dissabte, 31 de desembre del 2011
Dagoll Dagom i el CE Europa
El desenllaç
.........
Pep Gràcia: I jo que hi pinto?
Marta Soro: Ens agradaria, per no donar motius de controvèrsia, fer-ho més neutre. No utilitzar ni Barça, ni Espanyol, per no ferir sensibilitats i basar-ho en una alternativa vàlida i creïble. I aquí és on intervens tu. Me’n recordat que havies estat a l’Europa i que la teva experiència ens podria servir. T’he sentit dir un munt de vegades que el futbol base de l’Europa és un dels millors del país i on es prediquen uns valors força civilitzats. L’Europa, per altra banda, és un Club prou conegut, però alhora prou desconegut, per no aixecar ampolles i crec que seria ben acceptat per tothom.
PG: Ben vist.
MS: Al Bozzo l’idea no li sembla del tot desgavellada i si li plantegem un bon esquelet, està disposat a estudiar-ho. És més, hem sondejat al Guinovart i està convençut que la cosa pot funcionar. Per altra banda, tenim contactes amb l’Espinosa i el Guix i estarien disposats a parlar.
PG: Què necessites?
MS: Informació, informació i més informació. I també detalls, anècdotes, costums, conductes, manies, tòpics,...Tot allò que se t’acudeixi i que ens pugui servir per acolorir l’argument.
PG: Quan comencem?
MS: Ens hi hauríem de posar immediatament passat festes. No podem deixar...
Just en aquest moment em vaig despertar.
El desenllaç
.........
Pep Gràcia: I jo que hi pinto?
Marta Soro: Ens agradaria, per no donar motius de controvèrsia, fer-ho més neutre. No utilitzar ni Barça, ni Espanyol, per no ferir sensibilitats i basar-ho en una alternativa vàlida i creïble. I aquí és on intervens tu. Me’n recordat que havies estat a l’Europa i que la teva experiència ens podria servir. T’he sentit dir un munt de vegades que el futbol base de l’Europa és un dels millors del país i on es prediquen uns valors força civilitzats. L’Europa, per altra banda, és un Club prou conegut, però alhora prou desconegut, per no aixecar ampolles i crec que seria ben acceptat per tothom.
PG: Ben vist.
MS: Al Bozzo l’idea no li sembla del tot desgavellada i si li plantegem un bon esquelet, està disposat a estudiar-ho. És més, hem sondejat al Guinovart i està convençut que la cosa pot funcionar. Per altra banda, tenim contactes amb l’Espinosa i el Guix i estarien disposats a parlar.
PG: Què necessites?
MS: Informació, informació i més informació. I també detalls, anècdotes, costums, conductes, manies, tòpics,...Tot allò que se t’acudeixi i que ens pugui servir per acolorir l’argument.
PG: Quan comencem?
MS: Ens hi hauríem de posar immediatament passat festes. No podem deixar...
Just en aquest moment em vaig despertar.
divendres, 30 de desembre del 2011
Dagoll Dagom i el CE Europa
Marta Soro: Ei, hola!
Pep Gràcia: com va?
MS: Remuntant. Et vaig trucar perquè et volia comentar un projecte confidencial que espero quedi entre nosaltres.
PG: Seré una tomba.
MS: A ningú se li escapa l’ample ressò a nivell mundial que està tenint el futbol de casa nostra gràcies als èxits del Barça i la seva Masia. La filosofia del Barça està arrasant i tothom en parla.
PG: I que té a veure això amb Dagoll?
MS: Hem pensat, de fet, encara estem pensant, la manera d’aprofitar aquest tsunami i sospesar la possibilitat de fer un musical sobre futbol. Desprès de Cop de Rock necessitem un espectacle potent que porti al teatre a la gent que habitualment ve i, també, a la que no acostuma a venir. És una idea arriscada però força original i, tant el Periel com jo, pensem que se’n podria treure una bona història.
PG: I perquè m’ho dius?
MS: Ens agradaria molt explicar-ho des de la vessant humana i destacar tots aquells valors que el futbol, i el Barça en concret, estan posant en primer pla d’actualitat. Voldríem centrar-nos en tot el que succeeix abans d’arribar a ser un jugador destacat i mediàtic. Que s’ha de fer per arribar-hi. Els sacrificis i les renúncies que això comporta. La cultura de l’esforç, el treball, el compromís i la solidaritat entre companys. Les petites victòries i les derrotes frustrants. Voldríem parlar de les il•lusions de la gent que comença i també dels desenganys d’aquells que es queden pel camí...
continuarà...
Marta Soro: Ei, hola!
Pep Gràcia: com va?
MS: Remuntant. Et vaig trucar perquè et volia comentar un projecte confidencial que espero quedi entre nosaltres.
PG: Seré una tomba.
MS: A ningú se li escapa l’ample ressò a nivell mundial que està tenint el futbol de casa nostra gràcies als èxits del Barça i la seva Masia. La filosofia del Barça està arrasant i tothom en parla.
PG: I que té a veure això amb Dagoll?
MS: Hem pensat, de fet, encara estem pensant, la manera d’aprofitar aquest tsunami i sospesar la possibilitat de fer un musical sobre futbol. Desprès de Cop de Rock necessitem un espectacle potent que porti al teatre a la gent que habitualment ve i, també, a la que no acostuma a venir. És una idea arriscada però força original i, tant el Periel com jo, pensem que se’n podria treure una bona història.
PG: I perquè m’ho dius?
MS: Ens agradaria molt explicar-ho des de la vessant humana i destacar tots aquells valors que el futbol, i el Barça en concret, estan posant en primer pla d’actualitat. Voldríem centrar-nos en tot el que succeeix abans d’arribar a ser un jugador destacat i mediàtic. Que s’ha de fer per arribar-hi. Els sacrificis i les renúncies que això comporta. La cultura de l’esforç, el treball, el compromís i la solidaritat entre companys. Les petites victòries i les derrotes frustrants. Voldríem parlar de les il•lusions de la gent que comença i també dels desenganys d’aquells que es queden pel camí...
continuarà...
dijous, 29 de desembre del 2011
La innocentada és la noticia
Ahir, per no perdre el tradicional costum, vaig passar-me el dia regirant els diaris del dret i del revés per veure de trobar les innocentades més inversemblants i, alhora, destacar les més enginyoses. Doncs, res de res. Us ho creieu si us dic que vaig ser incapaç d’encertar-ne ni una? Clar que avui m’he assabentat, pels mateixos diaris, que el costum ha caigut en desgràcia i cap diari en la seva edició de paper recorre ja a aquesta vella tradició. Només alguns, pocs, mitjans digitals varen fer la brometa de rigor i en la majoria de casos, de vergonya aliena. Si ho mirem fredament, caldrà donar la raó als diaris, perquè les innocentades que darrerament apareixien als mitjans eren d’un baix perfil que tombava d’esquena. Les noticies/broma eren cada cop més dolentes, menys imaginatives i es veien d’una hora lluny. Com es pot competir contra noticies “reals” que semblen per elles mateixes una descomunal innocentada? Només cal repassar els titulars d’ahir per veure quina de totes elles era la més enganyosa i, en definitiva, la més difícil de creure. Que si la mona Cheeta s’havia mort. Que si el rei d’Espanya només té una assignació de 300.000 euros a l’any. Que si la casa reial al complert ens costa, en plena crisi econòmica, la mòdica quantitat de 60 milions d’euros a l’any. Que si la llei antitabac ha millorat la qualitat de vida dels ciutadans i s’està estudiant derogar-la. Que si el Francisco Camps no es pagava els seus vestits. Que si Pepe Blanco està embolicat en una trama negre de suborns. Que si tot un país (Corea del Nord) plora la mort del seu psicòtic dictador. Que si Ana Botella és la nova alcaldessa de Madrid. Que si l’equip que millor futbol practica és el que més espatlla la gespa. En fi, innocentades de tots els colors, o no em negareu que ho semblen?
Ahir, per no perdre el tradicional costum, vaig passar-me el dia regirant els diaris del dret i del revés per veure de trobar les innocentades més inversemblants i, alhora, destacar les més enginyoses. Doncs, res de res. Us ho creieu si us dic que vaig ser incapaç d’encertar-ne ni una? Clar que avui m’he assabentat, pels mateixos diaris, que el costum ha caigut en desgràcia i cap diari en la seva edició de paper recorre ja a aquesta vella tradició. Només alguns, pocs, mitjans digitals varen fer la brometa de rigor i en la majoria de casos, de vergonya aliena. Si ho mirem fredament, caldrà donar la raó als diaris, perquè les innocentades que darrerament apareixien als mitjans eren d’un baix perfil que tombava d’esquena. Les noticies/broma eren cada cop més dolentes, menys imaginatives i es veien d’una hora lluny. Com es pot competir contra noticies “reals” que semblen per elles mateixes una descomunal innocentada? Només cal repassar els titulars d’ahir per veure quina de totes elles era la més enganyosa i, en definitiva, la més difícil de creure. Que si la mona Cheeta s’havia mort. Que si el rei d’Espanya només té una assignació de 300.000 euros a l’any. Que si la casa reial al complert ens costa, en plena crisi econòmica, la mòdica quantitat de 60 milions d’euros a l’any. Que si la llei antitabac ha millorat la qualitat de vida dels ciutadans i s’està estudiant derogar-la. Que si el Francisco Camps no es pagava els seus vestits. Que si Pepe Blanco està embolicat en una trama negre de suborns. Que si tot un país (Corea del Nord) plora la mort del seu psicòtic dictador. Que si Ana Botella és la nova alcaldessa de Madrid. Que si l’equip que millor futbol practica és el que més espatlla la gespa. En fi, innocentades de tots els colors, o no em negareu que ho semblen?
dimecres, 28 de desembre del 2011
No em fotis la llengua
La presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, reclama una TV3 també en castellà que mostri "la pluralitat del país, no només la part que vol ser independent"
I perquè no també en àrab o xinés? Si tenim en compte la gran quantitat de persones d’aquests orígens que resideixen a Catalunya no hauríem de posa’ls-hi barreres a una televisió en la seva llengua, i més quan queda clar, que ells no en tenen cap, cosa que no passa amb els de parla castellana que si que tenen la TV1, la TV2, Telecinco, Antena 3, Canal plus, Tele Taxi, la sexta, la sèptima, la octava, la novena, la 10,...
Això no s’acabarà mai mentre persisteixi la trampa del bilingüisme. El discurs, la intoxicació i la perversió que Catalunya és un país amb dues llengües oficials. Catalunya només ha de tenir una llengua oficial que és la llengua pròpia del país. Totes les altres són sobrevingudes. La realitat del país que reclama la senyora Camacho no és una altra que la d’una llengua, la castellana, que ha estat imposada per la força de les armes, els interessos econòmics i demogràfics i la persistent conducta genocida d’Espanya. Catalunya només té una llengua vehicular i aquesta és el català i només el català. Tots els països tenen una llengua que els vertebra i així ho entenen fins i tot a Espanya amb el castellà. Perquè nosaltres hem de ser diferents? Un país, una llengua. Encara que en el seu si se’n parlin 135.
La presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, reclama una TV3 també en castellà que mostri "la pluralitat del país, no només la part que vol ser independent"
I perquè no també en àrab o xinés? Si tenim en compte la gran quantitat de persones d’aquests orígens que resideixen a Catalunya no hauríem de posa’ls-hi barreres a una televisió en la seva llengua, i més quan queda clar, que ells no en tenen cap, cosa que no passa amb els de parla castellana que si que tenen la TV1, la TV2, Telecinco, Antena 3, Canal plus, Tele Taxi, la sexta, la sèptima, la octava, la novena, la 10,...
Això no s’acabarà mai mentre persisteixi la trampa del bilingüisme. El discurs, la intoxicació i la perversió que Catalunya és un país amb dues llengües oficials. Catalunya només ha de tenir una llengua oficial que és la llengua pròpia del país. Totes les altres són sobrevingudes. La realitat del país que reclama la senyora Camacho no és una altra que la d’una llengua, la castellana, que ha estat imposada per la força de les armes, els interessos econòmics i demogràfics i la persistent conducta genocida d’Espanya. Catalunya només té una llengua vehicular i aquesta és el català i només el català. Tots els països tenen una llengua que els vertebra i així ho entenen fins i tot a Espanya amb el castellà. Perquè nosaltres hem de ser diferents? Un país, una llengua. Encara que en el seu si se’n parlin 135.
dimarts, 27 de desembre del 2011
Bumerang
S’equivoca Mourinho menystenint al Barça, desacreditant-lo. S’equivoca Mourinho minimitzant les seves conquestes, atacant els seus èxits. S’equivoca Mourinho traient valor a tot allò que aconsegueix el Barça. Restant-li mèrits, diluint les seves fites. S’equivoca tant que, quan un dia el seu equip aconsegueixi guanyar al Barça, no tindrà cap mèrit. Serà un fet irrellevant, intranscendent. Qui li donarà importància a derrotar a un equip tan depreciat com el Barça? Mourinho, presoner de les seves pròpies paraules, del seu propi discurs, no podrà treure pit amb l’excusa d’haver guanyat al millor equip de la història. El Barça en boca de Mourinho és un equip mediocre, amb més sort que fonaments i que no té res d’extraordinari. Per això, quan el guanyi, que algun dia haurà de passar, tot el seu fil argumental es desplomarà com un fràgil castell de cartes. Mourinho s’equivoca perquè, menyspreant al seu màxim rival, menysprea al seu propi equip incapaç d’arrabassar-li l’hegemonia al Barça. Què li passa al Madrid que no és capaç de guanyar a un equip que només guanya patxangues? És el que s’anomena efecte bumerang. Si el primer no val res, que val el segon i els que li venen darrera?
S’equivoca Mourinho menystenint al Barça, desacreditant-lo. S’equivoca Mourinho minimitzant les seves conquestes, atacant els seus èxits. S’equivoca Mourinho traient valor a tot allò que aconsegueix el Barça. Restant-li mèrits, diluint les seves fites. S’equivoca tant que, quan un dia el seu equip aconsegueixi guanyar al Barça, no tindrà cap mèrit. Serà un fet irrellevant, intranscendent. Qui li donarà importància a derrotar a un equip tan depreciat com el Barça? Mourinho, presoner de les seves pròpies paraules, del seu propi discurs, no podrà treure pit amb l’excusa d’haver guanyat al millor equip de la història. El Barça en boca de Mourinho és un equip mediocre, amb més sort que fonaments i que no té res d’extraordinari. Per això, quan el guanyi, que algun dia haurà de passar, tot el seu fil argumental es desplomarà com un fràgil castell de cartes. Mourinho s’equivoca perquè, menyspreant al seu màxim rival, menysprea al seu propi equip incapaç d’arrabassar-li l’hegemonia al Barça. Què li passa al Madrid que no és capaç de guanyar a un equip que només guanya patxangues? És el que s’anomena efecte bumerang. Si el primer no val res, que val el segon i els que li venen darrera?
dilluns, 26 de desembre del 2011
Efemèrides
Exactament 144 anys, ni un dia més ni un dia menys, des de que el 26 de desembre de l’any 1863 el nou invent de l’electricitat arribés a Europa amb la posada en marxa dels fars del cap de Le Have a França, a mi se’m va encendre una bombeta dins del cervell i, com a conseqüència, aquest blog va veure la llum. No es tracta d’un prodigi de velocitat, ho sé. 144 anys són molts anys, però mai he destacat per la rapidesa en la resposta davant dels estímuls. Soc exasperadament lent i mastego massa abans de tragar, de tal manera que, el trànsit intestinal s’allarga i s’estira com una goma de pollastre més enllà dels límits raonables. 144 anys en arribar la llum al nostre Continent i, ara ja en fa 4, que aquesta finestra s’ha obert pràcticament cada dia amb tossuderia i, perquè no, amb una certa impertinència. No ha estat fàcil acudir regularment a la cita, però la disciplina és una extraordinària companya de viatge que et fa gaudir intensament de tots els racons del paisatge. Racons pels que no hagués transitat si no fos per la seva insistència. Avui és un dia d’aniversari, 148 anys des de l’arribada de l’electricitat i 4 anys del naixement del blog. Tardança en arribar, constància per quedar-se.
Exactament 144 anys, ni un dia més ni un dia menys, des de que el 26 de desembre de l’any 1863 el nou invent de l’electricitat arribés a Europa amb la posada en marxa dels fars del cap de Le Have a França, a mi se’m va encendre una bombeta dins del cervell i, com a conseqüència, aquest blog va veure la llum. No es tracta d’un prodigi de velocitat, ho sé. 144 anys són molts anys, però mai he destacat per la rapidesa en la resposta davant dels estímuls. Soc exasperadament lent i mastego massa abans de tragar, de tal manera que, el trànsit intestinal s’allarga i s’estira com una goma de pollastre més enllà dels límits raonables. 144 anys en arribar la llum al nostre Continent i, ara ja en fa 4, que aquesta finestra s’ha obert pràcticament cada dia amb tossuderia i, perquè no, amb una certa impertinència. No ha estat fàcil acudir regularment a la cita, però la disciplina és una extraordinària companya de viatge que et fa gaudir intensament de tots els racons del paisatge. Racons pels que no hagués transitat si no fos per la seva insistència. Avui és un dia d’aniversari, 148 anys des de l’arribada de l’electricitat i 4 anys del naixement del blog. Tardança en arribar, constància per quedar-se.
diumenge, 25 de desembre del 2011
Per a que serveix un Borbó?
No vaig tenir la “sort” de veure l’habitual gag anual del rei d’Espanya a la vigília de Nadal. És tradició que per aquestes dates ens arribin, agafadets de la mà, els pastorets de Folch i Torres i els titelles de la Zarzuela. No entraré en valoracions sobre el que va dir el Borbó en el seu discurs televisat, entre altres coses perquè el rei mai diu res, sinó que es limita a llegir el que altres li escriuen. He pogut saber pels diaris que la seva pastoral va girar entorn de la crisi (quina novetat) i els seus estralls. Que va ser un discurs, un més, ple de paraules i buit de contingut. Un monòleg que perfectament podria haver estat inscrit al Club de la Comèdia i no hagués fet un mal paper. Que un personatge com el rei d’Espanya ens llegeixi un text sobre la crisi no deixa de ser un contrasentit, una indecència. En plena efervescència de retallades i ajustos econòmics el que toca, per seny i coherència, no és retallar serveis bàsics, sinó eliminar despeses absolutament sobreres i innecessàries. Per a que serveix el rei, la casa reial, el seu seguici i la mare que els va parir? Amb el pressupost de la monarquia es podria donar cobertura a un munt de serveis públics que ara pateixen injustament els efectes d’una crisi que, en cap cas, han provocat els usuaris i destinataris d’aquests serveis. La necessitat es mesura per l’ utilitat. Eliminar tot allò que no serveix per a res i ens costa molts diners, és una manera intel•ligent de controlar la despesa i reflotar l’economia. Cal començar per la casa reial, però podríem continuar pel Senat, el ministeri de defensa, el muntatge de la borsa, l’estructura bancària, el Real Madrid,...
No vaig tenir la “sort” de veure l’habitual gag anual del rei d’Espanya a la vigília de Nadal. És tradició que per aquestes dates ens arribin, agafadets de la mà, els pastorets de Folch i Torres i els titelles de la Zarzuela. No entraré en valoracions sobre el que va dir el Borbó en el seu discurs televisat, entre altres coses perquè el rei mai diu res, sinó que es limita a llegir el que altres li escriuen. He pogut saber pels diaris que la seva pastoral va girar entorn de la crisi (quina novetat) i els seus estralls. Que va ser un discurs, un més, ple de paraules i buit de contingut. Un monòleg que perfectament podria haver estat inscrit al Club de la Comèdia i no hagués fet un mal paper. Que un personatge com el rei d’Espanya ens llegeixi un text sobre la crisi no deixa de ser un contrasentit, una indecència. En plena efervescència de retallades i ajustos econòmics el que toca, per seny i coherència, no és retallar serveis bàsics, sinó eliminar despeses absolutament sobreres i innecessàries. Per a que serveix el rei, la casa reial, el seu seguici i la mare que els va parir? Amb el pressupost de la monarquia es podria donar cobertura a un munt de serveis públics que ara pateixen injustament els efectes d’una crisi que, en cap cas, han provocat els usuaris i destinataris d’aquests serveis. La necessitat es mesura per l’ utilitat. Eliminar tot allò que no serveix per a res i ens costa molts diners, és una manera intel•ligent de controlar la despesa i reflotar l’economia. Cal començar per la casa reial, però podríem continuar pel Senat, el ministeri de defensa, el muntatge de la borsa, l’estructura bancària, el Real Madrid,...
dissabte, 24 de desembre del 2011
El Nadal és un delicte
"Presó per a un anglès que va fer-se l'arbre de Nadal amb una planta de marihuana"
Aquest era el titular de l’ARA d’ahir. La noticia descrivia que l’arbre feia un metre i mig d'alçada i estava decorat amb motius nadalencs. On és el delicte? És per la irreverència de ser transgressor? On està escrit que l’arbre de Nadal hagi de ser un pi i només un pi? Jo aplaudeix-ho la sintonia de l’autor i el seu visionari do de l’oportunitat. Quina extraordinària coherència, quina magnifica pensada, fer l’arbre amb una planta de maria. Hi ha alguna cosa més apropiada per aquestes dates assenyalades? Imagineu a tota la família estovada per l’esperit nadalenc reunida al voltant de l’arbre cantant:
María, María,
ven acá corriendo,
que el chocolatillo
se lo están comiendo.
