Atents a l'estratègia

Presumpció d’innocència
Innocents mentre no es demostri el contrari

El passat 28 de desembre, i com marca la tradició, es varen donar una considerable successió d’innocentades mediàtiques, algunes més afortunades que altres, però totes, buscant la sorpresa i el divertiment. De totes elles en voldria destacar tres.

La primera, com no, la que em toca més de prop, la que vaig penjar en aquest mateix blog amb l’improbable títol: Seré candidat. Pocs de vosaltres vareu picar. O bé, sou molt espavilats, o bé, la broma era massa inversemblant i es veia d’una hora lluny. Un dels principis bàsics de la innocentada i, el secret del seu èxit, és la credibilitat que tingui en el fons i en l’argumentació; i està molt clar, atenent el resultat, que la meva no ho era gens, malgrat el desesperat darrer intent de penjar un suposat decàleg per fer-la més versemblant. Ni així.

En canvi, una que si va tenir molt de ressò i acceptació, va ser la del Canal+, en anunciar que Zidane tornaria a jugar a futbol fins a final de temporada amb el Madrid. Està tan necessitat l’equip blanc d’un catalitzador, d’ algú que guiï els seus desorientats destins, que la noticia va ser rebuda pel madridisme com una benedicció del cel. S’ho van creure. Una gran majoria s’ho va creure i això, o la broma estava molt ben trenada, o, el grau de desesperació de la parròquia blanca és de l’alçada d’un campanar.

Per acabar amb aquest personal triplet, no vull deixar passar una extraordinària broma, encara que privada, molt ben feta. Vaig rebre via mail un comunicat de l’administració del CE Europa que deia (i la reprodueix-ho textualment perquè no té rebuig):

Benvolgut Sr. Gràcia,
L’informem que en la reunió de la Junta Directiva de 20.12.2010, entre d’altres qüestions, es va acordar requerir-lo, formalment i per escrit, el que es fa mitjançant el present comunicat, per que publiqui en el blog del qual es vostè Administrador (segons la pròpia informació facilitada per vostè),”sonofbelvedere”, un article o nota, expressa i cenyida a que manifesti les seves disculpes pels trastorns o molèsties que els seus articles o comentaris hagin pogut ocasionar als socis, o al propi club, del C.E. Europa, advertint-li que, en cas de no realitzar lo anterior, el Club procedirà a estudiar el iniciar accions socials disciplinàries contra el mateix.

Li preguem que ens informi expressament, via e-mail, del text d’aquell comunicat i la data en la qual el mateix es publicat en aquell referit blog, així com del temps durant el qual es mantindrà en el mateix aquell comunicat, el qual, en cap cas pot ser inferior al temps habitual durant el qual resten publicats en el referit blog els articles."

Realment quan les innocentades estan ben fetes, són de bon gust i amb imaginació, s’ha de reconèixer i, si a més, fan riure, encara millor.
Moltes gràcies a tots aquells que mantenen vives les tradicions i dediquen part de les seves energies a fer la vida una mica més amena i divertida.

Integrisme integral amb bona vista

El decàleg

Aquests són els deu punts essencials que hauran de guiar el futur del CE Europa si surto escollit President.

1.- Declaració institucional: el CE Europa farà una declaració oficial de posicionament, com a Club històric arrelat al país, en la que es manifestarà favorable a la Independència de Catalunya.

2.- No hi haurà cap directiu, empleat, entrenador o delegat, amb més d’un any d’estada a Catalunya, que no parli el català. Serà condició indispensable parlar la llengua del país de naixement o d’acollida per poder exercir un càrrec (remunerat o no) dins del Club. El CE Europa s’ha de significar enèrgicament contra la discriminació i serà bel•ligerant amb els que discriminin la llengua catalana.

3.- La Junta Directiva del CE Europa estarà formada per 12 membres: 6 dones i 6 homes. Tots ells sense cap fill/a o familiar vinculat al Club. Els membres seran escollits per la seva vàlua i ratificats per l’Assemblea.

4.- Es nomenarà un Director General i un Director Esportiu (remunerats) sota les ordres directes del President i la seva Junta Directiva. El Director Esportiu assumirà tots els aspectes purament esportius del Club i el Director General, tots els altres, amb especial atenció a la generació de recursos.

5.- El Primer Equip estarà format, en un període no superior a tres anys, per un 95% de jugadors provinents del seu futbol base i el seu entrenador també haurà estat format en les categories inferiors. El Primer Equip del CE Europa es nodrirà de la seva pedrera, tant pel que fa a jugadors com a entrenadors.

6.- Tots els entrenadors del futbol base seran de categoria contrastada i rebran les compensacions econòmiques d’acord a la seva vàlua. És de vital importància, per a la formació de base, comptar amb les persones més ben preparades i capaces.

7.- Es dotarà als òrgans de comunicació del Club dels mitjans materials i humans que li corresponen d’acord amb la seva transcendental tasca.

8.- La Comissió Esportiva vetllarà pel bon funcionament esportiu del Club, plantejarà propostes, estratègies i corregirà, en el seu cas, les desviacions que es produeixin.

9.- L’Escola potenciarà la qualitat en detriment de la quantitat. L’Escola del CE Europa haurà d’esdevenir un referent per la qualitat de les seves propostes i resultats i no per les llargues llistes d’espera.

