La sentència
Hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana, i de l'univers tinc dubtes!
dimarts, 3 de novembre del 2009
L’efecte Coolidge
Calvin Coolidge va ser president dels Estats Units d’Amèrica des del 1923 al 1929. Persona molt intel•ligent es va distingir especialment pel seu enginy i producte d’aquesta manera de ser ens han arribat un munt de sucoses anècdotes. Una d’elles, i potser la més coneguda, la que es va produir un dia que visitava una explotació avícola acompanyat per la seva dona. Aquesta, en veure l'extraordinària activitat sexual del gall, va preguntar als responsables de la granja sí la conducta de l’animal era la normal. Sí, li varen respondre, sempre actua d’aquesta manera. La senyora Coolidge, sorpresa, els hi va demanar sí ho podien explicar al seu marit. El president, al ser informat, va preguntar al director de la granja: i aquest gall, ho fa sempre amb la mateixa gallina? De cap manera, li va respondre el director, s’ho fa amb totes, sense excepció. Mr. Coolidge se’l mirà fixament i li va demanar: li podria explicar a la meva dona?
Calvin Coolidge va ser president dels Estats Units d’Amèrica des del 1923 al 1929. Persona molt intel•ligent es va distingir especialment pel seu enginy i producte d’aquesta manera de ser ens han arribat un munt de sucoses anècdotes. Una d’elles, i potser la més coneguda, la que es va produir un dia que visitava una explotació avícola acompanyat per la seva dona. Aquesta, en veure l'extraordinària activitat sexual del gall, va preguntar als responsables de la granja sí la conducta de l’animal era la normal. Sí, li varen respondre, sempre actua d’aquesta manera. La senyora Coolidge, sorpresa, els hi va demanar sí ho podien explicar al seu marit. El president, al ser informat, va preguntar al director de la granja: i aquest gall, ho fa sempre amb la mateixa gallina? De cap manera, li va respondre el director, s’ho fa amb totes, sense excepció. Mr. Coolidge se’l mirà fixament i li va demanar: li podria explicar a la meva dona?
dilluns, 2 de novembre del 2009
No convé
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Salvador Espriu
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Salvador Espriu
Tots no som iguals
He pogut llegir a l’aparador d’una botiga de queviures del Raval: som el que mengem. Estaríeu en condicions de donar per bona aquesta afirmació? Estaríeu d’acord? Acabaria per ser, o semblar un porc, aquell boig pels embotits? I el que no pot deixar de menjar bledes, àpid o col, s’acabaria convertint en un vegetal? Els amants del lluç, el rap o el peix espasa, es caracteritzen per tenir la sang freda? Els consumidors empedreïts de galtes, es signifiquen per posar-li morro a la vida? I els devoradors de pollastre, acaben tenint ploma? Els que tot ho mengen amb sucre, seran més dolços que ningú? I els que abusen de la sal, tindran una gràcia especial? Els depredadors d’animals de closca, seran els més durs? I els que mengen triturat o puré, els més tous? Un camp immens per explorar aquells que en tinguin ganes i els altres, els que no, que se’n vagin a berenar. Però vigileu el que mengeu que desprès us canvia el caràcter i us torneu insuportables. Sí realment som el que mengem, serem també el que dipositem?
He pogut llegir a l’aparador d’una botiga de queviures del Raval: som el que mengem. Estaríeu en condicions de donar per bona aquesta afirmació? Estaríeu d’acord? Acabaria per ser, o semblar un porc, aquell boig pels embotits? I el que no pot deixar de menjar bledes, àpid o col, s’acabaria convertint en un vegetal? Els amants del lluç, el rap o el peix espasa, es caracteritzen per tenir la sang freda? Els consumidors empedreïts de galtes, es signifiquen per posar-li morro a la vida? I els devoradors de pollastre, acaben tenint ploma? Els que tot ho mengen amb sucre, seran més dolços que ningú? I els que abusen de la sal, tindran una gràcia especial? Els depredadors d’animals de closca, seran els més durs? I els que mengen triturat o puré, els més tous? Un camp immens per explorar aquells que en tinguin ganes i els altres, els que no, que se’n vagin a berenar. Però vigileu el que mengeu que desprès us canvia el caràcter i us torneu insuportables. Sí realment som el que mengem, serem també el que dipositem?
diumenge, 1 de novembre del 2009
La indolència que esgota la paciència
Santa Eulàlia 2 – Europa 2
Primera divisió Juvenil
Avui sí. Avui sí que tenia alternativa. Podia optar per fer la crònica en fred, deixar passar un temps prudencial perquè el cap ordenés i el cervell processés el que havia succeït -alternativa recomanable per evitar problemes de forma i també de fons-, o bé fer-ho en calent amb el risc d’equivocar-me i ser políticament incorrecte. Una hora desprès que l’àrbitre xiulés el final del partit no sé si és temps suficient per passar del calent al fred o quedar-se en aquella zona morta, en aquell terreny de ningú que caracteritza la tebiesa. Vagi en el meu descàrrec que l’edat no perdona i la memòria té racons als que cada dia em costa més accedir i, a risc de ser imprudent, he decidit que el que havia de dir no podia diluir-se ( el temps tot ho difumina) per no abordar-lo quan tocava. Hi ha coses importants i coses urgents. El que he vist avui és totes dues coses. Important per la magnitud del problema de fons i que ja està començant a afectar la forma i urgent perquè no pot passar ni un sol dia més sense trobar una solució. Quan una persona decideix ser indolent no deixa de ser una actitud totalment respectable sempre i quan aquesta decisió es cenyeixi al seu àmbit individual i que no afecti al seu entorn. Quan una persona indolent o amb una actitud volgudament indolent decideix practicar un esport, aquest no pot ser, o no hauria de ser un esport d’equip. Un esport d’equip en el que estan implicades i compromeses altres persones que en depenen i que es poden veure afectades per aquesta actitud insolidària. Una persona indolent ha d’estar allunyada dels esports d’equip. Lluny del futbol on 20 persones sumen voluntats i esforços a la recerca d’un objectiu comú. Qualsevol proposta que no vagi en aquesta direcció és una actitud reprovable, incomprensible i, decididament, intolerable. Res justifica que un ésser indolent pertanyi a un vestidor d’un equip de futbol. Res justifica que un ésser indolent jugui amb els seus companys, jugui amb les seves il•lusions i amb les seves esperances. L’equip que treballa i es buida en cada partit no entendrà mai l’actitud del qui no ho fa. L’equip que inverteix en sacrifici i lluita no perdonarà mai l’actitud de l’absent. Sí es vol ser indolent al menys que es tingui la sensibilitat i/o delicadesa de triar un esport individual on les conseqüències de la seva actitud no tindrà repercussió en altres persones. Ni repercussió ni danys col•laterals que, en un esport d’equip, són un virus mortal i difícil d’aïllar. El bé del col•lectiu, la supervivència i credibilitat del grup està molt per damunt de comportaments indolents i cal ser, sense remordiments, quirúrgic. Aplicar la cirurgia perquè el malalt no se’ns mori d’insuficiència respiratòria i poder refer un teixit, a hores d’ara, força malmès.
