La Mare de Déu dels Desamparats
dimecres, 18 de juny del 2008
Pau Gasol ja no és espanyol
Aquesta passada matinada i per art de màgia , Pau Gasol ha deixat de ser jugador espanyol de bàsquet. Ahir els Cèltics varen passar per la pedra als Lakers angelins. Fins ara, mentre l’equip de L.A. anava guanyat, tots els comentaristes esportius: ràdios, televisions, premsa escrita,...Tots o quasi be tots, parlaven del Pau com el magnífic, el gran, el formidable...jugador espanyol. Vet aquí que arran de la derrota, el pobre Pau ha passat, en qüestió de minuts, de ser espanyol “de pura cepa” a ser un mediocre i dissortat jugador català. Que n’és de crua la realitat i la visió que d’aquesta en tenen des de més enllà de l’Ebre. Quan el subjecte ho fa be i llueix, és espanyol; el mateix subjecte la caga, i automàticament passa a ser català.
Com acceptar que un esportista, un actor, un científic, un músic que comet una errada pugui ser espanyol? Ni parlar-ne, per això estan les nacionalitats perifèriques per assumir els errors que Espanya no cometrà mai.
Aquesta passada matinada i per art de màgia , Pau Gasol ha deixat de ser jugador espanyol de bàsquet. Ahir els Cèltics varen passar per la pedra als Lakers angelins. Fins ara, mentre l’equip de L.A. anava guanyat, tots els comentaristes esportius: ràdios, televisions, premsa escrita,...Tots o quasi be tots, parlaven del Pau com el magnífic, el gran, el formidable...jugador espanyol. Vet aquí que arran de la derrota, el pobre Pau ha passat, en qüestió de minuts, de ser espanyol “de pura cepa” a ser un mediocre i dissortat jugador català. Que n’és de crua la realitat i la visió que d’aquesta en tenen des de més enllà de l’Ebre. Quan el subjecte ho fa be i llueix, és espanyol; el mateix subjecte la caga, i automàticament passa a ser català.
Com acceptar que un esportista, un actor, un científic, un músic que comet una errada pugui ser espanyol? Ni parlar-ne, per això estan les nacionalitats perifèriques per assumir els errors que Espanya no cometrà mai.
Johnny Guitar
Corria l'any 1954 quan s'estrenava la pel.lícula de Nicholas Ray: "Johnny Guitar" Una esplèndida Joan Crawford donant la rèplica al antiheroi de torn interpretat per un desconcertat Sterling Hayden. Una petita joia imprescindible de principi a fi. No us enganyo. Feu-me confiança.
Johnny: a quants homes has oblidat?
Vienna: a tants com a dones tu, m'imagino
Johnny: no te'n vagis
Vienna: no m'he mogut
Johnny: diguem alguna cosa maca
Vienna: clar, que vols sentir
Johnny: menteix-me, diguem que m'has estat esperant tots aquests anys, diguem-ho
Vienna: tots aquests anys t'he estat esperant
Johnny: i que hauries mort si no hagués vingut
Vienna: hauria mort si no haguessis vingut
Johnny: i que encara m'estimes com jo t'estimo
Vienna: t'estimo com tu m'estimes
Johnny: gràcies...
Hi ha paraules que fereixen més que les bales.
dimarts, 17 de juny del 2008
Els reis mags
L’any 1959, Saul Bass als crèdits, Bernard Herrmann a la música i Alfred Hitchcock al front de tot, ens varen regalar una joia anomenada “North By Northwest”, que a Espanya es va estrenar amb el títol de “Con la muerte en los talones”.
Us poso els crèdits del principi perquè saliveu una mica i correu desesperadament a localitzar la resta. Bon profit, us garanteix-ho una digestió excel·lent.
dilluns, 16 de juny del 2008
Les dues i l’estrès
Dues de les situacions que provoquen més estrès en les persones són, sens dubte, l’excés d’activitats que l’individu assumeix voluntàriament o li venen donades de forma accidental i l’altre, les responsabilitats que li sobrepassen o, simplement, estan molt per damunt de les seves capacitats.
Un individu es troba còmode en àmbits que habitualment domina i sobre els que té el control. Les situacions noves i desconegudes tenen un component inquietant que provoca, en un primer moment, una punta d’estrès difícil de gestionar. Seran les persones amb quotes d’autoestima elevades i entrenades en l’autocontrol les que millor se’n sortiran.
Per gaudir d’un bon cava s’ha d’obrir l’ampolla, encara que això ens provoqui un petit ensurt amb el soroll del tap.
Dues de les situacions que provoquen més estrès en les persones són, sens dubte, l’excés d’activitats que l’individu assumeix voluntàriament o li venen donades de forma accidental i l’altre, les responsabilitats que li sobrepassen o, simplement, estan molt per damunt de les seves capacitats.
Un individu es troba còmode en àmbits que habitualment domina i sobre els que té el control. Les situacions noves i desconegudes tenen un component inquietant que provoca, en un primer moment, una punta d’estrès difícil de gestionar. Seran les persones amb quotes d’autoestima elevades i entrenades en l’autocontrol les que millor se’n sortiran.
Per gaudir d’un bon cava s’ha d’obrir l’ampolla, encara que això ens provoqui un petit ensurt amb el soroll del tap.
diumenge, 15 de juny del 2008
La maravillaOptimisme més enllà de la dura realitat quotidiana. A Cuba tot és difícil i només el caràcter de la gent fa possible que, rètols com el de la fotografia, tinguin una vigència profundament esperançadora. El poble hi creu i nosaltres, des de la distancia, no tenim el dret de posar-ho en dubte.
