Se te'n va la castanya
divendres, 31 d’octubre del 2008
Que em fa por
Els dubtes d’aquell entrenador que acaba per encomanar la seva inseguretat a tot l’equip.
La critica des del desconeixement.
Posar-se a enderrocar sense tenir un projecte constructiu.
Que la meva parella no entengui el que soc.
Que el meu company no comparteixi el que estem fent.
Els negacionistes que ho neguen tot.
Els que ho saben tot i mai fan res.
Els advocats del diable, perquè el diable no necessita advocats.
Les situacions incomodes que es mantenen per incomodar a l’altre.
La mentida repetida que acaba semblant veritat.
El pensament únic.
Un únic pensament.
Tancar els llums no per estalvi sinó per provocar la confusió.
Mantenir-se sempre al marge per no equivocar-se.
L’autoritat autoritària.
Que la incompetència aconsegueixi quotes de poder.
I per damunt de tot, la meva amiga Silvia quan em busca per donar-me una bossa plena de “pongos”.
Els dubtes d’aquell entrenador que acaba per encomanar la seva inseguretat a tot l’equip.
La critica des del desconeixement.
Posar-se a enderrocar sense tenir un projecte constructiu.
Que la meva parella no entengui el que soc.
Que el meu company no comparteixi el que estem fent.
Els negacionistes que ho neguen tot.
Els que ho saben tot i mai fan res.
Els advocats del diable, perquè el diable no necessita advocats.
Les situacions incomodes que es mantenen per incomodar a l’altre.
La mentida repetida que acaba semblant veritat.
El pensament únic.
Un únic pensament.
Tancar els llums no per estalvi sinó per provocar la confusió.
Mantenir-se sempre al marge per no equivocar-se.
L’autoritat autoritària.
Que la incompetència aconsegueixi quotes de poder.
I per damunt de tot, la meva amiga Silvia quan em busca per donar-me una bossa plena de “pongos”.
dijous, 30 d’octubre del 2008
Quan “tener juicio” no és tenir seny
Feia molt de temps que no em reia tant amb una persona que, sense ser còmic de professió, dominés els mecanismes de l’ humor d’una manera tan solvent com el jutge Vázquez. Sentir els seus brillantíssims acudits sobre el català en el judici contra els sobiranistes acusats de cremar un rei, millor dit, la foto d’un rei, ha estat un dels millors moments dins l’antologia més preuada del món mundial. Tot un descobriment, l’enginyós jutge Vázquez, a l’alçada dels grans genis de l’ENTERTAIMENT de tots els temps. És absolutament reconfortant veure com, persones de la talla del sr. jutge, tenen aquest gran sentit de l’ humor i aquesta capacitat per fer broma sobre qualsevol aspecte de la nostra quotidianitat. És hora de desmitificar els tabús, no hi ha temes ni persones intocables, tot està permès, tot si val. El sr. jutge, així ho ha entès i amb una valentia i una clarividència inusual ens ha mostrat el camí. Perquè no es pot menysprear, menystenir i ridiculitzar una llengua i consegüentment, el poble que la parla? On recony diu que no es pot fer bromes, més o menys brillants, sobre aquest tema? El sr. jutge, amb síndrome d’Estocolm, ha comprès les raons dels que jutjava i en una actitud que l’honora, ha posat en pràctica la mateixa metodologia dels acusats. Sí sr. Vázquez, totalment d’acord, es pot fer mofa del català sense que et caigui el pes de la justícia al damunt, com es pot fer broma del castellà, de l’espanyol, de la mare pàtria i del seu avi, que amb tota seguretat parlava llatí. Mofa també del Viriato i don Pelayo, del bable i dels bableros, de l’Indibil i el president del tribunal constitucional. I com no, del Mandonio, del Mandonio a prendre pel...
Proposo seriosament, des d’aquesta modesta finestra, un Premi Ondas pel jutge Vázquez, encara que haurà de ser per a l’any que ve, el d’aquest any se l’ha endut, amb tot mereixement un altre gran còmic: Jordi Évole, més conegut com el “follonero”.
Feia molt de temps que no em reia tant amb una persona que, sense ser còmic de professió, dominés els mecanismes de l’ humor d’una manera tan solvent com el jutge Vázquez. Sentir els seus brillantíssims acudits sobre el català en el judici contra els sobiranistes acusats de cremar un rei, millor dit, la foto d’un rei, ha estat un dels millors moments dins l’antologia més preuada del món mundial. Tot un descobriment, l’enginyós jutge Vázquez, a l’alçada dels grans genis de l’ENTERTAIMENT de tots els temps. És absolutament reconfortant veure com, persones de la talla del sr. jutge, tenen aquest gran sentit de l’ humor i aquesta capacitat per fer broma sobre qualsevol aspecte de la nostra quotidianitat. És hora de desmitificar els tabús, no hi ha temes ni persones intocables, tot està permès, tot si val. El sr. jutge, així ho ha entès i amb una valentia i una clarividència inusual ens ha mostrat el camí. Perquè no es pot menysprear, menystenir i ridiculitzar una llengua i consegüentment, el poble que la parla? On recony diu que no es pot fer bromes, més o menys brillants, sobre aquest tema? El sr. jutge, amb síndrome d’Estocolm, ha comprès les raons dels que jutjava i en una actitud que l’honora, ha posat en pràctica la mateixa metodologia dels acusats. Sí sr. Vázquez, totalment d’acord, es pot fer mofa del català sense que et caigui el pes de la justícia al damunt, com es pot fer broma del castellà, de l’espanyol, de la mare pàtria i del seu avi, que amb tota seguretat parlava llatí. Mofa també del Viriato i don Pelayo, del bable i dels bableros, de l’Indibil i el president del tribunal constitucional. I com no, del Mandonio, del Mandonio a prendre pel...
Proposo seriosament, des d’aquesta modesta finestra, un Premi Ondas pel jutge Vázquez, encara que haurà de ser per a l’any que ve, el d’aquest any se l’ha endut, amb tot mereixement un altre gran còmic: Jordi Évole, més conegut com el “follonero”.
dimecres, 29 d’octubre del 2008
dimarts, 28 d’octubre del 2008
"Deixem les coses essencials per després de l'enterrament"
Àlex Rovira Escriptor i expert en desenvolupament personal
CRISTINA CALDERER
Vostè és coautor dels bestsellers La bona sort i El laberint de la felicitat, que es podrien emmarcar dins l'autoajuda. Tanta demanda hi ha?
Se m'ha situat dins el territori de l'autoajuda, però el meu últim llibre, La bona vida, no sé si podria qualificar-se com a tal. El que sí que és veritat és que sempre hi ha hagut la necessitat de parlar del sentit de l'existència, de les emocions, de si tenim o no una vida plena. En aquest sentit, jo recordaria, un cop més, els clàssics: el Manual de vida, d'Epíctet; els Diàlegs, de Plató; els Assajos, de Montaigne... Tots ells ja reflexionaven sobre l'art de viure.
A l'autoajuda s'hi busca una guia?
Vivim en una societat que, en general, deixa les coses essencials per després de l'enterrament. Les qüestions importants poques vegades les abordem. De tota manera, en referir-nos a l'autoajuda, cal diferenciar entre el how to do, l'autoajuda mastegada, que se situa en el territori del que has de fer, i l'autoajuda que pretén fer reflexions en veu alta, provocar el pensament, promoure les actituds i la paraula com a eines més importants per transformar l'existència. En aquesta, jo m'hi sento més còmode.
El seu últim llibre porta per títol La bona vida. Quines són les claus per aconseguir-la?
La bona vida no és l'hedonisme o el dolce far niente sinó, bàsicament, la nostra actitud en cada moment. Recordo el doctor Viktor Frankl, que va sobreviure a l'experiència de quatre camps de concentració nazis, entre els quals el d'Auschwitz. Ell deia que l'última de les nostres llibertats és triar l'actitud, sigui quina sigui la circumstància que ens envolti.
Com encaixem les coses és fonamental...
Esclar. Podem gaudir d'una bona vida si assumim que la vida és difícil, complicada, que es construeix també amb el dolor, el patiment, la pèrdua, la crisi... Per tant, si ens deixem guiar per les promeses de la societat de consum, probablement només serem infeliços. La bona vida neix del bon diàleg, de la bona conversa, de la tendresa, de la gratitud, de l'amabilitat, de la humilitat, del propòsit... Sobretot, d'aquelles coses que depenen bàsicament de la nostra responsabilitat i tenen en compte l'altre, l'alteritat. Frankl té una anècdota molt interessant...
Podria explicar-la, sisplau?
Quan ell feia teràpia psicoanalítica a persones afectades per una depressió, sense cap mena d'ironia els preguntava: "Escolti, per què no se suïcida?". Les respostes, inevitablement, tocaven dues dimensions: "No em suïcido perquè tinc algú a qui estimar o perquè tinc alguna cosa que estimo". Amb la seva pregunta, Frankl intentava que el pacient trobés un sentit a la vida. La bona vida es construeix així, des de la premissa de les actituds, de trobar un sentit a la teva vida, que ningú et donarà i que has de trobar tu mateix fent una anàlisi interna de què és el que estimes.
Però fer una mirada cap al nostre interior no és una tasca fàcil...
No ho és. Costa moltíssim. En primer lloc, perquè no en tenim l'hàbit. I en segon, perquè implica una confrontació emocional, encarar sentiments desagradables com són el dubte, la por, la culpa, la ràbia, la tristesa... Enfrontar-nos amb aquestes emocions, que ens incomoden, és difícil però és important, perquè la consciència es desenvolupa a partir d'aquest exercici.
