Quan “tener juicio” no és tenir seny

Feia molt de temps que no em reia tant amb una persona que, sense ser còmic de professió, dominés els mecanismes de l’ humor d’una manera tan solvent com el jutge Vázquez. Sentir els seus brillantíssims acudits sobre el català en el judici contra els sobiranistes acusats de cremar un rei, millor dit, la foto d’un rei, ha estat un dels millors moments dins l’antologia més preuada del món mundial. Tot un descobriment, l’enginyós jutge Vázquez, a l’alçada dels grans genis de l’ENTERTAIMENT de tots els temps. És absolutament reconfortant veure com, persones de la talla del sr. jutge, tenen aquest gran sentit de l’ humor i aquesta capacitat per fer broma sobre qualsevol aspecte de la nostra quotidianitat. És hora de desmitificar els tabús, no hi ha temes ni persones intocables, tot està permès, tot si val. El sr. jutge, així ho ha entès i amb una valentia i una clarividència inusual ens ha mostrat el camí. Perquè no es pot menysprear, menystenir i ridiculitzar una llengua i consegüentment, el poble que la parla? On recony diu que no es pot fer bromes, més o menys brillants, sobre aquest tema? El sr. jutge, amb síndrome d’Estocolm, ha comprès les raons dels que jutjava i en una actitud que l’honora, ha posat en pràctica la mateixa metodologia dels acusats. Sí sr. Vázquez, totalment d’acord, es pot fer mofa del català sense que et caigui el pes de la justícia al damunt, com es pot fer broma del castellà, de l’espanyol, de la mare pàtria i del seu avi, que amb tota seguretat parlava llatí. Mofa també del Viriato i don Pelayo, del bable i dels bableros, de l’Indibil i el president del tribunal constitucional. I com no, del Mandonio, del Mandonio a prendre pel...

Proposo seriosament, des d’aquesta modesta finestra, un Premi Ondas pel jutge Vázquez, encara que haurà de ser per a l’any que ve, el d’aquest any se l’ha endut, amb tot mereixement un altre gran còmic: Jordi Évole, més conegut com el “follonero”.