Cagadets de por 

Allò que no s’entén, fa por; i allò que fa por, genera rebuig. Això, en el procés d’independència de Catalunya, val tant per a Espanya com per a una determinada esquerra catalana de formació litúrgica que no entén tot allò que s’escapa a la doctrina en la que ha estat educada. 

La manca de cintura possibilita el desbordament i encaixar gols fàcils per l’escaire. El dogmatisme impossibilita adaptar-se al joc, fer els canvis necessaris per donar fluïdesa a situacions de bloqueig i trobar solucions efectives a problemes reals. 

El fet d’entendre és clau per erosionar la por i, al mateix temps, abraçar l’empatia. La por és un fre a la intel•ligència i una ofrena a la neciesa. 

No tinc cap esperança que Espanya trobi la vàlua de l’enteniment, perquè la seva naturalesa poua de la negació i amb la negació es fertilitza i creix la por. Veurem que passa amb aquesta indeterminada esquerra, si decideix instal•lar-se de per vida en el cinema de Dario Argento o, per contra, fer del setè art una experiència entenedora, plural i gratificant.

Hi ha una esquerda al mur

La incitació de l’ horitzó 

L’horitzó és per a alguns el límit, el refugi, el mur que conté la comoditat i la seguretat. Per a d’altres, per contra, l’horitzó és la línia que s’ha de saltar per accedir a un espai excitant, que promet l’aventura i garanteix el coneixement. 

Vençudes les pors i una vegada t’has decidit a saltar el mur, t’adones que més enllà de l’horitzó la gent es troba còmoda allà on viu. Què el teu món no era el món ideal i únic per a viure la teva vida sinó que hi ha altres mons tan o més interessants que el teu i que mai coneixeràs si has decidit que l’horitzó és el límit. 

De fet, viatgem per trobar el camí a casa i la casa no pot ser mai un lloc concret, sinó el propi camí. 

Només escrivim bé amb els peus diu Nietzche; i per escriure bé cal caminar, arribar fins el mur, passar a l’altra banda i seguir caminant. No hi ha res tan excitant com la il•lusió de l’anar i res de més decebedor que la tristesa del tornar o l’apatia del quedar-se. 

Cal reivindicar el nomadisme combatiu enfront el sedentarisme mesell que deixa el nostre futur en mans de la incompetència, l’asfixia i la involució. 

Ens hi posem ja, o el mur cada cop serà més alt.

Molts papers i poques notes

El piset

Perquè he de compartir pis amb algú que em fot la pasta, que no posa rentadores, que té un llenguatge obscè, que em diu on he d'anar, quan he de sortir i quan he de tornar? Perquè he de compartir pis amb algú que no col·labora en el lloguer, que es fot tot el que hi ha al frigorífic i passa d'anar al super? Perquè he de compartir pis amb algú que només mira telecinco i antena3 i no para de rascar-se els ous? Ostia quina merda de convivència!

Amb un pam de llengua

Llaços indestructibles entre Espanya i Catalunya

Amb motiu de la commemoració del genocidi del 12 d’Octubre, la senyora Llanos de Luna ha fet referència, per mantenir la unitat d’Espanya, a la “Història Comuna”. Doncs bé, aprofitant la porta que ha obert la imprudent de Luna li ofereixo unes pinzellades històriques perquè comprovi els llaços fraternals que ens uneixen i la naturalesa del nostre passat comú. No abordaré la guerra dels segadors, la guerra de successió, la setmana tràgica, ni la guerra civil. Em referiré només a una cosa tan banal com la llengua. Per a la Llanos de Luna amb un pam de llengua: 

1560 El Tribunal del Sant Ofici insta a que en los negocios de la fe todo se proceda en lengua castellana. 

1561 El Tribunal del Sant Ofici obliga a que no se escriban los procesos en lengua catalana. 

1624 En el memorial del Comte Duc d'Olivares a Felip IV d'Espanya hi diu que "treballi i pensi amb consell mundà i secret per a reduir aquests regnes de què es compon Espanya per a l'estil i lleis de Castella sense cap diferència". 

1716 Decret de Nova Planta de Catalunya. On es prohibeix l'ús oficial del català. 

1712, 20 de febrer - Es dicten instruccions secretes al corregidors del territori català: Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado. 