És possible una connexió més gran? És clar que no, i més si tenim en compte que al 25 de desembre, fum, fum, fum.
En tot aquest afer hi ha alguna cosa que no lliga. No es pot vendre indiscriminada i reiterativament unes pautes a seguir per acontentar la tradició i, quan un s’hi cenyeix literalment, quan un aprofundeix l’essència del seu manament, acaba inexplicablement a la presó. Tot això sense entrar en altres detalls com l’empolvorat de la neu al desert, cagar-se en un espai públic, els camells que porten regals, l’emigració sense papers dels reis d’orient o l’ocupació il•legal de l’establia per un tal Josep i una tal María.
En fi, ...saca la bota Maria que me voy a emborrachar.*
*amb el suport de la Direcció General de Tràfic
"Presó per a un anglès que va fer-se l'arbre de Nadal amb una planta de marihuana"
Aquest era el titular de l’ARA d’ahir. La noticia descrivia que l’arbre feia un metre i mig d'alçada i estava decorat amb motius nadalencs. On és el delicte? És per la irreverència de ser transgressor? On està escrit que l’arbre de Nadal hagi de ser un pi i només un pi? Jo aplaudeix-ho la sintonia de l’autor i el seu visionari do de l’oportunitat. Quina extraordinària coherència, quina magnifica pensada, fer l’arbre amb una planta de maria. Hi ha alguna cosa més apropiada per aquestes dates assenyalades? Imagineu a tota la família estovada per l’esperit nadalenc reunida al voltant de l’arbre cantant:
María, María,
ven acá corriendo,
que el chocolatillo
se lo están comiendo.
És possible una connexió més gran? És clar que no, i més si tenim en compte que al 25 de desembre, fum, fum, fum.
En tot aquest afer hi ha alguna cosa que no lliga. No es pot vendre indiscriminada i reiterativament unes pautes a seguir per acontentar la tradició i, quan un s’hi cenyeix literalment, quan un aprofundeix l’essència del seu manament, acaba inexplicablement a la presó. Tot això sense entrar en altres detalls com l’empolvorat de la neu al desert, cagar-se en un espai públic, els camells que porten regals, l’emigració sense papers dels reis d’orient o l’ocupació il•legal de l’establia per un tal Josep i una tal María.
En fi, ...saca la bota Maria que me voy a emborrachar.*
*amb el suport de la Direcció General de Tràfic
divendres, 23 de desembre del 2011
Escriptura automàtica
No escric perquè estiguis d’acord o en desacord amb mi. No escric per aconseguir la teva aprovació ni el teu reconeixement. No busco la teva complicitat ni el teu vist i plau. Escric per necessitat. Com a teràpia alliberadora, però sempre des del rigor i la honestedat. Escric encara que em faci mal i et faci mal. Escric perquè les coses s’han de dir tal com són, per aquell que ho desconeix i per aquell que ho vol saber. No em plantejo redimir-me ni, molt menys, redimir-te. Escric amb el risc d’equivocar-me i no encertar amb la forma. Però no vull renunciar al fons, al contingut, a la substància d’allò que escric. Hauràs d’aprendre a conviure amb la meva impertinència com jo ho he fet amb la teva indolència.
No escric perquè estiguis d’acord o en desacord amb mi. No escric per aconseguir la teva aprovació ni el teu reconeixement. No busco la teva complicitat ni el teu vist i plau. Escric per necessitat. Com a teràpia alliberadora, però sempre des del rigor i la honestedat. Escric encara que em faci mal i et faci mal. Escric perquè les coses s’han de dir tal com són, per aquell que ho desconeix i per aquell que ho vol saber. No em plantejo redimir-me ni, molt menys, redimir-te. Escric amb el risc d’equivocar-me i no encertar amb la forma. Però no vull renunciar al fons, al contingut, a la substància d’allò que escric. Hauràs d’aprendre a conviure amb la meva impertinència com jo ho he fet amb la teva indolència.
dijous, 22 de desembre del 2011
Rinoceronts al Manzanares
Badant pel Museu d’Arqueologia vaig reparar en una dada que desconeixia i que em va cridar poderosament l’atenció. Resulta que en el Paleolític inferior, entre 780.000 anys a.C. i 128.000 anys a.C., la zona del Manzanares estava atapeïda de rinoceronts i altres espècies similars. Malgrat el pas dels anys i l’evident desaparició d’aquestes bèsties del centre de la Península, és curiosa l’evolució de certs organismes i la constatació de la pervivència del seu llegat en formes diferents, però amb el mateix ADN. L’adaptació al medi sempre ha estat una característica determinant en les espècies dominants i que els hi ha permès un indiscutible control del territori. Qui no reconeix actualment, a la zona del Manzanares, vertebrats de pell dura, acostumats a banyar-se amb fang i insensibles a l’entorn? Animals d’ulls petits i visió limitada. Golafres de mena, insaciables empedreïts per mantenir el seu extraordinari volum. Mamífers territorials amb dèries expansives i enemics declarats. Qui no els hi reconeix la banya (o les dues banyes) amb la que envesteixen tot allò que es mou i els hi desplau? Perissodàctils poc evolucionats amb tota l’eternitat per endavant i l’ inframón entre les potes. Tot canvia perquè segueixi igual, deia Lampedusa i el Manzanares n’és el privilegiat testimoni.
Badant pel Museu d’Arqueologia vaig reparar en una dada que desconeixia i que em va cridar poderosament l’atenció. Resulta que en el Paleolític inferior, entre 780.000 anys a.C. i 128.000 anys a.C., la zona del Manzanares estava atapeïda de rinoceronts i altres espècies similars. Malgrat el pas dels anys i l’evident desaparició d’aquestes bèsties del centre de la Península, és curiosa l’evolució de certs organismes i la constatació de la pervivència del seu llegat en formes diferents, però amb el mateix ADN. L’adaptació al medi sempre ha estat una característica determinant en les espècies dominants i que els hi ha permès un indiscutible control del territori. Qui no reconeix actualment, a la zona del Manzanares, vertebrats de pell dura, acostumats a banyar-se amb fang i insensibles a l’entorn? Animals d’ulls petits i visió limitada. Golafres de mena, insaciables empedreïts per mantenir el seu extraordinari volum. Mamífers territorials amb dèries expansives i enemics declarats. Qui no els hi reconeix la banya (o les dues banyes) amb la que envesteixen tot allò que es mou i els hi desplau? Perissodàctils poc evolucionats amb tota l’eternitat per endavant i l’ inframón entre les potes. Tot canvia perquè segueixi igual, deia Lampedusa i el Manzanares n’és el privilegiat testimoni.
dimecres, 21 de desembre del 2011
Martí Riverola
El cas d’en Martí Riverola, sense ser un cas com un cabàs, se li acosta molt. És un clar exemple del que fa bé el Barça i el que fa, no direm malament, direm, simplement, no fa l’Europa. Un noi que començant a la pròpia escola del Club, passa per totes les categories del futbol base i arriba a debutar amb el Primer Equip en un partit de la Champions, és el somni de qualsevol jugador, de l’afició i del mateix Club que l’ha format. Em direu que això passa perquè el Barça té els millors jugadors, jugadors tècnicament exquisits i amb unes qualitats per sobre de la mitjana. Que amb aquestes característiques és fàcil fer el cicle complert. És cert, però no del tot. Perquè això passi, hi ha d’haver una política, una filosofia, una ideologia i una aposta per part del Club ferma i decidida en aquest sentit. I aquí està la gran diferència amb altres clubs que no s’ho han plantejat mai, els hi fa mandra o, senzillament, prefereixen l’esport de la caça furtiva. Que Martí Riverola té molta més qualitat que qualsevol xaval que estigui jugant a les categories inferiors de l’Europa? Potser sí. Però també és cert que l’exigència del Primer Equip del Barça no té res a veure amb l’exigència que pugui tenir el Primer Equip de l’Europa i, per tant, jugadors amb la qualitat suficient per arribar a jugar a Tercera, segur que n’hi ha, i n’hi ha molts dins del Club. Només cal que es prengui la decisió de confiar en la base i en els propis recursos. L’Europa no s’ha pogut, ni es pot, comparar amb el Barça, però si pot interpretar una manera de fer similar, adaptada a les seves possibilitats, que garantiria una complicitat que ara no somia. Per no parlar de l’estalvi econòmic que aquesta mesura implicaria i, el més important, la implementació d’un discurs coherent i força il•lusionant per a la seva modèlica base.
El cas d’en Martí Riverola, sense ser un cas com un cabàs, se li acosta molt. És un clar exemple del que fa bé el Barça i el que fa, no direm malament, direm, simplement, no fa l’Europa. Un noi que començant a la pròpia escola del Club, passa per totes les categories del futbol base i arriba a debutar amb el Primer Equip en un partit de la Champions, és el somni de qualsevol jugador, de l’afició i del mateix Club que l’ha format. Em direu que això passa perquè el Barça té els millors jugadors, jugadors tècnicament exquisits i amb unes qualitats per sobre de la mitjana. Que amb aquestes característiques és fàcil fer el cicle complert. És cert, però no del tot. Perquè això passi, hi ha d’haver una política, una filosofia, una ideologia i una aposta per part del Club ferma i decidida en aquest sentit. I aquí està la gran diferència amb altres clubs que no s’ho han plantejat mai, els hi fa mandra o, senzillament, prefereixen l’esport de la caça furtiva. Que Martí Riverola té molta més qualitat que qualsevol xaval que estigui jugant a les categories inferiors de l’Europa? Potser sí. Però també és cert que l’exigència del Primer Equip del Barça no té res a veure amb l’exigència que pugui tenir el Primer Equip de l’Europa i, per tant, jugadors amb la qualitat suficient per arribar a jugar a Tercera, segur que n’hi ha, i n’hi ha molts dins del Club. Només cal que es prengui la decisió de confiar en la base i en els propis recursos. L’Europa no s’ha pogut, ni es pot, comparar amb el Barça, però si pot interpretar una manera de fer similar, adaptada a les seves possibilitats, que garantiria una complicitat que ara no somia. Per no parlar de l’estalvi econòmic que aquesta mesura implicaria i, el més important, la implementació d’un discurs coherent i força il•lusionant per a la seva modèlica base.
dimarts, 20 de desembre del 2011
Culpable
M’agradaria tant que Iñaki Urdangarin fos culpable, tant, que ja estic convençut que ho és. Perquè? Doncs perquè pertany a la família reial espanyola, és ric, és guapo, és poderós, en fi, tot allò que jo no soc i que, exceptuant lo de la família reial, m’agradaria ser. Enveja? Què va. Només que no entenc perquè la loteria li ha tocat a ell i no a mi. Prejudicis? Què va, només que la vida no pot ser tan injusta i uns tenir tant i altres tant poc. Doncs ara, que es foti. Segur que és culpable encara que la justícia demostri el contrari. És culpable per escenificar una situació de desequilibri, per aixecar tots els ponts i aprofundir l’abisme que el separa de la resta de mortals. És culpable encara que sigui innocent, perquè no es pot mantenir la innocència quan es tenen totes les despeses pagades i es viu en un palau d’or i brillants. M’agradaria tant que fos culpable, que obviaré totes les proves, tots els arguments i totes les raons per condemnar-lo sense escoltar-lo. No és el que fem sempre?
