro la contundència, el llenguatge directe i l’anar per feina de Psicosi on, als vint minuts dels crèdits, la protagonista ja estava criant malves. Hitchcock ho va tenir sempre molt clar. El veritable terror no és passar por mitjançant ensurts més o menys imaginatius, el veritable terror és carregar-se a la noia de la pel•lícula i acabar-te identificant amb el monstre.

Trencar l'ou

Una granja entre Cornellà i El Prat

Pericos hiperexcitats

M’agrada i m’agrada molt, la grada de Cornellà. És tot un espectacle al que no vull renunciar i del que se’n treu petroli amb una regularitat encomiable. Ahir, sense anar més lluny, en el partit que enfrontava els pericos contra el Saragossa, aquesta grada que em té robat el cor, es va dedicar a criticar els horaris (jugaven a les 9) i de passada al Barça, sempre al Barça. Vingui o no vingui a compte, per als pericos és un referent que els hi aguanta la ploma i els justifica essencialment. El Barça és la seva raó de ser i sempre està present en les seves oracions, pregaries, lletanies i desficis. Clar que, davant l’absència d’espectacle, en alguna cosa s’han d’entretenir. És del tot comprensible i disculpable que el personal fugi d’una realitat decebedora i es distregui amb la primera cosa que els hi passi pel cap o tinguin a mà, perdó, a l’ala. El Barça és un recurs de primera magnitud i un comodí que sempre funciona. Ficar-se amb el Barça, posar-lo a parir és un esport que, a la vista de la dedicació i la insistència que hi esmercen, diria que els hi agrada més que el mateix futbol, per al que, per cert, no estan gaire dotats. "Estamos hasta los huevos del Barça", es podia llegir a Cornellà mentre afilaven el bec. No podia ser d’una altra manera, els pericos, com qualsevol au de ploma, es reprodueixen per ous i en els ous hi tenen la personalitat. M’encanta veure’ls obsessionats amb el Barça mentre el Saragossa, que va per feina, els hi birla els tres punts i els deixa amb el cul a l’aire. En el pecat està la penitència.

Vigència? Plena vigència

Se me'n fum

Madonna

Madonna provocadora? Madonna és molt més que una simple cantant. Madonna és una persona compromesa que no es limita a muntar espectacles musicals arreu del món. Madonna està per la tolerància, la llibertat, i el respecte a l’elecció sexual de cada individu. Madonna podria viure tranquil•lament de la seva professió sense involucrar-se en polèmiques, ni prendre partit a favor de causes “perdudes”. On és la polèmica? Els polèmics són els intolerants i els que volen tenir sempre la raó. Els polèmics són aquells que no accepten altres opinions, ni comportaments que no siguin els seus. Els polèmics voldrien eliminar mig món, per desprès seguir depurant, fins l’extinció del gènere humà. La provocació no està en persones com la Madonna, la provocació està en tot aquell que no accepta la diferència i mataria en nom de la uniformitat de pensament i comportament. Perquè hem de ser tots iguals? I en el cas de ser-ho, perquè hem de ser iguals en ignorància, estupidesa, intolerància i fanatisme? Posats a ser iguals, no ho podríem ser en intel•ligència, coneixement, tolerància i equanimitat? Com deia Rafael Alberti: ¡A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar!

El preu just

Valor inicial

M ENTIDER

O BCECAT

U RTICANT 

R ESSENTIT 

I MMORAL 

N ARCISISTA 

H ISTRIÒNIC 

O MINÓS

Hi ha qui té valors i hi ha qui es mou només pel valor de les inicials.

E vero e ben trovato

Una, grande y libre

Qui es quedarà sense corda?

La conspiració

Vigila company, vigila. Potser no sóc la persona adequada per dir-t’ho, però vigila. Tu estàs dins i jo estic fora, però alguna cosa em diu que la teva perspectiva no és prou clara. Estàs massa a prop, massa tancat per abastar tot el camp i hi ha línies de fuga que et sobrepassen. La conspiració no és un instrument menyspreable si és justa i moral. Si els seus objectius són exemplars, necessaris per avançar i serveixen la raó. Però vigila company, vigila. No n’hi ha prou amb tot això. L’objectiu essencial de la conspiració, allò que la justifica i la fa reeixir, és l’èxit. No n’hi ha prou amb arguments, programes i certeses. S’ha de calcular i fer bons els càlculs. Tot el que no sigui guanyar és un fracàs i la penitència s’emportarà moltes esperances i generarà una paralitzadora frustració. No n’hi prou en saber el que es vol, cal saber amb el que es compte, quin són els companys de viatge i fins on s’està disposat a arribar. Els focs artificials estan molt bé per a les festes majors i per a les celebracions tradicionals, però desprès del soroll, la llum i el fum, no queda res, millor dit, només queda la canya cremada perduda en el no res. Vigila company, vigila. Tens el meu reconeixement i el meu respecte, per això no et vull veure desmanegat en un racó, havent reforçat allò que volies combatre.