Arrencar un punt fora de casa no és gens menyspreable. Sumar un punt a Santa Eulàlia és un escàs bagatge per a un Europa amb aspiracions. Esgarrapar un empat quan al minut 90 es guanyava per 0 a 2 és un resultat increïble. Els darrers vint minuts del partit han estat una de les imatges més tristes, decebedores i lamentables (en calent) que he tingut la desgràcia (en calent) de veure. Però no ens hem de deixar arrossegar per l’abatiment, sumar sempre és bo i més fora de casa (en fred). Tenim els problemes identificats i el que cal fer i la gent adequada per fer-ho. I això, amb els temps que corren, creieu-me, és un veritable luxe (en tebi).
Santa Eulàlia 2 – Europa 2
Primera divisió Juvenil
Avui sí. Avui sí que tenia alternativa. Podia optar per fer la crònica en fred, deixar passar un temps prudencial perquè el cap ordenés i el cervell processés el que havia succeït -alternativa recomanable per evitar problemes de forma i també de fons-, o bé fer-ho en calent amb el risc d’equivocar-me i ser políticament incorrecte. Una hora desprès que l’àrbitre xiulés el final del partit no sé si és temps suficient per passar del calent al fred o quedar-se en aquella zona morta, en aquell terreny de ningú que caracteritza la tebiesa. Vagi en el meu descàrrec que l’edat no perdona i la memòria té racons als que cada dia em costa més accedir i, a risc de ser imprudent, he decidit que el que havia de dir no podia diluir-se ( el temps tot ho difumina) per no abordar-lo quan tocava. Hi ha coses importants i coses urgents. El que he vist avui és totes dues coses. Important per la magnitud del problema de fons i que ja està començant a afectar la forma i urgent perquè no pot passar ni un sol dia més sense trobar una solució. Quan una persona decideix ser indolent no deixa de ser una actitud totalment respectable sempre i quan aquesta decisió es cenyeixi al seu àmbit individual i que no afecti al seu entorn. Quan una persona indolent o amb una actitud volgudament indolent decideix practicar un esport, aquest no pot ser, o no hauria de ser un esport d’equip. Un esport d’equip en el que estan implicades i compromeses altres persones que en depenen i que es poden veure afectades per aquesta actitud insolidària. Una persona indolent ha d’estar allunyada dels esports d’equip. Lluny del futbol on 20 persones sumen voluntats i esforços a la recerca d’un objectiu comú. Qualsevol proposta que no vagi en aquesta direcció és una actitud reprovable, incomprensible i, decididament, intolerable. Res justifica que un ésser indolent pertanyi a un vestidor d’un equip de futbol. Res justifica que un ésser indolent jugui amb els seus companys, jugui amb les seves il•lusions i amb les seves esperances. L’equip que treballa i es buida en cada partit no entendrà mai l’actitud del qui no ho fa. L’equip que inverteix en sacrifici i lluita no perdonarà mai l’actitud de l’absent. Sí es vol ser indolent al menys que es tingui la sensibilitat i/o delicadesa de triar un esport individual on les conseqüències de la seva actitud no tindrà repercussió en altres persones. Ni repercussió ni danys col•laterals que, en un esport d’equip, són un virus mortal i difícil d’aïllar. El bé del col•lectiu, la supervivència i credibilitat del grup està molt per damunt de comportaments indolents i cal ser, sense remordiments, quirúrgic. Aplicar la cirurgia perquè el malalt no se’ns mori d’insuficiència respiratòria i poder refer un teixit, a hores d’ara, força malmès.
Arrencar un punt fora de casa no és gens menyspreable. Sumar un punt a Santa Eulàlia és un escàs bagatge per a un Europa amb aspiracions. Esgarrapar un empat quan al minut 90 es guanyava per 0 a 2 és un resultat increïble. Els darrers vint minuts del partit han estat una de les imatges més tristes, decebedores i lamentables (en calent) que he tingut la desgràcia (en calent) de veure. Però no ens hem de deixar arrossegar per l’abatiment, sumar sempre és bo i més fora de casa (en fred). Tenim els problemes identificats i el que cal fer i la gent adequada per fer-ho. I això, amb els temps que corren, creieu-me, és un veritable luxe (en tebi).