El manifest marxista
He d’admetre que vaig nèixer molt jove.
No puc dir que no estic en desacord amb tu.
Mai oblido una cara però en el seu cas faré una excepció.
Venint del no res vaig assolir el cim més alt de la misèria.
Mai vaig a veure pel·lícules on el pit de l’heroi és més gran que el de l’heroïna.
És vostè la dona més bella que he vist mai...cosa que no diu gaire al meu favor.
No pensi malament de mi senyoreta. El meu interès per vostè és purament sexual.
Casat amb mi i mai més miraré a un altre cavall.
Fins i tot un nen de cinc anys seria capaç d’entendre això!...Ràpid, busquin a un nen de cinc anys.
Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota, però no es deixi enganyar, és realment un idiota.
Bec per fer més interessants a les altres persones.
He d’admetre que vaig nèixer molt jove.
No puc dir que no estic en desacord amb tu.
Mai oblido una cara però en el seu cas faré una excepció.
Venint del no res vaig assolir el cim més alt de la misèria.
Mai vaig a veure pel·lícules on el pit de l’heroi és més gran que el de l’heroïna.
És vostè la dona més bella que he vist mai...cosa que no diu gaire al meu favor.
No pensi malament de mi senyoreta. El meu interès per vostè és purament sexual.
Casat amb mi i mai més miraré a un altre cavall.
Fins i tot un nen de cinc anys seria capaç d’entendre això!...Ràpid, busquin a un nen de cinc anys.
Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota, però no es deixi enganyar, és realment un idiota.
Bec per fer més interessants a les altres persones.
dissabte, 14 de juny del 2008
Una negra esplèndida
Si us rebés amb els braços oberts quan el dia comença a fosquejar i ja dona senyals de derrota.
Si fos amb vosaltres la meitat de generosa que ho és amb mi i us fes sentir com si fóssiu l’ésser més valuós de la terra.
Si us permetés tastar els seus aromes complexos i us humitegés els llavis amb una intensitat extrema.
Si us acostés la seva carnositat fins l’estómac i us fes espurnejar els ulls amb una alegria infinita.
Si us deixés la porta oberta perquè la traspasséssiu fins les entranyes.
Si us dugués els ressons i els colors dels seus estimulants orígens.
Si tinguéssiu la sort que tinc jo, vosaltres també acabaríeu per estimar-la.
És negra, molt negra i per a mi un model, el seu nom és Negra Modelo i ve de Mèxic.
Si us rebés amb els braços oberts quan el dia comença a fosquejar i ja dona senyals de derrota.
Si fos amb vosaltres la meitat de generosa que ho és amb mi i us fes sentir com si fóssiu l’ésser més valuós de la terra.
Si us permetés tastar els seus aromes complexos i us humitegés els llavis amb una intensitat extrema.
Si us acostés la seva carnositat fins l’estómac i us fes espurnejar els ulls amb una alegria infinita.
Si us deixés la porta oberta perquè la traspasséssiu fins les entranyes.
Si us dugués els ressons i els colors dels seus estimulants orígens.
Si tinguéssiu la sort que tinc jo, vosaltres també acabaríeu per estimar-la.
És negra, molt negra i per a mi un model, el seu nom és Negra Modelo i ve de Mèxic.
divendres, 13 de juny del 2008
Per si us fa mandra el llibre sencer
EL PETIT PRÍNCEP
Capítol 1 :
La història comença en que un noi explica que quan tenia 6 anys havia llegit un llibre, que anava sobre boes i les seves preses. Un dia va decidir fer un dibuix sobre aquest, però, cap persona gran l'entenia, tothom deia una cosa diferent.
Fins que va decidir posar-se al seu nivell, i ser com les persones grans.
Capítol 2 :
Aquest noi va viure sol durant tota la seva vida, però, va arribar un dia en que se'n anava de viatge amb avió pel desert, a mig camí, l'avió es va espatllar. Passaven els dies... i els dies... sense aigua ni cap senyal de vida. Fins que, un dia, va despertar-li un noi que tot seguit li va preguntar si li podia dibuixar un be. El noi li començà a dibuixar bens fins que es va cansar i va dibuixar una capsa, amb aquest li va agradar la idea de la capsa.
Aquesta fou la manera en que el noi conegué al petit príncep.
Capítol 3 :
El noi començà a parlar amb el petit príncep i a fer-li preguntes , però, amb aquest li semblava tot molt estrany.
Capítol 4 :
El noi descriu una mica el planeta a on viu el petit príncep, (l'asteroide B612). També diu unes quantes coses sobre els asteroides i les persones grans, que no entenen als nens, que sempre parlen amb números...
Capítol 5 :
Aquest parla del planeta on viu el petit príncep, i sobretot de les seves males herbes, els baobabs. Que creixen fins a poder fer esclatar un planeta força petit.
Capítol 6 :
A l'asteroide B612, s'hi poden veure les postes de sol cada dia a l'hora que vulguis, aquest planeta és tan petit...
En canvi a la terra no. El petit príncep es pensa que pot anar a veure el sol a l'hora que li vingui en gana.
Capítol 7 :
El petit príncep li fa una pregunta al noi sobre les espines de les flors. Però aquest està massa ocupat per a contestar-li, llavors li diu molt bruscament
el que ell pensa.
El petit príncep s'enfada amb el noi, llavors aquest l'intenta consolar.
