dissabte, 15 de març del 2014
Afers exteriors
És simptomàtic que el membre del Govern espanyol més actiu, més bel•ligerant i preocupat per la independència de Catalunya sigui, precisament, el ministre d’afers exteriors. Vol dir això que per a Espanya el problema català ha passat a ser un assumpte que competeix a la cartera d’afers exteriors? Va començant Espanya a assimilar que ha perdut definitivament Catalunya i, per tant, tot allò que se’n deriva de la relació ja no pertany a l’àmbit de l’interior sinó al de l’exterior?
Mentre el discurs de la por, l’únic discurs possible per a una Espanya sense arguments, va prenent protagonisme semàntic, el ministre d’afers exteriors, en representació del Govern de l’Estat veí, té cada cop més clar que ha d’engegar la maquinària diplomàtica i escollir un ambaixador amb seu al Passeig de Gràcia.
dissabte, 8 de març del 2014
La marató
He llegit: “Negar la llibertat en nom de la igualtat és un concepte jacobí obsolet”
Això val per a les persones i també per als pobles. No es tracta de tenir com a objectiu que tothom sigui igual sinó, partint d’un escenari d’igualtat d’oportunitats, que cadascú avanci segons el seu criteri, la seva imaginació, la seva capacitat i, evidentment, que ho faci en la direcció que més li plagui.
Us imagineu, per un moment, un món de clònics on la indolència, la ineptitud, l’estupidesa, la incompetència, la neciesa, la mandra i la vagància, obligui a tothom a encotillar-se en aquests paràmetres en nom de la igualtat?
Les dones i els homes, també aquells que optin per una tercera via, han de disposar de les mateixes oportunitats, però, en cap cas, s’ha de pretendre que acabin sent iguals. La llibertat d’elecció és el motor que ens fa avançar i la que ens ha tret de la prehistòria.
Els pobles i les nacions, com a conjunt de persones, també han d’estar subjectes a aquest axioma. Un poble no pot limitar les seves legitimes aspiracions d’emancipació i progrés perquè altres vulguin seguir vivint de la providència, el subsidi i la retòrica medieval.
No m’imagino una marató, on partint tots del mateix punt i a la mateixa hora, els més preparats hagin d’esperar els últims per arribar tots junts i al mateix temps.
divendres, 7 de març del 2014
La pròpia vida
Potser si que ho hem encarat malament. Potser si que ens hem equivocat en el plantejament i en la seva aplicació. Potser si que la nostra estratègia hauria d’haver estar una de ben diferent ajustada a la particularitat del cervell espanyol i a la seva desconcertant idiosincràsia. Potser si que hem estat incapaços de saber el que ens convenia i encertar en la manera d’arribar-hi.
Ves per on, ha tingut que ser un Govern especialment bel·ligerant amb Catalunya, l’encarregat d’obrir-nos els ulls i mostrar-nos quin és el veritable camí. Si la cosa prospera, i espero que sí, no podrem agrair mai a Extremadura i als seus governants el molt que han fet per la independència del nostre país.
La recent publicació de les balances fiscals per part del Govern de Monago, avalades per un informe de reconeguda vàlua científica i d’un rigor tècnic incontestable, ha estat l’últim cop de mà que necessitàvem i que, em sembla definitiu, per assolir la desitjada sobirania.
Tota Espanya ja sap, a hores d’ara, la càrrega econòmica que Catalunya li representa. Tota Espanya sap, i si no ho sap aviat ho sabrà, que amb Catalunya dins d’Espanya, Espanya no se’n sortirà. Cal mesures dràstiques que facin que la gangrena no s’estengui i, davant d’aquest escenari desolador, no queda cap altre remei que amputar l’apèndix corromput.
Espanya, i el món per defecte, ja tenen el diagnòstic precís i el protocol a seguir i aquest no és un altre que la cirurgia correctora. No és hora de temences i solucions a mitges. Calen mesures valentes que garanteixin el guariment. Espanya s’ha de desfer de Catalunya el més aviat possible. Els hi va el futur i, encara més, la pròpia vida.
diumenge, 2 de març del 2014
dissabte, 1 de març del 2014
Ficció
Un informe de l’agència KMM ha desvetllat el que fins ara només era un rumor i que s’ha acabat confirmant amb proves concloents: el Partit Popular finançarà a totes aquelles famílies que demanin l’educació en espanyol a Catalunya.
