Puny rosa
divendres, 30 de novembre del 2012
Filaxi
Felipe González: "Si Catalunya té la temptació de separar-se, m'agradaria que comptessin amb la meva opinió"
Perquè? Per quina estranya i inexplicable raó jo hauria de comptar amb la seva innecessària opinió? Potser vostè, senyor González, ha comptat alguna vegada amb la meva opinió? M’ha preguntat alguna vegada si volia entrar a l’OTAN? Si em semblava bé la gestació dels GAL i la seva política de terror? M’ha demanat alguna vegada la meva opinió sobre la participació d’Espanya a la primera Guerra del Golf? M’ha consultat sobre el meu parer de l’ús irregular dels fons reservats de l’Estat? Sobre l’enriquiment “irregular” del senyor Roldán? Ha comptat amb la meva opinió per dotar de recursos públics al senyor Juan Guerra? L’hi ha interessat alguna vegada si estava d’acord amb el cas Filesa? M’ha preguntat alguna vegada si volia ser espanyol? No se m’ofengui senyor González, però la seva opinió m’importa un rave. Ni la necessito, ni em fa cap falta, ni m’interessa. D’opinions com la seva en tinc per donar i vendre i totes, totes, tenen caspa. Acceptaria opinions, encara que contraries als meus interessos, de persones coherents, netes, transparents, ètiques, nobles i amb una solvent autoritat moral, que, tractant-se de vostè, no és el cas. Catalunya farà el camí que hagi de fer per allunyar-se, justament, de persones amb la seva “opinió”.
dijous, 29 de novembre del 2012
A un pas de la glòria
Qui té boca, diuen, s’equivoca. Però qui té boca i no té cervell, s’equivoca enormement. El savi comet errors, cert, però se n’adona, rectifica i avança. El neci, en canvi, no comet mai un encert. Habita la neciesa amb impudícia i desvergonyiment fins a fer-ne d’ella la casa dels despropòsits. Espanya en les seves dèries n’és un clar exemple de l’estupidesa més descarnada. No en té mai prou. Mai no es cansa de mostrar-nos fins a quin punt pot arribar la seva manca de sentit del ridícul i l’enorme capacitat d’ensenyar les vergonyes a tot aquell que les vulgui veure. Espanya, el seu govern i els mitjans de comunicació (d’agressió, és més exacte) han tornat a ficar la gamba més amunt de l’abductor en el seu anàlisi (per dir-ho d’alguna manera) del resultat de les eleccions catalanes. Han disparat contra Mas i s’han felicitat pel seu fracàs, sense adonar-se’n que la pèrdua d’escons de CiU ha significat un avenç significatiu, un pas de gegant en el camí cap a la sobirania. Ens acostem a l’objectiu. Estem a un pas de la glòria.
dimecres, 28 de novembre del 2012
Masoquistes
Hi ha persones a les que els hi agrada ser maltractades i humiliades. Que malden pel sofriment propi. Que gaudeixen amb la vexació i la hostilitat del pròxim. Què només troben plaer amb les relacions de càstig i la submissió. Què cerquen desesperadament el sofriment i l’escarni. Persones malaltes que viuen vides insatisfactòries i observen conductes desordenades. Persones que necessiten ajuda i que, sovint, es neguen a rebre-la. Persones que no prenen consciència del seu trastorn i no fan res per guarir-se. Persones que davant de qualsevol perspectiva de millora es tanquen en banda. Esclaus de les seves pròpies misèries als qui horroritza la llibertat i l’horitzó d’una estabilitat emocional. Addictes a la dependència i a la rendició incondicional. Persones que mai optaran per una independència sanadora que les alliberi de les seves patologies i del “domine” que les fustiga. Nosaltres no som així, oi?
dimarts, 27 de novembre del 2012
De l’alçada d’un campanar
Marcelino Iglesias compara el nacionalisme català amb "l'hipernacionalisme" que va provocar les guerres mundials francès i alemany.
No cal anar a buscar a fora senyor Marcelino. El nacionalisme espanyol, sense anar més lluny, ha estat al capdavant dels nacionalismes tràgics. La guerra incivil del 36 en va ser un clar exemple. Només cal recordar que els facinerosos revoltats es feien dir “nacionales” per accentuar el seu caràcter patriòtic. Però no va ser l’únic. La història d’Espanya està farcida d’episodis “nacionales” que deixen ben clar quin ha estat i quin és el seu tarannà. El seu comportament al llarg dels anys és una pura constatació del pitjor i més agressius dels nacionalismes.