Amb el cervell al cul

El món al revés

Què el Comitè de Competició sancioni a Villa per mostrar una camiseta en agraïment a la seva dona i a les seves filles immediatament desprès de marcar el gol en el seu retorn en un partit oficial, dóna la justa mesura de la seva incompetència. Que fets com aquest tinguin un càstig increïble i trepitjades com la de Pepe a Messi o agressions com la de Mourinho a Tito Vilanova quedin impunes és una clara demostració de com funciona la justícia en aquest país i quin és el perfil dels seus jutges. No anem bé. Definitivament, no anem bé.

Plom a les ales

La corretja de WikiLeaks

És Gran Bretanya un estat democràtic? És Suècia un estat democràtic? Són els Estats Units un estat democràtic? Si ho són, i sembla que si, donada la seva llarga trajectòria que els avala, doncs perquè es dubta de la seva justícia? En el cas Assange , l’únic que reclamen Gran Bretanya i Suècia és, no condemnar-lo directament com segurament faria l'Equador si el cas fos a l’inversa, sinó, senzillament, poder-lo jutjar pels delictes dels que se l’acusa. Els països democràtics tenen lleis que s’han de complir i uns òrgans de Justícia per determinar la innocència o culpabilitat de les persones, i en això es basa el dret. Ningú es pot acollir a la impunitat i eludir la seva responsabilitat i/o la seva conducta impròpia. Si Assange és innocent o culpable, han de ser els òrgans competents per decidir-ho els que assumeixin la investigació i formulin el veredicte. Ningú, encara que es digui Assange, pot viure al marge de la Llei. És irònic que sigui, justament Correa, el president de l’Equador, qui vulgui donar lliçons de democràcia a països gens dubtosos de ser-ho. I, que sigui el mateix Correa, el que es presenti davant del món com a defensor dels drets humans i de les llibertats, en general, i de la llibertat de premsa, en particular. Si Assange és innocent, que no ho dubto, ha de poder explicar-ho al món amb el mateix tarannà i transparència amb la que va fundar WikiLeaks.

De sol (lació) a sol

Mira-ho be

Menteixen més que parlen

Ja han passat uns dies de la cloenda dels Jocs Olímpics de Londres i em ve de gust fer un petit anàlisi dels resultats i certificar, com era previsible, el fracàs de la delegació espanyola en la seva veritable dimensió. Si bé és cert que el ranking general (l’absolut) col•loca a Espanya en el lloc 21, no és menys cert que el recompte no es correspon a l’autèntica realitat quan s’avaluen tots i cadascun dels paràmetres que hi intervenen. Al marge dels països, que en números generals han aconseguit més medalles que Espanya, hi ha un factor que no es té en compte i que és, no ja important, sinó transcendental per una ajustada valoració: el tant per cent d’èxit.

Quants atletes ha desplaçat la delegació espanyola i quin rendiment li ha tret? Amb la considerable xifra de 295 participants s’han obtingut només 17 medalles, per sota del 6%. El balanç, a la vista de l’estadística, no deixa lloc al dubte. Al marge de tots els països que li han passat per davant en la classificació final, cal afegir tots aquells països que amb una representació infinitament més modesta han obtingut millors resultats.

Romania amb 103 participants ha aconseguit 9 medalles, quasi un 9%. Azerbaijan, amb la meitat que Romania (53) n’ha aconseguit 10, només una medalla d’or menys que Espanya i un 19% d’èxit. Colòmbia, sense anar més lluny, amb una participació de 109 atletes ha obtingut 8 medalles, més del 7%. Kenia, un país del tercer món, amb 50 participants, n’ha obtingut 11, un impressionant 22% (un dels percentatges més alt d’èxit). Etiòpia, la deprimida Etiòpia, amb la ridícula xifra de 35 atletes ha aconseguit 7 medalles, 3 d’elles d’or (igual que Espanya), amb un esplèndid 20%. Fins i tot Mongòlia i Trinidad i Tobago, amb 29 i 31 participants respectivament han aconseguit una estadística superior a la d’Espanya amb 5 i 4 medalles. Bahrein, si, si, Bahrein, amb tan sols 12 atletes s’ha fet amb el botí d’una medalla, més d’un 8%. I, finalment, la petita illa de Granada, amb una família de 10 persones també ha aconseguit una medalla, un valuós 10%.

