De gran utilitat

Una carta de merda 

He trobat extremadament escaient la reacció del Madrid a la paròdia (extraordinària paròdia) que ha fet Joseph Blatter de Cristiano Ronaldo. La carta/queixa del Club blanc ha arribat a la seu de la FIFA en el moment just. En aquell precís i incòmode moment en el que el paper higiènic s’havia acabat. I ha estat gràcies a l’oportunitat i a la diligència del Real Madrid què s’ha evitat el desastre. No us podeu imaginar (o sí) la incomoditat de la secretària del senyor Blatter tancada al water davant la perspectiva d’haver de netejar-se el cul amb el tou dels dits. Un tràngol que el Madrid ha estalviat a la FIFA i pel que, de ben segur, serà recompensat. 

Al marge d’aquesta iniciativa tan oportuna, us heu preguntat el perquè s’ha conegut avui un fet que es va produir el passat divendres? Dit d’una altra manera, perquè el Madrid ha donat publicitat a una anècdota que va succeir fa 5 dies i que no té la més mínima importància ni transcendència? Potser perquè la cortina de fum d’Undiano Mallenco ja s’estava diluint i en necessitaven una altra que la substituís i els permetés seguir parlant de coses alienes al seu penós joc i a les seves evidents mancances? Tapar les vergonyes pròpies desviant l’atenció és una pràctica força habitual en el Madrid i un recurs cada cop més utilitzat en un equip que flirteja massa sovint amb la mediocritat. 

I vull acabar amb una felicitació personal (i sentida) a Mourinho i Bale per haver estat nominats als premis FIFA d’aquest any. A Mourinho per tots els títols que ha guanyat aquesta temporada (i les anteriors) i a Bale perquè si no li donen la pilota d’or, té els diners del seu milionari fitxatge per comprar-la. 

Enhorabona a tots plegats.

Un peu davant de l'altre

Un país que es mou 

La festa dels “súpers” desborda la capacitat de l’Estadi Olímpic. Més de 330.000 persones pugen a Montjuic. Es col•lapsa la Ronda i els accessos a la muntanya. Un èxit total que supera les previsions més optimistes. 

Què cony ens passa? Què li passa a aquest país que no sap estar-se a casa? La Via cap a la independència va omplir els carrers i les carreteres amb prop de dos milions de persones. El Festival de Sitges ha venut més de 54.000 entrades i ara, el Club Super 3, peta Montjuic amb quasi 350.000 persones. 

Un país que es mou. Un país que sap que vol. Un país que sap on vol anar. Un país que té pressa.

El nadador

No és Burt Lancaster, és Cristiano Ronaldo

La ressaca 

El Clàssic m’ha reservat quatre perles que no vull deixar de compartir. La primera, les recents declaracions de Iker Casillas sobre Undiano Mallenco: 

“Es un gran árbitro. Creo que hizo un arbitraje maravilloso. Tenemos un grandioso recuerdo todos los madridistas. Y, en ese sentido, siempre que le veo le saludo y le doy un abrazo. Siempre le estaremos agradecidos” 

La segona, el record de la rotunda afirmació de Florentino Pérez fa només uns mesos: 

“Con Mourinho, el Madrid tiene al mejor entrenador del mundo” 

La tercera, comprovar, en viu i en directe, que Bale val el que s’ha pagat per ell i que està cridat a ser el millor jugador del món aquesta mateixa temporada. 

I la quarta, la descoberta de les noves habilitats com a “piscinero” de Cristiano Ronaldo. Tota una revelació en un esportista cada cop més complert, renaixentista i pluridisciplinari.

La millor via

Vamos a contar mentiras tra-la-rá 

A Madrid diuen que l’àrbitre els hi va robar el partit. A Madrid diuen que la càrrega a Ronaldo va ser un penal indiscutible. A Madrid diuen que la trepitjada a Cesc és producte de la imaginació i que mai va existir. A Madrid diuen que el Madrid va portar la iniciativa del partit. A Madrid diuen que l'àrbitre va estar molt bé perdonant-li la segona groga a Sergio Ramos. A Madrid diuen que Di Maria és un jugador noble que mai es tira i mai fa comèdia. A Madrid diuen que aposten per un joc creatiu amb Pepe, Sergio Ramos, Khedira i Bale. A Madrid diuen que Bale és millor jugador que Neymar. A Madrid diuen que Carletto és l’entrenador que l’equip necessita. A Madrid diuen que Sergio Ramos és un pivot de garanties al nivell de Sergio Busquets. A Madrid diuen que el Madrid no perdria mai si no fos per motius aliens al seu control. A Madrid diuen que el Madrid sempre guanya per mèrits pròpis i quan perd, sempre és per culpa de l'àrbitre, del calendari, de la pluja, de la conjunció dels planetes, de la mala sort, del mal d'ull o de la intervenció de la CIA.