Capítol 8 :
A l'asteroide B612, li creix una flor molt bonica. Quan ja havia crescut (al mateix
temps que el sol), començà a parlar amb el petit príncep, i li diu coses que aquest no s'hauria pogut imaginar.
Capítol 9 :
El petit príncep se'n ha d'anar del seu planeta, i ha de deixar la bonica flor sola. Aquesta no vol ni que la tapin amb la campana de vidre. Li dóna preses al noi per a que no la vegi plorar.
Capítol 10 :
Aquest va estar visitant uns quants planetes per instruir-s’hi. En un d'ells va trobar un rei que seia en un tron molt senzill.
Aquest no era el que semblava, sinó al revés, segons ell, un monarca de tots els planetes i estrelles. El petit príncep s’avorria allí, ja que no hi havia ningú per a parlar ni cap posta de sol, així que se’n va anar.
Capítol 11 :
Al segón planeta hi habitava un vanitós. Que prenia per admiradors a tots els que passaven pel seu planeta. El petit príncep va estar parlant una estona amb el vanitós, fins que es va avorrir i se’n va anar al següent planeta.
Capítol 12 :
En aquest es va trobar un bevedor. Deia que tenia vergonya de beure, i per això ho feia.
Capítol 13 :
El quart planeta era d'un home de negocis, es passava el dia comptant els estels, aquest diu que ell és molt seriós i que per això els comptava.
Capítol 14 :
Al cinquè, hi habitava un fanaler, aquest havia d'encendre 1440 vegades cada 24 hores el fanal. Ja que, un dia era igual a un minut en el planeta del petit príncep.
Capítol 15 :
El sisè planeta era gegantí, no es podia saber si hi havien muntanyes, oceans,
rius, etc.
Hi habitava un geògraf, aquest feia preguntes als visitants per a saber més sobre els altres planetes, aquest li va preguntar al petit príncep si li podia explicar coses sobre el seu planeta, i desprès li recomanà visitar la Terra.
Capítol 16 :
El petit príncep, va anar com li va dir el geògraf, a la Terra. Aquest, descobrí que hi habitaven moltíssims reis, vanitosos, borratxos, geògrafs, homes de negocis... i també s'assabentà de que abans que s'inventés l'electricitat, hi havien milers i milers de fanalers repartits per tot el món.
Capítol 17 :
Res més arribar es va trobar un munt de sorra que formava dunes, però no va trobar a ningú més que a una serp, va estar parlant amb ella durant una estona i després van callar tots dos.
Capítol 18 :
Després es va trobar a una flor, però aquesta no li va saber dir gran cosa sobre els humans, llavors, aquest va marxar.
Capítol 19 :
El petit príncep va veure una muntanya molt grossa, aquest la va pujar perquè es pensava que des d’allí, podria veure tot el planeta, però solament va veure roques i més roques. Per si de cas, aquest començà a parlar però l'eco sempre responia el mateix que ell deia, llavors es va estranyar molt.
Capítol 20 :
Aquest caminà i caminà fins arribar a un camí que el va portar fins a un jardí de roses, i es va ofendre molt, ja que la seva flor solament era una entre aquell munt de roses i ella li va dir que era única en tot l'univers, i que els seus volcans, solament eren una pedra a la Terra.
Capítol 21 :
Passejant pel camí, es va trobar a una guineu. Es van saludar els dos i després van començar a parlar. Aquesta volia que la domestiqués així seria molt més feliç i així va ser. Fins que va arribar el moment de l'acomiadament, en aquest moment el petit príncep se’n va adonar que la seva flor era única al món.
Capítol 22 :
El petit príncep es va trobar a un guardaagulles, va estar parlant amb ell i li
va està explicant coses sobre el seu ofici.
Capítol 23 :
El petit príncep va estar parlant una estona amb un venedor de pastilles que s'havia trobat.
Capítol 24 :
El noi va interrompre els records que el petit príncep li estava contant, i li va dir que deixés de parlar perquè ell tenia que arreglar l'avió i tot seguit trobar una font. I així va ser, es van posar a caminar pel mig del desert fins que al final van trobar un pou.
Capítol 25 :
Després de beure aigua van estar parlant i preguntant-se coses entre ells fins que al final el petit príncep li va dir al noi que tornés al seu treball, arreglar l'avió, i que ell l'esperaria allí.
Capítol 26 :
El petit príncep se n'ha de tornar al seu planeta, ja que fa un any que està a la Terra. El noi no el vol deixar sol, solament es un nen... però aquest es nega a que el noi l'hagi d'acompanyar ja que serà molt dur per aquest, és com si el petit príncep moris, però no és així, solament ho sembla.
Ja va arribar el moment de que passés el que havia de passar, el noiet es va aixecar i de sobte li va tocar un llamp al peu que el va tirar a terra molt suaument, així va ser com va tornar al seu planeta.
Capítol 27 :
El noi va torna al seu planeta, trist per això, però, cada cop que pensa en que el petit príncep a tornat al seu planeta se li passa tot. A més ara les estrelles sonen com milions de cascavells i riuen com milions de petits prínceps. Però... que haurà passat amb la flor que tant estima el petit príncep ?! Perquè resulta que el noi amb les presses es va deixar el collar...de això ningú s'ha de preocupar, ja que el petit príncep estarà vigilant dia i nit, la seva flor, el seu be , els tres volcans i els baobabs.
I si algun dia teniu dubtes sobre si el be s'ha menjat la flor, pregunteu-li a les estrelles.