1772 Reial cèdula per la qual es mana que tots el mercaders i comerciants majoristes i a la menuda portin els llibres de comptabilitat en castellà. 

1799 Reial cèdula que prohibeix "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano". 

1801 Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no sigui en castellà. 

1821 El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar. 

1825 El Pla Colomarde, intenta instituir l'ensenyament oficial uniforme en castellà: es prohibeix l'ús del català a les escoles.

1837 Un edicte reial imposa càstigs infamants als infants que parlen català a l'escola. Al mateix temps la instrucció del Gobierno Superior Político mana castigar als escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.

1838 Es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català.

1846 Circular de la Junta Suprema de Sanidad que obliga a fer les receptes mèdiques només en castellà o llatí.

1862 Llei del notariat que prohibeix les escriptures públiques en català.

1870 Llei del Registre Civil que hi priva l'ús del català. 

1881 Llei d'enjudiciament civil que prohibeix l'ús del català al jutjat. 

1898 La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l'estat espanyol. 

1916 El diputat Morera i Galícia defensa una proposició per garantir el lliure ús del català en tots els àmbits. Romanones respon que la cooficialitat és inacceptable i la proposta del diputat català és derrotada, al Congrés, per 120 vots contra 13. 

1917 Reglament de la Llei del Notariat que prohibix l'ús del català. 

1923 Circular que obliga a l'ensenyament del castellà. 

1923 Real Decret que prohibeix l'ús del catalá a actes oficials i obliga a portar tots els llibres i registres oficials en castellà. 

1924 Antoni Gaudí, a l'edat de 72 anys és detingut i apallissat per negar-se a parlar en castellà davant la policia. 

1924 Per Reial Ordre espanyola, se sancionaran els mestres que ensenyin en català. 

1926 Reial decret que criminalitza a qui es resisteixi passivament a utilitzar el castellà i pena de "arresto mayor a prisión correccional" per qui usi un idioma distint del "español. 

1938: el 5 d'abril es deroga l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, per la qual cosa el català deixa de ser oficial a Catalunya. 

En entrar a Lleida, les tropes franquistes tirotegen aquelles plaques del cementiri que estan escrites en català.

1939 Franco diu "La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.". En conseqüència a aquesta política s'emprenen moltes accions com la derogació de l'Estatut de Catalunya, la lluita contra rètols, anuncis i papers en català, circulars sobre el català a l'escola, iniciant-se de la més dura minorització de la història contra el català. 

Ordre del Ministerio de Educación Nacional espanyol on se suprimeix qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana. 

És abolit l'ensenyament de filologia catalana, història moderna de Catalunya, geografia de Catalunya, Dret Civil Català, història de l'art medieval català. 

A les fàbriques s'instal•len rètols on es prohibeix explícitament als obrers parlar en català. L'Institut d'Estudis Catalans, ens normativitzador del català, es converteix en el Instituto de la Hispanidad de Barcelona. 

La casa de Pompeu Fabra, normativitzador del català, del carrer de la Mercè de Barcelona és assaltada i la seva immensa biblioteca personal cremada enmig del carrer. 

S'instal•là un gran rètol a la zona ocupada feia poc de la ciutat de Lleida: "Si ets patriota parla en espanyol". 

4 de febrer les planxes d'edició i els romanents editorials del Diccionari General de la Llengua Catalana són destruïts per l'exèrcit espanyol. 

16 de febrer: Es prohibeix per decret l'ús de la llengua catalana com a segona llengua.

25 de febrer Ban de l'alcalde accidental d'Olot on prohibeix la presència del català en tots els àmbits. 

4 de març Ban de l'alcalde de Mollet del Vallès on s'obliga a redactar en castellà tots els rètols escrits en català. 

28 de març El Palau de la Música Catalana passa a dir-se Palacio de la Música. 

31 de març L'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat acorda treure tots els indicadors dels carrers en català. 

18 d'abril El governador civil de Tarragona Mateo Torres prohibeix els rètols en català als establiments i a la via pública. 

3 de maig Ordre del comandant militar espanyol de Bellver de Cerdanya perquè desapareguin tots els rètols o anuncis "en llengua regional". 