10.- Es facilitaran els mitjans i es crearan els conductes necessaris perquè la veu de tots i cadascun dels integrants del CE Europa es pugui fer sentir i arribi al lloc on hagi d’arribar.

Gràcia, 28.12.10

Divertidament innocent

I amb el fons negre?

¡Que la tortilla se vuelva,
que los pobres coman pan
y los ricos, mierda, mierda!

Seré candidat

El proper 7 de Gener s’obre el procés electoral per escollir nou President al CE Europa. Es constituirà la Junta electoral i, a partir d’aquell moment, es marcaran els temps, es fixaran les dates i seran proclamades les candidatures que s’hi presentin. Tot dins la més absoluta normalitat i els valors democràtics que li són propis. És clar, i ho ve sent des de fa temps, que l’actual President Guillaume de Bode optarà novament al càrrec i es presentarà a la reelecció amb una junta renovada, per estimular la sintonia amb la massa social i reforçar la credibilitat entre el futbol base. Em consta que, serà una candidatura potent, plena d’homes i dones, ja que s’apostarà per la paritat, amb experiència en el futbol de base i una gran voluntat de servei, al marge d’una contrastada capacitat de treball i una solvència en la gestió fora de qualsevol dubte. Aquesta candidatura, no cal dir-ho, té moltes opcions per reeixir i és, en aquests moments, la millor posicionada per guanyar les eleccions amb certa facilitat. D’altres candidatures poc se’n sap. Si bé és cert que s’especula amb una possible alternativa formada principalment per ex-membres d’aquesta mateixa junta i d’anteriors, que voldrien ser una opció de canvi a l’actual direcció. De moment no hi ha noms, però tothom té al cap els possibles candidats i, de com vagin les converses i les negociacions, en tindrem noticies en els propers dies. Del resultat d’aquesta entesa dependrà les opcions que pugui tenir la nova candidatura per aconseguir els seus objectius. El que si estic en condicions d’anunciar és que, davant la insistència de diversos i amplis sectors del Club, el suport que he rebut i les signatures que he recollit, he decidit formar una candidatura que encapçalaré i de la que donaré més detalls i noms en els propers dies. No ha sigut una decisió fàcil i, per contra, sí que ha estat molt meditada. Sé tot el que aquesta aventura representa i la quota de responsabilitat que hi ha al darrera. Ho sé de primera mà i ho conec des de la base i, estic en condicions d’afirmar que no em fa por el repte i estic disposat a invertir els millors anys de la meva vida. No serà una tasca fàcil i no la podré fer sol. Per això comptaré amb el govern dels millors per, entre tots, posar definitivament a aquest Club al lloc on realment es mereix. Serà una batalla dura, no en tinc cap dubte, però prometo noblesa i joc net, abans, durant i desprès de les eleccions. Que guanyi el millor i que aquest sigui l’Europa.

Un home sol al sol

“Si no le echas un par de cojones nunca conseguirás nada.”

N’estàs segur? Com s’ho devien fer, Marie Curie, Eleanor Roosewelt o Joanne Rowling? Lo seu, va ser una cosa de collons? És determinant la testosterona per aconseguir l’èxit i el reconeixement? I sí realment és així, són necessari un parell o n’hi ha prou amb un de sol? L’èxit és directament proporcional al número de collons empleats o hi ha terme mig? Tot plegat em sembla una veritable collonada. Un parlar per no callar i una desorientació de primer ordre que atordeix els sentits i el raonament. No em ve al cap el nom dels homes que han aconseguit grans gestes a força de collons, però si tinc una llista (que no és una tonta) inacabable d’homes que han anat directament al fracàs per posar-hi massa collons o només collons en l’afany. La testosterona, sovint, va relacionada amb el ridícul i és, de llarg, l’aspecte més oposat a la intel•ligència. Aneu posant collons que la patacada serà acollonant.

Per seguir "enchufat"

Tres anys
(1095 dies)