Una primera partida d’un milió d’euros, custodiada en un compte suïs, ha estat reservada per sufragar les despeses de totes les famílies que exigeixin a la Generalitat que els seus fills/filles rebin l’educació en espanyol. El compromís del Partit Popular comprèn tot el període docent dels estudiants, des de la primària fins concloure una carrera universitària, si es dóna el cas.
La cosa, però, no acaba aquí. L’estudiant que s’aculli a aquest pla, tindrà garantit el seu futur laboral amb un lloc de treball de per vida. El Partit Popular, mitjançant la seva territorial amb seu a Badalona, està autoritzat, i ja s’ha tingut accés als documents, ha signar un contracte de compromís per legalitzar aquesta iniciativa i blindar-la davant la llei. És cert que el Partit Popular, com a partit de Govern, no està en condicions de garantir un lloc de treball per a tots els espanyols com mana la Sagrada Constitución, però, en el cas que ens ocupa, està disposat a fer una excepció.
Segons un portaveu de KMM, que ha tingut l’amabilitat d’atendre la meva trucada, ja hi ha un primer acord amb una de les famílies acollides al programa. Es tractaria de H.P.E. que vol estudiar ciències de la informació i que, gràcies a l’acord estawert, d’aquí a 2 anys començarà les seves pràctiques a la secció de necrològiques de La Vanguardia , per allò de les llengües mortes. Es descarta, de moment, l’opció de col•laborar com a becari de Josep Cuní fins que 8 tv no sigui íntegrament en espanyol, un projecte en el que el Grupo Godó està treballant des de fa un parell de mesos.
El Partit Popular està convençut de l’èxit d’aquesta campanya i anima a totes aquelles famílies amb manca de recursos econòmics que vulguin donar una educació als seus fills i garantir-los una estabilitat laboral, que no dubtin en vendre la seva ànima al diable a canvi d’un futur de color de rosa amb sostinguts efectes opiacis.
Si la cosa funciona, i res fa pensar en el contrari, el Partit Popular estudiarà seriosament la possibilitat d’engegar aquesta mateixa campanya a França. No sé perquè però sempre m’havia imaginat Los Miserables de Victor Hugo escrit en espanyol.
dimarts, 25 de febrer del 2014
Viviane Reding
Que la senyora Reding, vicepresidenta de la Comissió Europea, es passegi per Barcelona demanant diàleg entre Espanya i Catalunya, suplicant entre sanglots que no ens separem, és el privilegi d’una europeista carregada de bones intencions, però, atenent el cas, d’una innocència ruboritzant.
La senyora Reding, des de la seva desconcertada llunyania, ens hauria de concedir als catalans, com a mínim, el benefici de l’experiència i el coneixement. Una experiència que els catalans hem conreat a força de cops i avalada per 500 anys d’història. Bé, la història la feia Espanya i Catalunya la patia.
Ho hem intentat senyora Reding. Per activa, quan hem pogut, i per passiva, quasi bé sempre. Ens hem esforçat per dialogar, hem fet àlgebra, logaritmes neperians i, fins i tot, equacions de segon grau per mirar de quadrar els comptes i mantenir un equilibri en correspondència, però el resultat, a la vista està, mai ha sigut el que tocava.
Dos no s’entenen si un no vol i Espanya no és que parli una altra llengua, que també, Espanya és una analfabeta patològica amb la morfologia d’un mur de formigó. És vostè capaç, senyora Reding, de mantenir una conversa amb una paret?
Provi-ho i desprès m'ho explica.
L’anàlisi que la vicepresidenta de la Comissió Europea fa de la situació i els seus consells, valdrien si Espanya fos un país “normal”, però Espanya no és un país amb múscul democràtic, Espanya té en el seu ADN l’estigma del colonitzador i sempre ha optat per la dominació abans que per l’entesa. És la seva manera de ser, és un fet contrastat i la culta senyora Reding no ho hauria d’ignorar.
I per acabar, i posant a prova el seu missatge de concòrdia i d’unitat, proposaria a la senyora Reding un canvi, una permuta de situacions: que Catalunya ocupi el lloc de Luxemburg en el marc internacional i Luxemburg ocupi el de Catalunya, és a dir, que Luxemburg s’integri a l’Estat espanyol i comparteixi vivenda amb la dialogant Espanya.