7 de maig El General en Cap de Catalunya multa a M. Casanovas Guillen amb 2.000 ptes per dirigir-li una instància en català. 

20 de maig El comandant militar espanyol de Granollers dóna vuit dies de termini per substituir tots els rètols i anuncis del català al castellà. 

27 de maig L'ajuntament de Lleida acorda que tots els seus serveis es facin en castellà. 

7 de juny L'ajuntament de Breda obliga a canviar totes les plaques de retolació dels carrers del català al castellà. 

16 de juny El comandament militar espanyol de Sant Hipòlit de Voltregà ordena que en 48 hores se substitueixin tots els rètols en català pel castellà. 

24 de juny L'alcaldia d'Olot ordena tapar o esborrar tots els rètols públics en català. 

9 d'agost Un ban de l'ajuntament de Sant Feliu de Llobregat prohibeix parlar en català als funcionaris tant a dins com a fora dels edificis oficials. 

10 d'agost És detingut el professor de la UAB Bel•larmí Rodríguez i Arias per fer classes en català. 

7 de setembre El Centre Excursionista de Catalunya és obligat a traduir el seu nom al castellà. 17 d'octubre El cinema Euterpe de Sabadell és multat i clausurat durant quinze per haver parlat el seu director, Tomàs Pasarisas, en català. 

28 d'octubre Carta del ministre espanyol de Governació, Ramón Serrano Suñer, enviada a tots els bisbes catalans per comunicar-los la nova normativa d'usos lingüístics en la comunicació de l'Església amb els feligresos "hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos (lo que se logrará con una tenaz labor escolar)". 

25 de desembre La representació teatral d'Els Pastorets a la Garriga és obligada a fer-la en castellà. 

1940 Circular sobre el "Uso del Idioma Nacional en todos los servicios públicos" per la qual es prohibeix el català. Ordre ministerial que prohibeix el català a les marques comercials. Prohibició del català al cinema. 

1941 Els Jocs Florals de Barcelona queden prohibits i fins al 1970 se celebren en la clandestinitat. 

1944 Decret que aprova el nou Reglament notarial segons el qual necessàriament cal fer les escriptures en castellà. 

1945 Ordre ministerial que obliga a batejar els vaixells en castellà. Nueva ley de educación primaria que només deixa ensenyar en castellà. 

1947 Supeses les edicions de Marià Manent per ser en català. 

1948, 25 de desembre, la censura espanyola prohibix informar de la mort de Pompeu Fabra i no s'admeten les esqueles als periòdics. 

1952 Se segresta la revista Aplec. El governador de Barcelona, Felipe Acedo, els dius als editors: ¿Ústedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público? 

1953 Es prohibix a València la revista Esclat per ser en català, tot i que acabà publicant-se clandestinament. Es prohibix l'edició d'una novel•la de Miquel Llor per ser en català. 

1955, 2 de setembre. Fase preliminar de la segregació del Bisbat de Lleida: el Decret de la Sagrada Congregació Consistorial Cesaraugustanae et aliarumagrega els municipis catalanoparlants de Mequinensa i Faió a l'arxidiòcesi de Saragossa. La segregació es completaria durant l'anomenada "transició democràtica". La persistència de l'episcopat espanyol, acompanyada de la passivitat i indiferència del poble i autoritats catalanes, va aconseguir trencar 800 anys d'homogeneitat del Bisbat de Lleida, separant la Franja de Ponent del seu territori històric i cultural i obligant-la a incorporar-se a un nou bisbat situat fora de l'àmbit cultural català. 

1956 Reglament de presons: els presos tan sols poden parlar en castellà. 

1957 Al Registre Civil els noms només seran en castellà. 

1961 Nou Reglament de Telègrafs pel qual es prohibeix el català. 

1961 La junta directiva de la Federació Catalana de Muntanyisme és destituïda per la Delegación de Educación Física y Deportes espanyols en assabentar-se que les seves assemblees es feien en català. 

1968 Prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català a l'Eurovisió. 

1978 La Constitució Espanyola relega a un paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, ja que el castellà es referma com a llengua oficial de tot l'Estat i l'única que els espanyols tenen l'obligació de conèixer (art. 3.1), si bé permet que els estatuts d'autonomia reconeguin d'altres llengües com a cooficials a les respectives comunitats autònomes (art. 3.2), però assolint un rang secundari de "dret" i no d'"obligació".

