Ara que encara tinc força...

Seria fantàstic

Seria fantàstic
que res no fos urgent.
No passar mai de llarg i servir per quelcom.
Anar per la vida sense compliments
anomenant les coses pel seu nom.
Cobrar en espècies i sentir-se ben tractat
i pixar-se de riure i fer volar
coloms.

JM Serrat

Ele, no. Doble ele

Puta Barça eo oe!

Imagineu un estadi de futbol ple a vessar. Al gol nord els seguidors de l’Espanyol que, embogits, comencen a cridar: puta Barça eo oe, puta Barça eo oe. Des del gol sud, ocupat integrament per seguidors del Real Madrid, es respon a l’uníson: puta Barça eo oe, puta Barça eo oe. Us ho imagineu? Doncs millor, perquè a la vida real això no passarà, al menys aquest any. Tant l’Espanyol, com el totpoderós Real Madrid, han sigut eliminats de la copa del rei per dos equips revelació, en el que ha estat, possiblement, la sorpresa més gran dels darrers anys. Quina paradoxa! Els dos equips reials, foragitats de la competició reial per excel•lència i que han deixat dues aficions orfes de futbol, estacades en un estadi desolat i agermanades per un diàleg hiper intel•ligent, mentre ells es disposen a veure les semifinals instal•lats còmodament al sofà de casa. Tot un privilegi i, no cal dir-ho, una enorme satisfacció (que diria el mismísimo rei). Us ho imagineu? Doncs, ja podeu deixar d’imaginar-ho perquè és el que, realment, passarà.

La força de la raó

Déu la caga i li dóna la raó a Caín

Fa temps, molt de temps, hi havia dos germans de nom Caín i Abel que vivien prop del paradís. No es pot dir, precisament, que fossin dos germans ben avinguts, ans al contrari, les seves disputes eren repetides i constants. En veient aquesta pertorbadora relació, Déu va optar per intercedir. Amb la seva omnipotència va sacrificar un xai, li va extreure una costella (pràctica habitual de l’època) i d’ella en va fer un mediador. Un jutge que arbitrés els seus encontres i evités, en la mesura del possible, que la sang arribés als rius (Tigris i Èufrates, per a ser més exactes). Va fer unes normes que va gravar en pedra (com era habitual a l’època) i les va donar a l’àrbitre perquè li servissin de guia en la seva presa de decisions. Però la cosa no va acabar de funcionar. Caín, el germà violent, envejós i manipulador, va entabanar a l’àrbitre amb ofertes que no va poder rebutjar. El jutge va oblidar la imparcialitat per a la que havia estat creat i va caure en la temptació. Es va aliar amb Caín i li varen fer la vida impossible al bo d’Abel. Des d’aquell precís moment, totes i cada una de les decisions que l’àrbitre prenia afavorien a Caín amb l’única idea de soscavar la moral d’Abel. Però res va sortir com havien planejat i, quan més i més grans eren les injustícies, més s’enfortia el caràcter d’Abel. Veient el fracàs de la seva estratègia i comptant amb la tolerància i permissivitat de l’àrbitre, Caín en un atac de ràbia, va matar Abel. Embogit pel que acabava de fer, va amagar el cos sense vida en un forat del bosc. Passats uns dies, Déu va trobar a faltar Abel i anant a cercar a Caín, li va preguntar: On és Abel, Caín? No ho sé senyor, potser soc jo el guardià del meu germà? va contestar ofès Caín. Al no trobar el cos del delicte, Déu, erigit en jutge únic, va decidir no actuar d’ofici i deixar les coses com estaven. Però la cosa no va acabar aquí. Caín, trastornat profundament, va acusar a l’àrbitre de la seva desgràcia, el va denunciar davant Déu i aquest no va tenir més remei que expulsar-lo de Mesopotàmia.

Un futur incert

El drama

Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que hom pot tenir raó i ser derrotat. Que la força pot destruir l’ànima i que hi ha vegades que el coratge no obté cap recompensa. Això és, sens dubte, el que explica perquè tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d’Espanya com a tragèdia pròpia.

Albert Camus 1946

La creu del Barça

De desagraïts està el món ple

Fonts properes a Texeira Vitienes, l’àrbitre de l’últim (pel moment) Barça –Madrid, ens fan arribar el seu profund malestar. Diuen que Teixeira està desfet, que no entén res i plora amargament la ingratitud del Madrid vers la seva persona arrel de la seva actuació al Camp Nou. El Madrid l’ha recusat davant el Comitè d’àrbitres i, aquest diligentment, ha cedit a la petició i Texeira no tornarà a arbitrar a l’equip de la “llàgrima perenne”. Sent com és una bona notícia pel Barça, perquè el Madrid perd un aliat, Texeira no entén l’amarga moneda amb la que els blancs li paguen els seus serveis. Texeira està desconcertat perquè, a canvi de no expulsar a Lass, a Pepe, a Arbeloa i aguantar a Ramos fins a les acaballes del partit quan hauria d’haver deixat el camp molt abans, el Madrid li agraeix “els favors” amb una denúncia injustificable i totalment arbitrària (mai millor dit). Texeira mai s’ha destacat per afavorir al Barça i sí, en canvi, al Madrid, cosa que va quedar suficientment demostrada al darrer partit de copa. Per això Teixeira no se’n sap avenir i ha confessat als seus familiars que si arriba a saber per on han anat les coses no hagués estat tan condescendent amb el Madrid, hagués xiulat bé i el Barça hauria guanyat per golejada. L’espiral d’irracionalitat i demència del Madrid està arribant a tal punt que, fins i tot, es regiren contra els seus aliats històrics i més fidels. Veure-ho per creure-ho.