dissabte, 31 d’octubre del 2009
No hi ha pla B
Europa 2 – Cornellà 0
Lliga Nacional Juvenil
Definitivament avui no hi havia alternativa possible. No hi havia pla B. Tot passava per sumar els tres punts o sumar els tres punts. Perdre no entrava en cap càlcul ni en cap plantejament pre-partit. Sí a aquesta pressió li afegim que als 8 minuts l’Europa ja guanyava per 1 a 0 entendrem per que, a partir d’aquell moment, l’equip local es dediqués a defensar el resultat com si fos el minut 88 de partit amb l’agreujant que quedaven, no un parell de minuts pel final, sinó 82 llargs, llarguíssims minuts. La por a perdre, a que s’escapés el que no es podia escapar, la necessitat de consolidar la recuperació dels darrers partits, ha fet que l’Europa s’oblidés de construir i es limités simplement a destruir. Possiblement, el d’avui, no hagi estat el seu millor partit. Probablement el joc exhibit resta molt lluny del joc que poden i saben fer. Segurament els nervis i la hipermotivació han tenallat els seus ressorts i han minimitzat els seus recursos. Però sí ens fixem en el resultat, ha estat la victòria més amplia del que portem de temporada i amb l’afegit de no haver encaixat, per primer cop, cap gol. Es confirma doncs el canvi d’inèrcies. El que abans sortia tort, malgrat fer les coses bé i per moments molt bé, ara surt dret encara que el joc no sigui brillant i per moments decebedor. Es ve d’una posició de la que cal sortir el més aviat possible. Allunyar-se amb celeritat costi el que costi. Ja hi haurà moments en el que es podrà jugar millor quan l’ansietat desaparegui i la tranquil•litat i la confiança siguin els paràmetres de l’escenari quotidià. Sumar, sumar i sumar com a objectiu principal encara que sigui davant un molt bon Cornellà que li ha posat les coses molt difícils i que ha tingut la sort d’esquenes. Un Cornellà que, salvant les distàncies, m’ha recordat l’Europa de les primeres 5 jornades en les que, sense merèixer perdre, ho va acabar fent. Un Cornellà negat que ha permès a l’Europa arribar als 7 punts en les darreres 3 jornades. Una situació que comença a estar més d’acord amb les veritables possibilitats d’un equip que ha d’anar creixent a mesura que avanci la temporada. Un equip que ha sabut treballar amb fe contra les adversitats i esperar el seu moment i que quan aquest moment ha arribat, l’ha agafat preparat. Un Europa que no ha abaixat mai els braços, que no s’ha donat per vençut i és el que haurà de seguir fent per que els mals moments, quan tornin, el segueixin trobant preparat i molt més savi.
Europa 2 – Cornellà 0
Lliga Nacional Juvenil
Definitivament avui no hi havia alternativa possible. No hi havia pla B. Tot passava per sumar els tres punts o sumar els tres punts. Perdre no entrava en cap càlcul ni en cap plantejament pre-partit. Sí a aquesta pressió li afegim que als 8 minuts l’Europa ja guanyava per 1 a 0 entendrem per que, a partir d’aquell moment, l’equip local es dediqués a defensar el resultat com si fos el minut 88 de partit amb l’agreujant que quedaven, no un parell de minuts pel final, sinó 82 llargs, llarguíssims minuts. La por a perdre, a que s’escapés el que no es podia escapar, la necessitat de consolidar la recuperació dels darrers partits, ha fet que l’Europa s’oblidés de construir i es limités simplement a destruir. Possiblement, el d’avui, no hagi estat el seu millor partit. Probablement el joc exhibit resta molt lluny del joc que poden i saben fer. Segurament els nervis i la hipermotivació han tenallat els seus ressorts i han minimitzat els seus recursos. Però sí ens fixem en el resultat, ha estat la victòria més amplia del que portem de temporada i amb l’afegit de no haver encaixat, per primer cop, cap gol. Es confirma doncs el canvi d’inèrcies. El que abans sortia tort, malgrat fer les coses bé i per moments molt bé, ara surt dret encara que el joc no sigui brillant i per moments decebedor. Es ve d’una posició de la que cal sortir el més aviat possible. Allunyar-se amb celeritat costi el que costi. Ja hi haurà moments en el que es podrà jugar millor quan l’ansietat desaparegui i la tranquil•litat i la confiança siguin els paràmetres de l’escenari quotidià. Sumar, sumar i sumar com a objectiu principal encara que sigui davant un molt bon Cornellà que li ha posat les coses molt difícils i que ha tingut la sort d’esquenes. Un Cornellà que, salvant les distàncies, m’ha recordat l’Europa de les primeres 5 jornades en les que, sense merèixer perdre, ho va acabar fent. Un Cornellà negat que ha permès a l’Europa arribar als 7 punts en les darreres 3 jornades. Una situació que comença a estar més d’acord amb les veritables possibilitats d’un equip que ha d’anar creixent a mesura que avanci la temporada. Un equip que ha sabut treballar amb fe contra les adversitats i esperar el seu moment i que quan aquest moment ha arribat, l’ha agafat preparat. Un Europa que no ha abaixat mai els braços, que no s’ha donat per vençut i és el que haurà de seguir fent per que els mals moments, quan tornin, el segueixin trobant preparat i molt més savi.
Quina nit la d’aquell dia!
Ei Richard!
Que tal Pep?
Voldria demanar-te un favor.
Demana.
Que em deixessis utilitzar el títol d’una de les teves pel•lícules per encapçalar un escrit.
De que va l’escrit?
De futbol. Bé, de gent de futbol: entrenadors, delegats,...
De què? Quin rotllo, no?
Rotllo? Tinc una pujada d’adrenalina de les que fa època. Són les quatre de la matinada i no puc dormir de la quantitat i qualitat d’energia positiva que he rebut. No t’ho pots imaginar. Ha estat una nit perfecta, una d’aquelles rares nits que, de tant en tant, tens la immensa sort de poder viure. Un d’aquells moments inoblidables que s’instal•len en el teu fons d’armari i ja no t’abandonen. Uns instants de lucidesa superba on arribes a tocar l’ànima de persones properes però, fins el moment, inexplicablement desconegudes. Una nit de trenar i teixir i filar i repuntar sensibilitats fins aconseguir una xarxa de seguretat indestructible. Una estona...
Para, para. Segur que em parles de futbol?
I tant! Els hauries d’haver vist. Cadascú en el seu lloc, ocupant tots els espais, treballant solidàriament, reforçant el company, fent-ho bé i fent-ho fàcil...
Un Jordi Vela seré, repartint joc, aportant experiència i donant confiança. Pal de paller. Epicentre del sisme. Eix vertebrador. Quilòmetre 0.
Un Ramon Gatell, gati, gato,...referent, admirat i símbol per a noves generacions. Un gestor d’emocions molt proper i emocionant . La nostra esperança blanca.
Un Fredi metòdic i rigorós. Treball assegurat i capacitat extraordinària. Ordre sobre l’ordre i concert pels desorientats i descreguts.
Un Lawrence Otun “betún” hipermotivat. Incontinent. Autoexigent. La nostra esperança negre.
Un Àngel “Cudi” pluriempleat. Tot terreny. Sempre disposat i amb una gran capacitat de treball digne d’elogi.