Com aquell que no vol la cosa, ja han passat tres anys. Tres anys obrint cada dia aquesta finestra amb una constància que, fins i tot a mi, m’ha sorprès. Queda lluny aquell 26 de Desembre de 2007 i, en un malbaratament d’originalitat, he decidit commemorar-ho amb una festa, el dia 3 a les 3, al cor de Tribeca, amb el bo i millor de cada casa. Hi estan convidats els tres mosqueters, amb el secret desig que duguin la Lana Turner. Els tres llancers bengalís i el rei Positó amb el seu trident. Els tres porquets per quan s’acabin les existències i les tres bessones carregades de trinaranjus i xiclets trident. Perquè ens portin molts regals, els tres reis d’Orient hi són convidats i per entretenir-los, les tres germanes de Txejov els hi faran els honors. Vindrà també el tricicle que m’han promès un triple salt mortal i Sant Pere, penedit, que va negar tres cops a Jesús i encara busca el gall per matar-lo. Les tres filles d’Helena del bracet del tres cavallers i TV3 que ho gravarà tot en tres dimensions. No faltarà la Trinca, que faran fusió amb el trio la la la, per amenitzar la vetllada. I sí alguna cosa falla, hi tenim preparat el “sombrero de tres picos” i un trio de corda originaris de Trinidad Tobago. Vindrà Piqué, el tres de Barça, i els tres candidats a la pilota d’or, als que no deixo d’admirar des del meu lloc a la tercera graderia. I com no, el Xavier Torras i el seu Hat-Trick. En un tres i no res estarà tot activat, esperant amb neguit, la Santíssima Trinitat que ha jurat per Déu que, enllestida la feina, es passarà un moment per anunciar-me no sé ben bé què. Des de Presidència m’han confirmat, que el tripartit no hi faltarà, ara que se’l s’hi han acabat les cabòries i també l’estrès. No vindran, perquè m’he oblidat de convidar-los, els tres de Castilla i així ens estalviarem les seves cançons que avorreixen i cansen. He deixat fora, amb tota la intenció, el Tercer Reich i el Tercio de la Legión, que no tenen lloc en aquesta festa. En canvi sí que he convidat i he preparat un lloc especial, triclinium inclòs, per a la tercera edat i per als representants del tercer món, on podran passar l’estona jugant al trivial o al tres en ratlla i degustant els excel•lents trifàsics que els hi serviran, amorosament, les tres Maries. Per a quan la nit estigui avançada i comencin a defallir les forces, he fet venir a l’esperit de Tolkien perquè ens llegeixi alguns passatges de la trilogia dels anells, amb permís, això si, de la Lisbeth Salander i el seu celebrat Millennium. L’Orson Welles, ha declinat la invitació al•legant problemes de salut i, en conseqüència, no podrem comptar amb la presència del Tercer Home i la seva generosa genialitat. Ens haurem de conformar amb la confirmació, a darrera hora, de Matthew Tree que ens ha promès un interessant menage a trois amb el Pàmies i el Monzó. Ah! i perquè no se’ns coli ningú, he fet posar a la porta al Can Cèrber, aquell gos mitològic amb tres caps, que vetllarà pel bon funcionament de la festa. I desprès, quan comenci a despuntar l’alba, que cadascú faci el seu camí, uns cap el triangle de les Bermudes i altres, jo entre ells, a jeure a l’ombra del pi de les tres branques. L’endemà? L’endemà serà un altre dia, el primer de la resta de les nostres vides.

Conxorxa d'aviram

Quina culpa tenen els galets?

Com quasi sempre, la corda es trenca pel punt més fràgil. No hi ha pietat per aquells que de la modèstia i de la simplicitat en fan bandera. Per aquells que viuen i moren amb l’únic objectiu de donar plaer al pròxim amb una generositat exquisida. Els galets, paradigma d’aquest perfil, han estat tradicionalment un referent a les taules de Nadal i no s’entenia la festa sense la seva obligada presència. Aquest any han aparegut galets de plàstic pels carrers i les places de Barcelona, al mateix temps que, els autèntics, els que flotaven a la sopa, han anat desapareixent progressivament de les nostres taules. Els galets, els humils galets, han acabat pagant els plats trencats de la modernitat. El pijisme, parapetat en el cosmopolitisme, renega d'una tradició excessivament popular i se la mira per damunt de l’espatlla amb aires de suficiència, mentre degusta pernil d’aglà en els seus caus de la Cerdanya. Els galets són, per a aquesta classe superior, una rèmora del passat i un molest record que amaguen sota tones d’insensibilitat i pedanteria. Per altra banda, el progressisme, abomina de les tradicions i dels galets que les sustenten, amb un rebuig frontal i bel•ligerant. Es relaciona als galets amb la família i amb aquells valors occidentals que històricament han combatut. Els galets són l’ infern dels burgesos i l’origen de tots els mals. Per últim, estan els intel•lectuals, aquesta espècie entre sobrenatural i divina que no accepta res que no estigui al seu nivell. Els galets són massa vulgars i simples per als seus paladars selectes i el seu concepte de grandesa molt allunyat del comú dels mortals. En definitiva, entre els uns i els altres, els pobres galets han acabat per ser foragitats de les nostres taules i han deixat de ser un referent sentimental que aglutinava les més diverses sensibilitats i ens feia, a tots, una mica més propers.

Desitjos de somnis i, desprès, somiar desitjos

Exercici de P-5

No totes les torres són fars

Nadales eurofreak

Allà dins el Nou Sardenya
s’amaga un Jesuset;
nuet, nuet,
que s’encarrega de la roba
i està mig mort de fred;
nuet, nuet,
i està mig mort de fred.

El bon Sisco li deia:
- Jesús que estàs emprenyadet;
pobret, pobret;
El Hermano li responia:
- Per excés de vinagret;
pobret, pobret,
per excés de vinagret!

El Mariano cull pilotes
i les fica en un saquet,
foradadet, foradadet,
que no en perd mai ninguna
encara que vagin al putxet;
amb el puret, amb el puret,
encara que vagin al putxet.

El Serafin va fumant
perquè no l’agafin treballant,
patim, patam,
que té un os a l’esquena
i li dóna molta fam;
berenant, berenant,
encara que s’engreixi un pam.

I en el cau de l’oficina
es remenen les cireres,
de veres, de veres,
fent veure que tot funciona,
fent passar pomes per peres.