Pel que fa a comparar el nacionalisme català amb l’alemany o el francès, és un símptoma d’ignorància i/o mala fe, més propi d’un neci que d’una suposada persona llegida. Els nacionalismes que vostè esmenta (i l’espanyol també) s’han caracteritzat sempre per ser expansius i força agressius. Han sigut estats (estats amb totes les prerrogatives, no com el català) bel•ligerants, conqueridors i amb l’objectiu irrenunciable d’ampliar les seves fronteres. Catalunya, per contra, s’ha significat per ser un poble defensiu que aspira a decidir el seu propi futur i a caminar en la direcció que li plagui sense la tutela de ningú. Catalunya no vol conquerir pobles veïns, ni ampliar les seves fronteres, ni sotmetre ningú a la seva voluntat. Catalunya només vol el que altres tenen i a ella se li nega. I ho vol pacíficament, democràticament, sense violentar ningú.
Si es vol parlar de responsabilitats en les darreres guerres a Europa, cal ser rigorosos i clars. Alemanya, Àustria, Sèrbia, Itàlia, França, Espanya, Rússia, Anglaterra,...totes elles tenen la seva quota de responsabilitat. Ho sento senyor Marcelino, però Catalunya, no.
dilluns, 26 de novembre del 2012
Cuanto más, mejor
Com era previsible, el suposat informe dels suposats comptes a Suïssa de Mas no apareix per enlloc i quan ho fa, no té data, ni està signat, ni s’esmenta el seu nom, ni tan sols és un informe. És, això sí, una lamentable vergonya. Perquè no m’ha sorprès? Perquè sense saber-ne res de l’afer tenia molt clar que la cosa aniria per aquest camí? Els mitjans espanyols ja ens tenen acostumats a la guerra bruta, a la calumnia, a les mentides, a les acusacions sense proves i a escampar la merda sempre en la mateixa direcció. Sigui en el marc polític, social, cultural, esportiu,... tot allò que ensuma català s’ha de destruir utilitzant tots els mitjans disponibles, sense reparar en les formes, ni estalviar recursos. Catalunya ha de tenir, per força, morts al jardí, i si no els té, els hi posaran. Aquesta és la mentalitat d’Espanya i el que guia el seu comportament i la seva conducta.
diumenge, 25 de novembre del 2012
Betwin
Està clar que la samarreta del Real Madrid ahir, justament ahir, era tota una premonició del triomf de l’adversari. Una invitació a l’èxit del rival. Una declaració pública, a ulls de tothom, que el Betis s’enduria la victòria final. Una rendició incondicional a l’evidència dels senyals. El Betwin (Betis guanya) escrit amb lletres ben visibles a la part frontal de les samarretes del Madrid, havia de ser, com va acabar sent, la constatació de que les coses no passen perquè sí. El Madrid se la va jugar amb aquesta samarreta apostant fort per ella. Una samarreta amb un altíssim component d’atzar (com el mateix joc de l’equip) que ha acabat per arruïnar la seva travessa.
I tot, inclòs el color negre,
semblava clar, net, irisat;
el líquid incrustava molta glòria
a dins del raig cristal•litzat.
Baudelaire
Baudelaire
dissabte, 24 de novembre del 2012
La barrera
Rajoy: "Qui aixeca una barrera empobreix els ciutadans que s'hi queden darrere"
La barrera de la por, per exemple?
La barrera del vassallatge?
La barrera de la dominació?
La barrera de la intolerància?
La barrera de la submissió?
La barrera de la desigualtat?
La barrera de la humiliació?
La barrera de l’espoli?
La barrera de la injustícia?
La barrera del menyspreu?
La barrera de l’ insult?
La barrera de la mentida i la calúmnia?
La barrera del colonialisme?
La barrera de la uniformització?
La barrera de la negació cultural?
La barrera de l’anorreament identitari?
La barrera del genocidi?
La barrera dels peatges sagnants?
La barrera de la discriminació?
La barrera de les idees diferents?
La barrera d’anar aixecant barreres fins a la fi dels temps?
Digui’m senyor Rajoy, a quina barrera es refereix?