Un Toni Cosano lúcid i equilibrat. Clarivident i tenaç. La seva gran virtut és que no té defectes.
Un Angel Camacho imprescindible i eficient. La seva tasca és de la que no es veu però que es nota. Treball fosc perquè tot brilli.
Un Edgar exigent, valent i amb un inusual sentit de l’equilibri. Aporta el tant per cent que falta i dóna sempre la justa mesura.
Un “Almunia” amb la paraula justa i el suport exigible i necessari. Discret, intel•ligent i una assegurança de vida que potencia l’entorn.
Un Oscar Belis tocat pels deus.
Un “Guti” amb les idees molt clares i una inusual capacitat per transmetre-les.
Un Dani Mena d’un altre planeta. El seu regne no és d’aquest món. Ho voldria canviar tot perquè tot li sembla poc. Ho aconseguirà.
Un Gerard nouvingut. Verge. Bona fusta. Bones drassanes. Bon vaixell.
Un Albert Anglada veterà i expert. Vella escola. Vells records. Potència i compromís. Un gran gran gran cor.
Un Xavi imprescindible. Incansable. Soci eficaç. Company clarivident i contrapunt vital.
Un Joan Pons integrat. Creixent i fent créixer l’entorn. Una perla que cal mimar perquè es converteixi en la joia que porta dins i es mereix.
Un David Calero predisposat. Home imprescindible. Home de Club. Home de sí o sí. Home que no deixa mai el camí i que arribarà molt lluny.
Un Fran Rios progressant adequadament. Treball i més treball i capacitat per executar-lo. Sap el que vol. Sap al que juga. Encara que hi hagi gent que no l’entengui.
Un Oscar de cine. La feina ben feta. La feina fosca. La feina imprescindible. La feina que només són capaços de fer aquells que estimen el que fan sense esperar recompensa.
Un Gonzalo en el seu millor moment. Madur. Segur. Esplèndid. La imatge perfecta. La situació ideal. La persona adequada. Gonzalo.
Un Christian Marquez en procés. Un treball impecable per una minsa recompensa. Constància i fe. Cap retret. Absolut i decidit suport. Qüestió de temps. Qüestió de temps i molta paciència.
Un Jonathan polivalent. Consolidat. Rotonda que distribueix el tràfic. Semàfor que l’ordena. Autopista segura. Una esplèndida realitat amb un futur encara més engrescador.
Un Lluis Anglada omnipresent. L’oficina humanitzada. El temps de les cireres. El: Uf! No corris tant. La tendresa sense mesura.
I uns delegats impressionants: Andreu, Fidel, Climent, Sangerman,...les rodes que tot ho fan fàcil, els motors que tot ho fan funcionar, el miracle que tot ho fa possible. Sense estridències, sense sotracs, sense protagonismes innecessaris,...El termòmetre del Club, el GPS, la carta de navegació, l’estrella polar,...
I és que, amic Richard, els Clubs com les empreses, els fan les persones i no a l’inrevés. Per això et demano que em permetis utilitzar ...
No cal que segueixis, vols aquella dels Beatles.
Com ho has endevinat.
Estava clar que havia de ser: Quina nit la d’aquell dia!
Doncs, me la deixes? La puc utilitzar?
És teva.
Gràcies, Richard.
A disposar, Pep.
Ei Richard!
Que tal Pep?
Voldria demanar-te un favor.
Demana.
Que em deixessis utilitzar el títol d’una de les teves pel•lícules per encapçalar un escrit.
De que va l’escrit?
De futbol. Bé, de gent de futbol: entrenadors, delegats,...
De què? Quin rotllo, no?
Rotllo? Tinc una pujada d’adrenalina de les que fa època. Són les quatre de la matinada i no puc dormir de la quantitat i qualitat d’energia positiva que he rebut. No t’ho pots imaginar. Ha estat una nit perfecta, una d’aquelles rares nits que, de tant en tant, tens la immensa sort de poder viure. Un d’aquells moments inoblidables que s’instal•len en el teu fons d’armari i ja no t’abandonen. Uns instants de lucidesa superba on arribes a tocar l’ànima de persones properes però, fins el moment, inexplicablement desconegudes. Una nit de trenar i teixir i filar i repuntar sensibilitats fins aconseguir una xarxa de seguretat indestructible. Una estona...
Para, para. Segur que em parles de futbol?
I tant! Els hauries d’haver vist. Cadascú en el seu lloc, ocupant tots els espais, treballant solidàriament, reforçant el company, fent-ho bé i fent-ho fàcil...
Un Jordi Vela seré, repartint joc, aportant experiència i donant confiança. Pal de paller. Epicentre del sisme. Eix vertebrador. Quilòmetre 0.
Un Ramon Gatell, gati, gato,...referent, admirat i símbol per a noves generacions. Un gestor d’emocions molt proper i emocionant . La nostra esperança blanca.
Un Fredi metòdic i rigorós. Treball assegurat i capacitat extraordinària. Ordre sobre l’ordre i concert pels desorientats i descreguts.
Un Lawrence Otun “betún” hipermotivat. Incontinent. Autoexigent. La nostra esperança negre.
Un Àngel “Cudi” pluriempleat. Tot terreny. Sempre disposat i amb una gran capacitat de treball digne d’elogi.
Un Toni Cosano lúcid i equilibrat. Clarivident i tenaç. La seva gran virtut és que no té defectes.
Un Angel Camacho imprescindible i eficient. La seva tasca és de la que no es veu però que es nota. Treball fosc perquè tot brilli.
Un Edgar exigent, valent i amb un inusual sentit de l’equilibri. Aporta el tant per cent que falta i dóna sempre la justa mesura.
Un “Almunia” amb la paraula justa i el suport exigible i necessari. Discret, intel•ligent i una assegurança de vida que potencia l’entorn.
Un Oscar Belis tocat pels deus.
Un “Guti” amb les idees molt clares i una inusual capacitat per transmetre-les.
Un Dani Mena d’un altre planeta. El seu regne no és d’aquest món. Ho voldria canviar tot perquè tot li sembla poc. Ho aconseguirà.
Un Gerard nouvingut. Verge. Bona fusta. Bones drassanes. Bon vaixell.
