Gata sobre teulada de zinc (a zero) calenta

Seguint les recomanacions de la grada del Camp Nou a Mourinho: vete al teatro, vete al teatro! Vaig pensar: i perquè no? Entre l’abundància de propostes interessants em vaig decantar per La Gata; un text extraordinari i, per altra banda, prou conegut en les seves diferents versions, potser la que més, aquell inoblidable duel entre la gata Maggie/Elisabeth Taylor i l’ambigu Brick/Paul Newman. Amb aquest precedent era fàcil caure en la comparació i que les potents imatges del passat recobressin vida fins el punt d’enterbolir la versió del renovat Teatre Lliure de Gràcia. Doncs, res de res. La versió/adaptació d’Alex Rigola torna a fer diana. Una posada en escena que reforça, i de quina manera, el text fins a esdevenir un element determinant que condueix, entre cotons, la pròpia història. Una escenografia que s’explica per ella mateixa i que és el suport perfecte d’uns personatges que combinen habilitat i eficiència per fer-nos entendre, amb les paraules justes, tot el que subjau darrera el text. Una brillant interpretació al servei d’uns personatges molt ben perfilats i amb una potent càrrega emocional a punt del col•lapse. Rigola extreu l’essencial perquè no falti res i res sigui sobrer. Noranta minuts de pura delícia que un públic lliurat sap reconèixer i premiar. Permeteu-me la confidència: m’hauria estat una bona estona dalt d’aquella teulada, des d’on les perspectives eren força amples i excitants. Per acabar, insistir en la recomanació: Mourinho, deixa’t de collonades i vine al teatre, una gata t’espera per ensenyar-te les ungles i fer-te un home de profit.