A Madrid diuen que Espanya és un país que existeix des de fa tres mil anys. A Madrid diuen que Catalunya no és solidaria amb Espanya. A Madrid diuen que Catalunya rep els diners que li corresponen. A Madrid diuen que Catalunya no pateix espoli. A Madrid diuen que a Catalunya es fan les inversions que toquen i que estan per damunt de la mitjana estatal. A Madrid diuen que a Catalunya se li respecta la llengua i la seva idiosincràsia. A Madrid diuen què Espanya no és bel•ligerant amb Catalunya. A Madrid diuen que Catalunya és desagraïda amb Espanya. A Madrid diuen que Catalunya no té una història pròpia i aliena a Espanya. A Madrid diuen que Catalunya no va ser annexionada a Espanya per la força de les armes. A Madrid diuen que a Catalunya sempre se li han respectat les seves lleis i les seves institucions. A Madrid diuen que Catalunya és Espanya i sempre ho ha sigut i sempre ho serà. 

A Madrid diuen moltes mentides i ja no se’ls creu ningú. Per il•lustrar-ho, acabarem amb un clàssic del cançoner espanyol: 

Ahora que vamos despacio 

Canción infantil popular española

Ahora que vamos despacio, 

ahora que vamos despacio 

vamos a contar mentiras, ¡tra-la-rá!, 

vamos a contar mentiras, ¡tra-la-rá!, 

vamos a contar mentiras. 

Por el mar corren las liebres, 

por el mar corren las liebres 

por el monte las sardinas, ¡tra-la-rá!,

por el monte las sardinas, ¡tra-la-rá!, 

por el monte las sardinas. 

Mi abuelo tenía un peral, 

mi abuelo tenía un peral 

criando ricas manzanas ¡tra-la-rá!, 

criando ricas manzanas ¡tra-la-rá!, 

criando ricas manzanas.
…. 

Nota: fixeu-vos com repeteixen la mentida tres vegades perquè la idea penetri i es converteixi en una falsa realitat. Tàctica. Pura tàctica.

Poca defensa

Armada la festa o la festa armada 

Perquè els organitzadors del 12-O animaven als seus partidaris a assistir a la que ells anomenen “festa de la convivència” quan tothom sap que el 12-O justament és la commemoració de tot el contrari? 

La “festa”, en tot cas, va ser pels espanyols ocupats en els abusos, violacions i robatoris als legítims propietaris de les terres conquerides per la força. I la convivència? Quina convivència representa esclavitzar persones, exterminar pobles i esborrar cultures per l’únic motiu de ser diferents i amb l’objectiu final de la homogeneïtzació? 

Quina incultura, quina manca de perspectiva històrica i, per damunt de tot, quin cinisme més pervers. El 12-O pot ser una festa pels organitzadors i per la gent que hi assisteixi, però una festa tràgica amb un missatge d’intolerància i excloent gens edificant i, encara menys, tranquil•litzador. 

No és per casualitat que la “festa nacional” espanyola, la “festa de la convivència” coincideixi amb el “dia de las fuerzas armadas”. Més clar, aigua.

Quién roba a un ladrón, cien años de perdón

Vaixell de Grècia 

Sabates al llindar. Vidres glaçats. Porta tancada. Privadesa absoluta. Les dones musulmanes resen apartades de mirades indiscretes. Tres metres més enllà, al mateix passadís: sabates al llindar, vidres transparents, portes obertes, exposició universal. Els homes musulmans compleixen amb les seves obligacions religioses a ulls de tothom i sense cap mena de reserva. 

Només tres metres separen les dues portes. Només tres metres entre dues maneres oposades d’observar els preceptes. Només tres metres i tot un món de distància. Només tres metres i l’única cosa que tenen en comú són les sabates a la porta.