Un Albert Anglada veterà i expert. Vella escola. Vells records. Potència i compromís. Un gran gran gran cor.
Un Xavi imprescindible. Incansable. Soci eficaç. Company clarivident i contrapunt vital.
Un Joan Pons integrat. Creixent i fent créixer l’entorn. Una perla que cal mimar perquè es converteixi en la joia que porta dins i es mereix.
Un David Calero predisposat. Home imprescindible. Home de Club. Home de sí o sí. Home que no deixa mai el camí i que arribarà molt lluny.
Un Fran Rios progressant adequadament. Treball i més treball i capacitat per executar-lo. Sap el que vol. Sap al que juga. Encara que hi hagi gent que no l’entengui.
Un Oscar de cine. La feina ben feta. La feina fosca. La feina imprescindible. La feina que només són capaços de fer aquells que estimen el que fan sense esperar recompensa.
Un Gonzalo en el seu millor moment. Madur. Segur. Esplèndid. La imatge perfecta. La situació ideal. La persona adequada. Gonzalo.
Un Christian Marquez en procés. Un treball impecable per una minsa recompensa. Constància i fe. Cap retret. Absolut i decidit suport. Qüestió de temps. Qüestió de temps i molta paciència.
Un Jonathan polivalent. Consolidat. Rotonda que distribueix el tràfic. Semàfor que l’ordena. Autopista segura. Una esplèndida realitat amb un futur encara més engrescador.
Un Lluis Anglada omnipresent. L’oficina humanitzada. El temps de les cireres. El: Uf! No corris tant. La tendresa sense mesura.
I uns delegats impressionants: Andreu, Fidel, Climent, Sangerman,...les rodes que tot ho fan fàcil, els motors que tot ho fan funcionar, el miracle que tot ho fa possible. Sense estridències, sense sotracs, sense protagonismes innecessaris,...El termòmetre del Club, el GPS, la carta de navegació, l’estrella polar,...
I és que, amic Richard, els Clubs com les empreses, els fan les persones i no a l’inrevés. Per això et demano que em permetis utilitzar ...
No cal que segueixis, vols aquella dels Beatles.
Com ho has endevinat.
Estava clar que havia de ser: Quina nit la d’aquell dia!
Doncs, me la deixes? La puc utilitzar?
És teva.
Gràcies, Richard.
A disposar, Pep.
divendres, 30 d’octubre del 2009
Marchante de pàtries
Fa un dies vaig tenir la traumàtica experiència de veure, en un APM, uns talls d’un programa on apareixia una tal Karmele Marchante (o alguna cosa així) fent un seguit d’interpretacions folklòriques d’un gust més que dubtós i d’una qualitat artística directament lamentable. El primer tall ens mostrava, a la esmentada senyora, entrant al plató televisiu cantant (???) el Good save the Queen (ho pretenia ser) enmig de l’aplaudiment general de la concurrència i dels seus propis companys. El segon tall (dies desprès) ens la presentava, en la mateixa situació, és a dir, entrant novament al plató, aquest cop intentant fer-s’ho amb La Marsellesa, no cal dir que la resposta popular també va ser d’una extraordinària complicitat i acceptació. En el tercer tall, la senyora Marchante apareixia cantant (???) la racial Asturias patria querida...entre els crits d’alegria d’un embogit públic que la victorejava fins a l’èxtasi. Tots i cadascun dels “himnes” varen ser acceptats amb naturalitat, divertiment i emmarcats en un sa esperit de tolerància. Tots? Tots no. Sempre ha d’haver la nota discordant, allò que trenca l’harmonia i ens revela tal com som. El quart tall, intueix-ho que devia ser pels volts de l’11 de setembre, la dubtosa Marchante, emparant-se en una suposada i més que dubtosa catalanitat, va tenir la brillant idea de començar Els segadors, dic començar perquè no va passar de la quarta paraula, davant el rebuig unànime i sorollós de tots els assistents (companys contertulians inclosos). Crits de reprovació que varen ofegar el tímid intent de la desconsolada Marchante per continuar la seva penosa i, a totes llums, inoportuna interpretació. Només a una persona amb un cert desequilibri emocional i/o mental se li pot ocórrer esmentar a Déu a casa del dimoni. És sabut, lògic i inqüestionable que La Marsellesa i el propi himne britànic tenen molt en comú i uns llaços afectius molt sòlids i perfectament justificats amb l’Espanya de tota la vida. Cosa que tothom sap i ningú gosa discutir-ho. Això, en canvi, no passa amb Els Segadors, himne d’una nació de la que els separa una enorme desafecció i, per sort un, cada cop més, gran abisme. Aquesta seria una altra manera de consumar el divorci, sí no aconseguim la independència pel camí de la sobirania, potser serà més fàcil si els nostres malcarats veïns es donen compte que han deixat d’estimar-nos i accedeixen a perdre’ns de vista. Qui ho sap. Marchante, si et plau no et tallis, no defalleixis, segueix cantant Els Segadors, igual ens fas un favor i t’acabes convertint en una heroïna per a la terra que et va veure néixer.