EL PETIT PRÍNCEP
Capítol 1 :
La història comença en que un noi explica que quan tenia 6 anys havia llegit un llibre, que anava sobre boes i les seves preses. Un dia va decidir fer un dibuix sobre aquest, però, cap persona gran l'entenia, tothom deia una cosa diferent.
Fins que va decidir posar-se al seu nivell, i ser com les persones grans.
Capítol 2 :
Aquest noi va viure sol durant tota la seva vida, però, va arribar un dia en que se'n anava de viatge amb avió pel desert, a mig camí, l'avió es va espatllar. Passaven els dies... i els dies... sense aigua ni cap senyal de vida. Fins que, un dia, va despertar-li un noi que tot seguit li va preguntar si li podia dibuixar un be. El noi li començà a dibuixar bens fins que es va cansar i va dibuixar una capsa, amb aquest li va agradar la idea de la capsa.
Aquesta fou la manera en que el noi conegué al petit príncep.
Capítol 3 :
El noi començà a parlar amb el petit príncep i a fer-li preguntes , però, amb aquest li semblava tot molt estrany.
Capítol 4 :
El noi descriu una mica el planeta a on viu el petit príncep, (l'asteroide B612). També diu unes quantes coses sobre els asteroides i les persones grans, que no entenen als nens, que sempre parlen amb números...
Capítol 5 :
Aquest parla del planeta on viu el petit príncep, i sobretot de les seves males herbes, els baobabs. Que creixen fins a poder fer esclatar un planeta força petit.
Capítol 6 :
A l'asteroide B612, s'hi poden veure les postes de sol cada dia a l'hora que vulguis, aquest planeta és tan petit...
En canvi a la terra no. El petit príncep es pensa que pot anar a veure el sol a l'hora que li vingui en gana.
Capítol 7 :
El petit príncep li fa una pregunta al noi sobre les espines de les flors. Però aquest està massa ocupat per a contestar-li, llavors li diu molt bruscament
el que ell pensa.
El petit príncep s'enfada amb el noi, llavors aquest l'intenta consolar.
Capítol 8 :
A l'asteroide B612, li creix una flor molt bonica. Quan ja havia crescut (al mateix
temps que el sol), començà a parlar amb el petit príncep, i li diu coses que aquest no s'hauria pogut imaginar.
Capítol 9 :
El petit príncep se'n ha d'anar del seu planeta, i ha de deixar la bonica flor sola. Aquesta no vol ni que la tapin amb la campana de vidre. Li dóna preses al noi per a que no la vegi plorar.
Capítol 10 :
Aquest va estar visitant uns quants planetes per instruir-s’hi. En un d'ells va trobar un rei que seia en un tron molt senzill.
Aquest no era el que semblava, sinó al revés, segons ell, un monarca de tots els planetes i estrelles. El petit príncep s’avorria allí, ja que no hi havia ningú per a parlar ni cap posta de sol, així que se’n va anar.
Capítol 11 :
Al segón planeta hi habitava un vanitós. Que prenia per admiradors a tots els que passaven pel seu planeta. El petit príncep va estar parlant una estona amb el vanitós, fins que es va avorrir i se’n va anar al següent planeta.
Capítol 12 :
En aquest es va trobar un bevedor. Deia que tenia vergonya de beure, i per això ho feia.
Capítol 13 :
El quart planeta era d'un home de negocis, es passava el dia comptant els estels, aquest diu que ell és molt seriós i que per això els comptava.
Capítol 14 :
Al cinquè, hi habitava un fanaler, aquest havia d'encendre 1440 vegades cada 24 hores el fanal. Ja que, un dia era igual a un minut en el planeta del petit príncep.
Capítol 15 :
El sisè planeta era gegantí, no es podia saber si hi havien muntanyes, oceans,
rius, etc.
Hi habitava un geògraf, aquest feia preguntes als visitants per a saber més sobre els altres planetes, aquest li va preguntar al petit príncep si li podia explicar coses sobre el seu planeta, i desprès li recomanà visitar la Terra.
Capítol 16 :
El petit príncep, va anar com li va dir el geògraf, a la Terra. Aquest, descobrí que hi habitaven moltíssims reis, vanitosos, borratxos, geògrafs, homes de negocis... i també s'assabentà de que abans que s'inventés l'electricitat, hi havien milers i milers de fanalers repartits per tot el món.
Capítol 17 :
Res més arribar es va trobar un munt de sorra que formava dunes, però no va trobar a ningú més que a una serp, va estar parlant amb ella durant una estona i després van callar tots dos.
Capítol 18 :
Després es va trobar a una flor, però aquesta no li va saber dir gran cosa sobre els humans, llavors, aquest va marxar.
Capítol 19 :
El petit príncep va veure una muntanya molt grossa, aquest la va pujar perquè es pensava que des d’allí, podria veure tot el planeta, però solament va veure roques i més roques. Per si de cas, aquest començà a parlar però l'eco sempre responia el mateix que ell deia, llavors es va estranyar molt.
Capítol 20 :
Aquest caminà i caminà fins arribar a un camí que el va portar fins a un jardí de roses, i es va ofendre molt, ja que la seva flor solament era una entre aquell munt de roses i ella li va dir que era única en tot l'univers, i que els seus volcans, solament eren una pedra a la Terra.
Capítol 21 :
Passejant pel camí, es va trobar a una guineu. Es van saludar els dos i després van començar a parlar. Aquesta volia que la domestiqués així seria molt més feliç i així va ser. Fins que va arribar el moment de l'acomiadament, en aquest moment el petit príncep se’n va adonar que la seva flor era única al món.
