Del triangle de pressió al rectangle de depressió

Al marge, un cop més, de l’indiscutible triomf del Barça, cal destacar la gosadia d’un Madrid que va jugar sense mig camp. Tant parlar de si doble pivot, que si trivot, que si...per acabar jugant amb un triangle de pressió alta. Un triangle que, a la vista de l’ exposat i dels resultats obtinguts, no queda gens clara la seva utilitat. Si els tres homes que formaven el triangle, un triangle equilàter evidentment (amb tres “catetos”), eren Alonso, Lass i Ozil, va quedar prou clara la inoperància i la inoportunitat de l’ esmentada figura geomètrica. L’ anomenat triangle de pressió alta va tocar, a molt estirar, 25 vegades la pilota (entre els tres). Pobres números per a un mig del camp que, en teoria, ha de ser la sala de màquines d’un equip de futbol. El Madrid va fonamentar el seu joc en tres línies clares i ben definides: un porter solvent, una defensa hiperexcitada i una davantera erràtica i angoixada. El mig camp no va existir, bé, va existir, però l’ocupava sempre el Barça. El Barça s’associava i pujava els graons d’un en un, el Madrid, en canvi, saltava de la defensa a l’atac sense transició i tenint al mig del camp com a mers comparses d’un espectacle de focs artificials on totes les pilotes els hi passaven per damunt del cap. El triangle de pressió alta va ser, més que mai, un fracàs, un autèntic triangle de les Bermudes, un forat negre on es va diluir, a ulls de mig món, l’hipotètic futbol del Madrid. Un triangle de pressió alta que el Barça va convertir, per enèsima vegada, en un ben perfilat rectangle de depressió profunda.