“El habito no hace al monje”, vaig aprendre de petit. I si bé és cert que hi ha una gran part de raó en l’afirmació, de vegades, més sovint del que seria desitjable, l’hàbit és força revelador de la realitat que amaga. 

Al vaixell grec que va de Barcelona a Livorno, les dones cobertes fins les celles, resen d’amagat. Mentre els seus homes ho fan a cara descoberta amb orgull desafiant. Elles, les dones invisibles, partners sense text, actrius de repartiment que mai seran protagonistes, evidencien el nostre fracàs i escarneixen la nostra civilitat.

Aquesta música no és la dels darrers moments del Titànic, però el vaixell, aquest inquietant vaixell, també s’enfonsa sense indult.

Fred a l'infern

Temperatura de congelació 

Montoro reitera als independentistes que fora d'Europa fa “molt de fred”

¿Fora d’Europa? ¿Es refereix el senyor Montoro a EEUU, al Canadà, al Japó, a la Xina, a Austràlia,...? Potser sí que fa fred en aquests països, però tenen una economia que els hi permet comprar roba d’abric i encendre la calefacció quan la cosa es posa difícil. ¿Pot dir el mateix Espanya, la “calorosa” Espanya? ¿Que no fa fred a Portugal, Grècia, Itàlia, Polònia, Romania, Bèlgica, Irlanda,...? 

No tinc prou clar que fora d’Europa faci el fred que el senyor Montoro aventura, però si tinc molt clar que, donada la glaciació d’una gran part d’Europa i la d’Espanya en particular, els darrers dinosaures es comencen a extingir. 

Europa no és, ni de lluny, el cel a la terra ni res que se li acosti i Espanya, la mefistofèlica Espanya, ni tan sols és el purgatori. Ves que aquesta calor a la que es refereix el senyor Montoro no sigui, justament, per l’escenari infernal en el que s’ha convertit el seu dantesc país. 

Entenc, sense gaire esforç, la preocupació que pugui sentir el ministre d’Hisenda per les baixes temperatures a les que quedarà exposada Espanya en perdre el seu confortable, valuós i imprescindible goretex català i, entenc també, la seva frontal oposició a la independència de qui li dóna abric i li foragita els penellons. 

En diríem, doncs, instint de protecció o instint de supervivència davant d’una perspectiva gens tranquil·litzadora i que es preveu imminent, si més no, irreversible. Espanya, amb les vergonyes a l’aire, passarà molt de fred i el visionari Montoro ja ens ho adverteix públicament amb la boca grossa i el cul petit.

Radiografia de la por

Ui quina por! 

Perquè ens fan tanta por amb la sortida de la UE? Perquè aquesta malsana obsessió en amenaçar-nos que si marxem d’Espanya ens faran fora de la UE? Perquè ens volen fer creure que el nostre futur sense Espanya està lluny d’Europa? Qui s’ho creu? 

Si marxant d’Espanya la nostra situació canvia, que potser no canvia també la d’Espanya? Qui està en disposició de garantir que un canvi tan transcendental només afectarà Catalunya i no a Espanya? Perquè Catalunya, pel seu nou estatus, serà expulsada de la UE i Espanya en romandrà? Quins elements objectius fan pensar que un nou escenari polític castigarà Catalunya i no a Espanya? 

Catalunya encara no és un Estat, però és una Nació dins d’Europa (i una de les més antigues amb el primer Parlament europeu de la Història) i els seus ciutadans són europeus des de fa més de 22.000 anys (documentat a Mollet/veure Mollet III).

Si és així, i tal com defensa Espanya, el més important són els ciutadans i no els territoris, no ha d’haver cap problema perquè els catalans segueixen sent europeus de ple dret. Qualsevol decisió o mesura que no vagi en aquesta línia deixaria en entredit la pròpia essència de la UE i els arguments de suma i unitat que conformen el seu ideari constituent. Perquè la UE hauria de fer fora a uns ciutadans pel sol fet d’exercir la seva ciutadania en llibertat?

I si finalment ens fan fora, tampoc serà tan dramàtic, hi ha països que no pertanyen a la UE i viuen la mar de feliços.

La mar de clar

¿Qué coño ha dicho? 