Tot això sense entrar a valorar la composició de l’equip espanyol, l’adscripció dels atletes participants i el pes específic dels catalans en la forçada delegació. En fi, una nova ocasió per mostrar al món l’autèntica cara de l’esport espanyol immers en un autèntic i desconcertant engany universal.

L'estratègia de la por

Pagar pel que es veu

Cançó de matinada

“Ara jo jugo de matinada quan la vila és adormida encara...” Ha començat la Lliga per a l’Espanyol. I ho ha fet amb un dels, segurament, partits més llargs de la seva història (avorrits no, perquè ho són tots). Va començar un dissabte i va acabar un diumenge. Va començar malament, perquè no volien jugar de nit i va acabar pitjor, perquè varen perdre de matinada. Està clar que el futbol és un joc per als desperts, per als que no s’adormen i aconsegueixen mantenir la vigília durant més estona. L’Espanyol més preocupat pels horaris i pels diners que li neguen, va acabar per donar-li la raó, un cop més, a aquells que opinen que no es mereix res més del que li tenen assignat. Segons dades de Canal+, l’audiència del partit va estar sota mínims durant tota l’emissió, només es va detectar un cert repunt cap als darrers minuts del matx, gràcies a les persones que van seure davant la tele preparades per veure la porno que feien a continuació. I és que la gent no és tonta i posats a veure espectacles indecents, millor quedar-se amb un que mostri pit i cuixa i que no et faci venir la son.

Ho faig per vosaltres

El monument a la Joana

Joana Ortega, vicepresidenta del Govern de la Generalitat ha anunciat, sense tallar-se un pèl, que de cara a la tardor hi haurà més retallades de personal i sous en les empreses públiques. La idea, no només és bona senyora Ortega, és, sense exagerar, el que li cal al país. Les empreses públiques han crescut desmesuradament, s’han convertit en monstres fagocitadors que esgoten els recursos públics i ens fan cada vegada més pobres. Retalli senyora Ortega, retalli de valent i que no li tremoli la mà. Només cal desitjar-li sort en encertar allà on posi la tisora: directors generals, directors adjunts, adjunts dels directors adjunts, secretaris dels adjunts del directors adjunts, consellers delegats i delegats dels consellers, presidents dels comitès de direcció i secretaris dels presidents de direcció i secretaris dels secretaris del presidents de direcció i el que els hi llegeix la premsa. Retalli senyora Ortega, buidi tot el que és sobrer, insostenible i desmesuradament car. Faci net d’una vegada per totes i el país se’n sortirà. Em comprometo, en reconeixement als seus serveis, a fer-li un monument al Parc del Fòrum. I no s’amoïni pels diners, ho farem amb una col•lecta popular, que és com s’acaba pagant tot.

És de burro, demanar-li a un burro,

 que no sigui un burro i,

 en conseqüència, que no faci el burro

Animal de ploma

En el món maniqueu en el que ens movem, és just reconèixer que l’Espanyol és un mal necessari, tant, que si no existís l’hauríem d’inventar. En la partida entre bons i dolents, els pericos donen molt de joc (no precisament futbolístic) i les seves aportacions a la part fosca del comportament humà sempre han tingut una especial rellevància. Què seria de nosaltres sense els altres, del blanc sense el negre, del dolç sense l’amarg, de la llum sense la foscor, del bé sense el mal,...? L’existència de l’Espanyol fa que moltes coses, en contraposició, prenguin el seu valor real i destaqui la seva veritable dimensió. Que entre la llarga llista d’entitats col•laboradores del Gran Festival #Catalunya Llibertat celebrat fa unes setmanes a la Devesa de Girona no aparegués el nom de l’Espanyol, és un clar exemple (un més) de quin és el lloc de cadascú i a quin costat del carrer s’ha triat estar. Encara recordo aquell inversemblant: “l’Espanyol, un equip català de futbol” Para mear y no echar gota, que dirien els castellans. De la mateixa manera que recordo aquell fracassat intent de dur la senyera a la camiseta. Accions, totes elles, preses amb la intenció de tranquil•litzar una mala consciència, producte d’una inadaptació a l’entorn i a la realitat que els hi ha tocat viure. L’Espanyol s’enganya adoptant postures que no li són pròpies i faria bé en fer les paus amb la seva idiosincràsia. Els accidents, les malformacions i els errors sempre han existit i sempre existiran, per molt que es vulguin amagar darrera un, aparentment inofensiu, animal de ploma.