Tanto monta, monta tanto
Antonio Tejero, l’infame colpista del 23F, ha interposat una querella contra el president de la Generalitat, Artur Mas, per incitació i foment de la sedició. Si senyor! Amb un parell d’ous! Si Tejero està on està pel que va fer, és lògic i raonable que Mas, fent exactament el mateix, també ho estigui. És evident que totes dues conductes són un calc. Tots dos han vulnerat els principis bàsics de la democràcia. Tots dos són responsables del segrest, a punta de pistola, dels legítims representants del poble. Tots dos han traït els ciutadans, vulnerant la seva confiança. Tots dos han imposat amb les armes les seves dèries totalitàries. Tots dos han conduit exercits per a doblegar la voluntat popular. Tots dos han invocat la “autoridad competente” per emmascarar la seva incompetència. Tots dos han fet servir la raó de la força en contra de la força de la raó. Tots dos, com dos gotes d’aigua, han comés les mateixes indignitats i, en conseqüència, mereixen el mateix càstig. Tejero i Mas, tanto monta, monta tanto.
divendres, 23 de novembre del 2012
Vida a Mart
Anuncien una troballa “històrica” a Mart
La comunitat científica bull d'excitació aquests dies després que l'investigador principal de la missió del robot Curiosity a Mart, John Grotzinger, anunciés dimarts en una entrevista en la ràdio pública dels Estats Units que les mostres recollides pel robot aporten una informació que “sortirà als llibres d'història”. Segons les declaracions fetes en aquesta entrevista, el Curiosity, enviat al planeta vermell per mirar de trobar-hi signes de vida, hauria fet una descoberta increïble. Tot i això, els científics no poden aclarir de què es tracta fins que no hagin confirmat les seves anàlisis preliminars, un procés que pot trigar setmanes a completar-se. El 3 de desembre, però, podrien saber-se més dades durant una trobada informativa en què els científics presentaran resultats del Curiosity.
Fins aquí la noticia. Mitjançant un confident proper a John Grotzinger, hem tingut accés a secrets classificats i estem en condicions de revelar que “la troballa històrica” fa referència a vestigis d’una més que probable vida intel•ligent. Què com se sap que la troballa correspon a vida intel•ligent? Doncs perquè es tracta d’un valuós document, en força bon estat de conservació, on es proposa una declaració d’independència molt ben estructurada. Hi ha alguna altra cosa més intel•ligent que una declaració d’independència? Finalment, una bona notícia des de l’espai. Tant de bo en tinguem una de similar (i més propera) el diumenge per la nit. A Mart hi ha vida, espero que a Catalunya també.
dijous, 22 de novembre del 2012
La casa que vull
La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.
Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
Lluis Llach
La casa de pagès
Escoltava en un míting del PP, com un dels seus alts càrrecs (de consciencia) li retreia a Artur Mas: “parece mentira que, llamándose Mas, no esté por la labor de sumar y se dedique únicamente a restar”. Ves per on, un nou (i van...) exemple del profund desconeixement del PP, en particular, i dels espanyols, en general, de la realitat catalana. A banda de l’acudit fàcil i la brometa tronada, cal explicar-li al bocamoll de torn que en català “mas” no vol dir “més”, que en català “mas” fa referència a una casa de camp, és a dir, el “mas” és l’habitatge tradicional del pagès i pal de paller del teixit agrícola català. El "mas", tal i com s’entén, va molt lligat a la terra i s’encarrega de conrear els camps que té al seu càrrec. Procurar la seva prosperitat i vetllar per la seva solvència i viabilitat. El “mas” és el símbol més genuí de la pertinença a la terra i del respecte pel territori. El “mas”, perquè se n’assabentin els que tant ens estimen, no només suma, sinó que fa equacions complexes per arribar a solucions satisfactòries i innegociablement necessàries.
El que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible
Algú es pensa que, amb la independència de Catalunya, el Barça quedaria fora de les grans lligues europees? Algú realment s’ho creu? No només no en quedaria al marge sinó que hi hauria bufetades per aconseguir la seva participació en qualsevol dels campionats més prestigiosos del Continent. França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia i la mateixa Espanya, farien tot el possible, i una mica de l’impossible, per poder comptar amb el millor equip del món. Per imatge, per prestigi, per qualitat, per projecció internacional, per ingressos econòmics,...cap de les grans lligues estaria disposada a renunciar-hi. Està clar, oi?
