Victor o Victoria

Una dona que fingeix ser home que fingeix ser dona

La realitat, la tossuda realitat, sempre supera amb escreix la ficció. Pel•lícules com la de l’enunciat, no són més que un pàl•lid reflex d’allò que succeeix amb la més absoluta i natural quotidianitat. Persones indefinides, que estan per acabar i com diria el gran pensador Montilla: quan les veus, no saps si pugen o baixen. I jo afegiria, amb coneixement de causa, que no saps si van o venen. Persones que, en l’hipotètic cas de pertànyer a un grup, fan el possible per jugar a l’equivoc, provocant, d’una manera sistemàtica, el desconcert entre propis i estranys. Victor o Victoria, ni carn, ni peix, o totes dues alhora, per complicar als comensals la tria del vi. Persones que amb la seva aparença, les seves formes i la seva conducta fan dubtar, com en la pel•lícula, al mateix James Garner fins el punt de qüestionar la seva pròpia virilitat. Persones bipolars que no acaben de tenir clar si pertanyen al setè de cavalleria o als sioux. Si són del Custer o, més aviat, del Cavall Boig. Què deambulen perduts per Little Big Horn entre les plomes i les estrelles. Malgrat tot, el travestisme de la Julie Andrews a la pel•lícula, estava perfectament justificat, tenia una determinant raó de pes: passava gana. I això, és miri com es miri, és motiu suficient per justificar determinades conductes. Però, i els que van ben alimentats, quina coartada tenen?