Zombies de blanc...i negre

Nosotros te queremos, Mourinho quedate!
The walking dead

El Barça no està precisament sobrat d’aliats dins del futbol espanyol, per això és tan important que, els pocs que té, els mantingui per damunt de qualsevol altre supòsit. En aquest sentit, no hi ha dubte que Mourinho és, a hores d’ara, un dels actius més valuosos que té el Barça per enfortir el seu present i engrandir el seu llegat. El Barça ha arribat a tal punt de refinament i sofisticació que la seva arquitectura mental és un prodigi d’expertesa. Domina a la perfecció tots i cadascun dels ressorts que hi ha al voltant del futbol amb un control absolut de l’espai i del tempo que no deixa cap serrell a l’atzar. L’exemple més recent d’aquesta solvència el tenim en el darrer enfrontament de copa amb el Madrid. El Barça no s’ha plantejat mai la seva estratègia a un partit, ni tan sols a una eliminatòria d’anada i tornada, el Barça ha pensat en gran. En cap moment la seva proposta ha estat resultadista, sinó tenint sempre present els seus interessos a mig i llarg termini. I aquests interessos passen, evidentment, perquè Mourinho segueixi tant de temps com sigui possible com a entrenador del Madrid. Així ho entén el Barça i així ho va cantar la grada del Camp Nou en el partit de tornada: nosotros te queremos, Mourinho quedate. Tota una declaració d’intencions (i de principis) que, a la vista de les reaccions de l’entorn madridista, semblen haver donat el resultat esperat. Està clar que si algú pot desconstruir el Madrid i ocasionar-li danys irreparables per sota de la seva línia de flotació, aquest no és un altre que el propi Mourinho. El portuguès ha esdevingut, sense proposar-s’ho, una autèntica i devastadora arma bacteriològica que actua impunement dins del sistema immunològic del Madrid debilitant el seu organisme. És clar que el Madrid guanyarà, tard o d’hora, algun títol. Per a un club ric i poderós, no fer-ho és un veritable fracàs, però, més enllà dels possibles i exigibles títols (encara que siguin sense voler), el paisatge es presenta desolador i la terra desconsoladament erma. El Barça ha encertat, un cop més, en l’estratègia de no fer caure al portuguès i Mourinho podrà continuar estenent la seva particular gangrena en un madridisme contaminat, fins que la pell se’ls hi caigui a trossos.

Mapa mental

Els tres protectors

Una gran ciutat estava sent assetjada, i els seus habitants es van reunir per considerar el millor mitjà de protegir-se.

Un paleta acaloradament recomanava els maons com la millor adquisició per a la més efectiva resistència.

Un fuster, amb el mateix entusiasme, proposava la fusta com un mètode preferible per a la defensa.

En això un adober de cuirs es va aixecar i va dir:

-Companys, jo difereixo de tots vostès, i adverteixo que per res canviaré d'opinió. Els afirmo que estan molt equivocats: per resistir, no hi ha res millor que el cobrir-se amb pells, i per això res tan bo com els cuirs.

Els irresponsables, els ignorants, i els agitadors, mai accepten que altres puguin tenir la raó, i defensen sempre intransigentment només el seu punt de vista, encara que no tinguin el menor coneixement del tema, sense importar les conseqüències del moment o del futur.

De onverantwoordelijke, onwetend, en roerwerken, nooit accepteren dat anderen het recht hebben, en altijd intransigently verdedigen alleen hun oogpunt, hoewel niet de geringste kennis van het onderwerp hebben, ongeacht de gevolgen van het moment of de toekomst.

Coberta fins als colzes

Oratòria

Un enginyós exemple d'Oratòria i de Política, ocorregut
recentment a les Nacions Unides, va fer somriure a la comunitat
mundial present.

El representant d'Israel davant les Nacions Unides:
- "Abans de començar el meu discurs voldria explicar alguna cosa sobre Moisès:

Quan Moisès va colpejar la roca i d'ella va sortir aigua, va pensar "quina bona
oportunitat per donar-me un bany ".

Es va treure la roba, la va deixar al costat de la roca i va entrar a l'aigua. Quan
va acabar el seu bany i va voler vestir-se, la seva roba no hi era. La hi havien
robat els palestins ".