M’agradaria tant que Iñaki Urdangarin fos culpable, tant, que ja estic convençut que ho és. Perquè? Doncs perquè pertany a la família reial espanyola, és ric, és guapo, és poderós, en fi, tot allò que jo no soc i que, exceptuant lo de la família reial, m’agradaria ser. Enveja? Què va. Només que no entenc perquè la loteria li ha tocat a ell i no a mi. Prejudicis? Què va, només que la vida no pot ser tan injusta i uns tenir tant i altres tant poc. Doncs ara, que es foti. Segur que és culpable encara que la justícia demostri el contrari. És culpable per escenificar una situació de desequilibri, per aixecar tots els ponts i aprofundir l’abisme que el separa de la resta de mortals. És culpable encara que sigui innocent, perquè no es pot mantenir la innocència quan es tenen totes les despeses pagades i es viu en un palau d’or i brillants. M’agradaria tant que fos culpable, que obviaré totes les proves, tots els arguments i totes les raons per condemnar-lo sense escoltar-lo. No és el que fem sempre?
dilluns, 19 de desembre del 2011
Cremat pel volcà, esgotat per la muntanya
Muntanyesa 1 - Europa 0
Quan el cap està emboirat i les cames no responen. Quan les sensacions no són bones i la sort t’ha girat l’esquena. Quan s’està immers en aquesta situació, diríem que no és la millor manera d’encarar reptes exigents. Penetrar avencs, travessar rius, pujar muntanyes, requereixen una preparació física, i sobretot mental, que no està a l’abast de tothom. L’Europa, un equip gasós, sembla haver topat amb la geologia. La duresa orogràfica del territori li ha passat factura i ha estat, en aquesta arriscada aventura, incapaç de vèncer els volcans d’Olot ni superar les muntanyes de Nou Barris. Un somni que poc a poc es va esvaint quan encara queden els accidents més temibles i els obstacles més complicats. No sé si el que s’hagi fet pública la voluntat de renuncia de l’actual entrenador pot ser un factor decisiu per encarar la particular travessia del desert que ara comença. Com respondran els diferents estaments del Club? Amb quin ànim ha d’afrontar un equip el seu futur immediat quan té clar que es troba al final d’una etapa? Espero que l’ anunciada millora en l’enllumenat del Nou Sardenya, aporti aquell punt de claredat tan necessari i l’Europa surti de la tenebra en la que s’ha instal•lat. Ho sabrem molt aviat.
Muntanyesa 1 - Europa 0
Quan el cap està emboirat i les cames no responen. Quan les sensacions no són bones i la sort t’ha girat l’esquena. Quan s’està immers en aquesta situació, diríem que no és la millor manera d’encarar reptes exigents. Penetrar avencs, travessar rius, pujar muntanyes, requereixen una preparació física, i sobretot mental, que no està a l’abast de tothom. L’Europa, un equip gasós, sembla haver topat amb la geologia. La duresa orogràfica del territori li ha passat factura i ha estat, en aquesta arriscada aventura, incapaç de vèncer els volcans d’Olot ni superar les muntanyes de Nou Barris. Un somni que poc a poc es va esvaint quan encara queden els accidents més temibles i els obstacles més complicats. No sé si el que s’hagi fet pública la voluntat de renuncia de l’actual entrenador pot ser un factor decisiu per encarar la particular travessia del desert que ara comença. Com respondran els diferents estaments del Club? Amb quin ànim ha d’afrontar un equip el seu futur immediat quan té clar que es troba al final d’una etapa? Espero que l’ anunciada millora en l’enllumenat del Nou Sardenya, aporti aquell punt de claredat tan necessari i l’Europa surti de la tenebra en la que s’ha instal•lat. Ho sabrem molt aviat.
diumenge, 18 de desembre del 2011
La pilota i el cercle perfecte
Si a alguna cosa ens està acostumant el Barça, aquest Barça, és, no tant a gaudir amb les victòries, que també, sinó a la bellíssima i contundent manera d’aconseguir-les. Una cosa és guanyar per guanyar i esclatar de joia amb el xiulet final i una altra, de molt diferent, assaborir tots i cadascun dels minuts del partit desitjant que no s’acabi mai. Que aquell espectacle, que aquella plaent sensació d’èxtasi no tingui final. Fantasia, tècnica, inventiva, precisió, prodigi, inspiració, ètica, rapidesa, honestedat, estètica, senzillesa, contundència, humilitat, imaginació, naturalitat, passió, valentia, solidaritat, preciosisme, intel•ligència i emotivitat, tot en només noranta minuts. Una brevetat inabastable on l’eternitat juga a concentrar, a sintetitzar i a exposar totes i cadascuna de les seves virtuts. Poesia sobre verd i sonets polimètrics. Una proposta d’immortalitat per a un futbol de llegenda.
Si a alguna cosa ens està acostumant el Barça, aquest Barça, és, no tant a gaudir amb les victòries, que també, sinó a la bellíssima i contundent manera d’aconseguir-les. Una cosa és guanyar per guanyar i esclatar de joia amb el xiulet final i una altra, de molt diferent, assaborir tots i cadascun dels minuts del partit desitjant que no s’acabi mai. Que aquell espectacle, que aquella plaent sensació d’èxtasi no tingui final. Fantasia, tècnica, inventiva, precisió, prodigi, inspiració, ètica, rapidesa, honestedat, estètica, senzillesa, contundència, humilitat, imaginació, naturalitat, passió, valentia, solidaritat, preciosisme, intel•ligència i emotivitat, tot en només noranta minuts. Una brevetat inabastable on l’eternitat juga a concentrar, a sintetitzar i a exposar totes i cadascuna de les seves virtuts. Poesia sobre verd i sonets polimètrics. Una proposta d’immortalitat per a un futbol de llegenda.
dissabte, 17 de desembre del 2011
Mourinho versus Voltaire
Amb el pas del temps un va aprenent allò que no sabia. Un va aprenent, per exemple, que la psicopatologia que pateix Mourinho, l’aversió malaltissa al Barça es manifesta, amb tota la seva cruesa, en el fet que sigui incapaç de pronunciar el seu nom en cap roda de premsa i/o en qualsevol entrevista. Sempre utilitza sinònims per referir-se al Barça: l’equip rival, l’altre equip, l’oponent, l’adversari,...És tan profunda la seva fòbia que no li permet verbalitzar allò que l’obsessiona i l’espanta. Aquesta mateixa inestabilitat fa que sigui incapaç de fer un anàlisi realista dels fets, amagant-los una i altra vegada, darrera cortines de fum i justificacions del tot surrealistes. Fuig, com gat escaldat, de tot allò que no li agrada i la lectura que en fa sempre és calculadament equivocada. Una interpretació esperpèntica que li serveix per amagar una realitat que li és desplaent i sobretot, no entén. La seva alineació és tan de manual, el seu comportament és tan neuròtic, que en ell es poden reconèixer fàcilment tots els símptomes de la pertorbació i, a hores d’ara, es pot afirmar que és un cas sever de trastorn psicòtic. Però el pitjor del cas, no és l’individu en qüestió, sinó la permeabilitat i fragilitat mental de l’entorn. Un entorn receptiu a les dèries i disfuncions de l’afectat que poden, amb risc evident, fer estralls en la seva percepció de la realitat. I les coses no acostumen a passar per casualitat.
La casualitat no és ni pot ser més que una causa ignorada d’un efecte desconegut. -Voltaire-
Amb el pas del temps un va aprenent allò que no sabia. Un va aprenent, per exemple, que la psicopatologia que pateix Mourinho, l’aversió malaltissa al Barça es manifesta, amb tota la seva cruesa, en el fet que sigui incapaç de pronunciar el seu nom en cap roda de premsa i/o en qualsevol entrevista. Sempre utilitza sinònims per referir-se al Barça: l’equip rival, l’altre equip, l’oponent, l’adversari,...És tan profunda la seva fòbia que no li permet verbalitzar allò que l’obsessiona i l’espanta. Aquesta mateixa inestabilitat fa que sigui incapaç de fer un anàlisi realista dels fets, amagant-los una i altra vegada, darrera cortines de fum i justificacions del tot surrealistes. Fuig, com gat escaldat, de tot allò que no li agrada i la lectura que en fa sempre és calculadament equivocada. Una interpretació esperpèntica que li serveix per amagar una realitat que li és desplaent i sobretot, no entén. La seva alineació és tan de manual, el seu comportament és tan neuròtic, que en ell es poden reconèixer fàcilment tots els símptomes de la pertorbació i, a hores d’ara, es pot afirmar que és un cas sever de trastorn psicòtic. Però el pitjor del cas, no és l’individu en qüestió, sinó la permeabilitat i fragilitat mental de l’entorn. Un entorn receptiu a les dèries i disfuncions de l’afectat que poden, amb risc evident, fer estralls en la seva percepció de la realitat. I les coses no acostumen a passar per casualitat.
La casualitat no és ni pot ser més que una causa ignorada d’un efecte desconegut. -Voltaire-
divendres, 16 de desembre del 2011
El pal de fregar
Fa 55 anys que Manuel Jalón va inventar el pal de fregar. Un fet tan aparentment banal, ha tingut una decisiva transcendència en l’evolució de la dona, en particular, i de la nostra societat occidental, en general. Hi ha dos moments clau en la historia de la Humanitat, dos punts d’inflexió que fa que siguem tal com som. El primer va ser quan, el primat que caminava a quatre potes, va decidir posar-se dempeus (homo erectus); l’altre, sense cap mena de dubte, va venir donat per la descoberta del pal de fregar. La dona va passar, d’un dia per l’altre, de fregar de genolls a fregar dreta (dona erectus). La dona es va alçar, va deixar de mirar a l’home des d’una posició inferior, per mirar-lo directament als ulls des del mateix pla i la historia, en aquell precís moment, va fer un tomb de 360 graus. És cert que no tot està fet, que falta un llarg camí fins que el pal de fregar sigui un estri usat indistintament pels dos gèneres, però l’avenç, és un fet indiscutible. Hi ha petits invents que són capitals en la transformació de la societat, dels seus costums i de la seva mentalitat. Petits invents que, no queda clar, siguin producte de la pròpia evolució de la societat o bé, siguin ells, el detonant, la guspira que encén el canvi. Però, de qualsevol manera, l’avenç es produeix sense possibilitat d’involució. Fregar sempre serà un pal, però si ha de ser, que mai més torni a ser una qüestió de gènere.