Capítol 22 :
El petit príncep es va trobar a un guardaagulles, va estar parlant amb ell i li
va està explicant coses sobre el seu ofici.
Capítol 23 :
El petit príncep va estar parlant una estona amb un venedor de pastilles que s'havia trobat.
Capítol 24 :
El noi va interrompre els records que el petit príncep li estava contant, i li va dir que deixés de parlar perquè ell tenia que arreglar l'avió i tot seguit trobar una font. I així va ser, es van posar a caminar pel mig del desert fins que al final van trobar un pou.
Capítol 25 :
Després de beure aigua van estar parlant i preguntant-se coses entre ells fins que al final el petit príncep li va dir al noi que tornés al seu treball, arreglar l'avió, i que ell l'esperaria allí.
Capítol 26 :
El petit príncep se n'ha de tornar al seu planeta, ja que fa un any que està a la Terra. El noi no el vol deixar sol, solament es un nen... però aquest es nega a que el noi l'hagi d'acompanyar ja que serà molt dur per aquest, és com si el petit príncep moris, però no és així, solament ho sembla.
Ja va arribar el moment de que passés el que havia de passar, el noiet es va aixecar i de sobte li va tocar un llamp al peu que el va tirar a terra molt suaument, així va ser com va tornar al seu planeta.
Capítol 27 :
El noi va torna al seu planeta, trist per això, però, cada cop que pensa en que el petit príncep a tornat al seu planeta se li passa tot. A més ara les estrelles sonen com milions de cascavells i riuen com milions de petits prínceps. Però... que haurà passat amb la flor que tant estima el petit príncep ?! Perquè resulta que el noi amb les presses es va deixar el collar...de això ningú s'ha de preocupar, ja que el petit príncep estarà vigilant dia i nit, la seva flor, el seu be , els tres volcans i els baobabs.
I si algun dia teniu dubtes sobre si el be s'ha menjat la flor, pregunteu-li a les estrelles.
Bon dia tristesa
Una dona de mitjana edat, soltera i sola, amb unes ganes boges d’enamorar-se, d’estimar i ser estimada, rep amb sorpresa la proposició d’un home, que en el metro de Paris, fa publica la busca d’una companya amb la que compartir la seva vida. La dona immersa en un mar de dubtes decideix, finalment, prendre’s seriosament la proposta de l’home i seguint les seves instruccions, baixa a l’andana. L’home sorprès i afligit, li diu mentre les portes es tanquen i el metro s’allunya: era un sketch, només un sketch.
El rostre de la dona sola a l’estació, la seva mirada, la seva desconsolada mirada...
Al lector
L’estultícia, l’error, el pecat, l’avarícia,
les portem a l’esperit i ens roseguen el cos,
i alimenten tots els remordiments amables
com els captaires nodreixen els seus polls.
Els pecats són tossuts, covards els penediments;
exigim un bon preu per confessar les culpes,
i alegrement tornem al viarany fangós:
creiem rentar les taques amb llàgrimes vulgars.
.....
Però enmig de les panteres, els xacals i les llobes,
els micos, els voltors, les serps i els escorpins,
i els monstres que udolen, que bramen i que repte,
n’hi ha un de molt més lleig, dolent i més ronyós
En el corral infame de tots els nostres vicis!
Encara que no gesticula ni crida gaire,
transformaria el món en un munt de deixalles
i se l’empassaria de grat amb un badall:
l’Avorriment! Amb ulls tot plens d’un plor involuntari
somnia cadafals mentre fuma una pipa.
El coneixes, lector, aquest monstre refinat,
hipòcrita lector, germà que te m’assembles!
Baudelaire
L’estultícia, l’error, el pecat, l’avarícia,
les portem a l’esperit i ens roseguen el cos,
i alimenten tots els remordiments amables
com els captaires nodreixen els seus polls.
Els pecats són tossuts, covards els penediments;
exigim un bon preu per confessar les culpes,
i alegrement tornem al viarany fangós:
creiem rentar les taques amb llàgrimes vulgars.
.....
Però enmig de les panteres, els xacals i les llobes,
els micos, els voltors, les serps i els escorpins,
i els monstres que udolen, que bramen i que repte,
n’hi ha un de molt més lleig, dolent i més ronyós
En el corral infame de tots els nostres vicis!
Encara que no gesticula ni crida gaire,
transformaria el món en un munt de deixalles
i se l’empassaria de grat amb un badall:
l’Avorriment! Amb ulls tot plens d’un plor involuntari
somnia cadafals mentre fuma una pipa.
El coneixes, lector, aquest monstre refinat,
hipòcrita lector, germà que te m’assembles!
Baudelaire
dijous, 12 de juny del 2008
dimecres, 11 de juny del 2008
A Polònia no tenen caspa
Us he de confessar que això de les seleccions nacionals de futbol sempre m’ha fet molta mandra. Com pair, sense que et faci mal, el més abrupte conjunt de tòpics, baixos instints i caspa? Com és possible pensar que una selecció de futbol pot ser representativa d’alguna cosa amb un mínim de coherència i sentit del ridícul?
Si pel que respecta als clubs de futbol tothom entén i accepta que no és necessari ser de la ciutat a la que pertany el club en qüestió per ser-ne seguidor o afeccionat, és a dir, que una persona nascuda a Tarragona pot ser del Manchester, una de Madrid del Bilbao o una de Lisboa del Milan; en canvi en el tema seleccions la cosa no està tan clara, millor dit, gens clara. Tothom dona per fet que per haver nascut a Cambridge s’ha de ser forçosament d’Anglaterra, si ho has fet a Roma has de ser d’Itàlia i si ho has fet a Rotterdam no pots ser d’una altre selecció que no sigui l’holandesa.