El representant de Palestina va saltar furiós i va dir:
- "Què diu! Si els Palestins no hi eren llavors!"

El representant d'Israel va somriure i va dir: - "Molt bé ... i ara que ha
quedat clar qui va arribar primer a aquest territori i qui va ser l’invasor, començaré el meu discurs ".

Color sense límits

Sense saber-ne ni un borrall

Un es mira els primers impressionistes o els seus immediats precursors i, sense saber-ne ni un borrall, veu com poc a poc, molt subtilment, es van diluint les formes, o millor dit, van desapareixent els contorns per donar pas a un esclat de color. Es substitueix la forma nítida pel color intens o el color sincronitzat. Les coses, els objectes i, en alguna mesura els retrats, van sent ressaltats per agrupacions de colors que els hi confereixen unes formes sense límits. Els colors es converteixen en els veritables protagonistes i són ells, i només ells, els responsables de donar-li contingut, profunditat i expressió al quadre. Sense saber-ne ni un borrall, un aprèn que l’emoció pot ser un plaer indescriptible quan els colors s’encadellen amb destresa i una mà genial els escampa.

Imatges reals...Madrid

Porcs, senyors porcs

De porc i de señorio

Ens arriben algunes veus de Madrid que ens volen fer creure que això d’ara: el trastorn delictiu de Pepe, la violència d’Arbeloa i Sergio Ramos, la prepotència i la fatxenderia de Ronaldo, la supèrbia, el bandolerisme dialèctic i la mala llet de Mourinho, l’acceptació d’aquesta situació i la tolerància en vers aquests comportaments inacceptables per part del seu màxim responsable, Florentino Pérez, en definitiva, que tot plegat, només respon a un fet conjuntural i que res té a veure amb la història del Madrid. Argumenten, vehementment, que el Madrid sempre s’ha caracteritzat pel seu “señorio” i que mai la seva imatge havia estat tan deteriorada com en l’actualitat. Sense voler treure ni posar raons, és evident que en un parell d’anys, en tan sols un parell d’anys, s’ha aconseguit que la imatge del Madrid toqui fons. Amb el que no estic del tot d’acord és amb el presumpte “señorio” del Madrid, perquè, i és condició humana, és molt més fàcil tenir un comportament “acceptable” quan totes et ponen, és a dir, quan els òrgans de poder, els òrgans politics, els agents socials, els estaments esportius, els organismes de decisió, la santa mare església, el rector de la parròquia, l’homilia del diumenge, el sereno de torn,...tots, absolutament tots, bufen al teu favor. Que n’és de fàcil fer-se el senyor quan et fan la ratlla, et planxen els pantalons i t’aplanen el camí. Ja ho diu la dita: de porc i de senyor se n’ha de venir de mena. I afegiria: els extrems es toquen. Només cal un petit canvi de la direcció del vent perquè el porc desperti de la seva letargia i al senyor se li vegin totes les vergonyes.

Canvi rasant

La llei del canvi

No són les lleis les que canvien la societat, en tot cas, és la societat la que canvia la llei. És així i ha estat sempre així. Cap llei imposada aconsegueix canviar el comportament i la manera de pensar de la societat per a la que ha estat dissenyada. Les lleis no han fet mai que un determinat col•lectiu accepti una legislació per a la que no està madura, o senzillament, no coincideix amb les seves conviccions. És la pròpia evolució de la societat la que genera les noves expectatives i, en conseqüència, la necessitat de lleis que s’adaptin a la nova realitat. Tota llei que no emani del poble és una llei condemnada al fracàs i amb data de caducitat des del mateix moment de la seva gestació. Les lleis que penetren en el teixit social són aquelles que responen a les demandes del propi teixit social i, és aleshores, només aleshores, quan troben el terreny abonat per a la seva germinació. Les lleis són la conseqüència del canvi i mai el seu origen.

Casco de equipo

No recomanat als menors de 18 anys

Tal i com estan les coses, algú hi hauria de posar seny. Ja va sent hora que les autoritats competents ( si és que n’hi ha) prenguin mesures i prohibeixin l’entrada als menors de 18 anys al camp de futbol quan es jugui un Madrid-Barça. Bé, hauríem de dir per ser més exactes, quan jugui el Barça mentre el Madrid s’ho mira. Si hi ha espectacles, pel•lícules i obres de teatre que estan desaconsellades per a menors d’edat per la seva violència o el seu contingut extremadament perillós per a la formació dels nens, perquè es tolera l’accés dels infants , sense cap mena de prevenció, a les carnisseries que perpetra sistemàticament el Madrid? Quina mena de coherència és aquesta? Quin sentit té aquesta conducta i aquesta permissivitat en l’educació dels nens? I el pitjor del cas és que la violència en una pantalla sovint és ficció, producte d’un guió més o menys encertat i on les bufetades, les explosions i els trets són de mentida, mentre que la violència irracional del Madrid és pura realitat. Una realitat injustificable i que posa en seriós perill segles de civilització. Ens ha costat molt arribar fins aquí perquè uns troglodites radicals ens amarguin l’existència i posin en dubte l’evolució de l’espècie i els progressos racionals aconseguits amb tant esforç.