No tots els forats són finestres

Música a l’alba

Tot apunta que el Barça més musical de la història, el Barça simfònic dels darrers anys, està a punt d’incorporar un nou talent a la seva virtuosa orquestra. Tot sembla indicar que Song, Alex Song, serà la nota escollida perquè la partitura de la propera temporada soni encara més afinada i brillant. Si la cosa s’acaba concretant, es podrà convenir en l’oportunitat, l’olfacte i la coherència dels encarregats de la tria en escollir un element harmònic que no desentoni en el conjunt i, amb ell, ampliar els registres per accedir a noves sonoritats. Nova temporada, nou projecte, nou entrenador i una nova cançó per apropar-nos a l’alba més lluminosa.

Llum a l'altre costat

Si Espanya fos Suècia, ens lluiria més el pèl

Si un dia com avui de l’any 1905, Noruega es va independitzar de Suècia, que impedeix que Catalunya faci el mateix amb Espanya? El que ara sembla absolutament “normal” i està perfectament integrat en l’imaginari col•lectiu, fa només 110 anys era una situació inimaginable, insostenible, quimèrica i utòpica. El millor del cas, però, va ser que la declaració d’independència unilateral (faltaria més) per part de Noruega va ser acceptada pacíficament per Suècia. És a dir, la sang no va arribar mai al riu. Clar que estem parlant de dos països civilitzats. Dos societats que, ara fa cent anys, ja es trobaven en un estadi infinitament més avançat que la plistocènica Espanya de l’actualitat. És ben curiós, i lamentable per a nosaltres, com l’evolució ha funcionat a diferents velocitats amb resultats diametralment oposats.

Here, here, here

Nina de cantonada

La sal de la terra

“La sal de la terra” és un magnífic clàssic de l’any 1954 que, arrel d’una vaga de miners a Nou Mèxic, ens mostra els conflictes socials de l’època i la decisiva participació de les dones (la sal de la terra) en els incidents. Amb aquesta referència vull destacar el significat en positiu que tenia la sal i la fama, merescuda, de ser un element determinant per a la vida. Ara resulta que la ciència ha confirmat allò que la saviesa popular fa centenars d’anys ja sabia: la sal (el clorur de sodi) és un nutrient fonamental i imprescindible per al cos humà. Els estudis que s’han realitzat als EEUU (com quasi tots) no es limiten a desestigmatitzar la sal, sinó que van més enllà, afirmant que la sal no només és essencial per a la vida, sinó que també ho és per garantir una bona salut. Els mateixos estudis han aprofundit en els efectes de la sal sobre els problemes cardiovasculars i han conclòs que les persones amb dietes baixes en sal tenien quatre vegades més atacs de cor que les persones amb dietes normals. Uns resultats que tornen les coses al seu lloc i fan que la sal recuperi el prestigi que no hauria d’haver perdut mai. La sal és un element bàsic per a la vida, com ho varen ser aquelles dones de Nou Mèxic per als seus homes, els seus fills i el futur de la Humanitat.

La cosa s'estén...

...com una reguera de pólvora

"Per què Gasol juga amb Espanya?"

-Una de les notes curioses de la final de bàsquet dels Jocs Olímpics entre Espanya i Estats Units va ser el adonar-se que molta gent s'estranyava que Gasol és espanyol.-

Aquesta notícia, apareguda avui en molts mitjans de comunicació, va ser un dels fets més comentats a les xarxes socials durant la disputa de la final de basquet a Londres i va desconcertar a una part important dels espectadors.

Ves per on que sigui noticia una cosa que jo fa temps que em pregunto i que no deixa de sorprendre’m. Per quins cordons, Pau Gasol, Marc Gasol, Joan Carles Navarro, Victor Sada,...juguen amb Espanya si no és el seu país? Han de ser els americans, amb la seva proverbial ignorància els que obrin la caixa dels trons i, amb aquella innocència de no haver trencat mai un plat, posin el dit a la nafra.

Ara sé que no estic sol. Em reconforta que els ciutadans de Kentucky, Alabama, Wyoming o Dakota del Sur donin crèdit a les meves teories i combreguin amb els meus criteris.