Fa 55 anys que Manuel Jalón va inventar el pal de fregar. Un fet tan aparentment banal, ha tingut una decisiva transcendència en l’evolució de la dona, en particular, i de la nostra societat occidental, en general. Hi ha dos moments clau en la historia de la Humanitat, dos punts d’inflexió que fa que siguem tal com som. El primer va ser quan, el primat que caminava a quatre potes, va decidir posar-se dempeus (homo erectus); l’altre, sense cap mena de dubte, va venir donat per la descoberta del pal de fregar. La dona va passar, d’un dia per l’altre, de fregar de genolls a fregar dreta (dona erectus). La dona es va alçar, va deixar de mirar a l’home des d’una posició inferior, per mirar-lo directament als ulls des del mateix pla i la historia, en aquell precís moment, va fer un tomb de 360 graus. És cert que no tot està fet, que falta un llarg camí fins que el pal de fregar sigui un estri usat indistintament pels dos gèneres, però l’avenç, és un fet indiscutible. Hi ha petits invents que són capitals en la transformació de la societat, dels seus costums i de la seva mentalitat. Petits invents que, no queda clar, siguin producte de la pròpia evolució de la societat o bé, siguin ells, el detonant, la guspira que encén el canvi. Però, de qualsevol manera, l’avenç es produeix sense possibilitat d’involució. Fregar sempre serà un pal, però si ha de ser, que mai més torni a ser una qüestió de gènere.
dijous, 15 de desembre del 2011
Realment miserables
Què tenen “Los Miserables” que no tinguin altres produccions teatrals? Doncs, d’entrada, una prodigiosa campanya de màrqueting, que dóna com a resultat, una més que acceptable afluència de públic. Què més? Molts diners invertits en publicitat i una penetració en els mitjans que fa, poc menys que imprescindible, comprar una entrada per assistir a la representació. I què més? Recursos inesgotables ben invertits en la posada en escena, en l’escenografia, en els intèrprets, en els músics, en el vestuari,...Molts i molts diners que, aquest cop sí, llueixen d’una manera evident. I el muntatge? Avorrit fins el moll de l’os. Bé, per a ser més exactes, la segona part no és avorrida, és soporífera. Només hi ha un parell de moments en tota l’obra que et fan despertar lleugerament, que aconsegueixen centrar el teu interès i fan que deixis, ni que sigui per uns instants, de mirar el sostre. La música, les lletres de les cançons, la trama, la història d’amor, el rerefons social,...tot plegat molt tou i absolutament sobrepassat pel transcórrer dels anys. Un espectacle insubstancial, sense èpica, sense feeling, amb quatre dits de pols i que, ni els esforçats actors, aconsegueixin que tingui la més mínima lluentor. Una obra tèbia amb la que no connectes mai, ans al contrari, és d’una desconnexió alarmant. Les escenes d’amor són de bufetada. Els diàlegs cantats, de jutjat de guàrdia. La suposada escena estrella, la de la barricada als carrers de Paris, per adormir les ovelles. Ni els trets erràtics dels revolucionaris de pa sucat amb oli són capaços de despertar-les. Curiós, i molt il•lustratiu, que els únics números salvables siguin els dos números còmics. Dos números que deixen en evidència el poc nivell de tota la resta i fan de “Los Miserables” una de les experiències més prescindibles de la temporada. De vegades no tot són diners. Cal tenir-los, cert, però cal saber invertir-los en projectes que tinguin ànima. Projectes no tan miserables i que siguin capaços de moure i commoure. Què li donin aquests diners a Dagoll Dagom i veureu la diferència.
dimecres, 14 de desembre del 2011
El vaixell de Dólera arribarà al Juny però no a Ítaca
En Pedro Dólera, entrenador del Primer Equip del CE Europa, ha posat el seu càrrec a disposició de la Junta Directiva pels darrers mals resultats i perquè, assegura el mateix Dólera, la situació és insostenible. Diuen que és de ben nascuts el ser agraïts i en Pedro Dólera, no hi ha el més mínim dubte, forma part d’aquest grup. Dólera no pot oblidar que va ser l’Europa, concretament el seu President, el que li va donar l’oportunitat de debutar a Tercera i que va ser el club gracienc el que va apostar per un, aleshores desconegut, per encapçalar el nou projecte esportiu, en contra de l’opinió majoritària i els recels i la desconfiança interna. Dólera no ho oblida. No ho oblida i no farà res per perjudicar a aquells que li han fet confiança. Però el futbol és desagraït de mena, té molt poca memòria i, encara menys, paciència. Al futbol, les decisions cremen i la preparació i fortalesa mental dels que les han de prendre, sovint, no està al nivell requerit. Desgraciadament, que la Junta Directiva del CE Europa no destitueixi a l’entrenador, no és un acte de coherència. No es tracta d’una postura de suport incondicional a Pedro Dólera, ni de confiança en tot allò que hauria de ser evident. No hi ha ni un gram de planificació a llarg termini ni un, necessari, creure en el manteniment d’uns principis per damunt les urgències i la pressió d’una grada avesada als sacrificis humans. La continuïtat de l’entrenador correspon, senzillament, a que no hi ha un recanvi amb prou solvència que garanteixi uns resultats i, en conseqüència, una pau social absolutament necessària. En plena Temporada és difícil trobar fora alguna cosa que millori el que ara es té i que accepti la provisionalitat del càrrec. Està clar, que la decisió de que Angoy es faci càrrec del Primer Equip, haurà d’esperar, tal i com estava previst, a la Temporada que ve. Que la cosa s’avancés no seria bo, ni per l’Angoy, ni pel Juvenil A, ni pel mateix Club que cremaria les naus abans d’arribar a port. Per això a Dólera se li mantindrà la confiança fins a final de Temporada malgrat la tremolor de cames dels que tenen el timó.
En Pedro Dólera, entrenador del Primer Equip del CE Europa, ha posat el seu càrrec a disposició de la Junta Directiva pels darrers mals resultats i perquè, assegura el mateix Dólera, la situació és insostenible. Diuen que és de ben nascuts el ser agraïts i en Pedro Dólera, no hi ha el més mínim dubte, forma part d’aquest grup. Dólera no pot oblidar que va ser l’Europa, concretament el seu President, el que li va donar l’oportunitat de debutar a Tercera i que va ser el club gracienc el que va apostar per un, aleshores desconegut, per encapçalar el nou projecte esportiu, en contra de l’opinió majoritària i els recels i la desconfiança interna. Dólera no ho oblida. No ho oblida i no farà res per perjudicar a aquells que li han fet confiança. Però el futbol és desagraït de mena, té molt poca memòria i, encara menys, paciència. Al futbol, les decisions cremen i la preparació i fortalesa mental dels que les han de prendre, sovint, no està al nivell requerit. Desgraciadament, que la Junta Directiva del CE Europa no destitueixi a l’entrenador, no és un acte de coherència. No es tracta d’una postura de suport incondicional a Pedro Dólera, ni de confiança en tot allò que hauria de ser evident. No hi ha ni un gram de planificació a llarg termini ni un, necessari, creure en el manteniment d’uns principis per damunt les urgències i la pressió d’una grada avesada als sacrificis humans. La continuïtat de l’entrenador correspon, senzillament, a que no hi ha un recanvi amb prou solvència que garanteixi uns resultats i, en conseqüència, una pau social absolutament necessària. En plena Temporada és difícil trobar fora alguna cosa que millori el que ara es té i que accepti la provisionalitat del càrrec. Està clar, que la decisió de que Angoy es faci càrrec del Primer Equip, haurà d’esperar, tal i com estava previst, a la Temporada que ve. Que la cosa s’avancés no seria bo, ni per l’Angoy, ni pel Juvenil A, ni pel mateix Club que cremaria les naus abans d’arribar a port. Per això a Dólera se li mantindrà la confiança fins a final de Temporada malgrat la tremolor de cames dels que tenen el timó.
dimarts, 13 de desembre del 2011
Good bye Regne Unit
Escriuen els diaris, en grans titulars: el Regne Unit abandona Europa. I jo, que sempre tinc la sensació que alguna cosa se m’escapa, em pregunto: alguna vegada hi va ser? Anglaterra, encapçalant el Regne Unit, sempre ha estat diferent. Diferent i al marge de l’Europa Continental. La seva forma de ser no té res a veure amb els seus veïns. Els seus costums, la seva manera egocèntrica (fins i tot autista) de llegir la història sempre han diferit de la resta del món, en general, i d’Europa en particular. Són i volen ser diferents i no es cansen d’escenificar-ho. Condueixen per l’altre costat del carrer, les seves mesures són diferents, la seva moneda és diferent, prenen la cervesa calenta i tenen moqueta als vagons del metro. No s’han involucrat mai amb el continent i les poques vegades que ho han fet ha sigut obligats per les circumstàncies (defensives) i empesos per l’actitud dels seus socis Nord-americans. Tota acció sempre ha respòs a defensar els interessos propis, els seus privilegis i el seu estatus particular. Mai han fet res altruista, res que no els hi generés un benefici. Anglaterra, encapçalant el Regne Unit, ha estat tradicionalment insolidària i aliena als problemes i neguits del seu entorn més proper. Anglaterra sempre, sempre, ens ha mirat per damunt de l’espatlla. Sempre s’ha rigut de nosaltres i nosaltres, beneits empedreïts, els hi seguim rient les gràcies. Thanks for nothing.