Dons jo que he nascut a Barcelona, i agradant-me el futbol, no tinc una selecció que m’expliqui. Cap ni una em fa pessigolles. Tan se’m dona Brasil o Argentina, Rússia o França, Alemanya o Xile, Mèxic o Portugal...
Ara bé si molt insistiu i he de prendre partit, ho faré per Polònia. Perquè? Segurament per la meva idiosincràsia “polaca” i a més perquè Polònia sempre em fa riure.
Us he de confessar que això de les seleccions nacionals de futbol sempre m’ha fet molta mandra. Com pair, sense que et faci mal, el més abrupte conjunt de tòpics, baixos instints i caspa? Com és possible pensar que una selecció de futbol pot ser representativa d’alguna cosa amb un mínim de coherència i sentit del ridícul?
Si pel que respecta als clubs de futbol tothom entén i accepta que no és necessari ser de la ciutat a la que pertany el club en qüestió per ser-ne seguidor o afeccionat, és a dir, que una persona nascuda a Tarragona pot ser del Manchester, una de Madrid del Bilbao o una de Lisboa del Milan; en canvi en el tema seleccions la cosa no està tan clara, millor dit, gens clara. Tothom dona per fet que per haver nascut a Cambridge s’ha de ser forçosament d’Anglaterra, si ho has fet a Roma has de ser d’Itàlia i si ho has fet a Rotterdam no pots ser d’una altre selecció que no sigui l’holandesa.
Dons jo que he nascut a Barcelona, i agradant-me el futbol, no tinc una selecció que m’expliqui. Cap ni una em fa pessigolles. Tan se’m dona Brasil o Argentina, Rússia o França, Alemanya o Xile, Mèxic o Portugal...
Ara bé si molt insistiu i he de prendre partit, ho faré per Polònia. Perquè? Segurament per la meva idiosincràsia “polaca” i a més perquè Polònia sempre em fa riure.
dimarts, 10 de juny del 2008
Ruixats a la costa, pirates a la vista
És aquest un període de força inestabilitat en els clubs de futbol. Tan si són de Primera, Segona, cadet, infanti, juvenil, de Regional o Catalana, i fins i tot, de solters contra casats, les organitzacions esportives estan submergides en una profunda borrasca a l’espera del bon temps que ha d’arribar.
Els equips que han fet una bona Temporada volen consolidar-la i, si és possible, millorar-la. Els equips que n’han fet una de no tan bona o directament dolenta volen, costi el que costi, canviar les inèrcies i corregir els errors.
Per això són temps volubles i inquiets, temps de canvis, com la mateixa primavera que ens contempla.
És aquest el moment d’anar a pescar allà on faci falta. És el moment dels pescadors d’arrossegament, dels caçadors de recompenses, dels recol·lectors de blat i també, evidentment, dels lladres amb nocturnitat i traïdoria.
Una espècie molt particular, llops insaciables, depredadors del mercat, que llencen els seus hams i les seves immenses xarxes amb la descarada intenció de furtar jugadors als clubs rivals.
Amb promeses d’un món millor, amb cants de sirena de dolcíssima melodia, amb recompenses d’or i plata, amb imatges de filigranes impossibles; aquests venedors de fum teixeixen els seus paranys on s’estavellaran, més endavant, els vaixells incauts i innocents, això sí, quan ja sigui massa tard i no hi hagi possibilitat de fer marxa enrere.
D’un promès viatge a la lluna amb tot pagat, el més fàcil és que acabis només, amb una dolorosa sobrecàrrega als bessons i una enyorança infinita.
És aquest un període de força inestabilitat en els clubs de futbol. Tan si són de Primera, Segona, cadet, infanti, juvenil, de Regional o Catalana, i fins i tot, de solters contra casats, les organitzacions esportives estan submergides en una profunda borrasca a l’espera del bon temps que ha d’arribar.
Els equips que han fet una bona Temporada volen consolidar-la i, si és possible, millorar-la. Els equips que n’han fet una de no tan bona o directament dolenta volen, costi el que costi, canviar les inèrcies i corregir els errors.
Per això són temps volubles i inquiets, temps de canvis, com la mateixa primavera que ens contempla.
És aquest el moment d’anar a pescar allà on faci falta. És el moment dels pescadors d’arrossegament, dels caçadors de recompenses, dels recol·lectors de blat i també, evidentment, dels lladres amb nocturnitat i traïdoria.
Una espècie molt particular, llops insaciables, depredadors del mercat, que llencen els seus hams i les seves immenses xarxes amb la descarada intenció de furtar jugadors als clubs rivals.
Amb promeses d’un món millor, amb cants de sirena de dolcíssima melodia, amb recompenses d’or i plata, amb imatges de filigranes impossibles; aquests venedors de fum teixeixen els seus paranys on s’estavellaran, més endavant, els vaixells incauts i innocents, això sí, quan ja sigui massa tard i no hi hagi possibilitat de fer marxa enrere.
D’un promès viatge a la lluna amb tot pagat, el més fàcil és que acabis només, amb una dolorosa sobrecàrrega als bessons i una enyorança infinita.
dilluns, 9 de juny del 2008
Pedro el cruel
Amic Pedro, des de que et conec estàs entossudit a deixar-me sol. Tot aquest temps te l’has passat dient-me adéu. Una pàgina darrera l’altre has anat tancant el llibre que em confortava i cada cop em queda menys per llegir.