Text i context

24 imatges per segon

A hores d’ara quasi tothom sap com funciona allò del cinema: una successió d’imatges fixes que, a una determinada velocitat, donen la sensació de moviment. Doncs bé, això mateix és el que li passa al nostre cervell, millor dit, així és com es graven les imatges al nostre cervell. Rebem la informació en estat de consciència i així queda registrada en el cervell, però, i tota aquella informació que rebem en estat d’inconsciència o en aquell espai imperceptible entre imatges i que no som capaços d’identificar? Doncs també. També queda enregistrada en una consciència paral•lela que ens permet desdoblar-nos. Aquesta “inconsciència” que aparentment no controlem, és la que pot viatjar al futur, prevenir i identificar els problemes, per desprès tornar al present i resoldre’ls. Com en el cinema, els missatges subliminals tenen una importància determinant i cal fer-ne una lectura correcta i aprofitar el seu potencial informatiu. La intuïció, el pensament avançat, la imaginació i la recreació del futur tenen el seu origen en aquest espai d’inconsciència tan valuós i tan poc utilitzat. Si som capaços d’harmonitzar aquests dos mons paral•lels i que treballin en sintonia, si som capaços de desdoblar la ment, com ho fa el temps, estarem molt a prop de l’equilibri i veurem el “cinema” com mai abans l’havíem vist.

De res

Veritables dubtes

En el debat de les idees sempre cal persistir. Al no existir la veritat absoluta sempre hi podrem trobar una esquerda per on desmuntar l’argumentació de l’adversari. Encara que, defensar amb arguments una bona idea pot no ser suficient per guanyar el debat, cal exercitar-se en els mecanismes que posin en entredit els arguments de l’oponent i generar-li dubtes.

Forçar la naturalitat

Imparcial? Impar...què?

Hi ha qui perd batalles abans de començar-les. Hi ha qui reclama coses anti-natura i que mai podran reeixir. Hi ha qui fa uns plantejament basats en una falsedat o, per fer-ho més suau, en una inexactitud i a partir d’aquí tota la seva argumentació s’ensorra. Demanar (i exigir) que els mitjans de comunicació siguin imparcials és tan agosarat com demanar que els gossos parlin o la terra giri al revés. Els mitjans de comunicació no tenen perquè ser diferents a la resta d’organismes, agrupacions, associacions, col•lectius,...que fan una feina determinada. La base de qualsevol mitjà són els individus i els individus, per naturalesa, són parcials. De fet no poden, encara que s’esforcin, ser una altra cosa. Si partim de la base que una persona no és un objecte, i en la majoria de casos és així, sinó un subjecte, aleshores convindrem que el seu comportament no pot ser objectiu i sí, en canvi, subjectiu. Es podrà adoptar unes mesures correctores per equilibrar l’excés de parcialitat i així donar una imatge més equilibrada, però en el fons sempre perviurà la seva veritable essència.

De cinc en cinc

Si un dia vols

Si un dia vols,
si un dia tornes,
em trobaràs com sempre,
si un dia vols.

Potser més sol,
potser més trist que sempre,
si un dia vols,
si un dia tornes.

Encara és forta la lluita
i queda tant per fer,
si un dia vols,
si un dia tornes.

Quan vulgues,
quan tornes.
Si un dia vols,
si un dia tornes.

Raimon

La màquina quasi perfecta

El post partit

Les referències del Marca al Barça són inversament proporcionals als seus èxits: quan més grans són els triomfs, més petits són els titulars. I està clar que, quan més petits són els titulars, més impotència i ràbia amaguen.

No es pot autoproclamar públicament ser l’enemic i, a continuació, reclamar més quota de protagonisme. Que no saben allò de: a l’enemic ni aigua! Un ha de ser coherent amb les seves postures i assumir-ne les conseqüències.

Hi ha una conxorxa orquestrada dels àrbitres per afavorir el Barça i, ho fan tan bé, que no es nota.

Un derbi futbolístic és, per definició, l’enfrontament entre dos clubs de la mateixa ciutat. L’Español entrena a Sant Adrià de Besòs i juga a Cornellà-el Prat. A Barcelona, mentre l’Europa o el Sant Andreu no pugin a primera divisió, no hi haurà un altre derbi.

Si haguéssim de definir el joc del Barça a Can Perico, més que de llibre, hauríem de dir-ne: de manual.

La foto del partit o partits per la foto

El periquito que sempre ha volgut ser blanc i va acabar negre

Bodega Bay

No som rivals, som l’enemic

Español 1 - Barcinclona 5

Amb un intimidador: que ve el llop, que ve el llop!, va estar amenaçant tota la prèvia l’Español al Barça. Però, entre altres moltes coses, els de Cornellà-El Prat no van tenir en compte l’ascendència de Pedro, i Pedro, expert en contes, no se’ls va creure. Tant és així que, en un tres i no res, va amansir el llop deixant-lo en un inofensiu i afectuós Beagle. Un canari, un sol canari va fer emmudir, d’una revolada, una “pajarera” plena de periquitos excitats. El mite va caure com acostumen a caure tots els mites: amb estrèpit. Cornellà-El Prat va passar de ser un sobrevalorat forlín, perdó, un fortín, a ser un pou de regadiu amb vies d’aigua pels quatre punts cardinals. El Barça va guanyar a l’enemic i ho va fer sense pal•liatius, al seu terreny, sense la més mínima objecció i amb la contundència que marquen els cànons quan l’ocasió s’ho val. Atribuir-se l’etiqueta de ser l’enemic del Barça comporta certs riscos i, l’Español, amb la seva històrica esquizofrènia n’ha estat la darrera víctima. El nom, el discurs i els símbols sí que fan la cosa i l’Español viu presoner de la seva pròpia identitat per molt que es sotmeti a processos cíclics de maquillatge integral. El Barça ha estat just amb l’enemic i li ha donat el mateix tracte que al germà gran de l’enemic: li ha estès la mà oberta, perquè entengui, d’una vegada per totes, que no és enemic el que vol, sinó el que pot i té condicions per ser-ho.

