No hauria de ser tan difícil

Mira que hi ha bones persones a l’Espanyol. El problema, i ja els hi ho he dit personalment, és que estan en el lloc equivocat. I no tant pel lloc en sí mateix, sinó per l’ús que d’ell se’n fa. Qualsevol Club de futbol pot representar una determinada sensibilitat amb la que es coincideixi. Qualsevol equip de futbol està en condicions de despertar una simpatia i complicitat que genera vincles d’adhesió indestructible. Qualsevol club, menys l’Espanyol. L’Espanyol ha esdevingut al llarg de la seva història un cau de malferits que ha acollit en el seu si un veritable mostrari de ressentiment, enveja i odi, en totes les versions possibles. L’Espanyol ha estat, per proximitat, una sucursal del Madrid, un succedani on s’han aplegat totes aquelles ànimes condemnades, més preocupades per anar “en contra de”, que no pas “a favor de”. Quan s’està més ocupat en provocar la desgràcia aliena, més que la pròpia felicitat. Quan aquesta depèn, en gran mesura, de la infelicitat del rival. Quan la gloria passa forçosament pel fracàs del veí. Qual la recerca del mal supera en satisfacció la consecució del be. Quan no hi ha projecte, o el projecte queda supeditat a fer que altres projectes no avancin. Aleshores, hi ha un problema. Un veritable problema que va descomponent tot allò que aixopluga. Tant de bo que els meus amics reflexionin i facin de l’Espanyol un club normal i l’allunyin de la misèria moral que el tenalla.