Del Paris de l'Iliada al Pepe Lass liada

Cavalls de Troia

Mira que em feia mandra tornar a parlar del maleït Pepe i, conseqüentment, del Madrid. Però la situació ha arribat a un punt de surrealisme del que és impossible mantenir-se al marge. De tot aquest afer, que ja avorreix, és especialment destacable, no ja els propis fets, que han donat i seguiran donant la volta al món, sinó la seva inversemblant gestió. Qui més qui menys ja coneix, fins i tot fora del futbol, Pepe i la seva conducta d’ameba primària. La seva brutalitat, el seu encegament, la seva violència gratuïta i desmesurada, el seu primitivisme atàvic i el seu mal exemple per a la convivència. Els seus delictes haurien d’estar perseguits per la justícia, i no només per la justícia esportiva, sinó també per l’ordinària. Dit això, que no és res de nou, sorprèn extraordinàriament la posada en escena de la resposta. Que Pepe, hores després de la seva enèsima perversió, pretengui explicar al món, el que tot el món ja va veure, és d’un cinisme que tomba d’esquenes. Realment calia posar-li paraules al que tothom va veure? I no només explicar-ho, sinó fer-nos creure que tot plegat ha estat una mala interpretació dels fets i que, en cap moment, va ser un acte voluntari. Patètic. Ara, el cercle es va tancant, el perfil del personatge es va completant. Ara, no només sabem que Pepe és violent, sinó que és un mentider compulsiu i un cínic de l’alçada d’un campanar. Però la cosa no acaba aquí, perquè Pepe només és la titella del guinyol, la cara visible d’un entramat desorientat i podrit. Pepe n’és l’actor, però el responsable subsidiari és el Madrid i tot l’entorn que li dóna cobertura. Pepe fa el que fa, no vestit d’Armani ni de Toni Miró, ho fa vestit amb la camiseta del Madrid i és el Madrid qui li tolera, l’encoratja, el protegeix, el justifica i li paga (molt bé, per cert). La destrucció més dolorosa i efectiva no ve mai de fora, sempre neix de dins, de les pròpies entranyes. Pepe i Mourinho són uns autèntics i demolidors cavalls troians pel madridisme. Si us plau, que no marxin mai.

Molts fanals i poca llum

La sort dels incompetents

Un té sort quan la pregunta d’examen correspon exactament a l’única part del temari que ha estudiat. En canvi, no té res a veure amb la sort, quan s’ha estudiat el temari complet i s’està en perfectes condicions de respondre, no a la pregunta, sinó a qualsevol pregunta que es formuli. Quan s’està, o es va, ben preparat, la sort és un factor poc determinant. Recórrer a la mala sort com a recurs exculpador, no deixa de ser un pobre argument d’aquell que no s’ha preparat convenientment i/o no ha fet la feina que li corresponia. També hi cap la possibilitat que l’individu en qüestió, aquell que ho fia tot a la sort, no tingui la capacitat suficient, o la capacitat que se li pressuposa per tirar endavant una matèria que li ve gran o, simplement, se li escapa. No tothom estem en disposició d’excel•lir. Hi ha qui té una certa habilitat per anar trampejant fins que arriba el moment decisiu, l’examen de mèrit per al que no valen excuses i, aleshores, és quan se li veuen les mancances. Quan queda en evidencia que no ha estudiat prou o el seu coeficient no dóna la talla per a proves tan elevades. La sort és un argument per a la loteria però no té res a veure a l’hora d’afrontar un examen.

Pedra ordenada

Qui té por de Virginia Woolf?

No hauríeu de tenir por de la Virginia Woolf. Si més no, d’atansar-vos al Romea per gaudir de 2 hores de teatre en estat pur i, encara millor, en estat de gràcia. Qui no conegui l’obra no té excusa per no anar-hi i qui ja la coneix, té l’excepcional oportunitat de tornar-la a gaudir. Esplèndida en el conjunt i brillant en tots i cadascun dels seus segments. Magnífics els actors que defensen el text amb solvència exquisida i magnífica la posada en escena d’un Daniel Veronese en la que és, possiblement, la seva millor proposta artística. No heu de témer a Virginia Woolf, ni pels efectes que pugui causar en el vostre organisme. Temeu, més aviat, per la possibilitat que se us escapi i deixeu passar l’oportunitat única de gaudir d’una experiència propera a la plenitud.

Qui passa l'escombra?

