El motllo 

Em sorprèn i em desconcerta, a parts iguals (i no per desconeguda), la posició d’aquelles persones que, davant unes eleccions, es fan els desmenjats i passen de la política: “jo passo d’axó”, afirmen amb vehemència i d’altres amb displicència. Doncs molt bé senyors i senyores, ja s’ho trobaran o, encara pitjor, ja s’ho estan trobant. Vostès, amb tots els respectes, poden passar de la política tant com vulguin, però han de saber que la política no passarà de vostès. L’educació, la sanitat universal, els llocs de treball, l’organització territorial, la seguretat, la generació de recursos i la seva distribució, les pensions, el benestar social, el cistell de la compra,...tot, absolutament tot, penja de la política i del sistema i les opcions que triem per gestionar-ho. 

Puc arribar a entendre el desànim, la desconfiança i el cabreig davant d’un sistema endogàmic i pervers que no dóna opcions reals de canvi. Puc entendre la percepció de la gent de viure en un pèndul que va d’un costat a l’altre en diferent sentit però sempre en la mateixa direcció. Puc entendre que a la gent li costi votar per seguir mantenint un status quo que afavoreix sistemàticament all llop en detriment de les ovelles. Puc entendre que la gent no vagi a votar a partits o coalicions que apostin per un marc polític esgotat i obsolet. Puc entendre que la gent passi de la política si la política no dóna respostes a les seves necessitats i només admet canviar de color perquè en realitat tot segueixi igual. Podria entendre que hi hagués gent que passés de tot quan aquest tot significa seguir dins d’Espanya, un escenari conegut que, governi qui governi i mani qui mani, els seguirà perjudicant, insultant, maltractant i espoliant sense cap mena d’aturador. Puc entendre, finalment, que votar PP, Ciudadanos, PSC i, fins i tot, Catalunya si que es pot, no sedueixi a tots aquells desencantats de la política, no debades, són les diferents cares de d’una mateixa moneda (espanyola, of course) i que pretén perpetuar en el temps una situació insostenible i frustrant. Ho entenc. 

I tant que ho entenc. Dit això, i arribats a aquest grau de desafecció, em costa entendre que tota aquesta gent decebuda, cansada, avorrida i fastiguejada de la política “passi” d’una oportunitat única (de l’única oportunitat possible) per canviar realment les coses. Estem davant d’un d’aquests moments irrepetibles on, de forma excepcional, podem fer un país nou i deixar, definitivament, de canviar cromos per canviar d’àlbum.

A tots aquells que estan farts que del mateix motllo surti sempre la mateixa peça, que us semblaria fer un motllo nou que faci peces que s’ajustin més i millor a les necessitats reals del país que volem? Això, sense cap mena de dubte, és molt més senzill què d’una matriu rodona surtin peces en forma d’estrella. Som-hi.