Escriuen els diaris, en grans titulars: el Regne Unit abandona Europa. I jo, que sempre tinc la sensació que alguna cosa se m’escapa, em pregunto: alguna vegada hi va ser? Anglaterra, encapçalant el Regne Unit, sempre ha estat diferent. Diferent i al marge de l’Europa Continental. La seva forma de ser no té res a veure amb els seus veïns. Els seus costums, la seva manera egocèntrica (fins i tot autista) de llegir la història sempre han diferit de la resta del món, en general, i d’Europa en particular. Són i volen ser diferents i no es cansen d’escenificar-ho. Condueixen per l’altre costat del carrer, les seves mesures són diferents, la seva moneda és diferent, prenen la cervesa calenta i tenen moqueta als vagons del metro. No s’han involucrat mai amb el continent i les poques vegades que ho han fet ha sigut obligats per les circumstàncies (defensives) i empesos per l’actitud dels seus socis Nord-americans. Tota acció sempre ha respòs a defensar els interessos propis, els seus privilegis i el seu estatus particular. Mai han fet res altruista, res que no els hi generés un benefici. Anglaterra, encapçalant el Regne Unit, ha estat tradicionalment insolidària i aliena als problemes i neguits del seu entorn més proper. Anglaterra sempre, sempre, ens ha mirat per damunt de l’espatlla. Sempre s’ha rigut de nosaltres i nosaltres, beneits empedreïts, els hi seguim rient les gràcies. Thanks for nothing.
dilluns, 12 de desembre del 2011
Cristiano i els lleons
És Cristiano Ronaldo el culpable de tots els mals del Madrid, tal i com assenyala una part important de la parròquia blanca? I si ho és, és l’únic culpable? Es mereix Cristiano Ronaldo aquest judici sumaríssim i ser llençat als lleons? Quan es comencen a buscar culpables dins d’un projecte, la mateixa estructura del projecte comença a trontollar. Tothom sabia com era Ronaldo quan jugava al Manchester. Tothom coneixia el seu caràcter i el seu desmesurat egocentrisme i, tot i així, algú va decidir fitxar-lo. Amb Ronaldo i al voltant de Ronaldo, es va muntar un circ, una determinada manera de fer amb una col•lecció de figures per acompanyar-lo en la travessia que el fessin brillar sense fer-li ombra. L’únic que ha passat, des d’aleshores, és que l’enamorament dels primers dies, l’encegament que no et deixa veure els defectes de la persona estimada, amb el pas del temps, desapareix. El tel davant dels ulls cau i es manifesta, amb tota cruesa, la dura realitat. Ronaldo no ha canviat, segueix sent el jugador xulesc, egoista, prepotent i bocamoll de sempre. El que si ha canviat és la percepció que d’ell en té el madridisme. Els culpables? Aquells que el van fitxar, sabent el que fitxaven i els que hi van creure cegament enganyant els propis sentits i pervertint la raó. Passarà això també amb Mourinho? Temps al temps.
És Cristiano Ronaldo el culpable de tots els mals del Madrid, tal i com assenyala una part important de la parròquia blanca? I si ho és, és l’únic culpable? Es mereix Cristiano Ronaldo aquest judici sumaríssim i ser llençat als lleons? Quan es comencen a buscar culpables dins d’un projecte, la mateixa estructura del projecte comença a trontollar. Tothom sabia com era Ronaldo quan jugava al Manchester. Tothom coneixia el seu caràcter i el seu desmesurat egocentrisme i, tot i així, algú va decidir fitxar-lo. Amb Ronaldo i al voltant de Ronaldo, es va muntar un circ, una determinada manera de fer amb una col•lecció de figures per acompanyar-lo en la travessia que el fessin brillar sense fer-li ombra. L’únic que ha passat, des d’aleshores, és que l’enamorament dels primers dies, l’encegament que no et deixa veure els defectes de la persona estimada, amb el pas del temps, desapareix. El tel davant dels ulls cau i es manifesta, amb tota cruesa, la dura realitat. Ronaldo no ha canviat, segueix sent el jugador xulesc, egoista, prepotent i bocamoll de sempre. El que si ha canviat és la percepció que d’ell en té el madridisme. Els culpables? Aquells que el van fitxar, sabent el que fitxaven i els que hi van creure cegament enganyant els propis sentits i pervertint la raó. Passarà això també amb Mourinho? Temps al temps.
diumenge, 11 de desembre del 2011
Del triangle de pressió al rectangle de depressió
Al marge, un cop més, de l’indiscutible triomf del Barça, cal destacar la gosadia d’un Madrid que va jugar sense mig camp. Tant parlar de si doble pivot, que si trivot, que si...per acabar jugant amb un triangle de pressió alta. Un triangle que, a la vista de l’ exposat i dels resultats obtinguts, no queda gens clara la seva utilitat. Si els tres homes que formaven el triangle, un triangle equilàter evidentment (amb tres “catetos”), eren Alonso, Lass i Ozil, va quedar prou clara la inoperància i la inoportunitat de l’ esmentada figura geomètrica. L’ anomenat triangle de pressió alta va tocar, a molt estirar, 25 vegades la pilota (entre els tres). Pobres números per a un mig del camp que, en teoria, ha de ser la sala de màquines d’un equip de futbol. El Madrid va fonamentar el seu joc en tres línies clares i ben definides: un porter solvent, una defensa hiperexcitada i una davantera erràtica i angoixada. El mig camp no va existir, bé, va existir, però l’ocupava sempre el Barça. El Barça s’associava i pujava els graons d’un en un, el Madrid, en canvi, saltava de la defensa a l’atac sense transició i tenint al mig del camp com a mers comparses d’un espectacle de focs artificials on totes les pilotes els hi passaven per damunt del cap. El triangle de pressió alta va ser, més que mai, un fracàs, un autèntic triangle de les Bermudes, un forat negre on es va diluir, a ulls de mig món, l’hipotètic futbol del Madrid. Un triangle de pressió alta que el Barça va convertir, per enèsima vegada, en un ben perfilat rectangle de depressió profunda.
Al marge, un cop més, de l’indiscutible triomf del Barça, cal destacar la gosadia d’un Madrid que va jugar sense mig camp. Tant parlar de si doble pivot, que si trivot, que si...per acabar jugant amb un triangle de pressió alta. Un triangle que, a la vista de l’ exposat i dels resultats obtinguts, no queda gens clara la seva utilitat. Si els tres homes que formaven el triangle, un triangle equilàter evidentment (amb tres “catetos”), eren Alonso, Lass i Ozil, va quedar prou clara la inoperància i la inoportunitat de l’ esmentada figura geomètrica. L’ anomenat triangle de pressió alta va tocar, a molt estirar, 25 vegades la pilota (entre els tres). Pobres números per a un mig del camp que, en teoria, ha de ser la sala de màquines d’un equip de futbol. El Madrid va fonamentar el seu joc en tres línies clares i ben definides: un porter solvent, una defensa hiperexcitada i una davantera erràtica i angoixada. El mig camp no va existir, bé, va existir, però l’ocupava sempre el Barça. El Barça s’associava i pujava els graons d’un en un, el Madrid, en canvi, saltava de la defensa a l’atac sense transició i tenint al mig del camp com a mers comparses d’un espectacle de focs artificials on totes les pilotes els hi passaven per damunt del cap. El triangle de pressió alta va ser, més que mai, un fracàs, un autèntic triangle de les Bermudes, un forat negre on es va diluir, a ulls de mig món, l’hipotètic futbol del Madrid. Un triangle de pressió alta que el Barça va convertir, per enèsima vegada, en un ben perfilat rectangle de depressió profunda.
dissabte, 10 de desembre del 2011
El voltor que es feia passar per perico
En dies com el d’avui, es veu la veritable naturalesa dels que es fan passar per pericos, quan en realitat són voltors. Voltors covards, incapaços de plantar cara i esperant que la presa caigui per atansar-se al damunt. Esperant que altres els hi facin la feina per a la que no estan dotats i es puguin menjar les despulles. Aus de poca volada, pericos de vol curt , de breu i repetitiu discurs. Pericos carronyers, voltors de gàbia, excitats amb les desgràcies alienes i mai satisfets amb els èxits propis. Una manera de ser (o no ser) basada en la depressió de la mort i no en l’alegria de viure.
En dies com el d’avui, es veu la veritable naturalesa dels que es fan passar per pericos, quan en realitat són voltors. Voltors covards, incapaços de plantar cara i esperant que la presa caigui per atansar-se al damunt. Esperant que altres els hi facin la feina per a la que no estan dotats i es puguin menjar les despulles. Aus de poca volada, pericos de vol curt , de breu i repetitiu discurs. Pericos carronyers, voltors de gàbia, excitats amb les desgràcies alienes i mai satisfets amb els èxits propis. Una manera de ser (o no ser) basada en la depressió de la mort i no en l’alegria de viure.
El son de Mourinho
Ves per on que tots, jo el primer, estàvem equivocats. Resulta que el bo de Mourinho no és un mal carat, ni un egocèntric, ni un prepotent, ni tan sols un obsessiu compulsiu. Hem pogut saber, de fons absolutament fiables, que l’actitud de Mourinho en els darrers anys, i que ha tingut el seu punt àlgid la passada temporada, no ha estat més que la manifestació d’un problema de son. Mourinho no dormia. Si més no, no dormia prou. Està científicament demostrat que la manca de son pot, i de fet provoca, importants trastorns en el comportament. La persona que el pateix, sofreix extraordinàriament. Els símptomes són clars i evidents: mal humor, irascibilitat, agressivitat, paranoia, hipersensibilitat, desconfiança,...La manca de son acostuma a alliberar un monstre allà on només hi ha una ànima beneita. Però tot això s’ha pogut solucionar. Mourinho ha fet cas als experts i s’ha lliurat, sense reserves, als braços de Morfeo. I el son reparador ha fet el seu efecte balsàmic. Mourinho finalment ha descansat. Mourinho ha somiat en paratges d’incontestable bellesa. Ha escapat del purgatori on estava ancorat, per endinsar-se en mons que desconeixia i escapaven a la seva comprensió. El son, l’aprofitament del son, fa miracles, de la mateixa manera que la seva absència condueix a la bogeria.
Ves per on que tots, jo el primer, estàvem equivocats. Resulta que el bo de Mourinho no és un mal carat, ni un egocèntric, ni un prepotent, ni tan sols un obsessiu compulsiu. Hem pogut saber, de fons absolutament fiables, que l’actitud de Mourinho en els darrers anys, i que ha tingut el seu punt àlgid la passada temporada, no ha estat més que la manifestació d’un problema de son. Mourinho no dormia. Si més no, no dormia prou. Està científicament demostrat que la manca de son pot, i de fet provoca, importants trastorns en el comportament. La persona que el pateix, sofreix extraordinàriament. Els símptomes són clars i evidents: mal humor, irascibilitat, agressivitat, paranoia, hipersensibilitat, desconfiança,...La manca de son acostuma a alliberar un monstre allà on només hi ha una ànima beneita. Però tot això s’ha pogut solucionar. Mourinho ha fet cas als experts i s’ha lliurat, sense reserves, als braços de Morfeo. I el son reparador ha fet el seu efecte balsàmic. Mourinho finalment ha descansat. Mourinho ha somiat en paratges d’incontestable bellesa. Ha escapat del purgatori on estava ancorat, per endinsar-se en mons que desconeixia i escapaven a la seva comprensió. El son, l’aprofitament del son, fa miracles, de la mateixa manera que la seva absència condueix a la bogeria.
divendres, 9 de desembre del 2011
Abundant el dubte
Que no hi hagi pràcticament cap representació del futbol base al Primer Equip del CE Europa, vol dir que no hi ha prou qualitat a les categories inferiors i, en lògica conseqüència, sigui materialment impossible la seva arribada? La millor i més gran estructura de pedrera de Catalunya, traient Barça i Espanyol, és incapaç de formar nous talents per a nodrir al seu equip de referència? Tant exigent és la Tercera per al CE Europa que cap noi format a casa hi pot jugar? És només un problema de criteri o un fracàs extraordinari? Si el criteri, absolutament respectable, és fer jugar gent de fora, formada i experimentada lluny del Nou Sardenya, perquè doncs tanta escola i tant futbol base? És difícil creure, que d’un fons d’armari de més de 800 nois, no es pugui, no ja mantenir una certa regularitat, sinó, ni tan sols, extraure un sol jugador amb garanties pel Primer Equip. O no es creu, ni s’ha cregut mai, en les immenses possibilitats del futbol base o bé, que hi ha una manifesta incompetència en la formació de nous valors, o encara pitjor, simplement és un negoci, una manera fàcil i ràpida de fer diners per equilibrar les balances i garantir la supervivència del Club. Tot plegat una cortina de fum per amagar el veritable objectiu. Objectiu que seria legítim si el discurs que es ven no anés, injustament, en la direcció contraria.
