Quant més fosc és, més clara es veu la sortida

Qui vulgui ser dependent, que despatxi darrera un taulell 

Dependència: fet de dependre d’una cosa. Condició de dependent. 

Sinònims de dependència: subordinació, subjecció, supeditació, submissió, inferioritat, esclavitud, captivitat. 

Antònims de dependència: alliberament, independència. 

Independència: condició d’independent; excepció de dependència. 

Sinònims d’independència: autonomia, llibertat, manumissió, emancipació. 

Antònims d’independència: dependència, subjecció, jou. 

És difícil la tria? Si et donen a escollir, que prefereixes? I si no et donen l’opció a escollir, et quedaràs de braços plegats, entraràs de ple a formar part del regne vegetal i renunciaràs a la dignitat? 

Les alternatives estan clares, tu decideixes.

Kate Voegele - Hallelujah // La cançó del dia

Fe de (e)ratas: 

dónde dice tongo, querian decir tango.
Y dónde dice La Razón, le corresponde, La Irreflexión

Decisió olímpica
El COI(t) de Madrid

Tomarse un café con leche en la Plaza Mayor 

Tenim bones noticies: Gibraltar seguirà sent, per molts anys, Britànica. Madrid ha tornat a perdre els jocs (i van 4) i Espanya aviat perdrà definitivament i per sempre Catalunya. Cada vegada tenim més clar que hi ha una intel•ligència superior que ordena el cosmos i evita el caos. 

No és moment de barrejar pomes amb peres, però ens agrada tant la fruita que no ens podem estar de significar que la candidatura de Madrid ha fracassat en el mateix espai de temps on la Via Catalana serà un enorme èxit. 

Espanya cotitza, interna i externament, a la baixa, mentre Catalunya ho fa, incontestablement, a l’alça. Madrid, i tota Espanya al darrera, ha fracassat amb estrèpit en el seu objectiu de fotre un “braguetazo”. Madrid ha naufragat i, el més sagnant del cas, és que no ho ha fet enfront de Roma, Nova York, Londres o Paris, sinó davant Istanbul, una candidatura, amb tots els respectes, de fireta, cartró pedra i mocador al cap. Un fiasco descomunal que deixa al descobert totes les vergonyes d’un país corrupte, prepotent, antipàtic i maldestre. 

Algú es pensava que una candidatura encapçalada per la casa reial espanyola, Mariano Rajoy i Ana Botella podia tenir alguna opció? Madrid anirà per sempre més lligada al ridícul i Espanya tornarà a mostrar la seva cara més fosca: la del no saber perdre i l’estupidesa de la incompetència. 

I ara Espanya s’esquinçarà els vestits, traurà el sabre i farà allò que tan bé fa: acusar al COI de corrupte i veure complots i boicots mundials, que dic mundials, interplanetaris, contra els seus interessos. 

Algú, entre la delegació espanyola, es lamentava amb amargor, alhora que no entenia, com és possible perdre davant la catàstrofe de Fukushima i el desgavell turc. Doncs mireu que malament ho ha fet Madrid i quina poca credibilitat internacional té que ni contra aquestes evidències és capaç de guanyar. Llàstima que Florentino Pérez no hagi desenfundat el talonari. 

Sort que sempre els hi quedarà una de les activitats més plaents i relaxants del món: tomarse un cafe con leche en la Plaza Mayor güiz madrileños.

Les llums s’han apagat a la Puerta de Alcalá deixant Madrid una mica més a les fosques, mentre la delegació de Tòquio ho celebra amb tot el mereixement i el suport incondicional de “l’altra Espanya”. 

Per cert, us heu fixat que la delegació de Tòquio lluïa camisetes grogues? Un gest de complicitat amb les camisetes grogues de la Via Catalana? Ho esbrinarem i us ho farem saber.

TRICENTENARI. Què commemorem?

Saturn volia dormir a Espanya

La batalla de l’Ebre 

Ha volgut la Història concedir-nos una nova escaiença. La capriciosa historia, la que va i bé , la que s’acomoda i es desencaixa segons convingui, ha estat, aquest cop, justa, generosa i, perquè no, una mica trapella. Si varem perdre, davant del feixisme, la batalla de l’Ebre per la força de les armes, ara se’ns presenta una extraordinària oportunitat de guanyar-la per la força de la raó. 

Recuperar l’Ebre de manera pacífica i fer-ho amb l’autoritat moral que atorga la voluntat democràtica, ha de ser un episodi transcendent en la història que estem escrivint i que aproparà un horitzó que, fins fa ben poc, semblava inabastable.