Li garanteixo a la senyora vicepresidenta una hora ben curta, com s’acostuma a dir popularment, seguida d’un malson estremidor. Luxemburg sota el jou d’Espanya? 500 anys de convivència? No li dono més de 500 hores i apostaria tot el que no tinc, a que la senyora Reding encapçalaria la separació.
diumenge, 23 de febrer del 2014
No toqueu els nens
El cas: el CE Europa busca delegats per als seus equips de base. Els busca fora de les seves “fronteres” i que no tinguin cap relació de parentiu amb els jugadors. És a dir, persones que vulguin col•laborar desinteressadament, sense cap mena de retribució per part del club, exercint les funcions de delegat d’algun dels equips formatius que té l’entitat.
El motiu: el CE Europa necessita, com qualsevol altre club amb categories formatives, persones que ocupin el càrrec de delegat acompanyant als entrenadors en el seu peregrinatge i desenvolupant una tasca fonamental per la bona marxa dels equips i, conseqüentment, per l’entitat que representen.
La clau: el CE Europa vol, per ocupar aquesta figura determinant, persones sense cap vincle familiar amb els jugadors, en contra del que ve sent habitual des de temps immemorials, on els pares realitzen aquesta complexa tasca amb les avantatges, i també amb els inconvenients, que aquesta situació genera.
El perill: algú em pot explicar quina mena de persona pot estar interessada en fer de delegat d’un, per exemple, equip d’alevins de segon any sinó té cap vincle familiar que li compensi l’enorme inversió de temps sense rebre res a canvi? Algú pot garantir la bondat de les seves intencions? Algú està en disposició d’assegurar que no hi haurà cap mena de problema obrint una porta amb dubtosos i, tan de bo m’equivoqui, perillosos resultats?
La conclusió: entenc que el CE Europa vulgui evitar un mal endèmic que li genera un cert conflicte, però no es pot tapar una esquerda provocant un esvoranc. El problema dels delegats/pares al CE Europa, i a qualsevol altre club, no és tant el fet de ser pare, sinó quina mena de pare s’és i la intel•ligència emocional del subjecte en qüestió. Al CE Europa hi ha hagut delegats fantàstics que no han tingut que renunciar a la seva condició de pares i que han exercit les seves funcions amb una solvència i una equitat impecable.
La proposta: si el CE Europa vol evitar problemes de present, i també de futur, i resoldre així una situació espinosa, no cal inventar res, només cal buscar els delegats on els ha de buscar, on sempre han estat, però que apliqui criteris de selecció que s’ajustin al que tots tenim al cap. Ficar estranys en un vestuari de nens i nenes, sense cap aval familiar, pot ser la pitjor decisió que haurà pres mai el CE Europa.
dissabte, 22 de febrer del 2014
Oscar Belis
Oscar Belis és una persona persona que treballa, i quasi viu, al CE Europa. Des dels seus inicis com a jugador, passant per l’etapa d’entrenador i ara com a coordinador, ha destacat sempre per la seva integritat, coherència i, el més admirable, la seva indeleble empatia.
Llarga, llarguíssima trajectòria en un club que li deu molt i en el que ha fet, gairebé, tots els papers de l’auca. Bé, li falta el de president, però a la vista de la nota de tall, no tinc cap mena de dubte sobre la seva solvència.
Oscar Belis ha sigut, i és, un actiu imprescindible per al CE Europa i un clar exemple de perquè funcionen les coses de base malgrat les incerteses de les elits dirigents i els seus pertorbadors desconcerts. Hi ha persones persones que amb el seu saber fer i la seva capacitat de treball són capaces, per elles mateixes, de fer funcionar un engranatge al seu millor ritme.
La trajectòria de l’Oscar al CE Europa, però, no ha estat un camí de roses. Ha passat per moments difícils i d’altres, encara més difícils. I allò que per a molts hagués estat la fi del món , el fins aquí hem arribat i aquí ho deixo, a ell li ha servit per madurar i créixer com a persona persona. I ho ha fet de manera natural, perquè en l’Oscar tot és natural, sense estridències, sense decibels sobrers i amb les paraules justes. Una experiència acumulada al llarg de tants anys, on li ha passat de tot, i que ara posa al servei de tots aquells que ho necessiten, li demanen i se li acosten.
Sóc, i no sempre em complau, més aviat de critica que no pas de lloança, però amb l’Oscar Belis havia, per justícia, de fer una excepció. Obrir un parèntesi per reconèixer, pública i sonorament, la seva contrastada vàlua, la seva feina callada i la seva capacitat per moure simpaties més enllà de les estrictament obligades.