1976-2008 Es publiquen almenys 149 Reials Decrets i altres normatives per garantir l'obligatorietat de l'etiquetatge de productes alimentaris i d'altres en castellà front a l'única llei que hi ha, per exemple, a Catalunya. 

1986 Llei de patents que obliga el castellà en la documentació prestada. 

1986 Sentencia 83/1986 del Tribunal Constitucional contra la Llei de Normalització Lingüistica de Catalunya. 

1989 Reial decret que aprova el Reglament del Registre Mercantil. Obliga que les inscripcions es facin exclusivament en castellà. 

1995 La Llei 30/1995 d'ordenació i supervisió de les assegurances privades. Obliga que les pòlisses siguin en castellà. 

1995, 17 de setembre. Fase final de la segregació del Bisbat de Lleida amb el decret Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione, 84 parròquies cultural i tradicionalment catalanes del Bisbat de Lleida a la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca havien de passar immediatament al Bisbat de Barbastre-Montsó. 

1998, 15 de juny. Segregació definitiva del Bisbat de Lleida. Les últimes 27 parròquies catalanoparlants de la Franja de Ponent passen al bisbat de Barbastro-Monzón. 

2010, 9 de juliol, es fa pública la sentència del TC respecte a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, que entre altres estableix que la llengua catalana no és la llengua preferent de l'administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu. 

2011, 15 de març, el TSJC suspèn parts del reglament lingüístic de la Diputació de Girona on s'estableix que els rètols, impresos i actuacions internes de la institució han de ser en català. 

2012, 26 de juny el Tribunal Suprem d'Espanya denega que el català sigui l'única llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya obligant a que el castellà també sigui la llengua de treball. 

"Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes". 

Juan Carlos I rey de las Españas.

Alcalá de Henares (Madrid), 23 d'abril del 2001. 

Gràcies Llanos des de la Luna per recordar-nos la Història.

Plor amarg

Salvant les diferències 

Salvant les diferències, salvant les distàncies, salvant les circumstàncies i salvant tot allò que us vingui de gust salvar, la guerra civil espanyola va ser un clar exemple d’un monumental error d’estratègia. Mentre els feixistes insurrectes tenien molt clar quin era l’objectiu i que calia dirigir tots els esforços en guanyar la guerra per damunt de qualsevol altra qüestió, el bàndol democràtic es va distreure en el com i es va equivocar de prioritat. Voler fer la revolució abans de guanyar la guerra va ser un viver de conflictes que varen comprometre decisivament la possibilitat de victòria. 

No qüestiono la revolució i els seus nobles objectius, qüestiono la seva oportunitat, el moment en que es va voler fer, quan el que calia, i els fets ho van confirmar, era guanyar la guerra per poder, desprès, fer totes les revolucions imaginables. Amb la derrota es va perdre la guerra i tota possibilitat d’un futur millor. Cal identificar els objectius, però, encara més, cal encertar en l’ordre de prioritats. 

Qui oblida la Història està condemnat, està condemnada a repetir-la

Cervells letals

Res no és mesquí 

Estimat, admirat, idolatrat Joan Manuel, moltes gràcies pel teu convenient consell en un moment del tot inconvenient. Tu que sempre has estat un model de conveniència i de fer tot allò que en cada moment convenia. O, que potser no va ser convenient la teva renúncia a cantar en castellà a Eurovisión i, en conseqüència, haver-te d’exiliar a les amèriques? Què potser no has estat sempre dòcil i obedient i un entusiasta defensor de la correcció més exquisida? Doncs gràcies per compartir la teva experiència amb tots nosaltres i guiar-nos sobre allò que ens convé i allò que no ens convé en aquest precís moment. Sense tu hauríem pogut prendre mal i no estem disposats a fer “bolos” pel riu de la plata. Que tinguis un gran dia i ja ens avisaràs quan, al teu criteri, ens convé deixar de ser súbdits i gestionar el nostre propi futur. Des del més convenient dels afectes.