La cadena humana, repeteix-ho, humana, que recorrerà el país de nord a sud i de sud a nord, no es trencarà a les terres de l’Ebre. Ho tenim tan clar, com l’objectiu que perseguim i que ja comencem a albirar. Al Perelló, a Camarles i a l’Ampolla s’està gestant el futur que es correspon amb la voluntat de la gent i jo hi seré per veure com el sol es pon pel costat d’Espanya.

Campaneta seductora

Repicar de campanes 

El dia 11 repicaran, arreu, les campanes del meu país. I ho faran de manera majoritària, compromesa i reivindicativa malgrat l’oposició dels bisbes de Solsona, Tortosa i Sant Feliu. Uns bisbes que apel•len a la neutralitat des d’una de les institucions més intervencionistes que ha parit mare. Alguna vegada ha estat neutral l’Església? Alguna vegada ha deixat d’opinar, influir i pressionar per portar l’aigua cap el seu marge? No ha arribat fins l’extrem d’excomunicar, torturar i executar a aquells que li eren hostils o, senzillament, no combregaven amb el seu ideari excloent, intolerant i fanàtic? Encara que per a ser justos, cal reconèixer la seva exquisida neutralitat amb el nazisme i el seu vergonyós silenci davant de les innombrables i immorals dictadures. 

No és que jo sigui molt de missa, més aviat professo una bel•ligerant indiferència, però trobo que, posats a ser intervencionistes, com a mínim ho facin per una causa justa com, per exemple, donant suport a la teologia de l’alliberament, el respecte a l’opció sexual, la llibertat de culte i, en el cas que ens ocupa, les aspiracions democràtiques d’un poble a la recerca de la seva legítima sobirania.

Via Catalana - "És a les teves mans"

N'hi ha més a fora que a dins

Mourinho i el Locus 

En psicologia existeix una forma de determinar si un subjecte percep l’origen dels esdeveniments, conductes i el propi comportament de manera externa o interna. Aquesta tècnica d’observació s’anomena Locus de Control. El LC ens permet determinar el grau d’assumpció de responsabilitat dels individus i la seva capacitat per localitzar l’origen real del problema per, a continuació, treballar en la seva resolució. 

Així, el Locus de control intern, és la percepció que tenen els subjectes de que els esdeveniments es succeeixen com efecte de les seves pròpies accions. I, per tant, es valora l’esforç, l’habilitat i la responsabilitat personal. L’individu és conscient, en tot moment, de la seva incidència sobre l’entorn i actua en conseqüència. 

El Locus de control extern, per contra, és la percepció que tenen els subjectes de que els esdeveniments són producte del destí, l’atzar, la sort i de les decisions dels altres. Res té a veure amb l’individu i tot s’escapa al seu control. Davant d’aquesta percepció fatalista (i còmode) el subjecte entén que no pot fer res per canviar el destí i abandona l’esforç, la idea de corregir i renuncia a la pròpia responsabilitat. 

Un exemple pràctic per entendre aquesta mena de comportaments el trobem en un dels seus paradigmes: José Mourinho. L’entrenador portuguès s’està convertint, conscient o inconscientment, en el màxim exponent del Locus de control extern. Un model que ha d’entrar, per mèrits propis, en els llibres de psicologia com a cas pràctic, alliçonador i verídic.

Via catalana 

Via espanyola

Els segadors són el diable 

Més aviat que tard, havia de passar. Poc a poc es van resolent les incògnites que tant i tant han trasbalsat la parròquia espanyola i els ha neguitejat fins a extrems inquietants. La dedicació plena, els mitjans il•limitats i el mandat diví han donat els seus fruits. La veritat, finalment, va veient la llum. El misteri s’ha desvetllat! 

Ara estem en condicions d’afirmar que la música de “Els Segadors”, l’himne oficial de Catalunya, té el seu origen en una melodia jueva, de fet, és un plagi d’una antiga i popular cançó semita. Els catalans, com ja va intuí Espriu, són deutors del poble d’Israel i es senten estretament lligats al seu passat, el seu present i, perquè no, al seu futur. 

La lletra? La lletra de “Els Segadors” és inequívocament maçona. En ella s’hi troba tota la simbologia radicalment polisèmia característica d’aquest dogma i les claus bàsiques per assolir els preceptius valors de saviesa, força i bellesa. La lletra de “Els Segadors” és un manual d’instruccions, alhora una exaltació, per a tots aquells que, més enllà del corrent majoritari i la uniformitat, cerquen el progrés del coneixement i la llibertat de pensament. La pertinença al grup, la defensa del territori i la implementació de la justícia, són trets d’una manifesta essència maçònica i que basteixen el text d’un contingut inequívoc. 