Que no hi hagi pràcticament cap representació del futbol base al Primer Equip del CE Europa, vol dir que no hi ha prou qualitat a les categories inferiors i, en lògica conseqüència, sigui materialment impossible la seva arribada? La millor i més gran estructura de pedrera de Catalunya, traient Barça i Espanyol, és incapaç de formar nous talents per a nodrir al seu equip de referència? Tant exigent és la Tercera per al CE Europa que cap noi format a casa hi pot jugar? És només un problema de criteri o un fracàs extraordinari? Si el criteri, absolutament respectable, és fer jugar gent de fora, formada i experimentada lluny del Nou Sardenya, perquè doncs tanta escola i tant futbol base? És difícil creure, que d’un fons d’armari de més de 800 nois, no es pugui, no ja mantenir una certa regularitat, sinó, ni tan sols, extraure un sol jugador amb garanties pel Primer Equip. O no es creu, ni s’ha cregut mai, en les immenses possibilitats del futbol base o bé, que hi ha una manifesta incompetència en la formació de nous valors, o encara pitjor, simplement és un negoci, una manera fàcil i ràpida de fer diners per equilibrar les balances i garantir la supervivència del Club. Tot plegat una cortina de fum per amagar el veritable objectiu. Objectiu que seria legítim si el discurs que es ven no anés, injustament, en la direcció contraria.
dijous, 8 de desembre del 2011
La Immaculada Constitució
Aprofitant la setmana dels tres divendres i la casualitat (?) còsmica que ens ajunta les festes de la Constitució espanyola i la Immaculada Concepció, no s’ha de deixar passar l’extraordinària oportunitat que ens brinda el calendari per aprofundir en el significat simbòlic d’aquestes dates assenyalades i el seu encaix messiànic. De concordances, moltes. De coincidències totes. La primera i més important és que les dues dates són festes de celebració. De la celebració d’un dogma, millor dit, de dos dogmes. I que cony és un dogma, us preguntareu. Doncs, per dir-ho amb les paraules exactes: és un punt de doctrina establert, proclamat autoritàriament com a cert, incontestat, fonamental. És a dir, ras i curt, una collonada imposada per pebrots, sense cap base científica i absolutament indemostrable. La celebració del dia de la Immaculada proposa la commemoració de la concepció de la Mare de Déu. I que té de particular aquesta concepció que la faci tan especial? Doncs que va ser concebuda sense màcula, és a dir, sense l’afectació del pecat original. Tots, absolutament tots, naixem tacats pel desgraciat afer de la poma, menys la Maria que en va quedar exempta. Amb la Constitució, amb la sagrada Constitució espanyola, passa el mateix. Totes les Constitucions del món es pareixen amb la idea de promoure unes bases per avançar democràticament, per crear un marc de creixement i evolució, totes menys l’espanyola. La Constitució espanyola va néixer sense màcula, sense pecat original i, en conseqüència, no es pot tacar, ni tocar. La Constitució espanyola és immaculada com la Immaculada Concepció i cap temptació, per justa, raonable i necessària que sigui, la podrà dur pel camí del pecat.
Aprofitant la setmana dels tres divendres i la casualitat (?) còsmica que ens ajunta les festes de la Constitució espanyola i la Immaculada Concepció, no s’ha de deixar passar l’extraordinària oportunitat que ens brinda el calendari per aprofundir en el significat simbòlic d’aquestes dates assenyalades i el seu encaix messiànic. De concordances, moltes. De coincidències totes. La primera i més important és que les dues dates són festes de celebració. De la celebració d’un dogma, millor dit, de dos dogmes. I que cony és un dogma, us preguntareu. Doncs, per dir-ho amb les paraules exactes: és un punt de doctrina establert, proclamat autoritàriament com a cert, incontestat, fonamental. És a dir, ras i curt, una collonada imposada per pebrots, sense cap base científica i absolutament indemostrable. La celebració del dia de la Immaculada proposa la commemoració de la concepció de la Mare de Déu. I que té de particular aquesta concepció que la faci tan especial? Doncs que va ser concebuda sense màcula, és a dir, sense l’afectació del pecat original. Tots, absolutament tots, naixem tacats pel desgraciat afer de la poma, menys la Maria que en va quedar exempta. Amb la Constitució, amb la sagrada Constitució espanyola, passa el mateix. Totes les Constitucions del món es pareixen amb la idea de promoure unes bases per avançar democràticament, per crear un marc de creixement i evolució, totes menys l’espanyola. La Constitució espanyola va néixer sense màcula, sense pecat original i, en conseqüència, no es pot tacar, ni tocar. La Constitució espanyola és immaculada com la Immaculada Concepció i cap temptació, per justa, raonable i necessària que sigui, la podrà dur pel camí del pecat.
dimecres, 7 de desembre del 2011
Sort del futbol
“Jugar a futbol ajuda a prevenir malalties mentals” Així, tal com sona. I no és cap broma. És el resultat d’un estudi fet al Regne Unit i que s’ha presentat recentment a la ciutat de Birmingham. Els responsables de l’estudi han pogut constatar les conseqüències sanadores del futbol i els seus efectes benèfics per evitar el desenvolupament de trastorns psicològics. L’estudi, de moment, només ha estat fet amb homes ja que no s’han trobat suficients dones pertorbades que es prestessin a l’experiment. Les conclusions han sigut prou eloqüents: els homes que pateixen alguna disfunció o trastorn mental i juguen a futbol, aconsegueixen, mitjançant la pràctica de l’esport, una notable millora en el seu estat i, si més no, retarden el desenvolupament de certes patologies. Aquells que no pateixen cap problema mental i practiquen igualment el futbol, són persones rarament afectades per malalties mentals. Per a certificar la validesa d’aquestes conclusions, només cal cenyir-se als exemples que tenim més propers: Pepe, Sergio Ramos, Marcelo, Arbeloa,...tots ells, jugadors de futbol en actiu, que destaquen poderosament per la seva salut mental i el seu comportament equilibrat. Si el futbol, segons aquest prestigiós estudi, ajuda a prevenir les malalties mentals i, en el millor dels casos, a evitar que es desenvolupin, us imagineu que seria d’aquests personatges si no practiquessin el futbol?
“Jugar a futbol ajuda a prevenir malalties mentals” Així, tal com sona. I no és cap broma. És el resultat d’un estudi fet al Regne Unit i que s’ha presentat recentment a la ciutat de Birmingham. Els responsables de l’estudi han pogut constatar les conseqüències sanadores del futbol i els seus efectes benèfics per evitar el desenvolupament de trastorns psicològics. L’estudi, de moment, només ha estat fet amb homes ja que no s’han trobat suficients dones pertorbades que es prestessin a l’experiment. Les conclusions han sigut prou eloqüents: els homes que pateixen alguna disfunció o trastorn mental i juguen a futbol, aconsegueixen, mitjançant la pràctica de l’esport, una notable millora en el seu estat i, si més no, retarden el desenvolupament de certes patologies. Aquells que no pateixen cap problema mental i practiquen igualment el futbol, són persones rarament afectades per malalties mentals. Per a certificar la validesa d’aquestes conclusions, només cal cenyir-se als exemples que tenim més propers: Pepe, Sergio Ramos, Marcelo, Arbeloa,...tots ells, jugadors de futbol en actiu, que destaquen poderosament per la seva salut mental i el seu comportament equilibrat. Si el futbol, segons aquest prestigiós estudi, ajuda a prevenir les malalties mentals i, en el millor dels casos, a evitar que es desenvolupin, us imagineu que seria d’aquests personatges si no practiquessin el futbol?
dimarts, 6 de desembre del 2011
Ànimes bessones
Al PSC li passa com al RCD Espanyol, que són dos col•lectius poc definits. Aquesta indefinició endèmica els porta, si fa o no fa, a la mateixa resposta per part del territori que transitin. A Catalunya, per exemple, se’ls tracta de traïdors, de quintacolumnistes i de vetllar, per damunt de qualsevol altre plantejament, en favor dels interessos espanyols. En canvi, quan passen l’Ebre, se’ls té per sospitosament catalans, se’ls insulta i se’ls menysté com a tals, en un marc de desconfiança que abona la idea, força estesa, de poca complicitat amb Espanya. Aquesta suposada contradicció no és un fet extraordinari i no es pot dir que no s’ho hagin guanyat a pols. Tot el que ara, i des de fa temps, recullen, no és més que el resultat d’un discurs ambigu i amb una gran dosi d’incoherència. Han estat històricament tèrbols en els seus programes i decididament desconcertants en els seus actes. El seu full de ruta ha esquivat sempre el compromís, evitant sistemàticament un posicionament clar i diàfan. Apostar simultàniament al vermell i al negre a la ruleta, és un mal negoci, de fet, no és cap negoci. És una manera insípida i insubstancial de passar el temps a mesura que es va perdent el respecte de tots aquells que s’ho miren estorats.