Les receptes que dóna l'autoajuda estan molt lligades al sentit comú. Hi està d'acord?
Sí. Els grecs parlaven de l'obnosi. Són un conjunt de coses òbvies que acaben sent obviades. És com l'aire, que només el valorarem quan haguem de pagar per respirar. Amb tot, són coses òbvies des d'un punt de vista de la raó, però la comprensió racional d'aquests principis no garanteix, en absolut, que emocionalment es portin a la pràctica. Penso que el gran repte que afrontem és l'alfabetització emocional.
Per què hi ha tantes depressions al món? Per una crisi dels valors o una manca d'estratègies vitals?
S'ha de tenir cura a l'hora d'analitzar l'increment de la depressió. Segur que hi ha moltes depressions que tenen una base real, com pot ser un dol, un trauma, una separació. Però n'hi ha d'altres que poden ser autèntics productes de luxe, sense que tinguin cap base. També hi ha molts interessos farmacèutics i a vegades s'inventen malalties per presciure medicaments amb els quals tu hagis d'esmorzar cada dia al matí. Hi ha depressions que no ho serien si tinguéssim més espai per al diàleg amb el pare, amb l'amic, amb la parella, amb el fill...
On creu que està la felicitat?
La busquem en llocs equivocats. La tenim més a prop del que pensem. L'escriptora nord-americana Pearl S. Buck té una frase molt bonica: "Moltes persones es perden les petites alegries mentre esperen la gran felicitat". I penso que és del tot cert. La felicitat l'hauríem de buscar en l'amor, en l'afecte, en la tendresa. I també en la consciència, entesa com la capacitat de valorar el que tenim i gaudir-ne.
Vostè parla de les pedres emocionals. A vegades cal deixar anar llast...
I tant que sí. No ens han educat per fer balanços emocionals. A vegades és important oblidar. Per la salut del sistema, fer resets emocionals i tornar a començar. I li diria que això no només és recomanable pel que fa a les emocions sinó també a la política, les institucions... [Somriu].
Àlex Rovira Escriptor i expert en desenvolupament personal
CRISTINA CALDERER
Vostè és coautor dels bestsellers La bona sort i El laberint de la felicitat, que es podrien emmarcar dins l'autoajuda. Tanta demanda hi ha?
Se m'ha situat dins el territori de l'autoajuda, però el meu últim llibre, La bona vida, no sé si podria qualificar-se com a tal. El que sí que és veritat és que sempre hi ha hagut la necessitat de parlar del sentit de l'existència, de les emocions, de si tenim o no una vida plena. En aquest sentit, jo recordaria, un cop més, els clàssics: el Manual de vida, d'Epíctet; els Diàlegs, de Plató; els Assajos, de Montaigne... Tots ells ja reflexionaven sobre l'art de viure.
A l'autoajuda s'hi busca una guia?
Vivim en una societat que, en general, deixa les coses essencials per després de l'enterrament. Les qüestions importants poques vegades les abordem. De tota manera, en referir-nos a l'autoajuda, cal diferenciar entre el how to do, l'autoajuda mastegada, que se situa en el territori del que has de fer, i l'autoajuda que pretén fer reflexions en veu alta, provocar el pensament, promoure les actituds i la paraula com a eines més importants per transformar l'existència. En aquesta, jo m'hi sento més còmode.
El seu últim llibre porta per títol La bona vida. Quines són les claus per aconseguir-la?
La bona vida no és l'hedonisme o el dolce far niente sinó, bàsicament, la nostra actitud en cada moment. Recordo el doctor Viktor Frankl, que va sobreviure a l'experiència de quatre camps de concentració nazis, entre els quals el d'Auschwitz. Ell deia que l'última de les nostres llibertats és triar l'actitud, sigui quina sigui la circumstància que ens envolti.
Com encaixem les coses és fonamental...
Esclar. Podem gaudir d'una bona vida si assumim que la vida és difícil, complicada, que es construeix també amb el dolor, el patiment, la pèrdua, la crisi... Per tant, si ens deixem guiar per les promeses de la societat de consum, probablement només serem infeliços. La bona vida neix del bon diàleg, de la bona conversa, de la tendresa, de la gratitud, de l'amabilitat, de la humilitat, del propòsit... Sobretot, d'aquelles coses que depenen bàsicament de la nostra responsabilitat i tenen en compte l'altre, l'alteritat. Frankl té una anècdota molt interessant...
Podria explicar-la, sisplau?
Quan ell feia teràpia psicoanalítica a persones afectades per una depressió, sense cap mena d'ironia els preguntava: "Escolti, per què no se suïcida?". Les respostes, inevitablement, tocaven dues dimensions: "No em suïcido perquè tinc algú a qui estimar o perquè tinc alguna cosa que estimo". Amb la seva pregunta, Frankl intentava que el pacient trobés un sentit a la vida. La bona vida es construeix així, des de la premissa de les actituds, de trobar un sentit a la teva vida, que ningú et donarà i que has de trobar tu mateix fent una anàlisi interna de què és el que estimes.
Però fer una mirada cap al nostre interior no és una tasca fàcil...
No ho és. Costa moltíssim. En primer lloc, perquè no en tenim l'hàbit. I en segon, perquè implica una confrontació emocional, encarar sentiments desagradables com són el dubte, la por, la culpa, la ràbia, la tristesa... Enfrontar-nos amb aquestes emocions, que ens incomoden, és difícil però és important, perquè la consciència es desenvolupa a partir d'aquest exercici.
Les receptes que dóna l'autoajuda estan molt lligades al sentit comú. Hi està d'acord?
Sí. Els grecs parlaven de l'obnosi. Són un conjunt de coses òbvies que acaben sent obviades. És com l'aire, que només el valorarem quan haguem de pagar per respirar. Amb tot, són coses òbvies des d'un punt de vista de la raó, però la comprensió racional d'aquests principis no garanteix, en absolut, que emocionalment es portin a la pràctica. Penso que el gran repte que afrontem és l'alfabetització emocional.
Per què hi ha tantes depressions al món? Per una crisi dels valors o una manca d'estratègies vitals?
S'ha de tenir cura a l'hora d'analitzar l'increment de la depressió. Segur que hi ha moltes depressions que tenen una base real, com pot ser un dol, un trauma, una separació. Però n'hi ha d'altres que poden ser autèntics productes de luxe, sense que tinguin cap base. També hi ha molts interessos farmacèutics i a vegades s'inventen malalties per presciure medicaments amb els quals tu hagis d'esmorzar cada dia al matí. Hi ha depressions que no ho serien si tinguéssim més espai per al diàleg amb el pare, amb l'amic, amb la parella, amb el fill...
On creu que està la felicitat?
La busquem en llocs equivocats. La tenim més a prop del que pensem. L'escriptora nord-americana Pearl S. Buck té una frase molt bonica: "Moltes persones es perden les petites alegries mentre esperen la gran felicitat". I penso que és del tot cert. La felicitat l'hauríem de buscar en l'amor, en l'afecte, en la tendresa. I també en la consciència, entesa com la capacitat de valorar el que tenim i gaudir-ne.
Vostè parla de les pedres emocionals. A vegades cal deixar anar llast...
I tant que sí. No ens han educat per fer balanços emocionals. A vegades és important oblidar. Per la salut del sistema, fer resets emocionals i tornar a començar. I li diria que això no només és recomanable pel que fa a les emocions sinó també a la política, les institucions... [Somriu].
dilluns, 27 d’octubre del 2008
La dona de fer feines
Ara les darreres enquestes als EEUU ens diuen que el 55% dels preguntats no creuen que la Sarah Palin, la segona de McCain, estigui preparada pel càrrec de Vicepresidenta. És torna a repetir el cas de la Hillary Clinton, aquest cop entre les files dels republicans. Queda molt clar que en això no hi ha diferencies, que a l’hora de jutjar la capacitat d’una dona per a la política, tant conservadors com demòcrates coincideixen. Mil vegades millor un home, sigui blanc o negre, groc o verd, amb quatre orelles o tres nassos, a una dona pel sol fet de ser dona. Mai un país ho ha tingut tan clar, mai les coincidències entre pols oposats han estat més properes, mai el corrent d’opinió ha sigut tan monolític contra la possible arribada a la Casa Blanca d’una dona sinó és per a ser acompanyant del President, becària, secretaria o simplement senyora de fer feines.