Fa un dies vaig tenir la traumàtica experiència de veure, en un APM, uns talls d’un programa on apareixia una tal Karmele Marchante (o alguna cosa així) fent un seguit d’interpretacions folklòriques d’un gust més que dubtós i d’una qualitat artística directament lamentable. El primer tall ens mostrava, a la esmentada senyora, entrant al plató televisiu cantant (???) el Good save the Queen (ho pretenia ser) enmig de l’aplaudiment general de la concurrència i dels seus propis companys. El segon tall (dies desprès) ens la presentava, en la mateixa situació, és a dir, entrant novament al plató, aquest cop intentant fer-s’ho amb La Marsellesa, no cal dir que la resposta popular també va ser d’una extraordinària complicitat i acceptació. En el tercer tall, la senyora Marchante apareixia cantant (???) la racial Asturias patria querida...entre els crits d’alegria d’un embogit públic que la victorejava fins a l’èxtasi. Tots i cadascun dels “himnes” varen ser acceptats amb naturalitat, divertiment i emmarcats en un sa esperit de tolerància. Tots? Tots no. Sempre ha d’haver la nota discordant, allò que trenca l’harmonia i ens revela tal com som. El quart tall, intueix-ho que devia ser pels volts de l’11 de setembre, la dubtosa Marchante, emparant-se en una suposada i més que dubtosa catalanitat, va tenir la brillant idea de començar Els segadors, dic començar perquè no va passar de la quarta paraula, davant el rebuig unànime i sorollós de tots els assistents (companys contertulians inclosos). Crits de reprovació que varen ofegar el tímid intent de la desconsolada Marchante per continuar la seva penosa i, a totes llums, inoportuna interpretació. Només a una persona amb un cert desequilibri emocional i/o mental se li pot ocórrer esmentar a Déu a casa del dimoni. És sabut, lògic i inqüestionable que La Marsellesa i el propi himne britànic tenen molt en comú i uns llaços afectius molt sòlids i perfectament justificats amb l’Espanya de tota la vida. Cosa que tothom sap i ningú gosa discutir-ho. Això, en canvi, no passa amb Els Segadors, himne d’una nació de la que els separa una enorme desafecció i, per sort un, cada cop més, gran abisme. Aquesta seria una altra manera de consumar el divorci, sí no aconseguim la independència pel camí de la sobirania, potser serà més fàcil si els nostres malcarats veïns es donen compte que han deixat d’estimar-nos i accedeixen a perdre’ns de vista. Qui ho sap. Marchante, si et plau no et tallis, no defalleixis, segueix cantant Els Segadors, igual ens fas un favor i t’acabes convertint en una heroïna per a la terra que et va veure néixer.
dijous, 29 d’octubre del 2009
La síndrome de la darrera fila
Així com, en el passat, les darreres files dels cinemes tenien un significat prou definit i era, aquell espai conegut i familiar, aquell àmbit propici on les parelles acostumaven a liquidar els seus comptes pendents, on els sentiments prenien cos, on s’intercanviaven fluids i es practicaven tot tipus de llengües. Avui en dia aquesta pràctica ha caigut en desús i les darreres files han perdut aquell aire voluptuós i de misteri, han deixat de ser aquell paradís prohibit on s’instal•laven les nostres inconfessables fantasies. La darrera fila, sigui per la venda numerada o bé perquè hi ha un munt de llocs alternatius i més còmodes per fer el que allí es feia, sigui per una o altra cosa, el cert és que, a la darrera fila del cinema, ja només van aquells que arriben tard o han estat poc previsors a l’hora de comprar les entrades. Una altra cosa ben diferent era la primera fila del Club, és a dir, la primera fila del primer pis, utilitzada per aquells essers comunicatius i generosos que, des de la seva posició privilegiada, s’entretenien fent punteria sobre les closques de la platea. Ara cigrons cuits, ara tramussos, ara bales de vidre i en algun cas extrem, l’eixelebrat que s’hi pixava. Activitats, totes, que estaven incloses en el preu de l’entrada. Els petons de la darrera fila, la pluja del cel i la llanterna de l’acomodador perseguint unes ombres que la foscor feia lliures i estranyament reals.
Així com, en el passat, les darreres files dels cinemes tenien un significat prou definit i era, aquell espai conegut i familiar, aquell àmbit propici on les parelles acostumaven a liquidar els seus comptes pendents, on els sentiments prenien cos, on s’intercanviaven fluids i es practicaven tot tipus de llengües. Avui en dia aquesta pràctica ha caigut en desús i les darreres files han perdut aquell aire voluptuós i de misteri, han deixat de ser aquell paradís prohibit on s’instal•laven les nostres inconfessables fantasies. La darrera fila, sigui per la venda numerada o bé perquè hi ha un munt de llocs alternatius i més còmodes per fer el que allí es feia, sigui per una o altra cosa, el cert és que, a la darrera fila del cinema, ja només van aquells que arriben tard o han estat poc previsors a l’hora de comprar les entrades. Una altra cosa ben diferent era la primera fila del Club, és a dir, la primera fila del primer pis, utilitzada per aquells essers comunicatius i generosos que, des de la seva posició privilegiada, s’entretenien fent punteria sobre les closques de la platea. Ara cigrons cuits, ara tramussos, ara bales de vidre i en algun cas extrem, l’eixelebrat que s’hi pixava. Activitats, totes, que estaven incloses en el preu de l’entrada. Els petons de la darrera fila, la pluja del cel i la llanterna de l’acomodador perseguint unes ombres que la foscor feia lliures i estranyament reals.
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Niño deja ya de joder con la pelota
Com no podia ser d’una altra manera, no tots els escrits, comunicats i notes que rebo són per felicitar-me. N’hi ha, per sort, no molts, que em criden a l’ordre, m’aconsellen que és el que he de dir i com ho he de dir. Amb qui m’he de ficar i amb qui no ho he de fer. Quins temes he de tractar i de quina determinada manera ho he de fer i, fins i tot, alguns, pocs per sort, van més enllà i no s’estalvien l’ insult i els records per la meva mare. Mentre d’altres, més educats, m’engeguen directament a pastar, això sí, amb un to refinat i exquisit. Tots ells carregats de raons. Tots ells en possessió de la veritat absoluta i indiscutible. Si fa o no fa com la que jo tinc i tantes vegades em duu a l’error. Es pensen que matant al missatger, silenciant el comentari o la critica estaran a raser de qualsevol mal astre i dormiran segurs. Els fets no canvien i les accions indignes no deixen d’existir pel sol fet de no ser denunciades. L’ètica no deixa de ser un ens sense forma que cadascú modela a la seva conveniència. La perversitat, la traïdoria, la prevaricació, la mentida,...també tenen la seva pròpia ètica i les persones que les practiquen poden esdevenir, sense gaire esforç, referents socials.