Edith el que s'havia de dir

Retrat subjectiu d'un subjecte

Infidels

Que us molesta més, el retrat que he fet de vosaltres o que us hi sembleu massa?

In the road

To be or yes to be

Europa A 3 – Sant Andreu 1

Lliga Nacional Juvenil

Ser o sí ser, aquest ja no és el dilema; és la clara conseqüència de la feina ben feta, del treball en equip, de la solidaritat generosa i transversal. Nou punts del darrers nou possibles per enganxar-se definitivament al somni i fer cada cop més real els anhels de la gent que des del principi hi va creure. Gent que va intuir, en el seu germen, el que ara és una satisfactòria i descarada evidència. Aquest equip cada cop fa més patxoca i les sensacions que transmet són de confiança, alhora que desperten un profund sentit de pertinença. És cert que queda tot un món per endavant i no hi ha res fet, però encertar el camí et dóna la seguretat que, tard o d’hora, s’arribarà a destí. Costarà molt, com el partit d’avui i altres que hauran de venir, però, i ho dic des del convenciment, tinc la certesa que el pitjor ja ha passat, és història. Una història extremadament aspra que, malgrat la seva amargor, ha estat clau per a la destil•lació de les propostes que ara ens sedueixen. Gaudim desacomplexadament del moment i seguim apostant sense reserves per allò que alguns aconsegueixen amb esforç, mentre altres s’ho miren amb enveja i menyspreu.

El 7è de camalleria

Els pilars de l’anxaneta

Hi ha moments extraordinaris que esdevenen, sense esforç, un espai de memòria on es construeixen els nostres somnis, on s’activen les nostres expectatives i on es dipositen deliciosament les nostres experiències. Moments determinants com si fossin punts de restauració als que poder tornar sempre que es vulgui per recrear el passat i refer, si cal, el present. La nostra trajectòria vital està, o ho hauria d’estar, trufada d’aquests moments d’inflexió a partir dels quals anem consolidant la nostra manera de ser. Tothom té els seus, no importa que siguin originals o hagin estat induïts, el més important és fer-los propis i fer-los passar pel sedàs de la identificació. Moments refugi que hauran de ser absolutament necessaris per aguantar el vertigen de l’alçada i el tremolor dels dosos quan s’enfili l’anxaneta.

Etrelles de Vetllem

La cançó de les balances

Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia els comptava.

La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
doncs de comptar en sabia,
però amor no li'n quedava.
Cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.

Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se,
i va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:

Quan vindrà el dia en què l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terrer més bones,
més que les plantes i els arbres.
Quan vindrà el dia en què a l'home
no se'l pesi amb les balances.

El rei va sentir el noi,
el va fer agafar i amb ràbia
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades,
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.

Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant, la canten.

Josep Maria Carandell

Gent gran que no ho sembla

Arsènic per compassió

La noticia científica del mes és, sens dubte, la troballa que ha fet la doctora Felisa Wolfe-Simon al llac Mono prop del parc californià de Yosemite. Ha descobert, per a sorpresa d’experts i neòfits, un bacteri que pot viure de l’arsènic. Sí, sí, tal i com ho llegiu, un ésser microscopi que és capaç d’adaptar-se a un habitat on, fins el moment, s’havia descartat qualsevol possibilitat de vida. El bacteri en qüestió, que encara no té nom, ha desenvolupat un organisme que li permet créixer, reproduir-se i fins i tot, fer les feines domèstiques més bàsiques amb desvergonyida naturalitat i tot en mig del temible arsènic, com si fos la cosa més normal del món. De fet, si us he de ser sincer, aquesta descoberta no m’ha provocat gaire impacte. Fa temps que conec, i reconec, l’existència d’organismes més complexos, als que no cal mirar al microscopi, i que tenen l’estrany costum de viure del verí. Éssers que s’alimenten d’arsènic, destil•len arsènic pels seus queixals i que no en sabrien viure sense. No descarto que a mesura que avancin les investigacions, es trobi un parentiu o lligam biològic entre el bacteri del llac Mono i el tàndem format per Roncero/Inda. Temps al temps.