Fer-se el llit

Demanar-li a un nen que es faci el llit, és tot un repte. Aconseguir-ho, un èxit. Però amb aquest petit èxit, no n’hi ha prou. El nen, és cert, aprèn a fer-se el llit, a no dependre de que la mare (normalment la mare) li faci. Però amb aquesta mecànica, aparentment igualitària, no estem fent més que reproduir els mateixos esquemes amb els que hem estat educats i seguim perpetuant els clixés que ens han precedit. En el fons, només canvia la forma d’un discurs que segueix sent essencialment masculí. Al nen li ensenyem que s’ha de fer el llit, només el seu llit, a cuidar-se de si mateix i, en cap moment, a responsabilitzar-se dels altres membres de la família. El nen, en el seu procés de maduresa cap a una igualtat real, haurà d’aprendre a fer, per torns, els altres llits de la casa i així, socialitzarà l’esforç, el compromís i la seva vinculació amb el grup. Els homes educats masculinament, pensen: jo em faig el meu llit, jo em compro el que necessito, jo em faig el meu sopar,...Les dones educades masculinament, pensen: jo faig els llits de la casa, jo compro el que la meva família necessita, jo faig el sopar per a tots els que viuen amb mi,...Hauríem d’arribar a aquell punt on tothom pensi en plural quan es tracta de resoldre la convivència, independentment de si es pixa dret o asseguda.

Toledo des de les golfes
Can Cospedal

La Cospedal s’ha comprat un Cigarral

I que cony és un cigarral? us preguntareu encuriosits. Doncs, com la majoria de coses, no és allò que sembla a primera vista, o millor dit, a primera oïda. Un cigarral no és, ni de lluny, aquell lloc estiuenc on les cigarres ocioses canten el seu tedi -que, donades les especials característiques de la nova propietària, be ho podria ser-, sinó una finca d’esbarjo, el que s’anomena popularment, una segona residència, on badar els caps de setmana i les festes de guardar. Però no qualsevol finca és susceptible de merèixer el títol de cigarral. Per a ser un autèntic i genuí cigarral s’han de complir tres premisses: que la casa tingui una vista panoràmica de Toledo, que tingui capacitat per rebre visites i per últim, i no menys important, que tingui una extensió de terreny de més de 10.000 m2. Doncs, com que la casa en qüestió compleix amb aquestes tres exigències, es pot assegurar, sense cap mena de dubte, que la Cospedal s’ha comprat un cigarral. I que farà la Cospedal des del seu privilegiat cigarral, doncs observar com les laborioses formigues es busquen la vida sense temps per cantar.
Ah! I per aquells com jo que navegueu en la ignorància, cigarral és una paraula d’origen àrab que significa manantial. Ja veieu, cigarral, manantial, Cospedal,...tant se val! Les "Rimas y Leyendas" de Guatavo Adolfo Becquer posades al dia, en un Toledo immòbil dins d’un país que no canvia.

Carregats com burros

Les coses pel seu nom

Montse: ahir em van donar la tarda

Cristina: com?

Montse: doncs que, el fill de puta del Mohamed, em va robar la bossa

Cristina: no és correcte que parlis així

Montse: per lo de “fill de puta”?

Cristina: no, no, per lo de Mohamed

Montse: perquè? Si es deia així

Cristina: no és políticament correcte que utilitzis el nom de Mohamed per associar-lo a un lladre. Té un component racista que hauries d’estalviar

Montse: però, si és el seu nom de pila. Com vols que li digui?

Cristina: Ho hauries de deixar en neutre, sense noms que puguin fer pensar que tots els àrabs són lladres.

Montse: però si em va robar, és lladre i es diu Mohamed, perquè cony t’ho he d’explicar d’una altre manera?

Cristina: perquè es pot interpretar...

Montse: mira Cristina, tu pots interpretar el que vulguis, però el mosso que el va atrapar i jo sabem perfectament el que va passar, el nom de qui ho va fer i quin és el seu modus vivendi. Retiro lo de fill de puta perquè no tinc proves, però mantinc el Mohamed.

No enganya a ningú

Ex

Arriba un moment a la vida en el que la teva nòmina de títols excedeix, amb escreix, les previsions més acurades. I de tots ells, el que s’endu la part més gran del pastis, és el títol d’ex. Primer comences lentament, pausadament i els ex van caient cada deu, quinze anys. Però un bon dia la cosa es precipita i els ex entren a formar part de la teva vida a una velocitat de vertigen. D’estar actiu, en un tres i no res, passes a ser ex-alumne, ex-escolta, ex-jugador de futbol, ex-universitari, ex voyeur al carrer de les Tàpies, ex-assidu a l’art i assaig, ex-becari, ex-aprenent de tot i mestre de res, ex-aficionat als toros, ex-membre del consell de l’AMPA, ex-fan de Ramon Muntaner, ex-president de la comunitat de veïns, ex-caçador de bolets, ex-membre del partit polític al que pertanyies, ex-amant atent i detallista, ex-marit, ex-fill perquè no et queda cap pare/mare al que recórrer, ex-delegat, ex-directiu del Club al que vas dedicar els millors anys de la teva vida, ex-optimista empedreït, ex-afiliat a Mapfre, ex-assalariat en mans de l’atur, ex-treballador en actiu al limbe de la jubilació, ex-tranger en el teu propi país. Arriba un moment que el teu bagatge d’ex, de tot allò que has sigut però ja no ets, supera un present cada cop més estoic. Amb més passat que futur, amb més records que projectes, la vida flueix inexorablement cap a l’ex-vida.