No està en el meu ànim el donar lliçons de res, encara que algunes persones m’ho retreuen amargament, només tinc interès en desvetllar algunes zones fosques que entorpeixen i distorsionen el que, des del meu punt de vista, haurien de ser àmbits molt més transparents. Persones amb càrrecs, persones amb responsabilitats, persones amb influencies i que en fan mal ús o simplement utilitzen el poder en benefici propi o dels seus interessos. Sé que he encertat amb la meva argumentació en funció de la resposta que rebo i curiosament sempre és més vehement i virulenta quan més coses es tenen per amagar i més intranquil•la es té la consciència. La capacitat per mantenir companys i amics és inversament proporcional a l’engany del que has estat objecte i al poc interès per seguir relacionant-te amb persones, diguem-ne, de poc fiar. Què els meus autoanomenats enemics preparin les creuades, que enarborin les banderes, que desenterrin la destral de guerra, que demanin dimissions, que amenacin i proposin xantatges immorals, res farà canviar l’opinió que en tinc d’ells i que s’han guanyat a pols amb la perversitat dels seus actes. És una desgràcia, ho sé, però no el que escric, amb més o menys encert, sinó el que aquesta gent ens hagi estat enganyant d’una manera tan barroera i miserable durant tots aquests anys.
Estranyament aquestes persones “integres”segueixen interessant-se i llegint, amb curiositat morbosa, el meu blog, segurament per poder representar el paper de víctima, que tant els hi escau, esquinçar-se les vestidures i repetir-me fins l’avorriment:
Niño deja ya de joder con la pelota.
Eso no se hace. Eso no se dice. Eso no se toca.
Com no podia ser d’una altra manera, no tots els escrits, comunicats i notes que rebo són per felicitar-me. N’hi ha, per sort, no molts, que em criden a l’ordre, m’aconsellen que és el que he de dir i com ho he de dir. Amb qui m’he de ficar i amb qui no ho he de fer. Quins temes he de tractar i de quina determinada manera ho he de fer i, fins i tot, alguns, pocs per sort, van més enllà i no s’estalvien l’ insult i els records per la meva mare. Mentre d’altres, més educats, m’engeguen directament a pastar, això sí, amb un to refinat i exquisit. Tots ells carregats de raons. Tots ells en possessió de la veritat absoluta i indiscutible. Si fa o no fa com la que jo tinc i tantes vegades em duu a l’error. Es pensen que matant al missatger, silenciant el comentari o la critica estaran a raser de qualsevol mal astre i dormiran segurs. Els fets no canvien i les accions indignes no deixen d’existir pel sol fet de no ser denunciades. L’ètica no deixa de ser un ens sense forma que cadascú modela a la seva conveniència. La perversitat, la traïdoria, la prevaricació, la mentida,...també tenen la seva pròpia ètica i les persones que les practiquen poden esdevenir, sense gaire esforç, referents socials.
No està en el meu ànim el donar lliçons de res, encara que algunes persones m’ho retreuen amargament, només tinc interès en desvetllar algunes zones fosques que entorpeixen i distorsionen el que, des del meu punt de vista, haurien de ser àmbits molt més transparents. Persones amb càrrecs, persones amb responsabilitats, persones amb influencies i que en fan mal ús o simplement utilitzen el poder en benefici propi o dels seus interessos. Sé que he encertat amb la meva argumentació en funció de la resposta que rebo i curiosament sempre és més vehement i virulenta quan més coses es tenen per amagar i més intranquil•la es té la consciència. La capacitat per mantenir companys i amics és inversament proporcional a l’engany del que has estat objecte i al poc interès per seguir relacionant-te amb persones, diguem-ne, de poc fiar. Què els meus autoanomenats enemics preparin les creuades, que enarborin les banderes, que desenterrin la destral de guerra, que demanin dimissions, que amenacin i proposin xantatges immorals, res farà canviar l’opinió que en tinc d’ells i que s’han guanyat a pols amb la perversitat dels seus actes. És una desgràcia, ho sé, però no el que escric, amb més o menys encert, sinó el que aquesta gent ens hagi estat enganyant d’una manera tan barroera i miserable durant tots aquests anys.
Estranyament aquestes persones “integres”segueixen interessant-se i llegint, amb curiositat morbosa, el meu blog, segurament per poder representar el paper de víctima, que tant els hi escau, esquinçar-se les vestidures i repetir-me fins l’avorriment:
Niño deja ya de joder con la pelota.
Eso no se hace. Eso no se dice. Eso no se toca.
dimarts, 27 d’octubre del 2009
De l’accident al símptoma
Desprès les coses aniran en un o altre sentit i el futur ens donarà o ens traurà la raó, però l’anàlisi del moment actual del Barça i del Madrid no admet cap dubte raonable. Sí tothom entén que la derrota europea del Barça va ser un accident, imprevisible i sorprenent, però no deixa de ser un accident, en canvi la del Madrid davant un Milan, que va arribar a la capital d’Espanya amb un viatge organitzat per l’ Imserso, era tot un símptoma. Accident i símptoma, respectivament, que s’han anat confirmat amb el pas de les hores. Un accident del que el Barça s’ha recuperat ràpidament, i el que havia de ser, segons els periodistes il•luminats de sempre, un final de cicle, ha esdevingut un veritable cicló amb un Saragossa desconcertat actuant com a convidat de pedra. Pel que fa al Madrid, el símptoma s’ha fet més evident i la diagnosi no pot amagar la debilitat dels seus plantejaments i la feblesa dels seus arguments. Un Madrid lluny de gaudir de bona salut i que encara no està en condicions de poder competir amb els seus teòricament iguals: Sevilla, Milan,...Gijón. El Madrid està baix de defenses i qualsevol cop d’aire el pot constipar i obligar-lo a guardar llit. El Barça que va jugar amb el Saragossa, perdó, contra el Saragossa, no és el Barça de l’any passat, com afirmaven un i altre cop els comentaristes televisius: el Barça ha vuelto! El Barça vuleve a hacer el juego del año pasado. El Barça de l’any passat era el Barça de l’Almeria, el València, el Rubí Kasan,...un Barça que els equips han estudiat i s’han après de memòria i per tant absolutament previsible. El Barça que va jugar aquest diumenge contra el Saragossa no és el Barça de l’any passat és el Barça de l’any que ve. Un Barça que es regenera i que provoca el desconcert en els seus rivals. Un equip capaç d’inventar per que els altres copiïn. Un Barça que patirà accidents però que té una excel•lent i completa cobertura d’assegurança.