Un llapis no dibuixa sense una mà

Senzill oi?

Em pregunten: veuràs l’arribada de la independència? Responc sense dubtar: i tant que si! A l’instant un company de taula intervé: nosaltres no la veurem mai. 

Al poc agafo la moto i vaig cap a casa i en el trajecte, amb la visera alçada perquè el vent m’espavili, dono un parell de voltes al tema. Quan arribo, ja ho tinc clar. Sabeu qui està convençut que veurà l’arribada de la independència? Doncs aquells que treballen per veure-la. Sabeu qui no la veurà arribar mai? Doncs aquells que no fan res per veure-la. Senzill oi? No sé com no hi havia pensat abans.

Insectes en formació

La caiguda del cavall

Llegeixo al diari que Ciutadans i la CUP es fan grans pel territori. La diferència, i això és collita pròpia, és que mentre la CUP ho fa amb honestedat, a cara descoberta, amb transparència i sense enganyar a ningú, Ciutadans, per contra, s’amaga darrera la indefinició, l’opacitat i la mentida. Mentre uns expliquen clarament qui són, d’on venen i on volen anar, els altres no dubten en negar el seu passat, manipular el seu present i ocultar les seves veritables intencions. 

A hores d’ara tothom té molt clar qui és la CUP i que se’n pot esperar d’ella. A hores d’ara molt poca gent coneix de quina matèria està feta Ciutadans i a quins foscos interessos serveix. Per a tots aquells que els han votat per analfabetisme, desconeixement i ignorància, la caiguda del cavall serà tan sonada que no ho oblidaran mentre visquin.

Intersecció

Interpretant les matemàtiques

Els visionaris, il·luminats i ingenus de ICV (de vocació dependents) tenen els pebrots de reclamar a la CUP que deixi de marejar la perdiu amb la formació del nou Govern i es posi a treballar per implementar la llei de pobresa energètica (per exemple) que tanta falta fa a la gent més necessitada del país. I això com es fa ara? Sóc jo l'únic que recorda que aquesta llei ja va ser aprovada pel Parlament de Catalunya i tombada pel Govern espanyol/TC? 

Si ICV vol que coses com aquestes es puguin fer realitat potser s'ho haurien d'haver pensat abans i, en lloc de sotmetre's a Espanya via Podemos, hauria estat més eficaç treballar per un Estat propi on accions com la que ara reclamen haurien sigut possible. 

Té delicte, i un molt de cinisme, que ICV posi ara els focus allà on prèviament s'ha encarregat de que no arribi l'electricitat. 

Primer l'Estat propi i desprès podrem fer les lleis que necessitem, no a l'inrevés. En aquest cas, l'ordre dels factors si que altera el producte. Cal que us aneu fent a la idea.

On poso el dit, poso la bala

La suma que multiplica

Això de demà va d'independència si o independència no. No hi ha cap altra cosa. Si es vol una Catalunya independent, si realment es vol una Catalunya independent, no hi han excuses. Ni tan sols Mas pot ser una excusa. O és que aquells que diuen que no voten Junts pel si perquè està Mas, votarien Junts pel si, si no estigués Mas a la llista? No s'ho creu ningú. Mas és una excusa per justificar la seva inconsistència i la seva tebiesa. No hi ha un més endavant, o és ara o no serà mai. Si realment es vol la independència cal fixar bé l'objectiu, aparcar les excuses i fer un esforç de generositat oblidant els interessos particulars en favor dels interessos col·lectius i, d'això, l'esquerra n'hauria de saber molt. 

Si la gent de Catalunya si que es pot vol realment incidir en la justícia social haurà primer de dotar-se de les eines i els instruments per poder-ho fer i això passa, els hi agradi o no, per la independència del país. No hi ha cap altra fórmula per aconseguir-ho. Cap ni una si seguim dins d'Espanya. 

Si la CUP fos la formació amb més possibilitats de guanyar les eleccions. Si la CUP estigués en situació d'aconseguir la majoria absoluta per fer un nou Estat, jo votaria la CUP, així de clar. Renunciaria a les meves preferències personals per posar-les al servei d'aquella opció amb més possibilitats d'aconseguir-ho. 