Mireu quina impressió fa quan, per la megafonia d’un ferry, s’obliden o prescindeixen de la teva llengua. Doncs bé, una colla d’espanyols indignats pel greuge, va patir aquesta inusual (per a ells) experiència en el trajecte entre Barcelona i Livorno. L’speker encarregat de donar les corresponents instruccions al passatge ho va fer, i per aquest ordre, en francès, àrab i anglès. Res d’espanyol! Quin escàndol per a aquells que no estan acostumats a la marginació i a la clandestinitat. Quin xoc emocional per als confiats espanyols que no són gens conscients de l’ostracisme que pot arraconar una llengua per la supremacia i/o utilitat d’una que no és la seva. Tot això sense tenir en compte la hostilitat, pressió, prepotència, imposició, voracitat i agressivitat d’una llengua que és afavorida pels òrgans de poder en detriment d’una altra que es pretén exterminar. 

En això, i sense que me n’hagi de sentir orgullós, els catalans els hi duem una certa avantatja. Acostumats, per raons obvies, a que la nostra llengua sigui bandejada arreu (i persistentment), no tenim la pell tan fina com els confiats espanyols. La nostra particular circumstància ens ha convertit en uns supervivents semàntics i ens ha obligat a buscar-nos la vida entre gramàtiques impròpies.

Els hi va bé als nostres veïns, altrament melic del món, traspassar les seves fronteres físiques i mentals i conèixer altres realitats que res tenen a veure amb la seva complaent condescendència. Està bé, molt bé, que tastin la impotència i la ràbia amb la que els catalans convivim a diari i treballin l’empatia. Una competència, una habilitat que, malauradament, no figura en el seu ADN.

Llum de terrat

N’hi ha cap altre?

Deixem-nos de jocs infantils. De números que s’inflen i de xifres que ballen. De majories silencioses i minories cridaires. De si jo la tinc més grossa i a tu no et serveix per a res. De si tu i jo som tres i d’hòsties en vinagre. Un referèndum ja i sortirem de dubtes. Digueu-me qui li té por a les urnes i us diré qui té clar que perdrà. De vegades ens compliquem en excés. O bé, hi ha interessos incomprensibles que s’escapen a tota racionalitat, o bé hi ha interessos massa evidents que s’escapen a tota civilitat. 

Tenim els mecanismes que ens permeten saber el que la gent pensa i el que la gent vol, perquè no els fem servir? Tan contradictori és crear-los per desprès no utilitzar-los? En democràcia la voluntat de la gent és la que mana, la que ordena i la que, per representació, fa les lleis. I les lleis, i no pot ser d’una altra manera, han d’estar al servei de la gent i no a l’inrevés. 

Perquè Catalunya, i la seva gent, no pot ser independent si així ho vol? Algú té algun argument mitjanament sostenible. Dels que he sentit fins ara, cap s’aguanta. N’hi ha cap altre?

Hi ha desastres. Hi ha plagues. Hi ha catàstrofes. 

I desprès ja vindria el Wert

Les illes afortunades no són les Canàries 

El nou curs escolar ha començat a les Balears i els mestres es neguen a aplicar la llei. I no una llei qualsevol, sinó la magnífica llei sobre la llengua que ha aprovat el Govern del senyor Bauza. Intolerable! Com poden uns ignorants docents contradir i oposar-se a les disposicions d’un erudit (i sensible) Govern que es desviu per la protecció del patrimoni cultural del territori i vetlla constantment per la riquesa lingüística dels seus administrats? 

El Govern del senyor Bauza, malgrat la injustificada oposició dels mestres, no necessita advocats, ha demostrat amb escreix la seva ferma voluntat de que la llengua pròpia del país ho segueixi sent per molts anys. No ha estalviat esforços, mitjans humans i materials perquè aquesta, i no una altra, fos la realitat. Què en sabran quatre desinformats que només han estudiat magisteri sobre les necessitats i la conveniència de determinades lleis? 

No s’arrugui senyor Bauza. Encara que tots els mestres s’hi oposin, aquesta llei és la solució més assenyada pel futur del model de país que vostè (i els que som com vostè) volem. Si he de fer-li una objecció, una única i minúscula objecció, és que, donada la particular conjuntura en la que es mou el territori, trobo a faltar l’alemany en aquest extraordinari projecte. Però entenc que això només és un començament i, amb el pas del temps, tot arribarà. Quan el català desaparegui definitivament ja hi haurà lloc per encabir una nova llengua. 

