"Deixem les coses essencials per després de l'enterrament"
Àlex Rovira Escriptor i expert en desenvolupament personal

CRISTINA CALDERER

Vostè és coautor dels bestsellers La bona sort i El laberint de la felicitat, que es podrien emmarcar dins l'autoajuda. Tanta demanda hi ha?
Se m'ha situat dins el territori de l'autoajuda, però el meu últim llibre, La bona vida, no sé si podria qualificar-se com a tal. El que sí que és veritat és que sempre hi ha hagut la necessitat de parlar del sentit de l'existència, de les emocions, de si tenim o no una vida plena. En aquest sentit, jo recordaria, un cop més, els clàssics: el Manual de vida, d'Epíctet; els Diàlegs, de Plató; els Assajos, de Montaigne... Tots ells ja reflexionaven sobre l'art de viure.

A l'autoajuda s'hi busca una guia?
Vivim en una societat que, en general, deixa les coses essencials per després de l'enterrament. Les qüestions importants poques vegades les abordem. De tota manera, en referir-nos a l'autoajuda, cal diferenciar entre el how to do, l'autoajuda mastegada, que se situa en el territori del que has de fer, i l'autoajuda que pretén fer reflexions en veu alta, provocar el pensament, promoure les actituds i la paraula com a eines més importants per transformar l'existència. En aquesta, jo m'hi sento més còmode.

El seu últim llibre porta per títol La bona vida. Quines són les claus per aconseguir-la?
La bona vida no és l'hedonisme o el dolce far niente sinó, bàsicament, la nostra actitud en cada moment. Recordo el doctor Viktor Frankl, que va sobreviure a l'experiència de quatre camps de concentració nazis, entre els quals el d'Auschwitz. Ell deia que l'última de les nostres llibertats és triar l'actitud, sigui quina sigui la circumstància que ens envolti.

Com encaixem les coses és fonamental...
Esclar. Podem gaudir d'una bona vida si assumim que la vida és difícil, complicada, que es construeix també amb el dolor, el patiment, la pèrdua, la crisi... Per tant, si ens deixem guiar per les promeses de la societat de consum, probablement només serem infeliços. La bona vida neix del bon diàleg, de la bona conversa, de la tendresa, de la gratitud, de l'amabilitat, de la humilitat, del propòsit... Sobretot, d'aquelles coses que depenen bàsicament de la nostra responsabilitat i tenen en compte l'altre, l'alteritat. Frankl té una anècdota molt interessant...

Podria explicar-la, sisplau?
Quan ell feia teràpia psicoanalítica a persones afectades per una depressió, sense cap mena d'ironia els preguntava: "Escolti, per què no se suïcida?". Les respostes, inevitablement, tocaven dues dimensions: "No em suïcido perquè tinc algú a qui estimar o perquè tinc alguna cosa que estimo". Amb la seva pregunta, Frankl intentava que el pacient trobés un sentit a la vida. La bona vida es construeix així, des de la premissa de les actituds, de trobar un sentit a la teva vida, que ningú et donarà i que has de trobar tu mateix fent una anàlisi interna de què és el que estimes.

Però fer una mirada cap al nostre interior no és una tasca fàcil...
No ho és. Costa moltíssim. En primer lloc, perquè no en tenim l'hàbit. I en segon, perquè implica una confrontació emocional, encarar sentiments desagradables com són el dubte, la por, la culpa, la ràbia, la tristesa... Enfrontar-nos amb aquestes emocions, que ens incomoden, és difícil però és important, perquè la consciència es desenvolupa a partir d'aquest exercici.

Les receptes que dóna l'autoajuda estan molt lligades al sentit comú. Hi està d'acord?
Sí. Els grecs parlaven de l'obnosi. Són un conjunt de coses òbvies que acaben sent obviades. És com l'aire, que només el valorarem quan haguem de pagar per respirar. Amb tot, són coses òbvies des d'un punt de vista de la raó, però la comprensió racional d'aquests principis no garanteix, en absolut, que emocionalment es portin a la pràctica. Penso que el gran repte que afrontem és l'alfabetització emocional.

Per què hi ha tantes depressions al món? Per una crisi dels valors o una manca d'estratègies vitals?
S'ha de tenir cura a l'hora d'analitzar l'increment de la depressió. Segur que hi ha moltes depressions que tenen una base real, com pot ser un dol, un trauma, una separació. Però n'hi ha d'altres que poden ser autèntics productes de luxe, sense que tinguin cap base. També hi ha molts interessos farmacèutics i a vegades s'inventen malalties per presciure medicaments amb els quals tu hagis d'esmorzar cada dia al matí. Hi ha depressions que no ho serien si tinguéssim més espai per al diàleg amb el pare, amb l'amic, amb la parella, amb el fill...

On creu que està la felicitat?
La busquem en llocs equivocats. La tenim més a prop del que pensem. L'escriptora nord-americana Pearl S. Buck té una frase molt bonica: "Moltes persones es perden les petites alegries mentre esperen la gran felicitat". I penso que és del tot cert. La felicitat l'hauríem de buscar en l'amor, en l'afecte, en la tendresa. I també en la consciència, entesa com la capacitat de valorar el que tenim i gaudir-ne.

Vostè parla de les pedres emocionals. A vegades cal deixar anar llast...
I tant que sí. No ens han educat per fer balanços emocionals. A vegades és important oblidar. Per la salut del sistema, fer resets emocionals i tornar a començar. I li diria que això no només és recomanable pel que fa a les emocions sinó també a la política, les institucions... [Somriu].