La crisi del Titànic

Aquest any, que tot just acabem d’encetar, és el centenari de l’enfonsament del Titànic. Cent anys des d’aquella fatídica nit del quinze d’Abril de 1912, on varen morir 1517 persones i en la que va representar la tragèdia marítima més important de la història. Cent anys després, en el que podríem descriure com una figurativa representació d’aquells fets, la nostra societat del benestar s’enfonsa. Fa aigües per tot arreu amb desenes de vies obertes que fan impossible albirar una sortida satisfactòria. La societat occidental s’ofega, com el Titànic, per la seva gestió impúdica del luxe i el malbaratament de recursos. El més ostentós símbol del progrés es va enfonsar desprès de xocar contra un iceberg, per l’ambició desmesurada dels seus gestors. Cent anys desprès, per allò d’estar condemnats a repetir la història, nosaltres, la nostra societat del benestar, s’ha estavellat contra una crisi d’enormes proporcions, per la ceguesa, incompetència i avarícia dels que comanden la nau. Una crisi ferotge que ens està deixant glaçats i, en el millor dels casos, amb l’aigua al coll.