Camí cap a les estrelles

Gràcies Figo

En unes recents declaracions a la premsa, Figo, ex jugador de Barça i Madrid, afirmava que la culpa de la seva marxa del club blaugrana la va tenir, única i exclusivament, el Barça. Sostenia Figo, en la mateixa entrevista, que a ell mai se li havia passat pel cap canviar d’aires, que estava molt a gust a Barcelona i que no volia marxar. Però, continuava:"quan vaig demanar més diners i el club me’ls va negar, no vaig tenir una altra opció que anar cap a Madrid". Això es diu “no voler marxar”. Fidelitat a uns colors, a un projecte, a unes persones, a una afició. Queda clar que Figo, com molts altres professionals del futbol (no tots), només juguen per diners i tot el demés és accessori i/o complementari. És legítim que un professional com Figo tingui una actitud mercenària i que vulgui treure el màxim rendiment a la seva etapa en actiu, però que no li carregui les culpes al Barça per la seva marxa, perquè això, entre altres coses, és inacceptable. El senyor Figo tenia tot el dret a demanar més diners, però el Barça estava en el seu dret de negar-li. Sort que no tots els jugadors de futbol són com el portuguès i n’hi ha que valoren altres aspectes al marge dels estrictament econòmics. Vist amb perspectiva, fets com el del cas Figo, ens han ensenyat a tots quin és el camí, que cal fer i quin tipus de persones són les més adients per a desenvolupar un projecte esportiu amb possibilitats d’èxit i, el que és més important, amb continuïtat i pervivència.

Gallina de piel

Sense veure la sortida

La crisi del Titànic

Aquest any, que tot just acabem d’encetar, és el centenari de l’enfonsament del Titànic. Cent anys des d’aquella fatídica nit del quinze d’Abril de 1912, on varen morir 1517 persones i en la que va representar la tragèdia marítima més important de la història. Cent anys després, en el que podríem descriure com una figurativa representació d’aquells fets, la nostra societat del benestar s’enfonsa. Fa aigües per tot arreu amb desenes de vies obertes que fan impossible albirar una sortida satisfactòria. La societat occidental s’ofega, com el Titànic, per la seva gestió impúdica del luxe i el malbaratament de recursos. El més ostentós símbol del progrés es va enfonsar desprès de xocar contra un iceberg, per l’ambició desmesurada dels seus gestors. Cent anys desprès, per allò d’estar condemnats a repetir la història, nosaltres, la nostra societat del benestar, s’ha estavellat contra una crisi d’enormes proporcions, per la ceguesa, incompetència i avarícia dels que comanden la nau. Una crisi ferotge que ens està deixant glaçats i, en el millor dels casos, amb l’aigua al coll.

Troncs en fila o fila de troncs?

Èxit electoral, fracàs de convivència

La intel•ligència emocional de les persones es mesura, no tant pels coneixements que acumulen, sinó per la capacitat de triar als amics, als col•laboradors, als companys de viatge, als confidents, en definitiva, a la gent que els envolta. En totes aquestes tries, sempre hi ha encerts i fracassos. Persones que són per sempre i persones de les que “te’n recordes sempre”. Vist des d’aquesta perspectiva hi ha casos excepcionals que són un exemple únic del desencert en la tria d’un grup. Ara fa cinc anys, el CE Europa estava a les portes d’unes eleccions. Es varen formar dues candidatures, la del senyor González i la del senyor de Bode. La primera va ser, en ella mateixa, un superb despropòsit. En canvi, la del senyor de Bode, que acabaria sent escollit president, va generar unes estimulants expectatives que poc a poc s’anirien diluint. Aquesta candidatura la formaven onze persones (incloent al futur president), totes elles escollides pel senyor de Bode i en les que va posar tota la seva confiança. Be, doncs d’aquestes deu persones, només una ha continuat al costat del senyor de Bode 5 anys desprès. Totes les altres varen caure pel camí. Totes les altres van anar perdent la seva confiança en un moment o altre de la legislatura, fins al punt, que la majoria actualment estan molt, molt lluny del Club. Una de deu, no és un percentatge excessivament satisfactori. Equivocar-se en 9 de 10 persones, o és un exemple de lo malament que està el món i les 9 persones eren una veritable calamitat o, bé, el criteri en l’elecció i la pròpia gestió del grup va ser un autèntic desastre. He conegut pocs grups amb un índex tan alt de fracàs. Sort que dels errors se n’aprèn. Bé, no tothom.