Al PSC li passa com al RCD Espanyol, que són dos col•lectius poc definits. Aquesta indefinició endèmica els porta, si fa o no fa, a la mateixa resposta per part del territori que transitin. A Catalunya, per exemple, se’ls tracta de traïdors, de quintacolumnistes i de vetllar, per damunt de qualsevol altre plantejament, en favor dels interessos espanyols. En canvi, quan passen l’Ebre, se’ls té per sospitosament catalans, se’ls insulta i se’ls menysté com a tals, en un marc de desconfiança que abona la idea, força estesa, de poca complicitat amb Espanya. Aquesta suposada contradicció no és un fet extraordinari i no es pot dir que no s’ho hagin guanyat a pols. Tot el que ara, i des de fa temps, recullen, no és més que el resultat d’un discurs ambigu i amb una gran dosi d’incoherència. Han estat històricament tèrbols en els seus programes i decididament desconcertants en els seus actes. El seu full de ruta ha esquivat sempre el compromís, evitant sistemàticament un posicionament clar i diàfan. Apostar simultàniament al vermell i al negre a la ruleta, és un mal negoci, de fet, no és cap negoci. És una manera insípida i insubstancial de passar el temps a mesura que es va perdent el respecte de tots aquells que s’ho miren estorats.
dilluns, 5 de desembre del 2011
En el bon camí
Un nou entrebanc per al CE Europa, aquest cop, a casa davant l’Olot. Sembla que els escapulats no acaben de trobar el nord. Bé, ni el nord, ni el sud, ni cap altre orientació que els tregui del pou de l’ensopiment i el desencís. Un nou projecte que, un any més, sembla condemnat a la mediocritat i a diluir-se, definitivament, en l’àmbit dels transparents. Una aposta ambiciosa en la forma, però extremadament allunyada del fons que li seria propi. Que l’Europa no té diners per fer el salt de categoria, ja ho sabem, però, aleshores, no cal la insistència amb la que cada nova temporada se’ns vol fer creure el contrari. Cal acceptar la realitat i que, els que estan en condicions d’administrar-la, siguin clars i honestos. Hi ha una manera de trencar la monotonia quan no es pot millorar una determinada situació i aquesta passa, forçosament, per canviar les persones. Potser el fet que la dinàmica de l’Europa no sigui tot lo bona que caldria, farà la transició més fàcil i obrirà la porta, sense que grinyoli, a allò que fa temps que es prepara: que Angoy es faci càrrec del Primer Equip i s’engegui una..., una..., una...nova etapa.
Un nou entrebanc per al CE Europa, aquest cop, a casa davant l’Olot. Sembla que els escapulats no acaben de trobar el nord. Bé, ni el nord, ni el sud, ni cap altre orientació que els tregui del pou de l’ensopiment i el desencís. Un nou projecte que, un any més, sembla condemnat a la mediocritat i a diluir-se, definitivament, en l’àmbit dels transparents. Una aposta ambiciosa en la forma, però extremadament allunyada del fons que li seria propi. Que l’Europa no té diners per fer el salt de categoria, ja ho sabem, però, aleshores, no cal la insistència amb la que cada nova temporada se’ns vol fer creure el contrari. Cal acceptar la realitat i que, els que estan en condicions d’administrar-la, siguin clars i honestos. Hi ha una manera de trencar la monotonia quan no es pot millorar una determinada situació i aquesta passa, forçosament, per canviar les persones. Potser el fet que la dinàmica de l’Europa no sigui tot lo bona que caldria, farà la transició més fàcil i obrirà la porta, sense que grinyoli, a allò que fa temps que es prepara: que Angoy es faci càrrec del Primer Equip i s’engegui una..., una..., una...nova etapa.
diumenge, 4 de desembre del 2011
El PPC és una làmpada de sostre baix
Una cosa ha quedat clara desprès de la darrera comtessa electoral: el PPC ha tocat sostre a Catalunya. Si el desencís general, la crisi i el rebuig frontal i multitudinari al PSC no han aconseguit un millor redit per al partit de l’Alicia i el seu país de les meravelles, difícilment les circumstàncies li tornaran a ser tan favorables. De la mateixa manera que molts votants d’esquerra han preferit quedar-se a casa per depressió i inapetència, dubto que, aprofitant l’onada de “canvi”, cap simpatitzant del PPC hagi deixat d’anar a votar. Era el moment, el seu moment i prou que ho sabien. Era, ara o mai. El PPC ha recollit tots els vots possibles en una de les situacions més propicies i no han estat capaços de tombar la truita i això, estic convençut, no els hi ha passat desapercebut. Públicament faran veure que han guanyat i que la seva tendència és ascendent, però la processó va per dins i la malsana insatisfacció segur que no els deixa dormir. Mira que el PSC ho ha fet malament, doncs, ni així.
Una cosa ha quedat clara desprès de la darrera comtessa electoral: el PPC ha tocat sostre a Catalunya. Si el desencís general, la crisi i el rebuig frontal i multitudinari al PSC no han aconseguit un millor redit per al partit de l’Alicia i el seu país de les meravelles, difícilment les circumstàncies li tornaran a ser tan favorables. De la mateixa manera que molts votants d’esquerra han preferit quedar-se a casa per depressió i inapetència, dubto que, aprofitant l’onada de “canvi”, cap simpatitzant del PPC hagi deixat d’anar a votar. Era el moment, el seu moment i prou que ho sabien. Era, ara o mai. El PPC ha recollit tots els vots possibles en una de les situacions més propicies i no han estat capaços de tombar la truita i això, estic convençut, no els hi ha passat desapercebut. Públicament faran veure que han guanyat i que la seva tendència és ascendent, però la processó va per dins i la malsana insatisfacció segur que no els deixa dormir. Mira que el PSC ho ha fet malament, doncs, ni així.
dissabte, 3 de desembre del 2011
Les dones petites
Les dones petites no són dones poc desenvolupades, ans al contrari, són dones sintètiques, dones que tenen l’estranya habilitat de resumir-se, de concentrar-se. Les dones petites són pur enginy, pura destresa mecànica. Les dones petites són la millor frase del discurs, la que li dóna valor, la que el fa transcendir. Les dones petites són la meitat d’espaioses per ser el doble de brillants. Les dones petites són la confitura en porcions, el cor de la pruna i el rovell de l’ou. Les dones petites han triat ser petites perquè tu et puguis creure gran.
Les dones petites no són dones poc desenvolupades, ans al contrari, són dones sintètiques, dones que tenen l’estranya habilitat de resumir-se, de concentrar-se. Les dones petites són pur enginy, pura destresa mecànica. Les dones petites són la millor frase del discurs, la que li dóna valor, la que el fa transcendir. Les dones petites són la meitat d’espaioses per ser el doble de brillants. Les dones petites són la confitura en porcions, el cor de la pruna i el rovell de l’ou. Les dones petites han triat ser petites perquè tu et puguis creure gran.
divendres, 2 de desembre del 2011
La joia de la corona
Amb Delmás jugant els minuts de les escombraries. Amb Gatell oblidat i Guzmán desaparegut. Amb Eric Blasco al congelador. Amb Josu al Penedès. Amb Pol i Musa a l’Hospitalet. Amb Pau Lopez al Baix Llobregat…On és la pedrera que tant de cura té l’Europa? On és la pedrera amb la que tant i tants s’omplen la boca? On és l’orgull del Club? On és el resultat de tants esforços i tantes pestanyes cremades? On és l’exemple en el que s’han d’emmirallar les noves generacions? On són els fets que justifiquin les paraules? On són els fruits de tanta terra fèrtil? On són els somnis que s’han pervertit i les mentides que s’han vessat? On són els traïdors i on els traïts? On ets tu?
Amb Delmás jugant els minuts de les escombraries. Amb Gatell oblidat i Guzmán desaparegut. Amb Eric Blasco al congelador. Amb Josu al Penedès. Amb Pol i Musa a l’Hospitalet. Amb Pau Lopez al Baix Llobregat…On és la pedrera que tant de cura té l’Europa? On és la pedrera amb la que tant i tants s’omplen la boca? On és l’orgull del Club? On és el resultat de tants esforços i tantes pestanyes cremades? On és l’exemple en el que s’han d’emmirallar les noves generacions? On són els fets que justifiquin les paraules? On són els fruits de tanta terra fèrtil? On són els somnis que s’han pervertit i les mentides que s’han vessat? On són els traïdors i on els traïts? On ets tu?
dijous, 1 de desembre del 2011
Examen d’espanyolitat
Tal i com informava el diari El Pais, Mariano Rajoy imposarà un examen d’espanyolitat a tots aquells que vulguin obtenir la nacionalitat espanyola. El programa del Partit Popular recull: “Requerirem el coneixement dels valors fonamentals contemplats a la Constitució que són la base de la nostra societat, i el coneixement suficient de la llengua, la història i la cultura espanyoles per a l’obtenció de la nacionalitat. Es donarà una solemnitat adequada a l’acte d’adquisició de la nacionalitat”.
Fins ara, els tràmits eren purament administratius, però Rajoy pretén condicionar l’obtenció de la nacionalitat al coneixement de qüestions com “l’any en què es va descobrir Amèrica” o “com es diuen els Reis Catòlics”.
Ara que el PP se n’ha sortit amb la seva i governarà a Espanya, aplicarà aquest aspecte del seu programa? Ho farà només als nouvinguts o també als natius? Estic espectant i, perquè no dir-ho, un poc neguitós, per passar una prova que determinarà el meu futur. Mai abans m’havia plantejat que, el fet de suspendre un examen, fos la millor de les opcions possibles. Mai abans havia pensat que el no superar una prova em seria tan convenient, útil i profitós. El que caldrà veure és la resposta del PP a tots aquells que suspenguem. Ens retirarà el passaport, deixarem de ser ciutadans espanyols i ens expulsarà d’Espanya? I si ens expulsa, a on ens enviarà? Jo tinc una idea i la poso a disposició dels gestors del PP. Que em truquin i, amb molt de gust, els hi diré que i com ho han de fer. De res.
Tal i com informava el diari El Pais, Mariano Rajoy imposarà un examen d’espanyolitat a tots aquells que vulguin obtenir la nacionalitat espanyola. El programa del Partit Popular recull: “Requerirem el coneixement dels valors fonamentals contemplats a la Constitució que són la base de la nostra societat, i el coneixement suficient de la llengua, la història i la cultura espanyoles per a l’obtenció de la nacionalitat. Es donarà una solemnitat adequada a l’acte d’adquisició de la nacionalitat”.
Fins ara, els tràmits eren purament administratius, però Rajoy pretén condicionar l’obtenció de la nacionalitat al coneixement de qüestions com “l’any en què es va descobrir Amèrica” o “com es diuen els Reis Catòlics”.
Ara que el PP se n’ha sortit amb la seva i governarà a Espanya, aplicarà aquest aspecte del seu programa? Ho farà només als nouvinguts o també als natius? Estic espectant i, perquè no dir-ho, un poc neguitós, per passar una prova que determinarà el meu futur. Mai abans m’havia plantejat que, el fet de suspendre un examen, fos la millor de les opcions possibles. Mai abans havia pensat que el no superar una prova em seria tan convenient, útil i profitós. El que caldrà veure és la resposta del PP a tots aquells que suspenguem. Ens retirarà el passaport, deixarem de ser ciutadans espanyols i ens expulsarà d’Espanya? I si ens expulsa, a on ens enviarà? Jo tinc una idea i la poso a disposició dels gestors del PP. Que em truquin i, amb molt de gust, els hi diré que i com ho han de fer. De res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)