Doncs, seguint aquest mateix criteri, que us fa pensar que, amb la independència de Catalunya, aquesta quedaria fora de l’ Unió Europea? Sent, com és, un dels països més dinàmic, emprenedor i solvent del seu entorn. Amb una trajectòria de compromís, esforç i superació admirable i una indestructible vocació europea, és impensable que Europa prescindeixi de Catalunya. I encara més, no hi ha cap mecanisme de la mateixa Unió que contempli fer fora cap dels seus membres. Catalunya, com el Barça, són actius massa importants, massa potents i massa determinants com perquè algú es plantegi seriosament la seva exclusió. I, en el pitjor dels casos, si algú hagués de quedar-ne exclòs, què Espanya s’ho comenci a fer mirar.
dimarts, 20 de novembre del 2012
Nacionalsocialistes
Perquè d’entre totes les forces polítiques del nostre entorn, els socialistes estan tan obsessionats amb el nazisme, els seus líders i les seves “gestes”? Perquè ells, precisament ells, i no altres formacions de tendències més sospitoses acaben tots els seus discursos, intervencions i proclames amb referències al nazisme? Perquè tot allò que posa o pugui posar en perill el seu nacionalisme prepotent i agressiu s’identifica amb el nazisme i el seu, no? Perquè la voluntat democràtica i pacífica d’un poble és posada en entredit i comparada amb la pitjor barbàrie de la Història i, per contra, un nacionalisme bel•ligerant, ofensiu, expansiu, uniformador, excloent, gens democràtic com l’espanyol és assumit com la panacea dels nacionalismes? Tindrà a veure aquesta desconcertant actitud amb una gens dissimulada mala consciència? Es voldran justificar davant del mirall que cada vespre els hi retorna la seva tèrbola imatge? Sigui com sigui, estan pixant fora del test i la seva dèria és del tot inacceptable. A mi, pel fet de ser nacionalistes i socialistes (espanyols), no se m’acudiria mai relacionar-los amb el nacionalsocialisme alemany, malgrat la similitud i/o aparença de la seva etiqueta i la coincidència en la fantasia federal.
dilluns, 19 de novembre del 2012
Fregant l’onze
El partit del Barça enfront del Saragossa va servir, al marge de seguir batent rècords, per estar molt a prop d’una fita inimaginable en el futbol d’elit. El Barça, el primer equip del Barça, va començar el partit amb 9 jugadors fets a la casa i va acabar amb 10, a punt de fregar l’onze. Tot una declaració de principis i, al meu modest entendre, una proposta meridiana de per on han d’anar les coses si s’apunta cap a la coherència, la implicació, la identificació i, en darrer terme, obtenir resultats reeixits i sostenibles. No tinc ni idea de si aquest plantejament és exportable a altres clubs en la mateixa situació, però tinc molt clar que és la única sortida possible per a tots els clubs que militen en categories modestes i que pretenen sobreviure. Independentment (m’agrada aquesta paraula) de si els clubs s’ho plantegen des d’una perspectiva estratègica o de model a seguir, i ja que els temps no estan per a grans (ni petites) despeses, bo seria, si més no, que ho assumissin des d’una vessant econòmica que els permetés aspirar a un futur més segur i tranquil•litzador. L’exemple del Barça ha d’ajudar en aquest procés de racionalització i d’adaptació a la nova conjectura.
Ni carn, ni peix: hamburguesa de tofu
Què, però que còmoda la posició de Rivera, sense responsabilitats, sense haver de prendre decisions, vivint en el no res i transitant per terra de ningú. Sense cadàvers a l’armari, sense passat, sense present i sense futur. Exercint la critica sobre tot i sobre tots des de la més amorfa in transcendència. Què fàcil posar-ho tot a parir quan no es té la més mínima probabilitat de quedar-se embarassat. Quina supèrbia. Quina prepotència. Quina immodèstia. Quina descarnada indefinició. Quina cara més dura de fer-se passar per la mesura de tot sense haver de donar explicacions de res ni assumir responsabilitats que et comprometin. Quina barra posar a baixar d’un burro els pactes, les negociacions, les decisions de govern, la resolució de conflictes, la confecció de pressupostos, l’articulació de lleis i l’observació del seu compliment quan s’està a anys llum del compromís i d’una participació mínimament exigible. Rivera i Ciudadanos existeixen només en un pla essencialment virtual, en un terreny proper al purgatori i on s’acullen totes aquelles ànimes indefinides i desconcertades que mai cremaran a l’ infern, ni faran mèrits per aconseguir la glòria.
diumenge, 18 de novembre del 2012
No hi ha remei
Un escorpí que desitjava travessar un riu, li va dir a una granota:
-Duu-me a la teva esquena.
-¡Que et dugui a la meva esquena! -va contestar la granota-. ¡Ni pensar-ho! ¡Et conec! ¡Si et duc a la meva esquena, em picaràs i em mataràs!