Ara les darreres enquestes als EEUU ens diuen que el 55% dels preguntats no creuen que la Sarah Palin, la segona de McCain, estigui preparada pel càrrec de Vicepresidenta. És torna a repetir el cas de la Hillary Clinton, aquest cop entre les files dels republicans. Queda molt clar que en això no hi ha diferencies, que a l’hora de jutjar la capacitat d’una dona per a la política, tant conservadors com demòcrates coincideixen. Mil vegades millor un home, sigui blanc o negre, groc o verd, amb quatre orelles o tres nassos, a una dona pel sol fet de ser dona. Mai un país ho ha tingut tan clar, mai les coincidències entre pols oposats han estat més properes, mai el corrent d’opinió ha sigut tan monolític contra la possible arribada a la Casa Blanca d’una dona sinó és per a ser acompanyant del President, becària, secretaria o simplement senyora de fer feines.
diumenge, 26 d’octubre del 2008
La costellada
Europa D 1 – Carmel 2
L’anterior setmana, i aprofitant una aturada a la Lliga, el Juvenil D de l’Europa se’n va anar de bolos per la Comarca a fer un partidet amistós, altrament dit de costellada. Doncs aquesta setmana, de tornada a la competició, el mateix Juvenil ha patit una inesperada i dolorosa derrota a casa, que és on fan més mal les derrotes, enfront d’un lluitador però tècnicament poc dotat Carmel . De veritable costellada (quan caus de molt amunt) es podria qualificar la caiguda de l’Europa aquesta tarda. Poca gent apostava per un triomf visitant, ja que els escapulats havien mostrat molta superioritat en el seu debut davant el Martinenc i per contra el Carmel, en dos partits, només havia sumat un sol punt dels sis possibles. Però el tòpic és el tòpic i el món del futbol n’està ple. Cada partit és una història diferent i avui ha quedat ben palès. Tornar a la dura realitat, a l’extrema dificultat de la segona divisió, on no hi ha enèmic petit i on tots els equips volen guanyar a l’Europa ha estat un traumàtic despertar del somni. Una pre-temporada de luxe, impecable fins i tot, on els partits es comptaven per victòries no pot amagar la duresa de la competició. La necessitat de cometre les menys errades possibles si es vol tenir opcions a guanyar el títol ha de ser l’objectiu sobre el que es treballi dia a dia. No hi ha enemic petit però el més gran, és sense cap mena de dubte, la pròpia incompetència. Caldrà posar fil a l’agulla i corregir, en el menor temps possible, tots aquells aspectes que fan que una màquina, en teoria ben greixada, s’encalli o és bloquegi. Només estem al principi i una ensopegada ara és fàcilment recuperable. L’experiència dels darrers dos anys ha de ser un plus afegit, una brúixola que ens faci més clar el camí a seguir. Només cal saber on és el nord i llegir bé els senyals.
Europa D 1 – Carmel 2
L’anterior setmana, i aprofitant una aturada a la Lliga, el Juvenil D de l’Europa se’n va anar de bolos per la Comarca a fer un partidet amistós, altrament dit de costellada. Doncs aquesta setmana, de tornada a la competició, el mateix Juvenil ha patit una inesperada i dolorosa derrota a casa, que és on fan més mal les derrotes, enfront d’un lluitador però tècnicament poc dotat Carmel . De veritable costellada (quan caus de molt amunt) es podria qualificar la caiguda de l’Europa aquesta tarda. Poca gent apostava per un triomf visitant, ja que els escapulats havien mostrat molta superioritat en el seu debut davant el Martinenc i per contra el Carmel, en dos partits, només havia sumat un sol punt dels sis possibles. Però el tòpic és el tòpic i el món del futbol n’està ple. Cada partit és una història diferent i avui ha quedat ben palès. Tornar a la dura realitat, a l’extrema dificultat de la segona divisió, on no hi ha enèmic petit i on tots els equips volen guanyar a l’Europa ha estat un traumàtic despertar del somni. Una pre-temporada de luxe, impecable fins i tot, on els partits es comptaven per victòries no pot amagar la duresa de la competició. La necessitat de cometre les menys errades possibles si es vol tenir opcions a guanyar el títol ha de ser l’objectiu sobre el que es treballi dia a dia. No hi ha enemic petit però el més gran, és sense cap mena de dubte, la pròpia incompetència. Caldrà posar fil a l’agulla i corregir, en el menor temps possible, tots aquells aspectes que fan que una màquina, en teoria ben greixada, s’encalli o és bloquegi. Només estem al principi i una ensopegada ara és fàcilment recuperable. L’experiència dels darrers dos anys ha de ser un plus afegit, una brúixola que ens faci més clar el camí a seguir. Només cal saber on és el nord i llegir bé els senyals.
La Divina Comèdia
Europa C 3 - Sant Gabriel 2
Com si d’alumnes avançats de Dante es tractés, els amics del Sant Gabriel s’han mostrat avui, al nou Sardenya, com uns experts en l’art de la Comèdia. Fins a 7 vegades han aturat el joc per suposades lesions, curiosament totes elles quan anaven guanyat. Des del moment que l’Europa ha aconseguit empatar i posteriorment avançar-se en el marcador, cap ni una. Aquí s’han acabat les lipotímies i els fingiments. Feia temps que no veia un recital teatral d’aquesta magnitud, que per moments semblava més una representació al TNC que un partit de futbol amb les seves topades típiques, tòpiques i normals. Si jo fos algú, que no ho soc, si jo tingués alguna mena d’ascendent dins el Sant Gabriel els hi recomanaria que, donada la gran varietat de registres escènics, deixessin de perdre el temps en allò per al que no serveixen i es dediquessin, en cos i ànima, a la seva veritable vocació artística. I més ara, amb el bon moment teatral de la nostra ciutat i concretament en els musicals. Francament els veig més fent els cors de “Mamma Mia” que no pas jugant a futbol. Alguns m’han recordat en alguns passatges certs personatges de “Mortadelo y Filemón”, tot plegat massa còmic per a una gent que es pretén seriosa.
Pel que fa a l’aspecte més prosaic, és a dir, al futbol. Doncs poc a comentar, simplement que el partit ha estat dominat de principi a fi per l’equip local. A la primera part el joc l’ha posat l’Europa i els gols un afortunat Sant Gabriel. A la segona, en canvi, el joc ha seguit sent de l’Europa, amb més claredat si cap, però aquest cop sí, acompanyat de gols. Tres concretament que han donat la volta al marcador, deixant el resultat final en un merescut 3 a 2.
I parlant de final i tenint a tants bons actors a la gespa no podien acabar sense posar en escena una opereta, un sainet, una comèdia bufa d’un sol acte. Una opereta vergonyant plena d’impotència i ràbia per un resultat inesperat per als propis jugadors visitants, per al seu cos tècnic i, sobre tot, per alguns familiars que s’han volgut apuntar a la “festa” amb un mal estil digne de persones poc assenyades.
Avui la faràndula ha passat pel Nou Sardenya i ho ha fet sense convèncer. I és que, fins i tot, per fer el pallasso, es necessiten certes dots.
Atenció, properament als vostres barris .
Europa C 3 - Sant Gabriel 2
Com si d’alumnes avançats de Dante es tractés, els amics del Sant Gabriel s’han mostrat avui, al nou Sardenya, com uns experts en l’art de la Comèdia. Fins a 7 vegades han aturat el joc per suposades lesions, curiosament totes elles quan anaven guanyat. Des del moment que l’Europa ha aconseguit empatar i posteriorment avançar-se en el marcador, cap ni una. Aquí s’han acabat les lipotímies i els fingiments. Feia temps que no veia un recital teatral d’aquesta magnitud, que per moments semblava més una representació al TNC que un partit de futbol amb les seves topades típiques, tòpiques i normals. Si jo fos algú, que no ho soc, si jo tingués alguna mena d’ascendent dins el Sant Gabriel els hi recomanaria que, donada la gran varietat de registres escènics, deixessin de perdre el temps en allò per al que no serveixen i es dediquessin, en cos i ànima, a la seva veritable vocació artística. I més ara, amb el bon moment teatral de la nostra ciutat i concretament en els musicals. Francament els veig més fent els cors de “Mamma Mia” que no pas jugant a futbol. Alguns m’han recordat en alguns passatges certs personatges de “Mortadelo y Filemón”, tot plegat massa còmic per a una gent que es pretén seriosa.
Pel que fa a l’aspecte més prosaic, és a dir, al futbol. Doncs poc a comentar, simplement que el partit ha estat dominat de principi a fi per l’equip local. A la primera part el joc l’ha posat l’Europa i els gols un afortunat Sant Gabriel. A la segona, en canvi, el joc ha seguit sent de l’Europa, amb més claredat si cap, però aquest cop sí, acompanyat de gols. Tres concretament que han donat la volta al marcador, deixant el resultat final en un merescut 3 a 2.
I parlant de final i tenint a tants bons actors a la gespa no podien acabar sense posar en escena una opereta, un sainet, una comèdia bufa d’un sol acte. Una opereta vergonyant plena d’impotència i ràbia per un resultat inesperat per als propis jugadors visitants, per al seu cos tècnic i, sobre tot, per alguns familiars que s’han volgut apuntar a la “festa” amb un mal estil digne de persones poc assenyades.
Avui la faràndula ha passat pel Nou Sardenya i ho ha fet sense convèncer. I és que, fins i tot, per fer el pallasso, es necessiten certes dots.
Atenció, properament als vostres barris .
dissabte, 25 d’octubre del 2008
El Goytisolo t'ho dirà millor
PALABRAS PARA …
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
PALABRAS PARA …
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
Divuit
Sis i sis són dotze i sis, divuit.
Tres al quadrat, més tres al quadrat, divuit.
Sis per tres, divuit.
Dos cents setanta dividit per quinze, divuit.
Cinquanta menys trenta dos, divuit.
La rel quadrada de tres cents vint i quatre, divuit.
Miro el rellotge, les divuit divuit.
Hi ha algú que avui en fa divuit.
Està molt clar que, faci el que faci avui, el resultat sempre serà divuit.
Pren-te els divuit, no com una línia d’arribada, ans el contrari, com una línia de sortida des de on començar a menjar-te el món.
Sis i sis són dotze i sis, divuit.
Tres al quadrat, més tres al quadrat, divuit.
Sis per tres, divuit.
Dos cents setanta dividit per quinze, divuit.
Cinquanta menys trenta dos, divuit.
La rel quadrada de tres cents vint i quatre, divuit.
Miro el rellotge, les divuit divuit.
Hi ha algú que avui en fa divuit.