La porta independent

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Salvador Espriu - Raimon

Llum lluny del llamp

Consell de cent

Deixa’t de Duracel i passa’t a piles CiU, « duran mas »

Edició limitada per a un equip que no té límits

Pixar contra el vent

Em van agradar molt les declaracions de Walter Pandiani després de l’esplendorós 5 a 0 que li va endossar el Barça al Madrid, deia Pandiani: “Preciado hauria de preguntar a Mourinho per què es va deixar guanyar al Camp Nou”. La memòria és, a voltes, cruel amb els bocamolls i aquell que la té es converteix en un afilat i demolidor analista de la realitat. La prudència és una bona consellera i, mesurar les paraules, hauria de ser norma en tots aquells que estan exposats a la valoració pública. Però demanar prudència, humilitat i continència a determinats individus és com demanar que plogui cap a dalt. Mourinho, com d’altres, no entenen la llei de la gravetat ( i això és molt greu) i s’entossudeixen a pixar contra el vent en una actitud poc intel•ligent i que diu molt de quina mena de cervell tenen dins el cap. No és d’estranyar que, més d’hora que tard, acabin amb els pantalons mullats i una insuportable ferum a urinari.

Desafiant l'autoritat

2x1

Dues orelles per escoltar i una boca per parlar. O, en altres paraules, el que ens diu la naturalesa amb aquest original disseny: escoltar el doble del que es parla o parlar la meitat del que s’escolta. Tot el que no sigui respectar aquesta disposició és anar contra natura. Hi ha individus que es fan l’orni i, com si amb ells no hi anés, es permeten la gosadia de capgirar l’ordre natural de les coses, fent un mal ús de les seves habilitats. Quan més es parla menys temps et queda per escoltar i, en conseqüència, menys temps per aprendre i entendre. El temps és el que és, limitat i estricte, i si l’omplim només amb les nostres aportacions no quedarà espai per escoltar el que altres ens proposin, perdent així la possibilitat de rebre una valuosa i enriquidora informació. Quan es parla el doble del que s’escolta es corre el risc de quedar-se sol en un monòleg avorrit i gens interessant que foragitarà als possibles interlocutors davant la impossibilitat de participar. Cal doncs escoltar el que ens han de dir i si ho fem bé, i aprenem del que escoltem, amb tota seguretat, en tindrem prou amb la meitat de paraules que ara utilitzem.

Queixalada a la poma

Poma bullida

Europa D 1 – Pomar 0

Lliga Juvenil Segona Divisió

Davant, possiblement, el partit més difícil fins a la data, l’Europa ha donat la talla. Ha encès el foc que li convenia i, amb el punt just de temperatura, ha cuit el Pomar fins caramel•litzar-lo. L’Europa ha sobrevolat la ciutat dels pomers amb una autoritat incontestable i ha deixat clar qui és el líder del grup i qui no està madur per ser-ho. Caldran moltes hores de sol, molts litres d’aigua i una bona dosi de paciència perquè els sucres facin la seva feina i el Pomar arribi a aquell punt de maduració que el pugui acostar a un Europa adequadament dolç. Un resultat excessivament curt i perillós (per allò del qui perdona ho acaba pagant) que no ha reflexat, en cap moment, la gran diferència entre el joc mostrat per un i altre equip. L’Europa ha estat molt superior en totes les facetes del joc i només el poc encert de cara a porta i l’encert del porter rival han donat emoció als minuts finals. Sense exagerar, podríem estar parlant d’un 5 o 6 a zero i ningú, havent vist el partit, hi hauria posat cap objecció. Líders en solitari, a tres punts del segon i, sobretot, amb la sensació que tot depèn d’un mateix. Per poc que es facin bé les coses, i s’estan fent, aquesta lliga no es pot escapar. Si a l’evident qualitat, li afegim la predisposició, no ha d’haver obstacle que faci perillar el somiat i desitjat ascens. Els vímets hi són, només cal acabar de teixir amb humilitat i constància el cistell, per omplir-lo amb els fruits que es recullin. Jo el compro.

Millor caminar, que trepitjar

La trepitjada portuguesa

Dani Alves, jugador brasiler del Barça, ha fet recentment unes mesurades i encertades declaracions posant al seu lloc a l’inefable Mourinho, dient d’aquest, que no havia inventat el futbol. El susceptible portuguès ha respost, desafiant com sempre, i amb aquell to de perdonavides que el caracteritza, donant-li cínicament la raó al brasiler amb un: potser té raó Alves i jo no he descobert el futbol, però va ser un portuguès el que va descobrir el seu país. Amb menyspreu, Mourinho ha volgut fer una gràcia que, com sempre, se li torna en contra com un bumerang. No hauria d’estar el portuguès molt orgullós del passat del seu país i, encara menys del seu present, al menys no n’hauria de fer ostentació. Que Portugal “descobrís” l’actual Brasil, encara estar per discutir (als llibres d’Història em remeto), ja que va ser un espanyol, Yáñez Pinzón, el primer europeu que va arribar i trepitjar terra brasilera. Fruit d’aquesta controvèrsia encara cuegen els anomenats Pleitos Colombinos, per la titularitat de la descoberta. Però deixant de banda quin dels dos països n’és l’autor del “descobriment” (jo prefereix-ho anomenar-lo colonització), és que està molt clar, que ni Espanya, ni Portugal, és poden sentir orgullosos de la feina feta. En aquest sentit només cal comparar-los amb les colonitzacions de altres països europeus, com el Regne Unit o Holanda. Res a veure. Guaiteu sinó el lloc que ocupen, en el panorama internacional, països com ara Estats Units, Canadà, Australia, Sud-àfrica, India,...potencies mundials i/o països emergents i capdavanters als seus respectius continents. El Portugal exterior, ha fet tradicional i històricament el ridícul i la seva empremta ha estat més aviat un fre per als països que ha castigat, perdó, colonitzat i, malgrat els seus enormes recursos i potencial, no han pogut reeixir per culpa del lamentable legat de la metròpoli. Interiorment, encara pitjor. Un país amb complexa d’inferioritat que no té un altre objectiu que assemblar-se a Espanya. Amb això ja està tot dit. Per això faria bé en Mourinho de mesurar les seves depreciacions que el deixen amb el cul a l’aire i donen una idea bastant exacta del nivell del seu intel•lecte. No ofèn qui vol (i Mourinho en vol molt) sinó qui pot i Mourinho no ha descobert el futbol, ni va “descobrir” Brasil. Un Brasil que, 500 anys desprès, encara no s’ha refet de la petjada, millor dit, de la trepitjada portuguesa.

