Gràcies Figo

En unes recents declaracions a la premsa, Figo, ex jugador de Barça i Madrid, afirmava que la culpa de la seva marxa del club blaugrana la va tenir, única i exclusivament, el Barça. Sostenia Figo, en la mateixa entrevista, que a ell mai se li havia passat pel cap canviar d’aires, que estava molt a gust a Barcelona i que no volia marxar. Però, continuava:"quan vaig demanar més diners i el club me’ls va negar, no vaig tenir una altra opció que anar cap a Madrid". Això es diu “no voler marxar”. Fidelitat a uns colors, a un projecte, a unes persones, a una afició. Queda clar que Figo, com molts altres professionals del futbol (no tots), només juguen per diners i tot el demés és accessori i/o complementari. És legítim que un professional com Figo tingui una actitud mercenària i que vulgui treure el màxim rendiment a la seva etapa en actiu, però que no li carregui les culpes al Barça per la seva marxa, perquè això, entre altres coses, és inacceptable. El senyor Figo tenia tot el dret a demanar més diners, però el Barça estava en el seu dret de negar-li. Sort que no tots els jugadors de futbol són com el portuguès i n’hi ha que valoren altres aspectes al marge dels estrictament econòmics. Vist amb perspectiva, fets com el del cas Figo, ens han ensenyat a tots quin és el camí, que cal fer i quin tipus de persones són les més adients per a desenvolupar un projecte esportiu amb possibilitats d’èxit i, el que és més important, amb continuïtat i pervivència.