-No siguis estúpida -li va dir llavors l'escorpí-. ¿No veus que si et pico t'enfonsaràs en l'aigua i que jo, com que no sé nedar, també m'ofegaré?
Els dos animals van seguir discutint durant una estona, i l'escorpí es va mostrar tan persuasiu que la granota va acceptar passar el riu amb ell. El va carregar sobre la seva lliscosa esquena, ell s'hi va agafar, i van començar la travessia.
Arribats enmig del gran riu, de sobte, l'escorpí va picar a la granota. Aquesta va sentir que el verí mortal s'estenia pel seu cos i, mentre s'ofegava, i amb ella l'escorpí, li va cridar:
-¡Veus! ¡T'ho havia dit! ¿Però què has fet?
-No puc evitar-ho -va contestar l'escorpí abans de desaparèixer en les glauques aigües-. És la meva naturalesa.
dissabte, 17 de novembre del 2012
El gos i la ràbia
Ens agradi més o ens agradi menys, el cert és que Convergència Democràtica de Catalunya (que no Unió) s’ha situat com el principal actiu per dur el país cap a la independència. D’ella, del convenciment, predisposició i determinació dels seus líders, en depenem perquè la sobirania sigui una esplèndida realitat. Per això “me llena de honda satisfacción” l’actitud dels politics, mitjans i agents socials espanyols quan s’acarnissen amb CiU. CiU no ha buscat aquest lideratge, més aviat se l’ha trobat per la definitiva i majoritària presa de consciencia social. Davant aquesta ocasió històrica CiU ha tingut la capacitat política de posar-hi al front i fer seves les aspiracions del poble. Fins a quin punt? Es creu realment CiU els arguments del sentir que encapçala? Aquests i altres dubtes són els que, justament, s’esvaeixen per la intel•ligent campanya dels agents espanyols. En comptes de treure força a l’enemic, de diluir la seva empenta i restar-li energies, els atacs irracionals, les falses acusacions, les mentides, les continuades comparacions amb el nazisme i altres tràgics “ismes”. Tot, tot actua com un revulsiu, un reforç de les posicions independentistes que cada cop són més fermes i inalterables. La guerra bruta contra CiU i, ara contra el propi Artur Mas, no fan més que radicalitzar la seva postura i resoldre l’equació dels dubtes que podia tenir sobre la conveniència o no del procés cap a la independència. Mas té cada cop més clar que amb Espanya no hi ha solució possible i l’hora dels pactes i la col•laboració entre desiguals ha tocat fons. Quant pitjor, millor. Quants més i més grans siguin els atacs a Catalunya, més ens aplanen el camí cap a la sobirania. Si ens mosseguen, ens haurem de vacunar contra la ràbia. I el gos? El gos pot seguir lladrant tant com li plagui.
divendres, 16 de novembre del 2012
La violació correctora
M’esgarrifa haver-me assabentat que a Sud-àfrica, encara ara, es practica una infàmia anomenada “violació correctora”. Es tracta de forçar sexualment a les lesbianes amb la redemptora finalitat que rectifiquin el seu “error” i tornin al “bon camí”. Al camí que mai haurien d’haver abandonat i que correspon, segons la seva creença, a una desviació intolerable i inacceptable. Aquesta tràgica pràctica, popularment acceptada, és absolutament sorprenent i contundentment rebutjable. Com algú es pot creure en el dret de “salvar” a una persona reconduint la seva orientació sexual i, el més greu, fer-ho per la força, mitjançant la violació? Quina mena de cervell és capaç de bastir aquest argument i dur-lo a la pràctica amb total impunitat i convenciment? Imagineu el sentiment d’una dona violada? Pot corregir aquesta violació la seva tendència sexual i canviar-la de sentit? És possible que una dona violada acabi acceptant aquesta tragèdia abraçant al seu violador i apreciar el sexe que l’ha violat? Hi ha coses que no entenc i aquesta n’és una d’elles.