Diuen, i ho diuen fa temps, que el que Estats Units desconeix, no existeix. Espero que ara la cosa canviï i que la seva sorpresa faci la nostra sort.

Com una cuba

No vull pagar

Com a reclam, no està gens malament. Com a pràctica, en canvi, la cosa trontolla. Si es volen unes bones infraestructures, cal pagar-les. Via impostos directes o bé indirectes, però impostos a la fi. No es pot pensar en un país modern amb capacitat de millora si no es disposen dels recursos per dur-ho a terme. Una altra cosa és si els recursos es gestionen be o malament i si van allà on han d’anar a parar. Però tot el que fem, tot el que construïm, ens agradi o no, val diners. I els diners no cauen del cel (encara que algú els faci volar) i són absolutament necessaris pel progrés i la millora de la qualitat de vida. Si s’està en desacord amb la política dels impostos directes que cobren les autopistes catalanes, la solució no passa per arribar a un peatge i negar-se a pagar. L’únic que s’aconsegueix d’aquesta manera tan poc pràctica, és una sucosa multa que omple les butxaques de l’Estat i engreixa a les concessionàries. Per no pagar dos euros, n’acabes pagant 100. Un mal negoci per a la ja deprimida economia de l’insubmís. Optar per les carreteres de no pagament. Utilitzar vies alternatives mentre duri la protesta o, senzillament, no agafar el cotxe. Autopistes buides, benzineres buides, aquesta si que podria ser una solució eficaç i un sever càstig per als gestors que ens collen.

Coses que semblen, però no ho són

Anirem tots cap al cel 

Anirem tots cap al cel!

Que toquin les trompetes!

Anirem tots cap al cel

amb les mans ben netes!

No ens caldrà portar bastó,

ni sandàlies, ni sarró.

Tu, que estàs tan cansat,

tot d'un plegat

 trobaràs que has volat.

Anirem tots cap al cel!

Que toqui el bateria!

Anirem tots cap al cel

amb crits d'alegria!

Sonarà per tot el món

el so dolç d'un vibràfon,

quan toquem els estels.

Anirem tots cap al cel! 

Josep Maria Andreu - Lleó Borrell

Mirant per on trepitja

Els millors

Els millors futbolistes tenen un nivell més elevat d'un tipus d'intel•ligència que els permet processar una gran quantitat d'informació en molt poc temps per prendre la decisió correcta 'a posteriori', segons una investigació de l’ Institut Karolinska d'Estocolm (Suècia), publicada a la revista científica Plos One . La investigació s'ha centrat en les anomenades funcions executives del cervell. És a dir, la memòria de treball, la resolució creativa de problemes, la flexibilitat cognitiva i la inhibició d'impulsos. Els investigadors han comparat aquestes funcions en tres grups de voluntaris: jugadors de primera divisió de Suècia, tant d'equips masculins com femenins; jugadors de divisions inferiors, i persones de la població general que no juguen a futbol. La comparació s'ha basat en diferents tests, específicament dissenyats per avaluar aquestes capacitats de la ment. Els resultats mostren que els futbolistes de primera divisió solen tenir millors funcions executives que els de divisions inferiors, i aquests les tenen millors que la població general.

Un 5% privilegiat

Segons l'anàlisi estadística dels resultats, els jugadors de primera divisió formen part del 5% de la població que té millors funcions executives. Els futbolistes participants en l'estudi van ser seleccionats pels seus propis entrenadors, a qui es va demanar que no seleccionessin per a l'estudi els millors jugadors ni tampoc els suplents habituals. Els investigadors van analitzar també fins a quin punt les funcions executives influeixen en el rendiment dels futbolistes. Els resultats mostren que els jugadors que van obtenir millors resultats en els tests van ser els que, dues temporades més tard, van marcar més gols o realitzar més assistències. Segons els investigadors, unes bones funcions cognitives milloren el futbolista, en canvi, jugar a futbol amb prou feines millora les funcions cognitives. Per això, els investigadors suggereixen que es pot predir el potencial d'una jove promesa amb tests que avaluen aquestes funcions.

Al Parc Kruger, al vell mig de la selva, 

s'esforcen per fer-se entendre

En coma

...ves a fer puñetes ignorant... amb aquestes estupides lineas deixes molt que desitjar. CATALUNYA ES MES QUE UN CLUB IMBECIL ! a

Recullo un escrit enviat al blog i que per la seva profunditat, enginy i brillantor he cregut oportuna la seva publicació. No entraré a valorar el contingut, l’oportunitat i/o l’exactitud del missatge. Tot és opinable. El criteri és sobirà i absolutament respectable. M’aturaré, això si, en el valor d’una cosa aparentment tan insignificant com les comes. De com pot ser d’important una minúscula coma per a la comprensió del missatge i la seva efectivitat.