El futbol pot ser una veritable jungla, però el futbol, a l’àrea petita de l’Oscar Belis, és un espectacle emocionant al que no voldràs (ni podràs) renunciar.
Quina sort que té el CE Europa!
dimarts, 18 de febrer del 2014
Espècies invasores
Les espècies invasores són animals, plantes o altres organismes , generalment transportats i introduïts pel ésser humà en llocs fora de la seva àrea de distribució natural i que han aconseguit establir-se i dispersar-se en la nova regió, on resulten perjudicials.
Que una espècie invasora resulta nociva, vol dir que produeix canvis importants en la composició, l'estructura o els processos dels ecosistemes naturals o semi naturals, posant en perill la diversitat biològica nativa (en diversitat de espècies, diversitat dins de les poblacions o diversitat d' ecosistemes ). A causa dels seus impactes en els ecosistemes on han estat introduïdes aquestes espècies són considerades enginyers d’ecosistemes.
Els canvis naturals o causats pels éssers humans en els ecosistemes de tot el planeta s'han redistribuït les espècies vegetals i animals de forma accidental o voluntària. Com a conseqüència d'aquests canvis certes espècies tenen un comportament invasiu en la seva localitat natural o d'introducció, sent més susceptibles els hàbitats alterats o degradats. Aquestes invasions porten associades diversos problemes:
• A nivell ecològic destaca la pèrdua de diversitat autòctona i la degradació dels hàbitats envaïts.
• Econòmicament són importants els efectes directes sobre les activitats agropecuàries i la salut pública.
Un cop detectada la invasió, el seu control i eradicació són costosos i no sempre possibles. Identificar els invasors potencials i evitar el seu establiment és el millor camí per frenar un problema que s'incrementa al mateix ritme que la globalització.
Preneu nota.
dilluns, 17 de febrer del 2014
Els aliens
No entenc, amb aquesta dèria de posar-li nom a les coses, el fet d’anomenar unionistes a aquells que, des de Catalunya, volen seguir sent espanyols. La cosa ja grinyola de base, el seu punt de partida és equivocat i el concepte que es pretén incorporar no té res a veure amb la relació actual entre Espanya i Catalunya.
Perquè no dir les coses pel seu nom? A que ve aquest ús abusiu i desafortunat de l’eufemisme? Tant costa qualificar allò que es vol definir amb l’apel•latiu que li correspon?
El mal anomenat unionisme del espanyols que viuen a Catalunya, però que mai seran catalans (per voluntat pròpia), s’hauria de denominar, per ser exactes i precisos, com a dependentisme. És això i només això el que pretenen amb el seu predicat i és això i només això el que volen mantenir per a ells, els seus fills i els fills dels seus fills. Perpetuar una forma de dependència que ja els hi va bé i els permet viure en un estat de semi inconsciència confortablement assumida. Gossos mesells lliurats a un amo que els sotmet i els manté estacats en una captivitat embrutidora.
Els espanyols que viuen a Catalunya, i volen seguir depenent d’Espanya, no busquen la unió, sinó la uniformitat i, en el final del procés, diluir-se en una identitat tan aliena a la racionalitat com el monstre que martiritzava a la Sigourney Weaver a l’Alien de James Cameron.
diumenge, 16 de febrer del 2014
El cul pelat
En tot procés d’independència hi ha un aspecte que sovint es passa per alt però que és d’una transcendència cabdal alhora d’aconseguir allò que es persegueix. Perquè un país sigui independent, calen amics. I com es tenen els amics? Doncs, fent-los. No hi ha cap altra manera.
Catalunya està treballant, i està treballant bé, aquesta suma de complicitats que han d’acompanyar el procés de sobirania i decantar-lo quan arribi el moment decisiu. Constància, estratègia, intel•ligència i una bona dosi d’empatia està donant els seus resultats. Uns resultats que han de cristal•litzar en un explícit suport al nostre futur independent.
