son of belvedere

dissabte, 11 d’octubre del 2008

2001: UNA ODISEA A L'ESPAI (1968)

Aquest any en fa quaranta i encara recordo –com si fos ahir- la perplexitat barrejada amb entusiasme a la sortida del cinema, la certesa de que alguna cosa extraordinària havia passat, que ja res seria com abans i que un mecanisme estrany i fins aleshores latent s’havia activat en el meu interior. Hal 9000 havia decidit posar fi a la meva innocència tancant la darrera porta d’infantesa. A canvi m’oferia tot un univers d’experiències excitants al que no vaig ser capaç de renunciar. Quaranta anys desprès –ella i jo- ens hem retrobat, com quan es retroben dos vells amants i els sentiments es desbaraten sense mesura. Hem recorregut la mateixa distància com dos rius paral·lels i el mar que ens espera té forma de monòlit palplantat en una dimensió llunyana . 2001 és una part molt important de la meva història, és un referent hipnòtic absolutament vigent que em porta els sons de Zaratustra en els moments més dolços quan tinc el convenciment que el futur em pertany i l’infinit està a tocar dels dits.

Tinc una anècdota curiosa relacionada amb 2001. Fa anys –i per treure’m unes pesetes- vaig fer el reportatge d’un casament al poble de Gelida. La parella –molt convencional- em va encarregar la feina a través d’un amic comú –fotògraf de professió- que estava de baixa laboral per uns problemes oculars. En aquell temps –ho he de reconèixer- tenia una creativitat poc ortodoxa, més aviat desconcertant, producte de la qual els hi vaig fer un vídeo –diríem atípic- on apareixien imatges de la primera part de 2001, aquella on surten les famílies de ximpanzés i que conclou amb la baralla entre clans, la mort d’un dels líders i el llançament a l’aire de l’arma del crim i aquesta –en un pla extraordinari- es transforma en una nau espacial. La idea era la de relacionar l’etapa d’abans del casament amb una situació salvatge i que gràcies al feliç enllaç aquesta situació es civilitzava. Així el llançament de l’os –l’arma- sintetitzava aquest pas i es transformava en el ram de flors en mans de la núvia. No cal dir que ningú ho va entendre i mai, mai em varen encarregar una copia. Em puc imaginar la cara de sorpresa dels pares i familiars dels nuvis quan en lloc de veure a la tieta de Ripoll o a l’oncle de Matadepera al vídeo, apareixien una colla de primats sense evolucionar lluitant per la supervivència. Un fracàs sonat que va marcar profundament la meva trajectòria creativa, això i que des de llavors no he tornat mai més a Gelida.