Presó constitucional

Que una societat democràtica ha de tenir la seva Constitució, sembla que ningú ho posa en dubte. Que quan no es té, ha de ser un objectiu prioritari aconseguir-la, tampoc. La Constitució ha de ser, i de fet és, el full de ruta, el marc que ens garanteix els drets i ens recorda els deures, és, en definitiva, l’ instrument que ordena i pacifica la convivència. La Constitució, ben entesa, ha de ser una aspiració legitima i absolutament necessària que garanteix les llibertats democràtiques. La Constitució ha de ser un principi, però mai un final. És, en la seva essència, un lloc per avançar, un lloc de partida, però mai un punt d’arribada. Una eina de treball per anar canviant tot allò que la societat, en la seva evolució natural, demandi. La constitució ha de ser laica i fruit d’aquesta laïcitat, mai ha de ser presa com a dogma de fe. Tot el que representi sacralitzar-la i immobilitzar-la és anar en contra de la seva veritable i més profunda raó de ser. I ningú es mereix viure en una presó, per constitucional que aquesta sigui.