Ara decideixes, unilateralment, tancar el teu blog. Ara em deixes, ens deixes orfes d’una referència sense la que no podrem sobreviure.
Ets molt despietat, Pedro. No tens entranyes. Em pots dir ara que farem els addictes al teu imprescindible blog?
Ja seria hora de que en comptes de continus i inexplicables comiats trobéssim espais comuns on poder seguir gaudint de la teva vitalitat, cada cop més necessària.
Company t’odio per deixar-me a la intempèrie, sol a mercè dels llops i els voltors. T’odio tant que no puc deixar d’estimar-te.
Fes el que hagis de fer, Pedro el cruel...jo ja t’enyoro.
Amic Pedro, des de que et conec estàs entossudit a deixar-me sol. Tot aquest temps te l’has passat dient-me adéu. Una pàgina darrera l’altre has anat tancant el llibre que em confortava i cada cop em queda menys per llegir.
Ara decideixes, unilateralment, tancar el teu blog. Ara em deixes, ens deixes orfes d’una referència sense la que no podrem sobreviure.
Ets molt despietat, Pedro. No tens entranyes. Em pots dir ara que farem els addictes al teu imprescindible blog?
Ja seria hora de que en comptes de continus i inexplicables comiats trobéssim espais comuns on poder seguir gaudint de la teva vitalitat, cada cop més necessària.
Company t’odio per deixar-me a la intempèrie, sol a mercè dels llops i els voltors. T’odio tant que no puc deixar d’estimar-te.
Fes el que hagis de fer, Pedro el cruel...jo ja t’enyoro.
Tinc fòbia
En el transcórrer de tots aquests anys he anat coneixent un munt de persones i un munt de fòbies. Podria dir, sense que em titllin d’agosarat, que tots tenim, com a mínim, una fòbia amiga que ens acompanya al llarg de la nostra vida.
Hi ha fòbies de totes les mides, colors i gustos. N’hi ha per a blans, grocs i negres. Per a racionalistes i “rauxistes”. Per a mallorquins, catalans i aragonesos. Per a intel·lectuals i sapastres. Per a prims i per a obesos. Per a despistats i per a obsessos. Fòbies exclusives i fòbies a preu de saldo per a totes les butxaques.
Les fòbies han esdevingut un be socialitzat del que tothom, sense excepció, en pot gaudir.
Potser una de les més conegudes és la claustrofòbia: por als espais tancats. Una por molt estesa entre els afeccionats al futbol que han triat aquest esport i no el bàsquet precisament per no trobar-se tancats dins un pavelló on l’aire acostuma a ser escàs i habitualment condicionat.
Una altre fòbia popular i a les antípodes de l’anterior és l’agorafòbia: por als espais oberts. El que podria semblar a primera vista, un càstig diví, no és més que una immensa sort; gràcies a aquesta fòbia podem disposar de miners, ascensoristes, rates de biblioteca i sinistres comptables.
La ginefòbia: por a les dones. Aquesta fòbia està encara poc verbalitzada però molt interioritzada per tots els homes que acostumen a arribar tard a casa desprès d’un sopar, d’un partit de futbol o simplement perquè no trobaven les claus. No sempre cal saber el nom de les coses que passen, existeixen i prou.
Una de ben curiosa és la gefidrofòbia: por a creuar els ponts. Defineix perfectament el perfil d’aquelles persones que no volen mullar-se i que sempre esperen, des de la seguretat de la seva riba, que siguin els altres els que s’acostin.
L’ergofobia: por al treball. Aquesta necessita poques explicacions i qui més qui menys algun cop l’ha patida. Actualment s’està fent un gir en el sentit oposat i es té més por a no trobar-ne o simplement a perdre el que es té.
Una de molt poètica és l’ombrofòbia: por a la pluja. Poètica des de la sala d’estar veient-la a través de la finestra. No tan poètica quan vas amunt i avall en moto i les caigudes són, us ho asseguro, molt doloroses.
Talasofòbia: por al mar. Aquesta por irracional explica perquè hi ha gent capaç de viure a Castella-La Manxa i altres indrets incomprensibles. No és d’estranyar que, menats per aquesta fòbia tan devastadora, els obsessioni neutralitzar tot allò que faci olor de mar. A mida que s’apropen a la costa els hi venen tots els mals i la seva conducta es torna perillosament agressiva.
Veieu el cas dels conqueridors extremenys que varen anar a Amèrica. Desprès de tres mesos de mar i més mar varen arribar a terra amb una pujada de mala llet de les que fan època. Els Maies i els Inques encara se’n recorden.
Quan una persona s’acomoda es diu que pateix tropofòbia: por a canviar de situació o de lloc. La manca d’esperit aventurer, la manca de curiositat i de renovació són unes de les principals característiques dels individus amb aquesta síndrome. El cansament i la pròpia edat són excuses freqüentment utilitzades per a justificar actituds de sedentarisme que tenen la seva arrel en aquesta fòbia.
Una de les fòbies menys conegudes és l’optofòbia: por a obrir els ulls. Poc coneguda però molt utilitzada. És la fòbia dels estruços, d’amagar el cap sota terra, amb la idea de que si no veus el perill, el perill s’esvaeix o simplement deixa d’existir. Si el perill en qüestió es diu i té forma de lleó, tancar els ulls li posarà les coses extremadament més fàcils. Sempre hi haurà l’espavilat de torn que s’aprofitarà de la teva fòbia i acabaràs sent el seu sopar.