Menuda cançó, menuda interpretació

Petit, petitó, petitet, com el patufet

Entrenador amb àngel

Can Vidalet 0 – Europa A 1

Lliga Nacional Juvenil

Si teniu habitualment la paciència, i perquè no dir-ho, la indulgència de llegir-me, sabreu de la meva aversió a donar noms, a personalitzar les gestes o les desfetes i portar-les al terreny individual. El futbol, possiblement més que cap altre esport, és un joc d’equip i, correspon a l’equip, el mèrit dels èxits i també dels fracassos. D’aquí, i per això, la meva insistència en defugir els personalismes i apostar per una visió global i de conjunt. Però, com en qualsevol altre àmbit, hi ha excepcions que s’ho valen i que, per justícia, han de tenir el seu minut de glòria. És cert que un equip és un conjunt de coses i una suma de voluntats, però això, que aparentment sembla un plantejament obvi i molt senzill, a la pràctica no resulta tan fàcil. Es necessita un galvanitzador, un eix vertebrador que, amb mà ferma i idees clares, aglutini un munt de personalitats diverses, capricioses i amb interessos, sovint, divergents. Estic parlant de Toni Cosano, l’entrenador del Juvenil A de l’Europa que, amb una coherència inusual, ha aconseguit un bloc sense fissures, capaç de tenir una personalitat pròpia i ben definida a prova de crítics impenitents i aduladors bavosos. Són molts els que l’han volgut vinclar, els que l’han volgut vençut i rendit, però aquest Toni té àngel, un àngel de la guarda que el blinda contra els cants de sirena i la desinformació malintencionada i nècia. Crec que no m’equivoco, perquè conec abastament la peça que hi ha al teler, si us suggereix-ho que us cordeu els cinturons, això només ha fet que començar i ja no hi ha qui ho aturi. El partit? Excitant.

Dona'm cinc minuts

Wanted

Qui més qui menys ha vist alguna pel•lícula del vell Far West, curulla de cartells, on sobre el peu de la paraula wanted, es podia veure la fotografia del forajido de torn. D’aquell malfactor buscat per la justícia per les seves malifetes i els seus actes que anaven contra la convivència en un territori a anys llum de l’ordre i la civilització. Sense contemplacions, no es dubtava en vulnerar el dret fonamental a la pròpia imatge i es feien públiques les d’aquells que, amb el seu comportament, havien contravingut les lleis de la comunitat. L’edició de les imatges servien per escarni públic, alhora que facilitaven la seva localització i detenció. Davant d’abusos com el que hem sofert recentment per part d’un petit i privilegiat col•lectiu amb un comportament insolidari i xantatgista que ha col•lapsat els aeroports i ha arruïnat les expectatives de milers de persones, no ens podem permetre el luxe de romandre indiferents. Davant d’actes d’aquesta rellevància, que comprometen la pau social, s’hauria de recuperar el costum del vell Far West i poder fer públiques les fotografies dels màxims responsables de la ignominiosa acció perquè les víctimes innocents tinguessin l’oportunitat de conèixer les cares d’aquells que tan greument els han perjudicat. Les fotografies haurien d’estar penjades en tots els llocs públics: supermercats, cinemes, transports públics, centres comercials,...Així, quan aquestes persones fossin reconegudes, podrien tastar la seva pròpia medicina i notarien, de forma directa i sense intermediaris, l’escalf de la gent i les simpaties que generen. Potser d’aquesta manera prendrien consciència dels seus actes i d’haver-se comportat com uns autèntics forajidos.

Absència en esència

Naturalment

Que què faria si em donessin la pilota d’or? Passar-la.

Xavi Hernández

Potes, cames, llits

No avancem esdeveniments

Hi ha gent que es passa el dia patint pel canvi climàtic. No és un contrasentit? No és precisament el canvi, justament, la característica principal del clima? Estic segur que si el clima no canviés, hi hauria molta més gent preocupada de la que hi ha ara.
En el mateix sentit, hi ha determinats cercles de població especialment alarmats pel desglaç dels pols: l’escalfament global està desfent les glaceres, diuen. I si sota del gel hi apareixen tresors extraordinaris? I si trobem un dinosaure intel•ligent que parla i ens ajuda a resoldre els problemes del món?
Ens hauríem d’anar acostumant als canvis que han estat, tradicionalment, el motor del progrés. Tenim una llarga història que ens ho avala i que, un bon dia, ens va rescatar de les cavernes.