...puñetes ignorant? Si puñetes és plural, no haurien d’anar acompanyades d’uns ignorants en plural i no, d’un ignorant en singular? Són realment ignorants les puñetes? I si el que falta és una coma entre puñetes i ignorant? I si l’autor del brillant text volia, en realitat, enviar a fer puñetes a un ignorant? Aleshores la cosa pren sentit i es comença a entendre el significat de l’expressió. Tot per una coma, o millor dit, per l’absència d’una coma. Ara vosaltres ho veureu molt fàcil, però a mi m’ha costat arribar a aquesta conclusió i encara no estic segur d’haver-la encertat.

CATALUNYA ES MES QUE UN CLUB IMBECIL ! Tot això en majúscules per facilitar-me la lectura (és d’agrair), que no la comprensió. Què vol dir...un club imbecil? Catalunya, un club imbècil? Estimat anònim, jo diria que Catalunya és moltes coses, però d’això a titllar-la de club i a sobre, imbècil, em sembla molt atrevit, per no dir, irrespectuós. I si, amb el precedent anterior de comes invisibles, l’insigne autor el que pretenia era voler fer-li saber a un imbècil que Catalunya és més que un club? Pot ser inversemblant a primer cop d’ull, però jo no ho descartaria. Els escriptors vocacionals adquireixen, amb el pas del temps, una seguretat en si mateixos i un domini del llenguatge que els fa deliciosament críptics.

En fi, tot per dues miserables comes. Un signe gràfic que s’utilitza per fer una pausa breu en el discurs i fer-lo, a l’hora, comprensible.

Estimat autor, sense ànim d’esmenar-te la plana, hauries de practicar una mica més amb les comes. Comença per fer una pausa abans d’escriure, és a dir, posa una coma al principi del teu discurs i t’evitaràs, creu-me, un ridícul de punt i final.

Aparteu les criatures

Follies

Aquest cop no cal que us afanyeu. Per molta presa que us doneu, ja heu fet tard. Follies deixa els escenaris per, segurament i tal com estan les coses, no tornar. Un espectacle grandiós, excepcional i d’una qualitat insuperable que ha gaudit d’un èxit rotund de crítica i públic. Possiblement el millor musical dels darrers anys i amb la millor posada en escena que es podia aconseguir. Una festa per als sentits que ha deixat el llistó del teatre en general i del teatre musical en particular, en unes cotes d’excel•lència insuperables. Serà difícil, molt difícil, poder tornar a veure un muntatge en el que tots els seus elements encaixen a la perfecció i res sigui sobrer. Sondheim és un mestre, possiblement un dels millors autors teatrals de totes les èpoques i, en aquesta peça en concret, ha excel•lit. El llibret, el text, les cançons, la música, el ritme,...res grinyola, tot brilla. El muntatge de Mario Gas és una pura delícia. Una meravella únicament a l’abast dels escollits. Mario Gas ha fet, sense cap mena de dubte, els millors musicals del país i aquest últim ha estat la culminació d’una trajectòria impecable i, alhora, sublim. La tria dels actors i de les actrius ha sigut, també, una de les claus de l’èxit. Actors i actrius escollits amb tacte, encert i precisió quirúrgica que han defensat el text i les fantàstiques cançons amb una solvència i convicció excepcionals. Follies ha baixat el teló i, em temo que pel seu elevat cost, per sempre. Però l’empremta serà inesborrable. El record, l’espai del record, viu i s’alimenta d’episodis magistrals.

Utilitza la llengua

Reblar el clau

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir. 

Tenint en compte que ja som molts els que ens hem educat en català, Déu n'hi do, com el parlem, de malament. Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria)