Està molt clar que, faci el que faci avui, el resultat sempre serà divuit.
Pren-te els divuit, no com una línia d’arribada, ans el contrari, com una línia de sortida des de on començar a menjar-te el món.
divendres, 24 d’octubre del 2008
Pare nostre que estàs al cel...
En el transcórrer dels anys i en la lluita per trobar el teu lloc al Paradís, vas aconseguint algunes fites interessants i, en la majoria dels casos, sorprenents. Així, a mesura que et fas gran, en edat i saber, comences a ocupar càrrecs de certa rellevància, bé en el teu entorn laboral o en el teu entorn social, que et col·loquen en una posició de privilegi que mai abans havies somiat. Arribat a aquest punt, no pots deixar de preguntar-te si els èxits assolits són per mèrits propis o bé per incapacitat aliena. Sí aquell lloc que ocupes a l’empresa, aquell lloc fins fa poc tan allunyat del teu centre vital, és el lloc que realment et correspon o bé és el que et toca perquè no hi havia ningú mitjanament capaç per exercir-lo. De la mateixa manera no deixa d’estar sota sospita el flamant càrrec que t’ofereixen a la teva comunitat de veïns, al teu esplai, al teu club esportiu o al teu club social. Serà perquè els altres possibles candidats han renunciat, han abandonat, s’han mort o senzillament “no tenen temps”? O potser, ras i curt, són uns incompetents? Vull dir, més que tu.
Com ha d’estar el món si una persona com tu o com jo, amb el superàvit de limitacions més gran per metre quadrat de l’Univers pot accedir a escometre càrrecs de certa responsabilitat i notorietat dins aquesta societat? Com és possible que jo sigui el menys dolent de la pel·lícula quan el meu pare no es cansava de recordar-me la meva extrema inutilitat dia darrera dia? Que ha passat des d’aleshores, que ha canviat? S’equivocava el meu pare o bé us equivoqueu tots vosaltres en oferir-me aquests privilegis?
En el transcórrer dels anys i en la lluita per trobar el teu lloc al Paradís, vas aconseguint algunes fites interessants i, en la majoria dels casos, sorprenents. Així, a mesura que et fas gran, en edat i saber, comences a ocupar càrrecs de certa rellevància, bé en el teu entorn laboral o en el teu entorn social, que et col·loquen en una posició de privilegi que mai abans havies somiat. Arribat a aquest punt, no pots deixar de preguntar-te si els èxits assolits són per mèrits propis o bé per incapacitat aliena. Sí aquell lloc que ocupes a l’empresa, aquell lloc fins fa poc tan allunyat del teu centre vital, és el lloc que realment et correspon o bé és el que et toca perquè no hi havia ningú mitjanament capaç per exercir-lo. De la mateixa manera no deixa d’estar sota sospita el flamant càrrec que t’ofereixen a la teva comunitat de veïns, al teu esplai, al teu club esportiu o al teu club social. Serà perquè els altres possibles candidats han renunciat, han abandonat, s’han mort o senzillament “no tenen temps”? O potser, ras i curt, són uns incompetents? Vull dir, més que tu.
Com ha d’estar el món si una persona com tu o com jo, amb el superàvit de limitacions més gran per metre quadrat de l’Univers pot accedir a escometre càrrecs de certa responsabilitat i notorietat dins aquesta societat? Com és possible que jo sigui el menys dolent de la pel·lícula quan el meu pare no es cansava de recordar-me la meva extrema inutilitat dia darrera dia? Que ha passat des d’aleshores, que ha canviat? S’equivocava el meu pare o bé us equivoqueu tots vosaltres en oferir-me aquests privilegis?
dijous, 23 d’octubre del 2008
PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA
El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.
Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.
És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.
He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.
Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.
I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.
Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.
Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.
Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.
El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.
Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.
La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.
Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.
Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.
D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.
En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.
Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.
Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.
La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.
Salvador Espriu
El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.
Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.
És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.
He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.
Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.
I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.
Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.
Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.
Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.
El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.
Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.
La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.
Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.
Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.
D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.
En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.
Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.
Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.
La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.
Salvador Espriu
dimecres, 22 d’octubre del 2008
dilluns, 20 d’octubre del 2008
Realment vols que perdi el teu propi equip?
Quin abisme entre la raó mental i la raó verbal, entre el que pensem i el que finalment acabem dient. Alguns cops per prudència, altres per no ferir, altres per estratègia i d’altres, els que més, per ser socialment correctes. Quantes vegades fem contenció i no verbalitzem allò que en realitat creiem? Quantes paraules sacrificades que no naixeran mai per culpa d’un joc d’equilibris despersonalitzant?
Si, posat per cas, ets pare d’un noi que practica el futbol i juga habitualment, pensaràs: el meu fill juga perquè és molt millor que els seus companys i per tant es mereix jugar sempre. En canvi el que verbalitzaràs serà: el més important en un joc d’equip és el col·lectiu i si el meu fill ha d’estar a la banqueta no passa res.
En cas contrari, en cas de que el noi no jugui habitualment, pensaràs: que injust és el món del futbol i aquest entrenador ... (aquí deixo espai per algun adjectiu desqualificatiu) no en té ni idea. En canvi voldràs ser correcte i diràs: tot això li va bé, referint-te al noi, aquestes coses el faran madurar i acabaràs el discurs afegint –sempre han de jugar els que estiguin en millor forma i l’entrenador és el que més elements de judici té-
La processó, com habitualment es diu, anirà per dins. Aquest trencament entre el discurs mental i el discurs verbal, aquesta desconnexió, pot desembocar en comportaments malaltissos si no es processen correctament, fins el punt extrem, en alguns casos, de voler el fracàs del teu propi equip pel sol fet de que no jugui el teu fill. Voler el mal al teu propi grup de joc, de treball, o de qualsevol altre àmbit és mesquí. Prioritzar l’individu egoistament per damunt del col·lectiu, menysprear, infravalorar i desprestigiar la feina d’altres simplement perquè el teu fill no ha jugat és una manera de pensar molt més estesa del que seria desitjable i decididament reprovable.
Quatre mil anys de civilització han servit per posar interruptors i filtres entre els nostres pensaments, les nostres creences més profundes i la manera d’expressar-les però no han aconseguit canviar la nostra mentalitat primitivament egocèntrica i destructiva.
Quin abisme entre la raó mental i la raó verbal, entre el que pensem i el que finalment acabem dient. Alguns cops per prudència, altres per no ferir, altres per estratègia i d’altres, els que més, per ser socialment correctes. Quantes vegades fem contenció i no verbalitzem allò que en realitat creiem? Quantes paraules sacrificades que no naixeran mai per culpa d’un joc d’equilibris despersonalitzant?
Si, posat per cas, ets pare d’un noi que practica el futbol i juga habitualment, pensaràs: el meu fill juga perquè és molt millor que els seus companys i per tant es mereix jugar sempre. En canvi el que verbalitzaràs serà: el més important en un joc d’equip és el col·lectiu i si el meu fill ha d’estar a la banqueta no passa res.
En cas contrari, en cas de que el noi no jugui habitualment, pensaràs: que injust és el món del futbol i aquest entrenador ... (aquí deixo espai per algun adjectiu desqualificatiu) no en té ni idea. En canvi voldràs ser correcte i diràs: tot això li va bé, referint-te al noi, aquestes coses el faran madurar i acabaràs el discurs afegint –sempre han de jugar els que estiguin en millor forma i l’entrenador és el que més elements de judici té-
La processó, com habitualment es diu, anirà per dins. Aquest trencament entre el discurs mental i el discurs verbal, aquesta desconnexió, pot desembocar en comportaments malaltissos si no es processen correctament, fins el punt extrem, en alguns casos, de voler el fracàs del teu propi equip pel sol fet de que no jugui el teu fill. Voler el mal al teu propi grup de joc, de treball, o de qualsevol altre àmbit és mesquí. Prioritzar l’individu egoistament per damunt del col·lectiu, menysprear, infravalorar i desprestigiar la feina d’altres simplement perquè el teu fill no ha jugat és una manera de pensar molt més estesa del que seria desitjable i decididament reprovable.
Quatre mil anys de civilització han servit per posar interruptors i filtres entre els nostres pensaments, les nostres creences més profundes i la manera d’expressar-les però no han aconseguit canviar la nostra mentalitat primitivament egocèntrica i destructiva.
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Juvenils amb poca trempera
Dissabte gris amb resultats previsibles i, perquè no dir-ho, avorrits. La pluja, l’ensopiment del públic, la inhibició d’alguns equips, el desinterès de molts jugadors, ens ha deixat una primera part de la quarta jornada, insípida i amb molt poques possibilitats de passar a l’ història.
Començava la tarda amb un Sants-Muntanyesa d’alt risc, per l’estat del terreny de joc i per l’especial idiosincràsia de l’equip visitant. En una polèmica decisió, en la que segurament va influir l’aspecte econòmic , l’àrbitre va fer començar el partit sobre un terreny de joc impracticable. Si el Mpal. Iberia ja no és cap meravella en sec, imagineu desprès de les pluges de divendres i el mateix dissabte, un fangar o una cor de porcs per ser més explícit. No puguen seguir negant l’evidència de l’error i davant l’enorme desgavell dels primers 45 minuts, arribat al descans, l’àrbitre va decidir que ja en tenia prou i cadascú cap a casa seva. Amb una ajustada avantatja local per 1 a 0 el partit queda totalment obert esperant un desenllaç que promet, sinó bon joc, com a mínim, emoció. Serà molt difícil que el Sants perdi punts a casa seva, l’estat del terreny de joc és un handicap absolutament determinant en el resultat final. En aquesta superfície no és necessari jugar a futbol, simplement cal adaptar-se i treure rendiment de les especials característiques d’aquest camp de cols. I en això l’equip local sempre hi duu les de guanyar. Per altra banda cal destacar, per un o altre motiu, el costum que està assolin la Muntanyesa de no acabar els seus partits, espero que només sigui fruit de la coincidència i d’ara endavant es trenqui aquesta inèrcia.