Una dona per dins

La dona és una lloba per a la dona

No hi ha pitjor enemiga per a una dona que una altra dona. El darrer exemple, que confirma l’afirmació inicial, el tenim en el PSOE i, concretament, en la contundent resposta del sector feminista del partit oposant-se frontalment a la decisió de Carme Chacón d’optar a la secretaria general del partit, en lloc de Rubalcaba. Com una sola veu, l’ala feminista dels socialistes espanyols, han atacat amb tota la munició disponible ( i alguna d’indisponible) a la candidata, en un exercici d’incoherència (un més) al que ja ens tenen acostumats, el PSOE en general i les autoanomenades feministes, en particular. Caldrà, al qui li correspongui, fer l’anàlisi pertinent, el perquè un col•lectiu de dones, davant d’una oportunitat com aquesta, prefereixen un home en comptes d’un espècimen del seu propi gènere per a dur les regnes del seu partit. On són totes aquestes proclames i pastorals en favor de la dona? On és la discriminació positiva? On són tots aquests anys de desigualtats i vindicacions? La dona és una lloba per a la pròpia dona. I en això es diferencia molt poc del seu company d’espècie.

Què ningú perdi el ritme

Llengua vehicular

Gitanitos y morenos

De l’afer del Besòs, on un jove senegalès va morir pels trets d’un jove d’ètnia gitana, cal destacar, al marge de deplorar els fets i congratular-se perquè l’incident no desencadenés una espiral de violència, la bona disposició d’ambdós col•lectius per trobar una solució ràpida i conciliadora al conflicte. Els representants de les comunitats implicades han estat força diligents i la seva determinació ha sigut clau en la resolució del problema. De tot plegat, una curiositat m’ha cridat poderosament l’atenció. En la compareixença davant els mitjans de comunicació, el representant del col•lectiu senegalès, immigrant d’última fornada, s’ha expressat en tot moment en un català perfecte, mentre que el representant de l’ètnia gitana, nascut aquí, ho ha fet en espanyol. Rellevant, irrellevant? Significatiu, insignificant? Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Però, a la vista de petits detalls com aquest, sembla que, pel que fa a la integració, els morenos ho tenen molt més clar.

Lluis XVI, el dia que va perdre el cap.
Bon dia de reis.

Del blanc i blau al blanc i negre

No hauria de ser tan difícil

Mira que hi ha bones persones a l’Espanyol. El problema, i ja els hi ho he dit personalment, és que estan en el lloc equivocat. I no tant pel lloc en sí mateix, sinó per l’ús que d’ell se’n fa. Qualsevol Club de futbol pot representar una determinada sensibilitat amb la que es coincideixi. Qualsevol equip de futbol està en condicions de despertar una simpatia i complicitat que genera vincles d’adhesió indestructible. Qualsevol club, menys l’Espanyol. L’Espanyol ha esdevingut al llarg de la seva història un cau de malferits que ha acollit en el seu si un veritable mostrari de ressentiment, enveja i odi, en totes les versions possibles. L’Espanyol ha estat, per proximitat, una sucursal del Madrid, un succedani on s’han aplegat totes aquelles ànimes condemnades, més preocupades per anar “en contra de”, que no pas “a favor de”. Quan s’està més ocupat en provocar la desgràcia aliena, més que la pròpia felicitat. Quan aquesta depèn, en gran mesura, de la infelicitat del rival. Quan la gloria passa forçosament pel fracàs del veí. Qual la recerca del mal supera en satisfacció la consecució del be. Quan no hi ha projecte, o el projecte queda supeditat a fer que altres projectes no avancin. Aleshores, hi ha un problema. Un veritable problema que va descomponent tot allò que aixopluga. Tant de bo que els meus amics reflexionin i facin de l’Espanyol un club normal i l’allunyin de la misèria moral que el tenalla.

La carta definitiva

Últimes notícies

En Trias acaba de donar la clau de Barcelona als reis d’orient perquè, aquesta nit, puguin entrar a totes les cases de la ciutat. Algú té a mà el telèfon d’un manyà perquè em canvi el pany?