Joc de cames

Pornografia futbolística

Començarà la lliga i començarà amb polèmica. Tot perquè a alguna ment lúcida se li ha acudit la idea de posar partits a les 11 de la nit. Els afectats, com no podia ser d’una altra manera, han posat el crit al cel queixant-se d’un greuge comparatiu i d’un tracte discriminatori injust. Tothom, alguna que altra vegada, ha comés l’error de veure partits (per dir-ho delicadament) de l’Espanyol, el Getafe, l’Almeria, el Racing,...Tothom els ha vist i, en conseqüència, tothom se’n pot fer una idea bastant exacta de la dimensió de la tragèdia. La decisió de la LFP és, per tant, una mesura en la bona línia, però que es queda curta en la seva idònia materialització. Els equips esmentats, i d’altres que no cal esmentar, no haurien de jugar a les 11 de la nit, ho haurien de fer, per decència i salut, en horari protegit. Si volem que els nostres nens i nenes creixin sans i estalvis, s’ha de fer tot el que estigui en les nostres mans per mantenir-los allunyats de la violència, la pornografia i el futbol que practiquen determinades bandes uniformades. Si prenem mesures dissuasòries i punitives per evitar el consum de tabac, l’abusiva ingesta d’alcohol i la promiscuïtat sexual, fora bo que no ens deixéssim anar en tot allò que pugui afectar negativament al futur dels nostres joves. Tothom ha de tenir el seu moment, faltaria més, però el tarot, la tele-botiga, les pelis porno i l’Espanyol, a partir de les 2 de la matinada. Cada cosa al seu lloc.

A trets

els seus arguments

Feixistes contra el Barça

Tal dia com avui, un 6 d’agost de l’any 1936, l’ aleshores president del Barça, Josep Sunyol, era assassinat pels feixistes espanyols (una redundància) a la serra de Guadarrama. Una ignomínia més que cal afegir a la llarga llista d’afronts d’Espanya vers Catalunya i que mai han de ser oblidats. Posats a tocar el voraviu, us heu preguntat alguna vegada perquè entre la llarga i tràgica llista de víctimes de la barbàrie espanyola hi trobem un president de Catalunya i un president del Barça i no trobem, per molt que remenem, cap president d’Espanya, ni cap president del Madrid? És, modestament, una bona pregunta i, a poc que us esmerceu, en la resposta trobareu la clau de volta que us desvetllarà l’enigma.

Forever

Encara dorms?

Ajustar les proporcions

Un premi just

“La pilota d’or hauria de ser un premi just i m’agradaria guanyar-lo“ ha dit Cristiano Ronaldo. Tot emmarcat en la campanya madridista, encapçalada pel seu gurú: Mourinho, i amb la que es pretén influir en l’opinió pública, en els mitjans de comunicació i, sobretot, en els membres dels diferents comitès que han d’atorgar aquest prestigiós premi. Una campanya, una més, amb l’únic objectiu de desprestigiar a Messi i, subsidiàriament, al Barça. Tornant al comentari del principi, com es poden concentrar tantes contradiccions en tan poques paraules? Veritable mèrit el del senyor Ronaldo que, amb una única frase, proposa l’enunciat, planteja el problema, aplica la formula i resol l’equació. Si la pilota d’or ha de ser un premi just, que hem de suposar que ho és, l’ha de guanyar el que s’ho mereix, perquè sinó no ho seria. Per tant, la segona part de la frase és sobrera, o, en el millor dels casos, un propòsit de futur a llarg termini. Ronaldo no només no resisteix la comparació amb Messi, sinó que també surt perdent quan se’l pretén comparar amb Xavi i amb Iniesta. El futbol és un joc d’equip i Ronaldo no és, ni serà mai, un bon jugador de futbol, ni molt menys, un bon esportista. En canvi, donades les seves prestacions físiques, on si que podria donar joc és en l’atletisme. La carrera de 100 metres llisos, el llançament de disc o el llançament de javelina serien unes bones disciplines per a les seves habilitats. Sempre en esports individuals on es troba com porquet en un fangar. La pilota d’or és una altra cosa. Ronaldo només la pot guanyar per error, com ja ha passat, o perquè deixi de ser un premi just.