La inspiració? L’objectiu de “Els Segadors” no és un altre que la revolta d’inspiració comunista i, amb ella, la caiguda d’un règim obsolet i d’un model de govern anacrònic. La falç, com a eina preeminent dels segadors, és una meridiana declaració d’intencions de l’origen, la ideologia i la finalitat que es persegueix. 

Això ja ho tenim. Hem triangulat i tot encaixa. Jueu, maçònic i comunista. “Els Segadors” és l’himne nacional d’un país diabòlic i caldrà reunir totes les forces del bé, amb l’ajuda de Déu, per combatre aquesta cancerígena perversió.

Madrid de Mourinho, Atletico de Simeone,...

Sé i no sé

Aquesta és la qüestió (o una d’elles) 

No sé si la Super Copa d’Espanya és un títol dels anomenats importants. En canvi si sé que el Barça l’ha tornat a guanyar. 

No sé si els equips que la juguen són els millors equips del moment. En canvi si sé que, a la d’ahir, el Madrid no hi era. 

No sé si el Barça es mereixia guanyar-la. En canvi si sé que és l’únic equip que va voler jugar a futbol. 

No sé si Victor Valdés va ser el millor jugador del Barça. En canvi si sé que l’àrbitre va ser el millor aliat de l’Atletico. 

No sé si un jugador que comet 8 faltes en un partit no es mereix, com a mínim, una targeta groga. Si sé, per contra, que amb “jugadors” d’aquesta mena el futbol com a espectacle és mort.

No sé si Godin sap que fer amb una pilota als peus. En canvi si sé, perquè ho he vist, amb quina brutalitat trepitja el futbol i les esquenes del rival. 

No sé si Simeone és un bon entrenador de futbol. En canvi si sé que, amb ell, els partits no són gens divertits. 

No sé si hi ha dos tipus de futbol. En canvi si sé que quan pago per veure un espectacle de futbol vull veure exactament això: un espectacle de futbol; i no un combat de boxa. 

No sé si els àrbitres de futbol estan per vetllar i afavorir l’espectacle futbolístic. En canvi si sé que són, sovint, còmplices actius del seu inexorable declivi.

Com es pot seure en l'ombra d'una cadira?

Quina puta desgràcia! 

100 milions d’euros per un fitxatge de futbol. 180 mil euros extres anuals per mantenir l’Infanta Cristina i la seva tropa de corruptes en un exili daurat. 30 milions d’euros públics dormint el són dels innocents en confidencials bancs suissos. 9 mil milions d’euros (quasi el 1% del PIB) gastats en Defensa (en defensa de què?) l’any 2012. Sous milionaris i sobre sous i complements de sous i dietes complementaries de sous milionaris per als soferts i sacrificats representants del poble...

Es necessiten més arguments per bastir una convincent autoritat moral que guiï els nostres destins? Necessitem més conductes exemplars per assumir sense oposició l’austeritat i el sacrifici que se’ns imposa? Som idiotes? O bé, el nostre nivell de domesticació arriba fins el punt de menjar merda i donar les gràcies?

Quina puta desgràcia! I a la tele, només hi veig Gibraltar.

Alou

Sense sorpresa 

L’imminent fitxatge de Bale pel Madrid encaixa a la perfecció amb el modus operandi espanyol. No podia ser de cap altra manera. La prepotència i la fatxenderia per una banda i la incoherència i contradicció per l’altra, han estat, i encara són, trets diferencials del caràcter espanyol. Reclamar Gibraltar, engegar boicots contra productes britànics i tancar la frontera del penyal com ha reivindicació patriòtica, no encaixa gens amb l’enorme (i indecent) quantitat econòmica amb la que Espanya sanejarà i sostindrà el futbol anglès. 

A Londres encara riuen davant el discurs fariseu que ve de Madrid. Que es pot esperar d’un país que s’esquinça els vestits per una roca, alhora que injecta milions d’euros a l’economia britànica, una economia “enemiga” i contraria als seus interessos?

Plenes de llum

Les vacances

Les vacances van associades indefectiblement a la idea de canvi. La seva eficàcia, la de les vacances, és directament proporcional a la capacitat que mostrem de no instal•lar-nos en la rutina. Sigui quin sigui el model escollit, no hauríem de seguir els mateixos patrons que quan no estem de vacances (ja no dic treballant). La varietat, la improvisació i, fins i tot, la sorpresa, són elements determinants perquè la monotonia no converteixi l’alternativa en una continuació desapassionant de la coincidència. 

