Mourinho versus Voltaire

Amb el pas del temps un va aprenent allò que no sabia. Un va aprenent, per exemple, que la psicopatologia que pateix Mourinho, l’aversió malaltissa al Barça es manifesta, amb tota la seva cruesa, en el fet que sigui incapaç de pronunciar el seu nom en cap roda de premsa i/o en qualsevol entrevista. Sempre utilitza sinònims per referir-se al Barça: l’equip rival, l’altre equip, l’oponent, l’adversari,...És tan profunda la seva fòbia que no li permet verbalitzar allò que l’obsessiona i l’espanta. Aquesta mateixa inestabilitat fa que sigui incapaç de fer un anàlisi realista dels fets, amagant-los una i altra vegada, darrera cortines de fum i justificacions del tot surrealistes. Fuig, com gat escaldat, de tot allò que no li agrada i la lectura que en fa sempre és calculadament equivocada. Una interpretació esperpèntica que li serveix per amagar una realitat que li és desplaent i sobretot, no entén. La seva alineació és tan de manual, el seu comportament és tan neuròtic, que en ell es poden reconèixer fàcilment tots els símptomes de la pertorbació i, a hores d’ara, es pot afirmar que és un cas sever de trastorn psicòtic. Però el pitjor del cas, no és l’individu en qüestió, sinó la permeabilitat i fragilitat mental de l’entorn. Un entorn receptiu a les dèries i disfuncions de l’afectat que poden, amb risc evident, fer estralls en la seva percepció de la realitat. I les coses no acostumen a passar per casualitat.

La casualitat no és ni pot ser més que una causa ignorada d’un efecte desconegut. -Voltaire-