És l'hora de la suma, és l'hora de la generositat, dels amplis horitzons i els grans objectius. Desprès podrem entrar en el terreny dels matisos, els colors i les diferents maneres de gestionar-ho. Però ara no toca. Ara toca decidir el marc i desprès ja pintarem el quadre. Hem de fer un exercici d'intel·ligència tots plegats per aconseguir la independència.

El fruit de moltes derrotes. La llavor de totes les victòries

Collonades

Algun federalista català em pot explicar com s'ho pensa fer per federar-se amb Espanya des de la inferioritat tècnica, política i econòmica? És a dir, des de la submissió, el vassallatge i la dependència? 

Algun referendumista català em pot explicar com pensa pactar un referèndum amb l'Estat espanyol, un estat que no es pot permetre el luxe de perdre el seu millor actiu? És a dir, com s'aconsegueix pactar amb algú que no vol pactar? Si us plau, arguments, no collonades.

Verd, amb plomes i sense manipular

Manipulador 

Per tothom és coneguda la noticia que el director de cinema Martin Scorsese ha fitxat Cristiano Ronaldo per la seva nova pel•lícula que portarà com a títol: “Manipulador” (!!!). Doncs bé, s’acaba de fer públic que Miquel Iceta ha estat una incorporació de darrera hora i també acompanyarà a Cristiano en el rodatge en un paper, curt però rellevant, escrit especialment per a ell. 

S’ha pogut saber, de fonts ben informades i de primera mà, què Scorsese va quedar profundament impressionat de com Miquel Iceta s’omplia la boca amb les declaracions de Margaritis Schianis, president de la Comissió Europea i marit de Mercedes Alvargonzalez, alhora secretaria del president del grup Popular, interpretant unes paraules del tot tendencioses que servien uns determinats interessos de partit i, en canvi es feia l’orni davant de les declaracions posteriors de Valdis Dombrovskis, vicepresident de la mateixa Comissió, on desmentia (i deixava en evidència) al seu company. 

La manipulació que n’ha fet Miquel Iceta d’aquest fet (i la seva llarga experiència en casos similars) ha estat definitiva per cridar l’atenció de Martin Scorsese i li ha valgut, amb tot mereixement, formar part del càsting. La pel•lícula que, s’estrenarà a EEUU, no arribarà a Europa fins que Europa deixi d’avergonyir-nos . 

No es descarta que, abans no comenci el rodatge, hi hagi noves incorporacions donada l’enorme quantitat, i també qualitat, de manipuladors que opten a un paper en aquesta pel•lícula que aspira a ser un gran èxit de taquilla. 

Nota: s’està valorant introduir algun número musical per donar ritme a la pel•lícula. Ho anirem confirmant.

Pienso, luego insisto

El motllo 

Em sorprèn i em desconcerta, a parts iguals (i no per desconeguda), la posició d’aquelles persones que, davant unes eleccions, es fan els desmenjats i passen de la política: “jo passo d’axó”, afirmen amb vehemència i d’altres amb displicència. Doncs molt bé senyors i senyores, ja s’ho trobaran o, encara pitjor, ja s’ho estan trobant. Vostès, amb tots els respectes, poden passar de la política tant com vulguin, però han de saber que la política no passarà de vostès. L’educació, la sanitat universal, els llocs de treball, l’organització territorial, la seguretat, la generació de recursos i la seva distribució, les pensions, el benestar social, el cistell de la compra,...tot, absolutament tot, penja de la política i del sistema i les opcions que triem per gestionar-ho. 

Puc arribar a entendre el desànim, la desconfiança i el cabreig davant d’un sistema endogàmic i pervers que no dóna opcions reals de canvi. Puc entendre la percepció de la gent de viure en un pèndul que va d’un costat a l’altre en diferent sentit però sempre en la mateixa direcció. Puc entendre que a la gent li costi votar per seguir mantenint un status quo que afavoreix sistemàticament all llop en detriment de les ovelles. Puc entendre que la gent no vagi a votar a partits o coalicions que apostin per un marc polític esgotat i obsolet. Puc entendre que la gent passi de la política si la política no dóna respostes a les seves necessitats i només admet canviar de color perquè en realitat tot segueixi igual. Podria entendre que hi hagués gent que passés de tot quan aquest tot significa seguir dins d’Espanya, un escenari conegut que, governi qui governi i mani qui mani, els seguirà perjudicant, insultant, maltractant i espoliant sense cap mena d’aturador. Puc entendre, finalment, que votar PP, Ciudadanos, PSC i, fins i tot, Catalunya si que es pot, no sedueixi a tots aquells desencantats de la política, no debades, són les diferents cares de d’una mateixa moneda (espanyola, of course) i que pretén perpetuar en el temps una situació insostenible i frustrant. Ho entenc. 