El Trajana-Catalónia era, a priori, l’altre partit de la jornada. Més per veure com reaccionaria el Trajana a casa desprès de perdre incomprensiblement la setmana passada en la seva visita a La Salut , que per la suposada qualitat futbolística dels contendents. Fàcil d’inici per a un Catalònia més posat en el partit aconseguint una avantatge que semblava definitiva però que acabaria sent simplement un miratge. El Catalònia ja ens va tenint acostumats a avançar-se en el marcador per acabar llençant tot l’esforç de les primeres parts, en unes segones de baix to físic i poca concentració. El Trajana, amb les seves armes habituals, ha recuperat els tres punts que es va deixar a Badalona. Veurem la setmana que ve si manté el to o torna a fer-se l’absent.
A la mateixa hora que el partit anterior començava l’Anguera-Unibellvitge. La veritat és que us estalviaré el comentari perquè el meu informador es va adormir quan portaven tan sols 20 minuts de partit i es va assabentar del resultat per altres mitjans que ara no esmentaré. No serveix d’excusa que el dinar fos abundant i plaent, que el vi estava deliciós, que l’hora era difícil,... quan es va a veure un partit s’ha d’aguantar fins el darrer minut encara que els dos equips no juguin a res i sigui l’espectacle més tediós del món. Per a la vostra informació us diré que aquest informador ha estat despatxat.
El Pere Gol aprofitant que li estan fent la ciutat de la Penya al costat i donats els resultats tan abundosos que està recollint es podria, la temporada que ve que ja no estarà a primera, inscriure’s a una lliga de basquet. Canviant el nom n’hi hauria prou: Pere Cistella.
Dissabte gris amb resultats previsibles i, perquè no dir-ho, avorrits. La pluja, l’ensopiment del públic, la inhibició d’alguns equips, el desinterès de molts jugadors, ens ha deixat una primera part de la quarta jornada, insípida i amb molt poques possibilitats de passar a l’ història.
Començava la tarda amb un Sants-Muntanyesa d’alt risc, per l’estat del terreny de joc i per l’especial idiosincràsia de l’equip visitant. En una polèmica decisió, en la que segurament va influir l’aspecte econòmic , l’àrbitre va fer començar el partit sobre un terreny de joc impracticable. Si el Mpal. Iberia ja no és cap meravella en sec, imagineu desprès de les pluges de divendres i el mateix dissabte, un fangar o una cor de porcs per ser més explícit. No puguen seguir negant l’evidència de l’error i davant l’enorme desgavell dels primers 45 minuts, arribat al descans, l’àrbitre va decidir que ja en tenia prou i cadascú cap a casa seva. Amb una ajustada avantatja local per 1 a 0 el partit queda totalment obert esperant un desenllaç que promet, sinó bon joc, com a mínim, emoció. Serà molt difícil que el Sants perdi punts a casa seva, l’estat del terreny de joc és un handicap absolutament determinant en el resultat final. En aquesta superfície no és necessari jugar a futbol, simplement cal adaptar-se i treure rendiment de les especials característiques d’aquest camp de cols. I en això l’equip local sempre hi duu les de guanyar. Per altra banda cal destacar, per un o altre motiu, el costum que està assolin la Muntanyesa de no acabar els seus partits, espero que només sigui fruit de la coincidència i d’ara endavant es trenqui aquesta inèrcia.
El Trajana-Catalónia era, a priori, l’altre partit de la jornada. Més per veure com reaccionaria el Trajana a casa desprès de perdre incomprensiblement la setmana passada en la seva visita a La Salut , que per la suposada qualitat futbolística dels contendents. Fàcil d’inici per a un Catalònia més posat en el partit aconseguint una avantatge que semblava definitiva però que acabaria sent simplement un miratge. El Catalònia ja ens va tenint acostumats a avançar-se en el marcador per acabar llençant tot l’esforç de les primeres parts, en unes segones de baix to físic i poca concentració. El Trajana, amb les seves armes habituals, ha recuperat els tres punts que es va deixar a Badalona. Veurem la setmana que ve si manté el to o torna a fer-se l’absent.
A la mateixa hora que el partit anterior començava l’Anguera-Unibellvitge. La veritat és que us estalviaré el comentari perquè el meu informador es va adormir quan portaven tan sols 20 minuts de partit i es va assabentar del resultat per altres mitjans que ara no esmentaré. No serveix d’excusa que el dinar fos abundant i plaent, que el vi estava deliciós, que l’hora era difícil,... quan es va a veure un partit s’ha d’aguantar fins el darrer minut encara que els dos equips no juguin a res i sigui l’espectacle més tediós del món. Per a la vostra informació us diré que aquest informador ha estat despatxat.
El Pere Gol aprofitant que li estan fent la ciutat de la Penya al costat i donats els resultats tan abundosos que està recollint es podria, la temporada que ve que ja no estarà a primera, inscriure’s a una lliga de basquet. Canviant el nom n’hi hauria prou: Pere Cistella.
Els Nois d’Història
Ara que ja roden les classes i qui més qui menys s’està adaptant al nou curs escolar, és un bon moment per fer una escapada al teatre Goya i deixar-se seduir per aquests Nois d’Història de la mà d’un excepcional Josep Maria Pou. Un text mil·limetrat d’Alan Bennett que farà les delícies de ments inquietes com les vostres. Una posada en escena que funciona com un rellotge de precisió i unes interpretacions molt ajustades i a un gran nivell fan que el missatge de Bennett arribi clarament al nostre centre de gravetat per mantenir-nos en perfecte equilibri. L’esport, l’exercici físic és basic per mantenir el cos en forma, alhora que ens obra els porus per una correcta oxigenació, aprofiteu aquest moment d’obertura per assimilar el missatge intel·ligent d’aquest monument efímer. Correu al Goya com correu a l’entrenament, és obligatori.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Glories passades
Pel Martinenc perdre contra l’Europa s’està convertint en un costum de cap de setmana. No parlo dels Primers Equips, que no coincideixen a la mateixa categoria, sinó del futbol base. I és que setmana sí i setmana també, i alguns cops dues vegades el mateix dia, els diferents equips dels dos clubs s’enfronten en un, cada cop més desigual, duel de rivals històrics. Sense anar més lluny i a tall d’exemple, la setmana passada el juvenil D de l’Europa apallissava al Martinenc per un contundent 6 a 1 i aquest mateix dissabte el Cadet C del club escapulat ha derrotat a domicili al Cadet del Martinenc per un altre contundent i inapel·lable 0 a 3. Que lluny queda aquella igualtat, aquell frec a frec entre veïns. D’aquelles tardes d’alternança, ara tu, ara jo, s’ha passat a aquest abassegador i clar domini de l’Europa sobre una de les etapes més fosques en la història del Club del Guinardó. Els fums del Martinenc s’han esvaït, el foc s’ha apagat i les brases, de remullades que estan, no serveixen ni per a fer costellades.
Pel Martinenc perdre contra l’Europa s’està convertint en un costum de cap de setmana. No parlo dels Primers Equips, que no coincideixen a la mateixa categoria, sinó del futbol base. I és que setmana sí i setmana també, i alguns cops dues vegades el mateix dia, els diferents equips dels dos clubs s’enfronten en un, cada cop més desigual, duel de rivals històrics. Sense anar més lluny i a tall d’exemple, la setmana passada el juvenil D de l’Europa apallissava al Martinenc per un contundent 6 a 1 i aquest mateix dissabte el Cadet C del club escapulat ha derrotat a domicili al Cadet del Martinenc per un altre contundent i inapel·lable 0 a 3. Que lluny queda aquella igualtat, aquell frec a frec entre veïns. D’aquelles tardes d’alternança, ara tu, ara jo, s’ha passat a aquest abassegador i clar domini de l’Europa sobre una de les etapes més fosques en la història del Club del Guinardó. Els fums del Martinenc s’han esvaït, el foc s’ha apagat i les brases, de remullades que estan, no serveixen ni per a fer costellades.
Pels pèls
Els cabells, en la religió musulmana són un tema tabú, em refereixo al cabell de les dones, és clar. Els homes no tenen aquest problema, ans el contrari, l’acostumen a lluir amb desimboltura i una punteta d’orgull i quan més cabell més sant és considerat el portador. La dona en canvi és obligada a ocultar-lo a la vista de propis i estranys i comet pecat aquella que el mostra.
És més religiosa aquella dona que a més de dur el cap tapat també hi duu la cara? No, senzillament és que té bigoti i mostrar-lo va en contra dels principis bàsics de l’ Islam.
Els cabells, en la religió musulmana són un tema tabú, em refereixo al cabell de les dones, és clar. Els homes no tenen aquest problema, ans el contrari, l’acostumen a lluir amb desimboltura i una punteta d’orgull i quan més cabell més sant és considerat el portador. La dona en canvi és obligada a ocultar-lo a la vista de propis i estranys i comet pecat aquella que el mostra.
És més religiosa aquella dona que a més de dur el cap tapat també hi duu la cara? No, senzillament és que té bigoti i mostrar-lo va en contra dels principis bàsics de l’ Islam.
divendres, 17 d’octubre del 2008
El manifest marxista IV
La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar desprès un remei equivocat.