Les vacances han de ser, per higiene mental, un punt i apart en el nostre estructurat calendari. No n’hi ha prou amb un parell de comes, un tímid parèntesi o algun que altre punt i seguit. La lectura privilegiada en la que convertim les vacances ha de permetre la pausa, la respiració profunda i els girs argumentals necessaris per facilitar l’oxigenació i atrapar la nostra atenció. 

Fer vacances no passa forçosament per un llarg viatge (que també), sinó per dotar al cervell de la possibilitat d’inventar noves situacions i explorar móns originals a les antípodes de la rutina.

Retratats

Quina mandra

Per quan una lliga europea de futbol de veritat? Per quan una lliga amb cara i ulls i on participin els millors equips d’Europa? Per quan una lliga amb interès real, atractiva, espectacular i competida? 

Davant la desapassionant perspectiva de la Lliga Espanyola (i no és l’única), no podem ser gens optimistes. Si la temporada passada ja va ser, en termes generals, lamentable, la d’aquest any es preveu encara pitjor. Tret dels enfrontaments directes entre Barça i Madrid i els partits en els que intervinguin aquests dos equips, tota la resta és sobrera i amb l’única aspiració, sent generosos, d’adormir a les ovelles. 

Us imagineu un Getafe-Valladolid, un Almeria-Español, un Rayo Vallecano-Elx, o encara, un Granada-Sevilla o un València-Malaga? Apassionant!!! 

Qui pagarà per veure (i/o patir) una burda imitació d’un partit de futbol? Que se’n pot treure de bo d’un “espectacle” depriment, avorrit i soporífer? 

Algú s’hauria de fer responsable de la desafecció que esdevindrà i el basqueig que ens posseirà.

Monstres que no descansen

En un tres i no res 

Els tres regidors del PP del Govern Municipal de Sitges han estat suspesos de feina i sou mentre es mantinguin en període de reflexió. Arrel de la decisió del Consistori de retornar el seu nom original a alguns carrers i places de la vila i, en conseqüència, la desaparició del topònim Espanya, els “patriotes” membres del PP van acordar prendre’s un llarg període de reflexió abandonant l’activitat per a la que havien estat triats. 

Als regidors, i als polítics en general, se’ls paga, encara que de vegades no ho sembli, per treballar per a la comunitat en la gestió dels seus conflictes. Els processos de reflexió sense fotre un pal a l’aigua, oblidant les seves responsabilitats públiques, no han de ser, en cap cas, remunerats. 

Els regidors, en el cas que ens ocupa, han de reflexionar abans i després d’entrar en política. I, a molt estirar, en els parèntesis de vacances estiuenques o durant el recolliment de la Setmana Santa. La resta dels temps, han de donar servei i treballar de valent pel col•lectiu que els ha escollit i els ha delegat la seva representació. Delegació, per altra banda, força ben pagada i que surt directament de les butxaques dels contribuents. Si tan trasbalsats estan que necessiten uns dies de no fer res i estirar-se al sol, se’ls hi haurà de respectar, però sense els privilegis dels seus càrrecs ni el sou que no es guanyen. 

Ah! I quan tornin, si és que tornen, el sou hauria de ser directament proporcional a la irresponsabilitat dels seus actes. Ja ho diu la cançó popular: “tres eran tres las hijas de Elena, tres eran tres y ninguna era buena”

Els dos hemisferis

Quin cul si tingués bon cervell! 

Que Boadella ensenyi el cul, no és nou. De fet, posar el cul, és el que sempre ha fet per aconseguir els favors de Madrid i estar prop del poder, dels seus diners i beneficiar-se de la seva influència. 

Un bufó no és res sense una corona que li rigui les gràcies. Ho té clar Boadella i, com bon cuc, sempre troba el compostatge més sucós. Boadella no es pot permetre el luxe de passar desapercebut i de que ningú parli d’ell (no de les seves obres) i ara feia massa temps que havia caigut en l’oblit. 

Boadella té el cul pelat en saber agitar els baixos instints i fer saltar els ressorts més primaris de tots aquells que, com ell, esmorzen ressentiment, dinen manca d’autoestima, berenen odi i sopen mala llet. 

Boadella podrà seguir ensenyant el cul allà on vulgui: en mig d’una estrella, al centre de la Plaça de Catalunya o al cim del penyal de Gibraltar. Només serà un cul que caga merda i que, això si, és més rellevant que el cervell del seu propietari: un incompetent, irrellevant, anodí i avorridíssim ”autor” teatral.