I tant que ho entenc. Dit això, i arribats a aquest grau de desafecció, em costa entendre que tota aquesta gent decebuda, cansada, avorrida i fastiguejada de la política “passi” d’una oportunitat única (de l’única oportunitat possible) per canviar realment les coses. Estem davant d’un d’aquests moments irrepetibles on, de forma excepcional, podem fer un país nou i deixar, definitivament, de canviar cromos per canviar d’àlbum.

A tots aquells que estan farts que del mateix motllo surti sempre la mateixa peça, que us semblaria fer un motllo nou que faci peces que s’ajustin més i millor a les necessitats reals del país que volem? Això, sense cap mena de dubte, és molt més senzill què d’una matriu rodona surtin peces en forma d’estrella. Som-hi.

Tenim la fórmula:

majoria absoluta x dignitat = independència

L'espardenya és poderosa, l'espardenya té molt poder

Nazionalisme 

Acostumat a les mentides (si és que un es pot acostumar a les mentides) de Fernández Diaz, m’ha sorprès una afirmació certa i amb la que estic totalment d’acord: “els nacionalismes del segle XX van desembocar en les dues guerres mundials”. I jo encara diria més, també van tenir una influència directa en la guerra civil espanyola. 

Qui dubte, a hores d’ara, de la responsabilitat del nazionalisme alemany, del turc, de l’austríac, de l’italià i del japonès en l’origen dels conflictes. I qui no recorda, parlant d’Espanya, que els revoltats, els que varen subvertir la democràcia, es feien dir “nacionales”? 

Els nacionalismes, si senyor Fernández Diaz, són l’origen de tots els mals, però fixis vostè en el caràcter d’aquests nacionalismes. Són nacionalismes agressius, invasius, excloents i que neguen sistemàticament la diferència i la pluralitat. Nacionalismes fets per a la dominació, la conquesta i l’extinció de qualsevol identitat que no sigui la pròpia. No es poden comparar els nacionalismes alemany, japonès i espanyol causants de les grans tragèdies del segle XX amb la dignitat d’un poble que vol preservar la seva identitat de manera pacifica, inclusiva i democràtica. Què tenen a veure aquests nazionalismes amb Catalunya? Ja li responc jo: Res, absolutament res. 

Hi ha països que, amb el temps i els fets, han après la lliçó. Espanya segueix sent la mateixa Espanya nacionalista, agressiva i excloent del segle XX i, fins i tot, del segle XVI. Contra aquest nacionalisme totalitari i feixista, la reivindicació del dret a ser i existir dels pobles és, i ha de ser, un patrimoni de la Humanitat, de tota la Humanitat.

Junts per l'espoli a Catalunya

Un no sempre és un no 

Diu l’Herrera que el seu no, no és el mateix no que el del PP. Doncs té raó, de la mateixa manera que el si d’ERC no és el mateix si que el de CDC, ni el si de la Marina Geli, ni el si del Lluis Llach, ni el si del Romeva, ni el si de la Forcadell,...Cada si és diferent, però han trobat un eix vertebrador que fa que estiguin al mateix costat de la ratlla. De la mateixa manera que el no del senyor Herrera, sent diferent al del senyor Rajoy, estaran al mateix costat i a l’hora del recompte final s’hauran acabat els matisos i les diferències. El 27 per la nit hi hauran 2 sacs, un de positiu (en tots els sentits) i un de negatiu (com fins ara). En el positiu tots els si vinguin d’on vinguin i en el negatiu tots els del no vinguin d’on vinguin. No hi ha marge per la indefinició. O si o no, ara va d’això malgrat alguns s’entossudeixin a fer veure que no ho entenen.