Teniu present que estem lluitant per l’honra d’aquesta dona, i que segurament és molt més del que ella ha fet mai per ella mateixa.
Servei d’habitacions? Enviïn una habitació més gran.
Epitafi: Perdonin que no m’aixequi.
La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar desprès un remei equivocat.
Teniu present que estem lluitant per l’honra d’aquesta dona, i que segurament és molt més del que ella ha fet mai per ella mateixa.
Servei d’habitacions? Enviïn una habitació més gran.
Epitafi: Perdonin que no m’aixequi.
Un cop de cap
Més important que l’èxit és fer les coses amb ganes i passió. Una persona que fracassa no és la persona que no aconsegueix una cosa sinó la que no ho intenta.
Mai deixis que les pors s’interposin en els teus somnis i si malgrat tot, finalment has de caure, que sigui en l’ intent.
Que feu llegint encara, aneu i foteu un cop de cap, que ja és hora.
Més important que l’èxit és fer les coses amb ganes i passió. Una persona que fracassa no és la persona que no aconsegueix una cosa sinó la que no ho intenta.
Mai deixis que les pors s’interposin en els teus somnis i si malgrat tot, finalment has de caure, que sigui en l’ intent.
Que feu llegint encara, aneu i foteu un cop de cap, que ja és hora.
dimecres, 15 d’octubre del 2008
Art en descomposició
Com reaccionarieu si durant un inofensiu passeig pel MACBA de cop us trobeu davant una obra d’art que degenera? Les anomenades obres d’art estan o han d’estar per definició protegides del pas del temps i restaurades quan els hi cal. Doncs aquest no és el cas de “Mar de xocolata” obra especialment “dolça” de Dieter Roth. Una escultura feta a base de pastilles de xocolata formant unes estructures simples de la que pengen escrits en tires de paper i que el temps ha anat alterant, millor dit, deteriorant fins el punt que l’obra és, en aquests moments, molt diferent de quan va ser creada i escapa a la pròpia idea de l’autor en la seva concepció. Un debat apassionant envolta l’escultura sobre la necessitat de mantenir l’art o deixar-lo envellir. Si actuar per preservar-lo o presenciar passivament la seva descomposició.
La xocolata s’està podrint atacada per bacteris, el paper s’està descolorint i l’estructura s’ha esfondrat donant al conjunt de l’obra un aspecte “humà” excepcional i alhora inquietant. Si les persones envelleixen i moren, que fa que l’art sigui diferent? És lícit conservar l’art més enllà de la seva pròpia vida?
Com reaccionarieu si durant un inofensiu passeig pel MACBA de cop us trobeu davant una obra d’art que degenera? Les anomenades obres d’art estan o han d’estar per definició protegides del pas del temps i restaurades quan els hi cal. Doncs aquest no és el cas de “Mar de xocolata” obra especialment “dolça” de Dieter Roth. Una escultura feta a base de pastilles de xocolata formant unes estructures simples de la que pengen escrits en tires de paper i que el temps ha anat alterant, millor dit, deteriorant fins el punt que l’obra és, en aquests moments, molt diferent de quan va ser creada i escapa a la pròpia idea de l’autor en la seva concepció. Un debat apassionant envolta l’escultura sobre la necessitat de mantenir l’art o deixar-lo envellir. Si actuar per preservar-lo o presenciar passivament la seva descomposició.
La xocolata s’està podrint atacada per bacteris, el paper s’està descolorint i l’estructura s’ha esfondrat donant al conjunt de l’obra un aspecte “humà” excepcional i alhora inquietant. Si les persones envelleixen i moren, que fa que l’art sigui diferent? És lícit conservar l’art més enllà de la seva pròpia vida?
dimarts, 14 d’octubre del 2008
Indefinicions 21
Esquivar: esquiar sortejant obstacles
Enganxar-se: tenir dependència
Equip de veterans: un miracle
Primer equip: ruïna. Insostenible
Equip arbitral: barroeria en grup
Fora de casa: quan no et portes bé
Equip nazional: xenofòbia regulada
Escalfar: preliminar sexual
Escapar-se: tallar-se el penis
Escorpí: esputar. Llençar una escorpinada
Espanyolista: botifler
Espanyolisme: virus letal
D’esquena a la porteria: porter
Folha seca: que necessita vaselina
Ésser un gana: bulímic
Fitxar: desfogament orinari
Forçar un corner: violentar una cantonada
Estar en línia: parlar per telèfon
Estavellar-se: fer-se vell
Esquerra: costat fosc de la força
Estripar el carnet: impossible, estan plastificats
Expulsar: fer una pedra
Extracomunitari: doble ració de comunitari
Falta directa: no anar a treballar perquè sí
Falta indirecta: no anar a treballar per estar malalt
Fase prèvia: sopar
Fase final: coit
Esquivar: esquiar sortejant obstacles
Enganxar-se: tenir dependència
Equip de veterans: un miracle
Primer equip: ruïna. Insostenible
Equip arbitral: barroeria en grup
Fora de casa: quan no et portes bé
Equip nazional: xenofòbia regulada
Escalfar: preliminar sexual
Escapar-se: tallar-se el penis
Escorpí: esputar. Llençar una escorpinada
Espanyolista: botifler
Espanyolisme: virus letal
D’esquena a la porteria: porter
Folha seca: que necessita vaselina
Ésser un gana: bulímic
Fitxar: desfogament orinari
Forçar un corner: violentar una cantonada
Estar en línia: parlar per telèfon
Estavellar-se: fer-se vell
Esquerra: costat fosc de la força
Estripar el carnet: impossible, estan plastificats
Expulsar: fer una pedra
Extracomunitari: doble ració de comunitari
Falta directa: no anar a treballar perquè sí
Falta indirecta: no anar a treballar per estar malalt
Fase prèvia: sopar
Fase final: coit
ROCK’N’ROLL
Una recomanació –si se’m permet- no us deixeu perdre ROCK’N’ROLL al Teatre Lliure, la flipareu, com diu el meu fill. Un monument teatral imprescindible, un text irrepetible, una posada en escena espaterrant i unes interpretacions emocionants i, alhora, emotives. Un luxe a tocar de casa i a l’abast de tothom. Aprofiteu l’ocasió i la vida us canviarà...a millor. Ja m’ho direu.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
La presa del Palau d’hivern
Vilazar 2 – Europa C 4
Els nois del Sardenya s’han quedat sols al capdamunt de la classificació. Desprès de les tres primeres jornades –amb tres victòries i 9 punts- han obert un petit forat amb els seus immediats perseguidors. Aquesta tarda en el seu desplaçament a Vilazar –més conegut com el Palau d’Hivern, històrica residència dels Romanov- han aconseguit un nou i treballat triomf enfront un equip local que –malgrat la derrota final- no ha posat les coses fàcils. Si bé és cert que a la primera part, l’Europa no ha donat cap opció als de casa amb un joc de manual ( o de llibre, si ho preferiu) que ha tenallat qualsevol iniciativa del Vilazar, a l’ inici de la segona les coses han canviat i –segurament producte del cansament i un excés de confiança dels visitants- l’equip local ha aconseguit l’empat mitjançant un Becari (que no deu cobrar, però que corria molt). Amb un 2 a 2 al marcador (eufemisme, ja que de marcador no n’hi havia) i amb un Vilazar crescut i quan tot feia pensar en una desfeta de l’equip visitant producte del desconcert, ha arribat la reacció dels escapulats (avui de color caca d’oca) que amb dos gols de contraatac han col·locat el definitiu 2 a 4 a la llibreteta de l’àrbitre i en l’imaginari col·lectiu. Una nova victòria producte de la sorprenent maduresa d’un equip tan jove i que ha estat capaç de reaccionar, positivament, en un moment molt complicat i davant un equip –el Vilazar- amb molt d’ofici.
Justament aquesta setmana pren molt més valor la victòria aconseguida per l’Europa a la primera jornada al camp del Pere Gol, un camp on ahir es va deixar els tres punts un irregular Trajana, que sembla –fins el moment- no pair gaire bé les sortides (2 derrotes en els dos desplaçaments). Un –a priori- favorit per endur-se el campionat queda amb només tres punts dels nou possibles, un mal començament, es miri com es miri.
Un dels altres outsiders –el Sants- no va passar de l’empat a can Don Bosco, on una sobredosi de confiança els va deixar a punt del col·lapse. Els pecats de joventut tard o d’hora s’acaben pagant i el Sants ho ha experimentat en la seva pròpia carn al campitxo de l’Escola Industrial.
El Sant Gabriel, per la seva banda, ha caigut a la gàbia, on se l’han menjat els lleons. Els catalàunics, enrabiats per la derrota de la setmana passada al Nou Sardenya, no han donat cap opció als angelicals visitants, que ara queden a tres punts del líder.
L’Hospi sembla que reacciona just una setmana abans de visitar l’Europa en, el que segurament serà, el partit de la jornada. Un plis plas sense pietat i el Masnou a la cua.
La Muntanyesa, en la seva línia, vivint del conflicte i guanyant clarament, això sí, una innocent Anguera que cau al fons de la classificació fent-li companyia al Masnou i al Santa Eulàlia que segueix avorrint a les ovelles.
El que no acaba de reaccionar –malgrat tenir tots els números per fer-ho- és la Barceloneta que pel que es veu, naufraga bastant lluny de casa. Deu patir enyorança o el mal de la distància que no el contraresta ni tan sols el cor de grills que l’acompanya a la grada.