dijous, 15 de novembre del 2012
Rec 3. La gènesi
Heu vist Rec 3? No? Doncs us la recomano encaridament. És, al marge de una pel•lícula divertidíssima, una demolidora metàfora de l’actualitat al nostre país. Un exercici imprescindible per comprendre, des d’un punt de vista gore, allò que ens està passant i les seves tràgiques conseqüències. Tot comença amb un gos rabiós i desagraït que mossega la mà del que li dóna de menjar (valencià, per cert). Aquest, víctima infectada pel virus, es converteix en un mort vivent, en un zombi que estén ràpidament la plaga entre els convidats (catalans, la majoria) a una festa. Un darrera l’altre van caient sota la pressió dels zombis i patint les seves letals mossegades. Cauen els pares, els germans, els amics, els obligats, els coneguts, els músics, la premsa, l’inspector de les Gaes,...Tots sucumbeixen a la barbàrie dels morts vivents i la seva voracitat sense límits. Fantàstica la imatge del protagonista, momentàniament supervivent, abillat amb l’armadura de Sant Jordi i el seu escuder amb l’escut quadribarrat intentant fer front als essers malignes. Ja cap el final, en una escena sublim, la núvia mossegada en la seva fugida per un zombi, es fa tallar el braç afectat per salvar-se. Un sacrifici que, com tots els sacrificis que ha fet el meu país, no dóna cap mena de resultat i la núvia acaba sucumbint a la infecció. Com acaba la història? De la manera més significativa i gràfica possible. La núvia i el nuvi abraçats i ensangonats, es fan el petó definitiu. Circumstància que aprofita ella per arrencar-li la llegua d’una mossegada mortal. El protagonista es queda sense llengua i és abatut, junt amb la seva novia zombi, per un allau de bales que els cusen a trets.
dimecres, 14 de novembre del 2012
Mals auguris
Quan t’has passat mitja vida veient partits de futbol de totes les edats i totes les categories, et resulta més fàcil llegir els petits senyals que, sovint, passen desapercebuts per a la majoria de mortals. Espurnes de lucidesa que vesen cataractes de dades. Codis reveladors que et diuen, si els saps interpretar, per on aniran les coses en un futur més o menys immediat. Quan veus, no la intensitat, sinó l’agressivitat desfermada en nens de 9 anys. Quan sents les instruccions des de la banda per part dels seus responsables, el to empleat i la naturalesa dels objectius. Quan observes la grada i el seu comportament patibulari. Quan tot això es dóna. Quan aquesta triangulació és la veritable protagonista d’un partit de futbol de benjamins, tens clar, molt clar, que la cosa no acabarà bé. Els nens s’aniran fent grans, perdran l’ interès pels aspectes més nobles del joc i s’accentuarà la seva part més fosca. Educats en el “tot si val” afrontaran els partits como una batalla per la supremacia, una guerra on no hi ha rivals sinó enemics i on no es fan presoners. El futbol serà per a ells l’única vàlvula de fugida d’una realitat asfixiant i gens satisfactòria. El partit del cap de setmana es convertirà, alhora, en una terrible experiència on dos mons s’enfronten i sempre perd la raó.
dimarts, 13 de novembre del 2012
Màquines que parlen
Premi el timbre i esperi el senyal.
Si coneix l’extensió marqui-la, sinó, mantinguis a l’espera.
Si vol ser atès en català marqui l’1.
Un moment si us plau, les nostres línies estan ocupades.
Heu triat gasolina sense plom 95.
Sense moure el vehicle, passi per caixa.
Retiri la seva targeta.
Reculli el seu comprovant.
Canvieu de sentit quan pugueu i desprès, al final de la carretera, gireu a l’esquerra.
A la rotonda gireu a l’esquerra segona sortida.
Desprès de 80 metres, quedeu-vos a l’esquerra.
Pròxima estació, Independència, correspondència amb línia 1.
Obrint portes, tancant portes.
Bon viatge.
Malícia
Malícia: inclinació a fer el mal, malignitat. Ha fet això per pura malícia. És increïble la malícia d’aquella dona.// Coneixença del mal; propensió a pensar mal; destresa a fer el mal.// Qualitat de maliciós.
Malícia: inclinació a fer el mal, malignitat. Ha fet això per pura malícia. És increïble la malícia d’aquella dona.// Coneixença del mal; propensió a pensar mal; destresa a fer el mal.// Qualitat de maliciós.
dilluns, 12 de novembre del 2012
Canviar per avançar
A l’any 1917, a la civilitzada Gran Bretanya, encara no estava reconegut el vot femení en qualsevol tipus d’elecció democràtica.
El mateix passava a Espanya on, fins el 1924, el vot era única i exclusivament masculí.