Desprès les coses aniran en un o altre sentit i el futur ens donarà o ens traurà la raó, però l’anàlisi del moment actual del Barça i del Madrid no admet cap dubte raonable. Sí tothom entén que la derrota europea del Barça va ser un accident, imprevisible i sorprenent, però no deixa de ser un accident, en canvi la del Madrid davant un Milan, que va arribar a la capital d’Espanya amb un viatge organitzat per l’ Imserso, era tot un símptoma. Accident i símptoma, respectivament, que s’han anat confirmat amb el pas de les hores. Un accident del que el Barça s’ha recuperat ràpidament, i el que havia de ser, segons els periodistes il•luminats de sempre, un final de cicle, ha esdevingut un veritable cicló amb un Saragossa desconcertat actuant com a convidat de pedra. Pel que fa al Madrid, el símptoma s’ha fet més evident i la diagnosi no pot amagar la debilitat dels seus plantejaments i la feblesa dels seus arguments. Un Madrid lluny de gaudir de bona salut i que encara no està en condicions de poder competir amb els seus teòricament iguals: Sevilla, Milan,...Gijón. El Madrid està baix de defenses i qualsevol cop d’aire el pot constipar i obligar-lo a guardar llit. El Barça que va jugar amb el Saragossa, perdó, contra el Saragossa, no és el Barça de l’any passat, com afirmaven un i altre cop els comentaristes televisius: el Barça ha vuelto! El Barça vuleve a hacer el juego del año pasado. El Barça de l’any passat era el Barça de l’Almeria, el València, el Rubí Kasan,...un Barça que els equips han estudiat i s’han après de memòria i per tant absolutament previsible. El Barça que va jugar aquest diumenge contra el Saragossa no és el Barça de l’any passat és el Barça de l’any que ve. Un Barça que es regenera i que provoca el desconcert en els seus rivals. Un equip capaç d’inventar per que els altres copiïn. Un Barça que patirà accidents però que té una excel•lent i completa cobertura d’assegurança.
dilluns, 26 d’octubre del 2009
Em podries donar el tiquet, si et plau?
Em pots donar el tiquet, si et plau? Quantes vegades al dia, al mes, a l’any, som capaços de repetir aquesta frase? Incomptables. Infinites. I en canvi, quantes vegades, no ja al mes o a l’any, sinó al llarg de tota una vida, diem t’estimo? Entenc que no cal dir-ho a totes hores, en tot moment, perquè seria una forma de banalitzar-ho i buidar-ho de contingut, però tant com per quasi be no dir-ho i a mida que et vas fent gran oblidar-ho per complert, desterrar-ho del teu llenguatge fins fer-ho desaparèixer? Hem convertit, quasi sense voler, la nostra vida en una autopista de peatge on necessitem un munt de tiquets per poder justificar-nos. Sembla que res tingui valor sinó es paga amb diners i et donen el corresponent comprovant. Hem arribat al punt de que no ens costa gens demanar un tiquet, mentre, per altra banda, som incapaços d’articular un senzill t’estimo. Tampoc demano que invertim la situació, que ens radicalitzem, que capgirem les formes fins a perdre-les, que li deixem anar un neutre t’estimo a la caixera del súper o a l’endormiscat cobrador de l’autopista, ni, evidentment, demanar-li el tiquet a la teva parella desprès de fer-li l’amor (terminologia apte per a menors, encara que jo prefereix-ho una altra paraula més ajustada a la realitat). No es tracta de donar-li la volta a la truita i que ens quedi crua per l’altre costat. Només cal que ens esforcem en demanar menys tiquets i dir-li més sovint a aquella persona que s’ho val que l’estimes. I no us ho prengueu com un peatge, perquè el veritable amor no entén de barreres, cues , ni justificants. Si t’ha agradat, em podries donar el tiquet, si et plau?
Em pots donar el tiquet, si et plau? Quantes vegades al dia, al mes, a l’any, som capaços de repetir aquesta frase? Incomptables. Infinites. I en canvi, quantes vegades, no ja al mes o a l’any, sinó al llarg de tota una vida, diem t’estimo? Entenc que no cal dir-ho a totes hores, en tot moment, perquè seria una forma de banalitzar-ho i buidar-ho de contingut, però tant com per quasi be no dir-ho i a mida que et vas fent gran oblidar-ho per complert, desterrar-ho del teu llenguatge fins fer-ho desaparèixer? Hem convertit, quasi sense voler, la nostra vida en una autopista de peatge on necessitem un munt de tiquets per poder justificar-nos. Sembla que res tingui valor sinó es paga amb diners i et donen el corresponent comprovant. Hem arribat al punt de que no ens costa gens demanar un tiquet, mentre, per altra banda, som incapaços d’articular un senzill t’estimo. Tampoc demano que invertim la situació, que ens radicalitzem, que capgirem les formes fins a perdre-les, que li deixem anar un neutre t’estimo a la caixera del súper o a l’endormiscat cobrador de l’autopista, ni, evidentment, demanar-li el tiquet a la teva parella desprès de fer-li l’amor (terminologia apte per a menors, encara que jo prefereix-ho una altra paraula més ajustada a la realitat). No es tracta de donar-li la volta a la truita i que ens quedi crua per l’altre costat. Només cal que ens esforcem en demanar menys tiquets i dir-li més sovint a aquella persona que s’ho val que l’estimes. I no us ho prengueu com un peatge, perquè el veritable amor no entén de barreres, cues , ni justificants. Si t’ha agradat, em podries donar el tiquet, si et plau?
diumenge, 25 d’octubre del 2009
Galileu
Fóra injust reprotxar a Galileu que, per salvar la seua vida, es retractàs de les seues afirmacions científiques. Al capdavall, una veritat –si realment és veritat- continua sent veritat, tant si hom mor per ella com si no: des del punt de vista intel•lectual un màrtir no és mai un argument. Però, encara, per a Galileu, la seua pròpia vida havia de valer més que qualsevol veritat.
Joan Fuster
Fóra injust reprotxar a Galileu que, per salvar la seua vida, es retractàs de les seues afirmacions científiques. Al capdavall, una veritat –si realment és veritat- continua sent veritat, tant si hom mor per ella com si no: des del punt de vista intel•lectual un màrtir no és mai un argument. Però, encara, per a Galileu, la seua pròpia vida havia de valer més que qualsevol veritat.
Joan Fuster
Subscriure's a:
Missatges (Atom)