Jornada de portes obertes

Ara que tot el peix està venut i la Lliga s’ha acabat, és l’hora, si es vol, de fer balanç. Un balanç que, per alguns Clubs, com per exemple l’Español, es fa en un obrir i tancar d’ulls. L’equip de Cornellà ha tornat a nedar en aigües tèrboles sense objectius i amb el tedi per companyia. L’Español ha viscut tot l’any com en una residència de gent gran on el present és incert i el futur un veritable drama. La decadència, finalment, s’ha fet amb el control del timó blanc i blau i només és qüestió de temps que la nau faci aigües. Quan un Club com l’Español que sempre s’ha omplert la boca amb l’argument de treballar la pedrera i d’això n’ha fet bandera per tots els camps de batalla, es veu en la necessitat d’hipotecar el seu bé més preuat, de “regalar” la seva raó de ser, la seva pròpia essència per fer front als deutes econòmics, la cosa no pinta gens be. Es podria dir, sense anar gaire errats, que s’ha entrat en el tram final, que s’ha pres un camí costerut del que no hi ha retorn possible. Obrir les portes de la seva pedrera perquè el Madrid remeni i triï tot allò que li plagui per poder pagar els deutes, és un senyal inequívoc que reflecteix perfectament la tragèdia de la situació i la fragilitat del seu discurs.