Canya als mestres subversius, amic Bauza, i pensi que, si persisteixen enrocats en aquesta aberrant objecció, sempre els podrà substituir per l’exèrcit o la mateixa Guardia Civil, dos col•lectius cultes, extraordinàriament ben preparats i amb un solvent domini de les llengües, que li resoldran el conflicte. Ànims i no defalleixi.

Postdata: perdoni que li escrigui en una llengua en vies d’extinció, però entendrà que jo no he tingut la sort d’estudiar sota la seva llei.

Spanish passport

Amb data de caducitat 

Hi ha casualitats que no ho són tant com semblen, si més no, tenen un component d’oportunitat extraordinàriament revelador i profètic. Sense anar més lluny, l’altre dia mentre preparava l’equipatge per les vacances vaig reparar en un detall, en principi anecdòtic, però carregat d’un simbolisme prou excitant. El passaport espanyol, el que tinc per imperatiu legal, em caduca l’any 2014. Una broma del destí? Un presagi? Un anunci? Una epifania? La llum al final del túnel. 

I ara què? Ara què faig? Me’l renovo i segueixo lligat contra natura a una situació forçada que em té segrestat sota una identitat que no és la meva o, per coherència i naturalitat, m’espero a tenir el que realment em correspon per voluntat, higiene i decència? Comença aquí el dret a decidir? Queda clar què el 2014, incomodi a qui incomodi, jo decidiré. 

Quina beneïda i oportuna casualitat! O, potser, no n’hi ha de casualitats i només són senyals en un emocionant joc de pistes.

Postdata: si la cosa s’allargués més del compte, sempre em quedarà l’alternativa del turisme interior. Què és com tenir vida interior, però amb desplaçament inclòs.

Llengua culta

Treure la llengua 

Algú em podria donar raons documentades i rigoroses de per a què serveix l’espanyol fora d’Espanya? Algú em pot il•lustrar sobre quina és la seva utilitat? Itàlia, França, Alemanya, Grècia, Portugal, Rússia, Holanda, Noruega, Àustria, Egipte, Marroc, Tunísia, Jordània, Turquia,...tot això excloent els països on l’anglès és la llengua oficial i, per lògica, és l’ idioma de referència. Doncs bé, la realitat és que en tota la llista dels primers països esmentats i tota una llarga llista que m’estalvio, la llengua espanyola no apareix en absolut i, si apareix, és en un lloc relegat a la cua d’un munt de llengües de segona fila.

És tan evident la marginació i l’obsolescència de l’espanyol que, fins i tot a Europa, llengües com l’àrab i el japonès li han passat per davant. Però la cosa no queda aquí, a països com Mèxic, Colòmbia o la pròpia Cuba cada cop els hi costa menys abandonar l’espanyol i passar-se a l’anglès. 

La llengua de coneixement, la llengua de comunicació i d’interacció al món és l’anglès, no hi ha cap mena de dubte. Ho hem de tenir prou clar per, quan arribi l’hora, fer que les nostres escoles s’adaptin i integrin aquesta realitat. El català es la nostra llengua vehicular, la pròpia i, per a ella, tots els privilegis, però sense relegar l’anglès que ha de ser la nostra segona llengua, la que ens connectarà i obrirà al món més enllà de llengües tronades i amb menys futur que el sistema betamax. Cal concentrar els esforços i els recursos en allò que ens pot fer avançar de manera clara i sense reserves. 

Oblidar l’espanyol? No seria aquesta la idea. No ens podem negar el coneixement i ens seria molt útil per llegir, donat el cas, el Quixot en versió original i seguir els impagables discursos del Rei d’Espanya sense subtítols. Pel que fa al seu aprenentatge es podria contemplar com una tercera llengua optativa al costat de l’àrab, el xinès, l’alemany o, fins i tot, un recuperat esperanto. El saber, ho diuen els (s)avis, no ocupa lloc.

Ben moguts

Claredat meridiana 

Ja sé que vaig una mica tard, però no em puc estar de comentar un fet força significatiu per la seva pedagogia. Si vareu tenir l’oportunitat de veure i escoltar, sobretot escoltar, el pregó que va fer Ferran Adrià per encetar les festes de la Mercè de Barcelona, convindreu amb mi que, malgrat les limitacions lingüístiques del personatge i la seva particular dicció, el discurs va ser un dels més clars que he tingut el privilegi d’escoltar. 