Españuatu

La sensació olímpica

No digui Espanya, digui Vanuatu

A aquestes alçades de la competició ja es pot fer un primer balanç de com van els Jocs de Londres. Si ens fixem en les medalles aconseguides per avaluar els resultats i el nivell d’èxit, la cosa pinta francament be per a Espanya. Fins el moment, 3 són els metalls guanyats, dos de plata i un de bronze. Un medaller que la situa, excepcionalment, al nivell de Colòmbia i per sota de grans potències com ara Mèxic, Etiòpia, Veneçuela, Lituània, Geòrgia, Hongria, Polònia, Cuba, Kazakhstan,...Que les dues medalles de plata hagin estat guanyades per una catalana i la de bronze per una basca, és un fet irrellevant i que reforça la cohesió d’Espanya i la seva “unidad de destino en lo universal”. Espanya sempre ha tingut una reconeguda habilitat en aprofitar-se del que no és seu i, al mateix temps, saber nedar i guardar la roba. En aquest cas concret, la que ha nedat ha estat la Mireia Belmonte, mentre Espanya, com sempre, s’ha encarregat de guardar-li les medalles. És fàcil entendre perquè Espanya no vol ni pot renunciar a Catalunya. Deixant de banda l’espoli fiscal, els greuges comparatius i la sangria constant, Espanya no pot prescindir dels èxits esportius que li proporciona Catalunya. S’ha vist recentment en el futbol i ara, en els Jocs Olímpics. Espanya sense Catalunya estaria, a hores d’ara, al nivell de les Illes Verges, Vanuatu, Tonga o, la pròpia Botswana. Que, amb tots els respectes, és el lloc que realment li pertoca.

Canya a Espanya

La independència del Joan

En Joan, una persona amb experiència i criteri, diu: “la manera més ràpida i efectiva d’arribar a la independència és a través de la butxaca. Res de collonades patriòtiques, referents històrics i matisos lingüístics. La pressió econòmica i la manca de recursos ens farà, més aviat que tard, independents”. Té raó el punyetero. “Tots els grans canvis de la Història, les revolucions, els moviments socials, – continua dient – han estat motivats per l’economia i els seus desencaixos” Me’l segueixo escoltant. “Els pobles, els col•lectius, les persones,... són capaços d’aguantar-ho pràcticament tot. La seva capacitat de resistència és quasi bé il•limitada. Però tot té un límit i aquest no és un altre que l’avenc de la necessitat. Porta a l’extrem –rebla- a una persona, fes-li passar gana i es revoltarà com un animal ferit sense solució de pacte. No li deixis cap sortida i serà un foc inaturable i devastador. No hi ha res més determinat que una persona que no té res a perdre”. I acaba rematant: “El Govern de Catalunya hauria de deixar de pagar, no a Espanya, que generaria un conflicte de proporcions descomunals i on tindria les de perdre, sinó a tots els serveis que d’ell en depenen. Escoles, centres sanitaris, funcionaris, serveis socials,...tots sense cobrar per manca de liquiditat. Espanya no paga, Espanya no compleix amb els seus deures i fa insolvent Catalunya, doncs Catalunya ho explica clarament als seus ciutadans, i deixa de pagar les nòmines. Demanant crèdits a interessos indecents i apujant els impostos directes per poder fer front als deutes no se soluciona el problema. Cada cop més endeutats i cada vegada més pobres. El Govern de Catalunya ha de posar totes les cartes damunt la taula i jugar al descobert. Espanya nega els diners, Espanya és la responsable de la situació. Tothom ho ha de saber i, el més contundent, tothom ho ha de patir perquè reaccioni. Clar que això implica tenir la casa molt ben escombrada perquè el discurs sigui creïble i la proposta irrebatible”. Butxaques buides, consciència independent.

Juanito piscinas

Juego de tronos

Bones caigudes

Caigudes il•lustres

Seguim amb les metàfores que donen tant de si. Les continues ensopegades del rei, equivalen a la caiguda de la monarquia? El pertinaç anar per terra del Borbó, podria fer pensar als republicans empedreïts que el seu somni és a tocar? Cau el rei, trontolla la monarquia? Ens està dient el rei, amb el seu insistent missatge, que la casa reial no s’aguanta dempeus? És tan important el llenguatge no verbal que ens hem de creure que a la monarquia li fallen les cames? Sigui com sigui, es miri com es miri, el rei segueix caient. Metàfora precisa i convincent, que a cada caiguda, ens acosta més al final desitjat. Arribarà un dia que ja no tornarà a caure, perquè, senzillament, no s’aixecarà. Cau la tarda, cau la pluja, cau el teló, cau el rei.

Escalfament global

Metàfora

El bosc de Catalunya crema. El mar de Catalunya ofega. En poc més d’una setmana han mort a Catalunya 4 persones a conseqüència dels focs i 4 més han mort ofegades a les seves costes. Em resisteixo a pensar que tot plegat és una broma del destí i una forma macabra d’explicar la realitat del meu país. Catalunya s’asfixia, Catalunya s’ofega. Es podria dir de moltes altres maneres, però no d’una de tan contundent. La metàfora és una fórmula explicativa força utilitzada però que no sempre l’encerta. No és el cas. L’ofec de Catalunya és cada cop més evident i la tragèdia, la maleïda tragèdia, s’ha encarregat de palesar-ho.