Tràfic nocturn

Estimats reis d’orient

Estimats reis d’orient, Melcior, Gaspar i Baltasar. Em prenc la llicència d’escriure-us aquesta carta amb la secreta esperança de que en féssiu cas. No us amagaré que l’any passat no vaig ser mereixedor de la vostra atenció i per això no vareu rebre cap petició. Però aquest any, us ho garanteixo, ha estat molt diferent. He sigut bo. Bo de debò. Sense fissures, sense esquerdes, sense plecs. Tan bo que, en ocasions, em feien mal les costures de l’ànima. És per això que m’atreveixo a fer el pas i us demano quatre coses mal comptades que no han de representar cap impossible per a unes entelèquies tan sobrenaturalment poderoses. Estimats reis, apel•lo a la vostra generositat perquè, aquest any sí, em porteu la república, però no qualsevol república bananera, ha de ser la del meu país, la catalana. Per això, prèviament o simultàniament, ja us ho fareu venir bé, m’haureu de portar la independència perquè aquesta república fructifiqui. Vosaltres que sou de l’orient, i esteu avesats a les malifetes d’occident, entendreu més fàcilment les inquietuds d’aquesta part oriental de la península ibèrica. Ho podríeu acompanyar, si no és molt demanar, del reconeixement internacional i de la benedicció del cel (que el de les barbes estigui d’acord, sempre ajuda). No us trenqueu el cap amb la presentació, me la podeu portar en cru, sense guarniments i sense embolicar, perquè la cosa ja està prou embolicada com per afegir-hi accessoris innecessaris. No us preocupeu del color, ni de la forma, ni de la mida. Passo amb la bàsica, em conformo amb la de sèrie. Només faltaria que desprès de tants anys em fes el llepafils. Espero, sincerament, que sigueu generosos i atengueu la meva justa, raonada i merescuda petició. Per cert, doneu records als vostres camells i lloeu, de la meva part, la seva tasca al•lucinant.

Aturar el núvol

Collons de neteja!

Hi ha aquell dia en el que, no saps ben bé perquè, t’entra la dèria d’endreçar. Ataques un paper mal desat, continues per un calaix i acabes desmuntant l’armari. A força de remenar comença a surar un passat que ja tenies mig oblidat. Així va ser com em vaig trobar un pamflet del temps de les eleccions a la presidència del CE Europa d’ara fa 5 anys. Un díptic on la candidatura de Guillaume de Bode, de la que jo en formava part, exposava el seu programa electoral, les promeses que feia als socis i el seu compromís per dur-les a terme. És absolutament demolidora la perspectiva que t’aporta el pas del temps. La crueltat d’una realitat feta a cops d’incompliments i oblits. Voleu saber de que us parlo?

Sota el missatge: El projecte que suma, la candidatura prometia:

Màximes categories per a tots els equips. No només no s’ha aconseguit, sinó que el Juvenil A va perdre la Divisió d’Honor.

El Primer Equip ha de pujar a 2a. B. Cinc anys desprès segueix a Tercera.

Sanejament, reforma i millora del Camp de l’Àliga i Creueta del Coll. L’Àliga segueix amb les millores pendents i la Creueta del Coll ja no pertany al Club.

Més serveis sense incrementar quotes. Pendent. Cap comentari.

Crear una grada jove. Sense notícies.

Activitats socials per a les penyes. Sense comentaris.

Organització de l’EUROBUS per seguir l’Europa arreu. Cap notícia. Projecte aparcat.

Projecció de l’Europa a la ciutat. ??? Ningú sap que significa.

Reeditar la revista “Sempre Endavant”. Aconseguit!!! Encara que en una versió força més modesta (l'Escapulat)

Crear la figura del Síndic del soci. Cap notícia. No sap, no contesta.

Obrir un local social dins o prop del Nou Sardenya. Cap noticia.

Botiga de l’Europa per tenir tot el material esportiu a millor preu. Cap noticia.

En 5 anys, només s’ha aconseguit una sola de les promeses formulades en campanya i que, és de suposar, varen fer que la candidatura del sr. De Bode, de la que jo en formava part, guanyés les eleccions. No descarto que 4 anys sigui poc temps per a desenvolupar un programa tan complex i ambiciós. Potser per això, la nova junta que ha gaudit de la confiança renovada dels socis, disposarà de sis anys més per a rematar la feina. Aquest cop la sort els ha somrigut i el fet de no haver tingut que passar per una comtessa electoral els ha estalviat el comprometedor díptic amb les promeses de rigor i, en conseqüència, no hi haurà ni oblit, ni incompliment.

És el que té remenar els papers. Collons de neteja!

Obre el llum i veuràs ombres

Absència de sorpresa, exercici de malícia

No m’ha sorprès que una de les primeres accions del nou govern del PP Español hagi sigut la presentació d’unes dràstiques mesures econòmiques per fer front a la crisi que ens asfixia. Només alguns necis haurien pogut pensar que aquests fets no es produirien. No m’ha sorprès el desvergonyiment, la manca d’escrúpols i el cinisme amb el que han justificat el que era més que previsible amb un lacònic: és que la culpa la tenen els altres. Tot seguit per intentar convèncer-nos de que ells no volien prendre aquestes mesures però, el que s’han trobat, els ha obligat a fer-ho. Tampoc m’ha sorprès el ràpid canvi de discurs i sobretot de pràctica d’un partit quan arriba al govern. La facilitat amb la que passen d’oposició crítica a govern executor. El miracle de la transformació d’aquell que ho troba tot malament a aquell que, per art de màgia, es transforma en el responsable de prendre les mateixes decisions que abans combatia. El més trist del cas no és que, amb el pas del temps, perdi la capacitat de sorprendre’m, sinó la manifesta i decebedora incapacitat que tenen els politics de sorprendre.

Avui