Aquests 2 exemples són representatius de la circumstancialitat de les lleis i de la seva limitació en el temps. Les lleis estan fetes per a ser respectades i són necessàries per a l’ordre social, però, en cap cas han d’anar més enllà de la voluntat democràtica dels ciutadans. Les lleis han de servir a la ciutadania i no a l’inrevés. Les lleis es poden canviar, i s’han de canviar, per adaptar-les a les necessitats i les aspiracions de progrés de tota societat civilitzada. Amb lleis perennes i inalterables, la mateixa Alicia Sánchez Camacho, Carme Chacón o Esperanza Aguirre, persones que reclamen l’estricte compliment de la llei i la seva immutabilitat, no només no estarien ocupant cap càrrec polític, sinó que ni tan sols tindrien dret a vot. Estarien discriminades per raons de sexe i, respectuoses i complidores de la llei, no hi podrien fer res per canviar-la. Estic a favor del sufragi universal, faltaria més. De la mateixa manera que estic a favor de que qualsevol col•lectiu decideixi lliure i democràticament el seu futur. Si s’han de canviar les lleis o fer-ne de noves, a que estem esperant?
diumenge, 11 de novembre del 2012
Unitat en l’essencial
L''Abc' posa Navarro, Camacho i Rivera al mateix sac.
On és la noticia? Que és el que ho fa tan estrany? Que potser no és la puta, perdó, la pura realitat? Els senyors de l’ABC, lúcids ells, no han fet més que posar en ordre el que és de domini públic. Malgrat els hi pesi (i no sé si gaire), els partits que lideren la Malicia Sánchez Quemacho, el beneit Navarro i l’Alberto Riviera Maya (tot inclós), estan d’acord en els seus objectius principals i prioritaris: cal frenar l’ independentisme per damunt (i per davant) de qualsevol altre consideració. No hi ha res més important que mantenir a qualsevol preu la Sagrada Unidad de España. Així ho entenen i així ho defensen amb ungles i dents sense estalviar esforços ni recursos. Ara no toca barallar-se per nimietats o petiteses, ara toca defensar el manament diví per al que han estat cridats. Desprès, si cal, ja s’esbatussaran per aconseguir aquell o aquell altre matis, però res els pot distreure de l’objectiu principal i el que els uneix, tal i com apunta l’ABC. Alicia, el beneit i ciutadans són declaradament esclavistes, no renunciaran als seus privilegis basats en la injustícia i l’explotació. Espero que els partits abolicionistes aprenguin de l’exemple i facin pinya per aconseguir l’emancipació i la desitjada i justa llibertat. Desprès, com deia Martí i Pol, que cadascú es vesteixi com li plagui.
Pericos amb grip aviària
On és la pedrera? Tant omplir-se la boca amb que l’Español és el club que més i millor aposta per la pedrera. Tanta campanya per, a la vista dels resultats, vendre fum sense cap fonament mínimament creïble. Tant voler fer veure, de portes en fora, allò que només és una miserable mentida. A qui volen enganyar? Ahir, sense anar més lluny, el Primer Equip de l’Español, l’incombustible valedor de la pedrera, va disputar el seu partit contra Osasuna amb només un jugador de la casa. Tots, incloent l’entrenador, formats lluny del seu “galliner”. Si, com a mínim, els jugadors fitxats aportessin alguna cosa que no es pot trobar a casa. Si, com a mínim, tinguessin un plus de qualitat que avalés la despesa econòmica i el sacrifici dels pròpis ideals i la renúncia a la pretesa filosofia de Club. Si fos així, possiblement se li podria trobar una justificació, una excusa. Però, senyors, la deriva de l’Español no té pal•liatius. No hi ha per on agafar-la. S’han venut el, suposat, patrimoni ideològic per quatre xavos i han condemnat al Club a la mediocritat més absoluta. Basar la pròpia existència, l’única raó de ser en “anar a la contra”, pot donar resultats a curt termini i satisfer els baixos instints de la grada, però és una estratègia equivocada i gens sostenible. Contra, contra, contra,...I a favor de què?
dissabte, 10 de novembre del 2012
Intelectuales en busca de razón
II
O como decía Ben Hetch: los intelectuales son un asco
Mario Vargas Llosa, el gurú de lo incomprensible, la quintaesencia del despropósito, la cuadratura del cinismo, nos ha preparado su obra definitiva: Elogio de la colonización y genocidio (justificado) del indio.
Javier Martínez Reverte, otro plumífero imprescindible donde los hubiere, ha trabajado durante 23 intensos minutos para presentarnos su biblia laica: Colinas que arden, lagos de fuego y tanques rojigualdos.
Javier Mariscal, hombre para todo, o casi todo, vuelve al cine con: El catalan irrita.
Juliá Santos, historiador que cuenta historias, se zambulle en la lucidez con: Historia de España con Catalunya al margen.