En fi, qui setmana passa any empeny i la propera jornada més...o menys.
Vilazar 2 – Europa C 4
Els nois del Sardenya s’han quedat sols al capdamunt de la classificació. Desprès de les tres primeres jornades –amb tres victòries i 9 punts- han obert un petit forat amb els seus immediats perseguidors. Aquesta tarda en el seu desplaçament a Vilazar –més conegut com el Palau d’Hivern, històrica residència dels Romanov- han aconseguit un nou i treballat triomf enfront un equip local que –malgrat la derrota final- no ha posat les coses fàcils. Si bé és cert que a la primera part, l’Europa no ha donat cap opció als de casa amb un joc de manual ( o de llibre, si ho preferiu) que ha tenallat qualsevol iniciativa del Vilazar, a l’ inici de la segona les coses han canviat i –segurament producte del cansament i un excés de confiança dels visitants- l’equip local ha aconseguit l’empat mitjançant un Becari (que no deu cobrar, però que corria molt). Amb un 2 a 2 al marcador (eufemisme, ja que de marcador no n’hi havia) i amb un Vilazar crescut i quan tot feia pensar en una desfeta de l’equip visitant producte del desconcert, ha arribat la reacció dels escapulats (avui de color caca d’oca) que amb dos gols de contraatac han col·locat el definitiu 2 a 4 a la llibreteta de l’àrbitre i en l’imaginari col·lectiu. Una nova victòria producte de la sorprenent maduresa d’un equip tan jove i que ha estat capaç de reaccionar, positivament, en un moment molt complicat i davant un equip –el Vilazar- amb molt d’ofici.
Justament aquesta setmana pren molt més valor la victòria aconseguida per l’Europa a la primera jornada al camp del Pere Gol, un camp on ahir es va deixar els tres punts un irregular Trajana, que sembla –fins el moment- no pair gaire bé les sortides (2 derrotes en els dos desplaçaments). Un –a priori- favorit per endur-se el campionat queda amb només tres punts dels nou possibles, un mal començament, es miri com es miri.
Un dels altres outsiders –el Sants- no va passar de l’empat a can Don Bosco, on una sobredosi de confiança els va deixar a punt del col·lapse. Els pecats de joventut tard o d’hora s’acaben pagant i el Sants ho ha experimentat en la seva pròpia carn al campitxo de l’Escola Industrial.
El Sant Gabriel, per la seva banda, ha caigut a la gàbia, on se l’han menjat els lleons. Els catalàunics, enrabiats per la derrota de la setmana passada al Nou Sardenya, no han donat cap opció als angelicals visitants, que ara queden a tres punts del líder.
L’Hospi sembla que reacciona just una setmana abans de visitar l’Europa en, el que segurament serà, el partit de la jornada. Un plis plas sense pietat i el Masnou a la cua.
La Muntanyesa, en la seva línia, vivint del conflicte i guanyant clarament, això sí, una innocent Anguera que cau al fons de la classificació fent-li companyia al Masnou i al Santa Eulàlia que segueix avorrint a les ovelles.
El que no acaba de reaccionar –malgrat tenir tots els números per fer-ho- és la Barceloneta que pel que es veu, naufraga bastant lluny de casa. Deu patir enyorança o el mal de la distància que no el contraresta ni tan sols el cor de grills que l’acompanya a la grada.
En fi, qui setmana passa any empeny i la propera jornada més...o menys.
dissabte, 11 d’octubre del 2008
2001: UNA ODISEA A L'ESPAI (1968)
Aquest any en fa quaranta i encara recordo –com si fos ahir- la perplexitat barrejada amb entusiasme a la sortida del cinema, la certesa de que alguna cosa extraordinària havia passat, que ja res seria com abans i que un mecanisme estrany i fins aleshores latent s’havia activat en el meu interior. Hal 9000 havia decidit posar fi a la meva innocència tancant la darrera porta d’infantesa. A canvi m’oferia tot un univers d’experiències excitants al que no vaig ser capaç de renunciar. Quaranta anys desprès –ella i jo- ens hem retrobat, com quan es retroben dos vells amants i els sentiments es desbaraten sense mesura. Hem recorregut la mateixa distància com dos rius paral·lels i el mar que ens espera té forma de monòlit palplantat en una dimensió llunyana . 2001 és una part molt important de la meva història, és un referent hipnòtic absolutament vigent que em porta els sons de Zaratustra en els moments més dolços quan tinc el convenciment que el futur em pertany i l’infinit està a tocar dels dits.
Tinc una anècdota curiosa relacionada amb 2001. Fa anys –i per treure’m unes pesetes- vaig fer el reportatge d’un casament al poble de Gelida. La parella –molt convencional- em va encarregar la feina a través d’un amic comú –fotògraf de professió- que estava de baixa laboral per uns problemes oculars. En aquell temps –ho he de reconèixer- tenia una creativitat poc ortodoxa, més aviat desconcertant, producte de la qual els hi vaig fer un vídeo –diríem atípic- on apareixien imatges de la primera part de 2001, aquella on surten les famílies de ximpanzés i que conclou amb la baralla entre clans, la mort d’un dels líders i el llançament a l’aire de l’arma del crim i aquesta –en un pla extraordinari- es transforma en una nau espacial. La idea era la de relacionar l’etapa d’abans del casament amb una situació salvatge i que gràcies al feliç enllaç aquesta situació es civilitzava. Així el llançament de l’os –l’arma- sintetitzava aquest pas i es transformava en el ram de flors en mans de la núvia. No cal dir que ningú ho va entendre i mai, mai em varen encarregar una copia. Em puc imaginar la cara de sorpresa dels pares i familiars dels nuvis quan en lloc de veure a la tieta de Ripoll o a l’oncle de Matadepera al vídeo, apareixien una colla de primats sense evolucionar lluitant per la supervivència. Un fracàs sonat que va marcar profundament la meva trajectòria creativa, això i que des de llavors no he tornat mai més a Gelida.
La família
El nuvi cabrejatTITOL ORIGINAL
2001: A Space Odyssey
ANY
1968
1968
GUIÓ
Stanley Kubrick & Arthur C. Clarke (Novel.la curta: Arthur C. Clarke)
Stanley Kubrick & Arthur C. Clarke (Novel.la curta: Arthur C. Clarke)
MÚSICA
Varis (Richard Strauss, Johann Strauss)
FOTOGRAFÍA
Geoffrey UnswortH
REPARTIMENT
Keir Dullea, Gary Lockwood, William Sylvester, Daniel Richter, Douglas Rain (HAL 9000 voice), Laonard Rossiter, Margaret Tyzack, Robert Beatty, Sean Sullivan, Frank Miller, Penny Brahms, Alan Gilfford, Vivian Kubrick
PRODUCTORA
MGM
Nota: encara conservo el vídeo, si algú vol una copia li podria arreglar el preu.
divendres, 10 d’octubre del 2008
Una gran llengua en boques equivocades
Dins el marc del conflicte de llengües on creix l’absurda i malaltissa croada per anorrear les més dèbils en favor de les més esteses o poderoses, de fer taula rasa eliminant la particularitat, la diferència, la riquesa en benefici del monolingüisme més brutal i castrador. Doncs, en aquest debat avorrit i esgotador, llegia una idea que pot ser interessant per aquells que saben llegir i també pels que saben pensar, deia així: Quina gran llengua la llengua espanyola, ara només falta que Espanya estigui a l’alçada de la seva llengua. Demolidor, llàstima que al país veí hi hagi encara un índex d’analfabetisme militant tan gran i utilitzin la llengua només per llepar-se el cul.
Dins el marc del conflicte de llengües on creix l’absurda i malaltissa croada per anorrear les més dèbils en favor de les més esteses o poderoses, de fer taula rasa eliminant la particularitat, la diferència, la riquesa en benefici del monolingüisme més brutal i castrador. Doncs, en aquest debat avorrit i esgotador, llegia una idea que pot ser interessant per aquells que saben llegir i també pels que saben pensar, deia així: Quina gran llengua la llengua espanyola, ara només falta que Espanya estigui a l’alçada de la seva llengua. Demolidor, llàstima que al país veí hi hagi encara un índex d’analfabetisme militant tan gran i utilitzin la llengua només per llepar-se el cul.
dijous, 9 d’octubre del 2008
828
La meva bogeria gramatical, el meu deliri sil·làbic, la meva set de paraules em du, sovint, per camins indestriables. En aquesta cerca obsessiva he trobat el que no buscava, un mot que defineix amb precisió el que sento per tu: evitern.
828, és la pàgina on habita i on es mostra orgullós.
Evitern: Que ha tingut principi, però no tindrà fi.
La meva bogeria gramatical, el meu deliri sil·làbic, la meva set de paraules em du, sovint, per camins indestriables. En aquesta cerca obsessiva he trobat el que no buscava, un mot que defineix amb precisió el que sento per tu: evitern.
828, és la pàgina on habita i on es mostra orgullós.
Evitern: Que ha tingut principi, però no tindrà fi.
dimecres, 8 d’octubre del 2008
La vacuna
Que és una vacuna sinó la inoculació d’un virus perquè el propi cos generi anticossos per defensar-se. Està clar que si l’organisme no passa pel tràngol d’enfrontar-se a l’enemic no serà mai capaç de fer-li front ni trobar els mecanismes adequats per destruir-lo.