Així s’entén el suport des de ERC a Gibraltar (llegeixis Gran Bretanya) davant els seus desacords amb Espanya. Així s’entén, també, l’aproximació del Govern de la Generalitat a EEUU via Israel. Així s’entén, la complicitat amb el Vaticà i tot el seu àmbit d’influència a través de Messi i la col•laboració de l’Abad de Montserrat (això del Vaticà, ja està fet). Així s’entén el lligam amb França mitjançant “la col•locació”, com a ministre de l’interior francès, d’un home nascut a Barcelona, fill de pare català i cosí del compositor de l’himne del Futbol Club Barcelona. Així s’entén el destí, gens casual, d’una icona mundial com Pep Guardiola, per actuar com ambaixador a Alemanya i influir en un dels principals motors d’Europa. Així s’entén la contractació de Neymar, el proper millor jugador del món i tota una referència en el seu país i l’àmbit sud-americà. Relacions amb Japó via Gaudí i Ferran Adrià. Relacions amb la Xina amb estrets lligams econòmics i el futbol. Relacions amb Egipte, Sudan, Marroc,...amb una treballada i amistosa xarxa de relacions esportives. Relacions de proximitat amb Sud-àfrica via François Piennar. I etc, etc, etc.
No cal fer soroll, però cal treballar sense defallir. I d’això, en tenim el cul pelat.
divendres, 14 de febrer del 2014
Espanya reconeixerà Catalunya
Ara faré de futuròleg i, sense cap mena de bola de cristall, aventuraré allò que probablement passarà d’aquí a no res.
Quan Catalunya hagi, per fi, aconseguit la independència, Espanya, la hostil Espanya, serà un dels països que més ràpidament la reconeixerà. I la reconeixerà, no per cortesia, sensibilitat, companyonia, bona voluntat, justícia o generositat, ho farà per una causa més bàsica, pràctica, prosaica i gens idealista, senzillament, per diners.
Espanya pot ser un país anacrònic, intransigent, filibuster, despòtic, fatxenda, reaccionari i, per a molts, obsolet; però Espanya conserva un poderós instint de supervivència capaç de vendre’s l’ànima al diable per un misèrrim rosegó de pa. La pela és la pela, diu el Gènesi econòmic, i Espanya ho té molt clar des de que la terra és rodona.
Espanya no posarà en risc la seva precària viabilitat amb la negació d’una evidència incontestable i amb una oposició contraproduent davant d’un fet consumat com la independència de Catalunya. I no ho farà per pura economia de supervivència que és, en definitiva, el que acaba determinant la relació entre els països.
Una vegada hagi superat el dol de la pèrdua, Espanya no es podrà permetre el luxe de crear un conflicte que perjudiqui els seus interessos. Interessos com per exemple: el que més del 70% de les seves exportacions travessen territori català en el seu viatge cap al món. Limitarà Espanya el seu accés a Europa posant fronteres, aranzels i peatges allà on no n’hi ha i allà on no li convé? Està clar que no. De la mateixa manera que, amb el monstruós deute que acumula Espanya, no es pot permetre no reconèixer Catalunya, eximir-la d’aquest deute i assumir-lo tota sola.
Espanya sense Catalunya no podrà mai eixugar el que deu i, per tant, necessita negociar amb una Catalunya independent un pacte econòmic que faci una mica més viable el compliment dels compromisos adquirits. El deute serà, sense cap mena de dubte, una moneda de canvi per arribar a acords fins ara impensables.
És evident que, en aquestes circumstàncies, Espanya tindrà, tant o més interès que Catalunya, en que aquesta sigui reconeguda internacionalment i segueixi formant part de la UE com a Estat de ple dret.
dimecres, 12 de febrer del 2014
¡Qué ascua de sardina!
Em sembla molt bé que Espanya es construeixi la seva història segons li convingui. Em sembla molt bé que en faci la interpretació que més s’ajusti als seus interessos particulars i ho filtri tot des d’una perspectiva descaradament subjectiva. El que ja no em sembla tan bé és que s’autoproclamin garants de la història universal i pretenguin condicionar, dirigir i censurar la història del pròxim.
Qui els hi ha concedit aquest privilegi? On està escrit que Espanya sigui el centre del món? Qui li ha atorgat la possessió de la raó absoluta?
La veritat és, a part de tossuda, una i indivisible. I aquesta veritat no admet variacions en funció d’aquell que se la mira. El que si que pot variar, i de fet varia molt, és la interpretació d’aquesta realitat. Hi ha tantes versions, tantes realitats diferents com glossadors que ho cantin.
Espanya pot acostar el ascua a su sardina fins que se li socarrimi, però ha d’entendre, i si més no, tolerar, que hi ha altres sardines al voltant del foc i que també tenen dret a la seva merescuda quota de brasa.
dilluns, 10 de febrer del 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)