Álvaro de Luna, un actor que se ha hecho pasar por actor, con éxito, acaba de rodar su última película en tierras catalanas con el enigmático título: Algarrobo todo lo que puedo. Película que está a la espera de encontrar sala para su estreno.
Elías Quinajeta, reconocido productor de alguno de los títulos más importantes del cine español, vuelve a la carga con dos películas absolutamente visionarias: El espíritu de la consulta y Cría Cuervos y te sacaran los ojos.
Aitana Sánchez Gijón, la hermosa actriz romana (como los calamares) no tiene ninguna película a punto de estreno, pero recomiendo revisar dos de sus trabajos más interesantes: La ley de la frontera y Bajarse al moro.
Estos no son todos, pero sí algunos de los más representativos del grupo y nos dan una nítida idea del empaque, la profundidad y el calibre intelectual de los firmantes del manifiesto.
Gracias a todos ellos por su desinteresada y altruista tutela. Que jamás nos dejen caer en la tentación y nos libren de todo mal. Amén.
NOTA del autor: el texto está escrito en español por solidaridad con los firmantes y, por qué no, con un ligero contagio de síndrome de Estocolmo. En el fondo uno aspira a entrar en su círculo elitista y pasar por la vida siendo un admirado intelectual.
divendres, 9 de novembre del 2012
Intelectuales en busca de razón
O como decía Ben Hetch: los intelectuales son un asco
Ante la actualidad del manifiesto firmado por casi 100 intelectuales españoles en contra del derecho de los catalanes a decidir su propio destino, me ha interesado conocer cuáles eran sus próximos proyectos, es decir, en que ocupaban su tiempo, al margen de firmar manifiestos y dar consejos a quien no los ha pedido ni los necesita. Pues bien, después de varios días de ardua investigación, aquí están los resultados:
Miguel Ángel Aguilar, periodista mediático y popular, colaborador habitual en el programa de TV de Ana Rosa, está escribiendo un libro muy revelador: El vértigo del derecho a decidir.
Pedro Almodóvar, cineasta (los huevos) tiene prácticamente acabada su próxima película que llevará el título de: Españoles al borde de un ataque de nervios.
Félix Azua, escribidor muy, pero que muy intelectual, tiene ya en el horno su próximo ensayo: La paradoja del primitivo ante el gozo catalán.
Elvira Lindo, la reconocida cuentista, está a punto de presentar su última obra: Los trapos sucios de Arturito Gafotas.
Antonio Muñoz Molina, otro escritorazo imprescindible de la cultura hispánica, se ha decidido por una séquela de su anterior trabajo y que aparecerá en las librerías con el sugerente título: El jinete polaco II.
Juan Goytisolo, empeñado en recordarnos que el hermano bueno era el otro, vuelve a la carga con un sesudo ensayo que no dejará títere con cabeza: Contra las sagradas decisiones.
Almudena Grandes, la escritora con exceso de apellido, nos obsequiará, no con una, sino con dos sarcásticas metáforas que harán las delicias de mayores y pequeños: Elecciones de paso y Catalunya es un nombre de Tango.
'Cauen els murs', el vídeo sobre el moment històric que viu Catalunya elaborat per La Fàbrica
dijous, 8 de novembre del 2012
La por del toreros
Un estudi del doctor Antonio Alcalá diu que la por altera el cervell dels toreros. Vet aquí l’explicació de moltes conductes fins ara inexplicables. Si persones sotmeses a una por intensa i continuada són susceptibles a patir trastorns cerebrals irreversibles, és comprensible que la seva resposta als diferents estímuls estigui condicionada per aquesta alteració. L’estudi conclou que, per aquesta por extrema, el cervell dels toreros emet una freqüència diferent: “la freqüència paranormal”. És lògic pensar que, persones en la mateixa situació, tinguin alteracions iguals o similars a la dels toreros.
Pensem doncs en els polítics, en els militars i en els caps visibles de la societat civil espanyola. Sotmesos com estan a una pressió insostenible, a la por incontrolable de perdre Catalunya per sempre i quedar-se sense el seu principal actiu, és comprensible que el seu cervell pateixi una profunda alteració i apareguin els símptomes de la “freqüència paranormal” de la que parla el doctor Antonio Alcalá. Era del tot previsible que aquesta conducta paranormal tingués una explicació científica. Una explicació que ens permetés entendre millor determinats comportaments absolutament irracionals.
Ara que sabem els efectes de la por en el cervell humà, ens podrem mirar amb certa pietat “els toreros” i la seva afició per la sang.
dimecres, 7 de novembre del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)