De la mateixa manera quan parlem d’educació és contraproduent i decididament anti pedagògic fer viure els nens en una bombolla que els aïlli del mon exterior i dels problemes que es generen. No serveix per a res, ans al contrari, és totalment perjudicial, estalviar als joves viure situacions conflictives i tastar en pròpia carn la frustració. Com sinó podran generar les defenses necessàries per superar determinades crisis i fer front a les adversitats sinó les viuen? Per aprendre a resoldre problemes t’hi has de trobar amb els problemes. Només així desenvolupem els anticossos, les capacitats per combatre amb èxit els contratemps que la vida ens va plantejant.
Que és una vacuna sinó la inoculació d’un virus perquè el propi cos generi anticossos per defensar-se. Està clar que si l’organisme no passa pel tràngol d’enfrontar-se a l’enemic no serà mai capaç de fer-li front ni trobar els mecanismes adequats per destruir-lo.
De la mateixa manera quan parlem d’educació és contraproduent i decididament anti pedagògic fer viure els nens en una bombolla que els aïlli del mon exterior i dels problemes que es generen. No serveix per a res, ans al contrari, és totalment perjudicial, estalviar als joves viure situacions conflictives i tastar en pròpia carn la frustració. Com sinó podran generar les defenses necessàries per superar determinades crisis i fer front a les adversitats sinó les viuen? Per aprendre a resoldre problemes t’hi has de trobar amb els problemes. Només així desenvolupem els anticossos, les capacitats per combatre amb èxit els contratemps que la vida ens va plantejant.
dimarts, 7 d’octubre del 2008
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Una jornada particular
Segona jornada i segueixen les golejades. Aquest cop amb algunes dades sorprenents. El Trajana que venia de perdre clarament amb la Unificació Bellvitge ha estat implacable amb el santa Eulàlia, que segurament haurà pagat els plats trencats de la primera jornada. Un Santa Eulalia que, per cert ja va perdre a casa la setmana passada davant un solvent Sant Gabriel i que amb dues victòries molt significatives, l’última precisament per golejada enfront un desesperant Pere Gol (13 gols encaixats), comparteix liderat amb l’Europa i el Sants. L’altre resultat espectacular ens l'ha ofert un recuperat Jupiter que venia d’encaixar una estrepitosa derrota per 8 a 2 al camp de la Muntanyesa i que aquesta setmana ha desballestat a la Unificació Bellvitge, vencedor del Trajana en la primera jornada. Tot plegat un cercle capriciós on els equips passen d’una setmana a l’altre de ser golejadors a ser golejats. Irregularitat, manca de concentració, excés de confiança,...un començament imprevisible.
Pel que fa als altres resultats, cap sorpresa. Potser el mal inici de l’Hospitalet amb dues derrotes consecutives seria una de les coses més destacables, així com la bona arrencada del Sants, el Sant Gabriel i l’Europa. Del Masnou i de la Barceloneta m’esperava una mica més, encara que és cert que estem començant i els equips aniran patint les transformacions pròpies del rodatge i el pas de les jornades.
El campionat és molt llarg i encara queda marge per corregir errors, però tinc la sensació que hi ha equips que no estaran disposats a donar treva i la recuperació de punts serà molt complicada aquesta Temporada.
Segona jornada i segueixen les golejades. Aquest cop amb algunes dades sorprenents. El Trajana que venia de perdre clarament amb la Unificació Bellvitge ha estat implacable amb el santa Eulàlia, que segurament haurà pagat els plats trencats de la primera jornada. Un Santa Eulalia que, per cert ja va perdre a casa la setmana passada davant un solvent Sant Gabriel i que amb dues victòries molt significatives, l’última precisament per golejada enfront un desesperant Pere Gol (13 gols encaixats), comparteix liderat amb l’Europa i el Sants. L’altre resultat espectacular ens l'ha ofert un recuperat Jupiter que venia d’encaixar una estrepitosa derrota per 8 a 2 al camp de la Muntanyesa i que aquesta setmana ha desballestat a la Unificació Bellvitge, vencedor del Trajana en la primera jornada. Tot plegat un cercle capriciós on els equips passen d’una setmana a l’altre de ser golejadors a ser golejats. Irregularitat, manca de concentració, excés de confiança,...un començament imprevisible.
Pel que fa als altres resultats, cap sorpresa. Potser el mal inici de l’Hospitalet amb dues derrotes consecutives seria una de les coses més destacables, així com la bona arrencada del Sants, el Sant Gabriel i l’Europa. Del Masnou i de la Barceloneta m’esperava una mica més, encara que és cert que estem començant i els equips aniran patint les transformacions pròpies del rodatge i el pas de les jornades.
El campionat és molt llarg i encara queda marge per corregir errors, però tinc la sensació que hi ha equips que no estaran disposats a donar treva i la recuperació de punts serà molt complicada aquesta Temporada.
Valero y yo
Valero es pequeño, ¿peludo?, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.
Lo dejo suelto y se va al prado, y acaricia tibiamente con su hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿Valero?", y viene a mí con un trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal...
Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas mandarinas, las uvas moscateles, todas de ámbar; los higos morados, con su cristalina gotita de miel...
Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero fuerte y seco por dentro, como de piedra... Cuando paso sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo:
— Tiene acero...
Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo.
Adaptació molt lliure de Platero y yo de Juan Ramón Jiménez
Valero es pequeño, ¿peludo?, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.
Lo dejo suelto y se va al prado, y acaricia tibiamente con su hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿Valero?", y viene a mí con un trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal...
Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas mandarinas, las uvas moscateles, todas de ámbar; los higos morados, con su cristalina gotita de miel...
Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero fuerte y seco por dentro, como de piedra... Cuando paso sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo:
— Tiene acero...
Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo.
Adaptació molt lliure de Platero y yo de Juan Ramón Jiménez
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Espriu, Salvador Espriu
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Espriu, Salvador Espriu
Els fruits de la paciència
Europa C 3 – Catalònia 1
El debut de l’Europa a casa ha estat tan complicat com es preveia, més pels nervis de l’estrena que no pas pels mèrits del rival. Un Catalònia rom i sense grapa tancat al seu camp i deixant tota l’iniciativa a l’equip local ha estat el dibuix de pràcticament tota la primera part. Només en una jugada aïllada, a la sortida d’un corner, el Catalònia ha fet el seu gol. Gol que ha descentrat el, fins aleshores, fluid joc de l’Europa posant la incertesa damunt la gespa i la imprecisió a les botes dels atacants escapulats. La resta de la primera part ha sigut un monogràfic, encara que sense sort, de l’Europa davant d’un, cada cop més aculat, Catalònia. Amb un sorprenent i immerescut 0 a 1 s’ha arribat al descans. És just en aquest moment i fruit dels relleus que ha efectuat el cos tècnic de l’Europa on el signe del partit ha començat a girar. Sense canviar el guió però sí els protagonistes i algun subtil retoc de posicions, l’equip local s’ha fet, definitivament, amb les regnes del joc. Han arribat les ocasions i conseqüentment els gols. Novament s’ha pogut constatar la versatilitat i varietat de recursos d’aquesta plantilla amb solucions per als diferents problemes que es puguin anar presentant al llarg d’una Temporada que es preveu molt dura, competida i apassionant.
És encara molt aviat per a fer pronòstics i proclamar favorits, però amb dues victòries de 2 partits disputats l’Europa presenta credencials i es posiciona clarament com un seriós candidat al títol de Lliga. Més si tenim en compte el procés d’adaptació pel que passen els equips quan estrenen categoria. Aquest equip creixerà i madurarà perquè tots els seus components van en la mateixa direcció. Un veritable equip és tant allò que es veu com el que no es veu. Com un edifici suportat pels fonaments que fan que es mantingui ferm i en canvi ningú els veu.
Europa C 3 – Catalònia 1
El debut de l’Europa a casa ha estat tan complicat com es preveia, més pels nervis de l’estrena que no pas pels mèrits del rival. Un Catalònia rom i sense grapa tancat al seu camp i deixant tota l’iniciativa a l’equip local ha estat el dibuix de pràcticament tota la primera part. Només en una jugada aïllada, a la sortida d’un corner, el Catalònia ha fet el seu gol. Gol que ha descentrat el, fins aleshores, fluid joc de l’Europa posant la incertesa damunt la gespa i la imprecisió a les botes dels atacants escapulats. La resta de la primera part ha sigut un monogràfic, encara que sense sort, de l’Europa davant d’un, cada cop més aculat, Catalònia. Amb un sorprenent i immerescut 0 a 1 s’ha arribat al descans. És just en aquest moment i fruit dels relleus que ha efectuat el cos tècnic de l’Europa on el signe del partit ha començat a girar. Sense canviar el guió però sí els protagonistes i algun subtil retoc de posicions, l’equip local s’ha fet, definitivament, amb les regnes del joc. Han arribat les ocasions i conseqüentment els gols. Novament s’ha pogut constatar la versatilitat i varietat de recursos d’aquesta plantilla amb solucions per als diferents problemes que es puguin anar presentant al llarg d’una Temporada que es preveu molt dura, competida i apassionant.
És encara molt aviat per a fer pronòstics i proclamar favorits, però amb dues victòries de 2 partits disputats l’Europa presenta credencials i es posiciona clarament com un seriós candidat al títol de Lliga. Més si tenim en compte el procés d’adaptació pel que passen els equips quan estrenen categoria. Aquest equip creixerà i madurarà perquè tots els seus components van en la mateixa direcció. Un veritable equip és tant allò que es veu com el que no es veu. Com un edifici suportat pels fonaments que fan que es mantingui ferm i en canvi ningú els veu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)