La fòbia dels caps incompetents, dels gestors covards, dels entrenadors impersonals, dels directius mediocres,...la decidofòbia: por a prendre decisions. Por donada i agreujada per una manca d’autoestima i confiança en un mateix. La decidofòbia és una de les pors més paralitzadores que poden existir i afecta, en la mateixa mesura, a qui la té i a qui la pateix. La por a decidir pot arrossegar, en la seva caiguda, a grups i col·lectius sencers i escampar el pànic més enllà de lo purament racional. Decidir no t’evitarà l’error però donarà confiança a la gent que t’envolta.
I per acabar amb les fòbies, la fobofòbia: por a les pròpies pors. La mare de totes les fòbies. Si algú arriba a aquest extrem, està realment perdut. Li aconsello que obri un blog i exposi les seves fòbies.
No hi ha cap altre sortida.
En el transcórrer de tots aquests anys he anat coneixent un munt de persones i un munt de fòbies. Podria dir, sense que em titllin d’agosarat, que tots tenim, com a mínim, una fòbia amiga que ens acompanya al llarg de la nostra vida.
Hi ha fòbies de totes les mides, colors i gustos. N’hi ha per a blans, grocs i negres. Per a racionalistes i “rauxistes”. Per a mallorquins, catalans i aragonesos. Per a intel·lectuals i sapastres. Per a prims i per a obesos. Per a despistats i per a obsessos. Fòbies exclusives i fòbies a preu de saldo per a totes les butxaques.
Les fòbies han esdevingut un be socialitzat del que tothom, sense excepció, en pot gaudir.
Potser una de les més conegudes és la claustrofòbia: por als espais tancats. Una por molt estesa entre els afeccionats al futbol que han triat aquest esport i no el bàsquet precisament per no trobar-se tancats dins un pavelló on l’aire acostuma a ser escàs i habitualment condicionat.
Una altre fòbia popular i a les antípodes de l’anterior és l’agorafòbia: por als espais oberts. El que podria semblar a primera vista, un càstig diví, no és més que una immensa sort; gràcies a aquesta fòbia podem disposar de miners, ascensoristes, rates de biblioteca i sinistres comptables.
La ginefòbia: por a les dones. Aquesta fòbia està encara poc verbalitzada però molt interioritzada per tots els homes que acostumen a arribar tard a casa desprès d’un sopar, d’un partit de futbol o simplement perquè no trobaven les claus. No sempre cal saber el nom de les coses que passen, existeixen i prou.
Una de ben curiosa és la gefidrofòbia: por a creuar els ponts. Defineix perfectament el perfil d’aquelles persones que no volen mullar-se i que sempre esperen, des de la seguretat de la seva riba, que siguin els altres els que s’acostin.
L’ergofobia: por al treball. Aquesta necessita poques explicacions i qui més qui menys algun cop l’ha patida. Actualment s’està fent un gir en el sentit oposat i es té més por a no trobar-ne o simplement a perdre el que es té.
Una de molt poètica és l’ombrofòbia: por a la pluja. Poètica des de la sala d’estar veient-la a través de la finestra. No tan poètica quan vas amunt i avall en moto i les caigudes són, us ho asseguro, molt doloroses.
Talasofòbia: por al mar. Aquesta por irracional explica perquè hi ha gent capaç de viure a Castella-La Manxa i altres indrets incomprensibles. No és d’estranyar que, menats per aquesta fòbia tan devastadora, els obsessioni neutralitzar tot allò que faci olor de mar. A mida que s’apropen a la costa els hi venen tots els mals i la seva conducta es torna perillosament agressiva.
Veieu el cas dels conqueridors extremenys que varen anar a Amèrica. Desprès de tres mesos de mar i més mar varen arribar a terra amb una pujada de mala llet de les que fan època. Els Maies i els Inques encara se’n recorden.
Quan una persona s’acomoda es diu que pateix tropofòbia: por a canviar de situació o de lloc. La manca d’esperit aventurer, la manca de curiositat i de renovació són unes de les principals característiques dels individus amb aquesta síndrome. El cansament i la pròpia edat són excuses freqüentment utilitzades per a justificar actituds de sedentarisme que tenen la seva arrel en aquesta fòbia.
Una de les fòbies menys conegudes és l’optofòbia: por a obrir els ulls. Poc coneguda però molt utilitzada. És la fòbia dels estruços, d’amagar el cap sota terra, amb la idea de que si no veus el perill, el perill s’esvaeix o simplement deixa d’existir. Si el perill en qüestió es diu i té forma de lleó, tancar els ulls li posarà les coses extremadament més fàcils. Sempre hi haurà l’espavilat de torn que s’aprofitarà de la teva fòbia i acabaràs sent el seu sopar.
La fòbia dels caps incompetents, dels gestors covards, dels entrenadors impersonals, dels directius mediocres,...la decidofòbia: por a prendre decisions. Por donada i agreujada per una manca d’autoestima i confiança en un mateix. La decidofòbia és una de les pors més paralitzadores que poden existir i afecta, en la mateixa mesura, a qui la té i a qui la pateix. La por a decidir pot arrossegar, en la seva caiguda, a grups i col·lectius sencers i escampar el pànic més enllà de lo purament racional. Decidir no t’evitarà l’error però donarà confiança a la gent que t’envolta.
I per acabar amb les fòbies, la fobofòbia: por a les pròpies pors. La mare de totes les fòbies. Si algú arriba a aquest extrem, està realment perdut. Li aconsello que obri un blog i exposi les seves fòbies.
No hi ha cap altre sortida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)