Glamour indiscret

La meva mare a Wikileaks

Si us dic que la meva mare té tres pits i d’un d’ells raja llet condensada, no em creureu. Però si us confesso que, durant la primavera de 1962 i en una de les visites de Franco a Barcelona, la meva mare va haver de visitar al dictador a la seva suite de l’hotel Ritz de la Gran Via per apedaçar el seu vestit de Capità General de tots els exercits, que havia sofert un lamentable estrip per culpa d’un inconvenient augment de volum abdominal, la cosa es posa interessant. Si us dic que la meva mare era una de les millors cosidores de la seva època, amb negoci propi al carrer Trafalgar i que per la seva proximitat a l’hotel, li donava habitualment servei. Si us dic que aquella trobada accidental no va ser l’única i que desprès d’aquella en varen haver unes quantes més. Si us dic que la meva mare va viatjar dues vegades d’amagat a un parador de Fornillos de Aliste a la província de Zamora per trobar-se amb el dictador. Si us dic que tot això que sembla una invenció fabulada té el seu origen en que la meva mare havia estat Gaiatera Major, és a dir, reina de les festes de Castelló de la Plana (el que és l’equivalent a les falles de València) i que això dóna una idea de la seva extraordinària bellesa. Bellesa que va captivar al Caudillo fins a l’extrem que, d’una relació de més de tres anys, la meva mare quedés embarassada i, el 10 de juny de 1965, nasqués el meu germà en el més absolut secret. Us podria donar molts detalls: dades, dates, noms i cognoms de persones que n’estaven al corrent, informacions triangulades i contrastades, fotografies del meu germà on s’aprecien les similituds, testimonis,...i un munt de coses més que bastirien aquest sorprenent relat, fins el punt, que molts de vosaltres començaríeu a donar crèdit a aquesta història. Només mancaria una cosa, un petit detall, si aquest relat aconseguís ser filtrat per Wikileaks, es donaria com absolutament cert i tindria, aleshores, un ressò mundial inimaginable i unes conseqüències imprevisibles, encara que no tingués res de cert i fos producte de la fantasia al servei de no se sap quins interessos. Quina pena que Wikileaks no s’hi fixi en mi i no faci de la meva mentida una incontestable veritat.

Why?

Peixos d'alçada

Al meu cervell que desconec

Al meu cervell que desconec
vénen imatges d’impostura
de cavallers que amb renec
s’han desfet de la muntura.

De llops de nit
que ataquen a traïció
traient profit
de la seva foscor.

Al meu cervell que desconec
trobo el gest deslleial
d’aquell que amb esbufec
es pensa que tot s’hi val.

De presumptes juraments
i fidelitats compromeses
que les escombren els vents
i les falses promeses.

Al meu cervell que desconec
hi apareixen bandolers
que amb un afilat bec
S’emporten els calers.

Un genet prepotent
amb maneres d’altivesa
menat per un torrent
d’insultant baixesa.

Al meu cervell que desconec
hi entren foscos presagis
pervers desassossec
de futurs adagis.

Arguments de cristall
de fragilitat extrema
enfilats per un ventall
cap a l’urna que crema.

Gallina de piel

Solitud de barca

Al revés

Avui m’he posat el pijama al revés i he començat la nit despertant-me, per acabar dormint-me.

Facewall

Gata sobre teulada de zinc (a zero) calenta

Seguint les recomanacions de la grada del Camp Nou a Mourinho: vete al teatro, vete al teatro! Vaig pensar: i perquè no? Entre l’abundància de propostes interessants em vaig decantar per La Gata; un text extraordinari i, per altra banda, prou conegut en les seves diferents versions, potser la que més, aquell inoblidable duel entre la gata Maggie/Elisabeth Taylor i l’ambigu Brick/Paul Newman. Amb aquest precedent era fàcil caure en la comparació i que les potents imatges del passat recobressin vida fins el punt d’enterbolir la versió del renovat Teatre Lliure de Gràcia. Doncs, res de res. La versió/adaptació d’Alex Rigola torna a fer diana. Una posada en escena que reforça, i de quina manera, el text fins a esdevenir un element determinant que condueix, entre cotons, la pròpia història. Una escenografia que s’explica per ella mateixa i que és el suport perfecte d’uns personatges que combinen habilitat i eficiència per fer-nos entendre, amb les paraules justes, tot el que subjau darrera el text. Una brillant interpretació al servei d’uns personatges molt ben perfilats i amb una potent càrrega emocional a punt del col•lapse. Rigola extreu l’essencial perquè no falti res i res sigui sobrer. Noranta minuts de pura delícia que un públic lliurat sap reconèixer i premiar. Permeteu-me la confidència: m’hauria estat una bona estona dalt d’aquella teulada, des d’on les perspectives eren força amples i excitants. Per acabar, insistir en la recomanació: Mourinho, deixa’t de collonades i vine al teatre, una gata t’espera per ensenyar-te les ungles i fer-te un home de profit.

Bones noticies

Coses que s’expliquen

“Una adversitat lleu activa la intel•ligència, però si és molt forta pot suscitar tot el contrari”.

Ara entenc moltes de les decisions del Tribunal Constitucional: la infància dels seus membres hauria d’haver estat, per força, traumàtica.