Absència de sorpresa, exercici de malícia

No m’ha sorprès que una de les primeres accions del nou govern del PP Español hagi sigut la presentació d’unes dràstiques mesures econòmiques per fer front a la crisi que ens asfixia. Només alguns necis haurien pogut pensar que aquests fets no es produirien. No m’ha sorprès el desvergonyiment, la manca d’escrúpols i el cinisme amb el que han justificat el que era més que previsible amb un lacònic: és que la culpa la tenen els altres. Tot seguit per intentar convèncer-nos de que ells no volien prendre aquestes mesures però, el que s’han trobat, els ha obligat a fer-ho. Tampoc m’ha sorprès el ràpid canvi de discurs i sobretot de pràctica d’un partit quan arriba al govern. La facilitat amb la que passen d’oposició crítica a govern executor. El miracle de la transformació d’aquell que ho troba tot malament a aquell que, per art de màgia, es transforma en el responsable de prendre les mateixes decisions que abans combatia. El més trist del cas no és que, amb el pas del temps, perdi la capacitat de sorprendre’m, sinó la manifesta i decebedora incapacitat que tenen els politics de sorprendre.