Arribat a aquest punt, la pregunta és evident: perquè a un paio amb aquestes especials característiques de comunicació i, perquè no, amb aquestes aparents limitacions, se li entén tot? Perquè el seu missatge arriba tan net, tan transparent i amb tanta força? Serà perquè té molt clar que vol dir i acompanya els seus arguments amb la voluntat de que realment s’entengui? Poques vegades, molt poques vegades, des d’una aparent dificultat s’ha arribat tan lluny en la seva comprensió. 

A les antípodes, i d’aquí la il•lustració pedagògica, tenim una classe especial de polítics que, amb suposades habilitats lingüístiques, riquesa de lèxic i dot de paraula, no se’ls hi entén mai res del que diuen. Construeixen polidament les frases, utilitzen varietat de paraules, vocalitzen correctament i amb un to fàcilment audible i, inexorablement, al final del seu discurs, ens entra el pànic. Un pànic paralitzador i depriment que ens fa sentir les persones més inútils del món. Tot perquè no hem entès res del que ens acaben d’explicar i la sensació que ens queda és la d’un fosc abisme obrint-se sota els nostres peus. Perquè unes persones tan ben dotades (i estudiades) per a la comunicació són incapaces de fer-se entendre. Com és possible que el seu missatge no arribi mínimament clar als destinataris als que va adreçat? 

Potser caldrà convenir que, mentre Ferran Adrià vol ser entès, els politics, alguns polítics, aposten pel contrari: que no s’entengui el que diuen per la inexistència de missatge, o, encara pitjor, per amagar-lo. 

Un exemple pràctic perquè l’exposició s’acabi d’entendre: escolteu, si us ve de gust, el pregó del Ferran i tot seguit la compareixença de la Cospedal intentat explicar l’acomiadament del Barcenas. I si no en teniu prou amb aquesta joia, amb aquest tresor de la transparència, endrapeu-vos la recent intervenció del Montoro al Congrés dels Diputats parlant dels sous dels espanyols. Bon profit!

Som-hi!

El Barça ens mostra el camí

Cañas: “No hi haurà consulta” 

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb un fatxa. Jo tampoc vull la consulta. Trobo que és una pèrdua de temps innecessària, un pas que ens hem d’estalviar i que no ens fa cap falta. 

La consulta ha d’anar per via directa i s’ha de fer mitjançant unes eleccions on la ciutadania pugui decidir quin partit, en funció de les seves propostes, ens ha de governar. Que les forces polítiques que es presentin incorporin en els seus programes la seva postura davant la independència i que tothom pugui votar amb ple coneixement de causa. Que ningú es dugui a engany i que ningú pugui al•legar desconeixement. Les eleccions, en democràcia, estan justament per això. Per escollir el model de societat que es vol, el camí que s’ha de seguir per arribar i a qui se li encarregar la gestió de la voluntat popular. 

Si el manament de l’electorat és majoritàriament favorable a la independència ens haurem estalviat un llarg procés sobrer i una quantitat extraordinària d’esforços. El Parlament democràtic, seguint l’encàrrec del poble, haurà de proclamar unilateralment la independència, què, per altra banda, és com es proclamen totes les independències. La sobirania no es negocia, ni es pacta, ni es pidola. La sobirania, i més en el cas de Catalunya, s’aconseguirà, única i exclusivament, per via unilateral. 

Tal i com estan les coses, Espanya no renunciarà voluntàriament a la pèrdua del seu actiu més valuós. I, per tant, qualsevol moviment cap a la independència ha de quedar al marge d’aconseguir el seu (impossible) vist i plau. Una altra cosa serà negociar i arribar a acords sobre la forma i els serrells que pengin una vegada aconseguida la separació. Però això són figues d’un altre paner i ja tindrem temps de pensar-ho.

Estalviem-nos la consulta i anem directament al gra. El dret a decidir ja el tenim regulat mitjançant les eleccions, no cal perdre el temps reclamant-lo . Aprofitem els mecanismes democràtiques i anem a unes eleccions plebiscitàries, ja! 

Aprenguem de l’experiència del Barça i, quan el joc de toc resulta massa previsible i poc efectiu, busquem alternatives, proposem variables amb un futbol més directe que sorprengui el plantejament dels rivals, ens permeti superar les seves línies defensives amb una passada llarga i situem-nos dins l’àrea el més ràpidament possible per poder rematar la jugada amb les màximes garanties d’èxit.